TOTS ELS COLORS DEL GUIX

 

L’alcoià Francesc Pou, després d’una intensa trajectòria com a dramaturg, contista i sobretot poeta, publica la seua primera novel·la, Tots els colors del guix, dins de la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria.

El guix, el clarió, fou durant dècades una de les principals eines quotidianes dels docents d’arreu del món. Les pissarres, sovint rectangles en la paret pintats de negre, s’omplien de lletres, números i dibuixos amb els quals s’il·lustrava la lliçó que el mestre o mestra impartia. En els anys en què s’ho podien permetre, al color blanc se n’afegien d’altres.

Tots els colors del guix ens relata la vida d’una mestra d’escola filla de la derrota republicana, qui pateix per una banda la desaparició del pare, oficial de l’exèrcit de la República, i per una altra la depuració per part del nou règim de la seua mare com a mestra, la qual cosa condemna mare i filla a la pobresa.

Al llarg de la infantesa i adolescència, la protagonista té un somni: arribar a estudiar magisteri, que farà possible amb molt d’esforç i amb l’ajuda de la mare. Més tard, en la llarga agonia del règim i del dictador, s’incorporarà a la docència i començarà a donar els seus primers passos com a mestra durant l’anomenada transició democràtica, un període que en sectors com ara l’educació va ser realment convuls.

La novel·la, encara que centrada en la història de la protagonista, és un homenatge a tots aquells docents que cregueren que calia deixar de banda la vella escola franquista, doctrinària i profundament reaccionària, per aplicar les idees del moviment de renovació pedagògica.

La lluita contra l’immobilisme fou realment dura, d’alguna manera encara no ha acabat. Els entrebancs foren nombrosos, només la il·lusió, l’amor a l’educació i un gran sacrifici individual i col·lectiu van fer que s’acabara aconseguint.

Francesc Pou tria una dona, per una banda, perquè les dones són majoritàries en l’exercici de la docència a les escoles de primària, i en segon lloc perquè la seua fortalesa, convicció, dedicació i valentia feren possible que es produïren canvis substancials. Els immobilistes i els reaccionaris les pensaren febles, fàcils d’espantar, però resultaren fortes, constants, solidàries i imaginatives.

Aquesta és una novel·la que parla de tot això, però també d’amistat, de solidaritat, de vocació i de la sòlida empremta que deixen alguns mestres en els qui hem estat els seus alumnes.

Tots els colors del guix integra les diverses sensibilitats en la lluita per la renovació pedagògica de persones molt conscients que plantaven a l’escola i en la societat una llavor de futur.

Una novel·la intensa escrita amb passió.

 

 

TEMPS, ARRELS I PAISATGES

 

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez, en el seu darrer treball discogràfic, Temps, arrels i paisatges..., ens oferix una antologia de poesia de diversos poetes del País Valencià de diferents generacions, des de Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal o Marc Granell a Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà o Marisol Gonzàlez, sense oblidar Manel Garcia i Grau, Begonya Pozo, Vicent Jaume Almela, Reis Lliberós, Begonya Mezquita o aquest que signa el present article.

Són poemes triats per la seua qualitat literària, per la seua musicalitat i per la seua temàtica. Una temàtica que gira al voltant de tres eixos que l’autora ens anuncia en el títol: el temps, les arrels i el paisatge.

Després els ha convertit en cançons, dotant-los en algun cas d’una tornada, encarregant-se de la composició musical i els arranjaments. La producció l’ha feta en companyia de Laura Miñarro, amb qui les ha enregistrades a Egostudio.

Eva Gómez és una de les cantautores valencianes amb més personalitat, cosa que ja és molt dir, una dona forta, honesta, creativa i independent. El so de les seues cançons, eminentment acústic, és mediterrani i està construït amb instruments de corda com ara la guitarra, el guitarró, la bandúrria, el violí, el baix elèctric i alguns instruments de percussió com ara el pander quadrat, el caixó o el cànter, sense oblidar la viola de roda, el cavaquinho o el darbuka. Amb tots els quals genera melodies brillants i ritmes suggerents, càlids, que no tòrrids i banals.

Eva Gómez i Laura Miñarro són unes instrumentistes experimentades, artesanes del so. Eva té una gran sensibilitat com a compositora i com a intèrpret, però també i en aquest treball com en anteriors ens ho demostrà; és una lectora sensible, oberta, a la qual li agrada fer seua la poesia per tal de convertir-se ella mateixa en un vehicle de transmissió literària, alhora que en creadora musical.

Eva Gómez és una música de llarga trajectòria, una dona independent que coneix el seu ofici de trobadora moderna, d’orfebre de cançons. Posseïx una veu càlida i versàtil. Domina amb la seua presència l’escenari des d’on projecta una imatge de dona de conviccions fermes que porta amb ella un clar missatge d’estima a la llibertat, de defensa de la igualtat entre sexes, d’amor al territori i la seua gent.

Aquest és un disc fet amb una sensibilitat exquisida, amb un so genuí producte del coneixement i del domini de cadascun dels instruments, i no d’eixa tecnologia que oculta i emmascara les mancances interpretatives.

Hi ha una veritat en les composicions i la seua interpretació, una força evocativa, suggeridora. Un so amb un segell personal i una veu i un missatge que no defrauden en cap moment l’oient.

Temps, arrels, paisatges... és un disc que són cançons i que és també una petita mostra de poesia valenciana.

CIMS I ABISMES

 

En el darrer llibre de l’escriptor Vicent Penya, Cims i abismes (Voliana edicions, Argentona, 2023), hi ha entre moltes altres coses una clara voluntat de retre homenatge a un dels cantants amb més carisma que ha tingut el País Valencià, em referisc al desaparegut Pep Laguarda, i també al seu treball discogràfic Brossa d’ahir, una de les joies musicals que ha donat la música pop en valencià. El títol així ens ho anuncia, ja que està tret d’aquells versos que diuen: «pujant els cims de boira m’acompanyes / també descendint a abismes de llum» o amb el d’un poema Brossa d’ahir on Penya escriu sobre aquella colla de joves que pujaven a La Caseta del Plater a recobrar una llibertat que el món els negava.

Cims i abismes, que l’obri un esplèndid pròleg de Carles Duarte, és una col·lecció de sonets d’art major i d’art menor, en els quals, de vegades, l’autor trenca una paraula, però és un fals trencament, ja que la convertix en una baula que lliga amb força un vers amb el següent. En altres ocasions, afegix entre parèntesis nous versos que venen a subratllar o acabar de definir un missatge.

Per a escriure un llibre com Cims i abismes es necessita tindre un vast coneixement de la llengua, i ser un orfebre de la mètrica i un artesà de la rima. Vicent el té i ho és.

El poeta de Rafelbunyol és un home amb una mirada curiosa i reflexiva, res no li és alié, li agrada centrar-se en el detall. És un individu que en soledat s’ha endinsat pels escarpats camins que l’han portat als cims de les muntanyes i a les valls més fondes. Camina i es fon amb el paisatge perquè, a més de tindre una voluntat de descobrir nous racons, d’assaborir la bellesa, s’ha sabut i sentit part d’eixe territori, el territori viscut i la llengua conformen la seua identitat i són dues de les raons que li donen sentit a la seua vida.

L’autor porta en la motxilla la saviesa popular heretada dels seus ancestres i en els seus poemes la trobem com un element més que en cap moment els distorsiona. Penya és d’aquells escriptors que gaudixen jugant amb l’eco de les cançonetes i els jocs infantils, amb els refranys i les frases fetes.

A través d’aquesta col·lecció de sonets, perfectament compartimentada en quatre apartats, Vicent Penya ens posa en la complicada aventura d’explorar l’interior del cor i la ment humana, d’esbrinar com l’ésser humà es relaciona amb el seu entorn natural més pròxim. Hi ha en la poesia de Penya la recerca d’un individu natural, vull dir desconnectat de la tecnologia.

En la seua poesia hi ha una barreja de passió, d’ingenuïtat, de bonhomia, però també d’ironia, d’humor i de sarcasme que amb el pas del temps se li ha accentuat, la qual cosa dota els seus poemes d’una força, una sensibilitat i una intensitat reveladores.

TOTES LES PORTES

 

La periodista d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) Núria Garcia Berga publica la seua primera novel·la, Totes les portes, després d’haver obtingut el Premi Rafael Comenge Dalmau que convoca l’Ajuntament d’Alberic (Ribera Alta).

Totes les portes ha estat editada per la petita editorial d’Alzira Reclam editorial. Núria és una dona polièdrica, fa ràdio i televisió, dirigix una revista d’informació cultural i a més és youtuber. En la seua vessant com a escriptora, utilitza l’exòtic pseudònim de Naskunur Garberga. Fins ara sabíem que havia escrit narrativa curta i poesia, gèneres amb els quals ha obtingut guardons com ara el Premi Beatriu Civera de Narrativa que convoca l’Ajuntament de València i el I Premi de Poesia de La Nucia.

Naskunur Garberga, en la novel·la Totes les portes, ens oferix un relat complex, laberíntic, marcat per la psicologia dels personatges que interactuen entre ells. Una narració sobre les relacions humanes, les de parella, les d’amistat, les familiars, que acaben d’una manera o altra marcant les nostres vides.

Si la cosa ja és complicada de per si amb individus que tenen una bona salut mental, què passa quan algun d’ells se n’ix dels paràmetres d’allò que molt a la lleugera anomenem normalitat? Naskunur crea un personatge central una mica difícil, Marisa la Tururu. Filla d’una drogodependent que un dia desapareix sense deixar rastre, criada per una àvia amb una personalitat força peculiar que la deixarà sola ben jove. A pesar que pareix ser un tant bipolar, amb uns canvis d’humor brutals, és una persona laboriosa, seductora, capaç de triomfar en el treball i d’enamorar tant homes com dones.

Si la seua vida és complicada, quina no ho és?, més ho és la de la seua filla que intuïx que alguna cosa passa sense acabar d’entendre res.

La complicada relació entre mare i filla, entre la filla i el seu cosí del qual està enamorada, va teixint un relat on els personatges sagnen per unes ferides que no saben exactament què o qui les ha infligides. Només quan la mare és en el llit de mort es revelarà el secret, un secret que serà com la clau que obrirà el pany de totes les portes, darrere d’algunes de les quals també hi haurà altres secrets.

Històries d’amor, de desig heterosexual i lèsbic, històries de desencontres, d’odis i de l’anhel frustrat i intens per la maternitat. De tot això escriu Naskunur Garberga, abocant sobre la taula les peces d’un puzle que capítol a capítol anirà conformant aquesta novel·la sobre unes vides com n’hi ha tantes. 

FUSTER INSTANTANI

 

L’aventura literària de Joan Fuster va acompanyada amb el combat d’un intel·lectual pel redreçament d’un país derrotat, per la dignitat de la seua literatura, per la creació de ponts entre la tradició i els creadors del present, i entre els diversos territoris que parlen la mateixa llengua. Tot en uns anys complicats per a l’activisme cultural i polític, fins i tot per a l’ús social de la llengua i el conreu d’una literatura en català. Era el temps de la dictadura feixista del general Franco, i a més hi havia la dificultat afegida d’un ambient dins del valencianisme cultural caïnita.

Joan Fuster, com a creador, és polièdric. Tenim la seua vessant de poeta, la d’assagista, la d’estudiós de l’art i de la literatura, la d’agitador polític i cultural que escriu els seus pamflets, la de dibuixant, la de tertulià, la de lector que opina sobre les seues lectures...

Per a descobrir o redescobrir la seua obra, l’escriptor d’Alzira Josep Ballester ens ofereix a Fuster instantani (Edicions 3i4) la proposta d’un itinerari a seguir, un camí diàfan a través de la vida i obra de Joan Fuster, tot recolzant-se en fragments de poemes, proses i fins i tot cartes privades de l’autor i dels seus corresponsals.

La proposta de Ballester és intel·ligent i reflexiva. Ens oferix, sense embafar, les dades, les situa en un temps i en una societat, i ho fa amb cura, evitant l’hagiografia, no fer-ho seria com trair Fuster. Estructura amb capítols de diversa extensió les etapes, els interessos i les relacions que manté amb altres intel·lectuals, com ara José Albi, Josep Pla, Xavier Casp o Carles Riba.

La mirada de Josep Ballester és la d’un estudiós que coneix i ha escrit diversos volums sobre l’època, el protagonista i alguns dels personatges que apareixen en el llibre, però també és la mirada d’un escriptor que sap de les dificultats de viure, escriure i editar en llengua catalana al País Valencià, que ha conegut Joan Fuster i ha compartit amb ell, a pesar de la distància generacional, converses i inquietuds. Josep Ballester no és un guia qualsevol, és un assagista que fila prim.

Fuster instantani és a més un llibre d’una gran amenitat, Ballester es fa de llegir. Escriu amb ofici, amb una prosa bella i eficaç. Quan el lector arriba al final de l’itinerari té la sensació no sols de tindre clares les fites referencials de l’obra i la vida del pensador de Sueca, sinó també sobre el moviment cultural i literari del País Valencià d’aleshores i quina era la relació d’aquest i el nostre protagonista amb la resta dels Països Catalans i fins i tot amb els intel·lectuals de l’exili.

La lectura d’aquest assaig ens deixa una cosa molt clara: Joan Fuster no és arqueologia literària, com poden ser altres intel·lectuals de l’època, les seues reflexions i els seus plantejaments no han caducat, continuen igual de vigents que quan es van escriure.

LA CASA SOTA LA LLUNA

 

L’editorial lleidatana Pagès editors ha publicat, dins de la col·lecció Biblioteca de la Suda. Tria personal, la primera antologia de poesia de la poeta del Grau de Gandia (la Safor) Maria Josep Escrivà, La casa sota la lluna.

El llibre recull huitanta-huit poemes dels sis llibres que fins ara ha publicat Escrivà des que l’any 1993 obtinguera el Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel recull Remor Alé. Com també dos poemes inèdits.

Maria Josep Escrivà, que es va doctorar amb la tesi Una poètica dels sentits. Josep Piera: Poesia 1971-1991, es declara deixebla del recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però la seua obra rep moltes altres influències, que van des d’Ausiàs March fins a Alejandra Pizarnik. Escrivà és una poeta versàtil, que coneix i assumix la tradició lírica que han creat les dones al llarg de la història, no sols en llengua catalana, sinó de les diverses tradicions occidentals, des de Safo a Maria Mercè Marçal.

És una creadora exigent i continguda, en vint anys només ha publicat sis reculls, tots els quals reconeguts per la crítica amb premis com ara el Marià Manent, els Jocs Florals de Barcelona, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, el Miquel de Palol o el de la Crítica de Poesia en Català.

Els huitanta-huit poemes de La casa sota la lluna venen acompanyats per les il·lustracions de Marta R. Gustems, en les quals el dibuix s’ompli de colors vibrants; una introducció de l’autora, sota el títol Una casa en els nostres exilis, on, amb una prosa carregada de lirisme, diu: «Una casa hospitalària en els nostres exilis. Alberg dels humils. Recer i conhort sota la lluna. El poema. Epitafi»; tanca el llibre un llarg epíleg de la professora Olívia Gassol Bellet, un text on ens revela les claus de la poesia d’Escrivà: «La seua obra compensa els extrems buscant d’estabilitzar-se en el punt exacte entre el dolor i el desig, la pena i la celebració, el neguit interior i l’observació del món que queda fora».

Per a Maria Josep Escrivà, la poesia mai no ha estat un simple passatemps de cap de setmana o vacances, ni un joc per a funcionaris o burgesos desvagats. Per a ella, ser poeta és la seua manera de ser al món, té una relació íntima i apassionada amb la llengua i la creació. La poesia és el seu habitatge, i pot ser que en algun moment refugi, però mai un amagatall, una torre de vori, sinó un punt d’observació de la realitat.

La poesia és joc i és diàleg amb si mateix i amb altres poetes vius i morts. La poesia és filla de la mirada de la poeta, però també de la resta dels sentits. És recerca de la llum.

He retrobat en els poemes de Maria Josep Escrivà el pit-roig que visita el seu pati d’hivern. Ella no ho diu, no té per què fer-ho, però tinc la impressió que aquest petit ocell és el mateix que va visitar el poeta Joan Baptista Campos mentre era convalescent d’una greu malaltia i que un dia va vindre al meu terrat. Això és la poesia, un ocell humil que ens visita de tant en tant i que amb les seues potetes ens brinda un alfabet que ens veiem empesos a utilitzar.

La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022) és un llibre ideal per a descobrir o redescobrir l’obra d’una autora contemporània imparable.

EL CRIT

 

La poeta i periodista de Vila-real (la Plana Baixa) Susanna Lliberós entén el crit com la veu de la consciència, com el fil tens en el pont que uneix la vida i la mort, com la pròpia supervivència. El crit és l’interruptor de la llum del far que il·lumina la nostra navegació.

Però el crit també és el seu darrer llibre de poesia, editat per Onada edicions després d’haver obtingut el XXV Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Ciutat de Sagunt.

El llibre està dividit en dos apartats amb títols ben explícits, Intempèrie, amb 23 poemes, i El crit de la realitat, amb 16, tots els quals de vers lliure, d’extensió diversa i amb un ritme intern tan marcat que alguns, com ara Oficis, s’emparenten d’una manera natural amb la lletra d’una cançó, encara que també n’hi ha que, com ara Víric, estarien més a prop de la família dels aforismes.

Susanna Lliberós ens condueix amb naturalitat cap al seu univers personal, un espai marcat per la incertesa, que no pel pessimisme, oferint-nos una mirada descomplexada sobre el moment que viu i la societat en què està immersa, una mirada desencantada per la decepció constant produïda per la mediocritat i la hipocresia que ens enganyen i retallen les ales de la nostra llibertat.

El seu és el crit d’una dona inconformista, rebel. «La rebel·lió com una manera de ser al món». Rebel i lúcida, honesta i coherent. Sé sap una persona fràgil, però reivindica la força d’aquesta fragilitat que dona enteresa al seu crit, electricitat a la llum que il·lumina el seu camí.

Hi ha en els seus poemes una reivindicació de la vida i d’aquella cosa meravellosa que és la bellesa. Una bellesa que no es troba en els moments grandiloqüents i en la monumentalitat, sinó en els petits detalls com ara el joc innocent d’una mare i una filla, en la corrua d’unes notes musicals sobre un pentagrama, o en dos versos d’un poema de dues línies.

El crit és una col·lecció de poemes que ens parlen d’una realitat íntima, una navegació en la nit entre esculls capaços de fer-nos naufragar i que només la llum del far, el nostre ànim i la nostra destresa com a navegants faran possible que en trencar l’alba continuem avançant.

Però també té moments per a la reflexió sobre el temps històric que ens ha tocat viure, com ara en el poema Europa: «Hi ha la immoralitat palplantada als portals de les cases decents».

El crit és una aposta clara per la vida, pel combat pel nostre dret a eixir cada dia a la recerca de la felicitat. Ell és el poema, el seu batec intern, la lucidesa balancejant-se entre línies. És la necessitat d’escriure i de fer memòria des de la innocència, que no des de la ingenuïtat. És la veu profunda de qui reclama la llum de l’esperança.

LES PUCES

 

Sovint, quan es parla del segle XIX apareix, just al seu costat, el qualificatiu de convuls, com si la resta de segles hagueren sigut basses d’oli. Al llarg de la història no hi ha hagut un segle sencer de pau que no es basara en el poder d’una tirania. La gallina de dalt ha cagat tota la vida sobre la de baix, ho diu el poble, i el poble en qüestions com aquestes poques vegades s’equivoca. El segle XIX comença amb la invasió de les tropes de Napoleó, es perden totes les colònies espanyoles d’ultramar, hi ha diversos canvis dinàstics, Borbons, Bonapartes, Savoies, es proclama una república que acaba sent efímera, diversos alçaments militars, diverses guerres civils, revoltes civils... La inestabilitat política, social i econòmica empobrix la societat i en especial les classes populars. És, però, també el segle en què es desenvolupen ideologies com ara el socialisme, l’anarquisme i el nacionalisme, vehicles amb els quals construir una societat més justa i igualitària, o aglutinar la societat al voltant de la paraula pàtria. El País Valencià pren un cert protagonisme a l’Estat Espanyol amb les diverses revoltes contra el poder bonapartista, la revolució del petroli a Alcoi, la revolució del 68 a València, la proclamació a Sagunt d’Alfons XII...

En cada bugada es perd un llençol i vides que naixen amb un destí marcat veuen canviat el seu rumb amb un inesperat colp de timó.

És també el temps de la Renaixença, de la posada de les primeres pedres en la recuperació de la llengua i la literatura pròpies del País Valencià.

Les gallines de dalt veuen les de baix com a paràsits que viuen gràcies al treball en les seues terres o a la inversió econòmica que han fet en les seues fàbriques. Són com puces que els trauen la seua sang i que de tant en tant els piquen i els importunen, i quan ho fan les han d’esclafar. Les de baix pensen que els paràsits són les de dalt, les riques i poderoses que es caguen en la seua dignitat com a éssers humans.

L’escriptor de Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord) Manel Hurtado, en la novel·la amb la qual va obtindre el Premi Isabel de Villena-Premis Ciutat de València, Les puces (Bromera) se situa al País Valencià en el darrer terç del segle XIX per a oferir-nos el relat de les vides de diversos personatges d’origen humil. Gent que ve de les comarques de Castelló, de les ciutats d’Alacant, Xàtiva i València. Un home i dues dones, puces, paràsits els diuen, que no accepten el lloc que el destí els ha reservat en la societat i acaben inventant-se l’oportunitat de canviar-lo. No es tracta d’anar pegant bacs, acatxar el cap i humiliar-se davant del cacic o del ric prepotent per tal de sobreviure, sinó de construir, encara que siga robant i fent trampes, la circumstància adequada per a eixir del fang, burlar el destí i agafar les regnes de la pròpia vida.

Els diversos personatges acabaran coincidint a la ciutat de València i junts uniran els seus esforços per aconseguir el seu objectiu.

Manel Hurtado deixa que aquests personatges s’apropien de la veu narrativa per a relatar-nos la vida i circumstàncies dels uns i dels altres. Recrea una ciutat de València revolucionària, assetjada per l’exèrcit en algun moment, amb figures de ficció i altres històriques. Reivindica els valencianistes d’aleshores, Jacint Labaila, Constantí Llombart, Manuela Agnés Raussell i fins i tot Teodor Llorente, i ens dona l’oportunitat de llegir els seus versos, així com els d’un jove poeta de Folgueroles, Jacint Verdaguer.

La novel·la té la flaire del fulletó literari del segle XIX, però està escrita amb força i agilitat descriptives, tant de llocs com de personatges del segle XXI. És un cant a l’inconformisme, però també a la importància de l’accés a l’educació i a la cultura en la formació i en el futur d’una persona. És una reivindicació subtil dels poetes de la Renaixença.

Amb Les puces Manel Hurtado assolix la seua maduresa com a narrador i nosaltres, els seus lectors, ho celebrem.

AURÈLIA OCULTA

 

La mallorquina Moll Nova Editorial ens oferix el llibre Aurèlia oculta, amb el qual debuta com a novel·lista l’escriptora de Cocentaina (el Comtat) Éncar Reig Oltra. Es tracta d’un relat situat en una pensió del barri valencià de Russafa que conté elements del realisme màgic.

Éncar Reig Oltra és una escriptora que ha anat madurant lentament, l’any 1997 va obtindre el Premi Relats Sara Llorens de Pineda de Mar i des d’aleshores ha anat oferint-nos pausadament la seua obra poètica i narrativa. L’any 2014, en col·laboració amb la ballarina Lorenza Di Calogero, va crear un espectacle de poesia, dansa i música basat en el seu Llibre de l’ànima i de les coses salvatges.

En Aurèlia oculta trobem, per una banda, una galeria de personatges d’allò més peculiars: ballarines, titellaires, músics, fotògrafs, dentistes amb un trastorn obsessiu convulsiu, no sols humans sinó també animals, dos gats i un gos que atén al nom de Perquè?, que viuen en una vella pensió, que és també veu narrativa i personatge cabdal del relat.

La història comença amb la fugida del poble on residix d’una dona jove que afirma haver enverinat la seua parella, per a convertir-se posteriorment en una narració on els traços fantàstics es combinen amb els psicològics i en els quals també tenen una gran importància mites i símbols, amb un cert protagonisme del mateix dimoni. No el dimoni que ens pinta l’Església, sinó com una mena de missatger o intermediari entre la realitat i el desig.

El temps és un invent del dimoni. Éncar Reig Oltra sap que som temps i que aquest ens acabarà devorant, però, tot i això i gràcies a la literatura, una mateixa persona en dos edats diferents de la seua existència conviu i es relaciona en aquesta pensió.

A mesura que avancem en la lectura, ens preguntem per què aquesta dona que s’oculta sota el nom d’Aurèlia ha matat la seua parella. Ella ens en dona un motiu: perquè no ha respectat el seu espai, perquè ha envaït i qüestionat l’univers íntim on guarda els seus secrets. Un univers que s’ha creat i que ha fet engelosir la parella per les hores i l’energia que li dedicava. Un espai propi de llibertat creativa on poder realitzar-se, un petit santuari que ell, a pesar de la seua promesa, no ha respectat.

Mentre Éncar Reig Oltra ens proporciona les diverses peces d’aquest trencaclosques una mica esbojarrat i fantasiós, també ens regala, juganera, tot un seguit de referències literàries i una llarga llista de cançons que venen a subratllar diversos passatges de la trama. Així, el lector té entre mans una novel·la amb banda sonora pròpia.

L’orde temporal s’ha trencat, alguns personatges s’han desdoblat amb el seu jo infant i el seu jo adult i es relacionen entre ells per acabar reconeixent-se. I trobem la figura del dimoni, capaç d’aturar el temps, expert en la manipulació, així com la pensió encantada on els propietaris i els hostes conformen una estranya família. Una pensió que posseïx els secrets que tots guarden i que té la clau del relat.

EL BES DE L'AIGUA

 

 L’editorial valenciana Edicions del Bullent ha complit quaranta anys. Quatre dècades que els seus responsables han volgut celebrar amb la reedició d’obres del seu catàleg que consideren emblemàtiques, entre les quals destaca la novel·la d’Elvira Cambrils El bes de l’aigua. Aquesta oportunitat de reedició ha estat aprofitada per l’escriptora de Pego (Marina Alta) per a revisar a fons la novel·la sense alterar-ne l’estructura, el to narratiu, els personatges i les diverses trames. Elvira Cambrils ha polit el llenguatge emprat en la primera edició i els personatges històrics, abans ocults sota noms falsos, els ha fet aparéixer amb el seu nom real.

El bes de l’aigua, tretze anys després de la seua primera edició, continua mantenint tota la seua força i l’interés d’aleshores, potser pel to honest, terriblement humà, que ha emprat l’autora. Potser perquè tendim a estimar els herois anònims, els individus que entre la multitud somnolenta desperten, veuen els desequilibris socials i les injustícies generades per un poder avariciós, depredador i cruel i decidixen combatre’ls amb les armes que tenen al seu abast: la paraula, l’actitud, el compromís, la solidaritat.

Elvira Cambrils es posa en la pell d’una escriptora actual, que recupera personatges i moments dels anys trenta del segle xx a Uixola, un poble de la Marina Alta, clar transsumpte de Pego.

L’escriptora busca informació sobre un personatge en concret, l’escriptora feminista Maria Cambrils, però cap ésser humà no és una illa i acaba parlant-nos de tota una galeria de personatges, que com a fills del temps que els ha tocat viure la porten als esdeveniments que van passar a Uixola durant el període republicà.

Paral·lelament, anirem descobrint diversos aspectes biogràfics del personatge que porta la veu narrativa, una dona que es veu obligada a sotmetre’s a una intervenció quirúrgica, que patix una depressió postoperatòria, que es queixa de la desmemòria de la societat, que reflexiona sobre les relacions amoroses, que s’interessa pel feminisme i la seua història. Una dona que es preocupa i pren una actitud valenta davant de l’avarícia dels depredadors immobiliaris que amenacen el territori.

Hi ha el paisatge urbà en el qual el paisanatge ocupa l’espai central. El paisatge natural amenaçat és descrit amb una gran càrrega lírica. Un paisatge l’atmosfera del qual és solcada per les orenetes, amb el seu vol incessant, incapaces d’alterar cap dels esdeveniments. Volen i en passar sobre els bassals d’aigua clara, amb el seu bec, pareix que besen la superfície de l’aigua.

Una novel·la coral, en dos espais temporals allunyats en el temps, però amb una cosa en comú, la necessitat d’estar alerta davant d’aquells que treballen a favor del descrèdit de la política, de l’afebliment de la democràcia i de convertir els drets aconseguits per la ciutadania en paper mullat.

Elvira Cambrils, com la mateixa protagonista, escriu contra la mort, contra l’oblit i a favor de tots aquells que aspiren o han aspirat a una societat més lliure, justa, culta, igualitària i feliç.

 

CERCLES (EX)CÈNTRICS

 

La poeta Noèlia Díaz Vicedo ha publicat aquest mes d’abril passat el que és el seu segon llibre de poesia, Cercles (ex)cèntrics, en l’editorial gironina Edicions Tremendes. El seu primer llibre, Bloody Roots/Arrels sagnants, aparegué l’any 2017 en edició bilingüe anglés-català en l’editorial londinenca Francis Boutle Publishers. Noèlia Díaz, que és nascuda a Agost (l’Alacantí), és un dels secrets literaris més ben guardats del País Valencià, a pesar d’haver estat culpable, junt amb Sandra D. Roig, de l’edició de Donzelles de l’any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans (2014).

Cercles (ex)cèntrics és una col·lecció de poemes escrits entre els anys 2011 i 2016. No és un llibre de poemes independents, encara que poden tindre i de fet tenen també una lectura en solitari. Però l’objectiu de Noèlia Díaz Vicedo ha estat que conformen una unitat dividida en quatre apartats o cercles: La llei, Els espills, La paor i El món.

És la poesia d’una dona conscient de la condició de dona que a l’hora d’escriure, a més de transmetre emocions i sentiments, o d’evocar espais físics i temporals, té la necessitat de preguntar-se el perquè de tot plegat per tal que una experiència personal supere els seus límits.

Noèlia Díaz Vicedo és una poeta que com a dona reivindica la literatura escrita per dones. Que coneix la tradició literària de la qual prové i la utilitza, la manipula i la transgredix, la posa al dia per tal de superar les fronteres i comprendre la realitat i la capacitat que té el llenguatge per a descriure-la.

El llibre compta amb un prefaci en el qual la poeta ens marca la lectura que vol que fem del llibre, o almenys que coneguem l’itinerari que ens ha reservat, començant per la norma que imposa l’orde al caos, per a continuar a través de les imatges que reflectixen els espills, unes imatges on apareix la tensió entre la llei i l’experiència de la realitat. Per a després donar un altre pas on ens prega que explorem la realitat de la dona, de l’ésser humà que crea vida i que sovint s’ha vist arraconat, i per últim ens revela la possibilitat d’inaugurar a través de l’escriptura el nostre univers.

Tanca el llibre un encertat postfaci de la poeta de Gandia Teresa Pascual, qui entre altres coses assenyala: «Els nexes de l’antic i del present configuren aquest mapa de cercles-poema que Noèlia Díaz Vicedo ens presenta com uns camins que ens convida a transitar cap al coneixement o, si més no, cap a noves preguntes».

Un llibre que reclama diverses lectures, amb un grapat de poemes brillants com ara Casa, La impostora o Pèrdua, que tenen una força que va més enllà del conjunt. Un llibre per a la reflexió.

 

LLUNY D'AMÈRICA

 

L’any 2019 vam tindre l’oportunitat de llegir Amèrica endins (Bromera), una obra on l’escriptora i periodista de la ciutat de València Lourdes Toledo ens contava la seua experiència americana. Toledo va viure durant tres anys a l’estat de New Mèxic, on va exercir com a mestra de primària. Amèrica endins li va valdre el XX Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta.

Quatre anys més tard, publica un nou llibre, Lluny d’Amèrica (Edicions del Bullent), a través del qual amplia i aprofundix la seua mirada crítica i apassionada sobre els Estats Units, fent petites incursions en països veïns com ara Mèxic, Nicaragua i el Canadà. Un llibre amb el qual va obtindre el Premi Josep Vicent Marqués dels XL Premis Ciutat de València.

Lluny d’Amèrica és una col·lecció de petits assajos emparentats, per una banda, amb la literatura de la memòria, i per l’altra, amb el periodisme. La mirada, així com la ploma de Lourdes Toledo, és afilada, crítica, penetrant. Trobem en les pàgines d’aquest nou lliurament reflexions encertades, palpitants, que partixen de la seua experiència, comparacions ben perfilades sobre la manera d’entendre el treball, l’oci, les relacions humanes, la creació audiovisual o la literatura entre els Estats Units i l’Europa mediterrània, i en especial el País Valencià. Trobem la crònica dels diversos viatges, l’encontre amb els americans originaris, que per sort encara en tenen. Trobem una mirada sobre una societat diversa, excessiva en molts aspectes, puritana almenys de portes cap enfora, individualista, obsessionada amb la productivitat.

Lourdes Toledo ens parla dels escriptors americans que l’han seduïda, ens detalla com i on els va descobrir, ens oferix quatre ratlles sobre la seua biografia i dissecciona d’una manera crítica la seua obra. Fa una reflexió sobre l’audiovisual americà, el cinema, però sobretot les sèries televisives, i compara les maneres de construir-les i de narrar en imatges dels nord-americans i dels europeus.

En tot moment, es mostra incisiva, irònica i aguda, i ho fa amb una prosa clara i directa.

Lluny d’Amèrica és el resultat d’una observació tenaç, des de la primera fila de la pròpia vivència, d’una societat en la qual sovint ens emmirallem i de qui acabem agafant prestats bons i mals costums. 

OTRANTO

 

Al sud de la península itàlica, a la costa est de la península de Salento, en un canal que connecta la mar Adriàtica i la mar Jònica, hi és el poble d’Otranto. En els anys trenta de segle passat, un soldat feixista italià, Fredo, partix des d’una estació de ferrocarril camí d’una Espanya en guerra, l’acomiada la seua estimada, que com a regal d’acomiadament li regala un camafeu d’ònix amb la seua imatge. El soldat no tornarà mai més, ens ho assegura ja en la segona pàgina de la novel·la Otranto (Tabarca Llibres, 2022) la seua autora, Magda Añon Espert (Alginet).

A la península ibèrica hi ha un poble en el qual els seus habitants tenen nom de vegetals. És una localitat de gent humil, senzilla i amable que guarda un secret, en forma de conte, que Rosella anirà revelant amb amor, tacte i tendresa al seu fill, Om. És el relat d’una història sòrdida, crua, d’una duresa vil, que parla de la guerra, de com va morir Fredo pel tret d’una arma que disparà Alessio, un altre italià nascut a Otranto, voluntari de les brigades internacionals. Parla del pes de la culpa, de la deserció i fugida que protagonitzen Alessio i el fuster militar Roure, cadascun en una direcció, cadascun amb un objecte de Fredo en les mans. També de la por, de l’amor, capaç d’arrelar en qualsevol lloc i en qualsevol moment, de la tràgica mort d’un infant, de com els membres d’una societat de gent bona es transformen en bèsties i linxen i assassinen un presumpte culpable que el temps acaba demostrant que és innocent, Alessio.

No som davant d’una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola. La guerra que apareix ací podia ser qualsevol guerra, les escenes i els sentiments descrits són d’allò que es diu universals.

Magda Añon Espert, en la seua primera novel·la, juga amb un realisme fantàstic de sabor mediterrani, que conté una immensa força tel·lúrica i humana. Escriu amb una prosa acurada, un lèxic ric que no defuig les sentències, les frases fetes i les cançons populars, un llenguatge confortable en el qual es troba còmoda i fa sentir-se ben acollit el lector, però també els seus personatges. Magda Añon Espert té una capacitat descriptiva i evocativa destacable.

El relat va creixent en diferents espais temporals, la guerra, la postguerra, els temps de la infantesa d’Om i el de la seua joventut en el capítol final. El reguitzell de tragèdies i de casualitats acaba lligat per un obsequi d’amor, el camafeu d’ònix i la idea de tornada a Otranto, el lloc on limiten dues mars, una al·legoria de la frontera invisible que separa la vida i la mort, l’amor i l’odi, l’esperança i la desesperança. Només la llum del cel d’Otranto guia la vida de Rosella i d’Om.

Amb Otranto, Magda Añon Espert va obtindre el XIX Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent, però crec que la seua lectura supera el límit que imposa una etiqueta com aquesta i des d’ací la recomane als adults i les adultes que tinguen ganes de descobrir una veu intensa i plena de matisos com la de l’autora d’Alginet.

MIREIA

La cinquena edició del Premi Lletraferit de Novel·la, que edita Llibres de la Drassana, aquest 2022 ha estat ex-aquo per a Els inútils, d’Andreu Sevilla, i Mireia, de Purificació Mascarell.

Avui escriuré sobre Mireia, que en el títol ens porta ecos del famós poema de Fréderic Mistral, una obra de l’escriptora i professora de la Universitat de València Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985).

Mireia és una novel·la breu, dividida en una petita introducció i cinc apartats subdividits en altres d’extensió curta, però concisos, que ens porten d’un temps i d’uns escenaris a altres: el segle XIX, Xàtiva, Paris... El segle XXI i, sobretot, Xàtiva, el casc urbà, la seua horta i el cementeri. Però també ens parla de personatges importants, com ara el neuròleg francés Jean-Martin Charcot (1825-1893), pare de la neurologia moderna i gran especialista en la histèria femenina, el premi Nobel i pare de la neurociència Santiago Ramón y Cajal (1852-1934), el pintor Josep Ribera (1591-1652) i els seus quadres, o Lluís Simarro Lacabra (1851-1921), que fou el primer professor universitari de psicologia de l’Estat Espanyol, un metge brillant i d’alguna manera oblidat, fill del malaguanyat pintor Ramon Simarro Oltra.

Lluís Simarro va conéixer Jean-Martin Charcot, va presenciar com treballava aquest i va assistir a alguna de les seues xarrades.

Mireia ha trobat uns escrits inèdits de Simarro i junt amb el professor que li porta la tesi doctoral els estudia alhora que mantenen una relació amorosa d’una gran intensitat eròtica. Tots dos es confabulen i posen en marxa un pla per tal de manipular els sentiments i les emocions de Neus.

Neus, una jove pintora, que des de menuda s’ha sentit atreta per la intel·ligència i el físic de Mireia, entra en el joc sense ni tan sols adonar-se’n. Ella ha estat elegida per Purificació Mascarell perquè exercisca de veu narrativa. Neus és una dona atreta pel romanticisme i a la qual el sentit de la vista li és fonamental en la vida i el treball. Mireia ho sap i, com un mag, juga amb les imatges i amb els escenaris per a crear-li falses realitats.

La novel·la ens oferix dues mirades sobre la condició de dona. La del segle XIX, on trobem els homes obsessionats amb l’anomenada femme fatal i l’estudi de la histèria femenina. I l’època actual, de reacció davant dels avanços que va aconseguint la lluita per la igualtat entre gèneres. Dues èpoques que tenen en comú la por a la llibertat femenina. Una por que ve de segles.

La dona lliure, forta, davant de la dona submisa, l’una representada per Lilith, l’altra per Eva, la primera i segona muller respectivament del pare Adam. Lilith, un ésser mitològic que algunes tradicions dibuixen com un dimoni, altres com una vampira, altres com una furtacries que desfà les famílies i fa perdre amb la seua bellesa el seny als homes. Una dona bella, seductora, intel·ligent, capaç de parlar-li de tu a tu al mascle tot exigint-li respecte i igualtat, com ho fa la mateixa Mireia.

En el relat, escrit amb una prosa cuidada amb alguna brillant concessió a la poesia: «El foc parlava la seua llengua antiga feta de vent i de secrets», apareixen conceptes i idees com ara el de la vampirització intel·lectual, el de la dualitat humana, o el de la perversió. Purificació, a través del seu personatge, es pregunta quin és l’origen del mal, una pregunta tan antiga com l’ésser humà. Ens mostra, també, aquelles dones a les quals convertiren en víctimes del progrés científic, un progrés contaminat per velles i errònies concepcions ideològiques producte d’una tradició marcada a ferro roent per la por.

Mireia, un passeig pel laberint obscur de l’ànima humana.

 

EL DIT DE DÉU

L’escriptora de Bétera (Camp de Túria) Raquel Ricart és una de les narradores valencianes més versàtils. Una autora prolífica, l’obra de la qual ha estat reconeguda per la crítica amb premis com el de Creació Literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

L’any 2022 va publicar un llibre, dins de la col·lecció A tot Vent de l’editorial barcelonina Proa, que és possiblement la seua novel·la més personal: El dit de Déu.

El dit índex és aquell que assenyala, aquell amb el qual Déu escrigué sobre les taules de pedra els seus manaments, el que marca el destí de la nostra vida, el que ens acusa... Aquest dit omnipresent el convertix Raquel Ricart en un símbol i alhora en una metàfora del camí seguit al llarg de la seua vida per les protagonistes de la seua novel·la.

Raquel Ricart ens acosta dos relats protagonitzats i narrats en primera persona per dues dones: Nora, una dona de fer faenes òrfena de pares però també de fill, que acaba patint un càncer; i l’Escriptora, una dona amb problemes amb l’alcohol i amb un passat marcat per l’abús sexual a què fou sotmesa pel seu pare quan era una xiqueta. I un tercer relat suposadament de la mateixa autora que, des de fora, observa com l’Escriptora construïx el seu relat i s’inventa el de Nora. Dos relats on troba macerades per la fantasia de l’Escriptora les vivències íntimes de l’Autora, així com alguns dels personatges de la seua vida. Qualsevol experiència pròpia o aliena és matèria primera per a la literatura.

Raquel Ricart és una magnífica creadora de personatges. Els seus no són de cartó pedra, sinó de carn i ossos, tenen les seues virtuts i les seues misèries, no tenen fusta d’heroïnes, són dones que han patit al llarg de la seua vida per la seua condició de dones. Amb una prosa diàfana i una gran claredat expositiva, construïx una estructura narrativa en forma de trena en què una història es lliga a l’altra sense barrejar-se, però conformant un tot realment atractiu.

Ens parla de la vida, de les grans i petites tragèdies personals, del desemparament, la innocència, la culpa, el perdó, el desig, la malaltia, l’amor, l’odi, la solidaritat, el desencantament, les mil formes que pren el dolor... i de quina manera s’enfronten les protagonistes al destí marcat pel dit de Déu.

També trobem la literatura dins de la literatura, mitjançant les diverses lectures de les tres protagonistes, Jean Rhys, Lucia Berlin, Selma Lagerlöf o Agatha Christie, i a través de les quals ens oferix altres mirades sobre les mateixes qüestions.

Una novel·la que va creixent en intensitat, en drama i en bellesa a mesura que avancem en la seua lectura.

ELS AMICS I REFERENTS DE FELIU VENTURA

El cantautor de Xàtiva Feliu Ventura ha publicat en format digital i en format de vinil un nou treball discogràfic, Amics i referents. Dèsset cançons interpretades en directe en un concert que va tindre lloc en desembre del 2021 al Teatre Principal de València.

Feliu Ventura ha comptat amb la col·laboració d’un grup d’amics, com ara el grup Ovidi 4, Pep Gimeno el Botifarra, Miquel Gil, Sandra Monfort, Xiomara Abello, Carles Caselles, vocalista del grup Somking Souls, i el Cor de l’Eliana.

El disc s’obri amb dues cançons amb un títol suggerent: Convocatòria, que fa el cantautor socarrat aplegant amics i referents, i Adeu, una cançó emotiva, que sempre aconseguix esborronar-me d’aquell impressionant disc que fou Música i lletra, publicat el 2011.

Dins trobem, per una banda, cançons pròpies a les quals se’ls ha donat una nova volta, com ara la delicatessen que és Història d’un sofà, que ací canta amb els integrants del grup Ovidi 4 afegint-li un poema introductori; i alguns dels gran temes d’altres músics que l’han influït i als quals ret un sentit homenatge, com ara el xilé Víctor Jara i el seu conegut A desalambrar, el basc Mikel Lamboa i el seu Txoria Txori, la Jota de Xàtiva que canta amb el cantaor de Xàtiva Pep Gimeno el Botifarra i el cantant catarrogí Miquel Gil, i una versió de la cançó Van diemen’s land, Prent-ne fort, de la banda irlandesa U2, que canta amb les veus del Cor de l’Eliana.

Un magnífic treball ple de bones cançons, amb el so fresc i intens del directe. Hi ha qui, a alguns cantautors en concert, els diu xarrautors perquè entre cançó i cançó oferixen al públic un petit sermó laic, en aquest disc no hi ha sermons, només algun vítol a l’amistat, a la música i a la vida o una sentida deicatòria, i en part això s’agraïx, soc partidari que en els recitals de cançó i poesia, els poemes i les cançons han de parlar sense discursos ni aclariments que els facen de crosses.

Feliu Ventura i els seus amics fan una reinterpretació, plena de complicitats, d’un pomell de cançons ben construïdes i amb un missatge contundent i ple de lirisme, com ara Et done una cançó, No sé què sent o Que no s’apague la llum. La veu càlida del cantautor socarrat es barreja amb la de músics provinents del rock, del folk, de la música coral o de l’anomenada cançó d’autor, per tal de redescobrir-nos i fer-nos vibrar de nou amb unes peces que formen part de la banda sonora de la nostra vida.