En Una ciutat invisible el grup Tardor busca espais urbans nous, o
potser una barreja de les ciutats en les quals els seus components han viscut,
on l’individu no se senta agredit, rebutjat, atrapat, consumit per la desesperança,
sinó que aquest siga un lloc d’oportunitats, per a retrobar-se amb un mateix,
curar-se les ferides que el pas del temps ens infringix i després poder-se
desfer de les manilles que ens han acabat convertint a tots en presoners d’una
vida grisa. Una ciutat per a reinventar-se, on donar una capa de color a la
nostra existència i tornar a sentir-nos en harmonia amb el nostre entorn.
Estem davant d’un disc madur,
d’una banda que ha aconseguit dotar les seues cançons d’un segell personal.
Està concebut com un treball que es pot escoltar d’un manera unitària però,
també, fragmentada. Vull dir que en les lletres d’Una ciutat invisible hi ha un fil que les travessa amb sensibilitat
i les unix sense que per això cada tema funcione d’una manera independent. El cap
del fil, Sena, ens parla de la fugida
d’una ciutat que no ens estima (París, la ciutat anomenada de l’amor ens odia,
quina estranya paradoxa!) i de deixar-se dur pel corrent d’un riu que ens
portarà al refugi de la ciutat imaginada i acollidora. Després aquest fil ens
parla de la necessitat d’aprendre a refer-se dels colps baixos, de
reinventar-se, de construir espais per als nostres anhels i somnis. Perquè no
totes les ciutats són dolentes, fins i tot les més agressives tenen els seus
racons amables on les bèsties estan ben subjectes. N’hi ha algunes que fins i
tot ens poden servir com a model per a fer la nostra ciutat invisible. Tardor,
com els vells joglars i els poetes, ens parla del pas del temps, de l’amor, de
la necessitat d’allunyar-se d’allò que ens fa mal, la ciutat parasitària, la
ciutat tòxica, la ciutat agressiva, i d’alçar la veu per a proposar una tornada
a la terra, a les arrels. Es tanca el disc amb una cançó epístola, en la qual,
com en bona part de les cançons, ressonen moltes preguntes. Aquest, de fet, és
un disc ple d’interrogants vitals, que no musicals, si hi ha alguna cosa segura
en Tardor és la seua qualitat creativa i interpretativa. L’epístola no busca
més interlocutor que ell mateix, és el
monòleg interior d’un Ulisses modern que ha viatjat buscant Ítaca en
totes les ciutats on ha estat i que torna amb un bagatge que encara no li és
suficient per a respondre les qüestions que el futur li planteja.
So dur, contundent, amb unes
harmonies vocals melòdiques, cuidades, amb unes tornades a les quals s’afegixen
cors que ressalten encara més eixa intensitat melòdica. Guitarres elèctriques
que saben oferir-nos la contundència del rock, però també un timbre cristal·lí
en alguns moments i en altres juganer com ara en el tema L’excepció.
Tardor és una de les bandes
valencianes capdavanteres d’allò que se’n diu rock alternatiu. Tenen una
energia i una contundència que els fan compatibles amb la lírica d’aquells
vianants que han passejat pel costat perillós de la vida, un espai urbà ple de
paranys, d’on han aconseguit sobreviure i reinventar-se.
Estem davant d’un gran disc.
Tardor ha sabut pujar un esglaó més pel que fa a la qualitat, oferint-nos un
treball amb onze bones composicions producte de la fusió de les lletres d’Àlex
Martínez i el treball en equip de tots els membres de la banda, amb uns
arranjaments musicals magnífics que combinen energia i sensibilitat, ràbia i
tendresa, una bona interpretació instrumental i vocal, així com una bona
producció i mescla a càrrec de Pau Paredes, que també els acompanya als
teclats. Una altra col·laboració a esmentar és la de Francesc Martínez als cors
en Vint-i-set.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada