CADIRES BUIDES

Cadires buides no és el primer llibre de poesia d’Andreu Sevilla, encara que sí que és el primer que publica en valencià. L’escriptor nascut a Casas Benítez (província de Conca) i resident a l’Horta Sud, fins ara havia publicat la seua obra narrativa en valencià: les novel·les La penombra de la coloma (2010), Camins de dulcamara (2012) i Els inútils (2022), la col·lecció de relats Abans de callar (2015) i l’obra poètica en castellà El río (2018) i Los días oscuros (2022).

Andreu Sevilla, ja ho hem dit en altres ocasions, és un autor força independent al qual no li fa res, arribat el moment, d’arriscar-se i apostar per l’autoedició. Aquesta actitud l’ha portat a crear el seu propi segell: Sra. Llavi de Neu.

Així doncs, Cadires buides és el primer llibre de poesia que ens oferix en valencià. Un llibre que vaig tindre l’ocasió de llegir quan vaig ser membre del jurat d’un premi literari i que, entre la cinquantena d’originals presentats, em va cridar l’atenció pel to emprat i la mirada àcida de l’autor sobre diverses qüestions i en especial sobre la manera com ridiculitzava alguns poetes. Una col·lecció extensa de poemes diàfans, discursius i amb una gran narrativitat. Un llibre que naix de les experiències personals de l’autor davant dels esculls i tempestes amb les quals ha ensopegat en la seua navegació vital.

Hi ha en el llibre un seguit de qüestions protagonistes: la soledat, la tristesa, la decadència, la memòria i la mort, i sobre elles es mou amb elegància i un cert desencant.

Les cadires buides ens parlen d’absències, de vides que han transcorregut sense deixar empremta, l’empremta que pretén deixar el poema, un objectiu que va implícit des de la seua creació.

Comença el llibre amb poemes que ens parlen del drama de l’emigració i el desarrelament que patixen els emigrants. No parla d’actualitat, l’emigració a la qual es referix és la que van patir les famílies que deixaren els seus pobles de l’interior de la península i vingueren a les planes litorals. El dolor produït pel desarrelament i la nostàlgia, els primers anys de misèria i incomprensió, l’encaix amb la nova realitat.

L’amor, el desamor, el fet creatiu i com es viu són tractats amb fina ironia, tot creant uns textos d’una acidesa que ens fa dibuixar un somriure amarg en els llavis.

Una col·lecció de poemes nascuts d’una mirada curiosa i crítica amb les realitats que han envoltat sens dubte l’autor i els personatges que ha trobat al llarg de la vida.

Hi ha poemes que tenen l’estructura d’un microrelat i de fet funcionen com a tals. Una meravella d’orfebreria narrativa en forma de poema en què veiem l’Andreu Sevilla més sarcàstic, més humorístic. Però trobe que l’humor de què fa gala no és fill de l’alegria, sinó d’una profunda tristesa.

Cadires buides, que l’autor intenta omplir d’imatges que evoquen un present, però també un passat difícil, sinuós, com el mateix viure.