MULTIPLICANT GRILLS

Pere Bessó, un poeta amb un bagatge com a lector i estudiós de la poesia important, ha estat l’encarregat d’escriure el pròleg per al nou llibre de poesia de l’escriptor carletí Antoni Martínez Bonet. Bessó és un prologuista sagaç, que treballa amb un bisturí afilat amb el qual dissecciona amb perfecció cada vers del llibre. Un lector que convertix cada pàgina que escriu en una vertadera lliçó sobre literatura en general i sobre l’autor i el llibre de què ens parla, revelant les claus ocultes, les referències, els ecos ocults en cada poema.

Des de les primeres línies Bessó ens advertix sobre la importància del títol, tant del llibre com del poema, si és que en porta, perquè el lector siga capaç de captar el sentit global del text. També ens assenyala el paper que els gríl·lids (grills) han ocupat dins de la literatura. Antoni M. Bonet, segons Bessó, entre altres coses pretén amb el poemari Multiplicant grills «mostrar la menudència que som els éssers humans en comparança amb la grandesa de l’univers».

Multiplicant grills, un llibre de poesia sense cap premi al seu darrere, ha estat editat fora de col·lecció per l’editorial Neopàtria d’Alzira (no acabe d’entendre el perquè, ja que, sense cap mena de dubtes, és un dels millors llibres que l’escriptor de Carlet ens ha oferit fins ara).

La poètica de Bonet es basa en un llenguatge elaborat amb un lèxic ric, un ritme accentuat, unes imatges intenses i suggerents que inviten el lector a fer més d’una lectura del poema. Hi ha un intent de seducció per aconseguir sempre la seua complicitat.

La passió per la vida i per l’amor és una constant en la seua obra literària. Una passió que va de la mà del desig, la sensualitat, l’erotisme, i de vegades el desencontre, el desamor. Li agrada a Bonet, i en aquest llibre d’una manera especial, barrejar, comparar vessants de l’ofici d’escriptor (un escriptor sempre és un lector) amb l’ofici de viure i d’amador (que també és un ofici d’observar l’univers que t’envolta). Un amant, el nostre poeta, que es lliura en cos i ànima a l’estimada. Les mans, els llavis, la llengua són com insectes ortòpters que es van multiplicant i recorren cada plec de la pell de l’amada per a gaudi dels dos. La nit s’ompli de gemecs, com els camps del cant de centenars de grills abduïts per la llum de la lluna i els estels. La pell blanca és una pàgina sobre la qual el poeta, amb les potes dels grills, va escrivint allò que va fent, allò que sent mentre ho fa.

L’amor, el desig, la passió vessats sobre el cos són el petit però significant motiu pel qual creiem viure o que paga la pena viure. Almenys mentre som immersos dins del remolí de l’acte.

No som davant d’un llibre d’alta tensió sexual on el poeta fa un simple exercici onanista. Antoni M. Bonet va més enllà, construïx un espai íntim, un refugi contra el dolor que li provoquen els colps baixos que li va donant la vida, un escenari on trobar tantes i tantes respostes a les eternes preguntes. És conscient de la brevetat del cant, que la flama consumirà en un no res el desig, però, mentre reste vida i amor, aquest final el portarà tard o d’hora a un nou inici.

XI

 

Cada mañana tu hermano salia de casa

con la mochila llena de libros

y tu, seis años y medio más joven,

te querías ir con él a la escuela.

Lo querías con una sinceridad abrumadora.

Amar es lo que mejor que has sabido hacer

en tu breve e intensa vida.

Siempre te ha sublevado la injusticia

y la has combatido con amor.

 

No sé cuando se torció vuestra relación.

La confrontación permanente se instaló

entre ambos, un conflicto estúpido que nos hacía daño

y que no pudiste resolver de ninguna de las maneras,

a pesar de que lo intentaste hasta el final.

Lo sé, fue la última pregunta que me hiciste.

La respuesta la conozco y me resquebraja el alma

con garras de hierro al rojo vivo sólo de pensarla.

DE PERSONES I DIMONIS

 

Edicions del Bullent ens oferix, en la col·lecció Miratges, la darrera obra guardonada amb el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta 2020, De persones i dimonis. El premi, que forma part del 64 Certamen Literari Castellum Ripae, ha estat patrocinat per l’Ajuntament de Castelló (la Ribera Alta).

De persones i dimonis és una novel·la de més de 150 pàgines, dividida en dos grans apartats de quatre i tres capítols cadascun. Obra de l’escriptor i doctor en Geografia i Història de la ciutat de Borriana Modest Barrera i Aymerich.

Barrera havia publicat fins ara articles i llibres d’estudi i divulgació científica, aquest de fet és el seu primer llibre de narrativa de ficció.

De persones i dimonis està escrita amb un llenguatge quasi col·loquial, té una prosa diàfana i és d’una amenitat i agilitat trepidants.

Entre l’autor i el lector, Modest Barrera situa un narrador extern, del qual durant la primera part a penes sabem res, escoltem la seua veu, però en desconeixem la identitat. El narrador dona testimoni d’uns fets ocorreguts en un poble menut durant els anys vint, trenta i quaranta del segle passat. Una època convulsa socialment i políticament, on el somni d’una societat més justa i amb igualtat d’oportunitats es va arribar a tocar amb la punta dels dits. Tot pareixia possible, fins i tot la tragèdia col·lectiva i els petits i grans drames individuals que la van acompanyar.

Aquesta primera part és un relat costumista amb el tast de la contalla, el fulletó. Un relat en què se’ns parla de les passions que desperta una jove entre diversos xicots que pertanyen a diferents classes socials. La xica és ambiciosa i s’ofega immersa en una societat rural, tancada i dominada per una família propietària de la majoria de les terres i de l’única fàbrica del poble.

Ella juga, aparentment, a tres bandes, amb els dos hereus de la fàbrica i amb un jove jornaler revolucionari, i ho fa amb l’objectiu de donar-li un colp de timó a la seua vida, ascendir en l’escala social i fins i tot anar-se’n lluny del poble. Utilitza la seua bellesa com una arma per a canviar el seu destí. El joc li ix malament i la tragèdia esclata just poc abans del colp d’estat i posterior alçament militar de l’any 1936.

En la segona part el narrador comença a prendre el protagonisme, es trau la màscara i ens revela qui és i quin és el paper que ha jugat en la història.

La novel·la va deixant enrere el to costumista per agafar un to negre. El narrador es convertix en un titellaire que mou els fils de la trama, un sociòpata que manipula els personatges, li dona intel·ligentment la volta a les situacions i improvisa amb un reflexos impressionants, per acabar executant un pla, el seu pla.

El narrador, amb permís de Barrera, només fa una concessió al lector, confessar que la protagonista no jugava amb tres pretendents, sinó que hi havia un quart home, ell.

De persones i dimonis és un relat entretingut, que es llig en dues assentades i que acaba sorprenent el lector, el qual fins al darrer moment havia oblidat que una de les grans qualitats del dimoni, del mal, és saber-se ocultar darrere d’una aparença de bondat.

X

 

Cae el sol vertical y inclemente

sobre el camino de los Antígons,

los campos sedientos esperan la tanda de riego,

tres individuos surfean la ola de calor.

De golpe rompe el silencio el sonido de un teléfono

que anuncia el traspaso de un ser querido.

La madre, más pequeña que nunca, grita afligida y llora.

El hijo la acoge entre sus brazos,

la arrulla con ternura y la consuela.

Dieciocho días más tarde

la madre volverá a sentir

que el mundo se hunde bajo sus pies

y maldecirá dominada por la pena

sin tener su hijo a su lado para consolarla.

FAREM UN PENSAMENT

 

L’alcoià Manel Rodríguez-Castelló fou l’autor més jove que la professora Antònia Cabanilles va incloure en La vella pell de l’alba (un llibre que recomane a tot bon lector de poesia), l’antologia per excel·lència de l’anomenada generació poètica valenciana dels setanta.

Encara que Rodríguez-Castelló compta a hores d’ara amb una obra poètica valorada per la crítica i reconeguda amb diversos premis, ha publicat també teatre, estudis filològics, assajos literaris i columnes d’opinió recopilades bona part de les quals en diversos volums.

L’editorial de Gandia Lletra Impresa edicions, amb el suport de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar-li en la col·lecció Rara avis el llibre Farem un pensament (Metaforismes i Saials). Com bé assenyala l’autor entre parèntesis, el llibre és dividit en dues parts, unides per la mirada madura, incisiva, d’un escriptor capaç de veure entre els plecs del vestit amb què es disfressa el poder les vergonyes que li pengen plenes de berrugues i tumors. Rodríguez-Castelló és un autor que coneix l’ofici d’escriure, que té una veu i un accent propis, un registre lèxic ric i una llengua esmolada.

Hi ha molts dels metaforismes que apareixen en aquest volum que podien haver estat inclosos en un llibre de poesia, ja que contenen una càrrega lírica intensa que no oculta ni dissimula en cap moment. Són construccions breus que naixen de l’observació, de la reflexió, fins i tot de la lectura i que venen a pintar de realitat les parets de la ciutat-llibre, de vegades amb ironia, altres amb una certa perplexitat; són pensaments d’un ciutadà que exercix el dret a dir la seua en un estat on hi ha massa gent que calla o que només sap trencar el silenci amb brams d’ase o amb estupideses d’albardà.

La segona part, els Saials, continua sent allò que es diu escriptura fragmentària, però ací cada fragment acaba unint les peces com en un trencaclosques dins del marc d’un article. Aquest apartat és germà del dietari, no debades cada saial ve datat.

Trobem homenatges d’una bellesa i d’una emotivitat exquisides, d’altres recullen el deambular del viatger i la majoria giren al voltant de la situació social i política dels anys en què foren escrits (2017, 2018 i 2019).

Manel Rodríguez-Castelló és un radical, vull dir, en el sentit que va a l’arrel de les qüestions sobre les quals opina, i ho fa sense màscares, disfresses i subterfugis. Sap en quin temps i país viu, quin tipus de premsa es troba quan va al quiosc físic o digital, quina classe política patim. Com a bon poeta, coneix els paranys del llenguatge, un llenguatge amb el qual els publicistes i estrategs del règim oculten polítiques mentideres planificades per gent a qui només li interessa mantindre la clau que obri la caixa dels pressupostos públics.

Farem un pensament és un llibre fragmentari que invita a la reflexió, al diàleg i a traure’ns les lleganyes dels ulls. Unes lleganyes que el discurs soporífer del poder ens hi ha posat per a distorsionar la realitat que ens envolta. El cant honest d’un esperit crític i lliure.

IX

 

La mitad de mi vida

he estado enfadado con mi padre

y la otra mitad me la he pasado

intentando entenderlo

con el fin hacer las paces con su espíritu.

Más que padre, fue patrón de un barco sin rumbo,

su boca un hacha y su lengua un cuchillo.

Tú has sido el hijo de un hombre lleno de cicatrices emocionales.

Generoso, me ofreciste tu ayuda,

tu consejo de chiquillo sabio.

En tus aventuras contabas conmigo

y exigías enrolarte en mis barcos,

algunos destinados al más infructuoso naufragio.

 

Estoy tan lleno de ira que pienso que nunca te podré perdonar.

LA CASA BUIDA

Juli Capilla és, dins de les lletres valencianes, un personatge singular, narrador, assagista, poeta, crític literari, ha estat director de diverses revistes literàries, professor i fins i tot editor. Un treballador infatigable que va construint una obra amb rigor i intel·ligència. L’any 2020 va obtindre el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, amb l’obra La casa buida.

Edicions Món de Llibres, una petita editorial manacorina, ha estat l’encarregada de publicar aquest llibre que possiblement siga el més dur, però no per això menys bell, d’aquest autor nascut a la ciutat de València l’any 1970.

La casa buida se’ns presenta com una col·lecció de poemes dividida en cinc apartats d’extensió diversa: Llindar, Estances sordes, Sang a la cambra, Ombres al rebost i El corredor fosc, encapçalades per un poema introductori Pòrtic, un sonet de bona factura i de gran musicalitat, i una cloenda A la manera d’epíleg, en format de vers lliure, una forma on trobem més solt i còmode Juli Capilla en aquest volum.

El Pòrtic s’inicia amb uns versos en què la imatge d’un arbre revestit amb l’escorça, o dit amb altres paraules, un home amb la cuirassa de la rutina, ens parla d’un temps passat, convertint aquest poema en la façana de la casa en la qual després entrarà físicament i emocionalment. En l’epíleg torna la imatge de l’arbre, però dins la casa s’han despertat, s’han sentit, s’han evocat vivències, emocions i l’arbre apareix sense escorça, nu i sotmés a les inclemències que ens reserva la vida.

La casa buida a la qual torna Juli Capilla és la dels pares després que els dos faltaren. Una casa on només la presència viva dels que l’habitaren li donà sentit de llar a un simple edifici.

A pesar que ara no hi són, el poeta sent encara l’eco del pretèrit compartit.

Traspassar el llindar de la porta i recórrer habitacions, passadissos, retrobar les belles fotografies amb els rostres dels absents el porta a evocar però sobretot a reflexionar sobre el pas del temps, un camí que ens porta a la mort. També sobre quin sentit té la vida, la relació amb els progenitors, sempre canviant i que el va acabar convertint en espectador de la decadència d’aquells que en un temps foren els seus herois.

La casa buida, el xiuxiueig dels difunts que s’allunya com un tren en la nit camí de l’estació de l’oblit.

L’oblit, al qual es resistix i que l’acaba obsessionant fins arribar a preguntar-se en un dels poemes que més m’han colpit, Naufragi, «Si els éssers han de pagar un delme, / la prerrogativa pura de l’oblit, / quin sentit té fer memòria, / recompte i inventari del naufragi?». Una pregunta que posa en entredit la mateixa funció del poeta i de la literatura.

Fa poc, en una xarxa social, un amic, citant un crític nord-americà del qual ara no recorde el nom afirmava: «Els escriptors som els secretaris dels morts». Doncs això, el poeta és en combat continu contra l’oblit, construïx un àmbit perdurable i es convertix en guardià de la memòria, encara que aquesta l’òmpliga de dolor i de ferides.

VIII

 

Vivo en el barrio viejo

donde la memoria es un espectro

que me ofrece en cada esquina

rancias postales con escenas,

escenarios y personajes del pasado.

En los tejados anidan mirlos, gorriones.

Cada año, a las puertas del verano,

los pollitos se sienten con fuerzas

para abandonar de un salto el nido.

Hay quien consigue volar.

Otros caen en la calle

y aunque la madre está a su lado,

vigilándolos y protegiéndolos de los depredadores,

las fuerzas los abandonan y se rinden.

Al día siguiente aparecen muertos.

Son días que siempre he temido

y a menudo me encierro en casa

para evitar asistir a la tragedia.

 

Yo tenía un hijo fuerte y inteligente

que al saltar del nido no pudo alzar el vuelo.

LA IDENTITAT NARRATIVA VALENCIANA EN EL SEGLE XX

 

 

Sense cap mena de dubte, Adolf Piquer (Vila-real, la Plana Baixa, 1962) és un dels millors especialistes en narrativa valenciana de tot el món. Ha publicat una llarga llista de llibres i articles tant en català com en anglés sobre la qüestió, en què ha analitzat en profunditat el discurs literari i la sociologia de la literatura.

Fa uns mesos, la col·lecció Estudis Universitaris de la Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i Investigació va publicar el seu darrer llibre, La identitat narrativa valenciana en el segle XX. Una obra ben estructurada, amb una introducció, una bibliografia crítica i teòrica i un apèndix d’obres i d’autors, a més de cinc apartats en què analitza cronològicament el primer terç de segle, l’aturada que provoca la guerra civil i la postguerra i la lenta represa fins a la dècada dels setanta, una visió de conjunt, un aprofundiment a quatre dels principals narradors del darrer terç de segle, Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó, així com un balanç provisional on Piquer es fa dues preguntes fonamentals: On érem? On som?

Adolf Piquer, com a estudiós, a banda del rigor i del sentit crític, té una altra qualitat que és d’agrair quan un s’enfronta al seu treball, sap ser àgil i amé, per atrapar l’atenció d’un lector no especialista. L’agafa de la mà, el situa en un segle convuls, de grans canvis i revolucions, el XX, en una narrativa determinada, la que es fa en llengua catalana al País Valencià, i com des de quasi el no-res, —un grapat d’autors la majoria influenciats pel costumisme i el romanticisme del segle XIX, o simples epígons del modernisme o el noucentisme que es fa a Catalunya—, aquesta narrativa, a pesar dels esculls que la història social i política posa al seu davant, aconseguix evolucionar i posar-se al nivell d’altres narratives. No tan sols de les que es fan en altres territoris amb la mateixa llengua, sinó d’altres cultures del món.

Al llarg de les deu dècades que conformen el segle XX, trobem narradors amb una obra escassa, altres, com ara Blasco Ibáñez, que escriuen en castellà però que van fer incursions primeres en el valencià amb algunes narracions breus, i altres que en els darrers anys de la seua vida, aprofitant temps més propicis, ens han oferit el gruix més interessant de la seua obra, com ara Enric Valor.

Després assistim a l’esclat que va significar els anys setanta amb algunes propostes estètiques arriscades, i més tard sospesem el que va suposar l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Una llei que va propiciar l’aparició d’especialistes en i obres destinades als més joves de la casa.

En cent anys, els autors i autores valencians aconseguixen amb un gran esforç situar-se durant les dues primeres dècades del segle XXI en una bona posició, a pesar del canvis tecnològics i d’algunes assignatures que resten pendents, com ara la necessitat de més lectors amb els quals mantindre l’engranatge de la indústria editorial valenciana.

M’ha agradat i fins i tot commogut que un home seriós com Adolf Piquer haja escrit també sobre quines són les motivacions que porten les valencianes i els valencians a treballar en favor de la narrativa valenciana, construint una obra individual ressenyable, i la seua resposta la subscric, no ha estat per diners, sinó per estima i el compromís amb una llengua (i açò que ve és meu), ja que sense amor no es pot alçar, edificar res.

La identitat narrativa valenciana en el segle XX és un llibre de lectura recomanable, amb el qual en alguns moments pots estar en desacord per una tria o altra que ha fet l’autor (ell ho assumix amb claredat), però que és el millor retrat que he vist (llegit) sobre el tema. I que, a més, té la virtut de posar-nos davant de la cruïlla que representa el futur.