MICROCONTES (El carrer dels Bonsais)

GELOSIA

Helena, la dona de Ferran, havia demanat el divorci. Deia que ja no podia més. Cap veí del carrer no s’ho explicava, Ferran era un xic molt treballador, honrat, sense vicis coneguts, i a més mai no se l’havia vist, ni sentit, renyir i ni tan sols discutir amb la seua esposa. Si no és que... era insaciable en el llit i potser la duia acovardida. La veritat és que si et fixaves últimament en ella, la veies prou desmillorada, havia perdut uns quants quilos i tenia unes ulleres molt pronunciades.
Una nit després de sopar, quan eren els de confiança al bar de la Cantonada, Joan Casanova, que aleshores s’entenia amb una germana d’un amic del nòvio de l’amiga íntima de la dona de Ferran, ens va contar quina era la causa real de la petició de divorci.
–La xica, pel que es veu, es troba esgotada. Però no és per això que tots penseu. Per més hores que passe en el llit, s’alça més cansada que quan s’havia gitat. Al principi no sabia per què. Després va pensar que si devia ser pels somnis tan intensos que tenia des que s’havia casat, però res no li aportava una solució concloent. Després va començar a sospitar que a les nits, per una estranya raó, feia una altra vida en un altre lloc. Si feia un esforç, podia fins i tot recordar-ne escenes.
–On? –li vam preguntar.
–Al principi no ho tenia massa clar, però més endavant ho va poder confirmar. Vivia en els somnis del seu marit. Això no li importava en un primer moment, ja que eren somnis dolços amb un final feliç. A més, ell semblava estimar-la tant o més que en la realitat. Però un dia en què van eixir de càmping amb una parella amiga va tindre la sorpresa que en el somni del seu marit l’altra dona tenia un protagonisme més important que el seu. A més, hi havia escenes un tant compromeses que no estava disposada a passar per alt. Al cap i a la fi, ella era la seua dona i aquella altra només una...
La veritat és que em va semblar una història una mica estranya. Vaig pensar en la possibilitat que s’haguera modificat d’un personatge a un altre fins a esdevindre tal com ens la va contar Joan Casanova. Ara, tothom la va donar com a certa, perquè era de domini públic que Helena era una dona molt gelosa.

(Dibuix de Vicent Ferrer Soriano, Puçol 1900-1973)