RETORN AL CENTRE DE LA TERRA

Un personatge vestit a la manera d’un espeleòleg del segle xix entra amb una torxa en la mà en una sala fosca. Després d’un primer intent avortat per un imprevist, torna al lloc on es va estroncar la possibilitat d’aconseguir l’objectiu de la seua vida. Com en l’anterior ocasió, l’acompanya el seu oncle. De colp i volta apareix en escena una jove hindú que l’atura i intenta parlar amb ell, mentrestant desapareix l’oncle. A l’estona entra en escena un nou personatge, un capità de vaixell. L’espeleòleg no entén com han arribat la jove i el mariner allí i es mostra desconfiat. Ell només pensa en tornar al camí que el porte al centre de la terra i res del que li diuen no pareix que li interesse. Però a mesura que l’acció transcorre ens adonarem que cap dels quatre no és una persona real, sinó el producte de la imaginació d’un escriptor, concretament Jules Verne. Cadascun no és sinó un dels personatges d’alguns dels relats que conformen Els viatges extraordinaris del novel·lista francés.
Aquesta és la línia argumental del llibre de Josep Maria Diéguez Retorn al centre de la terra, amb el qual Tabarca Llibres ha inaugurat la seua col·lecció de teatre. Un llibre on el seu autor reflexiona sobre el fet literari, la pervivència de l’obra més enllà de la mort del seu creador i la projecció que exercixen els lectors sobre la vida dels personatges literari amb els quals ens alegrem i patim quan ells s’alegren i patixen, i ens frustrem quan veiem que no han aconseguit les seues fites o quan arribem al final del llibre i ensopeguem amb la realitat que ens assegura que, malgrat els bons desitjos de l’autor, aquella felicitat té les hores comptades.
Un text al qual la popularitat de l’obra de Jules Verne facilita un gran nombre de complicitats entre els personatges i els lectors. Diéguez, a més, convertix la sala en un escenari i el pati de butaques i els espectadors en part silenciosa, però expectant, de l’obra.

L'AMANT DE DIÒGENES

Si he de dir la veritat, preferisc la representació teatral d’una obra a enfrontar-me a la seua lectura. La meua disposició per a enfrontar-me al text teatral ha de tindre una motivació superior a la d’una novel·la o a la d’un llibre de poesia. Supose que això mateix li passa a bona part dels lectors, ja que els índexs de lectura d’obres teatrals són baixos i la venda de llibres d’aquest gènere encara més. Aquests dies ha caigut en les meues mans l’obra guardonada l’any 2009 amb el 37 Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi, L’amant de Diògenes (Brosquil Edicions, 2010). Un text escrit a quatre mans per Blanca Bardagil i Montserrat Mas, i m’he posat a llegir-lo sense ganes, però a mesura que he anat consumint pàgines m’imaginava l’escenari, els seus decorats i la fisonomia dels personatges fins que, atrapat per la trama, he arribat al final i m’he vist aplaudint en un pati de butaques on jo era l’únic espectador.
L’amant de Diògenes és una obra curta amb vint-i-cinc escenes breus, en la qual intervenen quatre actors i quatre actrius. L’argument aparentment senzill es va complicant fins el desenllaç final, que busca sorprendre l’espectador.
Una parella de germans amb pocs escrúpols venen la casa del seu avi que encara no han heretat, ja que aquest continua viu i gaudint de bona salut. Una dona viuda, de fet ha enviudat només casar-se, assessorada per la seua germana, els compra la casa. Però mentre es mor o no es mor l’avi, decidixen compartir l’habitatge.
Més endavant la cosa es complica força, ja que apareix la nòvia d’un dels dos germans. Aquesta primera parella, amb els diners de la venda, pretén comprar-se un iot per a donar la volta al món. Tot seguit entra en escena el marit de la germana de la compradora, descobrint-nos una nova conxorxa, el matrimoni que està arruïnat vol compartir la casa amb la nova propietària. En una nova volta del caragol apareixen, per una banda, el testament de l’avi que diu que la casa li la deixa a la seua criada, i per una altra el mateix avi, més fresc que una rosa. I per acabar-ho d’arredonir hi ha un darrer personatge, que com una figura espectral és present en totes les escenes.
Bardagil i Mas creen un seguit de situacions on l’espectador assistix amb un somriure en la boca al despullament moral d’uns personatges que, empesos per la necessitat o l’egoisme, són capaços de qualsevol cosa, fins i tot de fer el ridícul, per tal d’aconseguir allò que desitgen.
Arribat a la fi de la meua lectura he pogut comprovar que també es pot gaudir d’un text teatral sense haver d’eixir de casa. Ara, aquest no serà un motiu suficient perquè deixe d’anar de tant en tant a un teatre.