DE LA FUSTA A L'AIGUA

(Manel Alonso i Francesc Mompó a Ca Les Senyoretes (Otos) durant la presentació del llibres Els somriures de la pena i De la fusta a l'aigua, 13 de maig de 2011. Foto: Mercè Climent)

Francesc Mompó, més conegut per la seua vessant de narrador i en especial per la seua extensa producció de narrativa juvenil (on destaca Camí d’amor, amb el qual va obtindre el Premi Samaruc al millor llibre juvenil d’autor valencià editat l’any anterior), ara, i després d’haver sigut guardonat amb el Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2010, ens oferix un nou tast de la seua poesia amb De la fusta a l’aigua (Onada edicions, 2011). Fins ara l’autor de l’Olleria havia publicat un altre poemari, Viàtic marí, editat en la desapareguda Forest d’Arana, i hi ha hagut aparentment un buit extens en el qual no ha parat d’escriure poesia en llibres col·lectius, revistes literàries, blogs i darrerament a través de la música de Carles Pastor.
De la fusta a l’aigua ens parla d’un dels temes clàssics i universals de la literatura: la passió amorosa, i retrata amb elegància una nit d’amor des de la porta de la cambra, eixa fusta que s’atrevix a barrar-li el pas a l’amant encés de desig fins l’aigua que en la dutxa s’emporta les petjades que sobre la pell deixà l’amor.
Entremig sis apartats conformats per set poemes cadascun, en els quals el poeta ens narra en primera persona allò que veu, allò que sent mentre va assaborint amb tendresa i delectança cada pas per petit que aquest siga, cada detall per molt intranscendent que parega.
La proposta, ja ho diu Ramon Guillem en el pròleg, és agosarada pel seu mateix plantejament, no tan sols unitari, sinó per la forma que té: una narració en clau poètica d’una nit d’amor. La mirada del poeta adquirix en aquest llibre la funció d’objectiu d’una càmera cinematogràfica que recull en diversos plans escenari, protagonistes i acció, construint mitjançant imatges carregades de força i de sensualitat un curtmetratge en el qual la contenció de les paraules augmenta la intensitat sensual d’allò que ens descriu. Mompó no defuig cap escena, per més graus de temperatura que aquesta tinga, però com un amant expert ens la descriu amb grans dosis de delicadesa, és conscient que es troba davant d’un petit miracle: l’atracció ferotge de dols oposats que s’unixen en un esclat de joia, i atrevidament pretén que aquest dure una eternitat encara que siga a través del vers.
La sexualitat és un dels impulsos humans més crítics, vull dir que hi ha qui només destaca els aspectes més obscurs i defén la continència i la repressió, d’altres, com ara Mompó, el destaca com una força que ens ajuda a transportar les feixugues càrregues del viure i ens atorga dosis d’eixe sentiment que mai no acabem de definir que és la felicitat.
Francesc Mompó és un escriptor preocupat pel llenguatge, en les seues obres podem veure que a més de creador de ficcions intenta crear un llenguatge propi tot enriquint l’estàndard amb dialectalismes propis de les comarques centrals del País Valencià. En la seua poesia Mompó ha tingut molta cura de la llengua emprada que té un tast clàssic, amb imatges poètiques provinents de la nostra tradició, de la nostra millor tradició. Però en aquest llibre Mompó és alhora molt modern a través de l’òptica cinematogràfica que pren en escriure, conformant d’aquesta manera una altra unió quasi sexual: la de la modernitat i la tradició, cosa que li dóna un gran resultat.
Tinc la sensació que Francesc Mompó en aquest llibre d’alguna manera ha practicat aquell exercici d’escriviure, no debades la passió amorosa ens dóna forces per a viure però també per a escriure.