EL SOMRÍS TRIST DE SYLVIA PLATH

 

José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964) és un d’aquells escriptors que des dels seus inicis, a finals de la dècada dels huitanta del segle passat, havia publicat només en llengua castellana, la seua llengua materna, però l’any 2008 s’obri a escriure i publicar també en llengua catalana, aportant a la nostra literatura amb el pas del temps una obra personal i sòlida.

García Herrera és un escriptor dual, versàtil, amb una gran creativitat, amb domini de l’ofici i un gran coneixement de les diverses tradicions literàries de què es nodrix.

Fa uns dies, després d’haver presentat la nit anterior en una llibreria de la ciutat de València i camí de la ciutat on residix, es va aturar en el meu poble i vam poder conversar durant una llarga estona. Abans de continuar el seu viatge, em va regalar tres dels seus darrers llibres de poesia: El pinzell de les ànimes (Parnass edicions, 2020), un magnífic exercici amb el qual aprofundix en la relació del món de la pintura i la poesia; Crònica de pluges (Edicions Documenta Balear, 2017), un llibre que em va captivar des de la primera pàgina, amb una poesia reflexiva, intensa, on es mostra preocupat pel pas del temps i les absències amb les quals es va omplint la nostra vida; i la seua darrera novetat, publicada per l’editorial valenciana Pre-textos i amb la qual va obtindre el I Premi Internacional de Poesia Francisco Brines, 2021, El somrís trist de Sylvia Plath.

La vida i obra de Sylvia Plath, una de les màximes exponents de la poesia nord-americana del segle xx, tot i la seua tràgica desaparició als trenta anys, servix a García Herrera per abordar qüestions tan delicades com ara els traumes personals, la malaltia mental, les obsessions i el suïcidi. D’una manera delicada, ens endinsa en la biografia de l’autora i en la seua obra. Una dona amb una mirada introspectiva (mira cap endins i es busca per a entendre’s), intel·ligent i dotada d’un talent excepcional per a la creació literària des de menuda.

García Herrera reflexiona sobre els fets traumàtics que li va tocar viure a Sylvia Plath i com la mort del seu pare va marcar la seua vida, com la fragilitat emocional va afectar la seua obra, ens parla dels intents de suïcidi i del desenllaç final. Però no estem davant d’una crònica feta a pinzellades poètiques d’un mitòman que vampiritza un clàssic, no. Encara que podem seguir a grans trets els fets més destacats de la biografia de Plath, la reflexió de García Herrera està feta des de l’admiració i el respecte sobre el patiment interior d’un ésser humà que lluita per sobreviure muntat en una muntanya russa emocional. Un ésser humà ple d’interrogants, de conflictes interns, que busca respostes i solucions, llum al bell mig de la foscor amb la qual crear un contrapés imprescindible per a mantindre l’equilibri que l’allunye del naufragi. La tristesa que mostra el somrís de Sylvia Plath és la d’aquella persona que se sap protagonista d’una tragèdia.

EL TERCER TOC

 

El doctor en Sociologia i periodista Toni Mollà (Meliana, 1957) acaba de publicar en Vincle editorial un nou dietari, El tercer toc, que en l’interior subtitula Proses híbrides. Els dietaris són això, un perfecte contenidor que tenen com a lligam el jo i el pas dels dies, on l’autor pot anar saltant-se amb llibertat els límits entre la ficció i la no ficció, la prosa i la lírica, tantejant els camps de l’articulisme, el reportatge, el retrat, l’apunt filosòfic, el relat de diversos viatges, la nota sobre gastronomia, l’aquarel·la d’un paisatge rural o urbà, la ressenya literària, la crònica d’un temps passat, l’anècdota, la memòria... Tot això i més ho trobem en el nou llibre de Mollà, que és una reivindicació i un petit homenatge als híbrids no tan sols de la prosa, sinó dels personatges que com ell mateix són i es consideren híbrids culturals.

Per als que som de poble com Toni Mollà, el toc de les campanes forma part del nostre paisatge sonor diari i, per tant, sabem que amb el tercer toc s’inicia el ritual. Toni Mollà comença una nova etapa de la seua vida en jubilar-se, i amb ella una nova manera de veure les coses marcada pel dolor d’un món que va desapareixent i uns amics que es van acomiadant per a sempre. Però abans, com l’eco dels dos tocs primers, ens detalla els seus darrers anys, el daltabaix personal que va significar per a ell el tancament de la Radiotelevisió Valenciana, el temps d’incertesa laboral i d’atur, la falta d’expectatives sòlides, els darrers dietaris publicats, i com aquest que tenim entre mans hi lliga.

El tercer toc és un dietari que abasta un any sencer de la seua vida, encara que Toni Mollà sovint ens trasllada a diversos moments del passat. Com tot dietari, és un autoretrat on l’escriptor destaca uns trets de la seua personalitat i n’oculta d’altres, ningú vol eixir desafavorit en una foto. És també el retrat del seu món, Mollà és membre d’una generació que porta tatuada en la seua biografia la paraula canvi, en el sentit polític, social, cultural, tecnològic... i no sempre per a millor, per favor no siguem ingenus.

Toni Mollà domina els diversos registres que empra. M’ha captivat d’una manera especial per la seua capacitat de reproduir el llenguatge col·loquial de la seua comarca, que és també la meua.

En el llibre trobem la mirada de l’intel·lectual d’esquerres, la del viatger, la de l’aficionat a la bona taula sempre compartida amb amics i amigues, el lector de premsa i el de llibres, compartim el gust per autors com els nord-americans Philip Roth i Richard Ford, i ens oferix la seua visió sobre diversos aspectes de la seua obra. I l’aficionat al futbol i en especial al club blaugrana.

Com a contrapunt, trobem fragments d’un dietari del seu alter ego, Josep Orts, amb algunes de les reflexions més crues i alhora lúcides sobre la vida que hi ha en el llibre

Amb el tercer toc comença un temps amb nous rituals, en el qual, a pesar de tot, esperem que la vida ens sorprenga positivament i ens oferisca moments de felicitat mentre anem fent el darrer tram del camí i el recompte dels amics absents i els dies que no tornaran.