ΜΙΑ ΜΕΡΑ ΘΑ ΓΥΡΙΣΕΙΣ ΕΚΕΙ ΠΟΥ ΑΦΗΣΕΣ ΤΟ ΕΙΝΑΙ ΣΟΥ

Μια μέρα θα γυρισεις εκεί που αφησες το ειναι σου,

και θα δεις πως ο δρόμος εμεινε απότομα διακεκομμένος,

θα αναγνωρίσεις τα βουvα απο άμμο γεμάτα απο σκουπίδια,

το λιθόστρωτο ξεχασμενο, καλυμένο από λειχήνες,

τα εργαλεία γεμάτα από σκουριά και πεταμένα παντού,

τότε θα έχεις ανακαλήψει το μέλλον,

στα χέρια θα έχεις την ευκαιρία,

να κατευθύνεις τον δρόμο προς τον ορίζοντα που εσύ αγαπάς

θα είσαι επιτέλους ελευθερος μεσα σε λαούς ελεύθερους,

καθως εγω θα σε περιμένω ανεβαινοντας πανω σε ενα νέο στίχο

                                                                                    με ένα τριαντάφυλλο στα χέρια.

A Ximo Gimeno

Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser

i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,

reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,

les llambordes oblidades cobertes de líquens,

les eines plenes d’òxid i escampades per tot arreu;

hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,

en les mans tindràs l’oportunitat

d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes,

seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,

mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers

amb una rosa en les mans.

******

Versió al grec de Nikolina Kassara. Poema del llibre de Manel Alonso i Català Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, Alacant 2009). Inclòs, també a l'antologia Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes (Editorial Germania, Alzira, 2012).

EL PLANY DE LES LLETRES FERIDES D'ENRIC SANÇ

En la nostra llengua una expressió, formada per la fusió de dues paraules, que va tindre un cert èxit i que ha perdurat en el temps ha estat lletraferit, és a dir ferit per les lletres, malalt, addicte a la creació literària, encara que en un principi aquest adjectiu es va emprar també com a sinònim d’instruït, d’individu que ha llegit molt. El que pocs fan o han fet és donar-li la volta a aquesta expressió i parlar directament de lletres ferides, que a més es planyen com és el cas del poeta nascut a la ciutat de València Enric Sanç, amb el seu primer llibre El plany de les lletres ferides (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2012).

Potser aquesta expressió fóra més adient en la relació que manté un escultor a l’hora d’esculpir i la seua matèria primera, la pedra. L’escultor amb les seues eines ferix la pedra per a extraure’n les formes que l’element té dins, però també les que té ell. La pedra, amb cada colp del cisell, es queixa, es plany. Enric Sanç, quan es posa a escriure, assumix la tasca de l’escultor, del feridor de la seua matèria primera, el llenguatge, i a través de l’element bàsic, la paraula, cerca una música, una melodia amb el seu ritme, amb el seu missatge, conformada per una cadena de fonemes, una música que és dins del llenguatge, però sobretot dins d’ell.

El plany de les lletres ferides és un llibre conformat per quaranta-tres poemes (més fins i tot, ja que per exemple «Les nafres del seu dolor» està fragmentat o conformat per un total de sis poemes) de caràcter unitari, encara que són diversos i variats els temes tractats: l’amor, el fet d’escriure, la condició humana, la necessitat de revoltar-se davant la injustícia generada per la crisi que ens ofega... i fins i tot les formes, ja que hi ha poemes amb una marcada i clàssica mètrica: «El pas del temps torna al mateix camí: / mar de silenci, records de color cel. / Cauen les fulles i en gronxe en les paraules / (núvol de somnis, trencaclosques del cor» i altres en vers lliure com ara aquest amb cert gust al Raimon més existencialista: «Som pols d’estrelles / d’una nit de lluna plena / en l’univers infinit. / Creiem haver-ho vist tot, / i no sabem res», poemes carregats d’imatges i d’altres que fluïxen com un riu d’escriptura gairebé automàtica com ara el que porta com a títol Dos mil dotze: «Una freda vesprada, / d’un hivern no qualsevol / un passeig / amb els ulls ben oberts / creuant l’avinguda del Cid / a pas de / caragol» i que el porta a creuar quasi tota la ciutat fins acabar al carrer d’Arts Gràfiques.

El llibre està tocat per un cert impressionisme, naixen molts dels poemes de la impressió que la realitat o les realitats amb les quals l’autor es va trobant en la seua vida diària: «Cada racó de València / em recorda a tu / cada carrer estret / una part del teu cos / cada plaça rodona / un pensament profund / cada sentiment viscut / una espenta pel futur».

Un dels poemes on Sanç fa d’alguna manera una sinopsi del llibre és Ideals i temps ferits, quan entre altres coses afirma allò de: «Lletres ferides de tendresa, esperança, pau i / amor. / Ulls d’un entre tants, / que assagen d’il·luminar la foscor».

Les paraules ferit, ferida, ferir, nafra, nafres, nafrades es repetixen com si a través d’elles es buscaren nexes d’unitat en la fragmentació que sovint imposa un poemari iniciàtic. Sanç ens suggerix que els versos estan ferits per la violentació que ell procura intencionadament a rimes i ritmes amb l’objectiu de donar-li forma i color a les paraules. Unes paraules que d’alguna manera corroboren allò que els parlava en un principi.

Enric Sanç és un individu que té la ferma voluntat de ser poeta i treballa dur per ser-ho, conscient que en l’ésser humà la creativitat s’aprén. La seua lluita, el seu interés està en aconseguir dominar l’ofici, però també en fer possible una cosa més difícil encara com ara tindre una veu pròpia. La constància, la perseverança, sempre acaben oferint resultats.

El poeta se’ns apareix en aquesta obra com un feridor també en el sentit vinculat a la pilota valenciana, vull dir el que fa el paper de ferir, de traure la pilota i posar-la en joc. Els seus poemes ens inviten a participar-hi, alguns amb tast de versos de la revolta a prendre una posició i potser a replicar-li de carxot o de manró, això ja ho trien vostés.

‘MANUAL D'ESCRIPTURA CREATIVA’, DE PASQUAL MAS

Em considere un lector dels que se’n diuen voraços a qui li ha costat molt aprendre a discriminar d’una manera positiva els textos on ha d’invertir el seu temps i la salut dels seus ulls. Tinc una passió malaltissa, antinatural, per les lletres, estiguen impreses en el format que estiguen. Però, com que tot en aquesta vida té una excepció, potser aquella que ens confirma la regla, no puc suportar els manuals, això és quasi una dèria patològica, la prosa que empren m’esmussa i encara que el seu autor busque ser directe amb mi, carregat de prejuís en contra, em costa passar de les primeres frases. Sovint he aprés a fer les coses sense la seua ajuda. Els manuals no tenen reservat cap espai en la meua biblioteca.

Ara l’amic i escriptor Pasqual Mas, amb qui he compartit taula, converses i lectures, acaba de publicar un manual, Manual d’escriptura creativa (Editorial Germania. Alzria, 2012), i els he de confessar que en tindre’l en les mans vaig preguntar-me si Pasqual no podia haver tingut una pitjor ocurrència que la de perdre el temps redactant un manual.

Com que és amic, em va saber mal arraconar el llibre o desfer-me’n, tal com he fet amb tants altres volums d’aquestes característiques. Així que, una vesprada avorrida, em vaig seure amb ell i em vaig disposar a llegir-lo.

La sorpresa va ser majúscula perquè, d’entrada, vaig ensopegar amb una prosa amena, clara, concisa, que des del primer moment t’atrapa, després amb un autor amb les idees molt clares i que sabia explicar-se amb claredat.

Pasqual Mas, més que un manual o amb l’excusa del manual, ha escrit un estudi, o un assaig que ens parla de i sobre la creació literària. Un recull de textos que naixen de l’experiència en diversos camps de l’autor: el de la docència com a professor de llengua i literatura, el de la crítica literària, el d’escriptor amb una obra sòlida i extensa, i, com no, el de lector perspicaç i alhora apassionat.

Pasqual Mas, amb un esquema molt clar del que ha de ser un manual de creació literària (no debades n’impartix classes en un taller de la Universitat Jaume I de Castelló), situa el lector en el quilòmetre zero de la pàgina en blanc i l’acompanya tot il·lustrant-lo amb multitud d’exemples sobre el procés creatiu.

Si m’ho permeten, recomanaria la lectura d’aquest manual també a la gent que no té cap pretensió d’exercir de lletraferit i es troba a gust amb el seu paper de lectora, ja que de la mà de Pasqual Mas aprendrà a traure-li més suc a les seues lectures, aprendrà a tindre una visió més conscient, més crítica del text amb el qual s’enfronta i de segur que en gaudirà més en conéixer millor com s’estructuren els textos literaris.

Personalment, amb aquest manual he aconseguit fer l’excepció que confirmava la meu regla de lector voraç i l’he gaudit d’allò més.