Paul Antschel fou un jueu de parla
alemanya nascut el 1920 en una regió romanesa que anys més tarda passaria a
formar part d’Ucraïna. Els seus pares foren deportats a un camp d’extermini
nazi on van morir, l’un de tifus i l’altra d’un tret en el cap. Paul,
mentrestant, anava d’un camp de treball a un altre explotat com un esclau.
Finalitzada la segona guerra mundial, travessa Hongria i fuig primer a Viena i
després a París.
L’adaptació a la llengua romanesa del
seu cognom Antschel és Ancel, que esdevé Celan per anagrama. Així, Paul
Antschel és el poeta Paul Celan. La seua poesia es caracteritza pel simbolisme
i el surrealisme, i és en línies generals poc accessible al gran públic.
El dolor provocat per la pèrdua dels seus
progenitors, als quals sent que va fallar, i tots els esdeveniments que es van
produir a Europa abans i durant la segona guerra mundial, l’ascens del feixisme
al poder, la seua consolidació, la persecució i extermini d’algunes minories
ètniques i religioses com ara els jueus i els gitanos, van marcar profundament
la seua poesia.
Tornar a llegir Celan, en un temps en
què el feixisme recupera espais de poder polític a Europa, és un exercici
necessari per a posar-se en alerta contra aquest nefast virus. L’escriptor de
l’Olleria (la Vall d’Albaida) Francesc Mompó, que ja ha demostrat en altres
ocasions que és un lector apassionat de poesia (recorde i recomane el seu
poemari Atlàntic on oferia la seua
lectura sobre diversos poetes), es capbussa a pulmó obert en les profunditats
de l’obra de Paul Celan, desmuntant els seus poemes, els seus anagrames a fi
d’iniciar un diàleg personal que l’ajude a trobar els seus propis anagrames, en
un llibre amb un títol senzill i directe: Llegint
Celan (Perifèric Edicions, 2019), amb el qual va obtindre el Premi de
Poesia Benvingut Oliver. Un volum que compta amb un magnífic i intel·ligent
pròleg de Josep Mir, un poeta que per desgràcia es prodiga poc.
Paul Celan i la seua poesia són
utilitzats per Francesc Mompó com un espill, on la seua mirada sagaç de lector
es retroba amb la d’observador de les realitats ocultes sota el vernís de les
aparences.
El seu no és un exercici literari, un
passatemps. Mompó va més enllà, li interessa el lament convertit en poesia de
Celan però, també, d’on naix aquest crit sord i angoixat, i troba que ho fa de
l’incommensurable dolor d’Antschel, un individu torturat, aclaparat per la
culpa, que patí greus problemes psiquiàtrics i que acabà finalment
suïcidant-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada