Les comarques
centrals del País Valencià han donat algunes de les millors narradores
valencianes del segle xx:
Isabel-Clara Simó (Alcoi), Carme Miquel (La Nucia) o Carmelina Sánchez-Cutillas
(nascuda a Madrid però amb arrels familiars i sentimentals a Altea), amb elles
la novel·lista del segle xxi
Elvira Cambrils (Pego) ha compartit paisatges, així com una mirada compassiva
sobre la realitat que la fa posar-se del costat dels perdedors en les diverses
batalles de la vida. També amb elles i amb altres coetànies com ara Pepa
Guardiola (Xàbia) compartix la dificultat d’escriure des de la perifèria, i no
em referisc a la llunyania geogràfica dels centres de poder cultural, que en
alguns casos també, sinó a la perifèria de gènere.
Elvira Cambrils
obtingué el V Premi de Novel·la i Prosa Creativa Carmelina Sánchez-Cutillas,
que convoca l’Ajuntament d’Altea i patrocina la Fundació CaixaAltea, amb la
novel·la Aire i fa unes setmanes Aila
edicions l’ha publicada en la col·lecció La mà del Sol.
Cambrils és una narradora
amb una prosa amena, àgil, que prompte troba complicitats i lligams amb el
lector. No imposa en cap moment una mirada monolítica i adoctrinada, simplement
s’expressa alhora que construïx un relat des d’una òptica personal oberta,
tendra i carregada de lirisme. Una mirada on els petits detalls, que sovint ens
passen desapercebuts, esdevenen un material sòlid i resistent sobre el qual
alça l’edifici del relat.
Aire,
títol que m’ha fet pensar en una cançó del mateix nom del grup pegolí La gossa
sorda: «Aire, ens falta l’aire / parlem de moltes coses, tantes veritats», és
una novel·la aparentment senzilla, que transcorre en un espai de temps curt,
dues hores, en un lloc concret, una perruqueria, Reflexos de mar, un espai de
riures còmplices, soroll d’assecadors i olor de xampú on s’aguditza la
curiositat i el desig de saber més de l’interlocutor i d’allò que ens conta, un
espai públic i alhora íntim, on gràcies al saber fer de la propietària
s’intenta no condemnar les febleses humanes. En aquest espai i durant aquest
temps la casualitat fa coincidir set dones entre parroquianes i treballadores,
set dones de diverses generacions i de diferents procedències geogràfiques i
extracte social. A través dels seus pensaments, de les seues converses, però
també dels seus gestos, de les seues mirades, anirem descobrint el passat i
present de cadascuna. Totes han estat marcades per una societat que continua
funcionant amb l’esquema patriarcal. Una societat on, a pesar de totes les
polítiques d’igualtat portades a terme, els rols que durant tants segles s’han
imposat a les dones encara perduren. Els temps no han canviat, o ho han fet
donant un pas cap endavant i dos cap enrere. Les set dones han estat víctimes
en un moment donat del masclisme, que les ha arribat a anul·lar com a éssers
humans i les ha convertides en un simple objecte de desig.
El pas del temps,
i amb ell l’experiència adquirida, els ha ensenyat que el príncep blau és un
malànima, un acomplexat, un egoista capaç de destruir aquella que diu que
estima; que hi ha bones persones, però cap d’elles no és un príncep o una
princesa de conte, sinó una persona tendra amb la qual compartir els bons i els
mals moments.
La narració se
sosté sobre uns diàlegs aparentment trivials que en alguns casos esclaten en
confessions inesperades, així com en diversos flashbacks que porten les protagonistes a un moment o altre del seu
passat. La qual cosa m’ha fet pensar que amb una bona adaptació teatral la
novel·la funcionaria d’allò més bé dalt d’una escenari.
Com afirma cap al final
de l’obra Felicitat, la protagonista que té més punts en comú amb la nostra
escriptora, «he de confessar que no esperava tant d’una sessió de
perruqueria«».
Elvira Cambrils, amb novel·les com aquesta i A la platja de Camus, està arribant a ser una de les meues autores de capçalera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada