dissabte, 31 de gener del 2015

EL POETA TREBALLA EN LA RECONSTRUCCIÓ DEL SEU MÓN


El poeta de Bèlgida (la Vall d’Albaida) Antoni Espí Cardona és un autor que no es prodiga, un home que sap contindre eixa fam terrible de lletra impresa que sovint desdibuixa i devalua l’obra de molts poetes que no es controlen com deurien. L’any 2006 va obtindre el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona amb el poemari Reconstrucció, un llibre que ara trau a la llum l’editorial Germania i en el qual l’experiència vital de l’autor és l’eix sobre el qual giren els poemes.
Reconstrucció està dividit en quatre apartats i una divisa que ens parla de la seua passió pels mots. El primer apartat, Absències, el conformen nou poemes «pels corredors tèrbols de la memòria», li arriben al poeta els espectres dels seus avantpassats que porten en la mà imatges i sons del pretèrit i un lèxic que hem anat perdent. La recuperació dels mots manté viu el record dels absents i ajuda a refer una llengua que amb la nostra desídia hem anat empetitint. L’absència és provocada per la mort, dibuixada com una dama cega condemnada a segar amb la dalla dia i nit. En aquest apartat trobem elegies i cants a parents, amics i personatges estimats, com ara l’Ovidi Montllor, del qual recorda l’emoció i el gaudi que li ha produït la seua obra. Entre els vius i el país dels absents hi ha un barranc intravessable que ens allunya si la memòria ho consent.
El segon apartat, Harca de foc, està format per sis poemes. Ací les imatges de la infantesa en la nit del temps tornen com a guspires a il·luminar tènuement durant uns segons el nostre passat. Entre els sis poemes hi ha una prosa poètica que és un magnífic retrat del pare que maleïx Déu davant l’atenta mirada dels fills atemorits. També ens parla de la verema a França i del descobriment d’altres mons que l’emigració oferia. També de l’herència de la por que una generació que va viure la guerra i la postguerra va deixar als seus fills. I un homenatge al poeta Joan Salvat-Papasseit, en el qual a través d’un magnífic exercici poètic porta el ritme i la musicalitat d’un conegut poema del barceloní al seu terreny personal.
El tercer apartat, Pols enlluernada, està format per cinc poemes. En aquests ens parla sobre com desempallegar-nos del rastre que ens deixa la mort en segar a prop nostre, com també del gust de deixar passar el temps sense obsessionar-se en ser productius, gaudint dels petits plaers com ara la lectura o simplement badar.
De nou el retrat en prosa poètica d’un home, un individu en aquest cas anònim, que en un moment determinat es creua amb el poeta i ens recorda l’altra vessant d’Espí, la de contista. L’apartat el tanca el poema que dóna nom al llibre i que d’alguna manera l’explica, (encara que no caldria, Espí no és un poeta hermètic, li agrada connectar immediatament amb el lector, fer-se entendre des del principi) entre els enderrocs que va deixant en la memòria el pas del temps, encara resten bategant alguns records amb els quals podrem reconstruir el nostre univers perdut i on serem capaços de retrobar-nos, potser ara som més vells però som, també, més savis i conscients dels nostres errors i dels nostres encerts.
El quart apartat, Centre i fuga, està format per set poemes. Ací trobem un poeta amant d’allò que es diu cultura popular, un poeta que es retroba amb el gust artesà per comptar síl·labes i fer rimes. Un poeta que dota alguns dels seus poemes amb el ritme de la cançó. Continua parlant de la memòria com la millor arma contra la mort i l’oblit, també ho fa del pas del temps i del gust amarg de les absències imposades per la vella dama cega i incansable.
La poesia de Toni Espí planteja preguntes i busca respostes sobre els temes que li couen i que no són altres que tots aquells que els creadors han tractat al llarg de la història. Estèticament, es balanceja entre una tradició culta i una poesia d’arrel més popular.


dijous, 29 de gener del 2015

LES CIUTATS INVISIBLES DE TARDOR


En Una ciutat invisible el grup Tardor busca espais urbans nous, o potser una barreja de les ciutats en les quals els seus components han viscut, on l’individu no se senta agredit, rebutjat, atrapat, consumit per la desesperança, sinó que aquest siga un lloc d’oportunitats, per a retrobar-se amb un mateix, curar-se les ferides que el pas del temps ens infringix i després poder-se desfer de les manilles que ens han acabat convertint a tots en presoners d’una vida grisa. Una ciutat per a reinventar-se, on donar una capa de color a la nostra existència i tornar a sentir-nos en harmonia amb el nostre entorn.


Estem davant d’un disc madur, d’una banda que ha aconseguit dotar les seues cançons d’un segell personal. Està concebut com un treball que es pot escoltar d’un manera unitària però, també, fragmentada. Vull dir que en les lletres d’Una ciutat invisible hi ha un fil que les travessa amb sensibilitat i les unix sense que per això cada tema funcione d’una manera independent. El cap del fil, Sena, ens parla de la fugida d’una ciutat que no ens estima (París, la ciutat anomenada de l’amor ens odia, quina estranya paradoxa!) i de deixar-se dur pel corrent d’un riu que ens portarà al refugi de la ciutat imaginada i acollidora. Després aquest fil ens parla de la necessitat d’aprendre a refer-se dels colps baixos, de reinventar-se, de construir espais per als nostres anhels i somnis. Perquè no totes les ciutats són dolentes, fins i tot les més agressives tenen els seus racons amables on les bèsties estan ben subjectes. N’hi ha algunes que fins i tot ens poden servir com a model per a fer la nostra ciutat invisible. Tardor, com els vells joglars i els poetes, ens parla del pas del temps, de l’amor, de la necessitat d’allunyar-se d’allò que ens fa mal, la ciutat parasitària, la ciutat tòxica, la ciutat agressiva, i d’alçar la veu per a proposar una tornada a la terra, a les arrels. Es tanca el disc amb una cançó epístola, en la qual, com en bona part de les cançons, ressonen moltes preguntes. Aquest, de fet, és un disc ple d’interrogants vitals, que no musicals, si hi ha alguna cosa segura en Tardor és la seua qualitat creativa i interpretativa. L’epístola no busca més interlocutor que ell mateix, és el  monòleg interior d’un Ulisses modern que ha viatjat buscant Ítaca en totes les ciutats on ha estat i que torna amb un bagatge que encara no li és suficient per a respondre les qüestions que el futur li planteja.


So dur, contundent, amb unes harmonies vocals melòdiques, cuidades, amb unes tornades a les quals s’afegixen cors que ressalten encara més eixa intensitat melòdica. Guitarres elèctriques que saben oferir-nos la contundència del rock, però també un timbre cristal·lí en alguns moments i en altres juganer com ara en el tema L’excepció.
Tardor és una de les bandes valencianes capdavanteres d’allò que se’n diu rock alternatiu. Tenen una energia i una contundència que els fan compatibles amb la lírica d’aquells vianants que han passejat pel costat perillós de la vida, un espai urbà ple de paranys, d’on han aconseguit sobreviure i reinventar-se.

Estem davant d’un gran disc. Tardor ha sabut pujar un esglaó més pel que fa a la qualitat, oferint-nos un treball amb onze bones composicions producte de la fusió de les lletres d’Àlex Martínez i el treball en equip de tots els membres de la banda, amb uns arranjaments musicals magnífics que combinen energia i sensibilitat, ràbia i tendresa, una bona interpretació instrumental i vocal, així com una bona producció i mescla a càrrec de Pau Paredes, que també els acompanya als teclats. Una altra col·laboració a esmentar és la de Francesc Martínez als cors en Vint-i-set.

dimecres, 28 de gener del 2015

LA SANG VESSADA D'UN PERIODISTA


El novel·lista de Xàtiva Xavier Aliaga recupera en la seua darrera novel·la, Dos metres quadrats de sang jove (Editorial Alrevés, Barcelona, 2014), un dels seus personatges més aconseguits, l’inspector de policia Feliu Oyono, un individu que no passa desapercebut allà on va per la seua grandària i el color fosc de la seua pell. Oyono va aparéixer per primera vegada en la novel·la Els neons de Sodoma (2008), ara Aliaga l’aparella amb l’agent Amàlia Vigarany, una dona ferida i amb un passat complicat que descobrirem en les darreres pàgines del llibre.
Dos metres quadrats de sang jove són els de la víctima, Manel, un periodista independent a qui un desconegut degolla una nit a la redacció del diari digital on treballa. La veu narrativa, la de l’inspector Oyono, li va explicant a la víctima les evolucions del cas. Ho fa amb una certa tendresa, la que és capaç d’oferir un home escèptic que ha viscut molt i sap dels paranys i els colps traïdors de la vida, però que encara és capaç de valorar aquells que es mouen per idealisme a la recerca de la veritat.


Aliaga assumix com a escriptor el llenguatge i la mirada no sols d’Oyono, sinó també dels altres personatges quan parlen, i ho fa amb una gran versemblança.
El lector encetarà la novel·la i de colp i volta rebrà en la mandíbula l’impacte dels dos primers capítols, que em pareixen literàriament molt bons, i no es recuperarà fins arribar a la darrera pàgina.
La novel·la, encara que la protagonitzen aquesta parella atípica de policies, va més enllà d’una simple investigació policial. La seua trama li servix a Aliaga per a fer un seguit de reflexions interessants sobre el seu propi ofici, no oblidem que es guanya el pa fent de periodista, una professió que les noves tecnologies han revolucionat.
La promiscuïtat entre el món dels negocis, la política i el periodisme és en l’actualitat, no sé si dir com sempre, notable. Sempre hi ha idealistes que creuen en un periodisme independent, capaç de fiscalitzar el poder polític i econòmic, com ara el grup de joves que en la novel·la creen el diari La Ciutat Digital, però res no és com pareix a primer colp d’ull. Els deutes cal pagar-los i a més les persones tenim el vici de menjar i vestir-nos cada dia. De l’idealisme no es menja i més en un temps en què la gent no està disposada a pagar per la informació. Així que un d’ells traïx la resta de la redacció i posa el mitjà al servei d’un empresari que pretén fer carrera política a canvi dels diners suficients per a pagar les despeses del diari.


Mentre els policies intenten resoldre el cas ens anem trobant amb el canibalisme imperant entre els membres d’un mateix partit per aconseguir més altes quotes de poder individual, la corrupció, el tràfic d’influències..., material que els darrers governs de la Generalitat Valenciana ens ha oferit a cabassades.
Xavier Aliaga ens conduïx per un fil narratiu que aparentment ens durà a la resolució del crim, però com a bon jugador guarda un as en la màniga i ens sorprendrà al final, mentre crea un interés en el lector pel passat enigmàtic de la inspectora Amàlia Vigarany, i encara que Oyono ho intente només el descobrirem quan ella ens ho conte.

Xavier Aliaga, com tot bon escriptor de gènere negre que es preue de ser-ho, manté amb intensitat la tensió narrativa mentre va lligant amb grans dosis d’humor i mala llet tots els fils narratius que en una primera exposició tenia la narració, alhora que fa un retrat en blanc i negre de la societat de la qual ens parla. Un bon llibre que sens dubte farà passar una bona estona al lector.

dimarts, 27 de gener del 2015

LA "REVOLUCIÓ DE L'ESTAT LATENT"



Tardor ha estat una de les bandes de rock valencianes que he descobert aquests darrers temps i que més m’ha sorprès. M’han sorprès pel seu so, un rock contundent, aparentment bàsic, guitarra, baix i bateria, però amb magnífiques pinzellades del millor pop-rock per a una banda i  de l’energia del punk.
Tardor fa un rock que en diuen alternatiu, una marca com una altra, un rock allunyat del so València, més internacional, més anglosaxó. Un rock en el qual la veu no s’oculta enmig d’un mur de so elèctric que impossibilitat entendre allò que ens diuen les cançons (des de l’aparició del Bob Dylan, sabem que hi ha poetes que ens oferixen la seua poesia en ritmes elèctrics), sinó que té un protagonisme subratllat amb l’aparició dels cors.


Tardor és una banda que es va formar l’any 2010 i amb el seu primer EP va obtindre el premi al grup revelació dels Premis del Col·lectiu Ovidi Montllor. L’aparició en el mercat del seu llarga durada Revolució de l’estat latent els ha confirmat com una de les bandes més sòlides i madures del panorama valencià, capaços de compondre cançons contundents i alhora senzilles i equilibrades. Ai, com de difícil de vegades és la senzillesa i quantes vegades oblidem que la bellesa està en l’equilibri! Són cançons carregades d’energia, amb uns bons arranjaments musicals, on els instruments dialoguen en una cursa en la qual els canvis de ritme són constants i enriquidors, marca de la casa, com ho és la veu del cantant, una veu clara, vital, amb personalitat, capaç de seduir amb el seu registre, emparentada amb la dels millors solistes del pop-rock hispà. Una veu dúctil, suggerent, enèrgica quan ho demana la cançó, i seductora en les balades.


Revolució de l’estat latent és un disc que conté onze cançons, no aptes per a malalts del cor. Temes com ara Baix l’aigua o Creuàrem la ciutat, en un país on la llengua i la cultura pròpies comptaren amb els canals adients, haurien arribat possiblement a ser número u. Però, en compte, això no vol dir que el missatge de les seues lletres siga simpàtic i intranscendent. Algunes de les tornades de les cançons són vertaders lemes per a una generació a la qual han abocat a la resignació i a l’acatament d’un futur marcat per la mediocritat i el desencant.



Ja ho deien The Rolling Stones, és només rock and roll però ens agrada. Tardor ens oferix això, rock, un rock ben fet, interpretat amb cor i professionalitat, en el qual els músics no s’emborratxen del so estrident i del crit, sinó que fan una aposta pels ritmes, per la melodia i per unes lletres mínimament cuidades, amb tornades amb les quals pretenen atrapar el públic. Una banda que sap el que porta entre mans i, encara que siga un tòpic dir-ho, de la qual de segur que sentirem parlar.

dilluns, 26 de gener del 2015

"EL PROCÉS" DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


El 27 de setembre del 1975, en diverses presons de l’Estat espanyol, les forces d’ordre públic de l’agònic règim del general Francisco Franco, després d’un llarg procés que s’inicià l’any anterior, afusellen diversos militants del FRAP i d’ETA, de res no van valdre les peticions de clemència que havien arribat d’arreu del món. Allò va significar un gran terrabastall, ja que fins i tot l’aleshores president de Mèxic va demanar l’expulsió d’Espanya de les Nacions Unides.
Mentrestant, un periodista, un poeta, se sotmet cada nit a la disciplina del sonet i escriu uns poemes marcats profundament per la desolació. Són uns versos escrits per un ésser humà que se sap i es considera un entre tants, un periodista que sap i viu constantment la realitat no sols dels teletipus, sinó la no oficial, la que batega aparentment silenciada, com la seua pròpia llengua, al carrer.


Hi ha un fet que mou en aquest llibre el poeta a escriure, no lliurar res d’allò que realment li ha importat a la voracitat de l’oblit, a la desolació callada de l’obscuritat, encara que ell afirme en algun moment que ha pactat tot el contrari. El poeta ha anat embolicant amb la paraula els instants viscuts intensament i els ha anat guardant per a conformar amb ells un passat que no li pertany només a ell. És un lletraferit que, com cap altre lletraferit valencià de la seua generació, del seu segle, ha sabut crear un llenguatge propi on la coneixença de l’idioma i de la tradició literària es barreja amb naturalitat amb la llengua col·loquial. Un autor que ha sabut construir-se una veu molt personal i una manera pròpia de dir les coses que acabarà fent escola.
Un poeta l’obra del qual va lligada a un país i al temps que li ha pertocat viure. Aquest poeta que es guanya les garrofes com a redactor en cap d’un periòdic no és un altre sinó Vicent Andrés Estellés.


Estellés, durant aquells anys en els quals el general Franco moria matant, en què la ràbia i la frustració, la incertesa del futur ho negaven tot, escriu un recull de poesia, El procés, intens, encara que no extens, ja que està conformat només per dènou sonets i dos poemes de vers lliure que organitza i dividix en quatre apartats, on l’autor, superada la frontera de la cinquantena, sent els terribles passos de l’edat, de la vellesa, de la mort. Uns poemes conformats amb el fang de la tristesa i de la pena. En la darrera part, en uns versos escrits després dels afusellaments del 27 de setembre del 1975, Estellés alça la veu per a entonar un cant combatiu, irat, que per moments no pot ficar dins del sonet ja que li reclama llibertat formal i aquest l’estreny en excés, és un cant a favor de la vida, en contra dels botxins del dictador que assassinen absurdament just quan ja s’albira l’aurora de la llibertat.
Edicions Bromera, per a celebrar els noranta anys del naixement del poeta de Burjassot, reedita El procés, un llibre que, segons el desaparegut Alfons Cucó que el prologa i el prologava també en la primera edició de l’any 1978, és un poemari que encara que és una anella més dins de l’extensa obra d’Estellés «escapa un tant de la seua poètica», potser per la desolació de la qual parlàvem al principi.
El procés és un llibre intens en el qual l’autor escriu nu davant d’un espill, sense pudor, amb un gran sentiment d’abandó en la nit que l’atrapa amb les urpes fosques de la soledat i el desencís.


diumenge, 25 de gener del 2015

CARRER PASSEIG


Àlvar Carpi és un músic que fins ara l’havíem pogut escoltar acompanyant algun cantautor o participant en recitals de poesia creant amb la seua guitarra un jaç musical per a la veu dels rapsodes. Ara ens oferix un primer disc en solitàri, Carrer Passeig, amb tretze temes la lletra i la música de les quals han estat al seu càrrec tret de la lletra de De la muntanya un pi, que és de F. Codonyer.
A l’estudi de gravació s’ha fet acompanyar per un grapat de músics d’un gran nivell com ara el trompetista David Pastor, el guitarrista Josep Maravilla, qui també s’ha encarregat de la producció, mescla i masterització del disc, el teclista i flautista Abraham Rivas, Eduard Navarro a les dolçaines, al cromorn, xalumó, etc., o Miquel Gil, que canta la Cançó d’Arrancapins. Uns músics, tots ells, que han sabut emparar amb una sonoritat exquisida la veu i les cançons d’Àlvar Carpi.


Carrer Passeig el conformen tretze peces, una de les quals en castellà, El más canalla, un tema antimilitarista, i tres instrumentals, Blues del carreró, amb unes gotetes de cançó popular valenciana que ens porten a la memòria els jocs de la infantesa, Carrer Passeig, que a pesar que li dóna títol al disc és el tema que té la composició i els arranjaments més allunyats de la resta, i Muixeranga (versió 2); a més de nou cançons en valencià, una part de les quals són petits i grans homenatges a la gent i als col·lectius que estima i que realment li importen, com ara els seus fills, Cançó de Mar, un cant d’alegria i de benvinguda al món de la seua filla; Cançó d’Arnau, on ens parla dels sentiments d’un pare envers el seu fill encara infant; Anna, un cant d’amor a la seua parella des de la llibertat i el respecte; Ca Revolta, on ret un homenatge no sols a aquesta entitat valenciana sinó a totes aquelles associacions i col·lectius que han combatut unes polítiques depredadores del medi ambient, dels barris populars, que han reclamant justícia social, que han lluitat contra la xenofòbia i a favor dels drets de les dones i la defensa de la pau; i Cançó d’Arrancapins, un magnífic tema dedicat a la festa anual del foc i a aquells que la fan possible.


L’altra part és un clam a la necessitat que té l’esser humà de retrobar-se amb la natura, amb la seua condició humana, amb l’amor, com ara en De la muntanya un pi i De pressa, i en el darrer apartat dos cançons, la primera cantada com si fóra un conte, Cançó del Grill, en la qual amb ironia ens parla dels estralls que ha fet la crisi econòmica i ens diu qui l’hauria d’haver pagada, i Història d’un mal, on ens explica com hem arribat a la crisi i alça la veu contra les retallades que han fet tant de mal entre les capes més desfavorides de la societat.

Sonorament, Carpi ha barrejat en una coctelera ritmes de diferents procedències, mediterranis, llatins, jamaicans, anglosaxons, i ho ha sacsejat amb intel·ligència i ens ho ha servit amb grans dosis de professionalitat i elegància. Trobem cançons amb ritmes trepidants com en De pressa, un dels temes més aconseguits, o de mig temps, com Ca Revolta. Trobe magistral la Cançó d’Arrancapins, amb uns arranjaments i una interpretació per part dels músics que m’han impressionat i sobretot la llibertat amb la qual Carpi ha deixat cantar el Miquel Gil que es creix a mesura que avança la cançó. Carrer Passeig és un treball en el qual hi ha molta tendresa, molta humanitat, però també ironia i mala llet, i sobretot un músic que s’estima el seu ofici.


dissabte, 24 de gener del 2015

L'ÈPICA DE LA PRIMAVERA


Quan l’any 2008 s’iniciava als Estats Units d’Amèrica la crisi econòmica que després s’estendria ràpidament a la resta del món, al País Valencià (immers com era dins d’una bombolla immobiliària i amb uns governants obsessionats en posar el país en el mapa a través de la construcció d’edificis faraònics i la posada en marxa de grans esdeveniments) ningú no es podia imaginar que uns mesos més tard s’iniciaria una llarga recessió que posaria al descobert el balafiament econòmic sobre el qual s’alçava la gestió de la cosa pública, així com les trames de corrupció existents que obligarien a aplicar polítiques de grans i doloroses retallades en l’Estat del Benestar. Així i tot, la societat valenciana, narcotitzada per uns mitjans de comunicació tendenciosos, capaços d’alçar murs de silenci sobre alguns temes i crear cortines de fum amb altres, continuava sense reaccionar fins que en febrer del 2012 els estudiants de secundària es manifesten al centre de València pel dret a una educació pública i de qualitat, la qual cosa, unida a una reacció policial desproporcionada, va aconseguir que el que era una manifestació pacifica acabara convertint-se en l’anomenada Primavera valenciana, un referent èpic per a una nova generació a la qual acabaven de condemnar polítics i financers a l’atur o a l’emigració forçada.
L’escriptor d’Algemesí Vicent Borràs situa la seua darrera novel·la, Primavera encesa, (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera, Alzira, 2014) durant aquells dies a la ciutat de València, però també a la Ribera del Xúquer per tal de crear un mosaic d’històries personals amb les quals pretén d’alguna manera explicar com estarien afectant a persones provinents de diverses classes socials la crisi i les seues conseqüències.


Vicent Borràs crea un seguit de personatges amb un passat que projecta la seua ombra sobre el present, un present incert. Són individus de diverses generacions, sexe i procedència social que veuen com les circumstàncies van donant un colp de timó a les seues vides. El pare antiavalots i el seu fill esquerrà, el cantautor que fou estudiant rebel i que ara és propietari d’un local d’oci on projecta les seues velles il·lusions creatives, la professora d’institut tímida i incapaç de trobar l’amor, la pija rica que ho ha perdut tot i que es dedica a fer fel·lacions a canvi d’un bitllet de cinquanta euros, un grup de neonazis...
Vicent Borràs entrecreua amb intel·ligència la vida dels personatges i ho fa utilitzant l’engranatge meravellós del desig i de l’amor, un amor també paternal i filial, i amb el nefast engranatge de l’odi irracional producte sovint de la frustració, que com una riuada és capaç d’arrossegar fins i tot aquells que el generen.
Mentre els personatges es manifesten, estimen, canten, reben els colps de la vida, hi ha la presència constant d’un helicòpter policial que sobrevola el centre de la ciutat, tensant la situació i fent visible la incapacitat per a enfrontar-se a la situació d’una delegada del Govern amb massa tics franquistes.

Borràs, amb una prosa directa, amena, ens parla dels anhels i de les frustracions, i del compromís d’una gent marcada per una crisi que no ens acaba d’abandonar sis anys després d’haver-se iniciat. El seu missatge és optimista, encara que no per això deixa d’avisar-nos sobre perills terribles com ara el creixement del feixisme en la nostra societat.

divendres, 23 de gener del 2015

ARTUR ÀLVAREZ, "ENTRE VERSOS I PINZELLS"




Artur Àlvarez és un cantautor de llarga trajectòria, ja que es va iniciar en el món de la música amb el grup Adesiara l’any 1978, encara que no és fins el 2007 que enceta el seu camí en solitari. La seua carrera musical està molt lligada a les comarques de Castelló i els seus literats, el primer treball discogràfic, Triangulada Plana (2007), el compon sobre textos d’Albert Vernet, el segon, Pols del meu camí (2008), sobre poemes de Bernat Artola, el quart, A recer de mar (2012), sobre poemes de Miquel Peris, i el cinqué, Entre versos i pinzells (20013), sobre textos de catorze poetes contemporanis de les comarques del nord del País Valencià.
El mateix Artur Àlvarez diu que les seues cançons tenen influències de cantautors tan assenyalats com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Luis Eduardo Aute. Personalment, crec que, per la seua veu càlida i profunda i els arranjaments de les seues cançons, està més a prop d’Aute que dels altres dos i fins i tot asseguraria que en alguns moments de Roger Mas.
La seua música beu dels millors compositors i intèrprets del pop i del rock internacionals, però també de la música llatina, com en la magnífica havanera Vaixell somiador. Hi ha en la seua interpretació sensualitat, elegància, saber fer.


En Entre versos i pinzells Artur Àlvarez ha volgut fondre les seues diverses passions, la que té per les arts plàstiques, la que té per la poesia com a lector i com a escriptor i la música. En el llibret del cedé es reproduïx el treball de catorze pintors contemporanis de les comarques de Castelló, pintures inspirades en els poemes seleccionats. D’aquesta fusió de les seues passions ens parla la quinzena i última cançó del disc, Paraules, música i pinzells, on Àlvarez escriu, compon i pinta convertint-se en el poeta i en el pintor número quinze.
Ens trobem, per tant, davant d’un disc que ens ve a reclamar tota la nostra atenció i sensibilitat, no sols perquè puguem assaborir cadascun dels poemes d’autors que en la majoria dels casos no han de demostrar res, perquè darrere seu hi ha una obra sòlida que els avala, com ara Josep Porcar, Joan Baptista Campos, Nel·lo Navarro o Josep Lluís Abad, sinó perquè ens deixem dur pels ritmes d’unes cançons i el so d’una veu que ens abraçaran i ens faran dansar d’una manera lenta i sensual en la majoria dels casos o més ràpidament i carregats de ràbia com en Deixeu que el vent retorne al meu país.


Hi ha un element que caracteritza les cançons d’Artur Àlvarez, a banda de la seua veu, de la qual ja els he parlat, i és la guitarra elèctrica que acompanya, dialoga, i fins i tot replica la veu i que mai no passa desapercebuda.
Entre versos i pinzells conté un grapat de bones cançons amb ritmes diversos, amb uns arranjaments cuidats i unes lletres magnífiques. És un recull de bona música, una mostra de poesia i, sobretot, és una aposta arriscada per la creació cultural en un temps no massa propici per a aquesta.

dijous, 22 de gener del 2015

SUC DE MAGRANA


Francesc Mompó, després del parèntesi que va suposar en la seua trajectòria poètica el llibre “55 maneres de mirar València (Editorial Germania), en el qual oferia als lectors la seua particular visió sobre el cap i casal, torna ara a un dels temes més recurrents en la seua obra, l’erotisme. En aquesta ocasió el tracta, en la forma i en el contingut, d’una manera molt diferent a com ho fa en el seu llibre “De la fusta a l’aigua (Onada edicions), on Mompó ens descrivia tota una llarga escena sexual des del punt de vista masculí, des de l’ansietat del ser acceptat o no fins la realització total de l’acte i la dutxa final on l’aigua s’emporta els fluids corporals i tots els pensaments i sentiments sovint contradictoris que han assaltat l’amant durant la trobada amatòria.


En el seu nou llibre, “Suc de magrana” (col·lecció Plaerdemavida, Editorial Germania, 2014), la forma poètica que ha triat Francesc Mompó és el haiku, una forma que ha estudiat prèviament a fons des dels seus orígens al Japó fins la seua extrapolació i adaptació a la cultura occidental, i en especial en la seua introducció en la literatura catalana a través d’autors com ara Marià Manent i Joan Salvat-Papasseit. D’aquest darrer, sobretot del magnífic llibre “La rosa als llavis”, Mompó agafa en part la intensitat sensual que d’una manera senzilla i diàfana ens transmet el barceloní.


Les xarxes socials en la cultura catalana han donat peu a una gran proliferació d’autors que en narrativa conreen el que s’ha anomenat microconte i en poesia el haiku d’origen japonés i la tanka d’origen xinés. Mompó no és alié a aquest moviment i ens oferix en “Suc de magrana” quasi un centenar de haikus amb una estructura sil·làbica de 4-6-4, on els dos primers versos fan una descripció i el tercer intenta sorprendre el lector trencant o explosionant allò que ha dit en els dos anteriors.
Al llarg de tot el llibre Mompó juga amb el títol de cada poema buscant un nou sentit a la mateixa paraula haiku, combinant-la amb diversos adjectius que el qualifiquen d’una manera o altra o situant-lo en diverses escenes i escenaris.
Com ja ens té acostumats en els seus poemes, hi trobem homenatges i referències culturals de tota mena com ara el mite de Sísif, un mite que com el Guadiana apareix i desapareix en la seua obra, o a l’escriptor italià Cesare Pavese.


Francesc Mompó se’ns ofereix en “Suc de magrana” en petites dosis i en una poètica minimal, però amb una gran capacitat d’evocació. Una poètica de la mirada i dels sentits, capaç de seduir-nos (no li ho diguen a ningú: Mompó és un gran seductor) amb un sol mot que ens explota com una mina sota els peus i canvia la percepció d’allò que en llegir el vers la ment donava ja per fet.
“Suc de magrana” és un llibre per a ser digerit a poc a poc, una lectura ràpida farà que ens perdem els detalls d’un bon tast. És un llibre per a no ser tancat en molt de temps, cal que reste obert sobre la taula de lectura com una papallona que de tant en tant ha d’iniciar el vol per a descobrir-nos un univers on la paraula ens suggerix les tòrrides imatges del desig.

dimecres, 21 de gener del 2015

LA CASA DELS ACID COOKIES


Acid cookies és una banda de Puçol (l’Horta Nord) que acaba de publicar el seu primer treball discogràfic, Acid cookies. No es tracta d’uns nouvinguts, el mateix cantant, Tiko Esteve, també ho és del grup Kave Kanem, amb els quals ha gravat dos cedés. La banda està formada per sis músics joves enamorats del rock de la dècada dels setanta del segle passat.


Acid cookies ens proposen un curt viatge des del blues rock a la psicodèlia, jugant amb les diverses formes d’aquell so que a finals de la dècada dels seixanta i primer setanta algunes bandes com ara The Rolling Stones, The Doors, Led Zeppelin, Cream o Jimmy Hendrix posaren en marxa i que la crítica especialitzada va anomenar hard rock. L’estètica de la caràtula és totalment psicodèlica i la seua pretensió és instal·lar els seus temes dins d’aquest moviment, encara que en el seu primer treball es queden només amb la intenció, ja que el so que ens ofereixen és més proper al blues rock i al rock de garatge.


El disc està conformat per sis temes, on destaquen els jocs sonors entre la base rítmica, eixa societat que formen el bateria Josep Picó i el baix Markos Ferratell, i les guitarres de Pedro Ponce i Vicent Durbà més els teclats d’Abdon Pena, uns jocs que en alguns moments prenen la textura d’un diàleg i en altres de contraposició sonora, com si les guitarres volgueren, aparentment, anar per lliure i no lligar-se a la disciplina que imposa la base rítmica. Al bell mig d’aquesta apassionant xarrameca elèctrica trobem la veu sòlida, potent, masculina, de Tiko Esteve, un home que com els seus companys ha passat moltes hores escoltant música i aprenent, per a després donar-li a les seues interpretacions vocals veracitat, traient-se de damunt falses impostures pròpies d’adolescents amb ínfules d’estrelles de rock i diletants amb un ego que no els cap dalt de l’escenari.
En el primer tema, titulat Calor, la banda ens parla del desig. Una trobada fortuïta en un bar amb una desconeguda i una forta atracció que naix quasi instantània entre tots dos fa que es vegen empesos a consumir-la. Sexe contra l’avorriment, la desídia, la soledat i la frustració i no per això exempt de tendresa. Sexe i rock and roll de fons marcant el ritme de l’escena.
El segon tema, Ma casa és el món, és un crit generacional. Un cant que en el primer vers ens parla d’una generació adormida, incapaç de reaccionar contra un sistema que els ha condemnat a l’atur, a la precarietat laboral, a l’emigració, a la falta de perspectives i a la frustració. Front al bucle de malenconia que els atrapa, els Acid cookies exigixen als membres de la seua generació despertar d’una vegada per totes i trencar les cadenes invisibles que els lliguen a un sistema que els vol ignorants i mansos.


El tercer tema, Dues cares, ens parla de la inseguretat, de les febleses, de la por a demanar ajuda als altres quan estem en un mal moment. Sovint som com una moneda amb dues cares, la que oferim a la gent un individu una gran fortalesa física i mental i l’altra, on ocultem un ésser sensible, solitari, que de vegades necessita l’ajuda dels amics per a superar algun que altre escull.
El quart tema, Recordar, ens descriu un temps en el qual s’invoca, a través de la música, en aquest cas un blues, la memòria, la memòria per tal de repensar-se i adonar-se que no som tan complicats com ens pensem, que som persones senzilles, amb gustos senzills, que ens agrada gaudir dels petits miracles quotidians com ara l’eixida o la posta del sol, i que som partidaris de viure el moment amb intensitat.
El cinqué tema, No tinc por, una cançó amb un missatge molt senzill, que no per això deixa de ser important, és un cant d’amor i d’amistat a la parella, el recolzament, la força i l’energia que ens transmeten l’un a l’altre són capaces de fer-los superar tots els entrebancs que els pose la vida.


I tanca el disc Diners i poder, un tema en el que la banda parla  de l’avarícia i l’addicció per acumular riquesa que el sistema propicia en l’ésser humà, una riquesa que té com a objectiu aconseguir majors quotes de poder i influència per aconseguir més riquesa, una espiral perversa que oblida allò que realment és important, viure la vida amb plenitud, amb l’harmonia i l’equilibri que ens aporta la felicitat i el compartir amb els altres els grans i petits moments de l’existència.
En resum, hard rock per a ballar i cantar a crit pelat i divertir-se, però també per a escoltar amb atenció i emocionar-se. Bons músics que posen en la graella tota la seua passió, destresa musical i sensibilitat. Són pocs temes els que conformen el cedé i, a més, es nota que se’ls han treballat i per tant és difícil destacar-ne un, així i tot m’arriscaré i diré que he gaudit d’allò més amb No tinc por o Ma casa és el món.


dimarts, 20 de gener del 2015

VERSOS BLANCS?




Manel Joan i Arinyó és un escriptor prolífic, capaç de submergir-se amb èxit dins de qualsevol gènere literari. És, a més, l’escriptor valencià que ha sabut crear un nou subgènere barreja del gore amb la sàtira, la ironia i l’humor més genuïnament valencià. És, també, l’únic escriptor valencià que ha estat capaç de convertir-se en un personatge l’autor dels seus llibres: un individu seductor, de sexualitat voraç, provocador, exagerat, vividor i hedonista, amb un punt d’ingenuïtat i d’innocència, que viu en la fina línia que separa les ombres de la realitat, un senyor que té un assassí particular no massa destre, una caricatura de tants antiherois literaris capaç de viure o de ser testimoni de les escenes més surrealistes.
Arinyó, nascut a Cullera l’any 1956, és un home de llarga i extensa trajectòria dins de les lletres catalanes, amb una obra amb títols de reconeguda solvència literària. Conegut més com a narrador que com a poeta, el gruix de la seua producció poètica havia estat recollida fins ara en l’antologia Plany de l’home llop, editada l’any 1999 per l’editorial 3i4. Tretze anys més tard n’apareix una de nova, sota el títol de Versos blancs i publicada per Onada edicions.

La crítica que li faré a aquesta nova mostra poètica començarà per la tria del títol, més que res per allò de blancs, ja que res en Arinyó no és innocent sinó tot el contrari: és premeditat i potser que la tria haja estat una altra provocació seua; ell és un escriptor que gaudix amb les imatges impactants, amb la sal grossa, amb les dobles i triples lectures, amb la construcció d’un discurs poètic amb elements provinents de la literatura de terror i pornogràfica, no sense oblidar les millors essències dels clàssics, tal com ens mostra en el poema que obri el recull, «Així com la serp», de clares referències ausisasmarquianes.
L’antologia està formada per poemes de sis obres, de les quals ens oferix una mostra d’extensió irregular, ja que, per exemple, de Crims ens porta només dos i de Retaules onze.
Al llarg de l’antologia podem trobar poemes de vers lliure i de prosa poètica d’extensió diversa.
A Arinyó li agrada anomenar elements com la lluna o la boira, i fins i tot la mort, la seua Na Desconeguda, com si aquests tingueren una personalitat quasi humana, un fet que en el llibre Senyera pren una dimensió tal que acaba convertint l’ensenya nacional en una senyora, en una amant, un ésser viu per a crear amb ella un espai joiós de llibertat, «N’Estel pregunta per Tu, / Senyera, / i està que no li’n cap més! / Te l’entre?».
L’escriptura per a Arinyó és un joc i, encara que ens puga semblar una ànima torturada que se submergix en un infern a la recerca d’imatges vidrioses de sang i líquids seminals, és el seu un infern fals, confeccionat com es fan els escenaris apocalíptics en el cinema per a subratllar el joc dialèctic que ens proposa i el missatge propi. Però no s’equivoquen, en Versos blancs Arinyó ens demostra que pot arribar a ser tan sorprenentment tendre com ho és en el poema In Illo tempore: «Verí sense antídot, / el coltell del teu adéu. / Ai!, primer amor: / exorcisme de poncella. / No hi haurà res de tan bell», o tan extremadament cruel i sarcàstic com en El degollament dels innocents: «Va ser al pic de la mitjanit, / decapitaren els infants / amb motoserres. / Queien els caps / i redolaven / pel pendent de l’infern / nostre de cada dia», un poema amb una gran càrrega narrativa que alhora és sintètic i contundent.
Una mostra del quefer literari d’un autor que mai no ens deixa indiferents.



dilluns, 19 de gener del 2015

ELS KING KONG BOY ALCEN EL VOL


King Kong Boy és una banda de la comarca de la Safor que barreja el pop-rock amb diversos estils musicals com ara funky, soul, ska, reggae, rock and roll clàssic... per aconseguir un so mestís de ritme de vegades trepidant: Cau el teló, Sense perdó, Insubmís i d’altres totalment sensual com ara Dama Lluna. La banda va aparéixer l’any 2012 amb una maqueta sota el braç, Involució, i ara el 2014 ens oferix el seu primer treball discogràfic seriós, Alcem el vol, conformat per deu temes on es reafirma en la seua voluntat d’ocupar un espai dins del panorama musical valencià cada vegada més competitiu i amb un públic més exigent.

King Kong Boy compta amb una secció de vent, saxo, trombó i trompeta potent, capaç de dotar alguns temes d’un so ric, suggerent i personal. Les veus estan a càrrec d’Eduard Banyuls i de Sílvia Garzó, que s’intercanvien el protagonisme sense produir cap trencament ni estridència, són veus correctes amb la textura equilibrada per als ritmes i melodies que toca la banda. A aquestes dues veus se’ls ha afegit la col·laboració en el tema Cares estranyes de Markos Torre i Vera Carrión del grup Mafalda i en La pluja de l’incombustible Miquel Gil. També han col·laborat Ximo Rovira al trombó, Xavier Maronda i Anastasia Elkina del grup Barraka Folk a l’acordió i al violí en la cançó Alcem el vol, mentre que Joan Marc Pérez, de La Gossa Sorda, els ha fet els arranjaments per al teclat.
Les cançons, en la seua majoria, han estat compostes pel tàndem format pel cantant Eduard Banyuls i el guitarra Rubén Martí, a excepció de Dama Luna, que ha estat composta per Lucas Gracia.

Els deu temes que conformen el disc són cançons que a nivell individual estan ben equilibrades, que inviten a ballar, a la diversió, a l’alegria de viure, i que al mateix temps ens conten coses en les seues lletres. King Kong Boy són partidaris d’exposar allò que els preocupa, de no fugir a cap núvol des d’on desinhibir-se del que passa al seu entorn. A nivell col·lectiu, és un disc que va des del hard rock fins al folk mediterrani, passant pel ska, el reggae, o la new wave, la qual cosa podia haver-se convertit en un batibull sonor més propi d’un grup de revetla, però no, la banda ha estat capaç d’unir-ho tot en la diversitat conformant un treball unitari amb un segell personal.


Les lletres ens parlen de la pèrdua de la innocència, del despertar de la infantesa i del fet de trobar-se immersos en una societat fal·laç i hipòcrita que els reté sota un mur que els impedix ser realment lliures, del desencant, de la recerca del jo, de la necessitat de ser lliure per a ser un mateix, perquè ens cal ser valents, insubmisos, generosos i solidaris per a lluitar junts, esquena contra esquena, contra els espectres de la reacció política, social i religiosa que pretenen tornar-nos a la caverna, a les cadenes. Ens parlen d’una part de la societat valenciana que en un temps pretengué fer una revolució tranquil·la per tal de situar el nostre petit país en la modernitat i que, malgrat totes les derrotes que els han infringit, continuen fent camí sota la tempesta de misèria moral en què les classes dominants ens han enfonsat, i ho fan des de diversos àmbits, tot construint dia a dia un futur alternatiu digne, amics i amigues ha caigut el teló, que caiguen també els murs i alcem el vol cap a la llibertat! Però els King Kong Boy també són capaços de parlar-nos del foc del desig i de la seua consumació, que l’amor no és amor si no és lliure.


diumenge, 18 de gener del 2015

SEDUÏTS PER LA SENSUALITAT


Sexduïts i sexduïdes és un llibre que té una gènesi bastant atípica i a la qual li deu molt la personalitat de qui ha estat el seu manegador, el poeta Lluís Roda. El llibre naix com un monogràfic literari dins del llibret de la Falla Corea de la ciutat de Gandia. Una falla que des de fa anys intenta demostrar a la societat valenciana que la cultura popular no necessàriament ha de ser inculta, com ja assenyalava el fotògraf Francesc Jarque l’any 2006.

Lluís Roda s’ha encarregat de demanar a cinquanta-dos poetes i narradors, majoritàriament del País Valencià, encara que també hi són les catalanes Dolors Miquel i Vinyet Panyella, un text en prosa o en vers que girara al voltant de la seducció, la sensualitat i l’erotisme, tres elements d’alta temperatura que són compatibles i complementaris entre si. El risc era elevat, però Roda és un home agosarat que s’ha lliurat amb tal energia a aquesta causa que, fins i tot en plena crisi econòmica, ha sabut convéncer un editor, Josep Gregori d’Edicions Bromera, perquè en un temps rècord el publicara en format de llibre mantenint disseny i maquetació.


Sexduïts i sexduïdes recull cinquanta-dos artefactes literaris que representen diferents maneres d’entendre la literatura, així com cinquanta-dues mirades sobre un tema tan universal i antic com és el de la carn.
Entre els autors hi ha qui s’enfronta al repte seduït pels elements que formen part del discurs faller, l’humor, la sàtira, la vitalitat, com és el cas de Manel Joan i Arinyó, Joan Olivares o Emili Piera. Hi ha qui s’ho mira des d’una òptica carregada d’intensitat lírica, com ara Mari Carme Arnau, Montse Anfrums o Christelle Enguix. Hi ha qui recrea una experiència, com Josep Lluís Roig, o que crea un univers sensual on la temperatura puja a poc a poc fins a fondre el termòmetre, com Anna Moner o Ramon Guillem. I hi ha qui li dóna forma de despit, com ara Rosa Roig, o de drama, com Manolo Boronat.


En Sexduïts i sexduïdes trobem un llistat extens i molt repartit geogràficament parlant d’escriptors valencians de diverses generacions, la qual cosa ens parla, per una banda, de la quantitat de gent que conrea la literatura catalana al País Valencià, però també del nivell assolit per aquesta literatura els darrers trenta anys. Hi trobem poesia i narrativa d’alt voltatge capaç d’emocionar-nos i fins i tot en algun moment de fer-nos sentir un cert aldarull sota la roba interior.


En el llibre, a més a més, han col·laborat fent la portada l’artista plàstic Antoni Miró i en les fotografies que il·lustren l’interior el fotògraf Javier Alborch, el qual ha comptat amb l’ajuda d’alguns membres de la comissió fallera que han fet per unes hores de models per tal d’oferir-nos unes imatges suggeridores carregades de missatges sensuals i eròtics.
Sexduïts i sexduïdes és un llibre treballat amb molta cura, digne d’estar no sols a la biblioteca d’un bibliòfil, sinó en les mans de qualsevol lector que estima la vida i els petits i grans plaers que aquesta ens oferix.

dissabte, 17 de gener del 2015

ELS MOTIUS D'EL DILUVI


La banda de la comarca de l’Alcoià El Diluvi té una manera personal d’entendre la música folk: utilitza instruments típics de la nostra tradició (bandurries, violins, guitarra clàssica) per a enfrontar-se ritmes diversos provinents de qualsevol racó del món.
Aquest 2014 han publicat un nou treball discogràfic, Motius, després de l’aparició l’any 2012 d’aquell primer i sorprenent treball, Ovidenques, on ens oferien quatre originals versions de temes del desaparegut Ovidi Montllor.
En Motius tornen a visitar Ovidi Montllor, fent tres noves versions de les seues cançons, concretament de Va com va, Autocrítica i crítica i Als bons amics, a les quals els afegixen set temes propis. En aquest cedé prenen un especial protagonisme les veus, ja que en la gravació del disc, a més de les habituals del grup, s’han sumat les de Cesk Freixas, en Crònica d’una mort anunciada, la de Meritxell Gene, en Dents de foc, Diana de la Torre, que a més toca la tamborra i la guaraxaca, en Cúmbia de la presó de Tibi, i David Rosell, en Amor tèxtil. A més, també han comptat amb la col·laboració dels músics Jaume Rico i Pasqual Mugroman. Tot un luxe!


Els membre d’El Diluvi s’enfronten amb ofici a la tasca de creació d’un so personal barreja d’una gran quantitat d’influències, músiques que han fet seues perquè són uns individus amb una oïda sense dèries, amb una gran porositat i sobretot amb una enorme capacitat per a digerir sons diversos i fer-los seus per a nodrir la nostra pròpia tradició musical.
En Motius trobem ritmes de l’altra banda de l’oceà Atlàntic, com ara la cúmbia, o del sud de la península, com les peteneres, o de la Nova Cançó.
Són deu cançons d’amor, de lluita, homenatges no sols a l’Ovidi Montllor, sinó també a l’escriptor García Márquez, a qui manlleven el títol d’una de les seues gran novel·les, Crònica d’una mort anunciada, per a fer una elegia a la desaparició de l’ésser estimat.
Cançons per a ser escoltades, cançons per a ballar i deixar-se dur pels ritmes variats que registren.

Trobe interessant la reinterpretació musical amb ritme de cúmbia que fan de la melodia A la presó de Tibi, amb una lletra en la qual es denuncia sense subterfugis un Estat corrupte administrat per una casta de lladres.
El Diluvi, amb un dels sons més originals del panorama musical valencià, és una banda que va cada dia a la recerca de motius per a continuar construint un espai cultural, comunicacional propi i diferenciat, un espai digne on des del respecte i la llibertat puguem ser qui som, sense imposar res a ningú i assumint el millor que ens oferixen les cultures de la resta del món. El seu és un internacionalisme musical, un viatge atractiu a través dels ritmes del món, però amb un clar accent del sud del País Valencià.


divendres, 16 de gener del 2015

LA DESCONNEXIÓ VALENCIANA


En Toni Mollà convergixen diverses ànimes, la del creador literari, la del sociòleg i la del periodista. Sovint en els seus llibres en trobem una o altra. En el seu darrer, La desconnexió valenciana, editat en la col·lecció d’assaig de Publicacions de la Universitat de València, ens trobem les tres, de vegades barrejades i conformant una de nova o per separat.
Toni Mollà és un fusterià convençut que el llegat intel·lectual de Joan Fuster en bona mesura està més vigent que mai. Un home crític amb molts d’aquells que es diuen fusterians i alhora el traïxen. Un intel·lectual valencià que des de l’observació de la realitat és capaç de construir un discurs rigorós.
La desconnexió valenciana és un llibre que recull articles apareguts al llarg dels anys en diversos mitjans de comunicació, però que defuig la idea de ser un simple contenidor de textos. La seua selecció s’ha fet seguint un escrupolós guió que convertix cada article en una peça d’un puzle en el qual se’ns oferixen raons per a entendre la situació extrema a què hem arribat actualment al País Valencià.


Mollà ha estat treballador de RTVV i, per tant, alguns lectors poden pensar que la desconnexió de la qual ens parla és la dels mitjans públics de comunicació valencians, però no. Del que ens parla és d’una societat que sovint ha arribat tard a la història, d’un país al qual el poder central, a través de la gestió política, com ara la creació d’una xarxa radial de comunicacions, ens ha impedit tindre unes bones connexions amb Europa i ha frustrat la nostra vocació exportadora, i per tant la nostra indústria, i ens ha condemnat a la fagocitació del medi ambient i a l’urbanicidi en vistes d’una indústria turística que pretén convertir el nostre país en un parc temàtic.
Una altra de les desconnexions és més recent, la suposada socialdemocràcia espanyola, de la qual al País Valencià el sucursalista Joan Lerma era el màxim exponent, un president que, quan va assumir el poder en una autonomia que ell amb el seu equip començava a construir, a l’hora d’elegir un nou model social i cultural que ens poguera enllaçar amb la modernitat va apostar per un model cultural de masses, antiintel·lectual i populista, i per una cultura d’elits que ha cultivat l’autoodi sota un pretés cosmopolitisme. Un model en el qual el neofranquisme que el rellevaria en el poder es troba encara molt a gust.


Aquesta mateixa socialdemocràcia espanyola, com el laborisme anglés, ha assumit la doctrina neoliberal. La seua gestió política ha estat una aposta per aprimar l’Estat del Benestar, mentre el seu discurs deia tot el contrari. La fal·làcia i l’incompliment de promeses electorals, davant de les quals legalment no es pot fer res, són per a Mollà un dels factors determinants de la desafecció de la ciutadania per la política.
Mollà, d’una manera clara, exposa i denuncia com es gesta el blaverisme, i com aquesta gestació va representar un veritable colp d’estat que va deixar el País Valencià immergit en un pantà de pors i d’inseguretats. I acusa els seus representants de la utilització de la democràcia en contra de la democràcia amb el clar objectiu de preservar el país de l’onada de transformacions que s’esperaven en l’àmbit de l’Estat.
El règim nascut de la transició va nàixer d’un pacte entre elits per a construir una democràcia aparent. Troba Mollà que hi hagut un excés de relacions promíscues entre el món de la política i el dels negocis, però, també, de tots dos amb els mitjans de comunicació, que han construït els ressorts i les espirals dels silencis i també dels sorolls, i així mateix amb el món de l’esport. Unes relacions que, unides a altres factors, ens han omplit el país d’aprofitats, corruptes i pirates.
En aquests petits assajos de Mollà hi ha una preocupació constant pel projecte de país que s’està construint, sovint ens diu que no anem bé i ens explica per què, però al mateix temps ens oferix bases perquè des d’un valencianisme descomplexat puguem construir un model de societat que d’una vegada i per totes ens connecte de nou amb la història, un model que suposa una revolució tranquil·la.

La desconnexió valenciana és un llibre que cal llegir (cal és més d’obligació que de recomanació), el qual es llig sense ensopegar amb tecnicismes academicistes, s’hi troba una prosa àgil hereua d’una tradició d’assagistes que tenen com a referents Josep Pla i Joan Fuster. Darrere de les seues paraules hi ha un intel·lectual ben informat i capaç de construir un discurs lúcid, valent i esperançat.