dilluns, 25 d’abril del 2011

EPÍLEG

Les noves tecnologies i les xarxes socials, que amb aquelles han aparegut i han proliferat com a bolets, han fet possible entre altres coses que s’afermaren velles amistats que per la distància i el pas del temps s’anaven lentament marcint, o que es coneguera gent nova, individus inquiets que usen les xarxes socials com una excusa, com una ferramenta per a crear i exposar al públic un seguit d’artefactes literaris, sovint breus i que habiten en la terra que fa frontera entre l’assaig fragmentari, el microrelat, la prosa poètica i la poesia.
Des de fa un temps seguisc amb una certa atenció el deambular per la xarxa d’uns quants elements d’aquesta nova fauna que van nòmades d’ací cap allà, dels blogs al twitter i d’aquest al facebook. D’entre tots ells prompte em va seduir Josep Manel Vidal, un mestre i agitador cultural de l’Alcúdia de Crespins, un escriptor d’aquells que van fent sense massa pressa, sense massa soroll i que de tant en tant participa en algun concurs i que sovint deixa caure en la xarxa granades amb una gran càrrega poètica.
Fa poc que m’ha fet arribar el llibre col·lectiu Matí i altres contes, editat per Cossetània edicions, un volum fruit del XIV Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010). En aquest recull apareix un relat de Josep Manel Vidal titulat Epíleg, es tracta d’un text que no supera les sis pàgines i que amb el seu estil característic, en el qual la perspectiva d’un jo enyoradís immers en la quotidianeïtat i amb el qual és capaç de véncer a colps de metàfores i de donar-li la volta al llenguatge, ens parla d’un dels temes clau de la literatura: la passió amorosa, els anhels i les esperances que és capaç de crear en nosaltres i el desamor que apareix de sobte, com una ensopegada brusca amb una realitat que es riu de la generositat dels nostres sentiments més profunds i que ens pot convertir, com al personatge que alhora fa de veu narrativa del relat, en el presoner de la imatge, sempre sobrevalorada, d’un ésser que ens va rebutjar.
Epíleg també ens parla de la solitud de l’individu davant la creació literària, de la memòria com a refugi però també com a matèria primera de la literatura, de com podem salvar els records a través d’ella, i amb ella com podem construir una llar on llepar-nos les ferides que el pas del temps i la vida ens infligixen.

dissabte, 23 d’abril del 2011

VIURE AMB ELS ULLS



Joaquim Carbó és un home amb una llarga i extensa trajectòria com a escriptor i també com a agitador cultural. Un individu aparentment tranquil que ha publicat més de cent llibres destinats en la seua majoria a infants i joves, alguns dels quals s’han convertit en clàssics com La casa sota la sorra, i que a més ha estat testimoni i protagonista de la lenta i torturada represa cultural després del daltabaix que van suposar la guerra civil i el franquisme. El seu nom, junt amb altres, es pot llegir en la posada en marxa de projectes tan imprescindibles com ara Cavall fort o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Carbó va nàixer a Caldes de Malavella, però ha viscut quasi tota la seua vida a Barcelona. La ciutat comtal és el centre del seu món quotidià i el seu passat i present són els seus punts de referència per a jutjar les realitats que li ha tocat viure.
Ara Perifèric Edicions, dins de la col·lecció Escriptures dirigida per Xulio Ricardo Trigo, ha publicat Viure amb els ulls, un repàs a la seua vida, on Carbó no s’està de comparar, d’opinar i de reflexionar sobre diversos aspectes del passat viscut i del present que va vivint.
A través de quatre grans blocs (La guerra, El carrer, La vida civil i L’ofici), Carbó ens va narrant els seus orígens familiars, la seua infantesa, diferents aspectes d’abans, durant i després de la guerra civil, tot centrant-se en la seua relació amb els diversos mestres i professors que va tindre i de vegades va patir i que d’alguna manera marcaren el seu caràcter. La seua joventut, el pas a la maduresa, la seua incorporació al món cultural català, i com naix la seua passió per narrar, la seua relació amb altres personatges del món cultural barceloní i català. Cal també destacar la relació que ha mantingut amb els editors i amb la censura, en aquest sentit m’ha interessat personalment, com a escriptor, com un autor vivia el procés de la censura i quins eren els criteris que s’aplicaven per a censurar un text literari.
El llibre està escrit amb una prosa àgil i directa, sense vel·leïtats retòriques, ens relata el seu passat, un passat que forma part de la història de la nostra cultura, amb la passió justa, ell n’ha estat protagonista però també testimoni, i amb la mirada d’aquell que està en les primeres files en el teatre de la vida ens fa un retrat precís, encara que no complet, de bona part d’un segle on la nostra llengua i la nostra cultura han patit com mai i alhora han oferit el millor de si mateixes.

divendres, 22 d’abril del 2011

UNA INFUSIÓ PLENA D'ELECTRICITAT

La fusió entre ritmes i melodies tradicionals valencianes amb altres com ara el tango o el rock és la base sobre la qual treballen els membres del grup musical Infussió.
Aquesta banda, creada fa cinc anys per Juanen Carreres, Alejandro Torres i Juanjo Ruiz, que conformen el seu nucli dur, ja ens va oferir una mostra del que eren capaços de fer amb la publicació d’una maqueta amb cinc cançons l’any 2007, aleshores la vocalista era Xelo Lahuerta, amb una veu molt personal, i el guitarrista Hugo Leiss. Infussió aleshores sonava més folk que rock. Després que abandonaren el grup la vocalista i el guitarra i entraren la violinista Leonor Simó, el baixista Manuel Baena i la guitarra Victoria Sanchis, Infussió pren una nova embranzida que l’ha portat a gravar el seu primer cedé, Roncanfolc, amb un so més elèctric i amb un pomell de cançons que mantenen en el fons i en la forma l’essència de la banda.
Rocanfolc és un viatge a través del qual u té la sensació d’anar passant per territoris sonors diversos, de vegades contraposats, en un mateix tema pots estar escoltant guitarres rogalloses, ronques hereues dels millors Tequila i per tant besnétes dels Rolling Stones, amb melodies pop amb lletres extretes de la música tradicional i que ens recorden alguns dels millors grups hispans dels seixanta i primers setanta. Cadascuna de les nou peces que conformen el cedé és un artefacte musical ple d’ecos del millor pop rock dels seixanta, dels huitanta i dels noranta, amalgamats però reconeixibles. Però també es pot trobar en altres cançons com ara l'instrumental Corregent el sabor del folk valencià d’Al Tall o d’Urbàlia Rurana, aportat pel so de les dolçaines, de la flauta o de la bandúrria, no debades Juanen, Alejandro i Juanjo han estat alumnes de Xavier Ahuir, membre del grup Al Tall.


És cert que la producció podria haver estat més cuidada, no ho negaré, però aquesta mancança es compensa amb un grapat de bones col·laboracions que aporten al so de la banda una gran riquesa: la dolçaina de Josep Miret, membre del grup Escandall els dolçainers de Puçol; les veus d’Eva Barea, que fa duet amb Juanen en diversos temes; de Vicent Redolat, membre del grup Mox, que recorda la de Bumburi; les de Roberto Lo Cabo i Manuel García, que junt amb Eva i Juanen aconseguixen crear un gran efecte en una de les millors cançons del disc; els teclats de Marta Estal; i la bandúrria de Rocío Gómez-Pimpollo.

Infussió és una banda de llarg recorregut, que ha de continuar experimentant nous sons, nous mestissatges, que ha de tindre cura d’alguns detalls però mentrestant ens oferix temes tan canyers com ara Esperança, amb un missatge social inclòs, balades com ara Camins, L’altra punta del llit o Esta noche.

dimarts, 19 d’abril del 2011

CREATIUS SENSE ESPAIS

(Un moment durant la trobada d'escriptors que va tindre lloc a Jesús el 16 d'abril de 2011. Què busque al fons del pou? Foto: Francesc Mompó)





L’altra nit, després de la presentació d’uns llibres de poesia en un poble de l’Horta Nord, amb unes copes de cava en les mans, conversava en un racó de la sala amb un amic sobre com de malament van les coses per als treballadors de la cultura d’aquest país nostre, i això que l’acte al qual acabàvem d’assistir havia estat tot un èxit.
Es queixava el meu amic dels escassos espais que els músics tenen per a tocar (sovint ho fan a cafeteries a canvi de poca cosa i amb una part del públic –si n’hi ha– ignorant-los), que es malgasten més energies buscant una actuació que fent-la, a la qual cosa li va donar la raó un altre amic que es va sumar a la improvisada conversa i que sol fer de contacontes a escoles i biblioteques. I és que no sols és una qüestió d’un espai on actuar o d’on fer un recital de poesia o presentar un llibre, afegí, sinó d’una promoció que assegure un mínim de públic, una calor, un interés i unes condicions.
Així i tot, l’escriptor i l’editor que hui han presentat el llibre poden estar ben contents, va dir intervenint en la conversa una quarta persona, l’associació cultural que ha organitzat l’acte ha fet una bona faena. No ho negaré, li vaig contestar, però per què açò mateix no passa a la resta de pobles de la comarca i del país? Que potser no hi ha més entitats culturals en altres pobles capaces de dur a terme un concert, una exposició, una lectura de poemes amb èxit? Associacions no ens en falten, el problema és que a pesar que estem en els temps de les noves tecnologies, en el temps de les xarxes socials, aquest important teixit de la societat civil no funciona en xarxa, si així ho feia hi hauria un circuit cultural alternatiu en condicions iguals als circuits de les diverses administracions públiques i aquest país nostre estaria una mica més vertebrat.
Tot i que aquesta és només una minúscula part del problema, n’hi ha d’altres, com ara l’escassa presència en els mitjans de la música valenciana, l’inexistent espai a llibreries i grans superfícies dels llibres valencians, etcètera. Xiquets, els vaig dir, ací hi ha molt a rascar i la vetlada ja s’acaba. Així que alçàrem les copes i brindàrem a la salut de l’autor.





(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el 13 de gener de 2011)

dilluns, 4 d’abril del 2011

FRAU


Frau, der Geliebte und galante Ritter, den du liebst

Und der furchteinflössende Drache aus kurvenreichen und marternden Gedanken,

Ist ein Monster mit zwei Köpfen, der zärtlichsten Zärtlichkeiten fähig,

Dass aber auch Gewalt erzeugt, plötzlich und grausam.


Frau, dein Heim ist eine Höhle mit Hypothek,

Ein finsterer und bitterer Unterschlupf von düsteren Monden,

Wo du gefeselt bist an eine Kette aus unsichtbaren Kettengliedern,

schwer zu bewegen, und unmöglich zu zerreissen.


Frau, Liebe und Hass, Angst und Ernüchterung

Treibens wild und füllen deinen Kopf mit verrückten Schmetterlingen,

Während die Überreste der Liebe, nun sauer geworden,

den Weg vor Dir mit Pfützen voller Vorwürfen füllen.


Frau, das Paradies ist der unerreichbare Traum von der Flucht,

Das Fegefeuer der Raum, wo du traurig schmachtest,

Der Vorhof zur Hölle der feuchte Graben, wo das Juwel ermordet wird,

Und die Hölle der lilane Eindringling auf deiner Haut.


Versió en alemany del poema "DONA" del llibre Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català. (Editorial Aguaclara. Alacant, 2010). Traducció a l'alemany d'Oliver Weiss.

*****