CADIRES BUIDES

Cadires buides no és el primer llibre de poesia d’Andreu Sevilla, encara que sí que és el primer que publica en valencià. L’escriptor nascut a Casas Benítez (província de Conca) i resident a l’Horta Sud, fins ara havia publicat la seua obra narrativa en valencià: les novel·les La penombra de la coloma (2010), Camins de dulcamara (2012) i Els inútils (2022), la col·lecció de relats Abans de callar (2015) i l’obra poètica en castellà El río (2018) i Los días oscuros (2022).

Andreu Sevilla, ja ho hem dit en altres ocasions, és un autor força independent al qual no li fa res, arribat el moment, d’arriscar-se i apostar per l’autoedició. Aquesta actitud l’ha portat a crear el seu propi segell: Sra. Llavi de Neu.

Així doncs, Cadires buides és el primer llibre de poesia que ens oferix en valencià. Un llibre que vaig tindre l’ocasió de llegir quan vaig ser membre del jurat d’un premi literari i que, entre la cinquantena d’originals presentats, em va cridar l’atenció pel to emprat i la mirada àcida de l’autor sobre diverses qüestions i en especial sobre la manera com ridiculitzava alguns poetes. Una col·lecció extensa de poemes diàfans, discursius i amb una gran narrativitat. Un llibre que naix de les experiències personals de l’autor davant dels esculls i tempestes amb les quals ha ensopegat en la seua navegació vital.

Hi ha en el llibre un seguit de qüestions protagonistes: la soledat, la tristesa, la decadència, la memòria i la mort, i sobre elles es mou amb elegància i un cert desencant.

Les cadires buides ens parlen d’absències, de vides que han transcorregut sense deixar empremta, l’empremta que pretén deixar el poema, un objectiu que va implícit des de la seua creació.

Comença el llibre amb poemes que ens parlen del drama de l’emigració i el desarrelament que patixen els emigrants. No parla d’actualitat, l’emigració a la qual es referix és la que van patir les famílies que deixaren els seus pobles de l’interior de la península i vingueren a les planes litorals. El dolor produït pel desarrelament i la nostàlgia, els primers anys de misèria i incomprensió, l’encaix amb la nova realitat.

L’amor, el desamor, el fet creatiu i com es viu són tractats amb fina ironia, tot creant uns textos d’una acidesa que ens fa dibuixar un somriure amarg en els llavis.

Una col·lecció de poemes nascuts d’una mirada curiosa i crítica amb les realitats que han envoltat sens dubte l’autor i els personatges que ha trobat al llarg de la vida.

Hi ha poemes que tenen l’estructura d’un microrelat i de fet funcionen com a tals. Una meravella d’orfebreria narrativa en forma de poema en què veiem l’Andreu Sevilla més sarcàstic, més humorístic. Però trobe que l’humor de què fa gala no és fill de l’alegria, sinó d’una profunda tristesa.

Cadires buides, que l’autor intenta omplir d’imatges que evoquen un present, però també un passat difícil, sinuós, com el mateix viure.

DE DÉUS EFÍMERS

 

Després d’haver-se capbussat en la tradició literària xinesa amb llibres com ara El bosc de bambú, La flauta de jade i La dinastia de terracota, el poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque retorna a la Mediterrània originària i se submergix en la Grècia clàssica, els seus mites, els seus filòsofs, els seus escriptors i els seus déus, en un llibre en què reflexiona sobre la vida, el pas del temps i la mort, De Déus efímers.

Amb De Déus efímers Jesús Giron va obtindre el 27 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles que organitza i patrocina l’Ajuntament de Puçol i edita Onada Edicions. Els poemes estan acompanyats per les il·lustracions de línies diàfanes i motius clàssics de l’artista plàstica Melanie Oliveira Andrade.

El llibre està dividit en quatre apartats: Admonicions, amb deu poemes, Suite per a esperits quasi inconsútils, amb díhuit poemes, Sota l’estoa de l’àgora, amb huit poemes, In medias res (complanta per a Aristarc), amb un llarg poema quasi com una epístola, i Deus exmachina, amb un poema més breu. En el conjunt trobem diversitat de formes que van des del vers lliure als quartets blancs, passant pels poemes en prosa, i una única veu clara que des del coneixement de la tradició hel·lènica reflexiona sobre els grans i petits temes que sempre han preocupat l’ésser humà.

Si la vida dels déus té una curta durada, sovint, fins que apareix una nova creença i la desplaça, la dels éssers humans, que els inventaren moguts pels nostres temors i per la necessitat de saber qui som, d’on venim i quin destí ens espera, és fugissera i fugaç.

El poeta es pregunta tot interpel·lant els déus i els mites grecs, aquells mites sobre els quals se sustenta la nostra cultura, sobre el pas del temps i els estralls que no sols causa en la nostra aparença física, sinó en la nostra ànima, en la font de les nostres emocions; o sobre la mort: «Em fa feredat, Aristarc, la mort: / la seua confusa geometria, / eixa inexpressiva immobilitat / que rau l’espessorall de la memòria»; o sobre l’eternitat.

Jesús Giron sap que és un ésser que limita per una banda amb el seu naixement i per l’altra amb l’hora de la seua mort, i és conscient que els éssers humans vivim en la creença que el món es va crear el dia que vam nàixer i s’acabarà el dia que morirem: «Quan morirem el món s’acabarà; / els estels i el sol romandran immòbils; nosaltres ja no hi serem, Aristarc», i la vida sense nosaltres continuarà el seu camí: «Hem sigut el centre de l’univers», ens diu. Alguns, molt pocs de nosaltres, potser gaudiran d’una certa posteritat que anirà diluint-se amb el pas de les generacions, però el cert que és que tots acabarem en el buit inextingible de l’oblit: «Els Déus efímers clouran el nostre relat / i l’ocultaran en l’oblidança».

Un llibre i un autor a tindre en compte.

AITANA TORRENT, CAÇADORA D'ESPANTACRIATURES

 

Alfons Pérez Daràs, l’home que està darrere de pseudònims com ara Malparlat i el Blue, és un personatge creatiu, polièdric, cantant, creador de continguts en les xarxes socials tant en vídeo com en àudio mitjançant podcasts. Ha publicat diversos treballs discogràfics de hip-hop com el Blue i també com a Malparlat i amb el disc Sentimental va obtindre el Premi Ovidi Montllor 2022 al millor àlbum de hip-hop en valencià, també ha publicat un llibre de poesia, Malparlar (2022).

L’any 2022 va obtindre el I Premi Diafebus de Novel·la Juvenil amb Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures, que va editar l’any següent Llibres de la Drassana. Un llibre que aquest 2024 ha obtingut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa juvenil.

La novel·la l’acompanyen les il·lustracions d’Alba López Soler, d’un realisme brillant, plenes de detalls i efectistes, a més d’un mapa i un bestiari de Natxo Sánchez fets amb precisió en el traç i la fantasia.

Alfons Pérez Daràs convertix l’antic regne de València en un espai per a la fantasia i la llegenda, i ho fa utilitzant elements i personatges de les rondalles tradicionals i les llegendes pouades del passat històric del país, en especial dels ibers. Situa el relat en l’Edat Mitjana, una època on la força tel·lúrica dels antics déus pagans encara batega.

L’autor crea una heroïna, intel·ligent, forta, valenta i sensible a la bellesa, un personatge al qual li cedix la veu narrativa perquè siga ella qui ens narre la seua aventura per les terres del Regne de València a la recerca d’un assassí que mata seguint un ritual màgic. L’objectiu del criminal és despertar un vell dimoni iber per aconseguir un poder il·limitat.

Acompanya Aitana una petita gambosina i pel camí se’ls afegixen un joglar i una jove fetillera musulmana amb una personalitat enigmàtica.

Aitana Torrent travessarà les terres valencianes enfrontant-se a monstres fantàstics com ara dracs, serps monstruoses, cucaferes... Porta l’encàrrec del rei d’esbrinar qui és el brutal assassí, però té la sensació que el rei no juga net amb ella.

És una narració trepidant que reivindica el país dels valencians com un espai màgic. Alfons Pérez Daràs aprofita la novel·la per a retre un homenatge a la música valenciana: els dos cavalls i l’egua que munten els protagonistes porten els noms de Montllor, Carraixet i Montleoneta, i al llarg del relat trobem ací i enllà mostres de les lletres de les cançons d’un bon grapat de solistes i de grups.

Estem davant d’un llibre imaginatiu, amb una edició cuidada, en el qual la tensió i l’agilitat narrativa es mantenen al llarg de tot el relat, la qual cosa fa que el lector s’hi enganxe des de les primeres pàgines.

Un llibre divertit i pastat amb elements de la nostra herència cultural per a projectar-se en el present i, sobretot, en el futur.

CALENDARIS DE CEL·LULOIDE

 

Per una d’aquelles casualitats de la vida, l’escriptor Rafael Escobar Martínez va nàixer a Burjassot, encara que es va criar a Manises, un poble marcat per la tradició ceramista, el pas del riu Túria i la proximitat a la ciutat de València i a altres municipis de l’Horta Nord i l’Horta Sud.

Escobar és un home nascut el 1942, uns anys abans que es produïra la gran allau emigratòria que canviaria d’una manera radical els pobles de la comarca de l’Horta tant a nivell urbanístic com social i cultural. Ens ho va explicar ell mateix l’any 2003 en el llibre El camí de les bardisses. També és un dels narradors valencians més importants de la seua generació, junt amb Josep Lozano, Isa Tròlec, Josep Lluís Seguí, Isabel-Clara Simó, Ferran Cremades i Arlandis i Albert Hernàndez i Xulvi. Ha estat reconegut, entre altres premis, amb L’Encobert de Xàtiva per La dona menuda o el Premi Andròmina dels Premis Octubre per L’últim muetzí.

A finals del 2023 va publicar el llibre Calendaris de cel·luloide en NPQ editores, un llibre en el qual torna a submergir-se en les aigües de la memòria personal i col·lectiva per a situar-nos en un poble de la comarca de l’Horta durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. El protagonista, que mai no trobem sol, ja que sempre és en companyia de familiars o d’amics, ens detalla la seua experiència com a espectador de cinema des de la més tendra infantesa.

L’ésser humà, en els seus primers vint-i-cinc anys d’existència, és un i són molts, tants com etapes per les quals passa. Són anys de creixement físic i emocional i també de formació personal. Uns anys de descobriments constants i de grans i petites passions, algunes de les quals es consumixen ràpidament.

En un país que va eixint lentament de la postguerra i en plena dictadura, on la censura és una constant, anar al cinema era per a la ciutadania com obrir una finestra per on s’escolaven diferents maneres de viure, paisatges canviants. Encara que les pel·lícules eren en blanc i negre, aquelles sessions de cinema eren les que realment donaven color a la vida.

Rafael Escobar, a través del seu personatge, ens parla de cinema, amb un llenguatge planer, sense la dolçor apegalosa d’una falsa nostàlgia ni el tast acadèmic d’un crític especialitzat. És la veu d’un xiquet, d’un jove com qualsevol altre del seu temps que conta a un amic, en aquest cas el lector, la pel·lícula que ha vist.

Veiem com va creixent el xiquet, com li sorgixen altres interessos, com va eixamplant els seus horitzons físics i mentals i com es desenvolupa la seua passió i coneixement del cinema.

L’important en aquest llibre és que no se centra en els títols, l’autor ens ho confessa, no som davant d’un tractat de cinema, sinó en els arguments, la fotografia, l’impacte que tot plegat va tindre en ell i en la gent que l’envoltava, també en la direcció quan aquesta mereix ser assenyalada.

Comença als cinemes del seu poble i acaba en els d’art i estudi de la ciutat de València, després d’haver passat pels cinemes de bona part de la comarca. Pel·lícules de sèrie B i altres que han arribat a considerar-se clàssics, tant espanyoles com europees i nord-americanes.

Veiem com aquell xiquet que col·leccionava cromos de pel·lícules acaba construint la seua pròpia visió sobre el que és un bon film, i a través del cinema acaba construint la seua opinió sobre la societat.

Rafael Escobar Martínez ha escrit un llibre que és un relat literari sobre relats visuals, però també un retrat d’una societat en temps canviants. Una narració escrita amb ofici, amenitat, estima i agraïment que no per això està exempta de crítiques a tindre en compte.

QUI DE CASA SE'N VA

 

Ho va anunciar fa una dècada a través de les xarxes socials, deixava de publicar nous llibres, el desencant havia fet forat en el seu ànim i Toni Cucarella, a qui molts consideràvem el narrador valencià amb un llenguatge més personal, guardà silenci. Fa uns mesos, de nou a través de les xarxes, l’escriptor de Xàtiva (la Costera) anunciava que tornava de la mà d’Amsterdam Llibres amb una altra novel·la sota el braç: Qui de casa se’n va.

Qui de casa se’n va a casa torna i la llar d’un escriptor de raça com és Toni Cucarella és la literatura.

Cucarella en aquesta novel·la ens oferix la seua millor versió, la del narrador que amb gran ofici s’ha construït un llenguatge propi amb elements de la llengua popular. Llegir les pàgines d’aquest llibre és assistir a una classe de llengua, d’una llengua viva, vibrant, gens ni mica ortopèdica, que et fa gaudir com un infant.

Ha sabut construir personatges que són una gran troballa, com ara Miquel, el protagonista, nòmada, desarrelat, sense una identitat clara, o l’oncle Cep, un exfrare, germà de la mare de Miquel que guarda en un orinal els contes que va narrant per les tavernes a canvi de vi; així com tota una galeria de personatges secundaris ben esbossats.

Des de la mort de la mare del protagonista i la trobada amb el seu oncle Cep, Miquel es veu obligat a fugir de Xàtiva i rodar primer per Catalunya i després per França. És un home que passa bona part de la seua vida a París, que ha assumit que no té una identitat i es considera un home que no vol parella permanent, ni fundar una família. Sap que la mare i l’oncle guardaven un secret familiar i durant anys ha covat el desig d’aclarir-lo.

Després de la mort de la seua darrera amant, vell i cansat, torna a la seua ciutat natal on un conegut li començarà a revelar una part encara minsa del secret que només ens contarà el mateix Miquel després de mort.

La novel·la està narrada en primera persona pel protagonista, amb un llenguatge que amb el pas dels anys es va omplint de gal·licismes. Ens descriu la Xàtiva fosca bruta de la postguerra habitada per personatges miserables i altres realment sinistres, la Xàtiva del boom immobiliari, l’emigració i la crisi. La França de l’exili, de l’emigració econòmica. El París de les cafeteries, les llibreries de vell i els bulevards, de Maig del 68. Hi ha una constant reflexió sobre qüestions com ara el sentiment de pertinença, els orígens i la identitat personal.

La novel·la és el relat de la vida d’un home sol que intenta cada dia sobreviure al present, però sobretot a un passat que abans de nàixer li va marcar el destí.

ATLES TEMPORAL

El Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, que convoca anualment el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, en la seua vint-i-cinquena edició fou atorgat al llibre Atles temporal (Pagès editors, 2024), de l’escriptora de Llanera de Ranes (la Costera) Imma López Pavia.

López Pavia apareix en el panorama literari valencià l’any 2015, en plena maduresa vital, i des d’aleshores ha anat consolidant una obra tant poètica com narrativa que té en l’experiència vital la seua principal font d’inspiració.

Un atles és aquell llibre que conté una col·lecció de mapes en forma de làmines en els quals trobem representats una geografia física i política. L’atles amb el qual ens obsequia Imma López Pavia és una col·lecció de cinc làmines temporals més un poema inicial sobre l’origen de la seua vida: «El batec del cor l’estretor del canal / la pressió i l’ofec / travessia.../».

El llibre ens parla de les diverses edats per les quals ha passat una dona madura, però també de les diferents etapes que s’han viscut en una societat i un segle que tenen en paraules com ara revolució, crisi, evolució i canvi constant el seu ADN.

En Atles temporal, que compta amb un magnífic epíleg d’Àngels Marzo, l’autora ens oferix per una banda poemes amb una potent força discursiva que els acosta a la narrativa, versos plens de referents culturals i polítics amb una carrega simbòlica: «Quan Jules i Jim corrien pel París en blanc i negre, un altre món maldava per nàixer». Cinc cròniques que obrin cada apartat i que ens situen en un moment concret, seguides cadascuna per nou poemes breus on López Pavia ha concentrat al màxim l’escriptura per tal de suggerir més que imposar una lectura determinada.

El llibre és el resum de la vida d’una dona, una dona que com la poeta Maria Mercè Marçal, un dels seus referents, és de classe baixa, de nació oprimida i rebel, tres vegades rebel.

Les cròniques ens situen en un temps que va des de la dècada dels setanta fins a l’actualitat i que passa per la infantesa, l’adolescència, la joventut i l’etapa adulta. Els poemes breus ens suggeriran les diverses experiències i descobriments que li aniran modelant la personalitat, el seu pensament i la manera com al llarg del temps ha anat enfrontant-se als esculls que aquest ha posat al bell mig de la seua navegació, però també la manera amb què s’enfronta al fet literari. Imma López Pavia, abans que escriptora, ha estat una gran lectora que ha sabut formar-se.

Atles temporal, una col·lecció de mapes que ens parlen d’una vida concreta però, també, de tota una generació de dones valentes que s’han enfrontat amb determinació i intel·ligència a un sistema patriarcal i masclista que les oprimia.

 

 

VELES E VENTS

 

L’editorial Llibres de la Drassana, en col·laboració amb la Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudi i Investigació, publicà l’últim trimestre del 2022 l’estudi Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes, que comptaren en aquesta ocasió amb la col·laboració plàstica de l’il·lustrador Santiago Inocencio, que s’ha encarregat de les il·lustracions i els mapes  que apareixen en el llibre.

En Veles i vents hi ha una gran protagonista, la mar Mediterrània. El filòleg anglés Robert Archer i el mariner i poeta valencià Tono Fornes se situen temporalment en el segle XV, fent colps d’ull al passat, però també a segles posteriors i en particular a aquells en els quals es van produir els grans canvis en la navegació.

La Mediterrània, i en especial la seua part occidental, els corrents marítims, els vents, els diferents tipus de vaixells existents en l’època, les diverses rutes de navegació i els instruments emprats pels mariners són descrits amb precisió, per a tot seguit assenyalar-los no sols en l’obra poètica d’Ausiàs March, sinó també en passatges de la Bíblia, del Tirant lo Blanc, de L’Espill o en l’obra de Ramon Llull, Andreu Febrer i en alguns clàssics llatins i de les literatures romances. D’aquesta manera, els autors oferixen als lectors del segle XXI eines per aconseguir interpretar correctament les imatges marineres en l’obra marquiana.

També ens descriuen el temps d’Ausiàs March, la relació dels diversos estaments socials amb el rei Alfons el Magnànim, la lluita de la Corona d’Aragó per controlar la Mediterrània i expandir els seus dominis per Sardenya, la península itàlica i Sicília. Les dues expedicions en les quals va participar el jove Ausiàs March, una experiència quasi iniciàtica d’on extrauria els seus vastos coneixements de la mar i la navegació, que després li servirien per a escriure poemes tan bells com el popular Veles e vents. Un poema que acabaran disseccionant en la tercera part del llibre, just abans d’oferir-nos una relació dels passatges marins en l’obra d’Ausiàs March.

Un llibre que té una lectura amena, a més de ser una obra imprescindible per als amants de la poesia del senyor de Beniarjó, ja que ens ajuda per una banda a entendre millors els seus poemes i per una altra a aprofundir en el temps, el món i la biografia del que és el millor poeta valencià de tots els temps.

UMBILICAL

El poeta de Ferreries (Menorca) Damià Rotger Miró, en el seu darrer llibre de poesia, Umbilical (Nova Editorial Moll, 2023), ens parla de la figura mítica dels portadors d’estrelles, uns individus que «en una barca a rems i vela, acompanyen en el traspàs i porten la llum d’aquestes vides finides fins al lloc que el destí els ha procurat». Una figura en contraposició a la de Caront, que s’encarregava de portar les ànimes fins al món dels morts. El poeta assumix el paper de portador alhora que diu: «Que es foti Caront, la Mare la porte jo».

Damià Rotger Miró, davant de la malaltia, el maleït càncer, i la posterior mort de la seua mare es convertix per iniciativa pròpia en barquer, portador del cos sense vida de la mare, tot travessant la immensitat de l’univers, un cos que a poc a poc es convertix en llum, en estrella.

El poeta és el portador, el protagonista d’aquest viatge d’anada i tornada, un viatge intens cap a l’interior, ferit pel dolor que li causa la pèrdua i l’absència d’aquella a qui va estar lligat físicament a través d’un cordó umbilical, que el nodria en un ventre que fou llar i espai de creixement. En eixir al món i tallar el cordó físic, els va tornar a unir un altre cordó umbilical que ni la mateixa mort trencarà, el de l’amor.

Però el portador també és el cronista d’aquesta epopeia, ell és Ulisses i al mateix temps Homer, escriu en primera persona i la seua matèria primera són els seus sentiments i emocions.

Hi ha un trajecte d’anada i un altre de tornada, que comença amb la malaltia de la mare, continua amb la pèrdua i després amb el dol. El poeta assumix amb dolor l’absència. Té por que el pas del temps esborre o diluïsca en la boira de l’oblit l’ésser estimat.

Aquest viatge és un acte d’amor humil, senzill, un reconeixement a qui tant ha estimat. Un trajecte cap a la immensitat universal del seu interior, tot acceptant les diverses fases del procés del dol, el qual, com el mateix viatge, el farà madurar com a ésser humà.

Una Odissea on Menorca, la llar de tots dos, serà la seua Ítaca i a la qual el poeta retornarà sol i més savi, després d’haver situat la llum de la mare en el firmament.

Damià Rotger Miró ha escrit Umbilical contra la mort, en defensa de la memòria com a baluard de la vida, a favor de l’amor. Evoca una navegació plena d’esculls i de foscor, on l’enteresa pròpia i la llum del record de la mare el guien fins a bon port. Una llum que conservarà en el seu univers personal mentre visca. Ha mort el cos de la mare, però no la seua estima, ni pot morir l’amor, és un cordó impossible de trencar.

TRÍPTIC DEL MEU COS

 

Francis Bacon fou un pintor figuratiu irlandés amb un estil molt personal. Influenciat per Edvard Munch, Van Gogh i Francisco de Goya, ha sabut plasmar com cap altre l’angoixa vital de l’ésser humà. Un pintor que és capaç de traçar el plànol de l’espai on s’oculten les ferides artrítiques de l’ànima dels personatges retratats. L’univers de Francis Bacon li servix com a referent al poeta mataroní Joan Carles Gonzàlez Pujalte, un home amb forts vincles amb el món de les arts plàstiques, per a executar un exercici estètic, tres imatges de la seua pròpia figura només il·luminada per un raig de llum, a través d’una col·lecció de poemes encapçalada per un llarg i explícit títol: Tríptic del meu cos al llit sota una bombeta d’escassa potència (Onada edicions, 2023), amb la qual va obtindre el XXVI Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol.

Cada part del seu tríptic té una mirada diferent, còncava, convexa i plana. A partir d’ací, l’autor empra una poètica introspectiva per a fer inventari del temps transcorregut, dels colps rebuts, de les ferides mal cicatritzades, per a reflexionar i acabar acceptant-se i assumir els errors comesos.

Cada part del tríptic, format per apartats de diferent extensió, cinc poemes el primer, nou el segon i tretze el tercer, se centra en diverses qüestions que preocupen l’autor. Així, en el primer ens parla de la misericòrdia, una paraula que en aquests temps hem deixat arraconada i omplint-se de pols, la justícia, el castic i la revenja. El sacrifici i l’autoconservació, en la segona part. I per últim, la mitologia d’un relat, el propi que ha estat deformat a consciència, perquè és ple de silencis que l’autor ha pactat amb ell mateix per tal de no quedar nu i exposat davant la mirada irònica i reptadora del lector. Exposar-se nu és un exercici de risc que ens fa vulnerables i que ens pot arrossegar a l’abisme tenebrós de la bogeria.

La poètica de Gonzàlez Pujalte és profundament humana i amb ella fa recompte de les febleses i les misèries. No és  aquest un llibre optimista, encara que hi trobem llum i esperança. Tampoc és pessimista. És realista, d’un realisme íntim.

El seu cos descansa sobre el llit, però la ment no. El poeta, des d’aquesta posició relaxada, pensa, evoca, reflexiona, crea imatges suggerents, recorda i per tant recrea, literaturitza el passat i, encara que resta aparentment immòbil sota els febles rajos d’una bombeta, busca la llum que visualitze la seua veritat, una veritat que potser no li agrada però que necessita conéixer i assumir per tal de derrotar tots els dimonis que el perseguixen i el turmenten.

Sap que en cada bugada ha perdut un llençol, que el caminar li ha produït nafres en els peus, però és conscient que per a continuar el camí en plena maduresa el millor remei és carregar amb alegria al muscle el sac de les derrotes.

TERRA ALS ULLS

Catarroja, a la comarca de l’Horta Sud, és una de les ciutats valencianes amb més poetes per metre quadrat, d’allí era el desaparegut David Raga, ho són Ramon Guillem, Maria Jesús Yago, Ramon Ramon, Berna Blanch, Mercè Estrela, Plàcid Rosaleny, Enric Monforte, el narrador que també compta amb algun llibre de poesia Albert Hernàndez i Xulvi i Imma Mànyez. No podem oblidar que també és de Catarroja un dels cantants valencians que més ha fet per difondre la poesia a través de la cançó, Miquel Gil. Una ciutat de poetes que al llarg de l’any celebra mensualment una trobada, Dos poetes com nosaltres, per on ja han passat poetes que escriuen en totes les llengües de l’Estat.

Fa poc ha caigut en les meues mans el darrer llibre de poesia d’Imma Mànyez i Albert, Terra als ulls, un llibre prologat per la novel·lista de Pego Elvira Cambrils i que ha publicat l’editorial de Carcaixent Edicions 96. Es tracta d’una col·lecció de trenta-quatre poemes de vers lliure dividida en tres apartats, Ferida, amb dotze poemes, Habitatge, amb deu poemes, i Crit, amb dotze.

Imma Mànyez és una autora que comença a publicar en plena maduresa vital, nascuda l’any 1959 edita el seu primer llibre, Totes les meues dones (Edicions 96), l’any 2017, just després d’haver obtingut l’any anterior el Premi de Poesia Marc Granell d’Almussafes.

Terra als ulls que enterbolix la mirada per tal d’evitar-nos veure amb claredat la dura i cruel realitat que ens envolta.

La poesia d’Imma Mànyez tracta de realitats, de realitats interiors on són les ferides «que no reflecteix l’espill» i les exteriors que fan mal als ulls i que pareix que mai no cicatritzen ni sanen. És una poesia diàfana que naix de l’observació, de la mirada: «Els ulls amb que m’ho mire tot», de l’experiència personal. És una poesia del dolor i de l’esperança. Imma ens parla de la seua lluita contra el mal que li pren el cos, que la fa emmalaltir, i de com les «Costures de fil de llum / apedacen aquest cos trencat». Escriu sobre «El temps llaurant la pell» de l’ànim enfrontat a l’abatiment, de la llum que comença a il·luminar els espais de penombra.

Si durant les dues primeres parts del llibre els poemes se centren en la poeta i les seues circumstàncies, en la tercera part, Crit, ho fa sobre diverses qüestions de caràcter social, la violència física i la violència que exercix el sistema sobre l’individu i d’una manera especial sobre els més desfavorits, la desmemòria històrica, el feminisme com una lluita a favor de la igualtat entre els éssers humans sense cap mena de distinció. Un combat amb la paraula com a arma i escut contra el desencant que ens pren i ens atrapa sovint. Un gest per a traure’ns la terra que ens enterbolix la mirada i que ens allunya de la realitat.

SI UN DIA OBLIDE RECORDAR

 

L’any 2022 l’escriptor de la ciutat de València Ivan Carbonell Iglesias va guanyar el Premi Blai Bellver de Narrativa que atorga l’Ajuntament de Xàtiva amb l’obra Si un dia oblide recordar, una novel·la que ha editat el 2023 Bromera en la seua col·lecció L’Eclèctica.

Ivan Carbonell Iglesias és un dels narradors valencians de la seua generació (va nàixer el 1979) amb un estil més personal. El trobem situat entre la fantasia i la realitat, amb components diversos de totes dues crea les seues narracions.

Un escriptor amb un bagatge com a lector ric i divers. Un individu interessat per la història i la cultura de les nacions celtes, per les llegendes artúriques, pel bestiari mitològic i per la literatura, i en especial per l’anglosaxona. De tot plegat agafa elements i els barreja amb el folklore màgic del nostres país, i amb el nostre catàleg d’escriptors i les seues obres.

En Si un dia oblide recordar tornem a trobar-nos amb el seu alter ego, Evian Cardona, obsessionat aquesta vegada amb el record d’un viatge a Irlanda que va fer en la seua primera joventut. Però no és amb Irlanda el pont que crea en aquesta ocasió Ivan Carbonell, la connexió és amb Oxford, la ciutat universitària que conserva encara viu el rastre d’escriptors com ara Robert Graves, Lewis Carroll, Javier Marías, Francesc Eiximenis, Lawrence d’Aràbia o J. R. R. Tolkien.

Aquesta connexió és un viatge a través de la literatura, del lloc i el temps d’on naixen els personatges i les seues històries, de les notes biogràfiques que marcaren la vida i obra dels escriptors, així com l’enllaç valencià amb tots ells i una petita col·lecció de bèsties mitològiques que el protagonista creu veure, com ara un unicorn o el gat d’Alícia al País de les Meravelles. Però hi ha també la maleïda realitat: mirades que no s’entengueren en el seu moment, preguntes que necessiten respostes, personatges que estranyament ningú recorda, clubs que oculten foscos secrets.

Com a lector, he tingut la sensació que Ivan Carbonell, en la primera part de la novel·la, em plantejava una infinitat de trames, però a mesura que anava avançant en la lectura aquesta percepció canvia i totes les trames anaven confluint i aclarien el relat.

Si un dia oblide recordar és un llibre que ens parla de l’estima per la literatura, de la necessitat de la fantasia i la importància simbòlica que aquesta encara té en les nostres vides, del respecte per la vida, de la memòria que hem de saber mantindre en bones condicions perquè no ens enganyen una vegada més aquells que s’han deixat seduir pel mal.

 

 

RÀBIA

 

Ràbia, de l’escriptor de Llucmajor Sebastià Alzamora, ha obtingut recentment el Premi Òmnium a la Millor Novel·la publicada l’any 2022.

Es tracta d’un relat existencialista en el qual Alzamora cedix la veu narrativa al protagonista, qui té escasses dots per a socialitzar i que es considera a ell mateix com un escriptor fracassat que ha renunciat a escriure. Un individu que viu amb una gossa, Taylor, en un adossat d’una ciutat envaïda pels turistes. Una ciutat d’una illa de la Mediterrània, de la qual no es diu el nom, però que qualsevol lector endevina que es tracta de Mallorca.

El nucli d’amistats del protagonista és reduït, la seua vida també. El seu màxim al·licient, allò que li atorga una mica de color a la seua vida grisa, són les llargues passejades que fa per diversos espais de la ciutat amb la Taylor.

La ciutat i el seu extraradi pels quals transiten aquests dos personatges és un lloc on la corrupció provocada per l’especulació immobiliària l’ha anat degradant, també ho ha fet el descontrol consentit per les autoritats que mimen i consenten en excés la seua gallina d’ous d’or, l’allau de turistes que hi arriben en massa.

Hi ha la ràbia cega provocada per les expectatives vitals no complides, que acaba enfonsant els individus en el pou obscur de la desesperació. Una desesperació que els fa transitar per la línia que delimita la raó i la demència. Quan un és conscient que és un perdedor, que la seua vida és fosca i insignificant, i que els únics consols que li resten són la botella i la violència verbal o física, la ràbia el pren i l’empeny cap a l’autodestrucció o la dels altres que l’envolten. La ràbia ens fa avançar en el nostre camí brutalment cecs, emportant-nos pel davant tot aquell que es creua amb nosaltres. Hem de repartir la nostra amargor entre propis i estranys. No suportem l’alegria en aquells que ens envolten i, si cal, destruirem la font de la seua felicitat.

El nostre protagonista és feliç amb la seua gossa, ella li apaivaga l’amargor de la soledat, l’obliga a eixir de casa, li facilita noves coneixences, i hi ha qui no ho pot tolerar i enverina l’animal. El dolor és insuportable. I encara augmenta uns graus més quan un dels seus coneguts és assassinat. Tots dos són crims sense sentit, provocats per individus violents que s’han deixat dur per la ràbia i han fugit per uns instants d’una vida de merda avançant en línia recta i malferint tot aquell que se’ls havia posat davant.

El protagonista de Ràbia, tot passejant per racons de l’extraradi de la ciutat, descobrint escenaris d’un passat tràgic, reflexiona sobre diversos aspectes de la mort, i ho fa amb una gran lucidesa, la mateixa amb la qual jutja la realitat que l’envolta.

PUNTS DE FUGA

 

L’any 2022 Enric Balaguer ens oferia el recull de contes El llibreter Mendel i altres relats (Neopàtria), una col·lecció de narracions curtes extretes de la seua realitat més pròxima, filles de la seua experiència vital, on trobàvem les preocupacions d’un home crític amb el devenir de la societat de la qual forma part. Aquest 2023, Balaguer ens oferix un altre recull, en aquesta ocasió de petits assajos, Punts de fuga (Lletra Impresa), en el qual aprofundix en les problemàtiques socials que l’interpel·len, que l’obliguen a pensar i expressar el seu punt de vista.

Punts de fuga, encapçalat per un encertat pròleg d’Enric Sòria, reunix vint-i-un assajos. Porta com a subtítol un lema: Pensar, crear, resistir que m’ha fet pensar en el d’altres il·lustres, com el de Nicolau Primitiu Treballar, persistir, esperar o el de Xavi Sarrià Lluitar, crear, construir. Tots tres tenen en comú l’allunyament d’una posició passiva davant de la vida.

A Enric Balaguer l’art, la literatura, la filosofia, la televisió, la realitat que imposen les xarxes socials el convida a reflexionar i a dialogar, a dissentir, a dir la seua pròpia visió de les coses. Ho fa des del coneixement amb arguments contrastats i coherents. Som en un temps en què qualsevol persona es veu bombardejada per un excés d’informació, bona part de la qual és tendenciosa i falsa. Hi ha una tendència clara des dels mitjans de comunicació a la banalització fins i tot de les tragèdies més desoladores, a la superficialitat i la vulgaritat. L’ésser humà es veu arrossegat cap a la indigència intel·lectual i l’orfandat espiritual. S’ofega en l’oceà de la veritat líquida.

Balaguer proposa un reencontre amb la natura, que eixim a la recerca del nostre jo interior, que gaudim de la força de la raó i de la bellesa. Que busquem una espiritualitat allunyada del dogmatismes sectari, ell mira cap a Orient en aquest sentit, sense allunyar-se dels grans filòsofs d’Occident.

Reclama Balaguer que ens allunyem de l’exhibicionisme banal que ens imposen els mitjans de comunicació i les xarxes socials, que aprenguem a ser més crítics i també més creatius.

La globalització i l’aparició de les anomenades xarxes socials ens han portat cap al perillós vedat de caça de la mediocritat intel·lectual. Som víctimes d’aquells que, emprant paranys fal·laços, colonitzen perillosament els nostres pensaments i les nostres accions.

Enric Balaguer reivindica l’ésser humà com una entitat lliure, racional, però també espiritual, obert i amb connexió amb la natura, una connexió que hem de desintoxicar i recuperar.

Ja ho déiem quan escrivíem sobre El llibreter Mendel i altres relats, Balaguer té una prosa diàfana i convincent, que atrapa i acompanya el lector sense embafar-lo ni fer-lo ensopegar. Una prosa i una manera de plantejar les seues reflexions, les seues digressions, aparentment senzilles, ben argumentades, directes i sobretot amenes.

Punts de fuga és una arma intel·ligent contra la vulgaritat i la superficialitat que ens ofega.

PROEJANT EL TEMPS

 

El professor de la Universitat de València Rafael Roca publica, en l’engrescadora i necessària col·lecció Moments. Memorialística de l’IVEI Alfons el Magnànim, el dietari Proejant el temps. Proejar és un verb mariner, que ve a significar remar contra el corrent o la força del vent que envestix l’embarcació per la proa. Així, els corrents dels temps actuals ens obliguen a navegar en la seua contra dedicant-los esforços i energies addicionals. Sempre hem navegat proejant, però ara sembla que els embats són més intensos.

Des de l’1 d’abril del 2019 al 7 de desembre del mateix any, i amb l’afegit d’un epíleg escrit en març del 2020, just quan s’inicia el confinament pel covid-19, Rafael Roca reflexiona, investiga, viatja i escriu amb una prosa diàfana.

Aquest no és el dietari d’un novel·lista, ni d’un poeta, ni tan sols d’un assagista, és el d’un filòleg, un estudiós, un divulgador, un apassionat de la història i la cultura popular.

En aquest llibre Rafael Roca escriu sobre els paisatges geogràfics i literaris del nord d’Itàlia, amb epicentre a la ciutat de Verona, Itàlia li interessa, l’apassiona; i el País Valencià, amb epicentre a Alaquàs (Horta Sud) i la ciutat de València. Així, durant aquests mesos del 2019 en els quals viu entre Verona i Alaquàs reflexiona sobre diversos aspectes vinculats a la investigació filològica, la literatura, la docència universitària i la divulgació. Investiga sobre el passat de la seua ciutat i les connexions que aquesta ha tingut històricament amb Itàlia a través dels senyors de la localitat. I escriu sobre literatura i en especial sobre la Renaixença valenciana, reivindicant un seguit de dones escriptores com ara Manuela Inés Rausell (1839-1918) i la figura del nomenat patriarca de les lletres valencianes, l’escriptor i polític conservador Teodor Llorente Olivares (1836-1911), de la vida i obra del qual Rafael Roca és un dels màxims especialistes, fins i tot en un moment determinat s’atrevix a posar-se en la seua pell i ens en fa un retrat convincent. De la família de Llorente, els seus fills Pasqual i Teodor Llorente Falcó, del darrer del qual cita passatges de les seues Memorias de un setentón, i també ens parla del seu besnet Joan Teodor Corbín Llorente, el familiar que més atenció va prestar a l’obra del patriarca i amb qui Roca va mantindre una amistat fins a la seua mort. En parlar de Llorente, ho fa també sobre l’escriptor i polític republicà Vicent Blasco Ibáñez, sobre les complicades relacions que mantenien i com aquest darrer es desenganxa del valencianisme cultural d’aleshores. Escriu, també, sobre el sainetista Eduard Escalante (1834-1895), el poeta, polític i animador cultural Constantí Llombart (1848-1843) i els seu gran amor, Nelina, i la centenària associació cultural Lo Rat Penat.

Personalment, he gaudit d’una manera especial d’aquest apartat.

Un dietari on el seu autor ens oferix una mirada sobre el present i el passat de la nostra literatura, mentre navega en el seu quefer diari.

POETES & CIA 2022

 

Ser petit sovint és sinònim de precarietat, però també d’independència i de llibertat en relació amb els capritxos d’aquest monstre que tothom tem i que tothom vol que l’estime: el mercat. La precarietat és un ocell que sobrevola quasi tota la indústria editorial valenciana. Ser minúscul t’allunya de la professionalitat i t’acosta a la generositat i l’entrega al voluntarisme. No hi ha cadenes, però sí unes quantes mancances com ara l’escassa difusió i la nul·la distribució.

Trencatimons editors és una d’aquestes editorials nuclears i independents que exercixen amb valentia i intel·ligència la llibertat creativa. Darrere d’aquest nom, que ens evoca una força rebel, brutal, hi ha l’escriptor Nel·lo Navarro.

Cada any Trencatimons editors convoca una festa poètica: Poetes&cia. Una celebració on, a més de poetes, participen artistes plàstics i visuals. Prenen els carrers de la Vall d’Uixó, hi exposen el seu treball i reciten els seus poemes. Cada trobada té una temàtica diversa i sobre aquesta es treballa. El resultat és un llibre col·lectiu de poesia i imatge, de mirades que es completaran amb la mirada del lector.

El 2022 el tema elegit fou el silenci. Trenta-huit fotografies, trenta-huit poemes. Cada poema l’acompanya una imatge, dues visions, dues reinterpretacions subjectives del silenci. El silenci com a element important de la música, com a element fonamental d’un text literari. El silenci com una invitació a la introspecció, a la calma i el gaudi de la bellesa. Silenci sinònim de tantes i tantes coses, del buit, de l’absència.

Atenent la convocatòria de Jesús Girón i Mar i Nel·lo Navarro s’han aplegat diversos poetes del País Valencià, com ara Francesc Collado, Lluís Roda, Manuel Roig, Josep Lluís Abad, Manuel Bellver, Victòria Cremades o Alba Fluixà. Però també d’altres provinents de Mali, Portugal, Polònia, Cuba o França, traduïts al català.

Magnífiques fotografies en blanc i negre i en color, ben reproduïdes, estils personals on els autors han lluitat per construir la seua idea del silenci, que no és poca cosa.

En les darreres pàgines, i com un joc dels coordinadors d’aquesta edició, ens brinden un poema fet amb un vers de cadascun dels poetes participants.

PARADISOS SUPORTABLES

 

La conca mediterrània compta amb una gran varietat d’ecosistemes i de racons fabulosos. El clima benigne, la llum, la mar, la varietat de llengües i de cultures, la diversitat gastronòmica i la gent la convertixen en un paradís, si no és que la força de la seua bellesa no ens acaba aclaparant. Un espai per a viure’l, un espai per a crear o recrear-lo i un lloc fins i tot on fixar la residència i arrelar. Així, trobem que al llarg de la Mediterrània s’han instal·lat creadors d’altres contrades com ara la família dels escriptors anglesos Lawrence i Gerald Durrell, que passaren un temps a l’illa grega de Corfú, Juan Goytisolo, que elegí Marràqueix, o Camilo José Cela, que trià Mallorca.

L’escriptor de Ses Salines Sebastià Portell deixa per uns instants la seua tasca com a narrador de ficcions per a escriure justament d’un seguit d’escriptors i escriptores, del país i forans, que van fixar, encara que només fora per un hivern, la seua residència a Mallorca. El llibre porta com a títol Paradisos suportables, seguit d’un subtítol aclaridor, Cases d’escriptors a Mallorca, i ha estat publicat per la barcelonina Viena edicions.

Com a còmplice, Sebastià Portell ha comptat amb la fotògrafa Laura Rosselló, qui ens oferix una col·lecció de fotografies on prima el detall, la força del color i les suggerències de la llum.

Portell és un magnífic comunicador que sap contagiar al lector la seua passió. El lector mai no és un adversari, ni un espectador passiu, que espera a ser seduït, sinó el company necessari en el camí del relat.

Paradisos suportables està escrit amb la prosa engrescadora que li és pròpia a Portell. És un recorregut personal a través de l’experiència mallorquina de set escriptors: George Sand, Joan Alcover, Llorenç Villalonga, Maria Antònia Salva, Robert Graves, Antònia Vicens i Blai Bonet. Escrit entre la crònica i la biografia dels autors, posa una atenció especial als espais i el temps en els quals els va tocar viure. Al llarg dels darrers segles, no hi ha hagut una única Mallorca, sinó diverses. També trobem la mirada atenta a l’obra dels autors, en què destaquen els moments que dediquen aquests set escriptors a l’illa i a l’espai elegit com a residència.

Cadascun dels escriptors elegits per Sebastià Portell té la seua experiència mallorquina, cadascun ha destil·lat d’una manera subjectiva el seu amor o el seu odi.

Un llibre que es fa de llegir i que està ple de detalls interessants, on Portell ens acosta als espais íntims dels escriptors, allà on visqueren, estimaren, patiren i sembraren la llavor que feu créixer l’arbre de la seua obra.

Paradisos suportables funciona també com una guia, ja que algunes d’aquestes residències són visitables en l’actualitat.

OBJECTIU HIMLER!!!

 

El VII Premi de Narrativa Ciutat de Carlet fou per a una novel·la que ens porta a una Catalunya derrotada, atemorida i per on, a l’ombra de la clandestinitat, es mouen personatges que oculten la seua vertadera identitat. Es tracta de Barcelona 1940. Objectiu: Himmler!!, primera novel·la per a adults de l’autor barceloní Alfred Sala.

Fins ara havíem tingut notícies de Sala com a traductor de còmic, Lucky Luke, Astèrix, Garfield... i com a autor de diverses novel·les juvenils, Una hora al cretaci i Expedició al Congo Bwana Nyani.

Barcelona 1940. Objectiu: Himmler!! és un thriller emparentat amb la novel·la negra i en alguns moments amb el relat bèl·lic. Situat geogràficament a la ciutat de Barcelona i les terres de l’Ebre, i temporalment en el moment històric en què el règim franquista intenta de totes totes crear llaços ferms amb la Itàlia feixista de Mussolini i l’Alemanya nacionalsocialista de Hitler.

Ha començat la segona guerra mundial, estem en plena Batalla d’Anglaterra, els nazis porten les de guanyar, ja han dissenyat un pla per a envair l’illa de la Gran Bretanya. Lluís Companys és pres i posteriorment afusellat a Montjuic, Himmler visita Espanya fent una parada a Barcelona.

En l’ombra, un espia britànic treballa en un pla per a robar uns documents a Himmler, també hi ha dos membres dels desaparegut Serveis d’Informació de la Generalitat que en un principi volen alliberar Companys, i després un excombatent republicà i la seua dona que viuen amb un nom fals. Els tres grups acaben unint les seues forces amb dos objectius; el primer, robar els documents a Himmler, i el segon, assassinar-lo.

Alfred Sala construïx una trama sòlida i personatges versemblants, herois de carn i ossos, éssers humans als quals el decurs de la història els ha canviat radicalment la vida. Perdedors que en el seu interior encara conserven l’espurna del combat, de la lluita, de l’esperança del final del malson que suposa el règim franquista.

El protagonista, Brions, té l’enteresa, la força d’un heroi de còmic o de cinema. De fet, i és la meua modesta opinió, ell i la dona són una bona troballa que es mereixen viure més aventures.

La novel·la manté en tot moment la tensió narrativa, és trepidant, amena, atrapa i es fa de llegir. Obliga el lector a prendre partit. Els escenaris estan ben descrits, es recuperen el paisatge de la ciutat en plena postguerra i aquella atmosfera gris, ombrívola, que s’hi respirava, com també els vencedors de la contesa passejant-s’hi com galls desafiants i prepotents.

MATER

 

L’escriptor valencià Martí Domínguez publicà el passat novembre, en Edicions Proa, la novel·la amb la qual va obtindre el Premi Proa, Mater, un llarg relat on recrea un món en què la ciència ha aconseguit crear éssers humans modificats genèticament amb la idea inicial que siguen resistents a tota mena de malalties. Aquest món acaba sent regit per unes lleis que emanen de la lògica, el coneixement i la raó. El nou ésser humà ha ocupat el lloc de Déu, no hi ha espiritualitat... Aquesta nova espècie modificada ha aconseguit recuperar l’equilibri ecològic. La fecundació, la gestació i el part han deixat de produir-se dins del cos humà, ara es fan en laboratoris que gestionen empreses especialitzades. A la Terra aquesta nova espècie humana conviu amb cíborgs i es disputa l’espai vital amb els éssers humans no modificats. Com en la conquesta de l’oest nord-americà en la qual l’exèrcit netejava grans extensions del territori d’indígenes americans, per a després donar la terra i la seua explotació a colons d’origen europeu, l’exèrcit format en la seua majoria per cíborgs neteja el territori d’humans no modificats, esclavitza dones joves i assassina la resta alhora que esborra les seues petjades.

Una jove biòloga és infectada per un bacteri que, com a cert tipus d’insectes, fa que les femelles queden prenyades sense intervenció d’un mascle. Una qüestió que sorprén el poder i la ciència i que obri noves vies a la colonització espacial. Aquesta dona, i un jove inconformista, una mica llunàtic i rebel, decidixen fugir i refugiar-se als boscos habitats per l’altra espècie d’humans. Però allí troben un ressentiment, un odi, un desconeixement de l’altre, un fanatisme religiós que els sobrepassa. Només els resta l’esperança d’una ciutat on conviuen en harmonia elements provinents de les dues espècies. Mentrestant, la seua vida es convertirà en una lluita contra els elements i en una eterna fugida. Els perseguix un assassí implacable que va deixant al seu pas un rastre de destrucció i mort.

Martí Domínguez aconseguix atrapar des de les primeres pàgines de Mater el lector amb una prosa diàfana i àgil. Construïx un relat versemblant, dinàmic, amé i amb una gran tensió narrativa. Ens obliga a reflexionar sobre el poder, els seus còmplices i els ressorts que aquest empra per a mantindre el control sobre la societat,  a pensar, però, també sobre el camí pel qual ens portaria una ciència allunyada de l’ètica i de l’espiritualitat. Mater va fins i tot més enllà i té una projecció crítica en el present que és com a mínim inquietant.

Una novel·la d’una gran amenitat, emparentada amb grans obres de la literatura i del cinema de ciència ficció.

LA MERLA BLANCA

La tardor del 2022 l’editorial valenciana Vincle Editorial va publicar La merla blanca, de Juli Martínez Amorós, obra guardonada amb el Premi Teodor Llorente de Novel·la Negra que patrocina l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona (Camp de Túria).

Juli Martínez Amorós (Novelda, les Valls del Vinalopó, 1975) tria el format de diari personal perquè el personatge protagonista, un inspector de la policia nacional a punt de jubilar-se, ens relate de primera mà els itineraris que pren la investigació de diversos assassinats. A la comissaria l’ajuda una dona policia, Daniela, que s’encarrega de remenar tota mena d’arxius digitals. Sobre el terreny l’acompanya Guillem, fill d’una de les víctimes.

En les primeres pàgines pareix que el relat es vol centrar en les estretes connexions que a les comarques meridionals del País Valencià hi ha entre la màfia, l’empresariat, i d’una manera especial el vinculat a la construcció, la judicatura, la policia i la política. Una interconnexió per on corren a dojo els diners, la droga i les apostes il·legals. Un univers opac, sòlid, pervers, que en el seu moment Rafael Chirbes va retratar amb intel·ligència i fidelitat en la novel·la Crematorio.

A mesura que avança en la seua investigació, l’inspector Arnau Feliu va acotant el terreny i desvela una trama que oculta un triple crim, el qual durant uns anys havia restat impune, i això farà (ens farà) creure que és (som) davant d’un acte planificat de revenja. Però les coses no són com aparenten, i quan pareixia que estava clar, que fins i tot teníem un culpable, ix el dubte, salta la llebre i la investigació canvia de rumb, assenyalant el vertader assassí, la merla blanca d’una trama de corrupció. Fins al moment aquest individu s’havia mantingut en l’anonimat, encara que tant Arnau Feliu com els lectors endevinaven darrere de l’escenari la seua ombra movent tots els fils.

Som davant d’un relat en el qual se’ns detalla amb cruesa el costat fosc de l’ambició humana, la falta d’empatia, la insaciabilitat de poder i riquesa. Gent que se salta les normes ètiques i morals, i la llei, per tal d’aconseguir més diners, i amb aquests comprar qualsevol cosa amb total impunitat. «Amb diners torrons», diu el refrany, però en aquest cas seria: «Amb diners cocaïna, cotxes i motos d’alta gama, prostitutes joveníssimes de luxe, cases sumptuoses...».

La investigació arribarà al final, però no a bon port, la merla blanca ha aconseguit els seus objectius i ha acumulat tant de poder que només aquest, sempre pervers i egoista, podrà destruir-lo en un futur.