LA TERRA I LA PARAULA

 

Juli Capilla, escriptor i editor nascut a la ciutat de València, acaba de publicar l’obra amb la qual va obtindre el 2023 el Premi d’Assaig Josep Vicent Marqués, dins dels XLI Premis Ciutat de València, La terra i la paraula (Edicions del Bullent). Un llibre que se situa al bell mig de la frontera que delimita les memòries i el dietari. Literatura del jo on la mirada personal sobre el món que envoltava l’autor en la seua infantesa i joventut és protagonista i força inspiradora en la reconstrucció literària d’un temps i una geografia.

La terra i la paraula és un llibre en el qual, amb una prosa carregada de lirisme, Juli Capilla evoca el seu passat i ho fa des de l’emoció continguda i la intensitat dels sentiments i sensacions que el van impactar d’allò més i es quedaren gravats entre els plecs del seu cervell.

Juli Capilla fou un xiquet de ciutat que va tindre la sort de gaudir d’una segona residència en un poble dels Serrans valencians, Pedralba, on passava les vacances. Un poble culturalment de frontera on es barregen herències aragoneses, catalanes i castellanes. Un poble de muntanya a la vora del riu Túria amb un passat vitivinícola.

El llibre es conforma com una col·lecció d’articles, les entrades d’un possible dietari. S’obri amb l’aparició sobtada de la mort. La mort d’un amic que deixa profundament ferit l’autor, la presència/absència d’aquest amic serà una constant fins al darrer paràgraf.

L’autor ens fa la crònica social i política dels darrers anys del segle xx d’un poble petit però que no és sinó la mostra de tot un país. Però també és el retrat d’una família, així com l’inventari de les experiències vitals que conformaren en part la personalitat de l’home que ara les escriu. Capilla ens parla de la mort, del dolor que ens produïx, de l’amor fraternal, de l’amor filial, del despertar a la sexualitat, de les absències, del naixement dels fills, del joc de pilota que tant l’apassiona, de la transformació d’un paisatge provocat per l’abandonament dels conreus de secà i la imposició dels regadius.

Textos assagístics amb una gran força poètica.

En aquest llibre Juli Capilla ens oferix el millor de si mateix, tant com a escriptor en plena maduresa, que ha sabut crear-se un estil propi, i com a ésser humà, deixant-nos al descobert les seues experiències i emocions, fins i tot les seues febleses.

Juli Capilla, un home que mai no ha estat sol, al seu voltant sempre ha tingut amics i familiars que l’han estimat i ell ha estimat.

 

HAN TORNAT LES ROSELLES

 

Amb Han tornat les roselles (Perifèric Edicions), la traductora i poeta Isabel Robles va obtindre l’any 2023 el Premi Benvingut Oliver de Poesia que atorga l’Ajuntament de Catarroja. Es tracta d’un llibre conformat per vint-i-cinc poemes organitzat en quatre apartats: The way we were, títol que ens porta a la memòria la pel·lícula dirigida l’any 1973 per Sydney Pollack i protagonitzada per Barbra Streisand i Robert Redford, Tal com érem; D’un temps; Presències i En el camí. Poemes de vers lliure exceptuant-ne un: Una dona sense un home, escrit com a lletra d’una riberenca amb estrofes de cinc versos i set síl·labes típiques del cant d’estil valencià.

En la primera part Isabel evoca un temps que comença amb un viatge amb tren, i ens hi parla de la seua pròpia biografia, ella va nàixer a Alhambra, província de Ciudad Real, i es va instal·lar a la ciutat de València. Així ens narra un viatge des de l’altiplà fins a la mar que «era llum de primavera» i la ciutat grisa, «bruta i franquista, com la resta». Escriu sobre un temps i un país tot evocant la infantesa, el contes que l’acompanyaren, els jocs que va practicar, el somnis que la nodriren d’il·lusions. El canvi de vida i de paisatge sintetitzat en aquests dos versos senzills: «vaig canviar l’olla i el trespeus / per la cassola al forn».

En la segona part, D’un temps, la més breu de tot el llibre, la poeta escriu amb una gran tendresa de i per al seu company de vida. Un company amb el qual ha compartit anhels, exilis, somnis i la passió per la poesia. M’ha emocionat d’una manera especial el poema Ignorant, no sabia... on se’ns descriu un atac cardíac que pareix acabar amb la vida de l’estimat. Ho fa amb una gran precisió i una impressionant càrrega lírica. Isabel va construint l’escena en la qual la fortalesa interna i l’esperit rebel del company aconseguixen véncer, en aquesta ocasió, la mort.

Presències, al seu torn, ens parla de les absències de tot un seguit d’amics que ens han deixat, petits homenatges a la seua gran humanitat i a una obra que els absents han convertit en presències vives. Versos per a la titellaire Rosa Navarro, per a una jove romanesa assassinada a les marjals dels voltants de València que representa d’alguna manera totes les dones maltractades, explotades, assassinades; per als poetes Manel Marí o Fina Cardona.

Isabel Robles escriu una veritat de l’altura d’un campanar: «La darrera mort / remou totes les morts / que la precediren».

Tanca el llibre En el camí, un títol que és sinònim d’anar navegant per la vida. Ací ens parla del pas del temps que ens porta a la maduresa, però també a comprovar com el dolor acumulat es va suavitzant; de l’esperança, de veure tornar a florir noves il·lusions com roselles al camp, de la condició de dona, de la defensa davant dels depredadors de ciment dels nostres barris, de la nostra horta.

Isabel Robles és una dona de profundes conviccions que estima la vida i la poesia amb la qual sempre paga la pena conversar i llegir.

ROGLES

 

 

La poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip va obtindre l’any passat el XIV Premi de Poesia Ciutat de Torrent amb el llibre Rogles, que ha editat enguany Tabarca Llibres.

Marisol apareix en el panorama poètic en llengua catalana l’any 1988 amb la publicació del llibre Les hores breus. Durant la dècada dels noranta, sens dubte la més productiva de la seua carrera, publica nou llibres de poesia dels quals acabarà fent una selecció en Paraula del retorn. Tria personal, publicat el 2002 per Brosquil Edicions. Per diverses circumstàncies de caràcter personal i laboral, que ara no venen al cas, el seu ritme de producció s’alentix notablement i en dues dècades només ens oferix quatre llibres, comptant-hi Rogles i una nova tria, Antologia cordial (2022). Marisol ha tingut la mala sort que molts dels seus llibres han aparegut en edicions municipals i altres s’han publicat en editorials que ja han passat a la història, això ha fet que la seua obra no haja arribat al lector com caldria i com es mereixeria.

La poeta de Nules, des dels primers llibres, ha anat construint-se un llenguatge poètic propi amb una gran riquesa expressiva i metafòrica que en aquest cas l’acosta a un cert surrealisme: «Balenes sense rostre alenen / a les avingudes de xàfecs». En la seua poesia trobem ecos de grans poetes, com ara Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. És una poesia que entra dins de l’anomenat realisme intimista, sense acabar-ho de ser del tot.

Rogles compta amb un pròleg del poeta i rapsode Vicent Camps, qui afirma que Marisol «ens entrega un llibre construït sobre el dolor». Recull trenta-set poemes i està dividit en dos grans apartats: Infàncies i Baladres, precedits per un pòrtic, el poema L’escola era un salze ocult: «L’escola era un salze ocult, / un quadern d’aire i de febra, / un trànsit de negres coloms / en la vesprada de cireres».

Marisol González evoca des del present el passat, la infantesa, vull dir les diverses etapes que componen la infantesa: «Tenia nou anys i a punt el crit ofegat de la carn». Una infantesa poc amable. De l’adolescència i de l’etapa de maduresa.

L’ésser humà és un animal social, necessita d’un entorn en el qual desenvolupar-se i compartir amb els qui l’envolten anhels, penes i alegries, un espai conformat per diversos rogles, el de la família, el veïnat, l’escola, els amics. Rogles que sovint no triem. Rogles de vegades problemàtics i on de vegades no acabes d’encaixar, i aquesta falta d’encaix ens produïx frustració, desencant, dolor, tristesa i soledat. En aquesta lluita entre el jo i el nosaltres en la qual ens veiem immersos, un refugi és la lectura, la recerca de la bellesa i la creació poètica, amb la qual ara la poeta intenta calmar els traumes patits.

No és casual la cita inicial de Federico García Lorca «... y yo oigo el canto de la lombriz / en el corazón de muchas niñas», xiquetes com la que fou la nostra poeta, que encara patixen el dolor de les tempestes emocionals passades.

PUNXA DE TEMPS

 

 Abans d’escriure una paraula més, he de dir que soc un ferm partidari de l’obra de Raimon. He assistit al llarg dels anys a l’evolució del personatge i la seua obra, des del cantant protesta de la seua primera època, al de l’autor capaç de convertir en cançó la música de Frederic Mompou, passant per les adaptacions musicals dels clàssics de la nostra literatura, en especial d’Ausiàs March, gràcies a la seua mà aprenc a estimar-los, i d’autors del segle XX com ara Salvador Espriu. He llegit el seu llibre de poemes D’aquest viure insistent (1986). No seré jo qui parle dels seus mèrits, la seua trajectòria ha estat reconeguda amb un munt de premis.

L’any 2023, aprofitant l’aparició del dietari Personal i transferible, em vaig capbussar en els seus dietaris i vaig llegir també l’anterior, Les hores guanyades (1983), i aquest mes de maig el que és el seu tercer dietari: Punxa de temps, editat per Empúries.

Són, els tres, llibres extensos, de lectura àgil i amena, que en cap moment decau. En cap gènere literari com en el dietarisme el temps marca el ritme de l’escriptura. El pas de les hores, de la llum, tot allò inesperat que altera la nostra rutina, la nostra vida és la matèria de la qual es nodrix el gènere.

Raimon ha deixat escrit que tenia l’objectiu d’escriure un dietari de la dècada dels huitanta del segle passat, un moment en què intenta deixar enrere la imatge de cantant protesta que té el públic d’ell i oferir-ne una altra. És una etapa de grans canvis en la indústria musical i dels gustos de la gent. És un temps plens de dubte per a l’autor. He fet números i, almenys, encara li’n quedaria un altre volum per a publicar. Personalment, frise per llegir-lo.

En Punxa de temps trobem el creador, vull dir el poeta i el compositor de cançons preocupat per bona part de la seua obra. L’intèrpret que s’inventa cada dia la possibilitat de sobreviure sense haver de trair-se, se sent sovint incomprés, una qüestió que el porta a sospesar una vegada i una altra la idea de deixar-ho córrer. Trobem el lector d’assaig i poesia, de periòdics, un home crític i amb una gran curiositat intel·lectual. L’amic dels seus amics que gaudix de les seues trobades i amb la conversa intel·ligent.

Exigència, coherència i perseverança són els cognoms que més s’adiuen a Raimon.

Hi ha en el dietari la part humana, la part tràgica de la vida, el fill que assistix al deteriorament físic i mental de la seua mare que acabarà morint. L’home enamorat que ha convertit l’estimada en el pilar sobre el qual se sosté la seua existència i que, de colp i volta, es troba davant de la possibilitat de perdre-la per a sempre per culpa d’una greu i cruel malaltia. La mort d’un gran amic i gran escriptor, Salvador Espriu.

Hi trobem reflexions, alegries, preocupacions, tristesa en les més de cinc-centes pàgines del llibre, i també paisatges naturals i urbans. En aquest dietari més que en els altres dos, Raimon es recrea en alguns moments en el paisatge i el clima, en la bellesa sublim, ja siga a Xàbia o al bell mig del desert d’Algèria. Hi ha les ciutats: Barcelona, Roma, París, València, Sueca, Madrid, Xàtiva i Xàbia.

Escriu i reflexiona sobre música i la indústria musical, sobre literatura, escultura, pintura, sobre la situació política catalana, valenciana, espanyola, italiana i mundial.

Raimon ha estat un personatge privilegiat, ha tingut grans amics, que com ell mateix han estat protagonistes d’un temps i d’un país.

En Punxa de temps hi ha l’home Ramon Pelegero Sanchis i el seu personatge Raimon, amb els seus dubtes i les seues obsessions.

Soc de l’opinió que l’aparició de Raimon ha estat una de les millors coses que li ha passat al País Valencià durant el segle XX, junt amb Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner.

ESTELLES SOTA LES UNGLES

 

El sociòleg, assagista i poeta de la ciutat de Castelló de la Plana Josep J. Conill ha publicat aquest mes de febrer un recull d’aforismes, dins de l’editorial Afers, agrupats sota el títol Estelles sota les ungles.

Un, com a espectador del moviment lector, té la sensació que en aquest país els aforismes se citen més que es lligen, convertint d’aquesta manera l’edició de reculls en un risc empresarial. Per aquesta i per altres raons, com ara l’important aposta per la qualitat, és d’agrair la tasca que fa l’editorial Afers.

Les estelles en el cos incomoden, torturen i ens obliguen d’una manera o altra a actuar per tal d’apaivagar el dolor que ens causen. Les estelles de Josep J. Conill són clarament metafòriques, però no per això inofensives, són situacions i idees que l’han incomodat intel·lectualment, i contra les quals s’ha vist obligat a plantejar una estratègia per a construir una resposta o un contraatac.

L’aforisme per a Josep J. Conill és una invitació a eixir de la nostra zona de confort i enfrontar-nos amb intel·ligència a una realitat que no ens agrada i ens deixa sovint perplexos. No trobarem en Estelles sota les ungles un autor complaent i complagut, sinó un escriptor amb ganes d’alterar la comoditat del lector, de llançar obusos per tal de sacsejar els fonaments sobre els quals s’han construït les grans veritats que sostenen els discursos socials.

La seua és una posició de crítica permanent, una aposta per l’heterodòxia davant d’un món que tendix a santificar els dogmes.

Josep J Conill és un escriptor que domina a la perfecció la claredat expositiva, els jocs del llenguatge, que modela amb traça la intensitat àcida de l’humor, del sarcasme i de la ironia, acoblant-los als seus interessos. Sap jugar amb l’energia del lirisme i és conscient que un aforisme que no encerta en la diana és una excrescència del tedi.

En Estelles sota les ungles trobem vertaderes troballes poètiques: «La justícia poètica, que poques vegades s’aplica als poetes!»; acudits: «El botxí humanista, partidari de l’execució personalitzada»; drama: «Per què hauria de tenir la història un desenllaç feliç si tots aquells que la protagonitzen tenen un destí irremeiablement tràgic?»; l’estocada verbal: «L’esperit olímpic és la variant biopolítica de la comunió nacionalista»; el sarcasme: «Gent que porten dins un llibre imprès, però no es rebaixen a manuscriure’l»; jocs del llenguatge: «Plaer amagat és plaer cobejat».

Un llibre que, si volem dormir tranquil·lament, no podem tindre en la tauleta de nit, sinó en aquell espai que ens reservem per a la reflexió. Que no en tenen cap? Doncs eixe és el seu problema.

ENTRE AMICS

 

Després d’oferir-nos dos llibres de relats, Mala sort per a la fusta si naix violí i D’amor res, l’escriptor de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Antoni Martínez Bonet publica en Onada edicions la novel·la Entre amics.

Entre amics és una narració que partix de la mort inesperada del seu protagonista que alhora és la veu narrativa, l’escriptor Bernat Benavent. Traslladades les seues restes mortals al tanatori, aniran desfilant per davant d’ell amics, parents i coneguts.

Antoni Martínez Bonet, amb una prosa tocada per un cert lirisme, afila el seu humor, la seua ironia i amb un to sarcàstic ens mostra una galeria de personatges amb una idea de l’amistat un tant esbiaixada. Individus que ens podem trobar un dissabte a la nit sopant en qualsevol restaurant, que es diuen amics però que en realitat no ho són i no ho han sabut ser mai, si és que alguna vegada ho intentaren. Personatges amb els quals es compartixen hores de lleure, que saps de les seues grans i petites deslleialtats i traïdories, i que continues enganxat a ells per inèrcia, per por a no tindre ningú o per simple mandra, com passa amb algunes parelles. Relacions de suposada amistat que suportes millor després de prendre’t unes copes.

Antoni Martínez Bonet ens els presenta un, d’una manera fragmentària, com si foren les seues històries narracions independents, però en realitat són peces del gran trencaclosques en el qual s’ha convertit la vida de Bernat Benavent.

El relat és un exercici de memòria, passat per la veu d’aquell que ja no té res a perdre, perquè ja ho ha perdut tot, però que abans d’anar-se’n definitivament necessita passar comptes. Hi ha també com una voluntat per part de l’autor de construir amb aquest material el possible futur de cadascun dels personatges.

Hi ha amargura i tristesa en el relat, el protagonista s’ha adonat de les diverses mentides sobre les quals ha bastit la seua vida i ha basat unes relacions socials buides, superficials i enganyoses. Hi ha en la seua veu narrativa altes dosis de desencant i un cert to de revenja que li donen al relat un toc d’humor.

La majoria dels personatges, en un grau o altre, són pocavergonyes plens de misèries, fins i tot el mateix Bernat Benavent.

Entre amics és una sàtira de les relacions humanes, una denúncia de la falsedat d’aquells que ens diuen que ens estimen mentre ens van traint. De tota aquesta desfeta salva uns pocs amics que sí que ho foren, i això al lector li dona un punt d’esperança.

FOC DE MAGRANES

La magrana és un fruit que per la seua composició interna es dona a ser emprada com a metàfora d’una col·lecció de textos més o menys breus que s’organitzen o no en diversos apartats. El seu color roig ens porta a pensar en la passió i si li sumem el groc de les seues membranes ens recorda el foc. La seua textura evoca algunes gemmes i pedres precioses.

El foc, amics i amigues, ens dona caliu i refugi davant de la intempèrie que regna en la societat i el suc de les magranes ens nodrix i ens fa forts.

El poeta Ramon Guillem, al qual aquest mes l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li ha retut un homenatge per la seua trajectòria literària i també pel seu treball constant i perseverant com a agitador cultural, publica un nou llibre dins de l’editorial Vincle: Foc de magranes. Una vegada més, el poeta de Catarroja demostra que és sense cap mena de dubte també un bon prosista.

Foc de magranes és una col·lecció de textos breus en forma de dietari. Notes personals sobre música, art i, sobretot, literatura. Pensaments i reflexions sobre la creativitat humana, opinions de lector sobre els llibres gaudits i anècdotes i històries sobre llibres, escriptors i biblioteques.

He trobat en les pàgines d’aquest llibre la millor versió de Ramon Guillem, l’home apassionat, intel·ligent, sensible, irònic de vegades, un escriptor que domina a la perfecció el seu ofici; un prosista al qual el poeta enriquix la prosa. Hi ha poetes que quan escriuen narrativa resulten embafosos, pedants, laberíntics i pesats. Ramon Guillem no ho és, tot el contrari, narra amb eficàcia, amb agilitat, sense defugir la seua eterna recerca de la bellesa. Mai no es queda en la superfície, sinó que li agrada capbussar-se en cerca de les arrels de tot plegat.

Foc de magranes conté reflexions que obliguen el lector a fer una pausa i a respondre-li, iniciant d’aquesta manera un diàleg amb l’autor que aquest esperava que fora fructífer.

Ramon sap que el difícil camí de l’escriptor no és altre que el d’il·luminar la vida, de fer front a les grans i petites catàstrofes quotidianes que ens fan naufragar en la desolació i trobar un punt d’esperança que albira en la bellesa i en la capacitat de l’ésser humà per a recrear-la.

Foc de magranes, un llibre de maduresa d’un gran poeta i un bon narrador, un home que ha estimat els llibres com un refugi davant l’adversitat, però també com una trinxera contra el desamor i la barbàrie. Un llibre que es gaudix per allò que ens conta l’autor i, sobretot, com ho conta.

CADIRES BUIDES

Cadires buides no és el primer llibre de poesia d’Andreu Sevilla, encara que sí que és el primer que publica en valencià. L’escriptor nascut a Casas Benítez (província de Conca) i resident a l’Horta Sud, fins ara havia publicat la seua obra narrativa en valencià: les novel·les La penombra de la coloma (2010), Camins de dulcamara (2012) i Els inútils (2022), la col·lecció de relats Abans de callar (2015) i l’obra poètica en castellà El río (2018) i Los días oscuros (2022).

Andreu Sevilla, ja ho hem dit en altres ocasions, és un autor força independent al qual no li fa res, arribat el moment, d’arriscar-se i apostar per l’autoedició. Aquesta actitud l’ha portat a crear el seu propi segell: Sra. Llavi de Neu.

Així doncs, Cadires buides és el primer llibre de poesia que ens oferix en valencià. Un llibre que vaig tindre l’ocasió de llegir quan vaig ser membre del jurat d’un premi literari i que, entre la cinquantena d’originals presentats, em va cridar l’atenció pel to emprat i la mirada àcida de l’autor sobre diverses qüestions i en especial sobre la manera com ridiculitzava alguns poetes. Una col·lecció extensa de poemes diàfans, discursius i amb una gran narrativitat. Un llibre que naix de les experiències personals de l’autor davant dels esculls i tempestes amb les quals ha ensopegat en la seua navegació vital.

Hi ha en el llibre un seguit de qüestions protagonistes: la soledat, la tristesa, la decadència, la memòria i la mort, i sobre elles es mou amb elegància i un cert desencant.

Les cadires buides ens parlen d’absències, de vides que han transcorregut sense deixar empremta, l’empremta que pretén deixar el poema, un objectiu que va implícit des de la seua creació.

Comença el llibre amb poemes que ens parlen del drama de l’emigració i el desarrelament que patixen els emigrants. No parla d’actualitat, l’emigració a la qual es referix és la que van patir les famílies que deixaren els seus pobles de l’interior de la península i vingueren a les planes litorals. El dolor produït pel desarrelament i la nostàlgia, els primers anys de misèria i incomprensió, l’encaix amb la nova realitat.

L’amor, el desamor, el fet creatiu i com es viu són tractats amb fina ironia, tot creant uns textos d’una acidesa que ens fa dibuixar un somriure amarg en els llavis.

Una col·lecció de poemes nascuts d’una mirada curiosa i crítica amb les realitats que han envoltat sens dubte l’autor i els personatges que ha trobat al llarg de la vida.

Hi ha poemes que tenen l’estructura d’un microrelat i de fet funcionen com a tals. Una meravella d’orfebreria narrativa en forma de poema en què veiem l’Andreu Sevilla més sarcàstic, més humorístic. Però trobe que l’humor de què fa gala no és fill de l’alegria, sinó d’una profunda tristesa.

Cadires buides, que l’autor intenta omplir d’imatges que evoquen un present, però també un passat difícil, sinuós, com el mateix viure.

DE DÉUS EFÍMERS

 

Després d’haver-se capbussat en la tradició literària xinesa amb llibres com ara El bosc de bambú, La flauta de jade i La dinastia de terracota, el poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque retorna a la Mediterrània originària i se submergix en la Grècia clàssica, els seus mites, els seus filòsofs, els seus escriptors i els seus déus, en un llibre en què reflexiona sobre la vida, el pas del temps i la mort, De Déus efímers.

Amb De Déus efímers Jesús Giron va obtindre el 27 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles que organitza i patrocina l’Ajuntament de Puçol i edita Onada Edicions. Els poemes estan acompanyats per les il·lustracions de línies diàfanes i motius clàssics de l’artista plàstica Melanie Oliveira Andrade.

El llibre està dividit en quatre apartats: Admonicions, amb deu poemes, Suite per a esperits quasi inconsútils, amb díhuit poemes, Sota l’estoa de l’àgora, amb huit poemes, In medias res (complanta per a Aristarc), amb un llarg poema quasi com una epístola, i Deus exmachina, amb un poema més breu. En el conjunt trobem diversitat de formes que van des del vers lliure als quartets blancs, passant pels poemes en prosa, i una única veu clara que des del coneixement de la tradició hel·lènica reflexiona sobre els grans i petits temes que sempre han preocupat l’ésser humà.

Si la vida dels déus té una curta durada, sovint, fins que apareix una nova creença i la desplaça, la dels éssers humans, que els inventaren moguts pels nostres temors i per la necessitat de saber qui som, d’on venim i quin destí ens espera, és fugissera i fugaç.

El poeta es pregunta tot interpel·lant els déus i els mites grecs, aquells mites sobre els quals se sustenta la nostra cultura, sobre el pas del temps i els estralls que no sols causa en la nostra aparença física, sinó en la nostra ànima, en la font de les nostres emocions; o sobre la mort: «Em fa feredat, Aristarc, la mort: / la seua confusa geometria, / eixa inexpressiva immobilitat / que rau l’espessorall de la memòria»; o sobre l’eternitat.

Jesús Giron sap que és un ésser que limita per una banda amb el seu naixement i per l’altra amb l’hora de la seua mort, i és conscient que els éssers humans vivim en la creença que el món es va crear el dia que vam nàixer i s’acabarà el dia que morirem: «Quan morirem el món s’acabarà; / els estels i el sol romandran immòbils; nosaltres ja no hi serem, Aristarc», i la vida sense nosaltres continuarà el seu camí: «Hem sigut el centre de l’univers», ens diu. Alguns, molt pocs de nosaltres, potser gaudiran d’una certa posteritat que anirà diluint-se amb el pas de les generacions, però el cert que és que tots acabarem en el buit inextingible de l’oblit: «Els Déus efímers clouran el nostre relat / i l’ocultaran en l’oblidança».

Un llibre i un autor a tindre en compte.

AITANA TORRENT, CAÇADORA D'ESPANTACRIATURES

 

Alfons Pérez Daràs, l’home que està darrere de pseudònims com ara Malparlat i el Blue, és un personatge creatiu, polièdric, cantant, creador de continguts en les xarxes socials tant en vídeo com en àudio mitjançant podcasts. Ha publicat diversos treballs discogràfics de hip-hop com el Blue i també com a Malparlat i amb el disc Sentimental va obtindre el Premi Ovidi Montllor 2022 al millor àlbum de hip-hop en valencià, també ha publicat un llibre de poesia, Malparlar (2022).

L’any 2022 va obtindre el I Premi Diafebus de Novel·la Juvenil amb Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures, que va editar l’any següent Llibres de la Drassana. Un llibre que aquest 2024 ha obtingut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa juvenil.

La novel·la l’acompanyen les il·lustracions d’Alba López Soler, d’un realisme brillant, plenes de detalls i efectistes, a més d’un mapa i un bestiari de Natxo Sánchez fets amb precisió en el traç i la fantasia.

Alfons Pérez Daràs convertix l’antic regne de València en un espai per a la fantasia i la llegenda, i ho fa utilitzant elements i personatges de les rondalles tradicionals i les llegendes pouades del passat històric del país, en especial dels ibers. Situa el relat en l’Edat Mitjana, una època on la força tel·lúrica dels antics déus pagans encara batega.

L’autor crea una heroïna, intel·ligent, forta, valenta i sensible a la bellesa, un personatge al qual li cedix la veu narrativa perquè siga ella qui ens narre la seua aventura per les terres del Regne de València a la recerca d’un assassí que mata seguint un ritual màgic. L’objectiu del criminal és despertar un vell dimoni iber per aconseguir un poder il·limitat.

Acompanya Aitana una petita gambosina i pel camí se’ls afegixen un joglar i una jove fetillera musulmana amb una personalitat enigmàtica.

Aitana Torrent travessarà les terres valencianes enfrontant-se a monstres fantàstics com ara dracs, serps monstruoses, cucaferes... Porta l’encàrrec del rei d’esbrinar qui és el brutal assassí, però té la sensació que el rei no juga net amb ella.

És una narració trepidant que reivindica el país dels valencians com un espai màgic. Alfons Pérez Daràs aprofita la novel·la per a retre un homenatge a la música valenciana: els dos cavalls i l’egua que munten els protagonistes porten els noms de Montllor, Carraixet i Montleoneta, i al llarg del relat trobem ací i enllà mostres de les lletres de les cançons d’un bon grapat de solistes i de grups.

Estem davant d’un llibre imaginatiu, amb una edició cuidada, en el qual la tensió i l’agilitat narrativa es mantenen al llarg de tot el relat, la qual cosa fa que el lector s’hi enganxe des de les primeres pàgines.

Un llibre divertit i pastat amb elements de la nostra herència cultural per a projectar-se en el present i, sobretot, en el futur.

CALENDARIS DE CEL·LULOIDE

 

Per una d’aquelles casualitats de la vida, l’escriptor Rafael Escobar Martínez va nàixer a Burjassot, encara que es va criar a Manises, un poble marcat per la tradició ceramista, el pas del riu Túria i la proximitat a la ciutat de València i a altres municipis de l’Horta Nord i l’Horta Sud.

Escobar és un home nascut el 1942, uns anys abans que es produïra la gran allau emigratòria que canviaria d’una manera radical els pobles de la comarca de l’Horta tant a nivell urbanístic com social i cultural. Ens ho va explicar ell mateix l’any 2003 en el llibre El camí de les bardisses. També és un dels narradors valencians més importants de la seua generació, junt amb Josep Lozano, Isa Tròlec, Josep Lluís Seguí, Isabel-Clara Simó, Ferran Cremades i Arlandis i Albert Hernàndez i Xulvi. Ha estat reconegut, entre altres premis, amb L’Encobert de Xàtiva per La dona menuda o el Premi Andròmina dels Premis Octubre per L’últim muetzí.

A finals del 2023 va publicar el llibre Calendaris de cel·luloide en NPQ editores, un llibre en el qual torna a submergir-se en les aigües de la memòria personal i col·lectiva per a situar-nos en un poble de la comarca de l’Horta durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. El protagonista, que mai no trobem sol, ja que sempre és en companyia de familiars o d’amics, ens detalla la seua experiència com a espectador de cinema des de la més tendra infantesa.

L’ésser humà, en els seus primers vint-i-cinc anys d’existència, és un i són molts, tants com etapes per les quals passa. Són anys de creixement físic i emocional i també de formació personal. Uns anys de descobriments constants i de grans i petites passions, algunes de les quals es consumixen ràpidament.

En un país que va eixint lentament de la postguerra i en plena dictadura, on la censura és una constant, anar al cinema era per a la ciutadania com obrir una finestra per on s’escolaven diferents maneres de viure, paisatges canviants. Encara que les pel·lícules eren en blanc i negre, aquelles sessions de cinema eren les que realment donaven color a la vida.

Rafael Escobar, a través del seu personatge, ens parla de cinema, amb un llenguatge planer, sense la dolçor apegalosa d’una falsa nostàlgia ni el tast acadèmic d’un crític especialitzat. És la veu d’un xiquet, d’un jove com qualsevol altre del seu temps que conta a un amic, en aquest cas el lector, la pel·lícula que ha vist.

Veiem com va creixent el xiquet, com li sorgixen altres interessos, com va eixamplant els seus horitzons físics i mentals i com es desenvolupa la seua passió i coneixement del cinema.

L’important en aquest llibre és que no se centra en els títols, l’autor ens ho confessa, no som davant d’un tractat de cinema, sinó en els arguments, la fotografia, l’impacte que tot plegat va tindre en ell i en la gent que l’envoltava, també en la direcció quan aquesta mereix ser assenyalada.

Comença als cinemes del seu poble i acaba en els d’art i estudi de la ciutat de València, després d’haver passat pels cinemes de bona part de la comarca. Pel·lícules de sèrie B i altres que han arribat a considerar-se clàssics, tant espanyoles com europees i nord-americanes.

Veiem com aquell xiquet que col·leccionava cromos de pel·lícules acaba construint la seua pròpia visió sobre el que és un bon film, i a través del cinema acaba construint la seua opinió sobre la societat.

Rafael Escobar Martínez ha escrit un llibre que és un relat literari sobre relats visuals, però també un retrat d’una societat en temps canviants. Una narració escrita amb ofici, amenitat, estima i agraïment que no per això està exempta de crítiques a tindre en compte.

QUI DE CASA SE'N VA

 

Ho va anunciar fa una dècada a través de les xarxes socials, deixava de publicar nous llibres, el desencant havia fet forat en el seu ànim i Toni Cucarella, a qui molts consideràvem el narrador valencià amb un llenguatge més personal, guardà silenci. Fa uns mesos, de nou a través de les xarxes, l’escriptor de Xàtiva (la Costera) anunciava que tornava de la mà d’Amsterdam Llibres amb una altra novel·la sota el braç: Qui de casa se’n va.

Qui de casa se’n va a casa torna i la llar d’un escriptor de raça com és Toni Cucarella és la literatura.

Cucarella en aquesta novel·la ens oferix la seua millor versió, la del narrador que amb gran ofici s’ha construït un llenguatge propi amb elements de la llengua popular. Llegir les pàgines d’aquest llibre és assistir a una classe de llengua, d’una llengua viva, vibrant, gens ni mica ortopèdica, que et fa gaudir com un infant.

Ha sabut construir personatges que són una gran troballa, com ara Miquel, el protagonista, nòmada, desarrelat, sense una identitat clara, o l’oncle Cep, un exfrare, germà de la mare de Miquel que guarda en un orinal els contes que va narrant per les tavernes a canvi de vi; així com tota una galeria de personatges secundaris ben esbossats.

Des de la mort de la mare del protagonista i la trobada amb el seu oncle Cep, Miquel es veu obligat a fugir de Xàtiva i rodar primer per Catalunya i després per França. És un home que passa bona part de la seua vida a París, que ha assumit que no té una identitat i es considera un home que no vol parella permanent, ni fundar una família. Sap que la mare i l’oncle guardaven un secret familiar i durant anys ha covat el desig d’aclarir-lo.

Després de la mort de la seua darrera amant, vell i cansat, torna a la seua ciutat natal on un conegut li començarà a revelar una part encara minsa del secret que només ens contarà el mateix Miquel després de mort.

La novel·la està narrada en primera persona pel protagonista, amb un llenguatge que amb el pas dels anys es va omplint de gal·licismes. Ens descriu la Xàtiva fosca bruta de la postguerra habitada per personatges miserables i altres realment sinistres, la Xàtiva del boom immobiliari, l’emigració i la crisi. La França de l’exili, de l’emigració econòmica. El París de les cafeteries, les llibreries de vell i els bulevards, de Maig del 68. Hi ha una constant reflexió sobre qüestions com ara el sentiment de pertinença, els orígens i la identitat personal.

La novel·la és el relat de la vida d’un home sol que intenta cada dia sobreviure al present, però sobretot a un passat que abans de nàixer li va marcar el destí.

ATLES TEMPORAL

El Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, que convoca anualment el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, en la seua vint-i-cinquena edició fou atorgat al llibre Atles temporal (Pagès editors, 2024), de l’escriptora de Llanera de Ranes (la Costera) Imma López Pavia.

López Pavia apareix en el panorama literari valencià l’any 2015, en plena maduresa vital, i des d’aleshores ha anat consolidant una obra tant poètica com narrativa que té en l’experiència vital la seua principal font d’inspiració.

Un atles és aquell llibre que conté una col·lecció de mapes en forma de làmines en els quals trobem representats una geografia física i política. L’atles amb el qual ens obsequia Imma López Pavia és una col·lecció de cinc làmines temporals més un poema inicial sobre l’origen de la seua vida: «El batec del cor l’estretor del canal / la pressió i l’ofec / travessia.../».

El llibre ens parla de les diverses edats per les quals ha passat una dona madura, però també de les diferents etapes que s’han viscut en una societat i un segle que tenen en paraules com ara revolució, crisi, evolució i canvi constant el seu ADN.

En Atles temporal, que compta amb un magnífic epíleg d’Àngels Marzo, l’autora ens oferix per una banda poemes amb una potent força discursiva que els acosta a la narrativa, versos plens de referents culturals i polítics amb una carrega simbòlica: «Quan Jules i Jim corrien pel París en blanc i negre, un altre món maldava per nàixer». Cinc cròniques que obrin cada apartat i que ens situen en un moment concret, seguides cadascuna per nou poemes breus on López Pavia ha concentrat al màxim l’escriptura per tal de suggerir més que imposar una lectura determinada.

El llibre és el resum de la vida d’una dona, una dona que com la poeta Maria Mercè Marçal, un dels seus referents, és de classe baixa, de nació oprimida i rebel, tres vegades rebel.

Les cròniques ens situen en un temps que va des de la dècada dels setanta fins a l’actualitat i que passa per la infantesa, l’adolescència, la joventut i l’etapa adulta. Els poemes breus ens suggeriran les diverses experiències i descobriments que li aniran modelant la personalitat, el seu pensament i la manera com al llarg del temps ha anat enfrontant-se als esculls que aquest ha posat al bell mig de la seua navegació, però també la manera amb què s’enfronta al fet literari. Imma López Pavia, abans que escriptora, ha estat una gran lectora que ha sabut formar-se.

Atles temporal, una col·lecció de mapes que ens parlen d’una vida concreta però, també, de tota una generació de dones valentes que s’han enfrontat amb determinació i intel·ligència a un sistema patriarcal i masclista que les oprimia.

 

 

VELES E VENTS

 

L’editorial Llibres de la Drassana, en col·laboració amb la Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudi i Investigació, publicà l’últim trimestre del 2022 l’estudi Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes, que comptaren en aquesta ocasió amb la col·laboració plàstica de l’il·lustrador Santiago Inocencio, que s’ha encarregat de les il·lustracions i els mapes  que apareixen en el llibre.

En Veles i vents hi ha una gran protagonista, la mar Mediterrània. El filòleg anglés Robert Archer i el mariner i poeta valencià Tono Fornes se situen temporalment en el segle XV, fent colps d’ull al passat, però també a segles posteriors i en particular a aquells en els quals es van produir els grans canvis en la navegació.

La Mediterrània, i en especial la seua part occidental, els corrents marítims, els vents, els diferents tipus de vaixells existents en l’època, les diverses rutes de navegació i els instruments emprats pels mariners són descrits amb precisió, per a tot seguit assenyalar-los no sols en l’obra poètica d’Ausiàs March, sinó també en passatges de la Bíblia, del Tirant lo Blanc, de L’Espill o en l’obra de Ramon Llull, Andreu Febrer i en alguns clàssics llatins i de les literatures romances. D’aquesta manera, els autors oferixen als lectors del segle XXI eines per aconseguir interpretar correctament les imatges marineres en l’obra marquiana.

També ens descriuen el temps d’Ausiàs March, la relació dels diversos estaments socials amb el rei Alfons el Magnànim, la lluita de la Corona d’Aragó per controlar la Mediterrània i expandir els seus dominis per Sardenya, la península itàlica i Sicília. Les dues expedicions en les quals va participar el jove Ausiàs March, una experiència quasi iniciàtica d’on extrauria els seus vastos coneixements de la mar i la navegació, que després li servirien per a escriure poemes tan bells com el popular Veles e vents. Un poema que acabaran disseccionant en la tercera part del llibre, just abans d’oferir-nos una relació dels passatges marins en l’obra d’Ausiàs March.

Un llibre que té una lectura amena, a més de ser una obra imprescindible per als amants de la poesia del senyor de Beniarjó, ja que ens ajuda per una banda a entendre millors els seus poemes i per una altra a aprofundir en el temps, el món i la biografia del que és el millor poeta valencià de tots els temps.

UMBILICAL

El poeta de Ferreries (Menorca) Damià Rotger Miró, en el seu darrer llibre de poesia, Umbilical (Nova Editorial Moll, 2023), ens parla de la figura mítica dels portadors d’estrelles, uns individus que «en una barca a rems i vela, acompanyen en el traspàs i porten la llum d’aquestes vides finides fins al lloc que el destí els ha procurat». Una figura en contraposició a la de Caront, que s’encarregava de portar les ànimes fins al món dels morts. El poeta assumix el paper de portador alhora que diu: «Que es foti Caront, la Mare la porte jo».

Damià Rotger Miró, davant de la malaltia, el maleït càncer, i la posterior mort de la seua mare es convertix per iniciativa pròpia en barquer, portador del cos sense vida de la mare, tot travessant la immensitat de l’univers, un cos que a poc a poc es convertix en llum, en estrella.

El poeta és el portador, el protagonista d’aquest viatge d’anada i tornada, un viatge intens cap a l’interior, ferit pel dolor que li causa la pèrdua i l’absència d’aquella a qui va estar lligat físicament a través d’un cordó umbilical, que el nodria en un ventre que fou llar i espai de creixement. En eixir al món i tallar el cordó físic, els va tornar a unir un altre cordó umbilical que ni la mateixa mort trencarà, el de l’amor.

Però el portador també és el cronista d’aquesta epopeia, ell és Ulisses i al mateix temps Homer, escriu en primera persona i la seua matèria primera són els seus sentiments i emocions.

Hi ha un trajecte d’anada i un altre de tornada, que comença amb la malaltia de la mare, continua amb la pèrdua i després amb el dol. El poeta assumix amb dolor l’absència. Té por que el pas del temps esborre o diluïsca en la boira de l’oblit l’ésser estimat.

Aquest viatge és un acte d’amor humil, senzill, un reconeixement a qui tant ha estimat. Un trajecte cap a la immensitat universal del seu interior, tot acceptant les diverses fases del procés del dol, el qual, com el mateix viatge, el farà madurar com a ésser humà.

Una Odissea on Menorca, la llar de tots dos, serà la seua Ítaca i a la qual el poeta retornarà sol i més savi, després d’haver situat la llum de la mare en el firmament.

Damià Rotger Miró ha escrit Umbilical contra la mort, en defensa de la memòria com a baluard de la vida, a favor de l’amor. Evoca una navegació plena d’esculls i de foscor, on l’enteresa pròpia i la llum del record de la mare el guien fins a bon port. Una llum que conservarà en el seu univers personal mentre visca. Ha mort el cos de la mare, però no la seua estima, ni pot morir l’amor, és un cordó impossible de trencar.

TRÍPTIC DEL MEU COS

 

Francis Bacon fou un pintor figuratiu irlandés amb un estil molt personal. Influenciat per Edvard Munch, Van Gogh i Francisco de Goya, ha sabut plasmar com cap altre l’angoixa vital de l’ésser humà. Un pintor que és capaç de traçar el plànol de l’espai on s’oculten les ferides artrítiques de l’ànima dels personatges retratats. L’univers de Francis Bacon li servix com a referent al poeta mataroní Joan Carles Gonzàlez Pujalte, un home amb forts vincles amb el món de les arts plàstiques, per a executar un exercici estètic, tres imatges de la seua pròpia figura només il·luminada per un raig de llum, a través d’una col·lecció de poemes encapçalada per un llarg i explícit títol: Tríptic del meu cos al llit sota una bombeta d’escassa potència (Onada edicions, 2023), amb la qual va obtindre el XXVI Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol.

Cada part del seu tríptic té una mirada diferent, còncava, convexa i plana. A partir d’ací, l’autor empra una poètica introspectiva per a fer inventari del temps transcorregut, dels colps rebuts, de les ferides mal cicatritzades, per a reflexionar i acabar acceptant-se i assumir els errors comesos.

Cada part del tríptic, format per apartats de diferent extensió, cinc poemes el primer, nou el segon i tretze el tercer, se centra en diverses qüestions que preocupen l’autor. Així, en el primer ens parla de la misericòrdia, una paraula que en aquests temps hem deixat arraconada i omplint-se de pols, la justícia, el castic i la revenja. El sacrifici i l’autoconservació, en la segona part. I per últim, la mitologia d’un relat, el propi que ha estat deformat a consciència, perquè és ple de silencis que l’autor ha pactat amb ell mateix per tal de no quedar nu i exposat davant la mirada irònica i reptadora del lector. Exposar-se nu és un exercici de risc que ens fa vulnerables i que ens pot arrossegar a l’abisme tenebrós de la bogeria.

La poètica de Gonzàlez Pujalte és profundament humana i amb ella fa recompte de les febleses i les misèries. No és  aquest un llibre optimista, encara que hi trobem llum i esperança. Tampoc és pessimista. És realista, d’un realisme íntim.

El seu cos descansa sobre el llit, però la ment no. El poeta, des d’aquesta posició relaxada, pensa, evoca, reflexiona, crea imatges suggerents, recorda i per tant recrea, literaturitza el passat i, encara que resta aparentment immòbil sota els febles rajos d’una bombeta, busca la llum que visualitze la seua veritat, una veritat que potser no li agrada però que necessita conéixer i assumir per tal de derrotar tots els dimonis que el perseguixen i el turmenten.

Sap que en cada bugada ha perdut un llençol, que el caminar li ha produït nafres en els peus, però és conscient que per a continuar el camí en plena maduresa el millor remei és carregar amb alegria al muscle el sac de les derrotes.

TERRA ALS ULLS

Catarroja, a la comarca de l’Horta Sud, és una de les ciutats valencianes amb més poetes per metre quadrat, d’allí era el desaparegut David Raga, ho són Ramon Guillem, Maria Jesús Yago, Ramon Ramon, Berna Blanch, Mercè Estrela, Plàcid Rosaleny, Enric Monforte, el narrador que també compta amb algun llibre de poesia Albert Hernàndez i Xulvi i Imma Mànyez. No podem oblidar que també és de Catarroja un dels cantants valencians que més ha fet per difondre la poesia a través de la cançó, Miquel Gil. Una ciutat de poetes que al llarg de l’any celebra mensualment una trobada, Dos poetes com nosaltres, per on ja han passat poetes que escriuen en totes les llengües de l’Estat.

Fa poc ha caigut en les meues mans el darrer llibre de poesia d’Imma Mànyez i Albert, Terra als ulls, un llibre prologat per la novel·lista de Pego Elvira Cambrils i que ha publicat l’editorial de Carcaixent Edicions 96. Es tracta d’una col·lecció de trenta-quatre poemes de vers lliure dividida en tres apartats, Ferida, amb dotze poemes, Habitatge, amb deu poemes, i Crit, amb dotze.

Imma Mànyez és una autora que comença a publicar en plena maduresa vital, nascuda l’any 1959 edita el seu primer llibre, Totes les meues dones (Edicions 96), l’any 2017, just després d’haver obtingut l’any anterior el Premi de Poesia Marc Granell d’Almussafes.

Terra als ulls que enterbolix la mirada per tal d’evitar-nos veure amb claredat la dura i cruel realitat que ens envolta.

La poesia d’Imma Mànyez tracta de realitats, de realitats interiors on són les ferides «que no reflecteix l’espill» i les exteriors que fan mal als ulls i que pareix que mai no cicatritzen ni sanen. És una poesia diàfana que naix de l’observació, de la mirada: «Els ulls amb que m’ho mire tot», de l’experiència personal. És una poesia del dolor i de l’esperança. Imma ens parla de la seua lluita contra el mal que li pren el cos, que la fa emmalaltir, i de com les «Costures de fil de llum / apedacen aquest cos trencat». Escriu sobre «El temps llaurant la pell» de l’ànim enfrontat a l’abatiment, de la llum que comença a il·luminar els espais de penombra.

Si durant les dues primeres parts del llibre els poemes se centren en la poeta i les seues circumstàncies, en la tercera part, Crit, ho fa sobre diverses qüestions de caràcter social, la violència física i la violència que exercix el sistema sobre l’individu i d’una manera especial sobre els més desfavorits, la desmemòria històrica, el feminisme com una lluita a favor de la igualtat entre els éssers humans sense cap mena de distinció. Un combat amb la paraula com a arma i escut contra el desencant que ens pren i ens atrapa sovint. Un gest per a traure’ns la terra que ens enterbolix la mirada i que ens allunya de la realitat.

SI UN DIA OBLIDE RECORDAR

 

L’any 2022 l’escriptor de la ciutat de València Ivan Carbonell Iglesias va guanyar el Premi Blai Bellver de Narrativa que atorga l’Ajuntament de Xàtiva amb l’obra Si un dia oblide recordar, una novel·la que ha editat el 2023 Bromera en la seua col·lecció L’Eclèctica.

Ivan Carbonell Iglesias és un dels narradors valencians de la seua generació (va nàixer el 1979) amb un estil més personal. El trobem situat entre la fantasia i la realitat, amb components diversos de totes dues crea les seues narracions.

Un escriptor amb un bagatge com a lector ric i divers. Un individu interessat per la història i la cultura de les nacions celtes, per les llegendes artúriques, pel bestiari mitològic i per la literatura, i en especial per l’anglosaxona. De tot plegat agafa elements i els barreja amb el folklore màgic del nostres país, i amb el nostre catàleg d’escriptors i les seues obres.

En Si un dia oblide recordar tornem a trobar-nos amb el seu alter ego, Evian Cardona, obsessionat aquesta vegada amb el record d’un viatge a Irlanda que va fer en la seua primera joventut. Però no és amb Irlanda el pont que crea en aquesta ocasió Ivan Carbonell, la connexió és amb Oxford, la ciutat universitària que conserva encara viu el rastre d’escriptors com ara Robert Graves, Lewis Carroll, Javier Marías, Francesc Eiximenis, Lawrence d’Aràbia o J. R. R. Tolkien.

Aquesta connexió és un viatge a través de la literatura, del lloc i el temps d’on naixen els personatges i les seues històries, de les notes biogràfiques que marcaren la vida i obra dels escriptors, així com l’enllaç valencià amb tots ells i una petita col·lecció de bèsties mitològiques que el protagonista creu veure, com ara un unicorn o el gat d’Alícia al País de les Meravelles. Però hi ha també la maleïda realitat: mirades que no s’entengueren en el seu moment, preguntes que necessiten respostes, personatges que estranyament ningú recorda, clubs que oculten foscos secrets.

Com a lector, he tingut la sensació que Ivan Carbonell, en la primera part de la novel·la, em plantejava una infinitat de trames, però a mesura que anava avançant en la lectura aquesta percepció canvia i totes les trames anaven confluint i aclarien el relat.

Si un dia oblide recordar és un llibre que ens parla de l’estima per la literatura, de la necessitat de la fantasia i la importància simbòlica que aquesta encara té en les nostres vides, del respecte per la vida, de la memòria que hem de saber mantindre en bones condicions perquè no ens enganyen una vegada més aquells que s’han deixat seduir pel mal.