MATER

 

L’escriptor valencià Martí Domínguez publicà el passat novembre, en Edicions Proa, la novel·la amb la qual va obtindre el Premi Proa, Mater, un llarg relat on recrea un món en què la ciència ha aconseguit crear éssers humans modificats genèticament amb la idea inicial que siguen resistents a tota mena de malalties. Aquest món acaba sent regit per unes lleis que emanen de la lògica, el coneixement i la raó. El nou ésser humà ha ocupat el lloc de Déu, no hi ha espiritualitat... Aquesta nova espècie modificada ha aconseguit recuperar l’equilibri ecològic. La fecundació, la gestació i el part han deixat de produir-se dins del cos humà, ara es fan en laboratoris que gestionen empreses especialitzades. A la Terra aquesta nova espècie humana conviu amb cíborgs i es disputa l’espai vital amb els éssers humans no modificats. Com en la conquesta de l’oest nord-americà en la qual l’exèrcit netejava grans extensions del territori d’indígenes americans, per a després donar la terra i la seua explotació a colons d’origen europeu, l’exèrcit format en la seua majoria per cíborgs neteja el territori d’humans no modificats, esclavitza dones joves i assassina la resta alhora que esborra les seues petjades.

Una jove biòloga és infectada per un bacteri que, com a cert tipus d’insectes, fa que les femelles queden prenyades sense intervenció d’un mascle. Una qüestió que sorprén el poder i la ciència i que obri noves vies a la colonització espacial. Aquesta dona, i un jove inconformista, una mica llunàtic i rebel, decidixen fugir i refugiar-se als boscos habitats per l’altra espècie d’humans. Però allí troben un ressentiment, un odi, un desconeixement de l’altre, un fanatisme religiós que els sobrepassa. Només els resta l’esperança d’una ciutat on conviuen en harmonia elements provinents de les dues espècies. Mentrestant, la seua vida es convertirà en una lluita contra els elements i en una eterna fugida. Els perseguix un assassí implacable que va deixant al seu pas un rastre de destrucció i mort.

Martí Domínguez aconseguix atrapar des de les primeres pàgines de Mater el lector amb una prosa diàfana i àgil. Construïx un relat versemblant, dinàmic, amé i amb una gran tensió narrativa. Ens obliga a reflexionar sobre el poder, els seus còmplices i els ressorts que aquest empra per a mantindre el control sobre la societat,  a pensar, però, també sobre el camí pel qual ens portaria una ciència allunyada de l’ètica i de l’espiritualitat. Mater va fins i tot més enllà i té una projecció crítica en el present que és com a mínim inquietant.

Una novel·la d’una gran amenitat, emparentada amb grans obres de la literatura i del cinema de ciència ficció.

LA MERLA BLANCA

La tardor del 2022 l’editorial valenciana Vincle Editorial va publicar La merla blanca, de Juli Martínez Amorós, obra guardonada amb el Premi Teodor Llorente de Novel·la Negra que patrocina l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona (Camp de Túria).

Juli Martínez Amorós (Novelda, les Valls del Vinalopó, 1975) tria el format de diari personal perquè el personatge protagonista, un inspector de la policia nacional a punt de jubilar-se, ens relate de primera mà els itineraris que pren la investigació de diversos assassinats. A la comissaria l’ajuda una dona policia, Daniela, que s’encarrega de remenar tota mena d’arxius digitals. Sobre el terreny l’acompanya Guillem, fill d’una de les víctimes.

En les primeres pàgines pareix que el relat es vol centrar en les estretes connexions que a les comarques meridionals del País Valencià hi ha entre la màfia, l’empresariat, i d’una manera especial el vinculat a la construcció, la judicatura, la policia i la política. Una interconnexió per on corren a dojo els diners, la droga i les apostes il·legals. Un univers opac, sòlid, pervers, que en el seu moment Rafael Chirbes va retratar amb intel·ligència i fidelitat en la novel·la Crematorio.

A mesura que avança en la seua investigació, l’inspector Arnau Feliu va acotant el terreny i desvela una trama que oculta un triple crim, el qual durant uns anys havia restat impune, i això farà (ens farà) creure que és (som) davant d’un acte planificat de revenja. Però les coses no són com aparenten, i quan pareixia que estava clar, que fins i tot teníem un culpable, ix el dubte, salta la llebre i la investigació canvia de rumb, assenyalant el vertader assassí, la merla blanca d’una trama de corrupció. Fins al moment aquest individu s’havia mantingut en l’anonimat, encara que tant Arnau Feliu com els lectors endevinaven darrere de l’escenari la seua ombra movent tots els fils.

Som davant d’un relat en el qual se’ns detalla amb cruesa el costat fosc de l’ambició humana, la falta d’empatia, la insaciabilitat de poder i riquesa. Gent que se salta les normes ètiques i morals, i la llei, per tal d’aconseguir més diners, i amb aquests comprar qualsevol cosa amb total impunitat. «Amb diners torrons», diu el refrany, però en aquest cas seria: «Amb diners cocaïna, cotxes i motos d’alta gama, prostitutes joveníssimes de luxe, cases sumptuoses...».

La investigació arribarà al final, però no a bon port, la merla blanca ha aconseguit els seus objectius i ha acumulat tant de poder que només aquest, sempre pervers i egoista, podrà destruir-lo en un futur.

LA CANÇÓ DEL RIU

L’escriptora de Millars (la Canal de Navarrés) M. Carmen Sáez Lorente ha publicat enguany, en Olé libros, un recull de narracions breus sota el títol La cançó del riu. Un volum que reunix dènou contes i que l’autora ha dividit en tres apartats, Nosaltres, Fràgils i Els dissidents, més el relat Els dies verds que fa de pòrtic i que és tota una declaració d’estima a la seua mare. Els contes van acompanyats per un pròleg del que fora líder del grup musical Naia, Josep Alemany, que arriba a afirmar: «En llegir els primers relats de M. Carmen Sáez Lorente, ja els meus pensaments viatjaven a la narrativa, als estils i les formes literàries de Mercè Rodoreda», i en la contraportada per un text en forma d’epíleg de l’escriptora Mar Busquets-Mataix que diu: «El seu estil, com una veu que ens parla a l’oïda, de seguida ens sembla familiar i proper i ens obre els sentits cap a altres realitats».

Trobe en La cançó del riu una autora amb una bona capacitat per a crear i recrear escenaris i personatges. Personatges d’extracció humil que s’enfronten a una realitat dura, de vegades complexa i on no els resta una altra que sobreposar-se als colps brutals de la realitat familiar, social i històrica en què estan atrapats. Personatges que s’enfronten de maneres diferents a aquesta realitat i que s’inventen de maneres diverses allò que el poeta va dir «la possibilitat de sobreviure», de sobreposar-se i continuar el camí. Per a ells, la vida és, com per al poeta castellà Jorge Manrique, un riu i en els diferents trams del seu recorregut ens oferix una tonada diferent. M. Carmen Sáez Lorente descriu aquests personatges en un moment complicat de la seua vida, l’escenari, el paisatge sobre el qual es mouen, els antecedents, traços de la seua psicologia, i ens planteja una història amb un final en el qual sovint ens sorprén, per la seua violència o perquè la casualitat apareix quan ja no quedava un bri d’esperança.

M. Carmen Saéz Lorente utilitza un llenguatge àgil i diàfan que es fa de llegir. Trobem lirisme, però un lirisme contingut i sempre al servei del relat. No hi ha cap de les narracions que distorsione, que desequilibre el conjunt. Potser l’autora, per tal d’evitar-ho, l’ha organitzat en els diversos apartats dels quals parlava en un principi. Encara que n’he trobat alguns, com ara Tot esperant la matinada, que m’han deixat molt bon gust de boca.

També he d’afegir que la lectura de la primera part, Nosaltres, m’ha fet pensar que em trobava, més que davant d’un llibre de relats, davant d’una novel·la fragmentada, però aquesta idea s’ha diluït en encetar el segon apartat, Fràgils.

Així i tot, a pesar del canvi d’escenari i del temps en què transcorren les narracions, trobe que hi ha un fil invisible que les lliga totes, potser el to que té el llibre o la mirada de l’autora, realista i plena de tendresa alhora.

JAZZ

 

Hi ha camins que travessen paisatges rurals o ens endinsen en grans ciutats, camins d’aigua, camins d’asfalt i camins d’aire. Pel camí no anem nus, descalços, portem el nostre vestit, les nostres sabates, una bossa de viatge on són els nostres records, els nostres somnis, les nostres fantasies, l’educació acadèmica rebuda i la sentimental apresa mentre hem aprés a viure, així com els llibres de poesia que hem llegit, les pel·lícules que hem vist, la música que ens ha seduït al llarg del temps... El nostre no és un caminar en la fosca i a les palpentes, la nostra mirada escruta i interpreta tot allò que anem descobrint o redescobrint. Hi ha camins familiars que et porten a espais del teu passat. Hi ha ciutats i països que d’alguna manera has fet teus o als quals, de tant en tant, retornes. La poeta d’Oliva (la Safor) Àngels Gregori escriu sobre els seus camins, les seues ciutats: Oliva, Barcelona, Nova York, ciutats viscudes, ciutats estimades, ciutats redescobertes i d’una manera personal reinterpretades per l’autora en el seu darrer llibre, Jazz (Proa, Barcelona, 2023).

Jazz és una col·lecció de 32 poemes d’extensió diversa, de línia clara, d’imatges senzilles i suggerents. En les seues pàgines trobem els referents literaris de l’autora: Italo Calvino, Emily Dickinson, Francisco Brines, e. e. cummings, Wallace Stevens..., els quals llig i estima. També referents cinematogràfics.

Àngels Gregori ens aporta una teoria d’allò més original i interessant sobre els diversos tipus de poetes, tot classificant-los en dos grans grups, els poetes salmó, que naden contracorrent per a tornar al punt exacte on van néixer, i els poetes tonyina, que es desplacen a grans velocitats, sense deixar de produir impuls per l’oceà. Jo em pregunte quin tipus de poeta es considera Àngels Gregori.

És una dona que de nit passeja sola amb les metàfores, que com ella mateixa afirma fracassa en l’essencial, una dona que prega a Déu per la música, que escriu la lletra per a una cançó d’aquest idioma musical i universal d’arrels afroamericanes que és el jazz, mentre camina per les grans avingudes de Nova York buscant l’ancestre emigrant que el mateix dia del 1910 en què aparegué el cometa Halley arribava a la Big Apple.

Jazz és un llibre d’una aparença senzilla, amb una aire narratiu que el travessa de dalt a baix, d’una intensitat lírica sostinguda en el llenguatge i en la capacitat que aquest té d’evocació i, sobretot, de suggerir idees, imatges i pensaments.

FLUSH, UNA BIOGRAFIA

 

Després d’haver editat la traducció i edició crítica de la novel·la Prosèrpina, de l’escriptora romàntica Mary Shelley, la narradora i traductora Carme Manuel publica dins de l’editorial Vincle un nou llibre, en aquesta ocasió ha elegit una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX, l’escriptora i editora Virginia Woolf i la seua novel·la Flush. Una biografia. Segurament, una de les novel·les més originals i divertides de la londinenca.

Carme Manuel torna a oferir-nos una excel·lent traducció acompanyada d’una llarga introducció en la qual ens situa l’obra en un temps i en una societat determinats.

Flush. Una biografia va aparéixer publicada l’any 1933 i prompte es va convertir en un èxit de vendes. Es tracta del relat de la vida d’un cocker spaniel propietat de la poeta anglesa del segle XIX Elisabeth Barret Browning. Una poeta amb una biografia digna de convertir-se en una novel·la.

La vida de Flush corre paral·lela a la de la seua propietària, una dona creativa, sensible, intel·ligent, que se sent presonera dins d’una família benestant on el patriarca exercix el poder i d’una societat classista, antiga i encarcarada. Aquesta sensació d’estar irremeiablement atrapada la posa malalta i en un estat de prostració. Només la poesia i la companyia i estima incondicional de Flush salven els seus dies. Després vindrà l’amor, i la gelosia del gosset, el casament i la fugida a un país més lluminós, alegre i càlid, Itàlia, inaugurant un temps per a la llibertat i la felicitat.

Virginia Woolf fa un retrat de la societat victoriana, compartimentada en classes entre les quals s’obri un profund abisme. Aquesta societat es veu també reflectida en el món dels gossos, la seua raça i pedigrí marquen el seu estatus i la seua qualitat de vida.

Els més desafavorits empren l’enginy i sovint la violència com a arma de revenja, fins i tot contra els animals de companyia dels més privilegiats. Així, Flush patirà un segrest que li farà descobrir el costat fosc i perillós de l’ésser humà.

Lluny d’Anglaterra, en un país on la majoria de cans són mestissos i es passegen pels parcs sense cadenes i vaguen lliures pels carrers, Flush descobrirà la llibertat, deixarà de banda el seu aire aristocràtic i gaudirà de les olors de la ciutat, i sobretot es deixarà seduir per l’amor i la sensualitat.

Un relat escrit amb ofici, amb una elegant ironia i un humor carregat de saviesa, on l’autora ens parla d’un país en què la rigidesa social i els valors antiquats porten l’individu cap a la tristesa i la infelicitat. Només l’amor i la força i energia que aquest aporta fan possible obrir-se al món a la recerca del goig de viure.

ESTIU

 

Escrivia allà pel segle xiv el mallorquí Anselm Turmeda en el seu poema Elogi dels diners: «Diners de tort fan veritat / e de jutge fan advocat / savi fan tornar l’hom orat / pus d’ells s’haja // Diners fan bé, diners fan mal / diners fan l’home infernal...». Persones que tenen diners i en volen més i amb ells poder per al luxe, per a complir desitjos perversos i inconfessables, per a canviar voluntats, corrompre, manipular... Diners d’origen obscur, nefast, que es blanquegen i es fan decents davant dels nassos dels guardians de la llei, amb l’excusa de la creació de llocs de treball a través de la construcció, la indústria immobiliària i el reclam de sol i platja.

L’escriptor de Xàbia (la Marina Alta) Josep Vicent Mirallles ens ho detalla en una novel·la coral, Estiu (Llibres de la Drassana), on apareixen una llarga galeria de personatges provinents de tots els continents que creuen les seues vides a la costa del sud valencià.

El fil conductor és la Júlia, una jove que escapa d’un poble de l’interior valencià després d’haver comés un crim i s’instal·la a la costa, en el suposat paradís turístic. Miralles no escriu un relat costumista de somnis multicolors, sinó un relat negre com l’ànima d’alguns dels seus personatges. Grata la superfície del paradís i sota la pintura lluenta ens va descobrint la cara més brutal, violenta, miserable i sense cor de la realitat.

Estiu és el nom d’un negoci de restauració, també d’una estació de l’any, tòrrida, divertida i sensual, i és sense cap mena de dubte sinònim de vacances, un reclam per a inversions més o menys lícites. Les inversions provinents del fred, vull dir de la màfia russa, per tal de blanquejar a la costa valenciana els beneficis aconseguits amb les seues nombroses activitats il·legals. Les seues actuacions destruïxen el teixit social, el territori, els individus, les institucions públiques, la democràcia.

En la novel·la, Josep Vicent Miralles ens oferix una col·lecció de perdedors: joves sense eixida que no pensen més que en el guany fàcil i la disbauxa, empresaris sense escrúpols, periodistes hipòcrites que rendixen homenatge al poder mentre es creuen la veu, la consciència del poble, polítics amb vocació de titelles, cadells de gàngster i matons a sou, milionàries que no són més que nines trencades, estafadors de guant blanc, bojos que un dia tingueren un somni de llibertat, agents de l’orde venuts a la màfia...

Individus amb diners i altres que desitjarien tindre’ls, una colla de víctimes d’ells mateixos i dels sistema corrupte que d’una manera o altra han ajudat a crear.

Josep Vicent Miralles ha pintat un mural de la costa valenciana d’un realisme cru, amb una realitat que és la nostra de cada dia i que batega i es mou disfressada davant del ciutadà mitjà. Compta el relat amb algunes afirmacions que s’haurien d’emmarcar i rellegir abans d’analitzar qualsevol aspecte de l’actualitat.

Un mosaic humà en què l’autor de Xàbia ens avisa que tots els paradisos oculten el seu propi infern, que aquelles substàncies que de vegades es consumixen amb el desig d’aconseguir la felicitat acaben destruint la possibilitat de trobar-la. Els guanys del tràfic de drogues, de blanques, són un càncer per al territori, la societat i els individus que la conformen.

No res és el que aparenta. Una novel·la intensa, una festa contínua que no és més que una altra tragèdia del nostre temps.

EN UN MÓN SENSE NORMES

 

Després de més de vint anys, l’escriptor de Borriana (la Plana Baixa) Joan Garí torna a la poesia amb la publicació, dins de l’editorial Neopàtria, del llibre En un món sense normes.

Joan Garí és un escriptor conegut i reconegut sobretot per la seua vessant d’assagista i articulista, encara que també ha publicat novel·la, llibres de viatge, de gastronomia i de crítica literària. Un autor amb una veu personal, escèptic, valent i amb una gran capacitat expositiva i reflexiva.

La poesia de Joan Garí, recollida fins ara en tres llibres, Poema d’amor en dos temps (1999) i Física dels límits (2001), és discursiva, naix de l’experiència vital o del diàleg amb si mateix i amb l’entorn amb l’objectiu d’entendre i comprendre, explicar-nos i explicar-se tot allò que l’envolta o el preocupa.

En un món sense normes, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels LXXVIII Florals de Nules, és una col·lecció de poemes d’amor: «He dit amor? / Diguem-li comunió, conjuncions / copulatives, teodicea, / epifanies». Digueu-li seducció per la joventut i la bellesa que l’acompanya, sensualitat, erotisme, cant a la vida per damunt de les normes socials establides.

L’esclat que provoca del no-res el poema, com un bing bang, és l’enamorament. Un home madur que redescobrix la màgia d’enamorar-se d’una xica jove. Entre ells, diverses generacions de diferència i la mirada inquisidora del món.

Els poemes estan escrits des del punt de vista de l’home madur, un individu que ha viscut l’encant, la domesticació, el desencant i el final d’una llarga relació amorosa. Un home que de colp i volta es veu atrapat per l’amor, un amor que li injecta dosis gegantines d’energia i vitalitat, pel desig, i es deixa arrossegar per ells i pel magnetisme que li produïx la bellesa d’un cos jove, per la seguretat, la rebel·lia i la maduresa d’una xica filla d’un temps diferent al seu.

Escrit amb versos lliures, és aquest un llibre diàfan, on les imatges estan carregades d’un lirisme lluminós. La passió per la bellesa la transcriu Joan Garí amb més bellesa. Els versos tenen un ritme intern que els fa àgils. De vegades empra la tècnica de la repetició constant de l’inici del primer vers i això l’acosta a la cançó: «Et vaig regalar la ploma / i tu volies un fòssil. / Et vaig regalar la Terra / i tu volies Mercuri».

Un llibre sobre el qual sobrevola el mite de Lolita, de Nabokov. Trobe que l’autor, en un temps en què s’ha instaurat entre nosaltres la dictadura moral del políticament correcte, aposta fort i ens obsequia una obra realment delitosa. Garí demostra la seua capacitat per a descriure fins i tot el detall més mínim i imprescindible, la seua capacitat per a recrear atmosferes, reproduir escenaris i situar-hi els personatges, i ho fa amb una mirada reptadora. Tinc la sensació que l’escepticisme que falta en aquests poemes és arraconat per l’impacte que li ha produït la joventut com a sinònim de bellesa, com ho feu amb Humbert Humbert, l’emigrant europeu de mitjana edat de la novel·la de Nabokov, no debades en el llibre trobem dos poemes que són dos suposats monòlegs d’Humbert Humbert.

Un món sense normes —un món de llibertat, de sensualitat, de passió—, ens oferix quaranta poemes més una propina amb cinc estampes parisenques, tots ells d’una factura impecable, d’una intensitat lírica i emocional com feia temps que no havia trobat. Un llibre per a llegir i gaudir i on trobarem alguns versos que ens acompanyaran durant anys. El recomane també per als que no lligen poesia.

ELS INÚTILS

 

Andreu Sevilla és un d’aquells rara avis que apareixen molt de tant en tant i que venen a aportar a la literatura d’un país un color, una mirada, una perspectiva atrevida i diferent. És un home que valora la seua independència i llibertat creativa per damunt de tot, assumint els peatges que ha de pagar, la qual cosa l’ha portat a romandre durant més d’una dècada dins del món de l’autoedició. A pesar dels entrebancs que això li ha suposat, alguns dels seus llibres s’han vist reconeguts per la crítica i pels companys de gremi, com ara la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, que va obtindre el prestigiós Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2011.

Amb la seua quarta novel·la, Els inútils, ha obtingut ex aequo el Premi Lletraferit i entra per primera vegada en el circuit de l’edició comercial, sense concessions i mantenint la mateixa posició i manera d’entendre el fet literari.

Els inútils (Llibres de la Drassana, València, 2022) és una narració de carretera, de carreteres i camins estrets, torturats i polsegosos de finals de la dècada dels cinquanta del segle passat, una carretera de l’Espanya trista, famolenca i bruta que bategava sota la bota del general Francisco Franco, Paca la culona per a la gran majoria dels personatges.

Andreu Sevilla dibuixa un itinerari sinuós per una geografia interior, una contrada sense especificar entre Castella i el País Valencià, al bell mig d’un estiu especialment tòrrid.

Un pare i un fill, després d’haver participat amb el seu camió en diverses tasques d’ajuda durant i després de la darrera riuada que ha patit la ciutat de València, decidixen atendre la demanda d’una viuda i recollir el cadàver del seu marit assassinat durant la guerra per tal de portar-lo al Valle de los Caídos. El dictador ha fet una crida perquè es traslladen a l’immens mausoleu que s’ha fet construir els cadàvers de les víctimes dels dos bàndols de la guerra civil.

Pel camí es trobaran amb tota una llarga galeria de personatges pintorescos, quan no esperpèntics, falangistes que patrullen per a evitar que cap roig puga ser soterrat al costat del cadàver del fundador de la Falange, guàrdies civils que fan la vista grossa, maquis que no han atés la crida a deixar de combatre, un grup itinerant de teatre, escriptors frustrats, esgarrats que fan de delators, dements, falangistes que no acaten la fusió de la Falange amb els tradicionalistes, un talp que ha viscut anys i panys ocult, il·luminats messiànics amb uns rituals més propis de l’Edat Mitjana que del segle xx... Una història d’un realisme brut, miserable, amb tints fellinians, el circ de la vida en plena quarantena feixista on res no és com aparenta ser.

Sota la màscara de cada personatge hi ha oculta una història truculenta que acabarà eixint a la superfície per tal d’enfrontar cadascun dels individus d’aquesta tragèdia a un destí del qual havien intentat fugir.

Els inútils és sobretot el retrat d’un país habitat per gent enfonsada en la derrota, un país d’oportunistes, carronyaires i perdedors que van fent la viu viu aprofitant la mínima escletxa que el règim deixa. Una societat marcada per l’odi, la por, l’ànsia de revenja i la cultura de la picaresca.

És, però, també el relat iniciàtic del jove Quel, qui va descobrint pel camí la mort, el sexe, l’amor, l’amistat, la traïció i tota una àmplia gama de misèries humanes.

Un relat intens on Andreu Sevilla deixa als seus personatges la possibilitat d’una darrera acció de valentia i d’esperança.

EL LLIBRETER MENDEL I ALTRES RELATS

 

L’assagista i escriptor del Castell de Guadalest (Marina Baixa) Enric Balaguer Pascual ha publicat, en l’editorial Neopàtria, una col·lecció de dènou narracions breus sota el títol El llibreter Mendel i altres relats.

Enric Balaguer és un escriptor a qui li interessa d’allò més la literatura anomenada del jo, de l’experiència personal. L’any 2009, després d’haver obtingut el Premi Rovira i Virgili, publicà el dietari La casa que vull.

En El llibreter Mendel i altres relats ens oferix petites narracions que ens parlen del seu univers personal. La seua mirada d’home madur i meridional retrata figures amb els seus problemes i conflictes vitals, així com diversos racons d’un paisatge petit i tendre, les terres de la vall del riu Guadalest amenaçat per l’urbanicidi que plana sobre bona part del litoral valencià.

Hi ha una fita que marca la gènesi d’aquest volum: la mort de la mare i el sentiment d’orfandat que naix en l’autor. La por al buit, a l’absència i a l’oblit immens que deixa la mort el rebel·la i el mou a escriure. També hi trobem clars homenatges a alguns dels seus escriptors predilectes, com ara Carl G. Jung, Stefan Zweig o Amos Oz, no oblidem que la lectura és vida i que a través dels llibres viatgem, estimem, evoquem, sentim...

Obrin i tanquen el llibre dos relats, El congrés. El viatge I i El llibreter Mendel. El viatge II. El professor, que endevinem que és el mateix Enric Balaguer, ha exposat durant un congrés una comunicació sobre el que anomena el poeta-alquimista, un enfant terrible de les lletres, però un home encantador, divertit i humil. Camina per Barcelona en direcció a una estació de tren, i ho fa cavil·lant sobre l’obra i figura del poeta-alquimista, i sobre la posició que adopten els diversos personatges que han estudiat la seua obra. Mira el món que l’envolta, arriba al seu destí i troba que les idees continuen viatjant i l’empenyen d’alguna manera a escriure.

En el darrer conte, el professor ha decidit quedar-se a la ciutat de Barcelona, durant la seua estada es veu atrapat per un seguit de pensaments sobre el futur i present de la llengua, sobre la lectura i la necessitat d’escriure, de fixar un univers propi sobre el paper, o en la pantalla de l’ordinador. Aquests textos són el pòrtic d’entrada i eixida, i en bona mesura també la justificació, de tots els relats. Uns relats escrits amb ofici, estima i voluntat de ser llegits. Tenen força i amenitat. Tanca la narració i el llibre un paràgraf molt encertat: «Si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit». No cal afegir una línia més.

D'UN SILENCI ANTIC I MOLT LLARG

 

En setembre de l’any 2005 va caure en les meues mans l’original que uns mesos més tard seria la primera novel·la d’Urbà Lozano, La màquina ronca, ja aleshores vaig tindre la sensació de trobar-me davant d’un narrador amb un gran potencial per desenvolupar i al qual el temps acabaria convertint en un dels novel·listes valencians de la seua generació més sòlids.

Al llarg de més de quinze anys he anat seguint amb interés la seua carrera. Fins ara ens ha oferit sis novel·les que s’han publicat avalades totes amb un premi de prestigi i que venien a corroborar aquella primera impressió meua. La darrera que ha lliurat a impremta ha aconseguit, des del meu humil punt de vista, un nivell de qualitat més que remarcable.

Urbà Lozano és un narrador elegant, però no per això contundent quan cal, a qui li agrada construir-se el seu propi model de llengua, i a qui no li cauen els anells en enriquir-lo amb localismes, modismes, frases fetes... Amb el pas del temps, s’ha convertit en un artesà de la narració molt eficaç, que construïx amb ofici una sòlida estructura interna perquè l’edifici del relat no se’n ressenta.

És un magnífic creador de personatges de diversa índole i sempre versemblants. Té una gran capacitat per a crear escenes i per a la descripció d’escenaris, ja siguen urbans o rurals.

És un escriptor ben documentat, amb una idea clara del que vol transmetre al lector, i no és d’aquells que cauen, ebris de saviesa, en el parany de no controlar la dosi d’informació que oferix al lector, i l’embafen amb dades.

En la seua darrera novel·la, el títol de la qual és un vers d’una coneguda cançó de Raimon, D’un silenci antic i molt llarg (Bromera, 2023), ens conta la història de dues nissagues familiars d’Alginet.

Dues trames argumentals en què la veu narrativa, en cada capítol, se centra en un personatge diferent. La narració arranca amb l’esclat de la guerra civil espanyola l’estiu del 1936, però cobrix el segle XX i les dues primeres dècades del XXI, més de cent anys en què es produïxen gran canvis socials, polítics, econòmics... i es passa d’una societat agrària i caciquil a una altra de serveis i globalitzada.

Una centúria convulsa, violenta, en la qual els personatges s’enfronten amb més o menys fortuna a l’objectiu de sobreviure i ascendir, si pot ser, en l’escala social. Cada personatge té una visió dels esdeveniments que a Urbà Lozano no li ha importat contraposar perquè el lector jutge i traga les seues conclusions.

La mirada de l’autor sobre el segle és dura i va més enllà del relat, una mirada lúcida, valenta, argumentada, amb moments en els quals fa un retrat sense embuts de les diverses classes socials i els canvis que es van produint.

D’un silenci antic i molt llarg va obtindre el Premi de Narrativa Antoni Bru-Ciutat d’Elx.

Una novel·la atractiva, que estic convençut que no deixarà cap lector indiferent.

DOTZE

 

 En la seua darrera novel·la, Dotze (Bromera, 2023), Vicent Usó posa el punt de mira sobre una dona soltera, major i malalta que es veu atrapada i sola en el seu pis.

Dotze miserables escalons impossibiliten que puga eixir de l’edifici. Passejar, recuperar la seua vida social, contactar directament amb la realitat que l’envolta… El seu únic punt d’unió amb el món és la dona que va a netejar-li la casa, li compra i li cuina, un nebot que viu en una altra ciutat i uns veïns que li han negat la instal·lació d’un petit ascensor que facilitaria la ruptura de la seua reclusió. La seua fragilitat, la seua dependència física, però també emocional, la convertixen en possible víctima d’abusos, fins i tot per part d’aquells que porten la seua mateixa sang, i ella n’és conscient.

Per la seua condició de dona, de filla d’un pare autoritari, sempre ha estat, d’una manera o una altra, víctima. Una víctima amb una gran capacitat per a refer-se i continuar la seua vida, sovint pagant el peatge del silenci i l’oblit.

Viu el present amb temor, i és aquest temor el qui li crea la necessitat de saber més sobre allò que passa al seu voltant, posant en risc la seua integritat.

Vicent Usó no es conforma a narrar-nos el trist present d’una vida anodina o els soliloquis d’una vella, o descriure’ns uns personatges concrets sense solta ni volta, sinó que a través d’un seguit de confessions íntimes de la protagonista ens va descobrint les complicades relacions que mantenia amb el seu progenitor i amb els seus germans, en especial amb el major, policia municipal assassinat durant un atracament, el seu fracàs sentimental, l’acomiadament injust que va patir del seu lloc de treball i les seues amistats.

Allò que pareixia en les primeres pàgines una anciana amb una vida sense interés, a mesura que avancem en la lectura acaba sent la història d’una dona que guarda secrets profunds, insinuats amb perícia pel narrador, secrets que l’han acompanyada durant anys i que acaba revelant-nos.

Vicent Usó, que des del meu humil punt de vista és un dels narradors valencians més ambiciosos, construïx un relat on la complicada maquinària mental de la protagonista crea una trama seductora i suggestiva.

Dotze és una novel·la profundament humana, alçada sobre fonaments sòlids i desenvolupada a consciència, amb una prosa allunyada del recaragolament estilístic i en la qual prima una aparent senzillesa, com la de la vida de la protagonista. Una vida marcada per la por, el fracàs i les relacions intrafamiliars.

DE LA LENTA ESPENTA DELS CARAGOLS

 

El veterà escriptor de Gata (la Marina Alta) Carles Mulet Grimalt publica en l’editorial Tabarca Llibres l’obra amb la qual va obtindre el XIII Premi de Poesia Ciutat de Torrent, De la lenta espenta dels caragols.

Carles Mulet és un home que apareix en l’escena literària valenciana l’any 1981 en obtindre el Premi de Narrativa Vila d’Ondara, compagina la creació literària amb la traducció i l’agitació cultural, i ha estat durant anys membre del consell de redacció de la revista de literatura L’Aiguadolç; des de la dècada dels huitanta ha anat construint una obra en la qual ha arribat a les quotes més altes en la seua vessant poètica.

La seua poètica és lluny de la poesia discursiva, tendeix a la brevetat. S’alça intentant combinar el so dels fonemes de cada paraula amb els silencis, tal com fa la música. Aparentment senzilla, una senzillesa que traça un camí obert on el poeta exposa la necessitat d’eixir a la recerca de la bellesa. La bellesa és present en les nostres vides a pesar de tot, vull dir a pesar de la maldat, de la destrucció permanent... Buscar la bellesa per a poder-la gaudir, trobar la veritat que conté i preservar-la.

De la lenta espenta dels caragols es dividix en huit apartats, sis numerats i dos, el primer i el darrer, que porten títol, Anvers, amb un únic poema, Jo em preguntava, i Revers, amb el poema Llisca el cos. En el primer l’autor es pregunta què mou els caragols, i en el darrer explica com el cos llisca sobre la vegetació. On diu caragol potser caldria escoltar poeta.

La bellesa, com una fusió de bellesa i veritat, on el poeta endevina que hi és la clau que permet la transformació de la realitat en poesia.

D’això tracta aquest llibre, d’eixe procés d’exploració, d’experimentació que inicia el poeta empés per la seua passió per la vida, per la seua necessitat d’obtindre respostes a les seues preguntes. El poeta, com un caragol, avança carregat amb el seu bagatge personal, per tal de desxifrar un món que se li apareix sovint obscur. Busca entendre, comprendre, viure’l i capturar a través del llenguatge l’univers. El seu és un moviment de recerca individual activa i sobirana.

Carles Mulet afirma contundent: «El repte de la poesia és encarar-se en aquest misteri opac i provar de trenar la transparència de la paraula amb l’acord del silenci. Fins que la veu es faça carn».

En resum, un autor i un llibre a tindre en compte.

CRÒNIQUES DES DE MADRID

 

L’any 2015 el diari El País tanca la delegació al País Valencià i el seu responsable, el valencià Miquel Alberola Benavent, és enviat a Madrid per a exercir de corresponsal de la Casa del Rei. Alberola és una de les plomes periodístiques valencianes més incisives i brillants, amb un estil personal i una mirada que traspassa amb fluïdesa la crosta de la realitat política i social. Fou director del setmanari El Temps i durant vint-i-cinc anys va treballar en el diari El País. Mentrestant, ha coordinat o escrit llibres com ara L’Èmfasi mut del bes del silenci, Fuster sabàtic o Límites del territorio. També va traduir al valencià les novel·les Tramvia a la Malva-rosa i Contraparadís, de Manuel Vicent. Justament Manuel Vicent és qui apadrina el seu nou llibre, Cròniques des de Madrid. Un periodista a la Cort, amb un pròleg on definix Alberola com un home «tímid i càustic, intel·ligent i amb un humor derrotista».

Cròniques des de Madrid recull, a tall de notes d’un dietari, les sensacions, les opinions i les reflexions d’Alberola durant els quatre anys que fou corresponsal de la Casa del Rei, però també els moments en què puntualment fou envit especial al Congrés dels Diputats i al Senat, aquest cementeri d’elefants del qual tothom afirma que cal reformar però que ningú toca.

El llibre està escrit amb una prosa cuidada, àgil, que té voluntat de fer-se de llegir i convidar a la reflexió, i alhora de fer gaudir el lector.

Són uns anys convulsos en la política espanyola. Fa un any que va abdicar Joan Carles I, una vegada se li va acabar tot el crèdit guanyat el 23F, i el seu fill, Felip VI, intenta consolidar-se i consolidar la monarquia. Mariano Rajoy, el Don Tancredo de la política espanyola, immòbil al bell mig del despatx del Palau de la Moncloa, deixa passar els esdeveniments. A Catalunya Puigdemont declara la independència. Moció de censura, diverses convocatòries electorals, i esclata la traca, per no dir el castell de focs artificials, de la corrupció.

Miquel Alberola ens oferix la seua visió personal d’aquell temps. Com a referents té l’empordanés Josep Pla i el vinalopí José Martínez Ruiz Azorín, que cent anys abans havien fet com ell de corresponsals a Madrid.

Trobem moments d’una anàlisi lúcida, incisiva de la política i dels polítics espanyols, però també paràgrafs on denuncia els grans drames socials dels quals és testimoni en els diversos viatges amb els Reis dins de la península i arreu dels cinc continents. Hi ha, sobretot en la descripció, en l’evocació dels paisatges, una gran càrrega lírica que desborda els límits del periodisme i entra de ple en els de la literatura.

Un llibre que se’ns apareix com el quadern de bitàcola d’un observador sagaç de la realitat social i política, un periodista experimentat i intel·ligent amb una ploma esmolada, captivadora i, per què no dir-ho, suggestiva quan no irònica.

CREMAREU AQUESTA CARTA

L’any 2012 l’escriptor de Beniarbeig (Marina Alta) Tomàs Llopis i Guardiola obtenia el Premi Andròmina de Narrativa amb la seua primera novel·la, Hi ha morts que duren cent anys (Editorial 3i4), una mirada crítica sobre el segle XVII valencià. Un temps de conflictes socials resultat de l’expulsió de la població morisca, que donarà lloc a l’esclat de la segona Germania i el procés del qual desembocarà en la Guerra de Successió.

El 2023 Tomàs Llopis ens oferix una novel·la històrica, Cremareu aquesta carta (Bromera), una narració amb la qual va obtindre el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. En aquesta ocasió l’interés de Llopis se centra en la Primera Germania, segle XVI. En les dues narracions les dones tenen un protagonisme important, quan no decisiu.

En Cremareu aquesta carta l’autor cedix la veu narrativa a Beatriu Ferrer, viuda de Joan Caro, un sucrer de la ciutat de València implicat en el moviment agermanat. Beatriu escriu una llarga carta a una noble en la qual, amb una sinceritat que podria posar en perill la seua vida, li dona la seua visió del naixement, desenvolupament i final tràgic de la Germania. Una visió que és la de la dona confident dels anhels i desitjos del seu home, testimoni ocult de les seues converses secretes amb diferents personatges, però també de les reflexions d’una dona amb opinió pròpia i una mirada crítica.

Joan Caro, que fou mestre racional i capità general de la Germania, és un home partidari del diàleg i de l’enteniment entre els diferents, de la diplomàcia, conscient que l’alternativa a la paraula i al pacte és la guerra civil. Sap que, per molts que siguen els agermanats, no tenen res a fer davant dels poderosos i els exèrcits que són capaços d’armar.

En el relat de Tomàs Llopis els herois no són ni el capità Vicent Peris ni l’Encobert, sinó una persona moderada, diplomàtica, més idealista si és possible que els altres. Per als membres de la nova dinastia dels Habsburg, el Regne de València no és res dins del seu vast imperi i els drets forals dels valencians no valen ni el vell paper en què estan escrits.

L’interés d’aquesta novel·la rau, en primer lloc, en el protagonisme del pactisme que acaba sent derrotat per uns i altres, un pactisme del qual els poderosos només se servixen per acabar castigant i matant tot aquell que ha posat en dubte el seu poder. En segon lloc, en la mirada femenina sobre aquest fet històric que ha donat per a tantes obres literàries. Hem de pensar que en el segle XVI el paper de la dona en la societat restava totalment subjugat a l’home. La seua opinió no comptava per a res. Però ella no escriu per als homes, ni tan sols per a la societat del seu present o del futur, escriu per a una altra dona, en qui confia, i és conscient que aquesta carta acabarà sent pastura del foc.

CAMINS QUE EL TEMPS NO ESBORRA

 

Amb el seu tercer dietari, Camins que el temps no esborra (Editorial Afers), el poeta, assagista i traductor de Godella (Horta Nord) Vicent Alonso ha obtingut enguany el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat d’assaig.

Camins que el temps no esborra recull les anotacions que Vicent Alonso va fer des de gener del 2006 fins a finals de desembre del 2008. Un període important en la vida de l’autor, ja que el curs 2007-2008 es va jubilar com a professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, un fet que va viure entre el dubte, el desconcert i la resignació. També són anys en què es troba immers en la traducció dels tres volums dels Assaigs, més el Diari de Viatge, de Montaigne. Alonso dona l’oportunitat al lector de deixar-lo entrar en el taller del traductor i d’assistir al diàleg intens, que manté amb l’obra del Perigordià, i que el porta a dialogar de pas amb els clàssics que són citats en les pàgines dels Assaigs. També són els anys en què el desaparegut poeta Antonio Cabrera està traduint part de l’obra poètica d’Alonso al castellà, i el veiem en el doble paper de traductor i traduït.

Vicent Alonso se’ns revela com un traductor obert als consells i comentaris que li van arribant per part dels lectors i pren nota per a possibles segones edicions.

Trobem l’Alonso viatger, aquell que viatja pel país i el que ho fa per l’estranger. Viatges de plaer o viatges de treball en els quals sempre hi ha un moment per a la literatura i la reflexió. Hi ha la seua vida privada, el seu món íntim entre les cases del Tancat de l’Alter i la de Xodos, les relacions amb la família, la figura de Lola, que és en els darrers anys de la seua vida i que és també una mostra del possible futur que ens espera. La companya, la mare, el germà, els fills i el pare, gran aficionat al teatre i sempre un referent per a l’autor. Hi ha la relació amb el món de la crítica de la qual ell forma part i amb el seu editor

Com en els dos anteriors dietaris, Trajecte circular (2003) i Sobre una neu invisible (2015), hi ha una conversa permanent de caire intel·lectual amb altres escriptors, com ara Albert Camus, però també del país més joves, com Manuel Baixauli, Xavi Sarrià o Ramon Guillem.

Escriu sobre el paisatge rural o urbà amb què es troba, sobre l’oratge, l’amistat, la gastronomia, les il·lusions i allò que sempre les acompanya: el desengany, així com sobre el batec de l’actualitat.

Hi ha qui diu que un dietari és un viatge; altres que si és l’obsessió per atrapar el temps deixant constància del nostre pas per la vida. El temps és un pastor que porta les nostres vivències al camp del no-res i de l’oblit. Només la literatura, aliada amb la memòria, traça camins que el temps no esborrarà immediatament.

AMB MAL PEU

 

Amb mal peu (Onada edicions, Benicarló, 2023), de Manel Joan i Arinyó, són les memòries del cosí de Jaume I i Jaume II. No, centrem-nos una mica, no estem davant d’una novel·la històrica que tracte de la vida de cap dels membres menors de la dinastia dels Bel·lònides. Jaume I i Jaume II és la manera peculiar que té el protagonista d’aquestes memòries d’anomenar els fills del seu oncle Jaume.

El relat s’inicia just en el moment en què el personatge protagonista entra d’una manera traumàtica en l’adolescència. El seu pare acaba de faltar, la família travessa una complicada crisi econòmica i ell, baix d’estatura, amb alguns quilos de més, curt de vista i amb uns inicis d’alopècia, sent que no li han tocat les millors cartes en aquesta etapa crucial de la vida.

Som en l’any 1967 a Cullera, Ribera Baixa del Xúquer, un poble destinat a convertir-se, com Gandia, en una platja de Madrid. És un temps de canvis constants, canvis de caràcter social, polític, econòmic, cultural, però també canvis en el mateix organisme del protagonista i en els seus interessos personals on el desig ho envairà tot.

La narració transcorre durant els darrers set anys de la dictadura del general Franco. De la mà del protagonista assistirem a tot un seguit de petits esdeveniments que propiciaran l’aprenentatge vital d’un adolescent el qual, a pesar que ha començat aquesta etapa fonamental de la seua vida amb mal peu, té una ànsia incorruptible de superació. Però anem amb compte, no és cap il·lús que s’enganya a si mateix, sinó un individu que coneix les seues mancances i que en cap moment les oculta, i que amb grans dosis de realisme i ironia avança per la vida.

No hi ha qüestió que no toque: la religió, els estudis, l’evolució del turisme, la misèria, les motos, els balls de cap de setmana, les relacions d’amistat i de parella, la hipocresia i la falsedat social...

Amb mal peu és un relat escrit per un narrador amb un gran ofici i amb una prosa que sap situar en el fil prim que separa el llenguatge cuidat del llenguatge col·loquial. Sap dotar-la d’un ritme constant i diria que trepidant, d’una agilitat i una amenitat sorprenents.

En cap moment se’ns diu el nom del protagonista, però aquells que llegírem les magnífiques novel·les Les nits perfumades, Com la flor blanca i Na Desconeguda, totes tres basades en records d’infantesa de l’autor, endevinem que es tracta de les memòries d’adolescència del mateix autor.

Amb aquesta novel·la Manel Joan i Arinyó va obtindre el 38é Premi de Narrativa Vila de Puçol.

ARRELATS. FAMÍLIES VALENCIANES AMB HISTÒRIA

 

L’any 2021 Edicions Sidillà publicava el llibre Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, un volum on es pretenia construir un relat del passat més recent del poble català, basat en la memòria d’un seguit de famílies arrelades al país des de feia segles.

Enguany aquesta petita, però ambiciosa, editorial de La Bisbal d’Empordà publica Arrelats. Famílies valencianes amb història, un llibre que han encarregat a l’escriptor i editor valencià Juli Capilla, el qual a més de ser autor del text també ho és de les fotografies. El llibre té un pròleg de Nèstor Novell, Notes per a una visita al país, un petit assaig que amb pinzellades precises d’història, de geografia, d’antropologia... li fa de magnífic pòrtic, situant el lector i creant-li interés.

Arrelats. Famílies valencianes amb història és un llibre escrit amb elements de l’assaig i del reportatge periodístic, i té una gran voluntat de ser àgil, didàctic i amé.

Després de la conquesta del Regne de València per part de Jaume I, el territori es va repoblar amb persones provinents majoritàriament de Catalunya i en menor mesura d’Aragó, però també hi va haver en les primeres fornades de repoblació i en altres posteriors persones vingudes d’altres contrades, com ara Castella, Navarra, Gènova, Occitània, Malta i fins i tot Mallorca.

Juli Capilla recorre de dalt a baix el País Valencià, des de la comarca dels Ports al nord, fins al Carxe a la regió de Múrcia, buscant famílies arrelades al territori  per una cosa o altra.

És un viatge en què la geografia i la història donen la mà a l’economia, els moviments humans i l’antropologia. Un viatge que ha estat tot un repte per a l’autor, a més d’una aventura de coneixement i reconeixement perquè ell se’n sent part.

Capilla ens descobrix un país divers i plural, amb partida de naixement, que ha anat fent-se amb l’aportació d’individus de nacions diverses que han acabat conformant una comunitat humana nova, una nació d’aquelles que en anglés es diuen de new people.

Com un reporter de la vella escola, l’autor xafa el territori, parla amb la gent, ens descobrix paisatges, des de les planes litorals, l’Horta de València, la Safor, el Camp d’Elx, el secà, la Vall d’Albaida, els Ports, fins a l’illa més petita habitada de la Mediterrània, Tabarca, i sobretot la seua gent. I com aquesta arribà i s’arrelà al país, com ha sobreviscut al llarg dels segles i quines són les seues expectatives de futur.

Un llibre de grata lectura, on descobrim i redescobrim un País Valencià arrelat en el temps i amb una gran personalitat. Un país que compta amb un relat propi, que alguns pretenen ocultar i canviar per un altre més pròxim als seus interessos ideològics.

La importància de tindre un relat que ens explique qui som i d’on venim és fonamental per a continuar existint. Altres vindran a oferir-nos el seu relat, però d’aquest no serem mai protagonistes.

VICENT TORRENT. LA CANÇÓ POPULAR

 

 

Josep Vicent Frechina, crític musical i un dels millors especialistes valencians d’allò que se’n diu músiques de la Mediterrània, acaba de publicar en Sembra Llibres una biografia del que ha estat líder del grup Al Tall: Vicent Torrent. La cançó popular.

Al Tall és un dels grans referents de la música d’arrel tradicional del País Valencià, un vertader taller per on han passat desenes de músics, i que al llarg de més de quaranta anys ha treballat per la recuperació i posada al dia de la música tradicional valenciana.

Fa uns mesos que va faltar l’altre gran pilar del grup, Manuel Miralles.

Josep Vicent Frechina, amb l’amenitat pròpia d’un gran divulgador, amb un llenguatge àgil i precís, ens fa un llarg repàs de la vida de Vicent Torrent, aportant dades i opinions d’altres crítics, escriptors i músics. Una vida dedicada a la música i a l’estudi. Vicent Torrent no és un músic més, és un individu inquiet i amb una mirada clara i analítica de la realitat, la de la música d’arrel tradicional valenciana, que en la dècada dels setanta del segle passat ens oferia un paisatge desolador.

Vicent Torrent és un radical, vull dir que és d’aquella mena de persones que van a l’arrel dels problemes, els observen, els analitzen, els estudien i tracen un pla amb objectius clars i ambiciosos. L’objectiu de la seua vida ha estat recuperar la llengua musical pròpia dels valencians que era a punt de desaparéixer arrossegada per una indústria que prima altres llenguatges i altres gèneres.

Torrent no es conforma només posant al dia la música tradicional, l’actualitza amb el que anomena la riproposta.

Al Tall fou el vehicle principal, però no l’únic ja que a nivell individual Torrent també ha fet una tasca important com a investigador de la tradició popular, recol·lector de material, organitzador i divulgador.

Vicent Torrent, Manuel Miralles, Miquel Gil i tot un seguit de músics que han passat per Al Tall aconseguiren en el seu moment l’èxit, però no es conformaren mai i en cada nou treball discogràfic redoblaren l’aposta per tal d’aconseguir els objectius marcats. Ho feren a risc de perdre pel camí una part del públic, però es guanyaren el respecte de la crítica i de les noves generacions de músics, alguns dels quals s’han mostrat com a deixebles avantatjats.

Vicent Torrent i els seus companys han estat més que uns magnífics professionals, són un símbol de resistència en la defensa de la llengua, la història i la música del País Valencià. Un taller, però també una escola de músics. I això ho saben els enemics de la llengua i la identitat dels valencians, que en tocar una engruna de poder han intentat banalitzar el treball de tota una vida i fer baixar la cara a un home que ve del poble.

LA POR

 

Edicions del Bullent acaba de publicar La por, la nova novel·la de la periodista i escriptora menorquina resident a València Esperança Camps.

La por, és narrada en primera persona per la protagonista.  A través de les escenes de les que fou testimoni, de les sensacions que va sentir i d’alló que va escoltar anirà confeccionant un tapís on és retratat el seu passat i el seu present.

És una dona de cinquanta anys que ens parla d’aquella etapa fronterera de la vida entre la infantesa i l’adolescència. Un temps de canvis físic, hormonals, un temps de formació que alguns pretenen que siga de domesticació i que acaba sent de deformació. En eixa edat l’ésser humà és com un llenç en blanc sobre el qual pinten amb les seues paraules, les seues actuacions i el seu exemple els adults.

La protagonista és filla d’un home de negocis madur i d’una dona molt més jove que ell i que viu per a mantindre la seua bellesa. A pesar que els pares no són creients, per una qüestió d’aquelles de mantindre l’estatus social que tant preocupa la mare, és educada en un estricte col·legi de monges.

A banda de la figura dels progenitors, hi ha la criada de la casa que guarda tots els secrets i té cura d’ella. També hi són les monges autoritàries fanàtiques i maldestres en l’ensenyament de la religió, i les companyes de l’escola que li fan constantment bullying.

El treball del pare l’obliga a viatjar constantment. L’actitud de la mare, que beu alcohol en excés i manté relacions esporàdiques amb desconeguts; la pràctica del sadomasoquisme dels pares, a algunes sessions de la qual ella assistix amagada en un racó, van marcant una personalitat en què el temor ho embolcalla tot.

Som davant d’un relat psicològic, angoixant, en què anirem descobrint en primer pla la vida de la protagonista i, en segon i tercer, els secrets que oculten els seus pares que acabarà marcant el seu destí i l’univers íntim d’una adolescent solitària i amb algunes dèries força infantils.

Una novel·la escrita amb gran ofici, que manté la tensió narrativa en tot moment, que ens fa posar-nos en la pell d’una dona que durant l’adolescència es va trencar psíquicament i emocionalment. Un ésser humà que, com un joguet trencat, és abandonat en un racó. Des d’aleshores viu atrapada per la por i aïllada dins del seu món, conformat pels seus records. Una ànima trencada que a penes va conéixer l’amor.