dimecres, 30 de desembre del 2009

DEL PODER I LA CULTURA


Hi ha autors als quals els ressenyistes i opinadors de llibres ens veiem obligats a presentar tot just abans d’iniciar el comentari sobre l’obra, per situar-los en un temps i un context. Aquest no és el cas. Joan Francesc Mira és un home que, per la seua llarga i prolífica trajectòria com a narrador i assagista, és de sobra conegut.
Hi ha autors que necessiten presentar-se als possibles lectors amb una important tensió d’estil en els seus textos, mesurant extremadament el pes de cada mot. Aquest tampoc no és el cas de Joan Francesc Mira: el seu estil és clar, senzill, àgil i directe. És sabedor de quin és el seu públic i s’hi adreça amb la familiaritat i la confiança d’aquells que han sigut companys.
Afirmava Enric Soria en el pròleg del llibre Sermonari laic, «que al gremi de predicadors han estat secundats per una gent d’ofici i confessió difícil d’escatir que té la gosadia d’opinar». Un d’aquells autors valencians que té aquesta gosadia és sens dubte J. F. Mira, el qual torna en aquest llibre, Sobre ídols i tribus (Editorial 3i4. València, 1999), a tractar algunes de les diverses qüestions que com a articulista i assagista l’han ocupat i preocupar al llarg del temps: la relació entre el poder i la cultura, la nació i la identitat.
Es tracta d’un llibre dividit en tres parts, on J. F. Mira, per a fer el seu plantejament, va fins i tot a la recerca dels orígens de les paraules sobre les quals gira l’assaig i el naixement dels seus significats actuals, com ara cultura, política, estat. Així com la seua evolució des de l’accés al poder d’una nova classe social, la burgesia i la creació dels estats nació.
La cultura, eixa abstracció que engloba tantes activitats de l’ésser humà, i que el seu significat té l’origen en el mot cultiu, s’ha convertit en una eina, en una nova religió, al parer de Mira, creada, nodrida i usada pel poder en el seu benefici.
El paper de la universitat, una institució d’origen medieval, com un espai més de la mítica del poder que no del conreu de l’esperit que hauria de ser la cultura, és qüestionada des de la política, però no la política com les diverses qüestions que afecten els ciutadans, sinó com a veu o portaveu del poder. Al mateix temps, J. F. Mira alerta sobre el perill que la universitat puga convertir-se en una eina de creació d’especialistes, de professionals competitius i no un lloc de formació i enriquiment espiritual dels ciutadans.
En la segona part, reflexiona sobre les nacions (les tribus), des del concepte nació com a identitat i identificació dels components de la tribu. Una temàtica habitual en la seua obra i que respon a la preocupació que té com a pensador i ciutadà d’una nació sense estat, també posat en les coses de la polis.
La tercera part té dos capítols, un que enllaça d’alguna manera amb la segona part. De fet, malgrat les diverses parts en les quals està dividit el llibre, tot resta lligat, per tot allò de la identitat, en aquest cas la seua com a escriptor. I una segona sobre la fi del món, una qüestió quasi obligada en aquest final de mil·lenni.
Així i tot, al meu parer aquest no és un dels llibres més brillants de J. F. Mira. Personalment, em quedaria amb altres títols; això sí, la seua lectura és àgil, entretinguda i invita constantment a la reflexió: quasi res.

dimarts, 29 de desembre del 2009

EL FASCINANT MÓN DE LA PLOMA

El passat dia 27 de desembre (2009), en una entrevista publicada en el diari Avui, el veterà editor Jaume Vallcorba afirmava amb la contundència i la intel·ligència que el caracteritzen que els autors que pretenen viure de la seua obra són uns ingenus. Fa unes dècades Manel Joan i Arinyó va ser un ingenu i va pretendre, amb perseverança i enginy, convertir-se en un escriptor professional, iniciant una cursa impossible en un país com el nostre en què la societat no tan sols viu d’esquena al fet literari, sinó que fins i tot penalitza els escriptors que s’atrevixen a escriure en llengua pròpia.

D’aquella obsessió del de Cullera jo ja havia tingut notícies en una tertúlia que vam mantindre al número 10 del carrer sant Josep de Sueca Manuel Baixauli, Vicent Penya, Salvador Pérez i jo mateix amb Joan Fuster, poc abans que aquest faltara. Fuster parlava amb ironia i tendresa d’aquesta dèria de l’escriptor cullerot. Però Arinyó és tossut i ho va intentar de totes les maneres possibles fins que, en arribar a publicar deu llibres i guanyar un fum de premis literaris, es va adonar que continuava tan invisible com el primer dia.
Conec Manel Joan i Arinyó des de la segona meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, he tingut el plaer de fer-li d’editor i de presentar la seua obra en unes quantes ocasions (Pedreguer, Sueca...). He llegit quasi tota la seua producció literària, he gaudit conversant amb ell i escoltant-lo, Manel Joan té una manera molt personal de contar les coses, afegint-los un to suggerent i uns elements literaris atractius per a seduir i atrapar l’oient. Un to i uns elements que en major grau també utilitza a l’hora d’escriure. Manel Joan i Arinyó és un dels pocs narradors valencians que han tocat tots els gèneres i subgèneres narratius: la novel·la, el conte, la narrativa infantil i juvenil, la narrativa negra, eròtica, el gore, la memorialística... Ha estat un home prolífic, capaç de crear una veu narrativa pròpia i recognoscible.
L’any 2009 va obtindre el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt i ara acaba de publicar en Onada Edicions l’obra guardonada: Fem un trio. El fascinant món de la ploma. Aquest llibre és un anecdotari escrit amb la seua prosa, una prosa amb un timbre de veu personal, que a través dels anys ha anat polint, temperant i perfeccionant. Un llibre que recull els anys en què un jove de Cullera va decidir fer-se escriptor i amb tota la ingenuïtat del món va pretendre professionalitzar-se. Per les seues pàgines apareixen personatges importants de la nostra cultura, editors com ara Eliseu Climent o el mateix Vallcorba, escriptors com Joan Fuster, que li va fer involuntàriament una cara nova a l’Arinyó, Pere Quart o Vicent Andrés Estellés, del qual fa un retrat que és quasi una caricatura. No sé si Manel Joan i Arinyó és un gran lector de còmics, però la seua prosa té alguna cosa comparada al traç d’un dibuixant de còmic, el qual exagera les formes en la justa mesura per tal d’augmentar els atractius dels personatges.
Jo coneixia bona part de les anècdotes que narra en Fem un trio. El fascinant món de la ploma, però les he tornat a gaudir pres per la manera tan personal que té d’explicar-les. Sota la seua ironia he trobat també el fresc d’un temps en el qual no sols el jove escriptor que fou va covar il·lusions, sinó que també ho féu tota una societat que estava a punt de caure en una etapa de desencant.
Un llibre per a gaudir amb un somriure penjat dels llavis.
Un retrat d’un escriptor que va pretendre un impossible. Un seguit d’anècdotes enganxades l’una a l’altra com una traca.

dissabte, 26 de desembre del 2009

RECITAL DE POESIA



Tres poemes del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català (Editorial Aguaclara, 2009) recitats al Café Ro el desembre de 2008.
Dona, el galant i afable cavaller que estimes, Cauen les persianes del capvespre i Un poeta no és cap corresponsal de guerra.

divendres, 18 de desembre del 2009

EL QUE HI HA EN CASA ÉS DE TOTS


Hi ha amors que cal fer a cada encontre

com hi ha veus poètiques que

només són trencaclosques d'herències.

Hi ha desitjos que realment són indesitjables.

Hi ha un temps mort en cada vida

i morts, malgrat l'evidència, que són inesperades.

Hi ha qui parla sol i ningú l'escolta.

Hi ha bellesa que irromp amb el dolor

com hi ha llençols que aixopluguen paraules.

Hi ha vides que duren tota una vida

i altres que ni això.

(Poema publicat al número 9/10 de la revista literària Diàfora, editada a Almussafes pel Cercle Poètic Argila de l'Aire i recitat al cd que acompanyava la revista per Suni Aguado. Les imatges fotogràfiques són meues -Manel Alonso- i el vídeo ha anat a càrrec, com en altres ocasions, de Ximo Gimeno).

dijous, 17 de desembre del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


5.

Ahora que ha caído la noche
y que la soledad se pasea
en camisa de dormir por la casa
dejando entrever
la amarga tristeza de sus carnes,
una pregunta te llega
como el crujido inesperado
de un mueble viejo
y te asusta y te golpea:
¿Quién decide el instante exacto
en que tendremos que mirar
cara a cara a la Muerte?
Es mas si ese ser
nos diera una oportunidad,
para hacer un pulso con la vieja dama,
¿lucharíamos buscando
el rayo necesario para la esperanza?
¿lucharíamos esperando
el hito imprescindible
para una victoria
siempre provisional?
Esperando la respuesta
sorprendes a Caronte faenando.


(5
Ara que ha caigut la nit/ i que la soledat es passeja/ en camisa de dormir per la casa/ deixant entreveure/ l’amarga tristesa de les seues carns,/ una pregunta t’arriba/ com el cruixit inexperta/ d’un moble vell/ i t’esglaia i et colpeix:/ Qui decideix l’instant exacte/ en què haurem de mirar/ cara a cara la Mort?/ És més si eixe ésser/ ens donara una oportunitat,/ per a fer un pols amb la vella dama,/ lluitaríem cercant/ el raig necessari per a l’esperança?,/ lluitaríem tot esperant/ la fita imprescindible/ per a una victòria/ sempre provisional?/ Esperant la desposta/ sorprens Caront feinejant.)

Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).
PODEU LLEGIR UN MAGNÍFIC ARTICLE DEL POETA ALEXANDRE NAVARRO SOBRE EL LLIBRE LES HORES REHABILITADES, ON ESTÀ INCLÒS AQUEST POEMA, NOMÉS CLICANT ACÍ O VISITANT EL BLOG ELS MECANOSCRITS DE POUET.

dimarts, 15 de desembre del 2009

EL CARRER DELS BONSAIS

( Il·lustració de Miquel Albarracín)
La filosofia hindú persegueix l'alliberament;

la grega, tret de Pirró, Epicur i alguns inclassificables,

és decebedora, no busca més que... la veritat.

E.M. Cioran


A LA RECERCA DE LA VERITAT


D’un temps ençà, Pep Sanz, el veí del quaranta-dos, no tenia altra obsessió en el cap que la recerca de la veritat.
A casa, a la feina, i fins i tot en les hores del lleure al Bar de la Cantonada, sempre que prenia la paraula era per a parlar-ne.
L’escriptor de novel·les barates lloava públicament la nova tasca que s’havia assignat Pep, i afirmava a tall d’il·lustració, eixint-se una mica de mare, que als nord-americans se’ls havia oblidat afegir a la seua Constitució el punt en el qual s’afirmara que tothom té dret a la recerca de la veritat.
No res aturava Pep, i continuava cercant amb una perseverant voracitat.
A la fi una nit es va trobar, a l’altura de la sucursal del número tres del Banc-Exprés, amb la mort, i aquesta amb un rictus solemne en la cara que llevava l’alé el va interpel·lar:
–Pep, no busques més, ja m’has trobat.

PODEU LLEGIR UN MAGNÍFIC ARTICLE D'ALFONS CERVERA SOBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ O VISITANT EL BLOG ELS MECANOSCRITS DE POUET.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

dissabte, 12 de desembre del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


4.
Cada vez te cuesta mas irte,
dejar tu pequeño mundo de barro y cariño
y en otros abrir paréntesis,
abrir espacios en los que
van quedando instancias
de amor y de amistad.
Espacios efímeros, minúsculos reinos
que te cuesta cada vez mas cerrar.
Cada vez te cuesta mas inaugurar etapas
Y piensas que es porque te vas haciendo cómodo,
¿pero no será que te vas haciendo viejo?
Dejas a medias un verso,
te levantas, arrastrando la silla,
y en el baño te miras al espejo
intentando ver al adolescente que fuiste
pero sólo consigues tropezar
con los surcos que te ha dejado en la cara
el temido arado del tiempo.

(4
Cada vegada et costa més anar-te’n,/ deixar el teu petit món de fang i estima/ i en altres obrir parèntesi,/ obrir espais dins dels quals/ es van quedant instàncies/ d’amor i d’amistat./ Espais efímers, minúsculs reialmes/ que et costen cada vegada més de cloure./ Cada vegada et costa més inaugurar etapes/ i penses que és perquè et vas fent còmode,/ però no serà que et vas fent vell?/ Deixes a mitges un vers,/ t’alces, arrossegant la cadira,/ i al bany et mires a l’espill/ intentant veure-hi l’adolescent que vas ser/ però tot just aconsegueixes ensopegar/ amb els solcs que t’ha deixat en la cara/ la temuda rella del temps.)
Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

dimecres, 9 de desembre del 2009

ELEGIA I CANT D'ALCÚNIA

(D'esquerra a dreta, Manel Alonso, Joan Garí, Isabel Marín, Alfred Ramos, Mercé Viana, Manuel Civera, Josep Antoni Fluixà i Robert Amoraga, durant un dinar a València)


El poeta, narrador, crític literari i agitador cultural Josep Antoni Fluixà (Alzira, 1959), amb l’excusa dels seus primers cinquanta anys de vida, ha publicat un volum de poesia que recull vint-i-quatre poemes de joventut. El llibre, Elegia i cant d’Alcúnia, ha estat editat per Bromera com un regal a un dels més fidels i honestos d’entre tota la llarga llista de col·laboradors amb els quals compta l’editorial de la Ribera. El poemari està dividit en tres parts, Elegia i cant d’Alcúnia, la més extensa amb catorze poemes, Dubtós cos tancat, amb set poemes, i Brossa nova, amb tres; i està encapçalat per unes paraules preliminars on l’autor, amb la claredat i la sinceritat que el caracteritzen, justifica l’edició del llibre, fa una valoració literària i ens detalla les vicissituds que han patit al llarg dels anys els poemes inclosos.
Josep Antoni Fluixà és un autor que ens ha oferit escassos llibres de poesia. Nàufrags sense illa (1987) i L’estel fugaç (1999), un per dècada. Com a lector hauria preferit que Fluixà ens haguera lliurat un recull més recent, com tocava, si seguim la seua tradició, però ha volgut lliurar-nos un llibre que conté alguns poemes escrits l’any 1979, completant d’aquesta manera tres dècades de conreu i passió per la poesia. Ara cal que sense demora ens lliure el poemari que realment ens deu, el que després de deu anys alguns esperàvem.
Alcúnia és un més d’aquells pobles imaginaris que la ment dels escriptors valencians han posat en el mapa imaginari de la nostra literatura, on ja són Areus, de Vicent Pallarés, Araflà, d’Alfons Navarret, el Benborser de Salvador Company o el meu Pouet.
L’Elegia i el cant per aquest poble imaginari és en realitat un cant a tots els pobles d’un país immers en plena transició política als quals encara els restaven obertes les ferides provocades per la guerra civil i la repressió posterior. Un cant diàfan, directe i dramàtic, amb poemes que dins de la seua aparent senzillesa tenen una gran força com ara el 3: «Alcúnia té el cul pelat, / i sonen de les esglésies les campanes, / el dring-drang de mort, / de mort podrit i esquinçat, / de mort amb cara d’espant», el 5: «Sollada la taula d’hores mortes, / mentre una noia espera / que el seu nuvi torne de la guerra, / i es mira amorosidament l’aixovar» i el 7: «La meua mare no sap llegir el que escric, / però sap escoltar-me / molt tendrament tot el que li dic».
Dubtós cos tancat s’acosta més que l’anterior a allò que seria posteriorment la temàtica i la veu lírica del poeta d’Alzira. Els poemes són més complexos, més rics, més intensos, la mirada del creador és més personal, els versos naixen d’una recerca interior i es projecten sobre el paper amb lucidesa. A mi personalment és la part que més m’ha agradat. «Les paraules, sovint, et són l’únic refugi, / núvol que et cobreix i et purifica».
El llibre el tanquen tres poemes que van ser en el seu moment l’aportació de Fluixà a l’antologia Brossa nova. Poetes valencians dels 80, de la qual es van encarregar Marc Granell i Jaume Pérez Muntaner. Dels tres vull destacar el que porta com a títol Proposta: «Deixar caure els mots com qui deixa / caure unes gotes d’oli cru, / expandint-se per sobre un paper... / Seguir la línia, poema-cos, del dictat. /.../ Fer de l’escriptura una trampa, / l’enginy suprem que el captive». Tota una declaració d’intencions.

dilluns, 7 de desembre del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


3.

El latido del dolor
va reduciendo el cosmos
hasta convertirlo
en un feudo pequeño, microscópico
donde tan solo cabes
tu y tu soledad.
El latido del dolor
despierta el miedo al vacío
que te van dejando
uno a uno tus muertos.
Escuchas el latido del dolor,
tan sólo el latido del dolor
y lejos, muy lejos
adivinas el respirar
de un cuerpo durmiendo a tu lado.

(3
El batec del dolor/ va reduint el cosmos/ fins a convertir-lo/ en un féu petit, microscòpic/ on tan sols caps/ tu i la teua solitud./ El batec del dolor/ desperta la paüra al buit/ que et van deixant/ un a un els teus morts./ Escoltes el batec del dolor,/ només el batec del dolor/ i lluny, molt lluny/ endevines el respirar/ d’un cos dormint a la teua vora.)


Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

dissabte, 5 de desembre del 2009

UNA LECTURA DE BARANES D'ARAM

Baranes d’aram és una col·lecció de vint-i-dos poemes de vers lliure i d’extensió diversa del poeta de Bonrepós i Mirambell Alexandre Ros i Ros. Una col·lecció que compartix volum amb Cabdells d’escuma de Francesc Pou, amb un títol que els aixopluga: De fil de veu (Misèria &cia, Alcoi, 2009).
En Baranes d’Aram els dos primers poemes situen el lector en les terres de l’Alcoià. Després inicia un monòleg amb un llarg rosari de poemes destinats a un tu que de vegades és un nosaltres, però que el lector intuïx que es tracta del reflex del poeta en l’espill. En aquests poemes apareixen sovint mots com ara memòria «esdevenia l’esport de la memòria» i record «Saps que s’ha aturat el record» o imatges que ens suggereixen tots dos «Col·lecciones bocins d’ahir», també dolor, pèrdua i un present descoratjador «mentre el present dubtós/ és una cursa d’obstacles». Més endavant el poeta ens fa saber que trobà un dia un espai on fou immensament feliç, potser a l’illa de Menorca, ja que apareixen Ciutadella «cantaves amb ones/ les memòries de Ciutadella» i la Macarella, una platja al sud de l’illa «Les naus passaran de llarg/ a cala Macarella estant/ recolliràs els versos.... » De colp un raig de llum, una vida plena resplendixen en els darrers set poemes, majoritàriament breus com la nota presa en l’instant que tarda en trencar una ona; però, les circumstànciesvan obligar al poeta a abandonar aquell espai on va trobar un boci de felicitat. Tots sabem com de traumàtic és renunciar als paradisos i, malgrat que siga una quimera, ens pren sovint el desig de retornar-hi. També l’ombra d’aquest paradís o potser un altre convertida en record serpenteja en bona part de la resta del poemari.
Entre el poema sis i el tretze Alexandre agrupa un seguit de versos que ens parlen del dolor de la tortura, de la frustració, de la impotència, del trencament dels fràgils equilibris, «Arribes al crit/ esquerdes els fràgil equilibri/ que vas bastir amb l’esguard», «Finalment es trenca/ aquell bri d’alegria/ proporcionat per la satisfacció/ d’estar on volíem,/ no hi ha més» i alça la veu i denuncia que no tot val i que la indiferència no és cap remei. Durant la lectura d’aquests poemes he tingut la sensació que junts conformaven una part diferent a la resta, menys íntima, més acostada a la denúncia social, però alhora he vist que hi ha com un finíssim fil d’aram que els unix. En aquest apartat, que no ho és, hi ha un magnífic poema, el més llarg de tots, que ens parla d’un temps en el qual ens ha tocat viure en què l’ésser humà s’evadix de la realitat tot practicant la indiferència, una indiferència que no és més que el refugi de l’egoisme, un efecte secundari del desencant «Aquest era el gran remei/ grans dosis d’indiferència./ Bo per a tot/ bo per a tothom./ Els diaris van plens,/ els noticiaris no en diuen altra./ Es convoquen congressos/ s’inauguren seus... »

dimecres, 2 de desembre del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS




2.

A golpe de aullidos
los perros te despedazan el día
construyen un paisaje sonoro
que te hace sentir demasiado cercano
el batir de las alas del ángel de la Muerte.
Enciendes el televisor
y te paseas nervioso
por los diversos canales.
En la calle el viento
juega a la tarara
con las esquelas
de todos los diarios.
Durante la noche
entre el trasluz
intangible de los sueños,
divisas ciertas facciones en el hall
de la gran estación Terminal,
y sientes un ahogo como un muro
en medio de alguna autopista.
Quieres llorar y que la madre,
tal vez la abuela o la mujer,
te reconforte,
pero, a pesar de que en cada mujer
has buscado también una madre,
comprendes que ya eres demasiado viejo
para ciertas cosas.
Empujado por una angustiosa
necesidad de compañía
enciendes la radio.
Alguien canta a un amor desgraciado
y tu, como un buen amigo,
comprensivo y solidario,
en silencio, lo escuchas.

(2
A batzegades d’udols/ els gossos t’esbocinen el dia/ bastint-te un paisatge sonor/ que et fa sentir massa a frec/ el batre d’ales de l’àngel de la Mort./ Encens el televisor/ i et passeges nerviós/ pels diversos canals./ Al carrer el vent / juga a la tarara/ amb les esqueles/ de tots els diaris./ Durant la nit,/ entre el besllum/ intangible dels somnis,/ albires certes faccions al hall/ de la gran estació terminal,/ i sents un ofec com un mur/ al bell mig d’una autopista./ Vols plorar i que la mare,/ tal vegada l’àvia o la muller,/ et reconforte,/ però, malgrat que en cada dona/ també has buscat una mare,/ comprens que ja eres massa vell/ per a certes coses./ Empés per una anguniosa/ necessitat de companyia/ encens la ràdio./ Algú canta un amor desgraciat/ i tu, com un bon amic,/ comprensiu i solidari,/ en silenci, l’escoltes.)


Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

dilluns, 30 de novembre del 2009

VIATGE A L'INTERIOR D'UN NOVEL·LISTA

Salvador Sostre, protagonista de la novel·la de Guillem Rosselló Viatge a l’interior d’un novel·lista (Brosquil edicions, 2009), és un escriptor que aparentment ha perdut la inspiració i que després de vint-i-cinc anys d’absència, empés pel record d’una dona i amb l’objectiu de trencar el seu bloqueig creatiu, torna al seu poble natal, iniciant així un viatge al seu passat, a les seues arrels, però també a les interioritats de la vida literària de les Illes i de la vida d’un poble menut, Bunyola.
La novel·la està escrita en forma de diari, amb un to reflexiu, i abasta un període curt de temps, des del 8 de febrer del 2008 fins l’11 de febrer del mateix any. Els personatges que acompanyen i que marquen el passat, present i futur de Salvador Sostre són femenins. Per una banda està Maria, la germana, una projecció maternal i diguem-ne que representativa de la veu del poble; per una altra, Paula, la muller amb qui viu a la gran ciutat amb l’anonimat que una gran urbs dóna a l’individu en contraposició a l’exposició pública que patix el mateix individu en un poble menut; però també hi és Violant, la jove amb un passat térbol; i encara finalment la dona que fou la seua primera amant, la seua primera musa. Cadascuna d’elles té un rol concret i li oferix diferents propostes de vida, i fins i tot diferents maneres d’entendre la creació literària.
La crisi d’inspiració del protagonista arranca tres anys enrere, després d’haver rebut una trucada telefònica de la seua primera amant, de la qual sentirem a parlar molt al llarg de la novel·la però que mai no sabrem el seu nom. Aquesta trucada li fa repensar-se al protagonista l’obra que ha realitzat fins aquell moment i la vida que ha portat, una vida adotzenada al costat d’una dona que no aspira sinó a viure plàcidament, sense emocions.
En la novel·la apareixen també dos personatges masculins, Joan Tremolós, un home que oferix al protagonista les seues vivències com a material literari, i Miquel Revernell, un periodista i crític que ve a representar el caïnisme i la mediocritat provinciana en el món literari. Amb l’aparició d’ells en escena el protagonista, més que en cap altre moment, es convertix en un titella darrere del qual s’oculta Guillem Rosselló per a dir la seua, de vegades amb una gran dosi de mala bava.
Al llarg dels tres dies de reflexió Salvador Sostre es veurà empés a enfrontar-se amb ell mateix, a desemmascarar-se i optar entre la vida que porta i un nou projecte vital, entre un tipus de literatura o un altre.
Un viatge fascinant a l’interior d’un individu, d’un creador, que va obtindre el 2008 el Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàssim.

dissabte, 28 de novembre del 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES / QUADERN DELS TORSIMANYS


1

Estás predestinado a la muerte,
no le des más vueltas,
lo sabes, te lo enseñaron de pequeño.
Cuando naciste enterraron al abuelo
y poco tiempo después a la abuela,
mamaste llantos, viáticos y campanas de muerto.
A pesar de esto vives sin
la conciencia del fin.
De vez en cuando la Muerte asoma
por la puerta entreabierta del dormitorio
y te observa fijamente
invadiendo tus sueños.
Incómodo, tratas de ignorarla
buscando otros caminos,
pero todos los que encuentras
te llevan a su vacío
y tiemblas, tiemblas lleno de angustia
y te abrazas al cuerpo caliente
que, ajeno, yace a tu lado.
En brazos de Eros intentas huir de Tánatos
pero por mas que lo desees
¡ no puedes, no puedes, no puedes!,
Estás predestinado a la Muerte,
lo sabes, ¿que mas quieres que te diga?

(1
Estàs predestinat a la Mort,/ no cal pegar-li més voltes,/ ho saps, t’ho van ensenyar de menut./ En nàixer soterraren l’avi/ i poc temps després l’àvia,/ mamares planys, viàtics i campanes a mort./ Així i tot vius sense/ la consciència de la fi./ De tant en tant la Mort guaita/ per la porta entreoberta del dormitori/ i t’esguarda fixament/ envaint els teus somnis./ Incòmode, tractes d’ignorar-la/ cercant altres viaranys,/ mes tots amb els que et trobes/ et porten al seu buit/ i tremoles, tremoles ple d’angúnia,/ i t’abraces al cos calent/ que, aliè, jau a la teua vora./ En braços d’Eros intentes fugir de Thànatos,/ però per més que ho desitges/ no pots, no pots!, no pots!!,/ estàs predestinat a la Mort,/ ho saps, que més vols que et diga?)


Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).


dijous, 26 de novembre del 2009

BIBLIOTECA DE GUERRA

(A la llibreria Babel de Castelló de la Plana, a l'any 2001, d'esquerra a dreta Antoni Royo, Vicent Pallarés, Manel Alonso, Pasqual Mas i Encarna Barreda)

Pasqual Mas té una gran capacitat per a organitzar un pomell de poemes i convertir-los en un llibre de poesia. En Biblioteca de guerra (Brosquil edicions, 2002) ens ho demostra abastament.
Biblioteca de guerra està format per trenta-cinc poemes escrits al llarg de tota una dècada (1991-2001). Està dividit en set parts, en set biblioteques, Biblioteca de guerra, Biblioteca d’exilis i llunyanies, Biblioteca de sal, Biblioteca de referència, Biblioteca de la diàspora, Biblioteca de l’oblit i Biblioteca de la memòria, cadascuna de les quals conté cinc poemes. Ens trobem així amb poemes de diferents factures i extensió, hi ha poemes a més conformats per cinc parts, Tren d’exili, per quatre parts, Tankes salats, Setge al mar, per tres parts, Nau de pètals, i per dues parts, Lectura de la mar. Els interessos estètics i temàtics també són diversos, deu anys són molts perquè els poemes de Biblioteca de referència escrits els anys 1990, 1991 i 1992 no diferisquen en cap aspecte amb els de Biblioteca de la diàspora escrits l’any 2001. Aquesta diversitat convertix el recull en una antologia o, millor encara, en una tria personal del polièdric Pasqual Mas.
Alguns podran dir que el llibre és una mica irregular, i raons potser no els en falten, però a favor de Biblioteca de guerra diré que conté poemes i fins i tot apartats sencers d’una gran qualitat, com ara el poema que obri el llibre, Biblioteca de Sarajevo (Quan moren els llibres morim nosaltres, / els que adés i abans fórem, els que som, / els que mai no serem), o fins i tot apartats sencers com ara Biblioteca de la diàspora, dedicat al poble jueu i on m’agradaria destacar el poema La clau del senyor Botero (Avui que ja han passat cinc segles / com naus nafrades de pólvora i oratges sagnants [.] / Cinc segles que al senyor Botero ara monsieur Botéro, en fel l’han convertit, / sense abandonar el Llibre de les pàgines de la / sapiència ploguda sobre el manà dels esquelets / que moren abandonats pel desert [.]).
Pasqual Mas és un home amb una sòlida formació literària, un lector voraç i un intel·ligent posseïdor d’una magnífica biblioteca, un treballador notable a qui li agrada crear artefactes que en la seua aparent senzillesa guarden en el seu interior una maquinària recaragolada. Pasqual entén la literatura també com un joc del llenguatge amb el qual crear imagineria poètica que després amb precisió incrusta en un punt exacte de cada estrofa.
Biblioteca de guerra és una biblioteca de biblioteques on trobarem bona part dels vents que mouen Pasqual Mas a navegar per la mar no sempre bucòlica i en calma de la poesia.

dilluns, 23 de novembre del 2009

LA VEU DEL ROURE


Isabel, una nena desperta, intel·ligent i amb una gran imaginació, es troba un dia al bosc amb una anciana, Beatriu, de la qual tothom diu que és una bruixa, una mala dona. Isabel no li té por. És més, creu amb convicció que és una bona persona. Cada vesprada ix al bosc per a trobar-se amb ella i parlar, parlar sobre la natura, les herbes medicinals i sobretot de les fades, uns éssers màgics que la tenen fascinada. Isabel és una xiqueta amb una gran intuïció i prompte endevina que hi ha un vincle familiar entre totes dues. Una vesprada Isabel li demana a Beatriu que li conte la seua història... D’aquesta manera és com Sílvia Tarragó enceta el llibre La veu del roure, amb el qual va obtindre el Premi de Narrativa Juvenil de la Vall d’Uixó 2008 i que Brosquil edicions ha publicat la tardor del 2009. Una narració on reivindica la tradició de la literatura oral i aquella altra que transcrita per grans mestres ha pogut arribar fins nosaltres. Reivindica, també, l’amor a la natura i els grans secrets que ella guarda i que nosaltres, atrapats en la voràgine de la vida moderna, hem perdut perquè en algun moments s’ha trencat la transmissió generacional de coneixements i de valors. Vivim d’esquena a la natura i també a l’univers mític, espiritual, que l’ésser humà va anar construint al llarg dels segles; una natura poblada d’éssers fantàstics, d’esperits que vivien dins dels arbres.
Sílvia Tarragó compon una estranya caixa xinesa, construint una història que està dins d’una altra història, i aquesta conté d’altres més petites pouades directament de les llegendes i rondalles del Maresme, comarca a les muntanyes de la qual Sílvia situa La veu del roure.
La història de Beatriu, que és el tronc sobre el qual se sustenta tot el llibre, s’inicia abans de nàixer ella i ho decidix així l’autora per tal d’explicar-nos quins són els orígens familiars del personatge, la seua situació social i econòmica. Després la narració es desenvolupa des del seu naixement fins la seua vellesa, detallant-nos els diversos trets de la seua personalitat, marcats per la mort de la seua mare, la biblioteca del seu pare i la proximitat de la natura. L’acompanyarem així durant la seua infantesa, joventut i maduresa, assistirem als seus dos matrimonis, als seus parts, a la mort dels seus marits i de dos dels seus fills. Viurem la seua vida marcada pel pacte que un dia va fer amb Gebre, l’esperit que habita un vell roure. La seua veu, la seua presència l’ajudarà a sobreposar-se dels colps més durs i li aportarà la pau espiritual que li és tan necessària. L’aparició d’Isabel en la vida de Beatriu significarà la transmissió a una nova generació del pacte amb l’esperit.
La veu del roure és una rondalla de nova creació que xucla i enfonsa les seues arrels en la més genuïna tradició catalana i europea. Un llibre ple de fantasia, de tendresa, d’estima pel bosc i de passió per la literatura.

divendres, 20 de novembre del 2009

ISTANBUL


Com altres poemaris de Joan Baptista Campos, Istanbul (7 i mig editorial de poesia, 2001) és producte d’un viatge i de l’impacte sensorial i emotiu que aquest li ha generat: «De vegades [confessa en el postfaci] em passa: hi ha ciutats que he visitat que, quan intente evocar-les, l’única cosa que recorde d’elles és que les he oblidades. Tal com raja. No és el cas, pel que fa a la meua experiència, d’Istanbul». Però aquest no és un viatge qualsevol, sinó una estada que Campos va decidir que fóra personal i íntima, allunyada de les colles de turistes. «El cert és que ens llevàvem ben d’hora, perquè havíem vingut a passejar la ciutat».
El poemari està dividit en tres apartats: Coses, amb dèsset poemes de vers lliure i d’una extensió entre tres i vint-i-tres estrofes; Proses, amb deu petits artefactes transversals entre la narrativa, la poesia i la impressió anotada; i Brosses, amb catorze poemes d’una extensió també d’entre tres i vint-i-tres estrofes.
Per al poeta, Istanbul és una ciutat i totes les ciutats que al llarg de la història ha sigut, és la seua arquitectura i el seu urbanisme, els seus jardins: «jardins encaixats de tulipes, / de lliris blaus i vermells», és el seu paisatge olfactiu, «T’assalta l’olor penetrant del gingebre, del clau, / del cardamom, de la canyella, de la menta», és el paisatge intuït, «Hom sent les mirades / profundament amagades», el paisatge espiritual, el paisatge literari que altres viatgers abans que ell han bastit: E.E. Cumings, omnipresent en el llibre i del qual ha pres alguns versos, Agatha Christie: «Els clients ocasionals que hauran de morir, / a la nit, sobtadament apunyalats, / mentre juguen al bacarà, entre espills» i els clàssics.
Joan Baptista Campos escriu en primera persona. El seu és un jo sensible a la bellesa, a la misèria que rep, apunta i emmagatzema en la memòria els detalls que el colpixen per impactants però també per suggeridors, com ara el clop!,glop! de l’aigua de la gran cisterna que imagina com un dring de llàgrimes o la fonètica del reclam d’un venedor, «Kalinca! / Kalinca! / Kalinca! / Yog, yog, yog, yog!», d’una musicalitat primitiva i sorprenent, i després tot plegat ho converteix en poemes en l’escriptorium. Per a Campos tot és susceptible de convertir-se en matèria literària: la carta d’un menú en un restaurant plena de plats que evoquen llegendes d’Orient, una llista de productes del Gran Basar, una llegenda...
En el darrer apartat del llibre de vegades es deixa dur per la reflexió, potser perquè d’alguna manera comença a sentir la necessitat de traure conclusions, «Hem cregut descobrir que els enigmes / que ens separen sempre restaran oberts a la / curiositat humana», i es pregunta sobre el pas del temps, «la memòria la fa el temps, / l’espill fugaç on ara ens mirem» i ens descobrix aquesta ciutat i aprén d’ella «que m’ha ensenyat, novament, a mesurar les hores».
«Enllà de les muralles /.../ roman Istanbul, la ciutat silent /.../ L’Istanbul inalterable de la memòria, / que dorm l’oblit dels seus silencis». La ciutat que va copsar i seduir el viatger i féu créixer en ell l’esperit de la poesia.

dimecres, 18 de novembre del 2009

EN EL DESERT DELS MEUS ULLS

(Maria Carmen Arnau, durant la presentació del seu llibre en Alfara del Patriarca)


La paraula desert té diverses accepcions en el diccionari, la primera amb la qual ens hi trobem és deixat, abandonat de persona o cosa que podria ajudar, protegir, animar; la segona és la d’un lloc deshabitat on no es veu transitar ningú; la tercera és un lloc inhabitable per la seua carència d’aigua i de vegetació. Quan uns ulls estan deserts podem pensar que estan arrasats, sense vida, o que la mirada que projecten és una mirada òrfena, adolorida. Si no tenen vida, el seu propietari potser està immers en una foscor infinita. Però qui, què els ha arrasat? Candidats n’hi ha molts i possiblement tots en tinguen culpa i la terrible obscuritat que creen només deixa espai a la pena. En En el desert dels meus ulls (Viena edicions, 2009), de Maria Carme Arnau, se sent el grinyolar de la solitud i el plany de l’animal ferit que porta dins la poeta. El dolor, la pena que la nega i la commou li ve per una banda del seu món interior, de la seua realitat més íntima i quotidiana, i per una altra del món que l’envolta.
En En el desert dels meus ulls he trobat molta tristesa, però també molta esperança. És com si Maria Carme Arnau anara perdent pas a pas les il·lusions i els ideals pels colps que li dóna el món i el temps que li han pertocat viure, enterbolint-li la mirada; però ella és una dona forta, lluitadora, capaç de trobar en la immensitat dels camins l’eco de la seua pròpia veu, la qual li retorna les forces, les fites marcades, les utopies somniades.
La poesia és per a Maria Carme un espai on troba la pau espiritual, s’abastix d’energia i es retroba a si mateixa, com si els mots junts conformaren un oasi al bell mig del desert que abasta el seu esguard. Els poemes, com els de les anteriors col·leccions, continuen comptant amb la presència del mar, el mar com una pedrera de bona part de la seua imagineria poètica, el mar com una metàfora de la desitjada llibertat.
El poemari està dividit en dues parts: Arenes infinites, amb vint-i-cinc poemes de vers lliure; i La sorra raspa la pell, amb vint-i-dos poemes, vint de vers lliure i dos sonets que s’aixopluguen sota un mateix títol. Un aspecte que m’ha cridat l’atenció, per insòlit encara que no per important, és que l’autora ha barrejat poemes amb títol, la majoria, amb altres que no els encapçala ni tan sols una numeració, en total vuit.
Maria Carme Arnau, des de la publicació del seu primer llibre, li ha dedicat una especial atenció a la tria del prologuista, en aquesta ocasió ha estat Jaume Pérez Montaner l’encarregat, qui amb el rigor i la serenitat que el caracteritzen analitza no sols el llibre, sinó tota la trajectòria de la poeta d’Alfara del Patriarca: «Rica en imatges i metàfores agosarades i precises, que saben captar els múltiples matisos de la subtilesa lírica, la poesia de Maria Carme Arnau és, al mateix temps, ben directa».

dilluns, 16 de novembre del 2009

EL SOMNI DE TÀRRACO


Tàrraco, la ciutat l’origen de la qual es troba l’any 218 en una petita guarnició romana, va jugar al llarg d’unes centúries un paper important en el complex procés d’incorporació de la península ibèrica a la romanitat. Tant és així que aviat aconseguix l’estatut de colònia romana i després la concessió de la capitalitat de la província de la Tarraconense. L’any 26 abans de Crist i durant un any el primer emperador romà, Octavi August, acompanyat de la seua esposa, Livia, s’instal·la a la ciutat per tal de seguir les operacions militars que el seu exèrcit du a terme contra càntabres i àsturs. A partir d’aleshores s’inicia una llarga etapa en la qual es dota la ciutat d’un alt nivell urbanístic i monumental, passant a ser considerada en tot l’imperi com un lloc on la vida és plaent i còmoda. En aquella ciutat que molts consideraven una petita Roma situa Xulio Ricardo Trigo els fets que es relaten en la seua novel·la El somni de Tàrraco (Edicions 62, Barcelona, 2009).
El somni de Tàrraco està dividida en dos plans temporals. L’un situat l’any 26 abans de Crist que s’inicia quan un seguit d’interessos públics (l’extensió dels conreus d’oliveres per abastir Roma d’oli) i privats (l’afany de poder i una passió incestuosa i malaltissa) de diverses personalitats de l’imperi i de la província confluïxen en una conxorxa que donarà el seu primer pas amb l’assassinat del governador de la ciutat i amic de l’emperador. I l’altre l’any 44 després de Crist, quan un vell iber romanitzat fill d’una fetillera, Perhtus, ens narra en primera persona part de la seua biografia: la seua infantesa a les muntanyes d’Ausa, la seua vida a Tàrraco.
A més de la conxorxa política, hi ha una història d’amor entre Sula, el fill d’un navegant d’origen iber, i una ciutadana romana, Ariadna, la filla del governador, la seua relació és complicada i difícil per les diferències socials. Una d’aquelles casualitats del destí (Sula és sorprés amb el cadàver del moribund governador), farà que aquest amor acabe convertint-se en un impossible. També hi ha una trama detectivesca on el mestre Apol·lodor intentarà, sense aconseguir-ho del tot, desemmascarar els diversos individus que participen en la conxorxa i esbrinar qui ha estat l’assassí.
Al llarg de les pàgines el lector ensopega a més de l’amor i el crim amb la traïció, la traïció d’un fill, Luca, al seu pare, el governador; la traïció de dos senadors a l’emperador; la traïció de Virgili duumvir d’Illerda al seu soci, Luca... Però la més gran traïció no la descobrirà fins que no arribe a les darreres pàgines.
La prosa de Xulio Ricardo Trigo és àgil i està dotada d’un llenguatge clar i precís amb el construeix un text amè i una atmosfera convincent. La trama és complexa i està ben travada, sense deixar cap fil solt. Durant el llarg relat Xulio Ricardo Trigo ens fa un recorregut ple de detalls per les terres que anys avenir es convertirien en Catalunya, demostrant una gran coneixement de l’època, dels paisatges i dels costums, i aconseguint que el lector sense cap dificultat se situe en el temps i en aquell espai, gaudint de la lectura sense haver d’anar a buscar l’enciclopèdia cada dos per tres.
Xulio, a més, crea una interessant galeria de personatges d’una gran credibilitat: Apol·lodor, vell mestre i conseller del cèsar, que actua com una mena de detectiu; Trepo, l’esclau britànic home de confiança de la dona del cèsar; Lucius, fidel centurió; Ati Viperi, comerciant de llibres; i Ceró, el seu ajudant, entre altres. D’entre tota la col·lecció de personatges destacaria el de Livia Drusil·la, esposa del cèsar, la vida, la personalitat, el paper tan important que féu en la construcció de l’imperi romà i la seua primera dinastia i la seua llegenda negra la convertixen en un personatge fascinant, que no sols ha atrapat el mateix Xulio Ricardo Trigo, sinó que ho ha fet i ho farà amb qualsevol autor que escriga sobre aquest període de la Roma imperial.
I com potser que m’oblide, dirà algun lector, també el cèsar Octavi August, perquè Octavi no apareix en tota la novel·la d’una manera directa, però, com el poder, és omnipresent per tot el text.
Un bon llibre que no decebrà els lectors de novel·la històrica.

divendres, 13 de novembre del 2009

PRIMERES PROPOSTES


L’obra literària d’Agustí Peiró i Expósito ha anat evolucionant a través dels anys des de l’aparició l’any 1993 de la seua primera novel·la, L’escriptor infinit. L’escriptor de Massamagrell ha passat d’escriure novel·les i reculls de relats (inèdits aquests darrers) a conrear l’aforisme i l’assaig filosòfic, passant abans per l’edició d’un quadern de poesia, Essència, i l’articulisme. Aquest ha estat un procés on la seua força creativa no s’ha anat expandint en llargs textos, sinó més aviat condensant-se, buscant dir o suggerir més amb menys paraules. D’altra banda, els seus interessos també han anat canviant al llarg d’aquest temps i en les seues lectures, aquells que el coneixem, ho hem pogut veure reflectit, ja que ha passat de llegir els clàssics de la narrativa universal a capbussar-se en el camp de la filosofia i el pensament. Tot aquest procés ha estat un sacrifici important per a ell com a escriptor, ja que s’ha vist empés, en una literatura com ara la nostra, cap a la marginalitat que com a narrador no haguera tingut i també cap a la marginalitat editorial pel tipus d’edicions a què amb una certa regularitat acudix. Tot això i emprant paraules d’ell mateix, encara que tot plegat és important, no són més que afers paraliteraris, l’important és l’obra, la literatura.
De nou, la tardor del 2009 la petita editorial que va nàixer com a filla de la revista L’Aljamia ha editat un llibre d’Agustí Peiró, Primeres propostes. Un títol que ja de per si ens informa sobre la seua naturalesa, així com també ens anuncia l’aparició tard o d’hora d’almenys unes segones propostes.
Es tracta d’una col·lecció de vuitanta-cinc petits artefactes literaris on sintetitza el seu pensament filosòfic sobre l’ésser humà, producte de les seues nombroses lectures de Plató, Aristòtil, Sòcrates, Heràclit, Kant, i de llargues hores de reflexió. Aquestes propostes pensades des d’una persona que té en el pensament humà les seues arrels són propostes destinades a les persones per tal de dur-les cap a un diàleg amb si mateixes, un diàleg productiu que assente les bases d’una vida més plena. Dins d’aquestes propostes trobem alguns aforismes d’una qualitat que per si sols ja justificarien la lectura del llibre: «La raó ens demana, doncs, de conéixer la veritat o almenys d’aspirar sempre a ella»; «Lliure és la persona que es determina a si mateixa envers el bé com el seu objectiu fonamental».
Valors com ara la raó, la veritat (de la qual ens demana que cal dir-la i defendre-la sempre), la llibertat («La producció més natural de l’ésser humà»), el bé (que considera el principal objectiu de l’ésser humà, i en contraposició amb el vici «que és allò que fa avorrible o menyspreable qualsevol individu»), la vida, la necessitat espiritual o d’espiritualitat, la cultura com el concepte del coneixement humà de les persones, la bellesa (que considera l’altre nom de la bondat) són tractats en cada una de les diverses propostes partint des del diàleg que realitza l’autor amb la filosofia, la psicologia, la religió, les quals conformen les bases de la cultura occidental.
Primeres propostes és un llibre dens que obliga a una lectura reposada, potser fins i tot a tindre un llapis en les mans i subratllar passatges o fer comentaris al marge (l’editor potser hauria d’haver pensat en fer-los més amples) d’aprovació o desaprovació, iniciant així un diàleg intel·ligent que és allò que al cap i a la fi proposa qualsevol volum d’assaig literari.



PRIMERES PROPOSTES (Una petita mostra)
28. Per a viure com cal s’ha de creure en la dignitat de la persona, la qual cosa implica una fe més que raonable en el destí de l’ésser humà, basada no en una vana il·lusió, sinó en els fets i actes de valor que l’experiència quotidiana ens proporciona a diari. Només els éssers vius privats de raó, les plantes i els animals, no creuen en res. Els homes, al seu torn, si n’hi ha alguns que afirmen que no creuen en res, és com si digueren que no tenen cap motiu per a viure, llevat de passar un dia més al món duent-se algun menjar a la boca (com un animal) o rebent impassiblement la llum del sol que els dóna vida(com una planta). L’ésser humà necessita creure en si mateix amb totes les forces de la seua voluntat (el seu voler segons la recta raó), perquè és l’única manera que té de viure dignament i meréixer la felicitat.

dimecres, 11 de novembre del 2009

HEM FET EL TOURMALET


Hem fet el Tourmalet (Brosquil edicions, 2001) és un llibre que marca una diferència notable amb la resta de l’obra de Vicent Marçà i Duch. Vicent fou un autor que va dedicar bona part de les seues energies a escriure narracions pensades per a infants i joves, però Hem fet el Tourmalet és un quadern de viatge escrit per un adult amb llenguatge d’adult. Així i tot, aquest llibre s’ha convertit en un títol emblemàtic en el conjunt de l’obra de Marçà, fins el punt que algunes de les esqueles que van aparéixer quan va faltar en feien menció. I això té una explicació: en Hem fet el Tourmalet es fusiona com en cap altre el Vicent Marçà escriptor amb el Vicent Marçà apassionat per la bicicleta i el Vicent Marçà humà.
En Hem fet el Tourmalet es relata en primera persona i amb una mirada espontània i honesta la travessia que set amics van fer durant una setmana del mes de juliol del 1998 pels Pirineus francesos, tot seguint els colls del Tour de França: Ausbisque, Soulor, Aspin, Peyresourde... i el Tourmalet. El llibre està dividit en vuit capítols, les set etapes en què repartiren l’itinerari que anava des d’Irun a Lleida, més el viatge en tren des de Castelló fins la ciutat guipuscoana que els encapçala. El primer capítol serveix a Marçà per a posar en antecedents el lector sobre el grup, les anteriors aventures ciclistes: «Aquest serà el seté itinerari que recorreguem en bici», la preparació del viatge i les perspectives que tenen: «Si adeqüem el ritme a la nostra forma física i no defallim psíquicament, assolirem tots els objectius proposats», així com les intencions de l’autor a l’hora de posar-se a escriure: «... no volem fer cap tesi sobre la duresa del ciclisme».
Vicent Marçà ens descriu amb detall el paisatge, l’oratge patit, l’estat del ferm de la carretera, les pujades, les baixades, les corbes del camí, la relació entre els membres de l’equip, la relació amb la gent que s’hi troben, els detalls de les tasques relacionades amb la higiene, amb el menjar, rutinàries però importantíssimes. Transcriu les sensacions que sent, els sentiments enfrontats, el cansament i el patiment, l’alegria, i en tot plegat el lector es troba amb el rostre més humà, potser més autèntic del narrador castellonenc.
Frase a frase veiem un individu que se sent i es vol sentir part d’un equip, un equip que té una fita a aconseguir, una fita intranscendent per al decurs del món però important per a ells una vegada posats, i també per al lector que etapa a etapa Marçà ha sabut seduir i fer partícip de l’aventura. Hem fet el Tourmalet és l’exclamació que arranca de les pròpies entranyes per a expressar el goig i la felicitat per l’objectiu aconseguit. Però també és un cant a l’esforç, a l’amistat, a la solidaritat, a la necessitat de tindre i aconseguir fites per molt petites que siguen en el nostre viure quotidià. Una magnífica i alhora entranyable lliçó d’aquest gran mestre i amic que fou Vicent Marçà.

dilluns, 9 de novembre del 2009

LA CIUTAT DE LA IRA

(Manuel Garcia i Grau durant una lectura de poesia)

Ho he de confessar: el llibre que més m’agrada del poeta Manuel Garcia i Grau és La ciutat de la ira (7 i mig editorial de poesia sl 1998). M’agrada perquè és una obra que barreja perfectament la solidesa de la lírica del nostre poeta amb la indignació que sent i la denúncia que fa d’uns fets terribles, que van passar la darrera dècada del segle vint en el cor mateix de la Mediterrània europea, l’individu de pau, de cultura i de diàleg que fou Garcia i Grau.
La ciutat de la ira és Sarajevo durant el setge a què la van sotmetre les milícies sèrbies. La fredor amb la qual els franctiradors triaven les seues víctimes, la brutalitat amb què l’artilleria destruïa llocs emblemàtics i d’un gran valor cultural, la reivindicació dels individus ajusticiats per gallets anònims al bell mig dels carrers convertits en escorxadors, l’emoció per la perdurabilitat de l’amor entre tant d’odi, l’homenatge als resistents que malgrat l’adversitat mantenien la flama encesa de la cultura, de la informació, de l’esperança fou el que va moure el poeta de Benicarló a escriure i publicar aquest llibre. La seua pretensió era la de construir un cant dramàtic de denúncia contra la violència gratuïta però no improvisada sinó tot el contrari, una violència planificada des d’alguns despatxos a la qual no li importava qui podia morir sinó implantar en el cervell dels assetjats l’obscuritat laberíntica del terror, la consciència que no perdurara cap mostra de la seua cultura, del pas d'ells, com a col·lectivitat humana, per un territori, perquè la bèstia ha decidit que aquest és el seu territori.
Sarajevo és un símbol d’allò que va passar en les anomenades guerres dels Balcans (de fet, també és un símbol de la destrucció de l’esperit humà que suposen totes les guerres) i per això Garcia i Grau no es queda reclòs dins del casc urbà ni dins del terme municipal, sinó que ix i s’acosta a altres fronts de la guerra com ara Mostar i alça una torre de mots des d’on clama el seu horror.
La ciutat de la ira la formen vint-i-vuit poemes de vers lliure i una prosa poètica de Dramatis Veritate que ens parla de les sorpreses que ens reserva la vida. S’obri i es tanca amb un parell de càntics. En l’inicial l’autor demana «que una llança / òbriga aquesta part de mi que em somou / i si se sap i entre tanta mort inútil», que una boca diga «el seu cant humà a Sarajevo». En el final es pregunta: «No hi ha res sinó el genet fosc de la ira / furtant dels garbons l’íntima heretat on l’esperança somou els càntics», per afirmar tot seguit: «Dis-me què em cal per escriure encara els mots oberts i nets, / amb els ulls esgarrats, amb la mà esberlada, / amb el pit lacerat per tant de llampec cobrint encara les paraules».
Trobem al llarg del llibre odes, rèquiems, homenatges, rebel·lia, passió per la vida, per la música, per l’arquitectura. Versos carregats de referències als clàssics per a il·lustrar amb convicció i bellesa el dolor, el drama.
En el pròleg Ramon Guillem ens diu: «Al fons de tot, entre tanta destrucció, roman com les paraules, la cultura i la bellesa com a eines –que no armes– de victòria front al fracàs que suposa un enfrontament fratricida». Efectivament, la paraula, perquè la paraula ens deixa el testimoni de la bogeria i amb la paraula hem de fer-li front a la bèstia quan aquesta intente tornar-nos a assetjar i destruir allò que ens fa humans.

divendres, 6 de novembre del 2009

EL CAMÍ DE LES BARDISSES

Un senderol ombrívol entre bardisses que mor de sobte en un terraplè, ara ple de deixalles però en un temps en el pla d’un riu convoca a Rafael Escobar les veus de la memòria les quals li donaran el material que li serà necessari per a reconstruir un poble en un temps en el que s’acostaven canvis tan grans que suposarien una ruptura dràstica amb el seu passat, la seua manera d’entendre la vida i fins i tot la seua pròpia llengua.
El camí de les bardisses (Pagès editors, 2003) és un llibre de prosa en el que des de la mirada del xiquet i del jove que l’autor fou i d’una manera estructurada Escobar ens descriu els seus primers vint anys de vida en un poble de l’Horta de València, que té unes característiques socioeconòmiques que el fan diferent a la resta dels pobles de la comarca i per això i malgrat que l’autor l’oculta sota el nom de Benialfar prompte el lector una mica informat sabrà de quin poble es tracta.
Aquest vint anys comprenen la segona meitat de la dècada dels quaranta, la dècada dels cinquanta i els primers seixanta del segle passat. Vint anys de profunda transformació en comarques com les que circumden grans ciutats com ara Barcelona, València, Alacant, Elx..., que van patir una allau de població emigrada des de diversos territoris de l’interior peninsular, que portaven amb ells una altra llengua i una altra cultura. Però, també, aquests anys són un període de grans canvis socials i econòmics alguns de positius i altres no tant que alteraran costums ancestrals. Tot plegat farà que pobles com Benialfar passen a convertir-se en petites ciutats encaixonades entre polígons industrials dins d’una gran àrea metropolitana, ciutats sense personalitat i amb les connexions amb les arrels del seu passat quan no trencades si totalment obturades.
Rafael Escobar des del record personal, encara que ell poques vegades parla des del jo sinó des del nosaltres, intenta llançar un cap de corda, literatura, a un poble que nàufrag s’està convertint en una barriada impersonal on la gent ha perdut el carrer. La mirada d’Escobar té tocs d’humor, d’enyorança i un regust agredolç alhora crític i benevolent com ell mateixa ens indica.
El llibre està estructurat en cinc parts L’entorn, El poble, Gents, Fets i coses, Quan tot comença a canviar i un petit epíleg, cadascuna d’una extensió diferent i dividida en diversos capítols amb una voluntat clara de no deixar escapar cap record per molt petit que siga partint de la idea que tota pedra fa paret.
Les seues pàgines estan escrites amb un llenguatge clar i amb un diàlegs plens de dialectalismes, de vegades de barbarismes i fins i tot arriba a reproduir aquell valencianol que parlaven els primers emigrants.
Un deliciós viatge al passat ple de personatges i de paisatges perduts on Escobar ens ofereix algunes de les claus per a explicar el nostre present.
Sense dubte aquest és un dels millors llibres de Rafael Escobar, també és el menys premiat, el menys conegut, el més recomanable.

dimecres, 4 de novembre del 2009

QUADERN DE L'ÍNDIA


Una de les grans passions del poeta Joan Baptista Campos Cruañes és el viatge, el viatge com una part indivisible de la vida. Campos, amb el seu esperit de nòmada, gaudix descobrint noves geografies i maneres diferents d’entendre el món. Quan ix de casa ho fa amb la ment oberta, la mirada clara i portant en la motxilla un quadern on, quan té un instant, va escrivint les sensacions, els sentiments i reflexions que li produïx tot allò amb què es troba en el seu camí. Després, en la tranquil·litat de la seua llar, ho convertirà en literatura. El viatge amb el pas del temps i a mesura que creix la seua obra esdevé un dels pilars sobre el qual se sustenta la seua creació literària. Ho vam poder comprovar en llibres com ara Istanbul (7 i mig editorial de poesia, 2001) i Quadern de l’Índia (Brosquil edicions, 2001), i després ho ha continuat en altres títols tant de poesia com de narrativa.
Quadern de l’Índia el formen dues col·leccions de poemes: «Quadern de l’Índia», amb vint-i-nou poemes escrits en forma de prosa poètica i d’una gran narrativitat, i Vacances (poemes i càntics), format per onze poemes de vers lliure i d’una extensió diversa, entre els quals tanca el llibre Postfaci, una llarga col·lecció de notes d’una interessant transversalitat genèrica, ja que van des del mer apunt del viatger fins el poema, la citació o l’aforisme.
L’Índia és un subcontinent que ha seduït al llarg del temps músics, fotògrafs, escriptors, pintors i viatgers de tot tipus i condició. És un país que entra d’una manera directa, de vegades brutal, per tots els sentits. Les seues flaires i sentors, el colorit dels vestits, de les flors, de les espècies, de la diversitat humana, els sabors de les seues begudes i els seus menjars, el so de la música, de la multitud, dels venedors ocasionals, la misèria que es veu i es palpa pels carrers, com també l’espiritualitat. Tot això i més ho va recollint Joan Baptista Campos en el seu quadern: «Les primeres olors de l’Índia: una impressió que ens emboira el cervell amb la llum ambrada, incandescent, de la mitja tarda», fins i tot la reacció de l’occidental davant de certs aspectes de la realitat índia: «Una noia demana almoines amb un nadó / mort als braços. La senyora Clotilde escridassa al cel: Marededéu, Senyor!».
La mirada de Campos és subjectiva, no podria ser d’una altra manera: ell és un poeta, no un notari alçant acta, però fa un esforç notable per a evitar el prejuí, el fet de jutjar des de l’òptica de la seua cultura allò que veu i que viu. Descriu amb lirisme el que el copsa, ja poden ser detalls minsos o banals o escenes carregades de gran transcendència. Se’l veu disposat a deixar-se seduir i de fet el veiem seduït davant de tanta bellesa i espiritualitat, de les quals acaba participant. També hi ha espai per a l’anècdota i l’humor. «Vas dir-me: “Vaja amb cura, senyor, a Benarés les cagades de vaca mai no avisen”».
Hi ha un detall que m’ha cridat l’atenció tant en aquest com en altres llibres alguns d’ells inèdits de Campos. L’autor sempre acaba buscant i trobant un temps per als llibres i la literatura del país que visita, potser perquè amb el poeta-viatger va també l’amant dels llibres i la literatura.
Campos tanca el llibre amb una frase molt suggerent: «Ja no escric els meus versos. / El viatge viu al quadern». I tant. El viatge i fins i tot l’enyor del poeta per eixe gran puzle de vida i de vides que és l’Índia ens resten als lectors en aquest quadern.

dilluns, 2 de novembre del 2009

UNA LECTURA DE PERVERSIÓ DEL TRÒPIC

(Manel Alonso, Pasqual Mas, Josep Vicent Frechina i Rafael Català, jurats dels Premis Ciutat de Sagunt, sopant i conversant a un restaurant de la capital del Camp de Morverdre)


Perversió del tròpic és una col·lecció de deu poemes de Pasqual Mas i Usó, escrits entre Almassora, Caracas, l’Atlàntic i la llacuna Tacarigua durant la primavera de l’any 2002 i publicats dins d’Els Llibres de L’Aljamia l’any 2006 en una edició trilingüe, l’original en llengua catalana, la recreació més prompte que la traducció al castellà del mateix autor i la versió en francés de Florence Vaugeois. Dic recreació i no traducció perquè Pasqual Mas aprofita el canvi de llengua per a canviar algunes peces de l’estructura del poema i capgirar fins i tot algunes imatges poètiques, com a exemple l’inici del poema Memòria del tròpic: «El bram caïnita esglaia la nit / sota l’ombra dels déus titella / d’Ella». «El grito cainita arde en la noche / bajo el arco de sus dioses de guiñol».
El poemari l’encapçalen uns versos de Mario Benedetti que parlen de l’oblit i la memòria: «todo se hunde en la niebla del olvido / pero cuando la niebla se despeja / el olvido está lleno de memoria». I s’obri amb un poema de vers lliure en el qual es recrea una escena nocturna de violència que emmudix la música i ompli de sang una escena de cada dia que alimenta l’odi del demà. L’ús de la onomatopeia construïx el nom de la ciutat protagonista. El tanquen tres poemes, també de vers lliure. En el primer Pasqual deixa enrere la ciutat del tròpic i torna a la llum de casa per a reestrenar l’armilla del futur. En el segon ens anuncia l’avalot i la revolta a la ciutat i denuncia els franctiradors que cerquen noves víctimes. I en el tercer ens avisa que el silenci que cobrix la ciutat durant la nit només oculta allò que no es vol veure.
En la part central sis poemes d’una extensió breu, emparentats amb el haiku no sols per les tres estrofes característiques, sinó per la mateixa filosofia que compartixen. La bèstia que l’home adora, l’angoixa i el dol del temps, els tentacles de l’hampa, la brama dels homicides, el pou de l’odi són els diversos temes tractats. «A la planta trenta, / pluja d’acer fet columna / zebra d’ulls captius».
Perversió del tròpic és la perversió que d’alguna manera fa l’home del paradís, vull dir la societat humana amb les seues misèries, la injustícia social que aboca la gent al crim i aquest a la violència i l’odi, fent compartir el mateix espai al cel i a l’infern. «S’atura natura. / Memòria del paradís / Manglar, / pou de l’odi».

diumenge, 1 de novembre del 2009

EL GAT

Del llibre Bernat i els seus amics (Col·lecció Saltamartí. Brosquil edicions, 2001)el conte El gat, contat als xiquets del Colegi Públic Bisbe Hervàs de Puçol.

divendres, 30 d’octubre del 2009

LA CONFESSIÓ

La confessió fou el primer llibre de narrativa que va publicar Pasqual Mas i Usó. Amb anterioritat havien aparegut diversos volums d’investigació sobre el barroc espanyol i un llibre de poemes, Bitàcola (Sant Feliu, 1986). Setze anys més tard Tabarca reedita el llibre de narrativa amb a penes un grapat de correccions. El relat, he de dir-ho, ha aguantat bé el pas del temps i això és degut al fet que és una història ben travada i sòlida i que l’autor, a pesar de quasi estrenar-se amb ella, demostra ja una bona qualitat com a prosista i com a narrador d’històries. En les pàgines de La confessió he trobat temes en els quals posteriorment ha reincidit, com ara el viatge, una passió que l’inspira i li agrada compartir amb el lector. També la seua afició a la frase afilada, irònica, fins i tot sarcàstica, i la referència a l’univers de la cultura, en aquest llibre majoritàriament a la literatura, encara que en posteriors també a la música, la pintura o l’arquitectura.
La confessió és un relat extens en el qual l’autor ha emprat la tècnica de l’epístola, construint una narració psicològica que acabarà convertint-se en la història d’un engany criminal.
El llibre l’obri una nota introductòria d’un personatge que després d’haver trobat un paquet de cartes en la seua nova casa n’investiga l’origen. I acaba amb un epíleg del mateix individu. Entremig, les divuit cartes d’una dona i d’un home.
La dona se’ns presenta sota pseudònim, però lluint una gran determinació i franquesa. L’home des del principi manté una posició si no submisa sí clarament com disposat a seguir les directrius d’ella. Els dos són persones d’una posició social i d’un nivell cultural mitjà amb una gran necessitat de comunicació. Individus que se senten diferents entre els altres i per això mateix sols. La seua relació, guardant les distàncies, és com la que en el món sadomasoquista mantenen ama i criat.
Des d’un principi ella comença jugant amb avantatge, marcant la direcció i els límits de la relació. Fins i tot en un parell de cartes arriba a perfilar amb l’excusa d’un conte l’estat de la relació. Ell confessa que no li importa si mentix sobre la seua identitat, des d’eixe moment o potser fins i tot des de l’instant que respon a la primera carta està atrapat en la xarxa que ella li ha llançat. El lector també estarà atrapat per l’engany de la protagonista, encara que a aquest, com a la seua víctima, li anirà fent saber quin és el seu objectiu, el qual no es desvelarà amb tota la seua força fins la darrera pàgina. Mentrestant Pasqual Mas ens entreté i desvia la nostra atenció parlant de literatura, d’Istanbul, del Grau de Castelló, deixant-nos entreveure que d’aquesta relació pot nàixer una història d’amor, i el lector caurà de quatre potes en el seu parany per a descobrir massa tard que en la literatura, com en la vida, no ens podem fiar de ningú.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

CONTES INVERSOS: CONVERSOS I DIVERSOS

(Albert Garcia Pascual i Manel Alonso a l'Aplec d'El Puig)

L’any 2005 un autor desconegut més enllà de Castelló, Albert Garcia Pascual, va obtindre el VI Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado amb el seu primer recull de relats, Contes inversos: conversos i diversos (Brosquil edicions, 2006). Fins aleshores Albert Garcia havia publicat una novel·la escrita a quatres mans amb el també castellonenc Rubén Montañés, Una Magdalena moguda (Publicacions de l'Ajuntament de Castelló, 2000), la novel·la històrica La revolta ignorada (Brosquil edicions, 2002), amb la qual havia obtingut l’any 2001 el Premi de Narrativa Vila d’Almassora, i la novel·la de ciència ficció amb tocs d’humor Aquell matí era perfecte (Tabarca, 2002).
Contes inversos: conversos i diversos recull un total de trenta-dos relats que tenen en comú la seua brevetat i bones dosis d’humor, ironia i sarcasme, uns trets que de vegades per extensió i pel tractament els poden fer acostar-se a les fronteres de l’acudit i de l’esperpent. També contenen algunes gotes de surrealisme i mala bava.
Bona part dels contes els inicia descrivint una situació, un estat d’ànim, un paisatge amb la minuciositat d’un rellotger, com si esperara que el brau lector se li tire a la capa, però quan aquest ho fa amb un ràpid moviment capgira la narració i aconseguix un colp d’efecte que el sorprén i el desarma. A Albert li agrada jugar amb els malentesos i els dobles i triples sentits.
La temàtica del llibre, citant el mateix títol, és diversa: la guerra, la civil i la mundial, els records d’infantesa, la gastronomia, la quotidianitat... I tots els temes són tractats com una moneda amb cara i creu.
En el llibre hi ha moments, també, per a la venjança: Aquell meravellosos anys, per a una certa enyorança: El poble, per a la denúncia (la denúncia d'una renúncia): Llibertat i vida, per als homenatges: Gossos de gossera, en el qual ret un divertit i cinematogràfic tribut a Josep Pascual Tirado i el seu inoblidable i llegendari personatge Tombatossals.
En les seues pàgines he vist, d’una manera diguem-ne que paraliterària, vull dir a través de les citacions constants, la reivindicació que Albert es fa com a narrador castellonenc d’una generació en concret, la d’autors com ara Vicent Usó, Vicent Pallarés, Pep Castellano, Carles Bellver, Vicent Marçà, Rubén Montañés, la millor generació de narradors castellonencs en llengua catalana, cosa que no li fa falta ja que les narracions són suficient aval.
Contes inversos: conversos i diversos és un llibre que es llig d’una tirada, té un llenguatge clar, concís i directe i conté algunes narracions d’antologia.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

CONTRACONTES

(Pasqual Mas i Usó. Foto: Lola Torres)
Pasqual Mas i Usó és un escriptor d’aquells que toca tots els pals de la creació literària, un treballador infatigable, d’una constància ferma que s’assaja en una àmplia gamma de gèneres: novel·la, teatre, poesia, articles, periodisme cultural, llibres d’estudi i crítica literària, reculls de relats... Com a conreador de la narrativa curta té publicat el llibre La confessió (Editorial Camacuc, 1993 i enguany reeditat a Tabarca), que comprén un relat extens, quasi emparentat amb la novel·la curta, i els reculls Històries de la frontera (Brosquil edicions, 2000) i Contracontes (Brosquil edicions, 2003), amb el qual va obtindre el IV Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado.
Contracontes el componen deu relats i un microconte. En primer lloc, tots tenen en comú un fet extraliterari que no és massa habitual, els encapçala una dedicatòria, una dedicatòria que de vegades ens pot oferir una lleu pista sobre allò que trobarem en el seu interior, com ara en el relat La taca, dedicat a un artista plàstic, on amb tot luxe de detalls se’ns narra com una jove va a l’encontre d’un amic virtual que és dibuixant i només el sorprenent final ens descobrirà el perquè del títol.
Les narracions de Pasqual Mas partixen d’un fet quotidià, que per les circumstàncies es convertix en un fet sorprenent. La prosa de Mas recull amb pulcritud, riquesa lèxica i una minuciositat de càmera cinematogràfica l’escena o escenes que ens descriu, creant una atmosfera i un clímax en el lector que trencarà amb la darrera frase.
En algun relat, com ara el cas d’A l’hora assenyalada, és el llenguatge emprat el vertader protagonista, hi és ple de frases fetes, algunes de la nostra tradició però altres de creació pròpia construïdes pel Mas poeta.
Pasqual Mas, això ja ho he observat en altres llibres, com ara en la novel·la Diva (Tàndem edicions), entén la literatura com un joc, com un deliciós divertimento, i li agrada que els seus personatges el citen i que fins i tot se’n riguen una mica, com ara en De poc no ho conte, una narració carregada d’una fina ironia que té l’estructura d’una caixa xinesa. O fa un homenatge a un col·lega de gremi, en aquest cas a Vicent Marçà en El col·laborador habitual, posant de cognom a un dels personatges el títol d’un dels llibres més coneguts del desaparegut escriptor castellonenc Tourmalet. Aquest conte en concret té tot el sabor d’alguns clàssics del cinema de periodistes nord-americà. De fet, he trobat en altres narracions, com ara en La visita, el sabor de la comèdia anomenada d’embolic, en L’amo del desert el de les rondalles àrabs, per la qual cosa he deduït que el llibre no és sols un homenatge a un grapat d’amics, sinó al llenguatge de les diverses maneres que l’ésser humà utilitza per a narrar d’una manera creativa.
Per a tancar aquest article cite unes frases del llibre que parlen de com entén l’autor el que és un conte i com s’han d’escriure: «Però els contes, ja se sap, són una anècdota mínima i el que interessa és folrar-la bé, embolcallar-la de vegades, arrebossar-la d’altres i servir-la paraula a paraula com si descobrírem el món en cada mot».

dissabte, 24 d’octubre del 2009

CANÇÓ DE BRESSOL



Bernat d’on vens?,
que no m’entens?
Saps d’on vindrà
Ningú no ho sap.

Bernat, Bernat
va viatjant
sobre el clatell
d’un gran ocell.

I va mirant
i explorant
tots els estels
de caramel.

Bernat, Bernat
dis-me on vas?
Dis-me d’on véns
tan xicotet?

Bernat, Bernat,
el sol se’n va,
es fa de nit
vés a dormir.

Dorm tranquil·let
el meu xiquet
amb un estel
de caramel.



(Música tradicional valenciana, adaptació musical,veu i guitarra Vicent Penya, lletra de Manel Alonso i Català, vídeo de Ximo Gimeno. Publicat el poema al llibre col·lectiu Racó de poesia. Brosquil edicions, 2003)

dimecres, 21 d’octubre del 2009

HISTÒRIES DEL PARADÍS


Vint-i-dos són els relats que conformen la primera obra de ficció del músic i també escriptor Xavi Sarrià, que porta com a títol Històries del paradís (Bromera, 2008) Aquest títol, a tots aquells que combinen l’estima per la literatura amb la passió per la música popular, els recordarà el del darrer treball discogràfic del grup Obrint pas: Benvingut al paradís, i alguns fins i tot arribaran a pensar que els dos treballs estan connectats d’una manera o altra. No s’equivoquen. El mateix Sarrià (que no oblidem és el cantant, guitarrista i lletrista del grup), en la revista L’Illa, ho reconeix: “El disc volia representar les contradiccions del món actual, on la societat ideal que ens venen sembla el paradís, el paradigma de les llibertats, els drets i la justícia, i, en canvi, amaga realitats ben amagades. El llibre beu del mateix concepte, (encara que tot seguit afirme:) però no tenen més relació que aquesta voluntat de reflectir el món d’avui”. Jo he trobat algun que altre punt més de connexió, per exemple en Oblit, un relat escrit sota la forma d’una carta i que ens narra en primera persona l’aventura d’un africà menor d’edat que amb una patera travessa la mar fins acabar en un centre de reclusió de Barcelona. El seu prec “No m’oblides” és el mateix que el de la tornada de la cançó Dakar.
Les narracions són breus, algunes molt més que altres, escrites amb un llenguatge directe, hi predomina la frase curta, on l’autor s’assaja utilitzant per una banda diverses tècniques narratives i per una altra emprant diversos gèneres i subgèneres literaris.
Llàgrimes per exemple és una narració en forma de diàleg on la veu narrativa apareix estrictament per a marcar el paisatge amb figures convertit en un escenari, o assenyalar algun gest important dels protagonistes.
Calfred està escrit quasi sense puntuació, amb la intenció de provocar en el lector una sensació de velocitat com la de la música punk. Ací les conjuncions copulatives ajuden a agafar una mica d’aire.
Silenci, narrat a l’igual que Por en primera persona, però així com en Por Sarrià tirà mà de petits flash-backs per acabar de donar la informació necessària i explicar-nos la situació d’un jove que s’amaga en un armari mentre un company dispara a tort i a dret en un institut, en Silenci utilitza la reiteració d’aquest mateix mot per a transmetre al lector l’atmosfera asfixiant que una persona aïllada i retinguda per la força, víctima d’una tortura psicològica, està patint.
Pel que fa als gèneres literaris, Oasi, per exemple, que ens parla de la solidaritat i la resistència contra l’adversitat provocada per una catàstrofe climàtica, està escrit en forma de rondalla infantil. O en Ambició utilitza la faula per a detallar el funcionament de les classes socials i narrar-nos la insolidaritat d’alguns que aboquen les seues energies per tal de grimpar en l’escala social.
A Xavi Sarrià li agrada jugar amb el lector, crea escenes i situacions amb una gran facilitat que resol d’igual manera, però una vegada resoltes amb una sola frase li dóna una nova lectura o un gir inesperat. Al llarg de tot el llibre ens oferix una mirada crítica de fulgors vermelles, unes instantànies sense concessions.
Les vint-i-dues narracions d’Històries del paradís conformen un viatge geogràfic, ja que els diversos escenaris i situacions recorren tots els continents, però també és un viatge a l’infern que és entre i en nosaltres.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

HISTÒRIES URBANES

( D'esquerra a dreta Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Maria Carme Saez, Rafael Escobar i Manel Alonso)
Començant pel principi, he de dir que el que menys m’agrada del recull de narracions breus que signa Rafael Escobar és el seu títol: Històries urbanes (Perifèric edicions, 2003). El trobe massa genèric i poc adient per a les cinc narracions que pretén aixoplugar, a mi aquest títol em féu pensar que m’hi trobaria alguna cosa diferent a la que m’hi he trobat. Ara, feta aquesta crítica inicial, afegiré que es tracta de cinc narracions ben estructurades, iròniques, algunes fins a ratllar en el cinisme, amb una prosa eficaç en la qual Escobar, que és un home amb ofici, es permet de vegades algunes pinzellades poètiques. Cinc narracions on el personatge protagonista té un pes primordial, els seus pensaments i els flash-backs, les seues emocions són factors importants si no decisius dins del relat. Com a lector, he tingut la sensació que Rafael Escobar els ha escrit amb un tornavís amb el qual ha anat donant una o diverses voltes a la trama segons ha cregut convenient. Les històries transcorren en un termini curt de temps, unes hores com a molt, sempre de la mà d’una situació delicada, si no límit, per al protagonista, una situació que ens portarà a un escenari concret, i des d’ací al present i al passat del protagonista al mateix temps que a conéixer una petita galeria de personatges que acabaran adornant i conformant l’univers del relat.
Rafael Escobar és un gat vell i savi, murri també, i conduïx amb destresa narrativa el lector deixant-li caure pistes bones i pistes falses per una banda, per a mantindre el seu interés, i per una altra per tal d’evitar la previsibilitat, temuda per tot contista, i sorprendre’l al final.
Si n’haguera de destacar un d’entre els cinc, destacaria Perversa oronella tardana (Premi de Narrativa Felip Ramis de la Vila Joiosa 1994), on Escobar juga amb precisió, sensualitat i fatalisme amb el mite d’Electra.
Quatre dels cinc relats van obtindre en el seu moment un premi literari, una qüestió que em fa pensar que el recull va nàixer a posteriori, sense haver estat prèviament planificat. Al seu favor diré que té una unitat que altres reculls pensats com a tals des del principi no tenen.