L’any 2022 Elvira
Cambrils va obtindre el Premi Enric Valor de Novel·la, que convoca la Diputació
d’Alacant, per Argila i calç, una
novel·la que ha editat aquest darrer trimestre de l’any en la col·lecció
L’Eclèctica Bromera Edicions.
Argila i calç és segurament l’envit literari més arriscat que mai ha
fet al llarg de la seua trajectòria l’escriptora de Pego. I a pesar del risc
assumit, és el que més bons resultats li ha donat.
Un relat de
relats, com la vida mateixa. Quantes vides conté la nostra vida? És un llibre
de viatges, viatges a la recerca desesperada d’un petit espai on construir
lliurement i dignament la nostra felicitat.
Elvira Cambrils ha
creat un personatge, Blanca Miralles, una vella escriptora en el darrer tram de
la seua vida, que des que va perdre el seu marit no ha tornat a escriure. A
ella li cedix la veu narrativa. L’aparició en la vida de Blanca d’una jove de
Djibouti, Amina, l’empenyerà a agafar de nou la seua ploma per tal de
contar-nos el seu llarg viatge com a emigrant sense papers, travessant les
fronteres de diversos països africans i la Mediterrània, fins arribar a les
valls de Pego.
Una tragèdia de
milers d’éssers humans que fugen de la fam, de la misèria de la guerra, d’una
societat on les dones i els pobres no tenen drets, una fugida a la recerca
d’una vida més digna on sovint troben la mort calcinats en un desert o ofegats
al bell mig de la mar.
Blanca Miralles,
al mateix temps que ens va contant les peripècies per les quals passa la jove
Amina, a qui sovint salva la solidaritat de les dones que va trobant-se pel
camí, comença a contar-nos la seua pròpia vida, la d’una dona criada en una
dictadura de tints feixistes i militaristes amb un discurs masclista i
patriarcal. Ella, a pesar de tot, ha pogut estudiar a la universitat i fins i
tot exercir durant uns anys la seua professió. Més endavant entrarà en contacte
amb el nucli valencianista resistent, encapçalat per Manuel Sanchis Guarner,
Joan Fuster, els germans Casp, aprendrà la seua llengua i començarà a escriure.
En la manera de
narrar aquest relat, Elvira Cambrils aconseguix dotar la seua prosa del tast de
la literatura clàssica àrab. Ens parla de les grans i petites tragèdies que
viuen milers de dones. Hi ha petites tragèdies? I ho fa amb un llenguatge d’un
lirisme bell però senzill, carregat de tendresa, determinació i una certa
sensualitat.
Elvira Cambrils es
reivindica com una novel·lista universal i alhora filla d’una tradició
autòctona. Una tradició que personalitza en autors com ara Maria Ibarz, Beatriu
Civera, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Beneyto, però que ve de més lluny en
el temps, d’Isabel de Villena o de Manuela Agnés Rausell. Les quals reivindica,
perquè en el seu moment fins i tot les feren passar com a subalternes dels
homes escriptors.
Elvira denuncia
també les vegades que les dones s’han vist relegades per la societat a ocupar
un espai de simples acompanyants.
Aquesta, encara
que ho parega, no és una història de dues dones, sinó de moltes dones,
Elvira-Blanca ens relata també el drama d’altres dones com ara Esther Julià,
que es va rebel·lar i que a la fi va perdre.
Tampoc és el relat
d’un sol viatge, de fer mentre ens narra el sinuós itinerari d’Amina pel sud,
ens descriu els seus viatges per la costa nord de la mateixa mar. Uns viatges
en què Blanca i la seua parella busquen la llibertat que en el seu país no
troben.
És Argila i calç una novel·la ambiciosa, ben escrita i estructurada, amb una tensió narrativa que fa que no perda interés en cap moment. Una novel·la que ens parla de la capacitat de l’ésser humà per a mantindre sempre viva, a pesar dels mals vents, la flama de l’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada