CONTES CANTATS I CONTATS

Sovint les idees i les propostes creatives apareixen o vénen d’una manera inesperada dels llocs i de les persones més insospitats. Naixen d’una ocurrència, d’un fet anecdòtic i d’una manera lenta i pausada van prenent entitat fins a convertir-se en l’esbós d’un projecte en el qual paga la pena invertir energies. Fa uns anys les mestres de l’escola bressol de Benimaclet li van encomanar al pare d’un dels alumnes que fera una cançoneta per a la festa de fi de curs. La cançó va agradar tant que cada any el pare fou requerit per a compondre una nova peça musical.

Aquest pare era Àlvar Carpi, un músic de llarga trajectòria nascut a Algemesí. Un artesà de la cançó que igual el trobes com a músic d’estudi o d’acompanyament que com a cantautor, recordem el seu darrer treball en solitari, Carrer passeig. Àlvar Carpi, amb tot el material que havia compost per a l’escola bressol, s’ha autoeditat un llibre disc, Contes cantats i contats.

El disc ha estat enregistrat i mesclat per Josep Maravilla, que també s’encarrega del baix i de les guitarres, a l’estudi La Casona i ha comptat amb tot un seguit de col·laboradors de luxe com ara el contacontes i escriptor Llorenç Giménez, autor dels textos que narra en el disc; músics com ara Eduard Navarro o Abraham Rivas; o les veus de Vanessa i Mili Giner, del grup Carraixet; Mireia Vives, Anna Franco, de Soul Atac; Esther Andújar, que acompanyà durant un temps el músic de jazz Ximo Tebar; i Cristina Blanco. Les lletres i la música de les cançons, exceptuant la música d’Els quatre amics i la d’Un caragolet, han estat a càrrec d’Àlvar Carpí.

El disc recull deu cançons divertides, enginyoses i enganxoses a través de les quals Àlvar conta històries que volen transmetre valors positius als infants. Musicalment, és un treball eclèctic on empra diversos gèneres de la música popular amb l’objectiu d’oferir als menuts, però també als grans, un pomell de cançons atractives, que es puguen escoltar, cantar i ballar. El cedé l’acompanya un llibre on apareixen reproduïdes les lletres de totes les cançons amb dibuixos d’il·lustradors com ara Alícia Maties, Cristina Blasco, Maria Casas, Martín Botella i Raúl Climent.

Contes cantats i contats és un treball molt digne, una aposta seriosa i rigorosa per un gènere difícil i complicat com és el del contacançons, que al País Valencià té els màxims exponents en músics com ara Dani Miquel o la companyia Marcel el Marcià.

Un treball que els recomane per a passar una estona de faula amb tota la família.

EL COR DEL VIOLÍ

Disculpen que entre tan directe com un elefant en una fàbrica de vidre de l’Olleria, però trobe que convocar un premi de poesia durant quaranta anys amb l’objectiu de promoure l’ús social del valencià, així com la creació literària en aquesta llengua, i després fer una edició de l’obra guardonada perquè reste durant dècades oblidada en un magatzem és, si em permeten l’expressió, una vertadera canallada, una manera brutal d’incomplir el pacte que són les bases del certamen i un balafiament estúpid dels diners dels contribuents.

L’Ajuntament de Nules porta convocant seixanta-tres anys uns Jocs Florals i quasi quaranta editant l’obra guardonada en cada edició. El llibre resultant com a objecte és molt digne en format de butxaca i amb un paper color os de bon gramatge. El problema és la seua manca de distribució comercial. Encara sort que el regalen a les biblioteques de la província de Castelló.

Aquests jocs florals l’han guanyat autors amb una trajectòria sòlida quan no brillant com ara Marisol Gonzàlez, Iban L. Llop o Vicent Penya, autors que en part s’han sentit frustrats en veure que el llibre acabaria condemnat a un silenci administratiu.

Hi ha lectors de poesia que, com jo, han tingut la sort d’aconseguir per amistat amb el poeta premiat un exemplar de l’obra premiada. Som d’alguna manera éssers privilegiats que hem pogut gaudir d’un plaer que per ineficàcia ens ha estat reservat a uns pocs.

Fa uns dies el carter em va portar el llibre guardonat en l’edició del 2016 dels Jocs Florals de Nules, El cor del violí, de José Luis García Herrera, un poeta que al llarg de la seua carrera ha anat construint una obra poètica en dues llengües. Un cas no únic però sí un tant especial per la dedicació i l’energia que l’aventura li reclama.

El cor del violí és un llibre que conté una única col·lecció formada per vint poemes de vers lliure i que tenen l’obra de Miquel Martí i Pol com a gran referent.

José Luis, com el mateix Martí i Pol, ens parla en aquests versos de la seua vida interior, de la relació que manté amb el fet poètic. És el seu, però, també un diàleg constant amb ell mateix sobre la vida, el pas del temps i la mort.

La poesia de José Luis García Herrera és aparentment diàfana, senzilla. Però no del tot, aquesta impressió és falsa, un color per atraure els lectors que li tenen por a l’hermetisme que representa la poesia. Els seus poemes no estan nus, es troben lluny d’eixa prosa fragmentada i amb un lleuger vernís líric que tant abunda. A més del diàleg esmentat, trobem la creació en traços ferms d’escenaris i atmosferes que ens suggerixen un cert estat d’ànim, que el lector farà també seu. Després ens oferix els pensaments, les reflexions d’un home que sent, que patix, que busca com un penitent modern respostes a les grans i petites preguntes.

La poesia des del primer vers, aquell en què l’autor troba un home dins del mirall, s’anirà convertint en música amb un ritme, amb una cadència que anirà prenent-nos els sentits i obligarà els lectors a aturar-nos a pensar sobre allò que ens ha dit o ens ha suggerit. Possiblement, no estarem d’acord amb ell o potser sí, i ens sentirem obligats amb traç fi a escriure al marge del poema el nostre propi poema.

On és el cor del violí?, segurament en el pit del compositor. El cor del violí és un llibre curt i intens, amb un tast en el paladar que ens evoca la llum que reflectix la mirada d’un ésser humà atrapat en la xarxa de la poesia.

LA LLUM DEL FAR

 Aquest darrer trimestre de l’any el poeta d’Algemesí Miquel Català publica en l’editorial Neopàtria d’Alzira el seu quart llibre de poesia, La llum del far. Un volum que ve a eixamplar el parèntesi que va obrir el 2015 Cavallet de mar en la trilogia conformada per Poemes de la nina libèl·lula, Poemes de la nina mandarina i un tercer que resta inèdit i sense títol.

Miquel Català fins ara havia tingut una certa predilecció a l’hora d’encapçalar els seus llibres amb títols que evoquen la infantesa com un espai per a la imaginació i la fantasia. La llum del far, sense allunyar-se en excés i al mateix temps connectant a través del medi marí amb el que l’antecedix, evoluciona cap a un altre terreny, té altres interessos ètics i estètics. És cert que Miquel Català continua mostrant-se còmode en el vers lliure, en una poesia diàfana que naix de l’observació i de l’experiència, amb un realisme de marcat tint intimista que en un moment determinat evoluciona cap a la denúncia social.

No cal ser massa espavilats per a saber que en la navegació nocturna a unes milles de la costa la llum d’un far ens guia, ens assenyala possibles esculls i evita la tragèdia del naufragi. Si en compte de navegació nocturna diem viure en hores obscures, si en compte d’esculls diem desencontres i en compte de naufragi diem fracàs, tenim les bases per a una col·lecció de poemes sobre alguns dels grans temes universals. Els poetes sempre han tingut una certa tirada per les metàfores marines i marineres. Els valencians tenim una llarga tradició en aquesta matèria, que va des d’Ausiàs March fins al castellonenc Miquel Peris i Segarra, que per cert va donar nom a un premi de poesia marinera.

De Miquel Català m’agrada la capacitat que té per alçar, amb pocs recursos, un escenari i dotar-lo d’una atmosfera concreta sobre els quals, tot seguit, situa un ésser humà que s’enfrontarà a totes les seues misèries i grandeses, a la soledat universal i a una realitat amb la qual mai no s’acaba de sentir a gust.

Miquel Català, que abans que poeta se sent lector, en aquest com en anteriors llibres ret homenatge a alguns dels autors que més l’han seduït i captivat, com ara l’esmentat Ausiàs March.

En pujar al vaixell que és aquest llibre ens trobem al timó un home madur, amb el rostre marcat per l’experiència, el qual des d’una mirada realista ens diu que a pesar dels corrents i els vents adversos hem de gaudir de cada instant de la vida, ser capaços de trobar al bell mig de la foscor una llum, una passió, un ésser estimat, que ens il·lumine en la nostra navegació i que evite que ens estavellem contra les roques del dolor, la soledat, la tristesa i la desventura.

CITA (1)

UN DIA DE FEBRER

El cantautor Sergi Contrí, després de cinc anys de silenci musical durant els quals va publicar el llibre de poesia La pena i la reixa (Germania, 2013), ha tornat als estudis de gravació per tal d’enregistrar un nou disc, Un dia de febrer. Aquest nou treball està conformat per huit cançons algunes de les quals, com ara Recorda, Quan mirant-te i Vides noves, són noves versions de temes que van eixit publicades al disc Comptant sargantanes (2006), les dues primeres, i Dies de fira i flors (2012), la darrera.

En Un dia de febrer Sergi Contrí ha comptat amb la complicitat del també músic Bertomeu, el qual per una banda l’ha produït, enregistrat i masteritzat a Estelestudi d’Alberic i per una altra s’ha encarregat de les guitarres acústiques, la steel guitar, les guitarres elèctriques, el baix, les programacions, percussions, mandolines i teclats. Sergi Contrí ha posat la veu, els cors i les guitarres acústiques.

El so del disc bascula entre el pop-folk i el pop-rock, entre els ritmes pausats de temes com ara Abril i Vides noves i els ritmes vibrants de Jesús pobre que m’ha portat a la memòria les millors composicions dels germans Urquijo (Los Secretos, Los Problemas). En les seues lletres trobem moments per a la memòria, per a l’enyorança, fins i tot per a la tendresa i la confessió personal. A Contrí li agrada recrear-se construint imatges que apel·len directament als sentits. Imatges visuals plenes de detalls, però també sonores i olfactives (eixe olor a garrofa que ha inspirat uns quants músics valencians de diferents generacions), el cim l’abasta en el tema Muntanyes de flors seques.

Un dia de febrer és un disc íntim, personal, allunyat de la cançó protesta i combativa, ens parla de temes universals com ara el pas del temps, l’amor de parella, també entre pare i fills, la destrucció dels espais idealitzats de la nostra infantesa.

La memòria porta el cantautor a reconstruir un univers personal que no sols està fet de matèria, sinó d’unes sensacions i d’uns sentiments que evoca amb la pretensió de conservar-los en forma de poema, de cançó.

Sergi Contrí és un home enamorat de la vida, un sentimental tocat per la nostàlgia i amb una gran capacitat per a evocar petits i grans instants en els quals ha sentit com la felicitat acariciava lleument la seua mirada.

Els arranjaments musicals estan fets amb molt de gust, condimentats amb detalls sonors que ens obliguen a prendre atenció no sols a les lletres que ens va desgranant aquest joglar nascut a Dénia, sinó als paisatges sonors que evoquen amb cada pulsació els diversos instruments musicals emprats.