EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

LA FONT

I el cònjuge de la veïna del número 1 del carrer dels Bonsais, als peus de la sepultura, féu construir una font i en la làpida va manar inscriure el següent epitafi:
Ací jauen les restes d’un ésser com l’aigua: incolor, inodor i insípid. El seu marit, després de vint anys de matrimoni, jura sobre la seua tomba no tastar l’aigua mai més.
La família s’ho va agafar molt bé. Els assidus del Bar de la Cantonada també.

***

EL COMENTARI

S’havia fet tant a viure que mai no havia pensat que s’havia de morir.
Aquells que van anar al número cinc a presentar el condol a la viuda, no van poder deixar de comentar, a l’eixida, aquell l’aire de sorpresa que lluïa el rostre del finat.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

EL NAS DE MUSSOLINI

Al llarg del temps una qüestió que m’ha preocupat i, segons el que anuncia la contraportada de la novel·la El nas de Mussolini (Proa, 2009), a Lluís Anton Baulenas també, és la de l’individu en conflicte amb la societat on li ha tocat viure. Deu ser dur sentir com el pes de la societat o de la història t’acorrala, t’atrapa i et deixa caure damunt la seua llosa fins anihilar-te. Imaginar-me en una situació així em provoca malsons.
Durant els darrers cent cinquanta anys hem assistit a l’aparició d’un seguit d’ideologies que mitjançant la revolució violenta o pacífica prometien instaurar el cel a la terra. Aquestes ideologies sovint acabaven entenent-se com una nova religió que demanava als seus fidels fe, esperit de sacrifici, proselitisme i fins i tot estar disposats al martiri i donar la vida per la causa. I per a què? De vegades per a instaurar una dictadura al capdavant de la qual hi havia el sant pare de tots els treballadors o en altres casos el pare sant de la pàtria. Totes aquestes noves religions el temps les ha dutes al fracàs, l’única revolució que almenys a Occident ha triomfat en part, ja que encara continua la lluita, és la de la igualtat dels drets de les dones.
La protagonista de la novel·la de Baulenas, membre del partit comunista i filla d’una catòlica practicant i d’un anarcosindicalista, accepta una missió que li encomana el partit: donar mort al dictador Primo de Rivera, per a la qual cosa ha de desaparéixer durant un temps i exiliar-se en una petita vall.
Ella sent i viu la seua ideologia amb més intensitat i d’una manera més beata que la seua desapareguda mare vivia la fe cristiana. El seu esperit de sacrifici la farà passar per un llarg calvari pel qual arrossegarà el seu pare fins a la mort de tots dos.
La seua actitud i puresa d’idees contrasta amb la dels altres protagonistes de l’obra, individus que es dediquen a navegar evitant els esculls en la mesura del possible, tot aprofitant les restes dels naufragis i alguns fins i tot fent directament de pirates a la mar que representa una societat malalta.
La dictadura de Primo de Rivera, malgrat que també fou dura i cruel, no va tindre res a veure amb la de Mussolini i menys encara amb la de Hitler, però sí que fou d’alguna manera un assaig de la posterior dictadura del general Franco. Miguel Primo de Rivera va ser un dictador en comparació amb aquests altres de sainet, el qual va acabar autoexiliant-se del país i del sistema que ell havia construït. El sacrifici de la protagonista fou exagerat i gratuït, un drama que només el fanatisme beat podria justificar.

CONCERT DE PEP GIMENO, EL BOTIFARRA

(Pep Gimeno"El Botifarra" i la seua Rondalla dalt de l'escenari del Centre Cultural de Massamagrell)

El diumenge 26 d’abril vaig assistir per primera vegada a un concert de Pep Gimeno «el Botifarra». El xativí, acompanyat de la seua rondalla, havia aconseguit durant dos dies seguits omplir l’auditori del Centre Cultural de Massamagrell, i en aquests temps que corren, en un país com el nostre, cantant en valencià, i cançó tradicional valenciana, això és tota una proesa. Encara que segons el meu parer té una explicació: Pep «el Botifarra» és un home que sap transmetre i contagiar al públic la seua passió pel cant tradicional valencià.
Estem acostumats a vedets cantant en playback, a cantants que pareixen més paons reials unflats de vanitat i de màrqueting que músics, i quan veiem un home honest, un músic honrat dalt de l’escenari, que respira autenticitat pels quatre costats, ens quedem sobtats i alhora encisats.
«El Botifarra» té una veu que s'adapta amb versatilitat a qualsevol modalitat del cant valencià, igual dona una malguenya que una havanera. Quan creus que la seua veu ha arribat a un sostre et sorprén amb un nou xorro de veu que s’alça sobre el primer.
La seua saviesa popular, disfressada de modèstia, el convertix, dalt de l’escenari, en un vertader showman, meitat cantant meitat rondallaire, que ens va contant anècdotes, dites, refranys que complementen i enriquixen l’espectacle, retornant al poble que mig se n’ha oblidat una part del patrimoni cultural que ha anat perdent.
«El Botifarra» és un gran seductor que a través de la paraula viva convertix en còmplice del seu cant el públic, i és capaç, com un mag, d’obrir un parèntesi en el temps de cadascú i fer que les manilles del rellotge avancen emmudides, ja que l’únic que s’ha de sentir és el seu cant i el somriure de satisfacció i de plaer de la gent que l’escolta.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

(Creu de pedra i ferro a l'interior del cementeri de Puçol)

EL VEÍ DEL NÚMERO 28

S’havia cagat en els morts del veí del número 28 i, a més a més, en la seua cara. Agreujat en el seu honor, al del 28 no li va quedar més remei que trencar-li l’ansa del coll. El cadàver el va trobar l’endemà l’enterramorts, el qual, parsimoniosament, el va recollir i el va llançar al poal de les escombraries. Era el cinqué ocell mort que havia aparegut en aquell carrer del cementeri i l’home començà a témer que es convertiria en una rutina.
Un testimoni presencial dels fets, el veí del número 46, i al mateix temps gran amant dels coloms, respirà alleujat en esbrinar que l’assassí d’ocells no tenia cap familiar eminent al qual l’ajuntament es veiera obligat a erigir una estàtua en un parc de la ciutat.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

ENGANTXA'T A MI COM SI FOSSIS HEURA!

Hi ha un fenomen que no per peculiar i estrany resulta menys humà i és el sentit que prenen els mots una vegada sabem de la mort d’aquell que els ha dit o escrit. Fa uns anys un parent meu em va deixar, sense adonar-me, una senzilla dedicatòria en un quadern jo que usava com a dietari. Quan ho vaig descobrir em vaig fins i tot enfadar amb ell. Sentia la seua intromissió com una violació de la meua intimitat i en part ho era. Poc temps després va morir en un accident laboral. Empés per una íntima necessitat de sentir-me a prop d’ell vaig tornar a llegir aquelles quatre ratlles. Els mots del desaparegut autor prenien una dimensió i una força que em van estremir i fins i tot em van fer plorar.
Fa uns dies he tornat a llegir el poemari Quan plou en les entranyes/Erraietan barrena euria egiten digunean, d’Andolin Eguzkitza (Brosquil Edicions, 2001). Aquest és un llibre que conec molt bé perquè junt amb el seu autor em vaig encarregar de la traducció al català.
Andolin, poeta en una de les llengües més antigues d’Europa, estimava profundament la llengua catalana i fins i tot la parlava. Ell em confessà que l’havia apresa llegint els nostres poetes, sobretot Miquel Martí i Pol.
En aquest llibre hi ha un poema al qual li tinc una estima especial i que porta com a títol Enganxa’t a mi com si fossis heura! És un poema de dènou versos que quan vaig traduir llegia com si d’un poema d’amor es tractara: l’amant que reclama a la seua estimada la seua presència, la seua abraçada, que li demana que li faça de puntal per a poder enfrontar-se a la soledat, el pas del temps, l’oblit...
Després d’haver faltat Andolin Eguzkitza, la lectura del poema ha estat una altra, els seus versos m’han fet pensar en la relació del poeta amb el seu lector, en la por del poeta al fet que la seua obra es desfaça com el salnitre en la mar de l’oblit, la por al fet que la poesia no trobe un lector que en llegir-la carregue d’energia de nou els mots i torne per uns instants la vida al seu autor. La relació d’un escriptor amb la literatura té connotacions amoroses, fins i tot sexuals, i el paper que juga el lector de vegades és el de la persona que mira a través de l’ull del pany, o el de l’amant receptor de la paraula convertida en carícies i besos, per això, amic lector, Enganxa’t a mi com si fossis heura!

EL SOROLL DE LA RESTA

Si algú espera trobar en la novel·la de Francesc Bodí El soroll de la resta (Bromera, 2008) una mena de continuació de la seua anterior Havanera (Bromera, 2006), es trobarà totalment defraudat. El soroll de la resta, amb la qual va obtindre l’any 2007 el Premi Enric Valor de Novel·la, deixa de banda els ecos del realisme màgic, que tant l’han influenciat i tan bons resultats li han donat en anteriors treballs, i ens oferix una novel·la amb un únic personatge protagonista convertit en l’eix sobre el qual gira tot el relat, un relat on Bodí reflexiona sobre diverses matèries: el món de la publicitat, el turisme massiu, la depredació del medi, la construcció ferotge, el valor de l’amistat, les catàstrofes naturals i sobretot el sentit de la vida. El soroll de la resta lligaria més prompte amb la línia de la novel·la amb la qual l’autor també va obtindre l’any 1999 el Premi Enric Valor, L’infidel (Bromera, 2000).
Bataller, una eminència dins del camp de la publicitat, sofrix el seu tercer infart i decidix deixar-se anar, deixar-se morir sense lluitar, però alguna cosa a última hora el para, la veu de la metgessa que li recorda la d’un antic amor. De colp i volta es recuperarà i alhora recuperarà aquell amor de joventut en un paratge idíl·lic, la Vall de Gallinera, on durant un any viu un amor feliç i seré i on el món que retrata, en el qual els cirerers sempre estan florits, i els personatges que l’envolten conformen una història costumista abocada en un principi cap a un happy end fins que Bataller i el seu amor recuperat tenen un accident de trànsit. La veritat és que fins aleshores, encara que Francesc Bodí és un narrador intel·ligent amb ofici i talent suficient i el relat està ben construït, jo, lector impenitent, em sentia com si m’haguera fallat, ell com a novel·lista té una capacitat creativa superior a tot allò que estava oferint-me, però a partir de l’accident Bodí li dóna la volta al relat, descobrint-nos que tot ha estat una ficció i apareix el filòsof que és per a explicar-nos d’on ix el material amb el qual construïm els somnis i l’escassa importància que tenen totes les nostres lluites i obsessions davant de la mort.

L'ARRACADA DE L'ONCLE DE JOAN

EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI

Quantes vegades passem per un lloc mirant però sense veure el que ens trobem al nostre pas? Moltes, sens dubte. Els artistes, quan decidixen trencar la nostra rutina, la nostra ceguesa, intervenen en el paisatge urbà d’una manera radical per tal d’obrir-nos els ulls i fer-nos veure que alguna cosa ha canviat.
Els semàfors, els cantons, els bulevards de les nostres ciutats, des de fa una dècada, s’han anat omplint de persones provinents d’altres països cercant l’esperança d’un somni. Prompte ens hi hem acostumat, a ells, sovint com una molèstia que cal ignorar, esquivar. No sabem qui són, però sí que sabem d’on vénen, han vingut fugint de la misèria i esperant de trobar un paradís on lliguen els gossos amb llonganisses.
Vicent Usó, com l’artista plàstic que fa la seua intervenció en el paisatge urbà, en la seua novel·la El músic del bulevard Rossini (Proa, 2009) ens obliga a alentir el pas i a escoltar la música, però també la història d’un violinista polonés que ha travessat Europa per acabar tocant al carrer d’una de les nostres ciutats.
El present i el passat del músic es van conjugant mitjançant la veu narrativa, que no acabem de saber si realment està informada o simplement es dedica a especular, a crear el relat d’una vida un tant dissortada. El retrat que fa no és sols un primer pla del personatge principal, Usó va obrint l’objectiu i també fa aparéixer la societat rural polonesa d’on és originari, fa aparéixer una Europa oriental empobrida després de la caiguda dels règims totalitaris, on les organitzacions criminals trafiquen amb persones, per a després utilitzar-los com a captaires, lladres o prostitutes; també inclou el retrat de la nostra societat, que els ignora, els margina o els convertix en culpables de tots els mals.
En els dos eixos que fan moure el relat hi ha, per una banda, una història d’amor i de traïció, amb moments durs i fins i tot cruels; en l’altra hi ha l’home obsessionat en perseguir un somni. Sovint els éssers humans ens pensem que la consecució dels nostres somnis ens portarà de colp i volta a un estadi de felicitat permanent. Perseguir un somni sense aconseguir-lo només crea frustració, dolor i desesperança, perquè sovint en la relació amb l’art ens pensem que l’èxit, la fama i els diners ho són tot i oblidem que allò important és la recerca de la bellesa, la relació espiritual entre la creació i el creador. Si això no es té clar potser que, com el músic del bulevard Rossini, arribem a pensar que l’art és el culpable de la nostra dissort, que el nostre talent ens ha portat la ruïna i ens ho ha fet perdre tot. Sort tenim que sempre hi ha algú que, com més enfonsats estem, ens recorda que no podem rendir-nos.
Al bell mig del relat, tota una galeria de personatges secundaris la història dels quals podria haver donat origen a altres novel·les.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

XI

Amor la mar fou aquell estrany i fantàstic país
sobre el qual floriren el nostres primers i maldestres besos;
la cambra de sostre en la qual esbossàrem el nostre primer nu;
la llar on un dia descobrirem un foc desconegut.
Amor la platja és el país que guarda en el seu subsòl
L’arqueta sagrada del teu record,
la llar on resideix la meua estima.
Amor, les tempestes que ens puga enviar el destí
són ja inútils, cap ona, per molt que esgarrape la sorra
no serà capaç d’esborrar la silueta dels nostres cossos
abraçat i que va quedar esculpida
per ser venerada amb nostàlgia i malenconia
per un cor solitari.


(Publicat a Poesia Noranta (Oikos-Tau, Vilassar de Mar, 1997)

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

V
A les hores de gebre
el batec d’un silenci adolorit.
Mar de fons.

VI
Les ones furtives del temps
intenten esborrar,
a la sorra de la memòria
el batec de les teues petjades.

VII
Invente el teu espectre
per no navegar en la nit
acompanyat sols pel dolor.

VIII
Les ones trencades de l’amor
amargament ens defineixen
com a sèpals d’una mateixa derrota.

IX
Quan s’apaivaga l’onatge s’entreveuen
les causes de tots els naufragis.
La quietud ompli de fòtils la platja.

X
Aconseguírem pujar i lliscar
Sobre l’ona més alta fins que
Vam caure fatigats damunt del coixí,
Filagarsa d’un batec, ara en la memòria.

(Publicat a Poesia Noranta (Oikos-Tau, Vilassar de Mar, 1997)

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

I
Nàufrag a l’illot de la soledat,
lluny de totes les rutes de navegació,
noliege fràgils vaixells de paper.

II
Embarrancar en la nostàlgia,
deixar que es facen malbé els velams,
obligar-se a abandonar la recerca del port desitjat.

III
Mar d’esculls, buc nafrat,
vaixell a la deriva
amb l’esperança d’un colp de timó.

IV
No sé si es pot aturar la mar,
Potser que l’amor sí
Si aquest ens consumeix.

L’estandart, malgrat tot, oneja ben alt.

(Publicat a Poesia Noranta. Oikos-Tau, Vilassar de Mar, 1997)

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

V
Rompen les ones
configurant,
al pentagrama de la riba,
les notes d’una melodia minimal
carregada de ressonàncies
antigues i llunyanes.

Rompen les ones
empenyent vers la riba
miler d’ampolles
farcides de missatges
d’amor i desesperació,
de desencant o d’enyorança.

Rompen les ones...
els turistes ho aixafen tot.

VI
Omplirem la platja amb les deixalles del nostre amor,
que ara recull, plenes de sorra i sal, per a escriure
un cant al mar(c) de la nostra estima.

VII
A vora mar
no existeix el silenci,
tampoc la soledat.
La platja sempre és
plena de miratges.

VIII
Ens vam estim(b)ar
a les ones de la mar
i l’esclat dels nostres cossos
va quedar enregistrat
al vinil de les caragoles.

Has guaitat alguna vegada
per la finestra del mar?

IX
Parlem de la mar
i tan sols ens quedem
en la superfície.
Darrere de les seues cortines
s’amaguen profunditats
que ens recorden la nostra feblesa.


(Publicats a Mars de Papers. Museu de la Marina de Vilassar. Vilassar de Mar, 1995)

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

I
Esti(c) mar
a la teua vora
i em sent nu(vol)
en la placidesa
de la teua contemplació.

II
Em parles d’un amor i d’un mar
capturats en una postal.
No saps que tots dos són braus i indòmits?
Agredeixes l’amor i el mar amb les teues paraules.

III
La bellesa és mestissa,
mar i terra i tu a la seua riba.

IV
Mar: Verb. Acció de vida.

(Publicats a Mars de Papers. Museu de la Marina de Vilassar. Vilassar de Mar, 1995)

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

Amor, he de confessar-te que porte sempre amb mi una bossa plena de l’encís dels teus petons, una brúixola, un mapa i un quadern de bitàcola, i que m’he fet al mar per a cercar el teu perdó.
El teu record és el paisatge on reposa el meu esguard, el llac que secretament he desitjat penetrar per abastar, entre les seues aigües, la pau que vagament recorde del ventre matern.
Vaig veure als teus ulls la bellesa del mar i, sovint, em pregunte en veu alta quin bruixot fou capaç d’empresonar l’atzur en el teu rostre. A l’horabaixa, a les cales de la memòria, el silenci em contesta que només és el reflex del nostre amor consumat a la platja. No podia ser de cap altra manera.
Des del pal major he cridat el teu nom al vent perquè l’eco me’l retorne una i una altra vegada.
Passe les nit gronxat pel cant del mar que em fa sentir infant i com un infant aconsegueix adormir els meus turmentats pensaments.
De dia navegue cercant la ruta que em porte a tu.
No et tinc però ets a l’horitzó dels meus records. Joiós em submergisc en la memòria per a reviure el nostre amor...
No sé qui sóc a hores d’ara, només un mariner i el mar... el mar és un ocell que escriu el futur sobre la pell dels amants.
Si no et trobe un dia em deixaré dur pel desig de naufragar i morir nu en el mar, ell, com un amic fidel, s’encarregarà de portar-me a la platja del nostre amor on un dia vaig ser feliç.

(Publicat a Poemes d’amor per a madonna Francesca seguit de l’Apologia de Beniarjó. Diversos autors. València 1996)

PEL CAMÍ DE LES MERLES

(Antoni Gómez fent un discurs als Premis Ciutat de Sagunt. Fotografia Vicent Salvador)

Allà per l’any 1976 vaig estudiar primer de BUP a l’Institut del Port de Sagunt, allí vaig descobrir que els alumnes portenys els deien als de Sagunt romans. Sagunt és una ciutat en la qual el seu passat ha marcat intensament els seus habitants i en especial a bona part dels seus intel·lectuals, el poeta i periodista Antoni Gómez no n’és una excepció, és més, sóc de l’opinió que d’alguna manera en fa gala i en el llibre El camí de les merles (Perifèric edicions, 2009) exercix de romà, no un romà de les pel·lícules amb escenaris de cartó pedra, ni un romà de Setmana Santa, sinó un romà que assumix la saviesa dels clàssics grecs i llatins però també de bona part de la cultura occidental. Un romà nascut en la segona meitat del segle xx i que es vol un home del seu temps amb la rica càrrega a sobre d’una mil·lenària tradició cultural. Però aquest romà no és cap patrici, encara que el seu llenguatge ens puga confondre, és un poeta nascut en la plebs i que aspira a entendre el món i el temps que li han tocat viure.
Aquest poeta «arribat als quaranta, m’entossudí a canviar-me la pell estètica i emprendre el camí de la prosa sense posar els peus en les rutes conegudes». La ruta que emprén és la de la memòria, la de deixar-se dur pels records i els pensament utilitzant el símil de l’excursionista, d’aquell solitari que agafa un camí, una senda i es perd per la muntanya, «sóc un senderista de la poesia a qui li agrada caminar per la sendera dels lladres, disposat a córrer riscos». «Camine lleuger d’equipatge, sense pretensions ni faules... Cavalque pels més inhòspits paisatges de la imaginació». «Sóc un solitari del castell de la polis, un captaire de la memòria, un volantiner dels acudits».
El camí de les merles és això, un anar enrere en el temps cercant uns personatges i uns espais perduts en el passat, vinculats emocionalment al poeta, els quals aquest recompon amb una certa enyorança i als quals també intenta dir allò que no va ser capaç de dir-los. També hi ha un intent d’explicar-se a si mateix actituds, posicions, comportaments. De vegades la senda dels pensaments el fa divagar en excés o el porta a espais onírics tot endinsant-lo en un bosc de branques toves i multicolors.
El jo, que és protagonista i veu narrativa, té un pes important en tot el text. No hi ha més punt de vista ni més mirada que la del mateix autor, és un text pretesament subjectiu, reflexiu, en el qual el poeta Antoni Gómez li ha guanyat la partida al periodista Antoni Gómez.
El llenguatge és clarament poètic. L’estructura del llibre també. Pot llegir-se com un dietari o com un llibre de viatges a l’interior del món de l’autor i del seu univers creatiu.
«Pel Camí de les Merles he trobat un camí cap a la prosa», diu el seu autor i no hi ha una mentida més gran en tot el llibre.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

(Dibuix de Miquel Albarracín, 1987)

VERSIÓ EXTRAOFICIAL

Sempre m’havia cregut la història oficial que assenyalava la manera com el carrer dels Bonsais havia arribat a tindre un nom tan peculiar. Però un dia el fuster que tenia el seu taller a la planta baixa del número divuit, encara que la majoria de la jornada la passava al Bar de la Cantonada, me’n va contar, entre canya i canya, una altra de ben diferent i que ara els transcric:
–No sempre s’ha conegut aquest carrer amb el nom que ara té. Quan jo era un nen portava el nom d’un general colpista. Però amb anterioritat havia estat dedicat a una verge i fins i tot un segle més enrere a un portal que en l’antigor el tancava. Fa quasi trenta anys decidiren canviar-li el nom per un estrany afer relacionat amb un dels veïns d’aleshores. L’individu en qüestió vivia en el número tretze i atenia pel nom de Floreal. Era un home de mitjana estatura, calb i amb una gran afició a menjar tota mena de fruites a qualsevol hora del dia. Un dia a Floreal se li va fer una càries en un queixal, que li causà, a més d’un dolor intens i intermitent, un petit orifici en el qual se li va introduir una sement que amb el pas del temps fructificà i arrelà en forma d'un petit arbust. Floreal no sabia què fer ni on acudir, el més lògic hauria estat que haguera anat a cal dentista, però li tenia una por quasi irracional. Així és que decidí visitar un remeier d’origen oriental que vivia uns carrers més enllà. El remeier, en veure aquest estrany producte de la natura, pensà que es tractava, sense cap mena de dubte, d’un fet màgic i positiu que li reportaria a Floreal molta sort i felicitat, i així li ho féu saber, recomanant-li tot d’una que ho conservara, i, per tal que no li cresquera en excés, li va ensenyar la tècnica dels bonsais. La tècnica féu fortuna i amb el pas del temps els veïns es van acostumar a l’arbre lil·liputenc en la cara de Floreal i fins i tot molts d’ells, sense la possibilitat de tindre’n un en el mateix lloc, li van demanar que els ensenyara la tècnica, de tal manera que en pocs mesos els balcons, les finestres i els terrats del carrer es van omplir de bonsais. I així fou com primer la gent del barri, i tot seguit la de tota la ciutat, van començar a anomenar el carrer com el dels Bonsais.
En acabar la seua narració, em vaig quedar mirant-lo intentant esbrinar si em prenia el pèl. Després de tres canyes, vaig pensar que m’agradava més aquesta versió que l’oficial i la vaig donar per certa.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999i al llibre Espècies en perill d'extinció -La impremta, arts gràfiques, Balaguer 1998.)