"DIES DE RÀDIO" DE CARLES PASTOR

Després de quatre anys de silenci, Carles Pastor torna a la música amb un nou disc, Dies de ràdio, el quart d’una trajectòria que es va iniciar amb Travellers l’any 2006, que va ser seguit per La noia del nord el 2009 i el magnífic Els ulls de Bob el 2011, on va musicar onze poetes valencians.

Carles Pastor és un cantautor que xucla de la tradició del folk nord-americà, del blues, del soul, del pop i del rock, de Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Baez, Lou Reed, Patti Smith...

Dies de ràdio és el primer volum, segons ens explica ell mateix, d’un projecte més ampli de les cròniques de la ràdio. El disc ha estat gravat durant els mesos de primavera i estiu del 2015 a l’estudi Xaloc per Juanjo Blanco. És un treball en gran part acústic. Recull onze cançons, nou de les quals amb la lletra i la música de Carles, una, la que tanca el disc, Algo contigo, de Chico Novarro, i una altra, Zona zero, és un poema de l’autor d’Algemesí Vicent Nàcher.

Per a la gravació del disc, que Pastor ha fet en semidirecte, buscant un so el més genuí possible, s’ha envoltat de diversos músics com ara Juanjo Blanco, que acompanya habitualment Josep Gimeno «el Botifarra», Jesús Barranco, alma mater de Gent del desert, o Jordi Silvestre, del grup Kaoba. Així com Sílvia Martí a la bateria i les percussions, Ricardo Oliver a la guitarra espanyola i Delia Belda acompanyant-lo a la veu.

Amb la seua veu càlida, Carles va desgranant una a una les cançons, transmutant-se de tant en tant en rapsode per a xiuxiuejar-nos aquests petits artefactes sonors, d’entre dos i cinc minuts de durada, carregats de sensibilitat i emocions.

Zona zero, a pesar que és un poema de Vicent Nàcher, Carles l’ha sabut fer totalment seu i tinc la sensació que, per una d’aquelles estranyes casualitats que ens oferix la vida, quan Carles el diu no està pensant en Nàcher, sinó en ell mateix, en els colps que ha rebut, en les ferides que li han obert i que ha sabut tancar, en la feblesa pròpia que ha sabut véncer.

Aquest és un treball discogràfic que invita a la reflexió, a la intimitat, però també conté un espai per a la protesta. Carles té la imatge del tímid, de l’introvertit que és capaç de sobreposar-se i dir les coses ben clares i a la cara.

Hi ha una gran càrrega lírica en cadascuna de les cançons, una càrrega que va més enllà de les imatges, del missatge que ens oferix en les lletres, la qual també ve donada pel so que ha creat i la manera personal que té de cantar-les.

Carles Pastor és un trobador per a un nou segle, un trobador que no renuncia a una tradició musical amb la qual s’ha educat, ha crescut i ha madurat. Dies de ràdio és un treball amb un pomell de bones cançons. Un treball que cal escoltar amb atenció.

ALFABET DEL DESIG

El poeta de Mislata Francesc Rodrigo i Segura (1964) va obtindre l’any 2014 el Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés que atorga l’ajuntament de Burjassot amb l’obra Alfabet del desig. Un recull de quaranta-un poemes que aquest 2015 ha editat l’editorial Bromera d’Alzira.

Rodrigo ha organitzat el poemari dividint-lo en sis apartats, de tres, nou, deu, sis, deu i tres poemes, respectivament: Alfabet del desig, La distància dels dies, En l’hora audaç, Instantànies, El pes de l’aigua i Contra l’oblit. Només en el segon i el tercer els poemes porten títol, en els altres apareixen enumerats.

Francesc Rodrigo obri el poemari parlant-nos de l’ofici d’escriure i compara l’escriptor amb un arquer, un arquer del temps que llança paraules plenes de llum contra la foscor, representada aquesta pel pensament de la mort. La llum és la memòria, però també el desig que ens mou i l’acompliment del qual ens reconforta. Així tenim, per una banda, l’ésser humà davant de Tànatos, protegit i nodrit per Eros i els fruits saborosos que aquest oferix; i per una altra, la memòria, l’oblit així com la literatura com a elements que l’ajuden a perdurar més enllà de la seua mort física.

En La distància dels dies, Rodrigo ens parla del pas del temps que devora la vida, com un déu embogit devora els seus fills. La memòria és la flama que ens dóna calor i ens il·lumina, però cal anar amb compte, ja que viure immersos en la nostàlgia no és bo, cal assumir les derrotes, però no deixar-se atrapar per la mort i enfonsar-se tot seguit en la foscor que ella representa. Tenim l’amor i els seus jocs que vénen a omplir de significats i de llum la vida, que trenquen la soledat i el dolor. La poesia ens és un cant necessari que ens ajuda a destriar l’aigua térbola que hi ha al pou de l’oblit per tal de veure i poder recuperar els tresors ocults amb els quals mal enganyem la mort. Encara que no hi ha cosa més certa que la nostra fi i que tot és un engany, un autoengany per a salvar-nos de la depressió més profunda.

En la tercera part, En l’hora audaç, la nit se’ns apareix com un escenari de la solitud que servix al poeta per anar a la recerca dels misteris de l’existència. Escriure, afirma, és un exercici de goig, de solitud amb el dolor, i l’utilitza, entre altres coses, per a mesurar el pas dels dies.

Al llarg del poemari, Rodrigo reitera una vegada i una altra que la paraula és foc, llum, que la literatura és una eina que usa per a eixir-se’n del temps i veure les coses des d’un altre angle: «Escriure, o viure, / com si la vida s’il·luminés tota. / O no fos breu».

Instantànies són poemes breus amb els quals aconseguix amb intel·ligència atrapar uns instants amb cinc versos.

El temps de l’aigua conté els poemes més mariners, ja que empra la mar com una metàfora del viure. Els poemes estan plens d’imatges marines amb les quals ens descriu els diferents estats d’ànim d’un home que com a poeta només aspira a contemplar l’esdevindre del temps i desxifrar els misteris ocults de l’existència.

Tanca el llibre Contra l’oblit, on Rodrigo ens parla de l’individu que escriu com si fóra una tercera persona, però en realitat està davant d’un mirall, reconeix les paraules que formen part del seu alfabet íntim i personal com ara vida, mort, temps, amor, desig, llum, fosca, dia, nit, solitud, reflexió, poesia, fugacitat, brevetat, oblit, memòria, i amb elles com a matèria primera ha construït l’estructura del llibre.

En el darrer poema Rodrigo ens invita a viure a tot o a res. Una invitació agosarada com és la lectura d’aquest poemari en què l’autor busca i ens oferix la llum de l’esperança davant d’una realitat força crua.

SIS VEUS PER AL POETA

 La cantautora Eva Dénia, una dona musicalment polièdrica, dissenyà un projecte musical en què des del folk es feia un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés. En aquesta aventura va comptar amb cinc dones més, Lola Ledesma, Sílvia Ampolla, que amb el temps deixaria el projecte i el seu lloc l’ocuparia l’exmembre d’Al Tall Maribel Crespo, Merxe Martínez, María Amparo Hurtado i Patxi Ferrer. Una aventura que donaria peu a Sis veus per al poeta, un espectacle d’un gran nivell i un magnífic treball discogràfic amb catorze cançons.

Els arranjaments musicals han estat a càrrec d’Eva i Carles Dénia, aquest darrer també s’ha encarregat de la producció artística i de la guitarra, la guitarra amb escordatura i les percussions. També hi ha hagut altres col·laboracions especials, com ara la de Tobal Rentero, que s’ha encarregat del llaüt, la bandúrria, la guitarra, el guitarró, percussions i xaphoon, i de Vicent Carrasco, que ho ha fet de la guitarra i el guitarró.

En el disc es canten diversos poemes d’Estellés adaptats a músiques d’arrel tradicional com ara boleros, cançons religioses, cant d’estil, romanços, cançons de bressol i de batre, i fins i tot cants del Misteri d’Elx. Hi ha algun poema que està en part o totalment recitat, com ara el clàssic Els amants o És com un ball. I altres com Havanera de Vicent, on la lletra i la música són d’Eva Dénia, la qual també ha adaptat alguns poemes als cants proposats o ha fet lletres sobre músiques ja existents com ara Estellés, poeta nostre. El grup per la seua part ha escrit la lletra de Jota a sis veus.

Sis veus per al poeta és un treball carregat de màgia que a més d’homenatjar Estellés reivindica i posa al dia la nostra música d’arrel tradicional des d’una òptica femenina, demostrant amb fets la força, la creativitat i la qualitat de les dones valencianes a l’hora de compondre i cantar. Dones com la majoria de les que participen en aquest projecte amb una veu impressionant que fins ara no havien tingut la presència i el reconeixement públic que es mereixien.

Un disc amb una gran dignitat, amb propostes sonores atractives i amb alguns moments carregats d’una gran força emotiva, que s’enganxa a les orelles i a l’ànima d’aquell que les escolta, i aleshores no té altre remei que deixar-se arrossegar fins el centre de la plaça, amb la pell de gallina, i ballar al ritme que ens marquen, i si té una mica de sort una d’elles deixarà el seu lloc i l’acompanyarà.

Un disc i un espectacle que no es poden deixar de gaudir.

DIAMANT BLAU

El temps, el pas inexorable del temps, és el gran protagonista de la darrera novel·la de la mataronina Care Santos, Diamant blau (Columna, 2015). Cada capítol és encapçalat per una data, en la novel·la apareix un rellotge que només toca quan algú de la casa està a punt de morir i un estrany ocell, el diamant blau, aguanta impassible el pas dels anys.

Care Santos ens narra la història d’una nissaga familiar, els Pujolar, que en baixar de la muntanya i instal·lar-se a vora mar es convertixen en els Pujolà. Una nissaga maleïda amb una vida breu, una maledicció que arranca de la injustícia provocada per uns pocs minuts de diferència en nàixer dos bessons. Ja ho veuen, de nou el temps.

En la novel·la, i no d’una manera lineal, apareixen diverses històries protagonitzades per diversos elements de la nissaga. Una primera part se situa a les comarques de la Garrotxa i del Bages i una segona, més extensa, va de meitat del segle xix al primer terç del segle xx, que desenvolupa bona part del llibre.

La història de la nissaga, els Pujolar, de la qual forma part la mateixa Care Santos, a qui li han arribat molts dels relats que s’hi expliquen a través de la seua àvia materna, ens narra la vida de tot un seguit de personatges amb una gran personalitat. Care Santos ens ho explica amb un llenguatge clar, concís i directe.

En la novel·la trobem individus capaços de superar tots els entrebancs i dificultats per tal d’ascendir en l’escalafó social, i ho fan a través del seu esforç i la seua capacitat creativa, com és el cas de Silvestre i Florià Pujolà, als quals els acaba afectant també la maledicció que inaugura la resta de malediccions, que un membre de la família serà qui el traïsca i el perjudique, en el cas de Silvestre el seu germà petit i en el de Florià un cunyat amb el qual s’havia criat.

Com a lector, m’ha interessat molt el retrat que fa de les dones, en especial de la Teresa Marquès, segona dona de Silvestre, un personatge que es fa a ella mateixa i que és capaç de llegir-se tota la biblioteca d’un notari. Margarida, la seua nora, antítesi i enemiga, la qual representa una dona reaccionària. I la Teresa Pujolà, l’àvia de l’autora, amb un caràcter alegre i emprenedor.

La novel·la té moments fulletonescos, i no ho dic com un fet negatiu, tot el contrari. Hi apareixen amors impossibles, fills il·legítims, reaparició de personatges que tot el món donava per morts...

Una obra que acaba sent un cercle que només pot tancar l’hereua de la memòria familiar, i ho fa rememorant les hores que de menuda va passar escoltant els relats de la seua àvia. Una marmessora de la memòria familiar que ha sabut recuperar-la, rehabilitar-la, omplir buits i dotar els personatges de nervi i el relat de tensió narrativa i una certa màgia. I ha acabat convertint un grapat de records, molts dels quals entranyables, en el relat d’un temps passat, d’una gent vinculada econòmicament a la indústria tèxtil catalana.