dijous, 31 d’octubre del 2019

CLAROR DELS MARGES




A finals de la dècada dels setanta del segle passat, un jove estudiant de Belles Arts tornava en tren des de València a la seua ciutat, Sagunt. En eixir el tren de l’estació, tragué de la seua cartera un llibre de poesia i es va submergir en la seua lectura, alié al paisatge ubérrim de l’Horta. El viatger que tenia al davant, després d’una llarga estona d’estar observant-se’l, li pregunta: «Què lliges?». «Un llibre de poesia de Rainer Maria Rilke». L’individu el felicità per la seua admirable elecció i tot seguit afegí amb un cert orgull: «Jo també soc poeta». El jove estudiant saguntí el mirà una mica incòmode, en un país amb tan baixos nivells de lectura una confessió com aquella era bastant inusual. En aquell moment res el feia sospitar que anys més tard seria l’encarregat del disseny de l’obra completa d’aquell peculiar company de viatge i que a més  acabaria obtenint el premi de poesia amb el seu nom.
El poeta era Josep Maria Ribelles (1934-1997) i el jove aprenent d’artista Manuel Bellver Bayo (1956).
La poesia de Ribelles, influenciada en els seus primers llibres per la de Juan Ramón Jiménez i alguns dels membres més destacats de la generació del vint-i-set, com ara Luis Cernuda, evoluciona al llarg dels anys cap al simbolisme amb ecos de Rimbaud i Verlaine i més endavant cap a l’expressionisme amb un notable interés per l’obra de George Tralk. La de Manuel Bellver té un nexe directe amb la seua obra plàstica i la seua evolució al llarg dels anys. El poeta i assagista alcoià Manel Rodríguez-Castelló afirma que «Bellver és un artista a temps complet i no es poden separar els seus interessos plàstics dels literaris».
L’obra poètica de Bellver, iniciada amb la publicació l’any 1997 del llibre Dies després, naix de la influència de les avantguardes més radicals i agosarades del segle xx, per acabar conformant amb el pas del temps una de les veus poètiques més arriscades i originals del panorama literari valencià. Davant d’una obra plàstica, d’un poema de Manuel Bellver, ningú no pot restar indiferent.
Manuel Bellver obté el XXII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles amb el llibre Claror dels marges (Onada edicions, Benicarló, 2019). Una col·lecció de poemes compacta i sense concessions al realisme intimista tan abundant en terres valencianes, que compta amb un magnífic pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.
El marge, segons el poeta de Sagunt, és l’espai que delimita camins, camps, polígons, ciutats, fins i tot la pàgina d’un llibre. Un lloc també per a saltar-se, per a transgredir. La claror aporta llum i fa que la visió sobre el marge i l’espai que delimita siga més nítida i desemmascaré allò que s’oculta en la penombra.
El passat mes de març Manuel Bellver inaugurava una exposició a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, Hivern, aquells que la vam visitar poguérem comprovar que la seua obra, com molt bé afirma Rodríguez-Castelló, «dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu» que dialoga amb el mateix autor i tot allò que l’envolta, evolucionant amb l’erosió, provocada pel medi i pel clima, i amb la llum sempre imprescindible. El poeta deixa que el lector tinga una interpretació personal de cadascun dels seus poemes i el convida fins i tot a desconstruir-los, a combinar-los esborrant el marge que imposa la pàgina i continuant el vers en el vers de la pàgina següent. Si ho fa, el poema pren un nou sentit i la llum que irradia és una altra.
Claror dels marges és un llibre que ens invita al joc i a la reflexió crítica, lluny del banal soroll de fons que ens imposa un món que pretén idiotitzar-nos.

dijous, 17 d’octubre del 2019

UN NÚVOL DE POESIA



Artur Àlvarez és un personatge singular, un out-sider multidisciplinari, valent i atrevit, amb una fabulosa capacitat de treball i una notable imaginació. La seua llibertat de moviment, la seua independència i els seus interessos creatius el porten a pagar peatges que el condemnen a la falta d’oportunitats per a promoure i difondre la seua obra musical dins del circuit de la música en valencià, condemnant-lo a un cert ostracisme.
Fins ara ha publicat diversos llibres de poesia, la seua poètica s’enquadra dins del realisme intimista. Ha realitzat diverses exposicions pictòriques i el disseny de les caràtules dels seus cedés. I ha enregistrat un gran nombre de treballs musicals, entre els quals personalment destaque A ritme de blues (2015), Tribut (2017), Bagatge (2017) i Artur Àlvarez canta 10 poetes contemporanis (2018).
Com a compositor, rep influències del pop, del rock, del folk, del blues, de la nova cançó: de Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat... I també de la cançó d’autor llatinoamericana i espanyola: Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez...
Una de les grans flaques d’Artur Àlvarez ha estat la de posar música i veu als poetes valencians. S’ha de destacar l’immens treball que ha fet sobre l’obra de Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra, dos dels grans poetes castellonencs del segle xx, als quals cal sumar una llarga llista d’autors i autores de tot el País Valencià. Una llista que no para de créixer. Així i tot, el seu treball continua sense estar reconegut pels mateixos escriptors valencians i les seues organitzacions.


A principis d’aquest 2019 ha posat en marxa un ambiciós projecte, El Núvol Poètic (https://www.arturalvarez.com/el-nuvol-poetic), que inclourà vint treballs discogràfics al voltant de l’obra de vint poetes valencians vius. Cada treball el conformen deu peces musicals sobre un mínim de deu poemes per poeta. Ja se’n poden escoltar en la xarxa huit: Manel Pitarch, Gràcia Jiménez, Manel Alonso, Rosa Miró, Josep Lluís Abad, Alba Fluixà, Berna Blanch i Vicent Penya.
De nou el cantautor i poeta de Castelló de la Plana es reinventa, deixa en aquesta ocasió de costat l’anomenada cançó d’autor i experimenta amb les atmosferes, les textures i els ritmes de la música electrònica, posant-ho tot plegat al servici de la poesia.
Un treball de laboratori encara que, entre programacions i sintetitzadors, també apareixen guitarres i altres instruments que de tant en tant ens fan memòria de composicions més convencionals, per dir-ho d’alguna manera. Alguns fins i tot són ballables.
Artur Àlvarez, amb la seua veu càlida i vellutada, combina la seua vessant de cantant amb la de rapsode, dotant els poemes d’un llit musical original i intens.

diumenge, 13 d’octubre del 2019

ELEGIA VORA MAR





L’escriptor i músic de Bonrepòs i Mirambell (l’Horta Nord) Manel Hurtado Juan publica, en Quorum llibres, la seua segona novel·la, Elegia vora mar. Un relat extens i intens que se situa dins del gènere negre i on l’autor ens va dibuixant diversos triangles, un de geogràfic, el que conformen el barri del Cabanyal, als Poblats Marítims de la ciutat de València, el llogaret del Mareny de Barraquetes, a la ciutat de Sueca, i Orà, a Algèria; un altre format per la memòria, la desmemòria i la interpretació falsa o interessada de la realitat; i un tercer afectiu, Agustí, la dona i el rellotger, que conformen els tres personatges de l’escenari del primer crim.
Hurtado escriu sobre l’emigració valenciana de principi de segle al nord d’Àfrica, de l’emigració africana a Europa de les darreres dècades, de les famílies trencades i amb ferides que no cicatritzen a pesar del temps transcorregut. De la por a l’altre, una por que ens encega i que fa que tendim a convertir en culpables dels grans mals que ens afecten els emigrants, els diferents, vull dir els mals de la delinqüència, la falta de perspectives laborals, els retalls en prestacions socials i fins i tot el terrorisme. La por també a convertir-nos en un vell xacrós i dependent quan encara sentim la necessitat de ser desitjats... De la por, ens acaba assegurant, hi ha qui trau rèdit i munta el seu petit negoci destruint les seues víctimes i les seues famílies sense importar-li més que els beneficis, uns guanys que acabarà balafiant de qualsevol manera.
Manel Hurtado, amb la perícia i paciència d’un vell rellotger, va muntant la maquinària del seu artefacte narratiu, obrint a poc a poc diversos escenaris que acabaran confluint i recreant una realitat bruta, cruel, obscena, però també tendra on renaixerà l’esperança sempre necessària per a continuar el combat diari.
En les pàgines d’Elegia vora mar trobem una llarga galeria de perdedors, individus que ensopeguen una i altra vegada amb la pedra de la desventura i el drama, i que a empentes i redolons van sobrevivint, una galeria on no falten psicòpates, poca-vergonyes, puters, borratxos, aprofitats i oportunistes de tota mena. Menció a banda mereixen els polítics corruptes que convertiren el barri del Cabanyal en una presa abellidora per a les aus rapinyaires de l’especulació urbanística, més pendents de les enquestes i dels colps d’efecte que d’una bona i honrada gestió dels recursos públics. Així com policies sense escrúpols capaços de crear falses proves i d’enviar innocents a la presó per tal de pujar en l’escalafó del cos.
En línies generals, per a Hurtado hi ha la bona gent, la mala gent i els ben intencionats que sense ni tan sols adonar-se’n són capaços de marranejar-ho tot. De bones intencions, ja ho sabem, l’infern n’està ple.
És aquesta una narració de trobada i retrobada, de vèrtexs que s’acaben unint al cap dels anys per a donar sentit a situacions que aparentment no en tenien, tancant capítols i obrint-ne alguns de nous.
Elegia vora mar és una novel·la que des del primer paràgraf demana amb insistència temps i atenció al lector. Un relat que l’autor pacientment ha anat teixint com un tapís complex, acolorit, que desprén una gran humanitat.

CONJECTURES, CONSIDERACIONS I ALTRES REGUINYS


  
Sota un títol que és més propi d’un recull d’articles d’opinió o d’un d’aforismes i sentències, l’escriptor de Bonrepòs i Mirambell Manel Hurtado ens oferix una col·lecció de poemes que, com des de la portada ens suggerix, ha organitzat en tres apartats.
Conjectures, consideracions i altres reguinys ha estat publicat el maig passat per la barcelonina Edicions Oblicuas. Es tracta d’un recull de poemes que cavalquen entre el realisme de caràcter intimista, l’experiència, l’evocació del temps passat i el realisme social, o dit d’una altra manera, la crítica no exempta de desencant i tendresa d’un indignat que es nega a resignar-se i assumir el món que l’envolta.
Poemes de línia clara, amb un interessant punt narratiu que els acosta a la reflexió, a l’opinió. Poemes d’extensió diversa amb els quals Manel Hurtado ens sorprén entre versos lliures amb algun que altre sotmés a la disciplina de la mètrica i la rima.
Estem davant d’un llibre un tant eclèctic, amb alguns moments de notable intensitat lírica on es veu clarament la màgia del poeta i amb altres on veiem brandar les armes de la ironia, del sarcasme fi, encara que de vegades amb un excés d’ingenuïtat.
Conjectures, consideracions i altres reguinys és un llibre que ens ve a descobrir una nova vessant d’un escriptor en construcció, un home constant, perseverant, amb una gran capacitat de treball, que comença a dominar un ofici que no és gens fàcil. Una primera col·lecció de poemes que deixa el rastre nítid del poeta que serà per poc que hi continue persistint. En la seua lectura he trobat un lletraferit que no sols sap evocar, suggerir, crear un sentit homenatge i construir el seu cant, sinó que es pregunta sobre les grans i les petites qüestions que el preocupen com a ciutadà i com a ésser humà, alhora que busca complicitat i diàleg amb el lector.
Manel Hurtado és un home de poble, d’un poble que està sent fagocitat per la ciutat veïna. És aquesta un monstre que devora el paisatge de la seua infantesa i que acabarà amb la identitat local per a convertir-lo en una barriada de rostres rovellats. Manel Hurtado és un rebel que no accepta escriure al dictat de ningú.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

PROMESES QUE NO PODREM COMPLIR




A les comarques valencianes de la Marina Alta i la Marina Baixa hi ha una important concentració de residents escandinaus, que a localitats com ara L’Alfàs del Pi arriben a un percentatge considerable. Si a aquest fet li sumem que ciutats com Benidorm, Dénia, Xàbia, Altea o Calp són un pol d’atracció turística de primer orde que atrau un gran nombre de visitants del centre i nord d’Europa, doncs no és d’estranyar que estats com ara Noruega hi tinguen consolats per tal de facilitar l’estada a terres valencianes als seus conciutadans.
Guro Tangvald és un policia noruec que treballa al consolat que el seu país té a Benidorm. Un tipus dur, ferit en el combat de la vida i forjat en la lluita contra la droga i la prostitució. Un policia llest, perseverant, agosarat i sempre alerta que protagonitza la darrera novel·la de l’escriptor d’Oliva (la Safor) Josep Lluís Roig, Promeses que no podrem complir (Vincle editorial, 2019).
El relat té una estructura singular. L’autor l’ha dividit en quatre apartats. El primer, el més extens i que porta el títol de la novel·la, l’ha dividit al seu torn en entrades encapçalades per una data i l’ha subdividit en escenes. La resta d’apartats, més breus, porten com a títol Primer final, Principi del primer final i La boira entre les venes, tots els quals també subdividits en escenes.
Al llarg del llibre trobem diverses veus narratives que teixixen una xarxa on el lector quedarà atrapat. Fins i tot apareix per sorpresa la veu del suposat autor de la novel·la, l’economista Ragnar Undset —un descarat oportunista—, l’aparició del qual acaba conformant això tan literari d’una història dins d’una altra història.
La novel·la transcorre entre Suècia i les comarques de la Marina i la Safor, i és també un homenatge a la novel·la negra nòrdica.
Josep Lluís Roig, amb una gran lucidesa, connecta l’extrema dreta noruega i la valenciana-espanyola, oferint-nos una mirada sense subterfugis sobre el seu renaixement i ascens.
El llibre ens parla del costat fosc de l’ésser humà, de l’engany, la destrucció de la innocència, la corrupció de menors, el tràfic de blanques, la droga, el supremacisme fanàtic i les seues connexions internacionals, la violència, la crueltat sense límits.
Roig construïx amb tots els condiments de la novel·la negra un relat amé, àgil, intens, que enganxa a la lectura des de les primeres pàgines i va in crescendo. Aleshores, en un fals finals ens deixa prendre una mica d’alé i de colp i volta obri noves dreceres per a tancar el cercle iniciat en les primeres pàgines.
Promeses que no podrem complir, amb la qual Josep Lluís Roig va obtindre el Premi Teodor Llorente de Novel·la Negra 2019, és una novel·la sòlida, intensa, que ens brinda una visió crua d’una de les cares més fosques de la realitat que ens envolta.