A finals de la
dècada dels setanta del segle passat, un jove estudiant de Belles Arts tornava
en tren des de València a la seua ciutat, Sagunt. En eixir el tren de
l’estació, tragué de la seua cartera un llibre de poesia i es va submergir en
la seua lectura, alié al paisatge ubérrim de l’Horta. El viatger que tenia al
davant, després d’una llarga estona d’estar observant-se’l, li pregunta: «Què
lliges?». «Un llibre de poesia de Rainer Maria Rilke». L’individu el felicità
per la seua admirable elecció i tot seguit afegí amb un cert orgull: «Jo també
soc poeta». El jove estudiant saguntí el mirà una mica incòmode, en un país amb
tan baixos nivells de lectura una confessió com aquella era bastant inusual. En
aquell moment res el feia sospitar que anys més tard seria l’encarregat del
disseny de l’obra completa d’aquell peculiar company de viatge i que a més acabaria obtenint el premi de poesia amb el
seu nom.
El poeta era Josep
Maria Ribelles (1934-1997) i el jove aprenent d’artista Manuel Bellver Bayo
(1956).
La poesia de
Ribelles, influenciada en els seus primers llibres per la de Juan Ramón Jiménez
i alguns dels membres més destacats de la generació del vint-i-set, com ara
Luis Cernuda, evoluciona al llarg dels anys cap al simbolisme amb ecos de
Rimbaud i Verlaine i més endavant cap a l’expressionisme amb un notable interés
per l’obra de George Tralk. La de Manuel Bellver té un nexe directe amb la seua
obra plàstica i la seua evolució al llarg dels anys. El poeta i assagista
alcoià Manel Rodríguez-Castelló afirma que «Bellver és un artista a temps
complet i no es poden separar els seus interessos plàstics dels literaris».
L’obra poètica de
Bellver, iniciada amb la publicació l’any 1997 del llibre Dies després, naix de la
influència de les avantguardes més radicals i agosarades del segle xx, per acabar conformant amb el pas del
temps una de les veus poètiques més arriscades i originals del panorama
literari valencià. Davant d’una obra plàstica, d’un poema de Manuel Bellver,
ningú no pot restar indiferent.
Manuel Bellver
obté el XXII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles amb el llibre Claror dels marges (Onada edicions,
Benicarló, 2019). Una col·lecció de poemes compacta i sense concessions al
realisme intimista tan abundant en terres valencianes, que compta amb un
magnífic pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.
El marge, segons
el poeta de Sagunt, és l’espai que delimita camins, camps, polígons, ciutats,
fins i tot la pàgina d’un llibre. Un lloc també per a saltar-se, per a
transgredir. La claror aporta llum i fa que la visió sobre el marge i l’espai
que delimita siga més nítida i desemmascaré allò que s’oculta en la penombra.
El passat mes de
març Manuel Bellver inaugurava una exposició a l’Octubre Centre de Cultura
Contemporània de València, Hivern,
aquells que la vam visitar poguérem comprovar que la seua obra, com molt bé
afirma Rodríguez-Castelló, «dona compte de la seua visió i vivència del món, és
un organisme viu» que dialoga amb el mateix autor i tot allò que l’envolta,
evolucionant amb l’erosió, provocada pel medi i pel clima, i amb la llum sempre
imprescindible. El poeta deixa que el lector tinga una interpretació personal
de cadascun dels seus poemes i el convida fins i tot a desconstruir-los, a
combinar-los esborrant el marge que imposa la pàgina i continuant el vers en el
vers de la pàgina següent. Si ho fa, el poema pren un nou sentit i la llum que
irradia és una altra.
Claror dels marges és un llibre que ens invita al joc i
a la reflexió crítica, lluny del banal soroll de fons que ens imposa un món que
pretén idiotitzar-nos.