EL CLOT

 

El psicòleg, filòsof i poeta de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Àngel Martínez Moreno (1958), després d’haver obtingut el XXVI Premi de Poesia Joan Llacuna-Ciutat d’Igualada, ha publicat aquest mes de setembre, en Viena edicions, el que és el seu sisé llibre de poesia, El clot.

Àngel Martínez Moreno apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb la publicació del llibre Llindar de la terra dels dracs, primer títol de la trilogia Aplec de dracs, alquimistes i pirates que reuní el 2016 en un sol volum gràcies a l’editorial Neopàtria. Des d’aleshores ha anat oferint-nos amb una certa regularitat una nova col·lecció de poemes. Poesia escrita en plena maduresa vital i creativa. Uns versos que tenen al seu darrere, en primer lloc, un bon lector i després el psicòleg experimentat que ha buscat per a ell i per a altres el sentit de la vida i la resposta a un grapat de preguntes.

Aquest sisé llibre l’ha dividit en dos apartats, L’avantatge de la poesia, amb quaranta-nou poemes, que conformen el noranta-nou per cent del que és el llibre, i El clot, amb dos poemes. Una de les decisions que més li deu haver costat prendre en el moment d’estructurar el llibre, des del meu punt de vista, és si l’obria o el tancava amb els dos poemes que conformen El clot, ja que l’ordre en què apareixen és importantíssim per a impactar d’una manera o altra en el pensament del lector.

Encara que el llibre l’enceta amb una cita de Charles Baudelaire (en realitat, l’obri un pròleg d’Andreu Soriano i Bonafé), que ens pot dur a pensar que l’autor apostarà per una estètica propera als postulats simbolistes, Àngel Martínez Moreno s’acosta més a l’existencialisme i a la poesia de l’experiència.

Els seus versos són diàfans i transversals, salta de tant en tant com si fora una llagosta per acostar-se, i per a traspassar-la, a la frontera amb altres gèneres literaris, com ara el flaix filosòfic, l’aforisme i fins i tot el microconte. També sense friccions utilitza diversos registres.

El clot és un llibre aparentment senzill, de lectura àgil i amena. Els poemes ens apareixen nus, però aquesta només és una aparent percepció de la qual no s’hauria de fiar el lector, perquè els ha recobert amb una fina gasa d’idees, de preguntes plantejades amb imaginació que ens atrauen i alhora ens incomoden. Preguntes de les quals necessitem respostes.

Sovint, entre versos, ens trobem un individu que passeja absort en els seus pensaments, que observa, escolta, mentre li busca el sentit a la vida, potser mogut pel dolor que li ha provocat alguna pèrdua.

La poesia és el raig de llum que s’escola des de la boca del pou on és el poeta, eixe amagatall o refugi que s’ha construït per defensar-se d’un entorn hòstil. Una llum que l’ajuda a mitigar, potser a endolcir una mica, la por a la fi, al buit.