TOTS ELS COLORS DEL GUIX

 

L’alcoià Francesc Pou, després d’una intensa trajectòria com a dramaturg, contista i sobretot poeta, publica la seua primera novel·la, Tots els colors del guix, dins de la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria.

El guix, el clarió, fou durant dècades una de les principals eines quotidianes dels docents d’arreu del món. Les pissarres, sovint rectangles en la paret pintats de negre, s’omplien de lletres, números i dibuixos amb els quals s’il·lustrava la lliçó que el mestre o mestra impartia. En els anys en què s’ho podien permetre, al color blanc se n’afegien d’altres.

Tots els colors del guix ens relata la vida d’una mestra d’escola filla de la derrota republicana, qui pateix per una banda la desaparició del pare, oficial de l’exèrcit de la República, i per una altra la depuració per part del nou règim de la seua mare com a mestra, la qual cosa condemna mare i filla a la pobresa.

Al llarg de la infantesa i adolescència, la protagonista té un somni: arribar a estudiar magisteri, que farà possible amb molt d’esforç i amb l’ajuda de la mare. Més tard, en la llarga agonia del règim i del dictador, s’incorporarà a la docència i començarà a donar els seus primers passos com a mestra durant l’anomenada transició democràtica, un període que en sectors com ara l’educació va ser realment convuls.

La novel·la, encara que centrada en la història de la protagonista, és un homenatge a tots aquells docents que cregueren que calia deixar de banda la vella escola franquista, doctrinària i profundament reaccionària, per aplicar les idees del moviment de renovació pedagògica.

La lluita contra l’immobilisme fou realment dura, d’alguna manera encara no ha acabat. Els entrebancs foren nombrosos, només la il·lusió, l’amor a l’educació i un gran sacrifici individual i col·lectiu van fer que s’acabara aconseguint.

Francesc Pou tria una dona, per una banda, perquè les dones són majoritàries en l’exercici de la docència a les escoles de primària, i en segon lloc perquè la seua fortalesa, convicció, dedicació i valentia feren possible que es produïren canvis substancials. Els immobilistes i els reaccionaris les pensaren febles, fàcils d’espantar, però resultaren fortes, constants, solidàries i imaginatives.

Aquesta és una novel·la que parla de tot això, però també d’amistat, de solidaritat, de vocació i de la sòlida empremta que deixen alguns mestres en els qui hem estat els seus alumnes.

Tots els colors del guix integra les diverses sensibilitats en la lluita per la renovació pedagògica de persones molt conscients que plantaven a l’escola i en la societat una llavor de futur.

Una novel·la intensa escrita amb passió.

 

 

TEMPS, ARRELS I PAISATGES

 

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez, en el seu darrer treball discogràfic, Temps, arrels i paisatges..., ens oferix una antologia de poesia de diversos poetes del País Valencià de diferents generacions, des de Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal o Marc Granell a Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà o Marisol Gonzàlez, sense oblidar Manel Garcia i Grau, Begonya Pozo, Vicent Jaume Almela, Reis Lliberós, Begonya Mezquita o aquest que signa el present article.

Són poemes triats per la seua qualitat literària, per la seua musicalitat i per la seua temàtica. Una temàtica que gira al voltant de tres eixos que l’autora ens anuncia en el títol: el temps, les arrels i el paisatge.

Després els ha convertit en cançons, dotant-los en algun cas d’una tornada, encarregant-se de la composició musical i els arranjaments. La producció l’ha feta en companyia de Laura Miñarro, amb qui les ha enregistrades a Egostudio.

Eva Gómez és una de les cantautores valencianes amb més personalitat, cosa que ja és molt dir, una dona forta, honesta, creativa i independent. El so de les seues cançons, eminentment acústic, és mediterrani i està construït amb instruments de corda com ara la guitarra, el guitarró, la bandúrria, el violí, el baix elèctric i alguns instruments de percussió com ara el pander quadrat, el caixó o el cànter, sense oblidar la viola de roda, el cavaquinho o el darbuka. Amb tots els quals genera melodies brillants i ritmes suggerents, càlids, que no tòrrids i banals.

Eva Gómez i Laura Miñarro són unes instrumentistes experimentades, artesanes del so. Eva té una gran sensibilitat com a compositora i com a intèrpret, però també i en aquest treball com en anteriors ens ho demostrà; és una lectora sensible, oberta, a la qual li agrada fer seua la poesia per tal de convertir-se ella mateixa en un vehicle de transmissió literària, alhora que en creadora musical.

Eva Gómez és una música de llarga trajectòria, una dona independent que coneix el seu ofici de trobadora moderna, d’orfebre de cançons. Posseïx una veu càlida i versàtil. Domina amb la seua presència l’escenari des d’on projecta una imatge de dona de conviccions fermes que porta amb ella un clar missatge d’estima a la llibertat, de defensa de la igualtat entre sexes, d’amor al territori i la seua gent.

Aquest és un disc fet amb una sensibilitat exquisida, amb un so genuí producte del coneixement i del domini de cadascun dels instruments, i no d’eixa tecnologia que oculta i emmascara les mancances interpretatives.

Hi ha una veritat en les composicions i la seua interpretació, una força evocativa, suggeridora. Un so amb un segell personal i una veu i un missatge que no defrauden en cap moment l’oient.

Temps, arrels, paisatges... és un disc que són cançons i que és també una petita mostra de poesia valenciana.