3600 SEGONS

 

Llibres de la Drassana ha enriquit el seu catàleg editorial amb una nova col·lecció de nom ausiasmarquià: La carn vol carn. Es tracta d’una col·lecció dedicada a la literatura eròtica. Al País Valencià hi ha uns quants precedents d’espais dedicats a aquest gènere literari: Regata de cul, posada en marxa en els anys noranta del segle passat per la desapareguda editorial Germania, o el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida, que encara que edita Bromera mai no ha comptat amb una col·lecció pròpia. A Catalunya hi va haver les col·leccions La Marrana, La Piga o La sonrisa vertical, que era bilingüe. Tinc la sensació que el nínxol del mercat per al gènere no és massa gros i apareixen i desapareixen les col·leccions com el riu Guadiana en els seus primers quilòmetres. Veurem el que passa ara amb la col·lecció La carn vol carn.

Llibres de la Drassana inicia aquest nou projecte amb una autora de Cocentaina (el Comtat), Marisa Abad Moltó, una narradora que fins fa uns pocs anys havia publicat la seua obra en llengua castellana. Així, el 2005 començà la seua carrera amb la novel·la Crónica de los sentidos, a la qual li van seguir el 2010 Música de fondo i el 2014 Sed de agua, mentre que el 2017 publica el seu primer llibre de relats, Impotencia. Ara 3600 segons és el primer treball literari que publica en valencià, una novel·la breu, de lectura àgil, que l’autora dividix en quatre apartats els títols dels quals són el resum més breu possible del mateix relat, La proposta, Les mans, La desesperació i La vida. Cadascun d’aquests apartats es dividix en diversos capítols.

La veu narrativa, Marisa Abad Moltó la cedix a la protagonista, una dona jove, guapa, amb un cos espectacular, sexi, oberta i promíscua. Una dona independent que dedica bona part del seu temps a diverses ocupacions laborals: cambrera, teleoperadora i model en un taller d’aprenents d’artista plàstic.

Un dia, de colp i volta i a través del director del taller on treballa, rep una proposta estranya i econòmicament temptadora: convertir-se en escultura viva durant setze sessions per a un artista de qui ho desconeix tot.

Entre la prevenció i la curiositat, la protagonista ens narra les incidències de cadascuna de les setze sessions que tenen lloc en una nau industrial.

La seua vida sexual, d’una llibertat tòrrida i sense pudor, ha estat marcada per tots i cadascun dels seus sentits, però en aquestes sessions se la priva de la majoria d’ells i es queda només amb l’oïda i el tacte.

El tacte d’aquell que ella no toca, sinó de qui rep les carícies en cada racó en cada plec del seu cos.

Les sessions van pujant de voltatge fins a encendre la flama d’un foc que consumix la nostra protagonista en intensos orgasmes.

Cada sessió en què es lliura a les mans expertes de l’escultor dura exactament 3600 segons, els millors de cada dia, possiblement els més intensos de la seua vida i es veu atrapada i posseïda pel desig provocat per l’artista.

Marisa Abad Moltó reflectix en una narració amb una atmosfera realment inquietant aquelles relacions que naixen entre alguns artistes i les seues models, una relació marcada pel desig de posseir l’altre i la submissió.

BREVIARI D'AMORS NOBLES

 

Joan Borja (Altea, 1968) és un dels principals actius de la cultura catalana al sud del País Valencià. Un home amb una trajectòria acadèmica i cultural més que destacable. Doctor en Filologia Catalana, autor d’estudis i llibres de divulgació, assagista i editor.

L’any 2025 Joan Borja va obtindre el Premi Ciutat de València d’Assaig Josep Vicent Marqués amb el llibre Breviari d’amors nobles. No és habitual que un jurat d’un premi d’assaig faça una aposta tan clara per un gènere literari com l’aforisme, i aquesta és una decisió que els lectors hem d’agrair. Al País Valencià tenim un dels grans referents de la producció aforística en llengua catalana, Joan Fuster, però no és l’únic, sense eixir del País Valencià hi ha altres autors que l’han practicada amb més o menys èxit: Joan Garí Josep J. Conill, Maria Fullana, Agustí Peiró, Vicent Penya i qui signa aquest article. Hi ha autors que oferixen els seus aforismes dins dels seus dietaris: Vicent Alonso, Ramon Ramon, i altres. La nota negativa des del meu punt de vista són les editorials, que publiquen aquests reculls en col·leccions de poesia.

Joan Borja, amb la publicació en Edicions del Bullent de Breviari d’amors nobles, s’afegix a aquesta tradició inaugurada pel savi de Sueca.

El títol d’aquest llibre de clares referències llorentines (vull dir de Teodor Llorente) és tota una delícia per als qui gaudim amb el gènere. Per una banda, ens remarca la brevetat dels textos, i per l’altra, l’estructura del llibre, alhora que ens porta a la memòria aquells breviaris que temps enrere formaven part de les lectures dels nostres ancestres. Soc de l’opinió que aquest llibre s’hauria de llegir i rellegir com un breviari.

L’amor és l’eix al voltant del qual giren les reflexions, els pensaments de Joan Borja, un amor que l’obliga i ens obliga a tindre una mirada positiva, crítica i valenta sobre les coses que ens envolten.

Joan Borja coneix el gènere com a lector, però també com a jardiner expert d’aquests bonsais literaris.

El breviari està dividit en sis parts, en cadascuna de les quals Joan Borja reflexiona sobre l’amor a les paraules, la civilitat, la bellesa, el coneixement, la vida i l’amor.

Al nostre autor li agrada jugar amb els mots, donant-li la volta de vegades al mateix aforisme que ens acaba d’oferir, insinuant-nos que no tot ho hem d’agafar com a llei inamovible. Mostra un gran sentit de l’humor. Ens fa una exposició que defuig la rajola acadèmica i és clara i transparent. Alguns d’aquests petits torpedes van directament a la línia de flotació dels discursos dominants, ja versen sobre les relacions humanes, la literatura, la guerra o l’heroïcitat. La seua és una veu profundament pacifista, demòcrata, progressista, que té una gran fe en el poder de la paraula, en la cultura com a motor social, en la formació acadèmica de l’ésser humà. Per a Joan Borja, aquells que es dediquen a la formació de les noves generacions i els qui amb el seu treball milloren la qualitat de vida dels seus congèneres, són els vertaders herois.

L’ésser humà, per a Joan Borja, ha nascut per a la vida, per a la recerca de la felicitat i el gaudi de l’alegria i de la bellesa, i no per a l’esclavitud, el dolor i la mort.

Trobem en les pàgines d’aquest llibre, a més d’un gran sentit de l’humor, una reivindicació d’aquell sentit comú que, emboirats per tanta falsedat, trobàvem tant a faltar.

Un llibre que cal llegir i fer-ho a poc a poc. La seua lectura ens portarà sense cap mena de dubte a iniciar un diàleg fecund amb el seu autor.

ALMA MATER

 

La locució llatina alma mater, com tot el món sap, significa mare que nodrix, encara que en l’actualitat també s’empra en alguns casos per a referir-se a la universitat on s’ha format un individu. La universitat seria la proveïdora d’aliments intel·lectuals en l’etapa de formació.

L’estudiós, poeta i narrador Pasqual Mas i Usó (Almassora, la Plana Alta), en posar-li el títol al seu darrer llibre de poesia, Alma mater, editat per la castellonenca Unaria ediciones, elegix aquesta locució tornant-la al seu sentit primigeni, el de la mare que el va alimentar, formar i protegir, i que ha estat sempre al seu costat, ferma com la roca que sostenia tota la seua família.

Alma mater és una col·lecció de cinquanta poemes de versos lliures, diàfans, que conformen el breu i intens dietari dels darrers dies d’una dona que ha patit un ictus i que ha vist minvades, amb els anys, les seues condicions físiques i mentals. Un ésser humà sempre atent a les necessitats dels altres i que ara necessita l’ajuda dels fills per a passar amb dignitat el darrer tram de la seua vida.

D’una manera sincera i honesta que posa en dubte la famosa cita de Fernando Pessoa, Pasqual Mas s’enfronta al dur paper d’assistir al darrer naufragi d’aquell ésser que més ha estimat, tot assumint amb enteresa la tasca de tindre cura de la seua higiene i el seu benestar, d’escoltar-la i acompanyar-la fins el darrer moment.

El lector veu que no està sol: hi ha els professionals, però també el germà i la trista ombra del pare ancià que assistix un tant desconcertat a la lenta desaparició de la que ha estat companya de vida.

Alma mater és un llibre en el qual l’autor fa del dolor poesia. Un llibre valent, emotiu, on de vegades l’anècdota es convertix en un traç fonamental en el retrat d’una dona forta. Pasqual Mas, mentre escriu, sap que el temps juga en contra de sa mare, que la vida se li escapa entre els dits de les mans i es resigna perquè no hi ha cap altra opció. I arriba l’hora de la mort i el dolor per la pèrdua de la mare ho impregna tot. És el temps del dol, però també dels rituals, alguns plens de tòpics però no per això innecessaris.

L’absència d’aquella que en un temps ens va nodrir és immensa. L’ombra del pare s’ha fet prima sense la companya, només el record el sosté.

Tanca el llibre un petit homenatge al poeta xilé Pablo Neruda, de qui Mas empra un dels versos més coneguts dels seu llibre Veinte poemas de amor y una canción desperada, per assegurar-nos que, a pesar del dolor i la tristesa que el corprén, no escriurà els versos més tristos aquesta nit, la mare era llum que il·luminava el camí, era alegria, una alegria que perdurarà sempre en la seua memòria.