dimecres, 30 de març del 2016

"MOLTES LLUMS", PELLIKANA


El grup musical de Castalla (l’Alcoià) Pellikana presenta aquest primer trimestre del 2016 el seu quart treball discogràfic i tercer àlbum d’estudi, Moltes llums. Pellikana. que es va formar el 2008, torna amb noves incorporacions, la del bateria Àngel Sanchis i la del guitarra Manel Espinosa, com també ho fa donant un petit colp de timó a la seua sonoritat musical, un colp de timó provocat per David Rossell, qui en aquest disc s’ha encarregat de la producció, de l’enregistrament i de la postproducció, com també de posar guitarra i veu al tema Moltes llums que dóna nom al treball. Els canvis sonors se senten sobretot en el protagonisme que guanyen en les composicions els instruments de vent i el violí.
Pellikana és una banda foguejada en nombrosos concerts, la qual cosa els dóna una seguretat i una solidesa interpretativa importants.
Moltes llums és un disc que, com els anteriors, partix del mestissatge musical. Un viatge sonor que ens farà visitar els Balcans, el Carib o els Estats Units, per arreplegar ritmes balcànics, llatins, ska, reggae, funky o rock. Després els posen en una enorme coctelera per a crear unes cançons plenes de ritmes captivadors, suggeridors i vitals. Perquè optimisme, energia i bon rotllo és el que desprenen cadascuna de les composicions de Pellikana.


El disc el conformen nou lletres gravades el 2015 entre els estudis Sotano de Castalla i Can Pardaler d’Artés, i ha comptat amb nombroses col·laboracions, com ara la de Gabri, del grup gallec Dakidarria, que posa la veu a Ella; Mireia Vives, que posa la veu en Al poble de les rondalles (sobre aquesta cançó cal dir que no debades Castalla també és el poble de l’escriptor Enric Valor); Miguel Esteve, que toca el trombó en Prim i estirat, el mateix tema al qual posa la veu Flora Sempere, del grup Diluvi; Santy Mataix, que s’encarrega del skratx en No estàs sol; Borja Bellver, que toca la bateria en Prim i estirat; i Èric Vergés i Roser Cruells, del grup de pop-folk català Els catarres, que posen la veu en Pintar la vida.
Els diversos rajos de llum que la banda castalluda ha recollit en el seu viatge arreu del món els passen per un prisma polièdric que la descompon en multitud de colors vius, capaços de crear en l’oient sentiments contraposats com ara la tristesa, l’alegria, l’eufòria... Molta energia és la que necessitem per a gaudir d’aquesta nova proposta musical que ens porten sota el braç la gent de Pellikana.


diumenge, 27 de març del 2016

"LA SEGA" DE MARTÍ DOMÍNGUEZ




La dècada dels anys quaranta i els primers anys de la dècada dels cinquanta del segle xx van ser un temps realment fosc, ple de privacions, por i on els guanyadors de la guerra civil intentaven construir a colps de força els fonaments per a consolidar un nou estat on no tenia cabuda tot aquell que no es deixara arrossegar pel nou (vell) poder. Va haver-hi un temps que els indiferents i els autoanomenats neutrals no se salvaren de les accions d’opressió de les autoritats del nou règim, ja que aleshores tot el món era culpable d’ocultar-los alguna cosa.
Acabada la guerra civil l’any 1939, i amb més força a partir del 1944, una part dels antics combatents de l’exèrcit republicà es va organitzar en un cos de guerrillers que actuaren en diversos territoris de la geografia espanyola, entre els quals les comarques de l’interior del País Valencià, i d’una manera especial la comarca dels Ports. Aquests guerrillers eren coneguts popularment amb el nom de maquis.
El maquis va estar actuant fins l’any 1952 en què el PCE va decretar l’evacuació general dels seus guerrillers. L’any anterior ho va fer la CNT. Els guerrillers solien efectuar accions de sabotatge, atracaments i fins i tot assassinats selectius. Quan els detenien, solien executar-los sense cap mena de juí, la qual cosa convertia la seua en una lluita a mort.


Martí Domínguez situa la novel·la La sega (Proa, Barcelona, 2015) just en aquest tràgic i cruel període on la caça de l’home no seguia més norma que la de la brutalitat. Una brutalitat institucionalitzada a través dels cossos de seguretat de l’Estat i portada a terme per vertaders psicòpates amb un instint realment criminal. Sense oblidar la crueltat i vilesa d’algunes de les accions dels guerrillers.
Al bell mig, Domínguez situa les famílies masoveres, que vivien i treballaven a masos aïllats de la comarca. Una gent que es trobava entre l’espasa del poder i la metralleta del maquis, obligats a col·laborar amb uns i altres.
Gent humil, treballadora de la terra, que fou perseguida, torturada i assassinada impunement. Domínguez dividix el llibre en tres apartats, La sembra, La sega i La batuda, que a mi personalment m’ha semblat un petit homenatge al Cicle de Cassana d’Enric Valor. Altres homenatges que hi apareixen són la figura de Don Carlos, que recorda tant i tant la del gramàtic, poeta i mestre Carles Salvador.
Domínguez dividix la novel·la d’aquesta manera seguint el cicle natural de la terra. La terra, vull dir el territori i el seu profund coneixement, és un dels grans protagonistes del llibre. L’autor utilitza com a veu narrativa la del protagonista, un xiquet a qui les circumstàncies vitals l’obliguen a madurar a gran velocitat. A través de la seua mirada, que malgrat tot no ha perdut la innocència, assistirem a un drama de grans dimensions produït per l’odi.
La mala relació entre comunistes i anarquistes dins del bàndol dels guerrillers, la delació entre els masovers producte de la por, la tortura i l’assassinat practicats per les forces de seguretat de l’Estat, tot plegat ens ho narra el protagonista amb un accent barreja de sorpresa i ingenuïtat.

Aquest temps del maquis fou, sense cap mena de dubtes, un temps de mort i de misèria econòmica i moral que Martí Domínguez ha sabut retratar amb una gran efectivitat.

dijous, 24 de març del 2016

"QUAN ABRIL ERA ABRIL"


Després d’haver recorregut amb èxit els escenaris valencians amb el magnífic espectacle de música tradicional sobre poemes de Vicent Andrés Estellés, Sis veus per al poeta, Eva Dénia reprén la seua carrera en solitari amb un nou treball discogràfic, Quan abril era abril (Comboi records, 2016). Eva Dénia, des de la seua aparició en l’escena musical valenciana el 1999 amb Adéu, tristesa fins l’actualitat, ha navegat pel jazz, la cançó francesa i en especial per l’obra de Georges Brassens (a qui li va dedicar dos treballs), la bossa nova (amb un magnífic tribut a Jobin) i la música d’arrel tradicional. Un llarg i fructífer camí que l’ha portada al que és el seu disc més íntim i personal fins el moment, Quan abril era abril.
En aquest nou treball, gravat als estudis Tigruss de Gandia l’estiu del 2015 i per al qual ha tornat a comptar amb la col·laboració del seu germà, Carles Dénia, com a arranjador, productor artístic, músic, cantant i encarregat de l’edició i mescles, Eva continua oferint-nos versions de temes de Brassens, El paraigua; de Nascimento, Fruita bona; i de Moustaki, L’estranger, però només aquests tres temes, la resta són cançons pròpies, excepte Als amics de tristors, sobre un poema de María Beneyto, i Agulles de plata, la música de la qual és de Cesc Alexandri.
Estem davant d’un treball que vessa per tots els costats una gran sensibilitat, un gran gust per la bellesa feta so. Hi trobem influències notables de la cançó francesa, de la música llatina, de la bossa nova, del jazz i fins i tot de la música tradicional. Tot cosit magistralment a través de la veu personal, càlida, d’Eva Dénia.


Per a l’ocasió es fa acompanyar pel trombó de Toni Belenguer, el violí de Lluna Aragó, la percussió de David Gadea, el contrabaix de José Luis Porras i el cel·lo de Merxe Martínez, el qual recorre junt a la veu d’Eva totes les cançons. Merxe Martínez, que també estigué amb Eva en l’espectacle Sis veus per al poeta, és junt amb Carles Dénia una de les principals col·laboradores de la nostra cantautora.
Estem davant d’un disc ric en sonoritat, ple de textures, producte d’una intensa trajectòria musical. Un treball fet amb sensibilitat i gran ofici, amb unes lletres cuidades, plenes de lirisme, en les quals Eva ens conta històries d’amor, de dolor, de denúncia. Textos que naixen de la conversa que al bell mig del viure quotidià l’autora manté amb ella mateixa. Les lletres estan plenes d’imatges suggerents que recreen amb força l’univers personal de la cantant. Poemes d’alt voltatge que veiem convertits en cançó i enlairats a l’imperi dels paisatges sonors a través d’una interpretació vocal impecable.
Quan abril era abril és un disc amb el qual estem en perill de caure enamorats.


dimarts, 8 de març del 2016

ATLÀNTIC


Un oceà pot ser una barrera infranquejable que aïlla societats, sobretot si aquestes tenen una propensió a l’autarquia i no són amigues d’aventurar-se en la navegació amb la mirada clara i amb l’ànim de descobrir noves cultures amb les quals obrir diàleg, un diàleg no impositiu. Si s’embarquen decidits a propiciar trobades, l’oceà es convertix en un pont, en una gran oportunitat perquè les cultures d’una banda i l’altra s’enriquisquen.
Entre les costes d’Europa i d’Amèrica del Nord hi ha un immens oceà, l’Atlàntic. En un costat i en l’altre dos grans centres creadors i emissors de cultura, París i Nova York. Dues ciutats que irradien la llum de les idees i que arriben a il·luminar amb aquestes bona part del planeta. Aconseguir un diàleg entre aquests dos centres és de vegades complicat per la competència que hi ha hagut entre totes dues per obtindre una preeminència. Només aquell que navega per l’oceà amb la ment oberta, sense excés de prejuís, pot gaudir i enriquir-se amb un diàleg que ell mateix ha de propiciar.


Francesc Mompó i Valls, poeta i narrador de la Vall d’Albaida, és un home amb un punt de rauxa i rebel·lia, un individu cultivat, amant de la chanson, lector atent dels simbolistes francesos, dels poetes bohemis, maleïts i rupturistes, encarnats en la figura de Charles Baudelaire i el comte de Lautréamont. Però, també, de la generació beat, dels diversos moviments contraculturals nord-americans, dels joglars del rock encarnats en creadors com ara Jack Kerouac o Patti Smith. Ara Mompó es posa a navegar per aquest immens oceà amb un bagatge com a lector ben digerit, eixamplant el seu propi horitzó poètic, la seua literatura, per a iniciar una conversa amb les dues ribes a través de quatre universos poètics i diverses maneres d’entendre la literatura i la vida que tenen en comú la revolta constant contra la mediocritat, l’inconformisme, la falta de mires i la necessitat d’assumir reptes estètics i vitals per a remoure les aigües calmes de la literatura, de la societat.
El quadern de bitàcola d’aquesta singladura intel·lectual porta com a títol Atlàntic (Voliana edicions, Argentona, 2015) i Francesc Mompó l’ha dividit en quatre etapes o apartats que porten el nom de cadascun dels autors interpel·lats per ell, Patti Smith, Jack Kerouac, Charles Baudelaire i Lautréamont (Isidore Lucien Ducase).
La veu poètica de Francesc Mompó es mostra en aquest llibre camaleònica, capaç d’assumir la manera de fer, de dir d’aquests autors, de prendre i fer seu tot o bona part de l’univers que embolcalla les seues obres, amb l’objectiu, per una banda, de retre’ls un homenatge i, per una altra, d’interpel·lar-los i finalment dir la seua, ja que sota la pell del camaleó hi ha sempre un poeta que domina el seu ofici, amb una veu inconfusible, un home inserit en un temps, una llengua i una tradició poètica de les quals no pretén dimitir sinó que vol millorar, enriquir amb aquest notable exercici.
Atlàntic el precedix un magnífic pròleg del poeta Carles Duarte, un text de recomanable lectura que fins i tot al lector més despistat li donarà pistes per a fer una lectura correcta del que personalment considere un dels millors llibres de l’esparver de l’Olleria.


dissabte, 5 de març del 2016

LA MÀQUINA DEL TEMPS


Vicent Rubén Pascual, a més d’una de les veus poètiques més originals de la darrera dècada, és un home senzill, però capaç de crear grans complicitats entre individus provinents de diferents camps de la creació artística, i ho fa sempre amb l’objectiu d’unir forces per afrontar nous reptes, noves aventures.
El nou projecte és La màquina del temps, un disc i un espectacle poeticomusical on ha implicat d’entrada un altre poeta, Juli Camarasa, així com diversos músics, com ara Josep Maravilla, Àlvar Carpi, el cantant Abraham Rivas i els rapsodes Vicent Camps, Esther Villanueva i Joan Femenia. Un grapat de creadors agrupats sota el nom de Serendípia.
El primer que m’ha cridat l’atenció d’aquest treball, el qual he tingut la sort d’escoltar abans que s’estrenarà el passat 19 de febrer a la ciutat d’Algemesí, són les notables diferències estètiques entre els dos poetes. Rubén, creador d’uns artefactes literaris en els quals empra sovint elements provinents de la narrativa però amb una gran atmosfera lírica i un ritme marcat; i Juli Camarasa, amb una poesia més nua, pròxima en alguns moments a la poesia minimal. Tots dos són de la comarca de la Ribera i han publicat els seus darrers llibres en l’editorial Neopàtria.


La màquina del temps recull dotze temes, sis per cada poeta. Temes en què la rapsòdia ens l’oferixen en perfecta sintonia amb la cançó, creant una peça musical d’una gran bellesa. Un altre fet que m’ha sorprés d’aquest treball és veure com els rapsodes han estat capaços de sincronitzar-se amb ritmes amb els quals no estan massa habituats a treballar, com ara el rock. M’han impressionat temes on la veu cantada fa de cors de la veu que recita; com l’arranjador ha estat capaç d’unir en una nova obra la que naix de diferents fonts sense que se li vegen les costures, afegint-li ritmes originaris de diferents tradicions musicals com ara el pop, el rock o la bossa-nova.
La màquina del temps és un treball realment novedós dins del panorama musical valencià. Una aposta que comptava amb una certa seguretat, la que donen músics i rapsodes amb una trajectòria important al seu darrere. Gent que fa anys que ha consagrat la seua vida a la recerca de la bellesa (que em perdone el poeta Ramon Guillem), que saben com crear paisatges sonors intensos, rics i força actuals.

Un disc preciós que compta amb la força de la música i l’empremta perdurable de la poesia.

dijous, 3 de març del 2016

LES VEUS I LA BOIRA


El vila-realenc Vicent Usó és en l’actualitat un dels novel·listes valencians més sòlids, brillants i ambiciosos. El seu currículum compta amb un nombre important d’obres publicades, així com premis de reconegut prestigi, entre els quals el Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2015 que ha obtingut per la novel·la Les veus i la boira (Bromera, Alzira, 2016).
Les veus i la boira és una novel·la coral en la qual diversos personatges són interpel·lats d’una manera directa o indirecta pel protagonista, el periodista castellonenc Mateu Sequeral, al que li narren en primera persona les vicissituds que van patir durant la guerra civil (1936-1939) i el franquisme.
Mateu continua la investigació que va iniciar el seu pare, també periodista, abans de morir, una investigació perillosa que acabarà posant en dubte fins i tot el seu propi origen familiar.
La novel·la retrata diversos escenaris, els Pirineus francesos, Àvila, la Mallorca de l’inici del boom turístic, Peníscola entre els anys trenta i cinquanta..., encara que el veritable escenari és el petit arxipèlag de les Columbretes, un conjunt d’illots d’origen volcànic davant de la costa valenciana. Al llarg dels anys, les illes han estat cau de pirates i contrabandistes, llar de faroners, refugi de pescadors i un paratge per a la rondalla i la llegenda. Un espai d’una gran bellesa però que, per a aquell que hi ha viscut durant una llarga temporada, fou una vertadera presó.
En aquest relat ordit amb la precisió d’un rellotger, Vicent Usó fa un notable exercici de ventrilòquia literària, tot aconseguint que les diferents veus narratives siguen realment versemblants, donant protagonisme al dialecte originari de cadascun dels narradors, i ho fa sense allunyar-se més del compte de la normativa, reeixint en un fet on no pot reeixir qualsevol escriptor si no té un ofici i experiència al seu darrere, i és que l’esforç no es note en el seu treball.
Aquesta és una novel·la que transcorre en uns anys difícils, durs, crus, cruels. Els personatges són individus que es mouen entre l’amor, el desig desmesurat, l’odi, l’afany de revenja, l’ambició i el desencant. Individus fustigats per la vida. Víctimes del desamor, de la violència i de la història. Una història que es mou per una necessitat de canvi social, un canvi social que és frenat violentament per una aliança de poders polítics, econòmics i religiosos que s’emportaran per davant tot aquell que s’interpose en el seu pas. L’única manera de sobreviure és el silenci i la resignació o convertir-se a la seua doctrina, passant a ser un element repressor més de l’engranatge d’aquesta aliança de poders que crea un sistema autoritari, corrupte i hipòcrita, per tal d’aprofitar-se de la situació i enriquir-se.

Una novel·la extensa i intensa, escrita amb una prosa àgil i rica, que ens descobrix el món mariner valencià, que ens parla d’un temps, els darrers setanta anys del segle xx, el producte del qual és la societat valenciana actual. Un relat amb una tensió narrativa que fa que el lector no deserte en cap moment fins que no veja com acaba tot plegat.