dissabte, 25 d’octubre del 2014

LA SET DEL POETA




La vida obliga l’ésser humà a anar traspassant les fronteres de l’edat, obrint i tancant etapes, acumulant experiències, guanyant o perdent energia. En travessar la frontera intangible de les cinc dècades, després d’haver-se acomiadat d’alguns companys de viatge, el poeta, encara dalt d’un petit turó, veu que el camí és ja de baixada cap a la vellesa, que les forces i els reflexos li van minvant lentament i que la por a la incertesa de la mort, a l’aparició de malalties que acaben amb la seua qualitat de vida, el convertirà en l’ombra d’aquell que fou.
Mentrestant, el poeta conserva la set intacta, la set insadollable del desig i de l’amor, la necessitat d’alçar-se cada dia per a eixir a la recerca de la bellesa, del batec de la vida amb què continuarà alçant els seus poemes, entre els quals sempre acabarà escolant-se la veritat més pregona. Uns poemes que naixen d’un foc, d’una llum inextingible, i que tenen la raó de ser en l’existència d’algú que siga capaç de copsar la seua força.
Aquesta set de vida, de felicitat, d’amor, de bellesa, de la paraula, de desig és la set de la qual ens parla el poeta catarrogí Ramon Guillem en el seu darrer llibre, La set intacta (Pagés editors), amb el qual va obtindre el XVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal. Un llibre treballat al llarg de cinc anys, amb una gran unitat i on l’autor mostra preferència pels vers lliure i per un llenguatge i una tècnica aparentment senzills. El poemari està dividit en dues part, i encapçalat per un poema que fa d’exordi, d’introducció literària on el de Catarroja, com té el costum, orienta el lector sobre el que es trobarà en passar les pàgines.
Durant la lectura de La set intacta ens trobem un home madur preocupat per les incerteses que li puga guardar el destí, per la fragilitat i la fugacitat del goig de viure, per la presència de la mort, per l’aparició d’una malaltia que negue les seues hores, per la por a la soledat, a la tristesa i el dolor. I enfront tenim el desig, l’amor, els instants de goig com una set que ha mantingut intacta en travessar les fronteres de l’edat i que l’obliga a continuar avançant, buscant les fonts on apaivagar-la encara que siga durant uns breus instants.
En la segona part Ramon Guillem, encara que continua amb el mateix tema, incidix en altres aspectes com ara la força del foc i de la llum, el desig de bellesa ( sempre present en la poètica d’un autor que ja en el seu segon llibre va jurar consagrar-li la vida), la passió per la literatura, i la vulnerabilitat de la joia de viure, la qual no és més que un petit ocell que es posa durant uns instants i s’alimenta en la nostra mà i després se’n va, perquè no ens pertany. L’ofici de poeta, un ofici que estima, que coneix i al qual li ha dedicat bona part de la seua vida, hi és també present. El seu és un ofici de solitud on no haurien de tindre cabuda els covards que són incapaços d’enfrontar-se al dolor propi i alié amb l’escut i la llança de les paraules convertides en poesia.
La set intacta recull la passió d’un home enamorat de la vida i de la literatura, que no vol ser pastura de la indiferència, de la superficialitat, de l’oblit.