RUBÉN DURÀ, EL DARRER CANTAUTOR VALENCIÀ

No és usual que en premsa es parle d’un cantautor que encara no ha gravat el seu primer disc. D’un cantautor que just comença a tindre una dotzena de cançons pròpies que combina amb unes quantes versions. Però l’aparició en l’escena musical valenciana de Rubén Durà ha sorprés els uns i els altres, ha sorprés per la seua veu i per la gran càrrega de sensibilitat i emotivitat que mostra a l’hora de compondre i interpretar les seues cançons.

Un nombre important de les primeres actuacions que ha fet Rubén Durà han estat vinculades al món del llibre, com a cloenda de presentacions d’obres a les biblioteques d’Antella i de la Societat Coral El Micalet de València, o a la llibreria 3i4 de la mateixa ciutat, en recitals de poesia com ara Deliris de lluna que s’organitza cada any a l’Horta Nord, els Sopars Estellés, o en l’homenatge al poeta Salvador Iborra durant la darrera Fira del Llibre de la ciutat de València. Aquesta vinculació al món literari, i en especial a la poesia valenciana actual, l’ha portat a musicar poemes de diversos autors com ara el ja esmentat Iborra, Xavier Alcàsser o el mateix autor d’aquesta columna.

Rubén Durà és el darrer cantautor del nou segle en una caravana encapçalada per Pau Alabajos, Andreu Valor, Sergi Contrí, Clara Andrés, Carles Pastor, Artur Àlvarez, i un llarg etcètera. Les seues cançons tenen influències de dos dels grans clàssics de la Nova Cançó, Raimón i Lluís Llach, d’alguns dels temes dels quals ha fet versions, com també n’ha fet de Partaka, Ovidi Montllor, Paco Muñoz, i jo destacaria, entre altres, les versions que ha fet d’Al vent del mestre de Xàtiva i Assumiràs la veus d’un poble, de Paco Muñoz.

En Rubén Durà, que va conformant amb solidesa una veu pròpia i diferenciada, també trobem en les seues cançons ecos de músics coetanis com ara Cesck Freixas, sobretot en cançons com ara Suor i ganes.

En l’actualitat i a punt d’entrar a l’estudi de gravació, Rubén Durà compta amb una maqueta penjada en internet: http://rubendura.bandcamp.com/. Es tracta de vuit cançons amb l’acompanyament de guitarra acústica i piano elèctric, enregistrades aquest mes d’octubre durant la presentació del darrer disc del grup de folk-rock Mox. Entre els vuit temes apareixen les dues versions abans esmentats i un pomell de cançons que ens parlen de lluita, d’amor, d’anhels i «de tots eixos regals que ens fa la vida», per dir-ho amb les seues paraules, entre els quals hi ha els poemes d’Alcàsser, Iborra i aquest que signa. També hi apareix la cançó Mireia, dedicada a una germana que va morir quan era una xiqueta víctima d’un càncer, una cançó que entre el cada vegada més nombrós públic que el segueix s’ha convertit en un himne.

Rubén Durà ha començat tot just el seu camí, per davant li queda molta faena a fer. Acabar de conformar la seua personalitat musical, que ja s’endevina poderosa, compondre noves cançons, sentir-se més còmode damunt de l’escenari i gravar aquest primer disc que els que el coneixem esperem ja amb una certa impaciència. 

LES PALIFONIES DELS MOX

Al poble de Puçol, a la comarca valenciana de l’Horta Nord, que és on aquest que escriu va fent entre llibres i cd’s, funciona des del 1997 una associació de grups musicals que porta com a nom L’Ampli. Una entitat que té com a objectius bàsics potenciar el desenvolupament dels músics de qualsevol estil.

D’aquesta associació formen part una vintena llarga de grups, entre els quals destaquen Cromañones, Àcids cookies, Kave Kanem, Infusió o Mox.

Aquests dies Mox acaba de publicar el seu segon àlbum, Palifonies. La banda, liderada per Vicent Redolat, ha pegat un canvi rotund al so que ens va oferir en el seu primer treball, Te la carregues, Xato!, on un mur de guitarres elèctriques feia que l’oient tinguera la sensació que a la veu del cantant no se li donava el protagonisme que es mereixia.

Ara, a més d’algun canvi en la formació, han obert una intensa col·laboració amb el músic Josep Sebastià, membre dels grups Escandall, Dolçainers de Puçol, i Urbàlia Rurana, el qual junt a Xampo Llobat va col·laborar amb el grup de Mataró La Coixinera en aquell disc de folk-rock carregat d’energia que duia com a títol Titànic.

Josep Sebastià els ha acostat al folk i al cant d’estil, component amb ells marineries, porrots, riberenques, garrotins, l’1 i el 2, marxes mores, etc, amb un so electrificat però que no oculta les veus. Sebastià ha aportat a més el toc exquisit de la seua dolçaina, així com la seua veu en els cors.

Els Mox també han comptat amb la col·laboració d’Antoni Rojas, un cantant provinent del món del cant d’estil a qui Redolat sovint deixa o compartix el protagonisme en molts temes. Els duets que fan els dos estan ben equilibrats i el seu encert és la contraposició dels timbres de veu i fins i tot el de les diverses tradicions de les quals partixen ambdós.

Les lletres de la banda, adequades a les regles que marquen les modalitats del cant d’estil, i amb un toc folk, continuen sent directes, rebels, sense concessions a allò políticament correcte, i de tant en tant peguen un colp de puny damunt la taula, com ara en L’albà antireivindicativa, on els Mox ens diuen que ja estan cansats de defendre obvietats, de justificar per què canten en valencià i responen: «Com collons havia de cantar! Si és la forma en què pense i a més és la forma en la qual pense i m’han ensenyat a parlar». Però aquells que dirigixen la societat valenciana són especialistes en posar en dubte les obvietats, què hi anem a fer, si a més tenen la paella pel mànec.

Els Mox també obrin un espai per a la nostàlgia de la infantesa: Carrer Palau, amb ritmes de l’u i el dos, l’amor o a fer crides a la revolució. Nou temes en total, vuit dels quals cantats en valencià i un en francés: Motivé! (Le Chant des Partisans), que se suma al cant rebel, inconformista i fins i tot revolucionari d’una banda que, com diria Vicent Andrés Estellés, fuig «de cap vel·leïtat de vedette».

RAFA XAMBÓ S'ATREVIX AMB SHAKESPEARE

La darrera vegada que vaig saber de l’encontre d’interessos creatius entre el poeta i traductor lleidatà Txema Martínez Inglès i el cantautor d’Algemesí Rafa Xambó fou amb les cançons Dedicat i Bales incloses en el disc Cançons de la memòria trista. La primera, amb sonoritats llatines, i la segona amb un so urbà que em recordava d’alguna manera el novaiorquès Lou Reed. A les cançons de Xambó els passa això, que encara que és hereu directe de la nova o novíssima cançó, hi trobem vestigis de músiques de diferent origen unides per una veu molt personal.

Ara, de nou Txema Martínez i Rafa Xambó tornen a confluir en un projecte musical, un projecte que té com a protagonista, novament, la poesia. El darrer any la poesia i, en concret, la de Vicent Andrés Estellés ha estat la protagonista en el panorama musical valencià, on ha arribat fins i tot a crear una certa inflació. Beneïda inflació!

El tàndem Xambó-Martínez fa una aposta gens habitual entre els nostres músics, amb dotze sonets de William Shakespeare traslladats a la nostra llengua amb eficàcia, intel·ligència i sensibilitat per Martínez, sota el títol T’estimo tant. Sonets de Shakespeare (Comboi records).

Dels dotze sonets, quatre estan magníficament recitats amb un fons musical compost pel pianista Salva Vàzquez (Sonets 128 i 144) i el violoncel·lista Matthieu Saglio (Sonets 23, 147), dos dels músics que acompanyen Xambó al llarg de tot el disc. La resta són cançons la música de les quals ha estat composta per Rafa Xambó.

Xambó ens oferix de bell nou un disc acústic, encara recorde i de tant en tant gaudisc del seu 7 acústics, en el qual s’acompanya per la seua guitarra, el piano de Vàzquez, el violoncel de Saglio i en els sonets 75 i 119 per la guitarra de Carles Carrasco.

Al llarg de tot el treball ens brinda sonoritats de diferents orígens, algunes properes a la cançó francesa o italiana, altres a la diverses músiques nord-americanes, sobretot del jazz. Escoltant T’estimo tant. Sonets de Shakespeare he trobat un Rafa Xambó més sòlid que mai, en alguns moments brillant, sempre conscient de la gran responsabilitat que ha adquirit només per treballar amb els textos d’un clàssic universal com és Shakespeare. També l’he trobat més segur davant del micròfon i en alguns moments agosarat, com en l’arriscada cançó sobre el sonet 127. També més madur i musicalment ben acompanyat.

T’estimo tant. Sonets de Shakespeare ha estat gravat a València als estudis de Comboi Records i ha comptat amb la col·laboració postmortem d’Andreu Alfaro, els hereus del qual han cedit un dels seus dibuixos per a il·lustrar la portada.

Una joia poeticomusical per a immenses minories, una manera diferent per als qui temen tant als llibres de poesia d’acostar-se als sonets d’un monstre de les lletres. Un luxe cultural per a un país que està a un pas de la suspensió de pagaments, immers en una crisi econòmica i de valors, on els atacs castiguen amb constància i perseverança obscena la seua llengua i cultura. Una resposta a les agressions culta, elegant, universal, magnífica, d’un home que no tem la lluita cos a cos contra la immoralitat i que ha estat lluitant des de les barricades de la paraula contra aquells que neguen el diàleg democràtic.

Un gaudi per als sentits que no podem deixar passar.