dijous, 31 d’octubre de 2019

CLAROR DELS MARGES




A finals de la dècada dels setanta del segle passat, un jove estudiant de Belles Arts tornava en tren des de València a la seua ciutat, Sagunt. En eixir el tren de l’estació, tragué de la seua cartera un llibre de poesia i es va submergir en la seua lectura, alié al paisatge ubérrim de l’Horta. El viatger que tenia al davant, després d’una llarga estona d’estar observant-se’l, li pregunta: «Què lliges?». «Un llibre de poesia de Rainer Maria Rilke». L’individu el felicità per la seua admirable elecció i tot seguit afegí amb un cert orgull: «Jo també soc poeta». El jove estudiant saguntí el mirà una mica incòmode, en un país amb tan baixos nivells de lectura una confessió com aquella era bastant inusual. En aquell moment res el feia sospitar que anys més tard seria l’encarregat del disseny de l’obra completa d’aquell peculiar company de viatge i que a més  acabaria obtenint el premi de poesia amb el seu nom.
El poeta era Josep Maria Ribelles (1934-1997) i el jove aprenent d’artista Manuel Bellver Bayo (1956).
La poesia de Ribelles, influenciada en els seus primers llibres per la de Juan Ramón Jiménez i alguns dels membres més destacats de la generació del vint-i-set, com ara Luis Cernuda, evoluciona al llarg dels anys cap al simbolisme amb ecos de Rimbaud i Verlaine i més endavant cap a l’expressionisme amb un notable interés per l’obra de George Tralk. La de Manuel Bellver té un nexe directe amb la seua obra plàstica i la seua evolució al llarg dels anys. El poeta i assagista alcoià Manel Rodríguez-Castelló afirma que «Bellver és un artista a temps complet i no es poden separar els seus interessos plàstics dels literaris».
L’obra poètica de Bellver, iniciada amb la publicació l’any 1997 del llibre Dies després, naix de la influència de les avantguardes més radicals i agosarades del segle xx, per acabar conformant amb el pas del temps una de les veus poètiques més arriscades i originals del panorama literari valencià. Davant d’una obra plàstica, d’un poema de Manuel Bellver, ningú no pot restar indiferent.
Manuel Bellver obté el XXII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles amb el llibre Claror dels marges (Onada edicions, Benicarló, 2019). Una col·lecció de poemes compacta i sense concessions al realisme intimista tan abundant en terres valencianes, que compta amb un magnífic pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.
El marge, segons el poeta de Sagunt, és l’espai que delimita camins, camps, polígons, ciutats, fins i tot la pàgina d’un llibre. Un lloc també per a saltar-se, per a transgredir. La claror aporta llum i fa que la visió sobre el marge i l’espai que delimita siga més nítida i desemmascaré allò que s’oculta en la penombra.
El passat mes de març Manuel Bellver inaugurava una exposició a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, Hivern, aquells que la vam visitar poguérem comprovar que la seua obra, com molt bé afirma Rodríguez-Castelló, «dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu» que dialoga amb el mateix autor i tot allò que l’envolta, evolucionant amb l’erosió, provocada pel medi i pel clima, i amb la llum sempre imprescindible. El poeta deixa que el lector tinga una interpretació personal de cadascun dels seus poemes i el convida fins i tot a desconstruir-los, a combinar-los esborrant el marge que imposa la pàgina i continuant el vers en el vers de la pàgina següent. Si ho fa, el poema pren un nou sentit i la llum que irradia és una altra.
Claror dels marges és un llibre que ens invita al joc i a la reflexió crítica, lluny del banal soroll de fons que ens imposa un món que pretén idiotitzar-nos.

Cap comentari: