FUGAÇ

 

Veloces, sempre veloces, passen les hores, els dies, les estacions de l’any. «La vida és allò que et va succeint mentre t’entestes a fer altres plans», ens descobria John Lennon, és allò que passa mentre el poeta bada, pren notes i al final l’únic que restarà de tot plegat serà el poema. El poema on han quedat reflectits el pas dels núvols, la boira que ens ha ocultat durant una nit la mar, els dies tòrrids d’agost, l’aigua, ja siga de pluja o d’una deu, una aigua que ens amara o ens trau la set i fins i tot ens nodrix; els somnis furtius, la sort de trobar de nou algú a qui oferir les carícies, les abraçades, els besos que pensàvem que no tornaríem a donar; de compartir els passatges musicals i literaris que més ens han colpit... Tot és fugaç, com la llum, com el pas del temps, com la vida. Tot és fugaç i possiblement condemnat a l’oblit, però mentrestant podem descobrir que ser feliç és senzill.

Fugaç és, però, també el títol del llibre amb el qual Ramon Guillem va obtindre el Premi València, Alfons el Magnànim de poesia i que va editar Bromera el 2019, la seua lectura  m’ha suggerit tot el que els acabe de dir. En les seues pàgines trobem una col·lecció de proses poètiques i versos lliures, els poemes menys hermètics i més diàfans d’aquest autor. Poemes aparentment senzills que oculten explosives càrregues de profunditat.

Aquesta vesprada 

en què la mort descansa,

com un ocell desvalgut

en un porxo ignot,

a recer de l'huracà.

I aquestes paraules

que ara per ara són

el meu únic testament.

Article publicat a la revista l'Illa de Bromera edicions.