CÀNDID

 

Després de l’aparició l’any 2021 de la novel·la de Rafa Lahuerta Yúfera Noruega, que ha acabat convertint-se en un fenomen editorial, Llibres de la Drassana ens oferix Càndid, de Miquel Nadal Tàrrega, un altre relat on la protagonista torna a ser la ciutat de València. Un té la sensació d’endinsar-se una mica en el catàleg de l’editorial i de trobar un dels objectius de Llibres de la Drassana: oferir a través de diverses mirades i més enllà dels tòpics el retrat de les diverses ànimes d’una ciutat que un dia fou capital d’un excels i cobejat reialme.

Miquel Nadal Tàrrega narra les peripècies dels mascles de sis generacions d’una mateixa família, els Moncholí, de malnom Branqueta. Una nissaga que naix a l’horta de la ciutat. El relat s’inicia amb les revoltes republicanes del segle xix i el projecte d’enderrocar les muralles de la ciutat per a obrir-la a l’horta i a la mar, i acaba amb tota una performance en el segle xxi.

Els Branqueta, seguidors del polític republicà Vicente Blasco Ibáñez, a qui consideren un salvador, participen en segon terme i també són testimonis privilegiats dels diversos esdeveniments que tingueren lloc a la ciutat durant cent cinquanta anys. Un segle i mig marcat per la idea del canvi, el progrés i la modernitat, pel caïnisme a pesar del lema Valencians, unim-nos!, la lleialtat mal entesa, el seguidisme i, sobretot, la constant genuflexió al poder central de les classes dirigents i dominants. Una ciutat que sempre arriba tard a la modernitat i on les bones paraules emmascaren el greuge permanent.

Un dia, Manuel Moncholí, el segon Branqueta de la nissaga, pregunta a Félix Azzati, polític i fundador junt amb Blasco Ibáñez del diari El Pueblo, quin nom li podria posar al seu fill acabat de nàixer i aquest li suggerix Càndid, com el personatge de Voltaire. Des d’aleshores els Branqueta passen a ser Càndi. Nadal Tàrrega, i com Voltaire ho feu amb el seu personatge del mateix nom, ens narra amb sarcasme i ironia les peripècies dels diversos Càndids a la ciutat on els de sempre, encara que perden, guanyen. Els polítics i els poetes, sovint són el mateix individu, volen vendre als ingenus, a les bones persones, a les ànimes càndides, que tot va bé quan en realitat tot va de cap per avall i cames enlaire.

Durant aquest segle i mig hi ha hagut una i moltes Valències, la de l’exposició regional, la dels enfrontaments a bastonades en els rosaris de l’aurora, la capital de la Segona República, la bombardejada, la dels passejos a la matinada, la dels afusellats a Paterna, la de la cartilla de racionament, la València franquista del Cid, la dels poemes en valencià dedicats a Franco, la de les riuades, la del boom de la rajola, València del voler i no poder, del pensat i fet, del bufar en caldo gelat, de la lloança a allò que s’ha destruït, i totes han tingut al seu darrere uns personatges amb noms i cognoms que Miquel Nadal Tàrrega no ens estalvia.

La mirada del narrador és valenta, dura i ben documentada. També escèptica, així i tot no oculta una immensa estima. Escriu sobre una ciutat de la qual coneix el present i el passat amb detall, s’assaja recordant el nom de cada racó. Una ciutat que, sota l’epidermis de l’asfalt, amaga els camins, les séquies i els camps desapareguts.

Acompanyant els diversos Càndids, les seues peripècies i tribulacions, el lector aconseguix traure-li trellat a la complexa personalitat de la València actual.