Quan l’any 2008 s’iniciava als Estats
Units d’Amèrica la crisi econòmica que després s’estendria ràpidament a la
resta del món, al País Valencià (immers com era dins d’una bombolla
immobiliària i amb uns governants obsessionats en posar el país en el mapa a
través de la construcció d’edificis faraònics i la posada en marxa de grans
esdeveniments) ningú no es podia imaginar que uns mesos més tard s’iniciaria
una llarga recessió que posaria al descobert el balafiament econòmic sobre el
qual s’alçava la gestió de la cosa pública, així com les trames de corrupció
existents que obligarien a aplicar polítiques de grans i doloroses retallades
en l’Estat del Benestar. Així i tot, la societat valenciana, narcotitzada per
uns mitjans de comunicació tendenciosos, capaços d’alçar murs de silenci sobre
alguns temes i crear cortines de fum amb altres, continuava sense reaccionar
fins que en febrer del 2012 els estudiants de secundària es manifesten al
centre de València pel dret a una educació pública i de qualitat, la qual cosa,
unida a una reacció policial desproporcionada, va aconseguir que el que era una
manifestació pacifica acabara convertint-se en l’anomenada Primavera valenciana, un referent èpic per a una nova generació a
la qual acabaven de condemnar polítics i financers a l’atur o a l’emigració
forçada.
L’escriptor d’Algemesí Vicent
Borràs situa la seua darrera novel·la, Primavera
encesa, (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera, Alzira, 2014) durant
aquells dies a la ciutat de València, però també a la Ribera del Xúquer per tal
de crear un mosaic d’històries personals amb les quals pretén d’alguna manera
explicar com estarien afectant a persones provinents de diverses classes
socials la crisi i les seues conseqüències.
Vicent Borràs crea un seguit de
personatges amb un passat que projecta la seua ombra sobre el present, un
present incert. Són individus de diverses generacions, sexe i procedència
social que veuen com les circumstàncies van donant un colp de timó a les seues
vides. El pare antiavalots i el seu fill esquerrà, el cantautor que fou
estudiant rebel i que ara és propietari d’un local d’oci on projecta les seues
velles il·lusions creatives, la professora d’institut tímida i incapaç de
trobar l’amor, la pija rica que ho ha
perdut tot i que es dedica a fer fel·lacions a canvi d’un bitllet de cinquanta
euros, un grup de neonazis...
Vicent Borràs entrecreua amb
intel·ligència la vida dels personatges i ho fa utilitzant l’engranatge meravellós
del desig i de l’amor, un amor també paternal i filial, i amb el nefast
engranatge de l’odi irracional producte sovint de la frustració, que com una
riuada és capaç d’arrossegar fins i tot aquells que el generen.
Mentre els personatges es
manifesten, estimen, canten, reben els colps de la vida, hi ha la presència
constant d’un helicòpter policial que sobrevola el centre de la ciutat, tensant
la situació i fent visible la incapacitat per a enfrontar-se a la situació d’una
delegada del Govern amb massa tics franquistes.
Borràs, amb una prosa directa, amena,
ens parla dels anhels i de les frustracions, i del compromís d’una gent marcada
per una crisi que no ens acaba d’abandonar sis anys després d’haver-se iniciat.
El seu missatge és optimista, encara que no per això deixa d’avisar-nos sobre
perills terribles com ara el creixement del feixisme en la nostra societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada