dijous, 24 de desembre del 2015

CAMINANT PER LES SENDES SALVATGES


Inèrcia és un quartet clàssic, dues guitarres, baix i bateria, que es va formar entre la comarca de l’Alcoià i la del Comtat l’any 2009. El 2010 publicaren la seua primera maqueta, que portava com a títol el nom del grup i on se’ls endevina una vocació per buscar un so personal, un estil propi.
Influenciats pel grunge i el rock alternatiu, l’any 2012 publiquen el seu primer disc, No és cap simulacre, un pomell de cançons amb un ritme ben marcat, contundència i electricitat. Aquest darrer trimestre del 2015 han publicat un nou treball, Sendes salvatges. Deu temes produïts per Roger Garcia, el mateix grup i l’incansable Mark Dasousa, un treball editat per Mésdemil. Deu temes en els quals Inèrcia ens oferix un rock alternatiu, tocat pel punk i el grunge, un rock carregat d’un ritme sòlid però àgil i amb una veu i uns cors volgudament melòdics.


La composició musical ha estat un treball col·lectiu amb la implicació de tots els membres del quartet. Les lletres són del guitarra i cantant Aitor Estan, exceptuant la del tema Caminant entre elefants que ha comptat amb la participació dels membres del grup Prozak Soup, que s’han encarregat de posar la veu en alguns passatges de la cançó.
Des del primer tema, La llavor del camí, la banda es proposa com a portaveu dalt de l’escenari de tots aquells que creuen que un canvi, una alternativa al model de societat actual, és necessari. La seua posició vital és la de l’optimista que creu de veritat que la botella està mig plena, que hem aprés dels nostres errors, que hem estat pintant la tempesta d’esquenes a l’horitzó però ja hem aconseguit girar el cap i entendre la importància de ser positius, que cal tant en la vida com en l’amor voler volar més alt, que sempre cal tindre alguna cosa per la qual lluitar, encara que ens toque recórrer les sendes salvatges i caminar entre vells elefants, ho hem de fer sempre amb la voluntat d’il·luminar com mai la nit dels temps.


El disc està carregat d’un lirisme gens ensucrat, musicalment és pura energia, no sols rítmica sinó també creativa. Un disc on la banda ha estat capaç de crear un so amb una contundència que es marida d’una manera precisa i imaginativa amb la melodia, amb els canvis de ritme i els canvis de protagonisme instrumental, la qual cosa fa que no estiguem davant d’un mur elèctric que ens aplana els sentits i ens arrossega en una espiral dement, sinó en un espai ple de colors que ens fa carregar-nos d’energia positiva.
Sendes salvatges té moments per a la recreació d’una atmosfera carregada de poesia, com ara en Papallones, on des del primer vers el lletrista cuida el temps i l’espai en què situa el relat, tot creant imatges amb el llenguatge d’una gran força visual que es veuen subratllades per la música. En aquest tema Inèrcia ha comptat amb la col·laboració de la violoncel·lista Bea Rico, que ens introduïx suaument en un tema que s’anirà accelerant i agafarà tints sonors que l’emparenten amb la música indie de grups com ara Autòmats.

Sendes salvatges és una proposta musical d’aquelles que paga la pena escoltar i gaudir.

diumenge, 20 de desembre del 2015

"LA PACIÈNCIA DEL MINOTAURE"


L’escriptor Ivan Carbonell, amb la novel·la La paciència del minotaure (Onada edicions, 2015), va obtindre el X Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàssim. El viatge que ens proposa i que li ha valgut aquest reconeixement és doble, geogràfic i temporal. En el primer Ivan ens fa un recorregut especial per la seua ciutat, València, i en el segon per bona part del nord i centre d’Europa (Polònia, Alemanya, Holanda, Àustria). El vehicle que empra per a viatjar a través del temps és la memòria i la informació a la qual té accés a través de llibres i sobretot d’internet.


El protagonista, Evian, ens anirà descobrint el seu món i la xarxa de relacions d’amistat que manté amb personatges de diverses generacions, sexe i nacionalitat. Ell és un home interessat en la història del segle xx a Europa, els moviments obreristes i nacionalistes, així com en les diverses confrontacions bèl·liques. La seua obsessió és el diari d’Anna Frank i sobretot l’ànsia de descobrir qui fou qui va denunciar la seua família.
Al llarg de més dues-centes pàgines que conformen el volum veurem com Ivan Carbonell va escampant sobre la taula les diferents peces d’un trencaclosques que en un principi ens pareixen diversos i que, gràcies a la intel·ligència, la curiositat i els dots per a l’observació del personatge principal, acabaran encaixant i conformant un ampli mural on es trobaran reflectides les diverses societats europees de la primera meitat del segle passat, alhora que tot plegat també ens servirà per a resoldre uns assassinats, un d’actual i un altre que es va produir durant la postguerra espanyola.



Ivan Carbonell és un bon narrador, amb un estil propi, un investigador de cultures pròximes però que es troben eclipsades per les sis grans cultures europees, un magnífic constructor de relats que de vegades convertix en laberints. Uns laberints en els quals obliga el lector a endinsar-se. Pel camí, d’una manera subtil, va deixant petites pistes que ens obliguen a fer una lectura atenta i que faran que no caiguem en el risc de perdre’ns. A la fi eixírem d’allí havent gaudit d’una bona lectura, que a més ens haurà descobert espais, ens haurà fet reflexionar sobre diverses qüestions alhora que ens haurà oferit dades interessant de la nostra història com a valencians i com a europeus.

dimarts, 8 de desembre del 2015

PUMBI, MISS I FUSS


Quan jo era un infant a casa no teníem diners per a comprar llibres de lectura i tebeos, i així i tot en tenia l’habitació plena, la majoria de l’Editorial Valenciana, de Maga i de Bruguera. Ma mare els treia de la casa on treballava.
D’entre la llarga llista de personatges que hi apareixien, n’hi havia un que destacava pel seu colorit i pel fet de ser el protagonista de relats gràfics plens de fantasia en el quals, per damunt de l’acudit absurd o fàcil, s’intentava transmetre amb senzillesa i unes gotes d’ingenuïtat marca de la casa valors positius com ara l’amistat, la solidaritat i la pau.
L’autor d’aquelles historietes il·lustrades era el valencià Josep Sanchis i Grau (1932-2011) i el personatge Pumby, un gat simpàtic, valent i aventurer que va ser tan popular que va arribar fins i tot a tindre la seua pròpia revista.


Hi havia en ell un valencianisme primigeni latent, que es veia en petits detalls com ara el suc de taronja que Pumby prenia per agafar superpoders i convertir-se en el sensacional SuperPumby.
Durant la dècada dels huitanta del segle passat la indústria del còmic, i en especial el dedicat al públic infantil, va patir una crisi sense precedents, els hàbits dels infants havien canviat, la qual cosa va obligar l’Editorial Valenciana a tancar. Sanchis, com altres, es posà a treballar per a l’editorial barcelonina Bruguera.
En la dècada dels noranta fou fitxat per la revista Camacuc, on va crear Miss i Fuss, els fills de Pumbi, i on els seus relats es publicaren en la llengua materna de l’autor.
Josep Sanchis fou un dibuixant i guionista amb una llarga trajectòria professional que inicià als setze anys i que fou reconeguda l’any 1996 pel Premi del Saló del Còmic de Barcelona. Una trajectòria durant la qual va crear un gran nombre de personatges: Robín Robot, el Profesor Chivete, El soldadito Pepe, el Capitán Mostachete...
És una vergonya que a la ciutat on va nàixer i viure no hi haja un parc infantil dedicat a Pumbi i la resta dels seus personatges.


Edicions Camacuc ha publicat un àlbum en tapa dura que recull un grapat de les aventures de Pumbi publicades en la revista del mateix nom, així com un altre grapat de les protagonitzades per Miss i Fuss. Les acompanya una auca signada per Manel Gimeno, on d’una manera divertida situa l’autor i els seus personatges en un temps i un país determinats.

L’any 2011 ens va deixar Josep Sanchis, una de les grans figures d’allò que s’ha anomenat l’Escola Valenciana de Còmic. Camacuc, on Sanchis va trobar l’amistat i la solidaritat del seu editor Joan Escrivà, edita com un homenatge pòstum, però també com una reivindicació justa i fins i tot diria que necessària, l’obra d’un home amb una gran inventiva i una mirada d’infant, que va connectar i fer feliços xiquets de diverses generacions. Una obra que hui més que mai cal conéixer i, com no, gaudir.

dimecres, 2 de desembre del 2015

SOBRE UNA NEU INVISIBLE


Sóc de l’opinió, una opinió que he reiterat en diversos papers, que alguns dels millors prosistes valencians actuals són poetes o, almenys, l’escàs públic lector els té considerats com a tals, tot i que puguen combinar aquesta tasca amb la de traductor, crític o assagista, com és el cas de Vicent Alonso.
Alonso és un poeta amb una prosa elegant, atractiva, suggeridora i àgil que invita a la lectura però també a la reflexió.
Aquest any 2015 Publicacions de la Universitat de València li ha editat Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005, que és la continuació natural de l’anterior Trajecte circular, del qual ja vaig gaudir l’any 2004.
Sobre una neu invisible és un dietari que ens retrata un home, el seu món interior i també el seu univers quotidià. L’autoretrat que ens oferix Vicent Alonso és el d’un home, madur, introvertit, preocupat pel pas del temps i les xacres que aquest li porta, la pèrdua de memòria, els dolors musculars, el deteriorament de la salut. La importància que li dóna al pas del temps queda molt ben dibuixada amb la puntual aparició en algunes entrades del dietari de Lola, una tia seua que viu en una residència, i de sa mare.
Alonso és un home culte, posat sempre entre papers, amic de la conversa, un intel·lectual crític que gaudix dialogant amb altres poetes, assagistes, narradors i articulistes. Un individu sagaç a qui li agrada buscar respostes a qüestions que li preocupen, unes respostes que sempre són benvingudes encara que resulten sovint incòmodes.
Ell es considera abans que res lector, espectador de la realitat i de la ficció que oferix el cinema, també un melòman impenitent. No és un lector passiu, sinó tot el contrari, és un home que pot arribar a fer seus uns versos, un paràgraf d’un dietari, una opinió en una entrevista o en un article, però que també és capaç d’assenyalar raonadament on erra o s’equivoca l’autor.
El dietari, a més, recull les impressions sobre la tasca de traductor, en aquells moments dels Assaigs, de Michel de Montaigne, però també la d’altres traduccions, i com a poeta traduït concretament Del clam de Jasó, que aleshores traslladava al castellà Antonio Cabrera.
Hi ha una preocupació constant en el llibre pel paper que la crítica literària no fa i hauria de fer en la nostra cultura, i assenyala d’una manera intel·ligent la diferència entre crítica i ressenya literària.


En el llibre apareixen diversos paisatges urbans i rurals, la ciutat de València i l’àrea metropolitana, i en especial Godella, on va nàixer l’any 1948. I Xodos i les comarques de l’interior de Castelló, on passa temporades. També hi ha els viatges, els constants i habituals a Barcelona, i els que li toca fer a diversos llocs de la península i d’Europa producte la majoria de la seua tasca com a crític i poeta, però també com a poeta consort, no oblidem que la seua parella és Anna Montero, els poemes de la qual, junt amb els d’una extensa relació d’autors (Espriu, Canetti, Eugenio Andrade, Txema Martínez Inglés, Elisabeth Bishop o Anise Koltz, un vers de la qual dóna títol al llibre), que apareixen en el llibre com un element que el porta a la reflexió.
Sobre la poesia Vicent Alonso diu en un moment determinat: «La poesia sempre m’ajuda a descobrir ací un matís, allí una emoció viscuda o imaginada. M’és imprescindible per a ser jo. Què més pot importar-me?».
L’altra gran passió d’Alonso és la música, de la qual ens arriba a dir: «De fet, la música em provoca emocions amb una facilitat molt superior a la paraula i sobretot d’una intensitat que no es pot comparar». Crec que sobren les paraules.
Sobre una neu invisible és un llibre de gran interés que cal llegir amb atenció, té la suficient amenitat per a enganxar al lector. Un llibre sense una línia de més, un dietari per a gaudir de la prosa i de les propostes que ens fa l’autor, per a encetar eixe meravellós exercici que és el diàleg de les idees.


dilluns, 23 de novembre del 2015

ÒSCAR BRIZ: ENTRE LLUMS I LES OMBRES DEL TEMPS


Hi ha gent a la qual li costa molt qualificar Òscar Briz com a cantautor i diuen d’ell que és un cantant, un guitarrista, un compositor valencià. Potser perquè Briz és un home que durant els primers anys de la seua carrera musical ha format part de diversos conjunts, com ara Banderas de Mayo o el grup australià (el de l’Alcúdia va residir uns anys a Austràlia) The Whitlams. Fins i tot crec que ell mateix es resistix al terme, que una part del públic vincula amb la figura del cantant protesta, i es definix en la seua carrera en solitari iniciada l’any 2000 com un bandautor. Al llarg d’aquests darrers quinze anys Òscar Briz ha aconseguit crear, a través d’una manera personal d’entendre la música, un so propi que xucla de les diverses fórmules i fusions del pop i el rock anglosaxó. El seu treball ha estat reconegut amb diversos guardons, així com per un públic fidel que veu en la tasca del de l’Alcúdia una professionalitat i una creativitat envejables.



Aquest mes d’octubre ha publicat el seu seté treball en solitari, Entre ombres i llums (Mésdemil). Un disc de deu cançons de pop-rock en el qual Òscar, amb una veu que emana tendresa, sensualitat, ironia quan cal, i bon rotllo, cavalca sobre unes guitarres sòlides acompanyat per uns cors d’allò més suggeridors i encertats.
Estem davant d’un disc de bones cançons. Òscar coneix el seu ofici i en té traça. A través de les seues lletres recrea una atmosfera, subratllada per la música, i un univers personal fàcilment recognoscible on trobem eixa mirada personal, una mica transversal i no exempta de lirisme, amb la qual denuncia la indecència social que practiquen una part de la classe política, financera i dels mitjans de comunicació; dialoga amb l’home que l’acompanya fent-se preguntes al bell mig d’un món atrapat pel caos, ens parla del pas del temps i la perplexitat que això li genera, etc. Òscar Briz és conscient que sovint la bellesa es pot trobar en la senzillesa, i sovint fuig de les pirotècnies sonores artificioses. En la seua manera de treballar, sobretot en els seus darrer discos, hi ha una recerca de la naturalitat producte d’una profunda reflexió, però també trobem eficàcia. Elements que formen part de la seua personalitat. Entre llums i ombres s’ha gravat amb l’acompanyament de dos músics, el bateria Víctor Traves i el baix elèctric Nacho Villanueva, de la guitarra i les veus s’ha encarregat ell mateix. La producció ha estat a càrrec de Mark Dassousa, un home que ha estat darrere d’un grapat de bons discos de músics valencians.
M’és difícil destacar alguna de les cançons d’Entre llums i ombres, ja que totes m’han agradat. Ara, si he de destacar-ne alguna és Delicat Narcís, Entre llums i ombres o Florentina Sunset. Algunes, millor dit.


dimecres, 18 de novembre del 2015

LES HORES INGRATES


Amb el llibre Hores ingrates (Bromera, 2015), Robert Cortell va obtindre l’any 2014 el Premi Ibn Jafadja-Ciutat d’Alzira de Poesia. Es tracta d’un poemari dividit en tres apartats, Hores ingrates, Melodies silenciades i Pluja canviant, format per deu poemes cadascun, al qual s’afegix com un pòrtic un poema, Temps. En aquest poema Cortell reflexiona d’una manera intel·ligent sobre eixe instant de la vida en què, d’una manera crua, ens adonem que res no ens pertany, que som com un rellotge d’arena que ha vessat ja bona part dels seus grans en el depòsit que conforma el passat.
Hi ha un moment en la vida de qualsevol ésser humà en què de colp i volta l’angoixa que de tant en tant el tenallava produïda per diversos factors, com ara la precarietat laboral, la competitivitat malaltissa, la por al futur, als enganys i els paranys del desig i de l’amor, la frustració que ens generen les il·lusions i els somnis que se’ns han podrit en les butxaques, que eixa angoixa, com deia, deixa de ser important i n’apareix una altra generada per la certesa de la proximitat de la fi, una fi que tant de bo fóra digna i sense dolor, però la qual sovint és acompanyada pel deteriorament físic i mental i la dependència. A aquesta nova angoixa se li suma el neguit amb el qual hem de conviure en un nou temps, el que assenyala les hores ingrates.
Robert Cortell, en aquest primer apartat, ens parla no tan sols de com ha  sentit astorat l’amargor d’aquestes hores, sinó que ha estat capaç de parlar-nos i reflexionar sobre elles amb uns poemes carregats de veritat i posseïdors d’una gran bellesa, cosa que em fa atrevir-me a dir que som davant del millor text literari que aquest llicenciat en dret de Carcaixent ha escrit mai.
En el segon apartat, Melodies silenciades, Cortell ens parla del passat, d’eixe moment en què l’autor va creure que podria haver reeixit dels diversos embats de la vida. La poesia de Cortell naix ací de la seua relació amb la ciutat, amb la soledat, amb la creació literària, i ens parla de les seues realitats més íntimes, de la seua experiència vital. Aquests poemes, a l’igual que els de la resta del poemari, estan conformats per versos escrits al ritme que imposa el tic-tac del pas del temps.
En el darrer apartat, Pluja canviant, Cortell es recrea traçant línies que separen l’ara i ací del temps que vindrà després. De les possibles petjades que restaran després de la nostra mort, encara que ningú no recorde qui les va fer.
També ens parla de la por, de la soledat, de la literatura, d’allò que el mou a escriure, del perill que oculten certes preguntes i del camp de mines que són algunes respostes.

Un llibre de versos lliures amb un únic sonet, aparentment senzill però amb una gran força lírica, i un batec tan intens que ens pot arribar a fer pensar en alguns moments que és vida en forma de llenguatge poètic.

dimecres, 11 de novembre del 2015

"HOME ROMANCER"


Quatre de les veus masculines més representatives de l’actual folk valencià (amb permís de Miquel Gil, Carles Dénia, Josep Aparicio «Apa» o Toni Torregrossa), Pep Gimeno «Botifarra», Xavier de Bétera, Naiet Cirerer i Hilari Alonso, han decidit confluir per tal de posar en marxa un espectacle i gravar un disc amb catorze cançons que porta el títol Home romancer, un treball que ha estat editat per Mésdemil.
Alguns d’aquests noms sovint han quedat en segon pla, ja que solen treballar amb grups de danses, rondalles i bandes de música, és una llàstima, ja que això els invisibilitza davant d’una gran part del públic.


Els músics que han treballat acompanyant aquestes quatre veus posant al servici del projecte la seua qualitat i la seua experiència com a instrumentistes i fent els arranjaments són cinc dels màxims especialistes de la música popular valenciana (amb permís d’Eduard Navarro, Josep Sebastià, Xavier Ahuir o Manolo Miralles), cinc músics que ens els trobem sovint acompanyant el Botifarra o Xavier de Bétera: el baixista Pere Rodenas, el guitarra Nèstor Mont, el llaüt Paco Lucas, el percussionista Àlvar Calabuig i el teclista Enric Calabuig.
Es tracta d’un disc i d’un espectacle en què s’interpreten diverses de les peces més conegudes de la nostra tradició del romanç de cec, però on no falten havaneres, com ara L’havanera de la tia Alberta, alguna cançó de Pasqua o algun valset... Tots ells interpretats magistralment pels vocalistes, com no podia ser d’una altra manera, ja que aquests homes han aprés el seu ofici xafant carrers i escenaris, amb un contacte viu i directe amb els aficionats al cant valencià, han aprés l’ofici escoltant altres veus que els precediren.


Les cançons, de temàtica majoritàriament tradicional, encara que n’hi trobem alguna de més rabiosa actualitat com ara Arriba el facebook, les adornen amb refranys, sentències i versos dits amb una gràcia innata.
Musicalment, és un treball ric, eclèctic, en el qual podem trobar des de la recreació de sons aràbics com ara en Clot de grava fins el so que es podia escoltar en aquells teatrets de principi del segle xx on s’interpretaven cuplets i tonadillas.
És un treball que ha seleccionat amb molta cura les peces musicals que el conformen, amb uns arranjaments elaborats que volen transmetre l’atmosfera d’un univers que hem deixat enrere però que no hem oblidat.
És un treball intens, fet amb estima i a consciència, per moments pres per l’emotivitat que desprén el relat d’un drama, en altres per la ironia i l’humor. Un treball que ens retorna i actualitza les cançons que conformaren i conformen la banda sonora del poble valencià.


diumenge, 8 de novembre del 2015

"CARRERS DE FANG"


El veterà poeta valencià Francesc Belda i Tortosa acaba de publicar Carrers de fang, es tracta d’un recull de proses breus que tenen com a eix la memòria, unes narracions que naveguen amb seguretat i solvència entre el costumari i el dietari. Carrers de fang està escrit en primera persona, però no la de l’home madur que és, sinó la del xiquet i jove que fou.
El llibre és el retrat emotiu, sentimental, que fa un adolescent del món en què viu. Carrers de fang és la continuació del seu anterior Memòries del paradís, on Francesc Belda narrava els seus primers anys de vida en una casa de camp, on la natura i la llibertat conformaven el seu univers personal.
En aquest nou llibre ens parla del seu pas del camp al poble, una transició un tant traumàtica que deixa en el protagonista una gran enyorança pel que arriba a considerar el seu particular paradís perdut. El poble és Vallada, a la comarca de la Costera. Un poble petit, de carrers per pavimentar, als peus de la muntanya. La seua és una família modesta en la qual la mare treballa a casa tenint cura de la família però també fent treballs d’artesania.
Francesc Belda és un home que veu el passat com una gerra que s’ha trencat en mil bocins i que intenta amb paciència recompondre des de la literatura. Per molt insignificant que siga el bocí, Belda el recull i l’enganxa allà on toca. És conscient que sense aquest bocí la gerra no serà la mateixa i no podrà contindre al final el món que dóna per desaparegut.
El petit narrador s’enfronta a una nova etapa de la seua vida marcada pel canvi que suposa deixar el camp i viure en un poble, però també pel canvi que es va produint en ell d’infant a adolescent.
A pesar que la narració està en primera persona del present, el present no és el segle xxi, sinó les dècades dels cinquanta i seixanta del xx, hi ha entre línies una comparació subjectiva entre la manera de viure d’aleshores i la d’ara, l’escola, els jocs, les normes, els drets i els deures...
El llibre també és un magnífic mostrari de costums de l’època, un temps en què s’havia iniciat en els nostres pobles una gran metamorfosi que faria desaparéixer un univers transmés de generació a generació durant segles sense a penes canvis.
Carrers de fang és un llibre on retrobem personatges, jocs, un estil de vida que els nascuts després de la segona meitat del segle xx hem anat abandonant però del qual encara ens resten recialles en la memòria.
És un llibre que ens parla del gran esforç i sacrifici que en un temps d’escassetat, no sols econòmica sinó també de drets i llibertat, va fer tota una generació perquè els seus fills pogueren tindre una vida millor.

En Carrers de fang també retrobem mots, modismes de l’època i expressions que fan que la seua lectura, sempre amena i interessant, ens enriquisca com a lectors i com a parlants d’una llengua que ens la volen condemnar a la minorització i la dialectalització, i que alguns volgueren que formara part d’un passat irreconstruïble.

diumenge, 1 de novembre del 2015

"EL MISTERI DE LA PEDRA". LA DARRERA AVENTURA DE PINXO


Camacuc és una de les editorials valencianes que podem considerar com a heroiques. En altres circumstàncies m’atreviria a dir que d’heroica en singular, però, veient com està el mercat del llibre valencià, l’heroïcitat és un patrimoni col·lectiu.
Camacuc naix en els anys huitanta al voltant de la revista infantil, del tebeo, del mateix nom. En un principi, la revista apareix seguint el patró de la catalana Cavall fort, però prompte es desmarca del model d’aquesta i fa una clara aposta per potenciar el còmic valencià.
Després d’haver editat diverses col·leccions de narrativa, des de fa uns anys s’ha especialitzat en àlbums d’historietes il·lustrades, i ha esdevingut, tant la revista com l’editorial, una plataforma que ha sabut recollir amb dignitat el treball de diverses generacions de dibuixants valencians, des de Josep Sanchis i Reinoso a Josex o Toni Cabo.
Enguany ha publicat el darrer treball de José Vicente Alcón Fernández (Josex), Pinxo. El misteri de la pedra, la darrera aventura dels seus entranyables personatge Pinxo i Dori. I dic darrera perquè el seu autor ha faltat víctima d’un càncer. Edicions Camacuc l’ha publicada en una edició cuidada fins el darrer detall.
Pinxo i Dori són dos joves estudiants amb una imatge propera a la dels skinheads, la seua cresta és el que els atorga el nom. Sovint es veuen immersos en mil aventures de les quals ixen airosos gràcies a la seua determinació, desimboltura, intel·ligència i valentia.
Estem davant d’una historieta il·lustrada que funciona com una novel·la juvenil amb una trama que es va desenvolupant amb agilitat, humor i altes dosis d’intriga. Un relat on els protagonistes, una mica brètols,  es trobaran amb un misteri que s’anirà complicant a mesura que avance la història amb l’aparició d’elements del camp de la fantasia. És un narració rica en diàlegs, personatges, escenes i escenaris. El llenguatge visual és atractiu i allunyat de certs experiments que creen, al meu entendre, monstres d’una estètica excèntrica. Els fons estan molt cuidats i en alguns moments hi trobem paisatges coneguts valencians, com ara l’Estació del Nord de la ciutat de València. La trama sobre la qual s’aguanta l’aventura és consistent i imaginativa.
Josex treballà al voltant d’un dels grans temes que des de sempre han interessat l’ésser humà: el temps, i ho fa traient-li punta a la idea de l’eterna joventut.
L’àlbum es complementa amb diverses aventures curtes de Pinxo en les quals li passen aventures de tots els colors. Uns relats visuals breus però d’una gran efectivitat.
Segons ens explica l’editorial, Josex es va passar els darrers sis anys immers en aquest còmic i el resultat és una història atractiva, ben narrada, amb uns diàlegs amens i un dibuix de línia clara, simpàtica, atractiva. Un treball adreçat als adolescents però amb la suficient força i magnetisme per a interessar gent de totes les edats.


divendres, 30 d’octubre del 2015

LA VIDA COM UN CARROUSEL


L’editorial de la Ribera Alta Sembra Llibres ens fa una proposta literària d’allò més interessant amb l’edició del llibre Carroussel, on ha estat encarregada d’acomboiar cinc dels millors novel·listes catalans del moment, Josep Maria Fonalleras, Imma Monsó, Marta Rojals, Francesc Serés i Màrius Serra, perquè cadascun escriga un petit text teatral la trama del qual transcorre en l’interior d’un cotxe.
Cinc peces teatrals àgils que el lector llegirà com si foren cinc relats, uns relats que ens parlen de la vida i de la mort, del gust de la venjança, del cinisme, de la hipocresia, dels colps de timó inesperats que en un moment determinat pot donar la vida, i una mirada crítica, aparentment absurda i carregada d’humor negre, sobre una ciutat pensada per a ser punt de destinació turística en detriment de la qualitat de vida dels seus ciutadans.
El cotxe simbolitza en l’obra molt més que un simple mitjà de transport. La seua aparició va canviar el disseny de les nostres ciutats, de la geografia del país. Dalt del cotxe passem una part important de les nostres vides, ens comuniquem, ens aïllem, ens enfandem, ens informem, escoltem música, veiem cinema, fins i tot mengem i fem l’amor i alguns arriben a nàixer i a altres els provoca la desgràcia o la mort. El cotxe és una prolongació de nosaltres, com en un altre temps fou el cavall que convertí l’ésser humà en una mena de centaure. De fet, i des de fa quasi un segle, som centaures mecanitzats.
Partint d’aquesta base, cadascun dels cinc autors, utilitzant o bé el diàleg o el monòleg, ens oferix una escena que no és sinó un relat els protagonistes del qual han decidit deixar de banda la veu narrativa i explicar-nos la seua història sense intermediaris.
Cada escena és filla del seu autor i de les seues dèries. Un autor que ens oferix alguna peça interessant de la fauna existent darrere dels volants dels automòbils que transiten per les nostres ciutats.
Hi ha qui és víctima de la incontinència verbal, una incontinència que oculta, sens dubte, una gran soledat. Hi ha qui ha construït una relació de domini i aquesta ha anat covant en l’altre membre de la parella un odi que el portarà a idear una venjança cruel. Hi ha qui es morirà i no se’n donarà ni compte i haurà de lluitar per acceptar-ho. Hi ha qui oferix els seus productes davant d’un semàfor i hi ha qui els compra. I fins i tot hi ha qui usa la hipnosi com una arma de defensa contra un món amb unes regles estúpides.
Al voltant del carrousel que conformen els cinc textos giren l’amor i el desamor, la vida i la mort, la frustració i la soledat.

Estem davant d’un llibre amé on els seus cinc autors no renuncien en cap moment a sorprendre i sacsejar la consciència dels lectors.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

"HAKONE"


Sempre he tingut una certa debilitat per la gent anomenada tot terreny, vull dir aquells individus capaços d’enfrontar-se a diferents disciplines i eixir-se’n ben parat. No sé si aquesta petita dèria meua afectarà d’una manera negativa la meua capacitat crítica, si és que alguna vegada l’he tingut, per a jutjar el segon disc del cantautor valencià Daniel Rosell, que porta per títol Hakone. Ja que Daniel s’ha encarregat d’escriure les lletres i la música, fer els arranjaments, de tocar tots els instruments, bàsicament teclats i guitarres acústiques, de l’enregistrament, fet entre Picassent i Calafell, de la producció i la mescla, així com de les fotografies de la catarula i el llibret que acompanya al cedé. I ha estat també dissenyador del disck pack en col·laboració amb Abel del Castillo. De la masterització s’han encarregat Yves Rousell. Tota una proesa que ha donat com a resultat una treball que és un reflex nítid, diàfan d’aquest artista polièdric.
Hakone, però, també, és el nom d’una petita ciutat japonesa propera al mont del mateix nom. Un destí turístic on la gent va a relaxar-se en els banys termals d’origen volcànic. Hakone és un punt de desconnexió amb una realitat antinatural que sovint convertix l’individu en massa, en una unitat que es deixa insconscientment arrossegar a la velocitat i al ritme que li imposa un sistema inhumà. L’individu necessita aturar-se durant un temps, trobar-se amb la natura, orientar-se de nou per tal de retrobar-se i després agafar de la mà la seua vida i adreçar-se pels camins per els que li porte la seua vida viscuda en llibertat.


Daniel Rosell combina la tradició dels cantautora que s’acompanya amb una guitarra, una guitarra rica en sonoritats i matisos, amb l’utilització d’efectes sonors a través de teclats i sintetitzadors que l’acosten per moments a propostes més avaguardistes, amb les que pretén dotar a les seues cançons d’una profunditat d’una solidesa, d’una atmosfera capaç d’esbossar uns paisatges sonors que ens transporten a la geografia muntanyosa de l’àrea de Hakone.
El disc el conformen nou cançons de marcat caràcter intimista que ens parlen de la soledat, de les ferides que sofertes, del pas del temps i l’experiència que ens regala i que podem convertir en la nostra guia, de l’amor,…, en resum de la condició humana.
És un disc intens d’aquells que ens va a reclamar tota la nostra atenció. Un disc compacte on no hi ha cap tema que desequilibre el conjunt. Cançons algunes realment delicioses com ara l’apegalisa “I mentrestant”, “Vint anys” en la que parla del record d’un vell amor, “Altra volta” en el fa una petita reflexió sobre el dret a equivocar-se i a rectificar.
Hakone és un treball en el que el seu autor ha posat tota la carn en la graella i jo crec, que se n’ha sortit amb molt bona nota.


diumenge, 25 d’octubre del 2015

"SENSE FI"




L’escriptor nascut a la ciutat de València Salvador Company, creador del poble imaginari de Benborser, un lloc on ha ambientat bona part de la seua obra narrativa, ha publicat recentment en Angle Editorial la novel·la Sense fi, amb la qual va obtindre el XXV Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin Soler.
Salvador Company empra en aquest cas tres veus narratives, dos d’home i una de dona, i ho fa per a contar-nos sota diversos punts de vista un relat aparentment fragmentat amb un alt voltatge de sexe, corrupció i unes quantes dosis d’humor. Un relat tòrrid amb components del thriller.
La primera part ens la conta una ànima en pena, la de Toni Sanchis, en vida un entrenador de tenis i que ha acabat assassinat en estranyes circumstàncies. Toni ens explicarà la seua vida i la de la gent que l’ha envoltat, i assistirem atònits als tripijocs del món de l’esport d’elit.


Després serem privilegiats testimonis de la confessió, amb capellà i confessionari inclosos, d’un futur polític, professor universitari i tertulià televisiu fins aleshores, Joseví, que una vesprada de tempesta li explica amb tot luxe de detalls al vell rector del seu poble la seua addicció a la pornografia. Aquest apartat de la novel·la és realment divertit i està molt ben construït, amb tècniques dels millors textos teatrals. Ací ens trobem un personatge que fa un llarg monòleg i on n’intuïm un segon que ni sentim ni veiem en cap moment.
Joseví no sols es retrata amb la història tòrrida que relata, també ho fa amb la seua actitud i les seues eixides de to. Com l’anterior personatge, va posant llum sobre diversos aspectes de la part fosca d’una societat hipòcrita i decadent que bull amb més o menys discreció en el caldo de la descomposició. Un país on l’ascensor social ha funcionat sobretot per als pocavergonyes, els malànimes i la gent sense cap mena d’escrúpols.


La història que ens conta Verònica, al seu torn, és una barreja d’amor i pornografia, de moments iniciàtics i d’altres térbols on la mou un desig de venjança. El seu és un relat dolgut, tendre i molt humà, en alguns moments, en altres ple de frustració i de ràbia.
Només la lectura del darrer capítol, que Salvador Company ens oferix en forma d’epíleg, ens farà veure el lligam existent entre els protagonistes i els relats que ens narren.
Tot allò que apareix en la novel·la Sense fi és fictici, no es basa en cap de les notícies més escatològiques que la corrupció patida les darreres dècades al País Valencià ens ha oferit, però el lector, per més cec que siga, podrà llegir entre línies el retrat d’una societat i d’una classe social ben recognoscibles.


dimecres, 21 d’octubre del 2015

LA COLLA DELS PANTAIX


A principis de la dècada dels huitanta del segle passat arriba la socialdemocràcia de Felipe González al govern de la majoria de les institucions públiques espanyoles, tot inaugurant una etapa d’il·lusió que no tardaria massa temps a donar pas a una de desencant. Mentrestant, a la capital del Regne d’Espanya es produïx un fenomen musical sense precedents, la movida madrileña, un batibull de grups influenciats en bona mesura per l’after-punk, el tecno-pop, la new-wave, new-romantics, el pop-rock i fins i tot el rockabilly, amb grans dosis de frescor, molta barra i un amateurisme ingenu. Amb poc de temps, aquest moviment va eclipsant-ne altres, com ara el de la cançó d’autor, i fa que des de ciutats com ara Vigo (amb el grup Siniestro Total, al capdavant) o Barcelona (amb Loquillo y Los Trogloritats o Rebeldes) es produïsquen moviments musicals pareguts però sense la força i la projecció dels de la capital.
Són mals temps per a la música en valencià, que passa a ser ignorada en les emissores de ràdio i de televisió i pels programadors, els quals s’apunten al carro de la movida o aposten directament per grups i intèrprets habituals de les llistes d’èxit. El pop valencià, que a finals dels setanta havia creat fins i tot un so propi, el rock mediterrani amb grups com ara Pep Laguarda i Tapineria, Infraganti o solistes com Juli Bustamante o Remigi Palmero, perd pistonada. Durant la dècada dels huitanta apareixen Els Dropos, Carles Enguix, Joan Amèric, l’únic que fou capaç durant aquell temps d’omplir teatres, i Pantaix.


Pantaix fou un grup nascut a la comarca de la Ribera, del qual formaren part músics com ara Josep Maravilla o el cantant Eduard Joanes. Joanes havia gravat el 1982 un ep amb quatre cançons, entre les quals hi era la popular Cassalla. Pantaix, constituït en un principi com un trio, enregistra el 1983 Gastronomia radioactiva i dos anys més tard, ja en format de quartet, Secretament.
El 2015, quan de la movida madrileña només ens resten ecos i una certa nostàlgia, tornen alguns dels membres del grup Pantaix, més vells però també més savis i amb més ofici, a tancar-se en un estudi de gravació i, sota el nom de Joanes i la Colla dels Pantaix, ens oferixen un disc amb tretze temes en els quals revisiten el seu passat i que ha editat i distribuix la bona gent de Mésdemil.
La veu cantant continua sent la d’Eduard Joanes, qui també s’ha encarregat de les guitarres elèctriques i acústiques, una responsabilitat que compartix amb Josep Maravilla el qual s’encarrega així mateix del guitarró, el baix i la producció. Les bateries i les percussions han estat a càrrec de Carles Llidó. El disc ha comptat amb la col·laboració als cors de les membres del grup Carraixet.


Pop-rock amb uns bons arranjaments i amb una bona interpretació, amb tocs de blues i amb unes guitarres cristal·lines i suggeridores.
En les lletres trobem cants d’amor, com ara la bellíssima Si no estàs tu, cants de festa com ara Carnestoltes per tot l’any, Cassalla o Nit de Sant Joan, cants d’estima a la terra com ara A poc a poc, Potser, identitaris com El valencià mai s’apagarà i fins i tot una protesta contra les polítiques austericides feta des de l’humor en La murga de les retallades.
Un disc de bona factura, fet per uns músics experimentats, i que ve a fer-nos memòria d’uns herois que continuaren creient en la música en valencià quan quasi ningú no en feia cas.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

RERA LA PARAULA


No sé si en un article on intente reflectir la meua opinió sobre un llibre és lícit que parle sobre la meua família. No ho sé, i com tampoc no sé si hi ha alguna norma acadèmica que ho impedisca, si n’hi ha cap em la saltaré amb una certa satisfacció d’àcrata de cap de setmana. El meu avi va morir jove, el drama de la seua mort i sobretot la seua absència definitiva va deixar en els seus fills en procés de formació un buit terrible que cadascú intentà omplir a la seua manera. Cap d’ells no el va poder oblidar mai i el seu record els va quedar com un referent i un refugi. Seixanta-cinc anys després de la seua mort la seua memòria no sols continua en els seus fills que encara viuen, sinó que perdura fins i tot en els néts.
Hi ha alguns escriptors valencians que de ben joves o infants perderen el seu pare, pense ara en Manel Joan i Arinyó, en Santi Cortés, Vicent Penya o Ramon Guillem, i que d’una manera o altra aquella tragèdia personal marcà les seues vides i en part la seua obra. Com ara també ha estat el cas de la poeta de Castelló de la Plana Aina Garcia Carbó, la qual en el seu primer llibre, Rere la paraula (Onada edicions, 2015), ens parla de la mort del seu pare, del terrible colp que va suposar per a ella i la seua germana petita, del record del pare que l’acompanyarà sempre, de com aquest record l’agombola en les hores baixes i de com ha estat capaç de trobar de nou l’alegria de viure.
Rere la paraula està format per tres apartats, tres moments del dia: Alba, amb huit poemes, Migdia, amb tres, i Crepuscle, amb huit. L’acompanya un pròleg del poeta de Catarroja Ramon Guillem, però no en la seua condició de l’orfe que fou, sinó com una mena de padrí que ve a ocupar el lloc del pare absent.
Estem davant d’un llibre breu però intens, amb poemes escrits en vers lliure i concebut en part també com un homenatge al magnífic poeta que fou el seu pare, Manuel Garcia i Grau.
Aina ens diu que escriu per necessitat, una necessitat d’expressar tot allò que porta dins, de parlar-nos de la seua experiència davant d’un fet que l’ha colpida terriblement. Sent, també, com una crida interna en la qual se la invita a agafar el relleu de la generació anterior, amb alguns membres de la qual està lligada per un sentiment d’estima i ho fa per a continuar aportant el seu gra d’arena a la cultura, a l’ànima d’un poble que no claudicarà mai.

Trobem en la seua poesia dolor, però també molta esperança, l’esperança fins i tot que un dia es trobarà amb la persona estimada i podrà a la fi omplir el buit que han anat ocupant l’enyor i l’absència.
Hi ha moments, i així ens ho confessa Aina, que té sentiments i emocions tan intenses que creu que en el diccionari no hi ha paraules per a elles.
El pare que va faltar és alhora el pare-poeta, el pare-lector, aquella persona amable, culta, enamorada del seu país i de la seua llengua, que li va saber transmetre el gust per la lectura, pel llibre com a objecte, i li va deixar com a herència una actitud valenta i decidida i una ètica insubornable.
En el llibre també trobem, com no podia ser d’una altra manera, el record d’unes escenes que van quedar marcades a ferro roent en el seu cervell.
La veritat és que no volia llegir aquest llibre, però sabia que tard o d’hora acabaria caient en les meues mans. Sabia que hauria d’escriure sobre ell, i la veritat és que m’ha costat molt fer-ho, no per la dificultat de la seua lectura, són els d’Aina poemes diàfans, oberts de bat a bat al lector, amb un ritme marcat, atractiu; m’ho ha fet difícil el fet de trobar-me amb els escenaris que la tragèdia de la mort d’un company de generació, a qui apreciava com a escriptor i ésser humà, deixà en el seu àmbit familiar. Comprovar la refeta plena d’esperança d’aquells que patiren el colp terrible i que Aina confirma en els seus darrers versos m’ha fet sentir una mica més feliç. Ara no puc fer sinó recomanar la lectura d’un llibre carregat de sentiment i d’emoció, d’uns versos ben construïts carregats de llum que ens parlen d’una poeta que ha vingut per a quedar-se.


dijous, 8 d’octubre del 2015

"A RITME DE BLUES"


Blues és un mot anglés que literalment significat blau, però que pren també el significat de tristesa. Com tothom sap, el blues és un gènere musical creat als EUA entre la comunitat afroamericana i que al llarg del segle xx ha evolucionat i ha influït d’una manera notable en altres gèneres musicals posteriors.
El blues ha estat un gènere que tradicionalment al País Valencià s’ha conreat poc, per no dir gens, vull dir entre els músics valencians que canten en valencià. Pot haver aparegut, en algun moment determinat, en el seu repertori com una nota de color, com ara en Carles Pastor, Doctor Dropo, Bajoqueta Rock; o com una pinzellada dins d’alguna cançó. No sé si és perquè aquest és un país atrapat pel tòpic de l’alegria, mentre que el blues, com ja he dit, és aparentment sinònim de tristesa.


Bona part dels músics valencians, les darreres dècades, s’han vist seduïts pel ska, el reggae, el hard-core, la música balcànica, els ritmes llatins, la música electrònica, el hip-hop, que barregen al seu gust tot conformant el so personal de cada banda.
De colp i volta veure que algú al País Valencià publica un treball discogràfic amb dotze blues, doncs, com a mínim sorprén, i si a més el so del blues servix per a embolcallar els versos de dos clàssics de la poesia escrita durant el segle xx a Castelló de la Plana, com ara Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra, la sorpresa ja és majúscula. El disc és A ritme de blues i el seu autor Artur Àlvarez, qui a la tristesa aparent del blues li ha sabut afegir gotes del blau de la nostra Mediterrània.
En A ritme de blues Artur Àlvarez s’ha envoltat d’una bona colla de músics experimentats, però també de cantants amb els quals ens oferix diversos duets.
Àlvarez ha volgut anar més enllà i ha creat amb aquestes cançons un espectacle amb el qual pretén recórrer el país alhora que fa créixer el treball, afegint-li nous temes de diversos poetes valencians contemporanis, la qual cosa, si les circumstàncies li són propícies, podria donar pas a un segon disc.


Artur Àlvarez i els seus amics, entre els quals trobem el seu fill Carlos, que s’ha encarregat dels arranjaments, el baixos Diego Barberà i David Mascaró, el guitarra Àngel Belinchón, amb qui fa un duet amb els temes que obrin i tanquen el disc, Mai sabré i Flor vermella, el bateria Sergi Bisbal, l’harmònica Ferran Bosch amb qui fa un duet en el tema A l’altra pinyol, el saxo Juanjo Carratalà, Paco Ibáñez a la guitarra acústica, Carlos Colom a les escombretes, Sara García a la flauta travessera, FJ Silvestre a la guitarra elèctrica i acústica i amb qui també participa en un duet en el tema La clau, Joan Villalonga, del grup TanStuPits, al piano i al hammond i qui amb la seua veu personal fa un duet amb Artur en el tema Presoners, músics als quals s’afegixen les veus de Muntsa en el tema Xiula el vent i Ferran Bellido En la nit quieta, tots junts, s’ha de reconéixer que han fet un treball magnífic. Han sabut seleccionar i acoblar a la música els dotze poemes de Peris i Segarra i d’Artola, l’obra dels quals aparentment està tan allunyada de l’univers blues nord-americana. Els arranjaments musicals, la interpretació instrumental, la producció han estat molt correctes. No ens trobem davant d’uns joves músics diletants, cadascun d’ells té una llarga trajectòria i passió pel gènere que interpreta.
A ritme de blues és un treball que no deixa indiferent ningú, a contracorrent, amb una gran capacitat de seducció des de la qualitat. Un disc capaç de crear-li a aquell que el sent una atmosfera que l’embolcalla i el fa moure atrapat pel seu ritme.
M’ha interessat descobrir com Artur Àlvarez i els seus amics han sabut dotar cada tema d’una gran personalitat, sense perdre de vista en cap moment el conjunt, un conjunt ric en textures i en tasts sonors.
Artur Àlvarez, músic i poeta incombustible, veterà treballador, ha fet una aposta arriscada i jo crec que guanyadora (encara que perda fins i tot la samarreta), perquè en realitat qui ha acabat guanyant som nosaltres que podem gaudir d’un treball musical amb una gran força lírica.


dimecres, 30 de setembre del 2015

NOTÍCIA DE LA TRIBU


L’any 1978 apareix el segon llibre de poesia de Marc Granell, Notícia de la tribu, que amb l’edició l’any anterior de Llarg camí llarg i el 1979 de Refugi absent consoliden, en plena transició democràtica, el seu autor com un dels poetes més importants de la generació valenciana dels setanta. Una generació que amb el pas del temps ha donat una collita d’una magnífica qualitat.
Notícia de la tribu ha estat, també, el títol que Gonçal López-Pampló ha emprat per a encapçalar l’antologia que ha fet de l’obra poètica de Marc Granell, a la qual li ha afegit una extensa i aclaridora introducció. Un treball minuciós en el que ha comptat amb la col·laboració de Josep Antoni Fluixà.
Aquesta no és la primera antologia que es fa de l’obra de Marc Granell. En Edicions de la Guerra, per exemple, podem trobar Tria personal (1976-1989) i Poesia reunida (1976-1999), aquesta darrera a càrrec de Vicent Alonso. Però sí que és la que obri en la col·lecció “Els nostres autors” de l’editorial Bromera (un espai per als nostres clàssics antics i moderns) la porta als poetes de la seua generació. Sí, ja sé que algú em dirà que abans Josep Piera havia publicat un títol en aquesta mateixa col·lecció, però els recorde que era un llibre de memòries i de viatges.


Marc Granell és un home amb una triple projecció en el panorama poètic valencià. La primera, la de poeta, un dels més importants i coneguts de la seua generació. La segona, la d’agitador literari, ha estat darrere de la creació de revistes literàries i de diverses col·leccions de poesia. I la tercera, la de pacient lector i conseller de diverses generacions de joves poetes.
La seua obra també és tridimensional, per dir-ho d’alguna manera, ja que per una banda tenim la poesia que ha estat pensada per a un públic infantil, per una altra la convencional, i finalment la que naix de la col·laboració amb diversos artistes plàstics i musicals. Per cert, després d’Estellés, és el poeta valencià amb més poemes musicats.
La seua poesia es mou també, en línies general, al voltant de tres grans temes: la pròpia existència, vull dir la vida, millor encara el fet de viure; el compromís amb la gent, amb la tribu; i l’amor. Temes d’altra banda universals dins de la creació artística.
La poesia de Marc Granell, com la de tots els membres de la generació dels setanta, apareix amb la voluntat de renovar la poesia valenciana del moment. La seua és una poètica de l’experiència. Practica una poesia volgudament diàfana, austera des del punt de vista formal, com assenyala López-Pampló en la seua interessant introducció. Una poesia amb un bon i compassat ritme intern que l’acosta d’una manera natural a la música i que té una gran força expressiva.

Els seus versos estan marcats per un realisme sovint intimista i en ocasions de caràcter social, producte aquest darrer d’un compromís clar amb el seu poble i amb valors com ara la pau, la igualtat entre gèneres, la defensa i conservació del patrimoni cultural i l’ecologia.

Notícia de la tribu. Antologia poètica és un llibre necessari per a començar a introduir-nos en l’obra d’un home tranquil i constant que des de fa quaranta anys construïx una obra personal amb una gran projecció, mentre ajuda a posar els maons de l’esplendorós edifici de la poesia valenciana del futur que és ja present.

dimarts, 22 de setembre del 2015

EL SOMRIURE BLAU


L’any 2014 el raper de la comarca de la Plana Baixa El Blüe ens oferia el seu primer llarga durada, Efecte papallona, una producció basstards que comptava amb un bon nombre de col·laboradors, alguns dels quals provinents de gèneres tan allunyats del hip hop com ara la cançó d’autor. Es tractava d’un cedé amb dotze cançons més un bonus track de hip hop barrejat amb elements de roca i dubstep. El Blüe en aquest disc venia a dir-nos que els grans canvis, la revolució, han de nàixer dins de nosaltres mateixos.
Un any més tard El Blüe ens oferix un altre epé, SomRiure, amb quatre nous temes, en els quals, sense abandonar el hip hop, marca notables diferències sonores amb Efecte papallona. Estem davant d’un disc que sense deixar de ser ballable té un toc marcadament intimista i fins i tot en algun moment confessional, com ara en el tema que l’obri, Perdona’m, mare, en el qual, després d’unes disculpes, posa les bases per a una nova relació amb la seua progenitora, o en Adéu complexos, un títol que ja diu el que ens hi trobarem.


Alfons P. Daràs, El Blüe, en aquest nou treball deixa de banda la ràbia, una certa violència i intransigència verbal, i la instrumentació més estrident, per acostar-se a sons jamaicans i al pop electrònic, no sé si d’aquesta manera obri un parèntesi o canvia el rumb a la seua trajectòria amb grans concessions melòdiques, el temps ho dirà.
SomRiure és un disc que es fa curt d’escoltar. Un treball marcadament confidencial on l’autor, que en aquesta ocasió no ha comptat amb cap col·laboració, es despulla totalment, quedar-se nu davant de l’audiència sempre és un risc, però ell l’assumix amb altes dosis de sinceritat, honestedat i creativitat.



Dels quatre temes, a mi personalment m’han agradat més Vos sent prop, amb una base rítmica rica i juganera, que ratlla en el funky-pop, i amb algun canvi notable de ritme en la tornada, on el raper per uns moments es convertix en cantant. Un tema optimista ideal per a carregar les bateries. I Insomni, amb eixe toc reggae tan ben aconseguit que convida a deixar-se dur, a ballar amb moviments sensuals, mentre El Blüe li parla a la seua estimada d’una nit d’insomni carnal en què es deixaren dur per una dolça i tòrrida passió.