divendres, 26 d’abril del 2013

EN EL CAMÍ DE L'ALBA



A veure, anem a pams, si filem prim sobre el viatge cap a Ítaca que descriu Homer al poema èpic L’Odissea prompte ens adonarem que no es tracta d’un camí d’anada sinó de tornada, Odisseu (Ulisses) torna a la llar, al punt de partida, al regne on ha anat construint la seua felicitat. Mentre que Konstantinos Kavafis, en el seu conegut poema, Viatge a Ítaca, traduït al català per Carles Riba i popularitzat entre nosaltres per Lluís Llach, li canvia el sentit, per a ell l’important no és arribar, sinó les experiències, les coneixences que ens aporta el camí. Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988) pren la idea de Kavafis, més que la d’Homer, per a escriure «En el camí de l’alba» (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, 2013) i posa amb ell rumb cap a l’illa de la maduresa. Alba no fa molt que ha deixat de ser una adolescent i busca i es busca entre els esculls dels dubtes i les incerteses que li va plantejant el viure, però també en la lluita i les tasques quotidianes del navegant. Alba sap que el millor tresor que pot aconseguir en aquesta aventura és l’experiència. El lector atent podrà veure que en el viatge cap a la maduresa que ens narra, la poeta d’Alzira també va madurant en l'ofici de compondre versos i la podem veure evolucionar des d’una poesia deliciosament tendra, innocent, una mica ingènua, fins a una de més sòlida en la qual aconsegueix insinuar i suggerir més que detallar.
L’objectiu d’Alba Fluixà al llarg del llibre és reflexionar sobre el procés de recerca i conformació de la pròpia identitat i ho fa recolzant-se en alguns mites i textos literaris, però sobretot en la seua intuïció. Alba té intencions de futur i l’objectiu de ser ella mateixa, però li cal abans trobar-se, potser per això sovint la veiem davant de l’espill, com si pretenguera interrogar-lo o interrogar-se a si mateixa. Busca també el seu espai al món. Alba podria ser qualsevol cosa, menys un personatge fals de cartó pedra, ja que per a ser-ho no li haguera calgut embarcar-se. La seua, però, és una actitud que trobe una mica ingènua i alhora rebel, es rebel·la contra el gregarisme imperant. Ella no es considera massa, sinó un individu que forma part d’una comunitat humana, i un individu a la recerca d’una identitat que busca traçar els seus propis itineraris.
Podem trobar en els seus versos una preocupació per la imatge, víctima com les darreres generacions ho han estat d’uns models de bellesa marcats per una societat obsessionada amb talles impossibles. Una defensa de la intel·ligència davant de la superficialitat. Una aposta per la vida i per l’honestedat amb un mateix.
Aquest poemari és un primer pas en un camí, el de l'Alba, que esperem siga llarg i fructifer.

dissabte, 20 d’abril del 2013

"PELS ULLS TREMOLA LA CARN" DE JOSEP MICÓ




(A la biblioteca de la Societa Coral El Micalet de València, 18 d'abril de 2013, d'esquerra a dreta els poetes  Manel Alonso, Josep Micó, Elena Escribano i Ivan Brull)

Pels ulls tremola la carn de Josep Micó (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2013)  és un llibre que ens parla d’un dels gran temes de la literatura universal, el desig. Venim d’una cultura de la culpa, una cultura que no creu en la presumpta innocència de l’ésser humà i de les seues passions. Som culpables des del mateix moment en què naixem, perquè la nostra pròpia existència és fruit del pecat, un pecat perdonable ja és necessari per a la procreació. Així i tot se’ns recomana que la sexualitat quede arraconada, oculta en un àmbit privat i que no ens lliurem a ella amb alegria i joia sinó amb una certa resignació ja que cal calmar la bèstia que portem dins. Si la nostra sexualitat no entra dins dels cànons d’allò que se’n diu normal, una part de la societat ens convertirà en diana de les seues burles, quan no l’ase que rebrà els pals del seu odi més irracional, obligant-nos a patir i a convertir-nos en actors que interpreten un paper hipòcrita.
Som en un temps contradictori en el qual pareix que ja ha arribat el moment d’encendre els llums, aclarir ombres, perdre la disfressa i viure diàfanament i intensament el desig que ens crema a dins, però per altra banda s’està covant de nou l’ou de la serp de l’odi contra aquell que s’atreveix a rebel·lar-se i revelar la seua identitat sexual, la qual cosa fa que escriure i publicar uns versos com aquest siga encara una gosadia, una gosadia necessària.
El desig és una menja que ens alimenta i que podem apaivagar però que prompte es torna a despertar amb fam, som animals addictes a les carícies.
El desig com un poltre salvatge podem tractar de domar-lo, per a tindre un cert control i poder gaudir més de tots els petits tresors que ens passarien desapercebuts si el deixaren ens deixarem anar embravits.
Domar el poltre és deixar que la mirada prenga la iniciativa assaborint la bellesa que ens regala l’altre, després anirem deixant pas a la resta dels sentit, l’olfacte que ens seduirà i arrancarà del nostre cervell emocions intenses i primitives, l’oïda que ens servirà per a captar la tonada de la veu suggeridor, el tacte que usarem per a recórrer la geografia sobre la qual ens desfarem com un terrós de sucre, el gust que ens servirà per a tastar les textures dels àpats de la passió carnal.
Pels ulls tremola la carn és un poemari ple de sensualitat i sexualitat, és un cant al desig que naix de la mirada i que després es consumeix o no, un cant que naix de la pròpia experiència i des d’allò que s’anomena poesia de l’experiència es canta.
Un desig homosexual, malvist i perseguit per una part de la societat. Un cant a la carn, que com deia Ausiàs March, vol carn. Un cant lliure que reclama llibertat i respecte.

divendres, 12 d’abril del 2013

CAMINS



Des de petit que he practicat l’excursionisme, l’excursionisme de motxilla, cantimplora al muscle i xiruques en els peus. M’agrada fer senders i camins per valls i muntanyes, provar les meues forces, assaborir amb intensitat l’aire i la llum de la serra.
Som en un temps en el qual ja no queden continents per descobrir ni paisatges verges, i on tots els camins ja han estat oberts i tots els passos salvats i convenientment senyalitzats per aquelles generacions que ens han precedit. El pioner és una raça que s’ha extingit, l’explorador hi és davant d’una pantalla.
Així i tot, continue, continuem fent, camí, continuem descobrint espais, però ho fem només ja d’una manera individual i sovint amb referents gràfics trobats en els llibres o en la xàrcia. Ens porta a fer camí el repte personal i una il·lusió íntima. Capturem en les nostres càmeres digitals els paisatges gaudits, que funcionen com un disc extern de la nostra memòria personal, i ens agrada compartir les imatges amb els amics.
Quan camine sol deixe el pensament en blanc. Si vull ordenar les meues idees, necessite mussitar-les. Quan camine amb algun amic m’agrada conversar, assenyalar els petits i bells detalls que com un trencaclosques conformen la bellesa que em trobe i em retrobe.
El camí és també una metàfora que mai no s’esgota o almenys de la qual els poetes, i una altra fauna de l’escriviure, mai no es cansa. El camí com a sinònim del viure. Només en els poemes i en les cançons els camins s’esvaïxen. En la realitat els senders es transformen en camins i aquests en carreteres, autovies o carrers, adreçant-los com si d’un fil d’aram torturat es tractara.
El caminant sempre fa el camí sol, encara que aparentment l’acompanye una multitud amb la qual puga compartir solidàriament l’aigua o la conversa. En la motxilla hi ha el seu bagatge vital, la seua herència genètica i el seu esguard és únic com ho és el ritme dels seus passos.
El viure ens obliga a prendre decisions, a agafar una nova direcció en el camí que anem fent. Hi ha ocasions en què ens cal tornar enrere, desfer una part o la totalitat del camí i començar de nou amb l’esperança de retrobar-se amb els amors i amb les amistats que deixàrem de costat anys enrere. Conec qui ha tingut la sort de retrobar-se un amor d’adolescència en plena maduresa i ha sabut reprendre’l i fer-lo créixer amb la intensitat que no va ser capaç de donar-li quan era jove i inexpert. Amb l’amor li ha retornat el desig de viure i el ritme en el seu caminar que fins aleshores s’havia tornat difús ara és carregat de l’alegria que havia anat perdent amb els anys.
Hi ha camins de tota mena, plans, sinuosos, enfangats, ombrius, assolellats, amargs, de dolor, de goig, de fantasia, d’amor i desamor, d’encant i desencant...
No els fem en caminar, ja hi són fets, els fem en triar-los i avançar, el que sí que construïm és el nostre propi itinerari en trencar-los en una cruïlla o una altra i prenent noves direccions. Com a caminant expert, sé que u no es pot deixar arrossegar quan camina, pot permetre un cert guiatge durant un temps, però l’itinerari se l’ha de fer u mateix. Bon camí!

dilluns, 8 d’abril del 2013

FER INVENTARI



L’altre dia, a Castelló de la Ribera, vaig conéixer el sogre del poeta i cantautor Rafael Estrada, un home de noranta-dos anys amb una salut i un aspecte envejable. «El meu sogre –em deia Estrada–, una nit em va mirar a la cara i em va dir que la vida passa de pressa», res de nou, ja que aquest és un fet que tots podem constatar cada dia, encara que si ho afirma una persona amb més de nou dècades a l’esquena això fa que la frase tinga la contundència d’aquell qui ja ha fet bona part del camí.
Jo he viscut cinquanta anys, espere viure unes quantes dècades més amb dignitat, i com altres que han superat aquesta xifra que ens col·loca una mica apartats de l’equador de la nostra vida, em crema la pell de l’ànima el pensament que el crepuscle s’acosta a gran velocitat i, per tant, no he de deixar passar el temps debades, he d’aconseguir convertir en realitats projectes i fins i tot fantasies abans que comence a perdre forces i il·lusió.
No sóc partidari de balafiar, sense solta ni volta, energies per a intentar fer a la babalà i en uns pocs anys allò que no hem fet fins ara, tot esperant marcar un gol en el darrer minut que maquille un resultat que fins aleshores era d’una mediocritat anorreadora. Sóc partidari abans d’agafar-se un temps per a fer un inventari vital.
És cert, almenys fins que cap científic no demostre el contrari, que som fills del temps i que el temps ens acabarà devorant, però mentre vivim no ens valen excuses, tenim temps, mai no l’acabem de vendre o malvendre tot a canvi d’un jornal, sempre ens en queda una mica per a nosaltres, no podem deixar que la rutina, el tedi, ens el devoren, ens cal reservar unes hores per asseure’ns sols i fer recompte. Fer un inventari on sumar en una columna els amors i en l’altra els desamors, els somnis viscuts i els somnis trencats, els moments de joia, de tristesa, de dolor, de por, d’angoixa.
Farem la llista dels amics guanyats i la dels amics perduts.
Ordenarem les petites coses que tenim per casa i que duen adossades un o diversos records: un punt de lectura, les entrades a un concert de Raimon, un bitllet de tren, una pedra de riu, una petxina, el xiulet que vam fer amb un pinyol d’albercoc aquell estiu tan màgic. Li traurem la pols als àlbums fotogràfics on habiten els nostres estimats espectres.
Traurem de butxaques, de calaixos i caixes mirades, somriures, converses, el primer poema que vam llegir, la primera muntanya que vam pujar, el primer viatge que férem, la novel·la que vas escriure només per a ella i que mai no acabares, els poemes publicats i aquells que, esgarrats, periren en una paperera, el tast de la fruita més dolça, les mans brutes en la sensual batalla dels cossos. I l’amor que no volia ser i que ha estat capaç de reinventar-se una vegada i una altra, d’encendre’s i de vibrar com el primer dia.
I ja amb l’inventari fet, reagruparem les forces, ens posarem la cuirassa per a protegir-nos contra aquesta època en què mediocres i psicòpates ens governen i aleshores començarem a fer... i a refer.

dijous, 4 d’abril del 2013

LA VIDA ERA....



Despertar del bell somni de la infantesa, deixar enrere el pati de l’escola, els partits de futbol al caminàs, l’harca per l’horta i descobrir que la vida era un autobús que et porta cada matí a l’institut del Port, uns pantalons de pana ajustats sobre unes formes arredonides que t’hipnotitzen i et desconcerten, una classe inoblidable de literatura, el vent colpejant-te la cara alhora que t’enlaira uns cabells cada dia més llargs, la velocitat recentment descoberta.
La vida era un guateque en el vell molí, una conversa nocturna inacabable en les escales de l’estació sota una volta de cel estelada, un inoportú dolor de queixal just abans dels exàmens, una partida de futbolins amb els col·legues, una guitarra d’aire entre les cames mentre ballàvem i ens créiem estrelles del rock.
La vida eren unes botes camperes, una samarreta sense mànigues, un argot recentment estrenat, el sabor agre de la primera cigarreta i l’amarg de la primera cervesa, les partides de pilota al bar de l’Avinguda, un llop estepari escapat d’una novel·la, un home que es convertia en escarabat, un viatge mai no fet a La Alcarria, la recerca d’una identitat que t’ocultaven, un magnetòfon en marxa mentre estudiaves i una cançó que tornava una vegada i una altra als llavis, un poema que volia i encara no et sabia nàixer i créixer entre les mans, un amor que esperaves i que pareixia que mai no arribaria.
La vida era la necessitat intangible de la revolta, el crit provocador agosarat, la paraula llibertat pintada en roig sobre una paret, una bandera amb un estel, una paella sense carn, menjada a la platja mentre el vent s’emportava les tovalloles i la conversa, una rialla embogida, la por de no saber véncer mai les pors que t’acompanyaven.
La vida era un dissabte collint taronja amb les mans, amb els cabells plens de melassa, un estiu amb l’esquena colrada fent tomata o bajoca, un Nadal a vora llar, una son, una fam, una set, un desig que mai no s’acabava, un capvespre solitari a la muntanya o a vora mar.
La vida era un brau al mig del carrer que calia esquivar, un plat d’olla per sant Pere al Puig, unes sardines torrades a la costera, l’aigua fresca del clot de l’aiguader, un meló obert en el marge d’una séquia, una mirada que se m’escapava, el tast dolç d’una taronja, el més dolç encara del primer bes, les mans en les butxaques dels pantalons mentre somniava en viatjar als seus pits.

La vida és alçar-me cada dia i esperar trobar-me a l’altra banda de l’espill l’adolescent que vaig ser i que encara crec que sóc.