3600 SEGONS

 

Llibres de la Drassana ha enriquit el seu catàleg editorial amb una nova col·lecció de nom ausiasmarquià: La carn vol carn. Es tracta d’una col·lecció dedicada a la literatura eròtica. Al País Valencià hi ha uns quants precedents d’espais dedicats a aquest gènere literari: Regata de cul, posada en marxa en els anys noranta del segle passat per la desapareguda editorial Germania, o el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida, que encara que edita Bromera mai no ha comptat amb una col·lecció pròpia. A Catalunya hi va haver les col·leccions La Marrana, La Piga o La sonrisa vertical, que era bilingüe. Tinc la sensació que el nínxol del mercat per al gènere no és massa gros i apareixen i desapareixen les col·leccions com el riu Guadiana en els seus primers quilòmetres. Veurem el que passa ara amb la col·lecció La carn vol carn.

Llibres de la Drassana inicia aquest nou projecte amb una autora de Cocentaina (el Comtat), Marisa Abad Moltó, una narradora que fins fa uns pocs anys havia publicat la seua obra en llengua castellana. Així, el 2005 començà la seua carrera amb la novel·la Crónica de los sentidos, a la qual li van seguir el 2010 Música de fondo i el 2014 Sed de agua, mentre que el 2017 publica el seu primer llibre de relats, Impotencia. Ara 3600 segons és el primer treball literari que publica en valencià, una novel·la breu, de lectura àgil, que l’autora dividix en quatre apartats els títols dels quals són el resum més breu possible del mateix relat, La proposta, Les mans, La desesperació i La vida. Cadascun d’aquests apartats es dividix en diversos capítols.

La veu narrativa, Marisa Abad Moltó la cedix a la protagonista, una dona jove, guapa, amb un cos espectacular, sexi, oberta i promíscua. Una dona independent que dedica bona part del seu temps a diverses ocupacions laborals: cambrera, teleoperadora i model en un taller d’aprenents d’artista plàstic.

Un dia, de colp i volta i a través del director del taller on treballa, rep una proposta estranya i econòmicament temptadora: convertir-se en escultura viva durant setze sessions per a un artista de qui ho desconeix tot.

Entre la prevenció i la curiositat, la protagonista ens narra les incidències de cadascuna de les setze sessions que tenen lloc en una nau industrial.

La seua vida sexual, d’una llibertat tòrrida i sense pudor, ha estat marcada per tots i cadascun dels seus sentits, però en aquestes sessions se la priva de la majoria d’ells i es queda només amb l’oïda i el tacte.

El tacte d’aquell que ella no toca, sinó de qui rep les carícies en cada racó en cada plec del seu cos.

Les sessions van pujant de voltatge fins a encendre la flama d’un foc que consumix la nostra protagonista en intensos orgasmes.

Cada sessió en què es lliura a les mans expertes de l’escultor dura exactament 3600 segons, els millors de cada dia, possiblement els més intensos de la seua vida i es veu atrapada i posseïda pel desig provocat per l’artista.

Marisa Abad Moltó reflectix en una narració amb una atmosfera realment inquietant aquelles relacions que naixen entre alguns artistes i les seues models, una relació marcada pel desig de posseir l’altre i la submissió.

BREVIARI D'AMORS NOBLES

 

Joan Borja (Altea, 1968) és un dels principals actius de la cultura catalana al sud del País Valencià. Un home amb una trajectòria acadèmica i cultural més que destacable. Doctor en Filologia Catalana, autor d’estudis i llibres de divulgació, assagista i editor.

L’any 2025 Joan Borja va obtindre el Premi Ciutat de València d’Assaig Josep Vicent Marqués amb el llibre Breviari d’amors nobles. No és habitual que un jurat d’un premi d’assaig faça una aposta tan clara per un gènere literari com l’aforisme, i aquesta és una decisió que els lectors hem d’agrair. Al País Valencià tenim un dels grans referents de la producció aforística en llengua catalana, Joan Fuster, però no és l’únic, sense eixir del País Valencià hi ha altres autors que l’han practicada amb més o menys èxit: Joan Garí Josep J. Conill, Maria Fullana, Agustí Peiró, Vicent Penya i qui signa aquest article. Hi ha autors que oferixen els seus aforismes dins dels seus dietaris: Vicent Alonso, Ramon Ramon, i altres. La nota negativa des del meu punt de vista són les editorials, que publiquen aquests reculls en col·leccions de poesia.

Joan Borja, amb la publicació en Edicions del Bullent de Breviari d’amors nobles, s’afegix a aquesta tradició inaugurada pel savi de Sueca.

El títol d’aquest llibre de clares referències llorentines (vull dir de Teodor Llorente) és tota una delícia per als qui gaudim amb el gènere. Per una banda, ens remarca la brevetat dels textos, i per l’altra, l’estructura del llibre, alhora que ens porta a la memòria aquells breviaris que temps enrere formaven part de les lectures dels nostres ancestres. Soc de l’opinió que aquest llibre s’hauria de llegir i rellegir com un breviari.

L’amor és l’eix al voltant del qual giren les reflexions, els pensaments de Joan Borja, un amor que l’obliga i ens obliga a tindre una mirada positiva, crítica i valenta sobre les coses que ens envolten.

Joan Borja coneix el gènere com a lector, però també com a jardiner expert d’aquests bonsais literaris.

El breviari està dividit en sis parts, en cadascuna de les quals Joan Borja reflexiona sobre l’amor a les paraules, la civilitat, la bellesa, el coneixement, la vida i l’amor.

Al nostre autor li agrada jugar amb els mots, donant-li la volta de vegades al mateix aforisme que ens acaba d’oferir, insinuant-nos que no tot ho hem d’agafar com a llei inamovible. Mostra un gran sentit de l’humor. Ens fa una exposició que defuig la rajola acadèmica i és clara i transparent. Alguns d’aquests petits torpedes van directament a la línia de flotació dels discursos dominants, ja versen sobre les relacions humanes, la literatura, la guerra o l’heroïcitat. La seua és una veu profundament pacifista, demòcrata, progressista, que té una gran fe en el poder de la paraula, en la cultura com a motor social, en la formació acadèmica de l’ésser humà. Per a Joan Borja, aquells que es dediquen a la formació de les noves generacions i els qui amb el seu treball milloren la qualitat de vida dels seus congèneres, són els vertaders herois.

L’ésser humà, per a Joan Borja, ha nascut per a la vida, per a la recerca de la felicitat i el gaudi de l’alegria i de la bellesa, i no per a l’esclavitud, el dolor i la mort.

Trobem en les pàgines d’aquest llibre, a més d’un gran sentit de l’humor, una reivindicació d’aquell sentit comú que, emboirats per tanta falsedat, trobàvem tant a faltar.

Un llibre que cal llegir i fer-ho a poc a poc. La seua lectura ens portarà sense cap mena de dubte a iniciar un diàleg fecund amb el seu autor.

ALMA MATER

 

La locució llatina alma mater, com tot el món sap, significa mare que nodrix, encara que en l’actualitat també s’empra en alguns casos per a referir-se a la universitat on s’ha format un individu. La universitat seria la proveïdora d’aliments intel·lectuals en l’etapa de formació.

L’estudiós, poeta i narrador Pasqual Mas i Usó (Almassora, la Plana Alta), en posar-li el títol al seu darrer llibre de poesia, Alma mater, editat per la castellonenca Unaria ediciones, elegix aquesta locució tornant-la al seu sentit primigeni, el de la mare que el va alimentar, formar i protegir, i que ha estat sempre al seu costat, ferma com la roca que sostenia tota la seua família.

Alma mater és una col·lecció de cinquanta poemes de versos lliures, diàfans, que conformen el breu i intens dietari dels darrers dies d’una dona que ha patit un ictus i que ha vist minvades, amb els anys, les seues condicions físiques i mentals. Un ésser humà sempre atent a les necessitats dels altres i que ara necessita l’ajuda dels fills per a passar amb dignitat el darrer tram de la seua vida.

D’una manera sincera i honesta que posa en dubte la famosa cita de Fernando Pessoa, Pasqual Mas s’enfronta al dur paper d’assistir al darrer naufragi d’aquell ésser que més ha estimat, tot assumint amb enteresa la tasca de tindre cura de la seua higiene i el seu benestar, d’escoltar-la i acompanyar-la fins el darrer moment.

El lector veu que no està sol: hi ha els professionals, però també el germà i la trista ombra del pare ancià que assistix un tant desconcertat a la lenta desaparició de la que ha estat companya de vida.

Alma mater és un llibre en el qual l’autor fa del dolor poesia. Un llibre valent, emotiu, on de vegades l’anècdota es convertix en un traç fonamental en el retrat d’una dona forta. Pasqual Mas, mentre escriu, sap que el temps juga en contra de sa mare, que la vida se li escapa entre els dits de les mans i es resigna perquè no hi ha cap altra opció. I arriba l’hora de la mort i el dolor per la pèrdua de la mare ho impregna tot. És el temps del dol, però també dels rituals, alguns plens de tòpics però no per això innecessaris.

L’absència d’aquella que en un temps ens va nodrir és immensa. L’ombra del pare s’ha fet prima sense la companya, només el record el sosté.

Tanca el llibre un petit homenatge al poeta xilé Pablo Neruda, de qui Mas empra un dels versos més coneguts dels seu llibre Veinte poemas de amor y una canción desperada, per assegurar-nos que, a pesar del dolor i la tristesa que el corprén, no escriurà els versos més tristos aquesta nit, la mare era llum que il·luminava el camí, era alegria, una alegria que perdurarà sempre en la seua memòria.

El Falcó daurat

 

L’escriptor de Novelda (el Vinalopó Mitjà) Juli Martínez Amorós ha publicat en Edicions del Bullent la que és la seua cinquena novel·la: El falcó daurat, amb la qual va obtindre el Premi Soler i Estruch que atorga l’Ajuntament de Castelló de la Ribera.

Es tracta d’una novel·la que detalla una investigació policial: el protagonista és un policia nacional un tant atípic, és alacantí i valencianoparlant, de nom Arnau Feliu.

En el llibre trobem dos petits homenatges, el primer a Dashiell Hammett i el seu clàssic de la novel·la negra nord-americana El falcó maltés; i el segon a Stieg Larsson, autor de la trilogia Millennium, ja un clàssic també de la novel·la negra, en aquest cas escandinava: la coprotagonista és una jove que treballa en la revista Milenni.

Juli Martínez Amorós juga amb un important element que forma part des de fa cinquanta anys de la memòria col·lectiva valenciana: el trauma popular que va suposar en les dècades dels anys setanta i huitanta del segle passat la mort en accidents de trànsit de figures de la cançó com Juan Camacho, Bruno Lomas i, d’una manera especial, Nino Bravo.

Encara que la realitat no té res a veure amb la ficció que ens proposa l’autor, aquest juga descaradament amb l’impacte que va suposar la tràgica pèrdua de l’estrella internacional de la cançó lleugera i pop melòdic Nino Bravo en ple èxit de la seua carrera. Empra el seu gran tema Mi tierra i el canvia per Terra. Sobre l’esbós del cantant d’Aielo de Malferit, construïx el personatge Rafael Valor, que acabarà com el primer morint en un accident de trànsit en la carretera de Madrid.

La novel·la també té una picada d’ull a la música valenciana a través de molts dels noms dels seus protagonistes. Per exemple, Valor ens porta a la memòria Andreu Valor; Mireia, a Mireia Vives; i el mateix Feliu, a Feliu Ventura.

És una narració de lectura àgil, amb abundància de diàlegs, amb una tensió narrativa fràgil, de trama enrevessada, on la llista de sospitosos és llarga i a la manera d’algunes de les novel·les protagonitzades per Hércules Poirot, el protagonista en la darrera part del relat fa una llarga intervenció en públic per a descartar-los un a un fins arribar al culpable.

Juli Martínez Amorós situa l’acció el 1987, quasi quinze anys després de la mort de Rafel Valor.

A poc a poc ens fa descobrir l’home compromés que hi ha darrere del mite, despenja les cortines de lluentons de la indústria musical i ens mostra les seues falsedats, corrupteles i misèries dels seus dirigents, i la lluita per l’èxit en el firmament musical per part d’alguns que estan disposats a fer qualsevol cosa per aconseguir-lo.

Els setanta i els huitanta foren uns anys, a Espanya, de gran transformació social i política, durant els quals els seguidors de Franco encara gaudien de la suficient impunitat per a cometre qualsevol atrocitat i ocultar-la amb el beneplàcit de la premsa.

LINGUA MATER

 

Galés Edicions ha publicat una mostra de poesia escrita per dones dels Països Catalans sota el títol Lingua mater i el subtítol Veus poètiques de la Mediterrània. Trobe que aquest subtítol, que no apareix en la portada, però sí en l’interior, pot portar a confusió a alguns lectors despistats. Un territori que ocupa una part de la Mediterrània occidental no pot atorgar-se la representativitat poètica de tota la conca mediterrània amb l’excusa d’evitar un nom que aquells que fragmenten, perseguixen, arraconen una llengua han demonitzat, fer-ho és assumir el discurs dels qui ens odien. Dit açò, celebrar l’aparició d’un llibre que ens ve a parlar de la quantitat i la qualitat de veus poètiques femenines de les quals podem gaudir en l’actualitat. Veus en plena maduresa creativa.

No som davant d’una antologia generacional, ni d’una escola poètica, ni d’un territori. Es tracta d’una mostra en la qual la seua coordinadora, Pura Peris Garcia, ha volgut anar més enllà de les veus poètiques més destacades del moment. Ha pretés mostrar-nos que, darrere d’un grapat de noms coneguts i reconeguts pel públic (sempre escàs) i per la crítica, hi ha un gran nombre d’autores vives, de diverses generacions i territoris, amb una obra sòlida, personal i d’allò més interessant. Unes autores que Pura Peris reivindica i defén amb valentia, i entre les quals també s’inclou.

Encara que en cap nota biogràfica apareix la data de naixement de les autores, sabem que hi ha poetes joves com ara Aina Garcia Carbó i veteranes com Gràcia Jiménez Tirado, veus del País Valencià com Maria Carme Arnau Orts, mallorquines com Antonina Canyelles i Colom, menorquines com Llúcia Pallisser Santana, formenterenques com Maria Teresa Ferrer Escandell o catalanes com Fe Ferré o Carme López Arias.

Dotze poetes amb una concepció pròpia de la poesia i una veu personal. Compartixen el gust pel vers lliure i qüestions com ara la situació de la dona i la lluita pels seus drets, el país, el paisatge, però també el territori a defendre davant de tanta agressió, i la defensa de la llengua i la cultura pròpies. Trobem també d’altres temàtiques més universals com ara l’amor, el pas del temps, la creativitat poètica..., que cadascuna interpreta amb una mirada diferent.

Lingua mater és una bona oportunitat per a saber de dones poetes que d’una altra manera ens seria quasi impossible conéixer. Amb aquest llibre a les mans, hem de ser conscients que són davant d’una petita mostra de la quantitat de dones creatives que viuen amb intensitat el fet poètic en la nostra llengua i que ens oferixen obres d’una qualitat destacable.

LA VIDA SOMNÀMBULA

 

Enric Iborra, un dels assagistes i crítics literaris més perseverants i intel·ligents que ha donat la ciutat de València, ens oferix aquest 2026, dins de l’editorial Afers, un nou llibre: La vida somnàmbula. Un dietari que recull anotacions d’extensió diversa que tenen, totes elles, un nexe en comú: la literatura.

Al llarg de més de dues-centes pàgines, Iborra reflexiona sobre diverses qüestions vinculades estretament amb la creació, com ara el manteniment en la memòria col·lectiva de certs llibres o l’oblit més cru per a una gran part de la producció literària. Escriu també sobre el context social en el qual naixen algunes de les veus que han deixat una profunda petjada en la història, com ara el cas de William Shakespeare. La complicada i, per què no dir-ho, tortuosa relació que han mantingut des de la Il·lustració la creació i la crítica. Aquesta darrera, des del meu humil punt de vista, és també una forma de creació literària que s’hauria de fiscalitzar, ja que la crítica pot patir les fílies i les fòbies personals i també socials que són producte del seu temps. L’objectivitat és un objectiu impossible d’assolir, a pesar de tots els esforços emprats.

Enric Iborra reflexiona així mateix sobre els diversos factors que fan destacar un llibre sobre la resta. Sobre la precisió, claredat i correcció que s’ha de mantindre a l’hora d’escriure.

Dedica un apartat especial a l’escriptor francés Gustave Flaubert, considerat el màxim exponent del realisme literari. Ens parla d’alguns passatges de la seua vida, i de la correspondència que va mantindre amb una de les seues amants mentre escrivia Madame Bovary. Del filòsof, periodista i teòric marxista Antonio Gramsci, del seu pas per les presons del règim feixista de Benito Mussolini, del seu pensament i les seues reflexions, que van influir d’allò més en la intel·lectualitat de les esquerres europees del segle xx. Del reconegut i respectat crític literari de Nova York Lionel Trilling, i la seua obsessió de ser novel·lista que a la fi prengué cos amb la publicació de la seua única novel·la: The Middle of the Journey. De Josep Pla i el Quadern gris, del filòsof i escriptor francés Michel de Montaigne, creador del gènere de l’assaig, de l’escriptor, també francés, Stendhal, de Josep Pla, de Joan Fuster i de Josep Iborra, referents indiscutibles en la seua formació acadèmica i humana.

La vida somnàmbula és un llibre d’una gran intensitat literària, escrit amb un llenguatge clar, senzill i amb una clara voluntat de l’autor de fer-se llegir.

Un llibre que alhora és l’autoretrat d’un ciutadà valencià atípic, allunyat de tots els tòpics que ens han carregat a les esquenes; allunyat de la visceralitat explosiva, de la sornegueria caricaturesca, de la superficialitat colorista. Un lector ben informat. Un intel·lectual rigorós que treballa per una societat més culta i més lliure.

KADDISH

 

Vicent Torres Aguado (Picassent, Horta Sud, 1956) ha estat fins ara el poeta de l’amor, de la bellesa, de la llum sensual i mediterrània, del xiuxiueig líric. Però ara ens oferix una nova col·lecció de poemes agrupats sota el títol de Kaddish (Veu silent), que ha estat publicat per l’editorial Neopàtria, on grata en la misèria humana. Poemes on es mostra cru i es posa en la pell de les víctimes, cedint-los fins i tot la veu perquè des de la primera persona del singular ens relaten les injustícies, les violències que han patit.

Dotze personatges, homes i dones d’arreu del món. Cada títol de poema l’acompanyen unes coordenades geogràfiques que ens assenyalaran un punt diferent del planeta. Espais on la geoestratègia prima sobre els drets dels individus i dels pobles, on l’avarícia del capital, l’odi interracial i religiós i els costums i les tradicions que atempten contra els drets sexuals de les dones regnen amb una impunitat brutal.

Éssers humans destinats a ser víctimes del mal inicien un a un una oració que és un relat i un crit desesperançat d’ajuda amb el qual ens mostren el costat més fosc de la vida. Veus que des de la comoditat occidental a penes sentim l’eco difús en algun noticiari.

Ells, elles, demanen la nostra solidaritat i nosaltres els escoltem sense adonar-nos que el nostre confort és fruit de la rapinya que s’exercix des d’occident sobre la riquesa natural que els pertany.

Dotze persones d’arreu del món. Dotze veus silenciades. Dotze veus que de la mà de Torres Aguado venen a pertorbar la nostra realitat amb el relat de la seua vida. Dotze vides exposades una a una que acaben conformant finalment un cor que canta el darrer cant, l’antiga oració jueva del Kaddish, una oració de lloança a la llum, a l’amor, a la bondat representada per Déu, el qual pareix haver-los oblidat i a qui li demanen la fi d’una realitat creada i regentada pel mal i l’inici d’una altra justa, fraternal i solidària.

Aquestes dotze persones són la representació de les víctimes del terrorisme de grups incontrolats i dels mateixos Estats, de tradicions que atempten contra la llibertat sexual de les dones, dels xiquets i xiquetes segrestats per a ser convertits en soldats o esclaus sexuals... Són jueus, musulmans, cristians, negres, orientals, blancs amb un nexe en comú: ser les víctimes del nostre temps. Les víctimes que, com els deutes de la tradició jueva, s’aclamen a Déu i en aquest cas també a la consciència del lector, siga o no siga creient. Vicent Torres Aguado és un poeta que creu en l’amor de Déu, en la bondat innata de les persones i s’adreça als lectors per a exigir justícia i reparació a les víctimes que han patit fam, reclusió, tortura, persecució i mort.

Un llibre escrit per un home que coneix a fons les diverses tradicions religioses del món i en especial les religions anomenades del llibre. Un espectador atent a la realitat mundial, a qui res humà li és alié, una realitat davant la qual no pot, no podem sentir-nos indiferents.

SPAGNOLETTO

 

El 1651, als seixanta anys, el pintor xativí Josep Ribera es prepara per a dictar la seua biografia. Ribera, conegut amb el sobrenom d’Spagnoletto, pel seu lloc d’origen i la seua baixa estatura, és considerat un dels grans pintors barrocs de la primera part del segle xvii. Encara que vell i amb la mirada cansada, continua amb el cap clar i amb la memòria viva, la d’un individu que ha observat atentament la naturalesa humana i ha estat testimoni privilegiat del temps en què viu.

L’escriptor d’Alginet Josep Lozano, en la seua darrera novel·la, Spagnoletto (Editorial Afers), deixa la veu narrativa a Josep Ribera, qui marca l’oralitat del relat i, d’una manera simbòlica, pren el paper d’aquell que comença a transcriure les memòries del pintor.

La vida de Ribera és un llarg viatge que el portarà des de la seua Xàtiva natal fins a la ciutat de Nàpols, passant per València, Parma, Roma. Des del taller de sabates del seu pare fins a les corts de cardenals o virreis.

La península itàlica és en el segle xvii el centre espiritual del catolicisme, però també el centre cultural d’Europa. És un territori cobejat per les grans potències europees d’aleshores, l’imperi dels Habsburg i l’imperi dels Borbons.

Ribera ens parla en primera persona dels seus primers passos com a dibuixant i pintor a Xàtiva, quan era un infant, i del seu pas per l’obrador del pintor Joan Ribalta a València. El seu viatge a Itàlia, la fam que allí patix, la descoberta del sexe, els primers contactes que fa, alguns profitosos i altres penosos, que el podrien haver convertit en víctima d’un pederasta. També dels seus primers èxits o de l’assetjament al qual el sotmeten altres pintors envejosos del seu talent. Del seu pas per Roma, la seua anada a Nàpols on troba definitivament el seu lloc al món.

Tota aquesta informació biogràfica és present i és narrada amb un llenguatge cuidat, àgil i transparent, però Lozano no es conforma amb una simple biografia. A través de Ribera, ens parla de pintura, de la pròpia però també de la d’altres, com ara Caravaggio, Rubens o Velázquez. De la relació dels artistes amb els compradors de les seues obres, ja siguen ordes religiosos, aristòcrates, comerciants enriquits o ambaixadors de reis que han viatjat fins a Itàlia a comprar obra per a les col·leccions reials.

En parla de la geopolítica del moment, de revoltes socials, dels moviments de les classes altes sobre el tauler del poder. D’episodis traumàtics com l’espantosa erupció del Vesuvi l’any 1631.

Ribera dicta a l’escrivà el retrat d’un temps convuls, d’una passió compartida per la llum i la bellesa. Josep Ribera és un pintor que és un gran dibuixant, un poeta del color, un home que observa amb molta atenció el seu entorn: els seus quadres tracten sovint de temes religiosos o mitològics, però els models els troba a places i carrers, en tavernes i mercats.

Un llibre intens i a un mateix temps d’una gran amenitat.

LA SOLITUD DEL TRAPEZISTA

 

Fa uns pocs mesos el poeta d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Nàcher Ferrero ens presentava el que és el seu dotzé llibre de poesia: La solitud del trapezista (El Petit Editor, 2025), un llibre on el poeta, com un trapezista, es balanceja en l’altura guardant l’equilibri sobre el buit. És sol, alguna cosa impedix que no caiga, potser l’amor, potser un somni o una utopia o aquella energia que amb paciència i gran voluntat extrau de la pedrera dels mots. Uns mots amb els quals construïx cadascun dels seus poemes.

La poesia de Vicent Nàcher Ferrero és cant, és confessió, és crit en el combat individual, però també en el col·lectiu. La seua és una poesia transparent, oberta, allunyada de l’artificiositat verbal de l’hermetisme hermenèutic.

Vicent Nàcher Ferrero és un supervivent de moltes batalles contra si mateix, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, però també de les batalles lingüístiques i culturals del seu país. Un individu que patix i ha patit i es pensa i es repensa en el seu dia a dia, un dia a dia que encara amb humilitat i senzillesa. Una vida que es passa així: «Buscant el vers més insurrecte i bellíssim». L’amor el cura de tot mal. L’estima a la llengua i al seu ofici de poeta el manté viu: «El temps que dedique a fer poemes / és el més ben aprofitat...».

Per a Vicent Nàcher Ferrero: «La vida és un exercici de voluntat de viure». Ell és conscient de totes les derrotes que ha patit i de les quals ha anat aprenent, superades amb unes immenses dosis d’esperança. És un perdedor, però té un somni i aquest somni, fet de mots, li dona bona part de l’energia per a sobreviure.

L’amor el fa afirmar: «La vida no paga la pena si no es perd per amor». L’amor més desinteressat que va més enllà del desig.

Vicent Nàcher Ferrero, mentre les grades del circ resten buides, es mou en l’altura i en la foscor. És sol, encara que el circ ara podria estar ple, i en la seua soledat pensa la vida i els tombs que aquesta dona. Observa la geografia del seu poble, els vaivens ideològics d’una societat covarda que es deixa manotejar per xarraires pocavergonyes sense ni un gram d’ètica.

Escriu en una llengua que sap minoritzada, acorralada, afeblida, i es posa al costat d’aquells que l’ensenyen. La llengua és molt més que la matèria primera per als seus poemes, és l’alé vital del seu univers.

El poeta escriu, també, sobre el procés creatiu, sobre la literatura, reivindicant la figura de l’escriptor valencià: «Els escriptors d’aquest país són uns herois, escriuen en una llengua menyspreada, odiada...». Reivindica aquell poeta que més l’ha influenciat, Vicent Andrés Estellés: «Tu, la font enmig del camí de la qual tots hem begut».

La literatura com un refugi, però també la música, la pintura.

Vicent Nàcher Ferrero es posiciona políticament més enllà dels partits, és un demòcrata, un antifeixista, un partidari ferotge de la llibertat i la justícia social, un resistent d’una nació ocupada.

La solitud del trapezista és un llibre molt personal, escrit per un individu ferit per la vida i per les lletres. Un creient de la paraula i de la seua capacitat per a guarir-nos. Un trapezista per al qual cada poema és un salt en el buit. Les seues mans, quan salta, esperen trobar la intensitat de la llum i la força de la bellesa que l’acabaran subjectant i posant-lo a estalvi una vegada més.

PELAYO BLUES

 

La nova editorial valenciana Rebel inaugura la col·lecció A contra corda amb un llibre de l’escriptor de Sagunt (Camp de Morvedre) Sergi Durbà Cardo: Pelayo blues. Es tracta del tercer llibre de la trilogia que Durbà ha dedicat a la pilota valenciana després de Colp a colp (2019) i Trinquets trencats (2023).

Pelayo és el trinquet de la ciutat de València que compta amb més de cent cinquanta anys d’història i és considerat la catedral de la pilota valenciana. Un espai on encara es manté viva la llengua i la identitat del poble valencià.

Pelayo blues és un dietari d’un any de visites al trinquet. Durbà, d’alguna manera, agafa el testimoni dels grans cronistes d’aquest esport: Bausset i Millo, però a diferència d’aquests no se centra en la partida o en l’anar i vindre dels personatges per la canxa, sinó que supera els límits del trinquet estricte i retrata el barri i la ciutat que en les darreres dècades s’ha transformat profundament amb l’arribada massiva d’emigrants i de turistes. Critica la baixa qualitat de les infraestructures ferroviàries i fa un estudi sociolingüístic i cultural dels companys de viatge. Ell agafa el tren des d’Alzira, on residix, fins a la ciutat per a veure la partida. El trobem preocupat per la falta de fidelitat a la llengua i a la identitat, per l’excés de franquícies comercials, per la pèrdua de tradicions nostrades que s’han abandonat i l’adopció de costums forans. Està indignat per les actuacions hipòcrites de la classe política. Per la genuflexió que fa la ciutat davant de les divises que aporten els turistes.

A Durbà no li importa ser políticament incorrecte, les seues reflexions naixen de la seua experiència personal i opina sempre des de l’honestedat, mostrant-les amb claredat, una mica d’humor i bastant contundència.

Ens parla del present i del passat del joc de pilota, dels aficionats que es troba cada setmana al trinquet, de les travesses que s’hi juguen, dels jugadors i les seues qualitats, dels millors colps.

No és Pelayo blues un recull de cròniques, és un cant trist, un tan pessimista, d’un individu que observa la realitat que l’envolta i en pren apunts. Un individu que al llarg de la vida s’ha mantingut fidel als seus principis i a la seua identitat. Un individu que inicia un cant trist per un espai de trobada, per una ciutat i un país que no sé si anem fent o desfent.

M’ha interessat d’allò més l’autoretrat de l’autor que acaba eixint a poc a poc entre línies, el fresc que ens esbossa d’un joc centenari, però també com juga en un moment determinat amb la imatge de l’estació i la situació que tenen a un costat i a un altre la plaça de bous i el trinquet Pelayo i com, després de reflexionar sobre les tradicions i la seua evolució i comprovar que d’alguna manera són una al·legoria del model de societat que volem ser, decidix prendre un camí i no l’altre.