dilluns, 31 de maig del 2021

XVI

 


Te tengo todo el día en la cabeza,

mi corazón lo sabe.

ARNAU ALONSO Y SANTOS

(Poema escrito a los quince años)

 


Era otoño y el verano todavía

se paseaba como un anciano por los parques,

y de buenas a primeras bajo una mirada y una sonrisa

el amor  te agarró de los brazos

y te hizo dar vueltas como en un carrusel enloquecido.

Para ti el amor nunca rimó con dolor,

¡qué bobos que a veces son los poetas!

Te entregaste a él con nobleza, con emoción.

El amor te brotaba de la palma de las manos,

y tenías de sobra y en cada caricia

la envolvías de ternura y cariño.

Era el amor y con él se despertó el deseo.

Tu cabeza era un escenario donde se movía, donde hablaba

a todas horas la misma actriz.

Pensabas que aquel manantial nunca se secaría.

 

Como otros que vinieron más tarde,

no desembocó en las aguas

torpes, amargas, oscuras del desencuentro,

sino en el lago afable y cordial de la amistad.

dimecres, 26 de maig del 2021

NO SÉ QUE MOR

 

L’any 2014 el poeta Ramon Ramon inaugurava, amb la publicació del llibre Dins el camp d’herba (Perifèric edicions), una nova vessant creativa, la de dietarista. Aquest primer volum recollia textos escrits entre els anys 2009 i el 2012. El llibre va ser ben acollit per la crítica i per l’escàs però exigent públic lector d’aquesta mena d’artefactes literaris. Hi havia qui pensava que l’autor no no tindria continuïtat en aquest gènere. El també catarrogí Ramon Guillem va publicar el dietari La cambra insomne (editorial 3i4, 1992), que fins ara ha estat l’únic que ha donat a imprimir. Però Ramon Ramon va obtindre el Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera amb Llum a l’atzucac (dietari 2012-2016) i Bromera edicions el publicà l’any 2018. Entre els dos llibres va traure el poemari El temps interromput (Edicions del Buc, 2016).

L’any 2020 Ramon Ramon guanyà el Premi Octubre Andròmina de Narrativa pel seu tercer dietari, No sé què mor (2017-2019), publicat per 3i4. Entre els tres recullen una dècada de memòria personal i que ens demostren la continuïtat posada en dubte.

En No sé què mor Ramon Ramon es consolida com un prosista sòlid, brillant, intel·ligent i sagaç, amb una veu literària ben definida producte d’una bona formació acadèmica, una gran curiositat intel·lectual i un ofici de lector ben aprés i mantingut, engreixat al llarg del temps.

La seua mirada és incisiva, clara, allunyada de la de l’intel·lectual que es reclou dins de la seua torre d’ivori. Una mirada que no defuig, si és necessari, el combat dialèctic, encara que s’haja de posar al nivell d’un saltamarges.

El món en què es mou Ramon Ramon és el d’una ciutat petita que és a l’extraradi d’una ciutat que amb les seues gargamelles de ciment va devorant tot allò que l’envolta.

Ramon Ramon és membre de la darrera generació que va conéixer l’antiga manera de viure vinculada al cicle anual agrari i que ha vist com les noves maneres de sobreviure de l’individu urbà colonitzaven les nostres vides.

La seua condició d’intel·lectual, d’esquerrà sense carnet de partit, de catalanista, el convertix en un rara avis i en peça de cacera per a la fanfarroneria feixista local, obscena i prepotent en la seua ignorància.

El llibre és dens i intens, però amé, he de confessar que he gaudit fins i tot més que en els seus anteriors dietaris (que ja és dir). Conté descripcions, evocacions, reflexions, impressions i opinions d’un alt voltatge.

Qualsevol excusa li és bona per a escriure. Hi ha contundència en les seues opinions, i eixa contundència se l’aplica a ell mateix. Escriu sobre l’obra d’altres escriptors, pren el pols a l’actualitat política, fa esbossos de paisatges naturals i urbans. I descriu i definix magníficament la societat en què li ha tocat viure.

Als llargs d’aquests tres dietaris hem anat coneixent l’home i la seua família, el pare ramader, l’àvia republicana, la mare que sobreviu a l’extinció del seu món, la parella i els fills. Un univers aparentment petit que condensa els anhels i les frustracions d’un individu del seu temps, que nada sovint contracorrent i que veu com el món que ha conegut fins ara se li escapa com aigua en cistella.

Escriu sobre el suïcidi i la mort, són pàgines que m’han colpejat per la manera en què s’hi enfronta.

Fa unes reflexions lúcides sobre literatura, però també sobre el món editorial valencià que ell coneix de primera mà i que subscric.

Personalment, crec que Ramon Ramon sap el que se li mor, se’ns mor, i no és altra cosa que un país, una societat que no hem sigut capaços de construir, se’ns mor la llengua, la memòria se’ns va diluint i el món dels nostres pares s’acaba mentre s’inicia el principi de la fi del nostre.

diumenge, 23 de maig del 2021

XV

 

Entendías el equipo como una unidad en la diversidad.

Siete jugadores sobre la pista de balonmano,

cada uno con un espacio, una misión,

portero, extremo, lateral, central y pivote.

Atacar haciendo volar la bola de una a otra mano.

Defender, retroceder, avanzar

leyendo en el gesto o en una mirada fugaz

los resortes de una estrategia.

Desde niño conocías las reglas a fondo,

con los años fuiste árbitro, entrenador,

y a pesar de tu tirada ácrata

cumplías con cada una de ellas.

Juego limpio, leal, sincero, correcto.

Pronto aprendiste a reivindicarte,

¡nadie te regaló nada!,

tú nunca te cansaste de ser generoso,

qué vamos a hacer, el animal humano es como es.

A pesar de ser el menos fornido,

luchabas cuerpo a cuerpo con tozudez hasta que

conseguías romper la muralla,

entonces hacías o recibías un buen pase

y la bola se estrellaba victoriosa en la red.

 

Mientras el equipo celebraba las jugadas,

tú, solo en casa, escribía la crónica para el periódico.




Fotos: Club d'Handbol Puçol, Club Urdaibai Eskubaloi Taldea de la comarca de Urdaiba (Euskadi), Equipo de Balonmano de la Universidad de La Laguna, Tenerife.


dilluns, 17 de maig del 2021

UN CRAC DE XIQUETA!

 


Venim al món nus, però no en sèrie com ninots idèntics trets d’una fàbrica, cadascú té les seues qualitats i els seus defectes. El nostre entorn més pròxim, la família, les amistats, l’escola, els mitjans de comunicació que es colen dins de les nostres llars, si el nostre comportament, la nostra personalitat des d’un inici no entren dins del marc d’allò que consideren normal, es veuen obligats a passar-nos per l’adreçador. La seua incomprensió ens pot arribar a destruir d’una manera o altra.

En la societat actual, on la mediocritat i la superficialitat marquen tendència, els ho posen difícil als individus intel·ligents, creatius, crítics i sensibles. Els tenen por. Eixa por fa que sovint les persones amb algunes qualitats fora del comú opten per adotzenar-se per tal de sentir-se acceptats pel grup. I fins i tot que decidisquen autodestruir-se d’una manera o altra.

Mercè Viana, una de les grans escriptores valencianes de llibres de contes i de poemes per a infants, junt amb J.A. Fluixà, Carles Cano, Teresa Broseta, Maria Jesús Bolta, Dolors Pellicer, Enric Lluch o Pepa Guardiola, ha sabut veure eixa por en la mirada d’un gran nombre de xiquets i xiquetes en la seua tasca com a mestra, però també en els seus papers de mare i d’àvia.

D’una manera entranyable, tendra i divertida ha escrit i publicat un relat en el qual ens en parla, Un crac de xiqueta!, editat per Voramar-Santillana en la col·lecció Jo llibre. Les il·lustracions a tot color han estat a càrrec de Laura Miyashiro.

Mercè Viana, amb un gran ofici i destresa, ha creat un personatge protagonista d’una gran precocitat a l’hora de parlar i de moure’s, Ximena. I ens detalla com desperta l’admiració però també temor entre els diversos membres de la seua família.

El relat és fluid i partix del realisme més quotidià per acabar amb un punt de fantasia.

Tot el món se sorprén de les coses que fa i diu la xiqueta. La seua curta vida i les seues qualitats desperten l’interés dels mitjans de comunicació locals, sempre a la recerca de novetats per tal de mantindre en tensió la seua audiència. Novetats que deixaran de ser-ho quan n’apareix una de nova per més ridícula que aquesta siga.

Tota la família està pendent de Ximena. Els seus moviments, les seues paraules, cada membre de la família les interpreta i les pren d’una manera diferent, els uns amb alegria, els altres amb preocupació. Tots no, una de les àvies sap el que realment està passant i en les darreres pàgines li ho revelarà a Ximena i als lectors.

Un crac de xiqueta! és una clara defensa de la individualitat, d’una educació oberta que tinga en compte el potencial però també les mancances dels xiquets i xiquetes.

És urgent i necessari que acceptem i que ens acceptem tal com som. Ens hi juguem la nostra felicitat, la nostra vida.

divendres, 14 de maig del 2021

XIV

 



Octubre, un juguete nuevo con el barniz del verano.

Era tu primer día en el instituto.

Al terminar las clases donde uno a uno

se habían presentado los docentes,

acompañaste tu amigo Marc a buscar el autobús.

Salisteis por la puerta principal,

os acompañaba la alegría ingenua de los doce años.

Unos individuos se te acercaron

y te preguntaron sin ninguna muestra de indolencia

si eres el hermano de Bernat,

confiado, contestaste que sí.

De repente el cielo se cubrió de nubes grises

y una tormenta de golpes e insultos

te cayó encima dejándote abatido y perplejo.

Ante la barbarie te sentiste el hombre más solo de la tierra.

Se te podía leer la desolación en tus ojos negros.

Lleno de cólera, intenté remediarlo.

Lleno de amor, intenté curarte las heridas.

dimecres, 12 de maig del 2021

NORUEGA



El III Premi Lletraferit de Novel·la 2020, que publica l’editorial de la ciutat de València Llibres de la Drassana, ha estat per a l’obra Noruega, de Rafa Lahuerta Yúfera.

Noruega no és un relat sobre la història, la societat o la ciutadania del regne escandinau, és una novel·la sobre la ciutat de València, en concret la dels barris que hi ha a tocar del Mercat Central, aquells que eren dins de les muralles.

Rafa Lahuerta Yúfera ens oferix la vida d’una família de botiguers, propietaris de Salazones Sanchis-El salmón de Noruega, d’ací el malnom de noruegos que com un sant Benet els acaben penjant.

Tres generacions de noruegos, més de tres dècades de la ciutat de València des de la mirada subjectiva del menut de la casa. Des de la riuada que patí la ciutat l’any 1957 fins als primers anys del segle xxi  —un període de canvis profunds— incidint notablement en els anys setanta, huitanta i noranta, en els quals la degradació del centre històric a nivell urbanístic i arquitectònic s’aparellà amb la decadència del petit comerç i l’artesanat, l’augment de la prostitució i la delinqüència, el tràfic de drogues i tot un univers de marginalitat.

És una València derrotada, sense autoestima i amb una classe dirigent adotzenada sense més projecte per a la ciutat que ser una prolongació de certs barris benestants de Madrid.

Així i tot, els canvis lentament acabarien per vindre.

Noruega és un cant ple de dolor, de ràbia, de petites i grans tragèdies personals i col·lectives, però també d’estima, de tendresa a una ciutat i la seua gent.

Rafa Lahuerta Yúfera crea un protagonista singular, que com la mateixa ciutat patix una falta notable d’autoestima i que, a més, és incapaç de comprendre la gent que l’envolta i allò que realment senten per ell. Un individu del «vull i no puc» o, millor encara, del «vull però em fa mandra o en seré incapaç perquè no tinc talent ni energia», que l’únic que acaba fent en la vida és degradar-se i autodestruir-se com els carrers per on passa cada dia.

Albert Sanchis Bermell, el Noruego, conegut també com el Gitano pels seus cabells i rostre bruns, veu desaparéixer de colp i volta la seua família, els seus pares i la germana que d’alguna manera havia estat idealitzada. L’artista sobre la qual es projectava el pare.

Pretén ser escriptor i, després d’un munt d’intents, acaba escrivint unes memòries que acabaran en mans de Rafa Lahuerta Yúfera, que apareix com un personatge més de la llarga galeria que es troba en el llibre.

Les seues memòries contenen diversos projectes de novel·la, amb les seues corresponents planificacions i un seguit d’enregistraments orals. Així i tot, Lahuerta els dota d’unitat, una unitat marcada pel paisatge urbà i humà, la família i els seues secrets que resten més o menys ocults, així com la trajectòria d’un home sol, un perdedor en una ciutat que aparentment ha perdut el nord.

M’han colpit les reflexions del malalt terminal en què es convertix Albert Sanchis i m’ha agradat el contrapunt que posa la veu de la seua exparella, que acaba de donar-li les pinzellades finals al fins aleshores autoretrat del Noruego-Gitano.

Un llibre intens i amé amb un cert to oral, d’una cruesa sense concessions i amb unes al·legories encertades donades majoritàriament pels quadres de la germana, la plaça del Mercat, el primer home de la ciutat, però també la xiqueta que a les nits plora a la porta d’un bar de copes, la semblança del seu pare amb Pasolini, el gegant...

Un llibre que no m’ha deixat indiferent i que m’ha atrapat des del primer capítol.

divendres, 7 de maig del 2021

XIII

 


Escuálida, pequeña, negra como el carbón,

con los ojos grandes, amarillos y enfermos.

Llegó a casa de la mano de tu hermano

y la llevamos directa al veterinario.

Nos ocupamos de ella

y la gatita te eligió a ti como compañero de juegos,

como amigo con quien pasar

las horas de silencios y complicidades.

Al hacerse mayor cuidaba de ti como una madre,

la Maregata, te besaba, te lamía el cabello.

Pasaba las horas a tu lado hasta que te trasmitió

el gusto por la independencia de los felinos

y la necesidad de convencer a través de la seducción.

Te ha sobrevivido, es tan vieja como una tortuga.

A veces te llama desde la puerta de tu habitación

y al no obtener respuesta la Maregata

llora como una vieja centenaria.




dijous, 6 de maig del 2021

QUANTA PACIÈNCIA

 


Hi ha escriptors que viuen el fet literari sense pensar en ser guardonats en certàmens literaris, ni s’apunten a l’exhibicionisme exagerat que dona la sobreexposició en les diverses xarxes socials. Són individus subterranis que des de la societat civil, com un ciutadà més, amb el seu temps i el seu esforç, participen de la vida pública creant complicitats a favor de la llengua i la cultura del país. Tenen una professió que els vist, els alimenta, els dona aixopluc i l’ofici de lectors, lectors de llibres, de premsa i de la realitat que els envolta.

Sovint els trobem darrere d’una publicació, d’una associació cultural, d’un club de lectura, d’un projecte de recuperació històrica. De tant en tant publiquen un article sobre cultura popular o un llibre de versos en una petita editorial, o recorren a l’autoedició. Són persones que solen treballar la seua obra en silenci les quals, tard o d’hora, t’acabes trobant en una fira, en unes tertúlies o en un concert.

Fas una llarga conversa amb ells i et regalen un exemplar del seu darrer llibre que portaven dins d’una bossa. A casa, per a la teua sorpresa, descobrixes un poeta, un narrador amb una veu pròpia i un cert interés.

Alexandre Ros i Ros és un d’aquests escriptors subterranis. Ha estat darrere d’associacions culturals en el seu poble, Bonrepòs i Mirambell (l’Horta Nord), és membre del consell de redacció de la revista Plaerdemavida i ha publicat fins ara diversos llibres de poesia.

Trobe que cal reivindicar-lo, per la seua honestedat i la seua creativitat.

Fa unes setmanes el carter em va dur un paquet amb el seu darrer llibre: Quanta paciència. Després d’un parell d’experiències en petites editorials que potser no l’han satisfet, ha tornat a autoeditar-se.

Quanta paciència, a diferència dels anteriors llibres seus que reposen en els prestatges de la meua biblioteca, és un dietari que recull reflexions, opinions, crítiques i evocacions durant els anys que van de gener del 2016 a gener del 2019.

Va ser escrit entre el País Valencià i Lleó, ciutat, aquesta darrera, on va residir durant un temps per circumstàncies estrictament laborals.

En Quanta paciència trobem l’autoretrat d’un individu interessat pels esdeveniments polítics del moment, que llig i escolta amb atenció les notícies i opinions que apareixen en la ràdio i en la premsa escrita. Un visitant habitual de llibreries, de cines i de sales d’exposició. Un excursionista pel país lleonés i la seua capital.

Alexandre Ros és un home que busca l’activitat cultural i participa en tertúlies i clubs de lectura, que es deixa aconsellar per llibreters que saben i estimen el seu ofici sobre la literatura que es produïx en l’antic Regne de Lleó i al nord-oest de la península en general.

La mirada de Ros no és mansa, plàcida, té un punt d’acidesa i de crítica. L’acidesa que dona el fet d’haver assistit al trist espectacle que ens han oferit centenars de barruts dins del món de la política, la justícia, les finances i també els seus portaveus que es fan passar per periodistes. Desenes de centenars de poca vergonyes que hem patit durant segles i que han acabat creant escola i una manera d’entendre la política, la justícia, les finances i el periodisme que, vista amb una mirada intel·ligent i honesta, fa posar els pèls de punta. Davant d’aquest tragicòmic espectacle només ens resta carregar-nos de paciència i estar molt atents, per si de cas albirem en l’horitzó l’esperança d’un canvi real. Mentrestant, gaudim de l’art, del cinema, del teatre, de la música i de la literatura.

dimarts, 4 de maig del 2021

XII

 


Como tu hermano, nunca fuiste

de los primeros en salir de la escuela,

te costaba abandonar el aula.

Impaciente, desde la esquina asistía anónimo

al reencuentro cotidiano de los hijos con sus padres,

escuchaba las conversaciones de los diversos grupos de alumnos.

Y tú, cada tarde, eras el penúltimo en salir.

Camino de casa me pedías

que te hablara de los abuelos,

del pueblo de mi infancia,

y mis palabras las consumías goloso

como un helado de fresa.

Juntos, sin darnos cuenta de ello, íbamos esbozando

el mágico, el fascinante plano de Pouet,

una villa imaginada donde sus habitantes entre lágrimas,

la noche del siete de agosto, levantaron las vías del tren

que atravesaba de sur a norte el casco urbano.