dilluns, 23 de maig del 2022

ELS MORTS DE LA NOSTRA VIDA

 


Per molt que ens agrade la soledat, cap ésser humà no es pot transformar en una illa. És més, m’atreviria a dir que aïllar-se de la resta del món és impossible sense acabar inventant-se algú amb qui compartir les hores. Som part de i en part som la societat que ens envolta. La nostra vida s’entrecreua amb la vida d’altres persones amb les quals, d’una manera o altra, ens relacionem. Som actors i espectadors.

El pas del temps fa aparéixer i desaparéixer personatges de l’escenari del nostre món i anem acumulant absències, tantes que amb elles podríem reconstruir etapes senceres del nostre passat.

La memòria és una admirable i emocionant màquina del temps, en tirar del cap d’un fil s’encén una espurna i de colp i volta torna el passat amb el paisatge i el paisanatge que el va habitar.

És sabut que l’escriptor d’Otos (la Vall d’Albaida) Joan Olivares té una esplèndida màquina del temps. És un home preocupat per la condició humana. Sap escoltar i quan escolta està pendent d’allò que li diuen, com li ho diuen i quines paraules i expressions són emprades. Olivares té una fabulosa capacitat per a narrar, per a capturar l’atenció d’aquell que el llig, però també d’aquell que l’escolta. En ell saps que, per simple que siga la història que et conta, el seu estil té l’essència de l’antiga màgia dels rondallaires.

Bromera, en la seua col·lecció L’Eclèctica, ha editat el llibre de Joan Olivares Els morts de la nostra vida. No estem davant d’un llibre de relats ni d’una novel·la, sinó d’una llarga galeria de personatges que en un moment o altre formaren part de la vida de l’autor. Uns personatges singulars amb una petita o gran història darrere, de vegades quasi anecdòtica, d’altres còmica, sovint dura i tràgica. La vida d’un s’entrecreua amb la d’un altre, dins del petit món rural que habiten, i es crea una xarxa amb què l’autor pesca una monumental fotografia en color sépia d’un poble i d’un temps que foren en part els seus. En tots els relats hi ha, com no, una certa ironia marca de la casa, però també amor i tendresa.

En Els morts de la nostra vida trobem el desig de recuperar el passat, que no sempre va ser millor, així com un magnífic exercici d’estil gràcies al qual Joan Olivares recupera la llengua oral de la Vall d’Albaida, la transforma en llengua escrita i, sense perdre pel camí el sabor alegre i col·loquial que la caracteritza, crea un model versemblant, ric i viu.

dilluns, 16 de maig del 2022

A DUES VEUS

 


Josep Sou és el pseudònim del poeta, doctor en Belles Arts i especialista en poesia experimental Josep Pérez i Tomàs.

A dues veus (Onada edicions, 2022) és el llibre amb el qual aquest veterà escriptor d’Alcoi va obtindre el 25 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles.

A diferència del que alguns podrien pensar, no estem davant d’una obra situada estèticament en les darreres avantguardes. Recordem que Josep Sou ha realitzat nombroses performances i ha escrit sobre l’obra del poeta Bartolomé Ferrando i sobre el pintor Antoni Miró. Som davant d’un llibre de poesia, on les paraules conformen un discurs diàfan, que busca la bellesa amb la creació d’imatges poètiques, però també pretén transmetre un missatge basat en l’experiència de l’autor, en aquest cas l’amatòria.

En A dues veus Josep Sou ens parla del desig que sovint va de la mà de l’afecte, del lliurament a l’altre. L’amor viscut a través dels cinc sentits, l’amor que són suggeriments, llenguatge no verbal, sensualitat, paraules a mitja veu i panteixos ardents. L’amor i el desig viscuts durant anys, evocat en la maduresa per la memòria. Sé que és una obvietat dir-ho, però com que tinc poca vergonya ho diré: recordar és fer literatura. No hi ha cap cronista fidel que siga capaç de parlar d’una única veritat en escriure sobre una relació, ni cap notari de fer un escrupolós inventari de totes les carícies, de totes les mirades, dels besos que es donaren i els estímuls que mogueren cada encontre. Així i tot, el poeta s’arrisca i ho intenta.

Josep Sou, en plena maduresa creativa i vital, més savi i amb més ofici que mai, ens oferix una col·lecció de poemes d’extensió i factura diversa, d’una qualitat envejable, escrits amb una veu personal, amb un llenguatge ric, assajant-se en les formes i el contingut, un contingut gens banal.

Uns poemes que són producte de la complicitat que demana sempre una relació d’afecte i d’atracció física. Un amor que perdura en el temps perquè és capaç de reinventar-se una i altra vegada, sortejant els esculls que la quotidianitat posa al seu davant. Un amor que es nodrix amb el contacte i amb el record.

Desig i memòria, la poesia naix d’un desig de memòria per tal de superar el desamor, el pas del temps i la por terrible a la mort. «Les paraules, ara abocades, tan llamineres, / insinuen armes poderoses; dolces relíquies/ que tot ho han se servar». Amén.