QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Pintura de Bernat Alonso)

II
Navegues a les meues pupil·les
i el teu balanceig infla les veles
del vaixell del meu desig.

IV
La mar i tu
estimant-vos entre braçades i ones.

La mar i tu
una dins de l’altra.

La mar i tu
i tu i jo com una trilogia pirata.

V
Sobrevolar la mar
és com veure’t
a través d’un mirall
nua i infinita.

Les illes són
Les pigues del teu cos.

(Publicats a De la mar –Quaderns Literaris. Editorial Germania. Alzira 1995)

EL RASTRE DELS DIES

Josep Igual

«Els escriptors valencians que encara usem la llengua del país –i que som directament funcionaris– hem de fer tots els papers de l’auca per sobreviure. Exigiria un assaig amè si algú investigués les jugades funambulesques, les dinàmiques de circ que cal fer per a guanyar-se la garrofa diària». L’autor d’aquestes paraules i del llibre que les conté, Josep Igual, al llarg del 2002 es va veure obligat a combinar la seua tasca com a escriptor amb dues faenes periodístiques (premsa i televisió comarcal) i alguna conferència, però qualsevol excusa li era bona per a obrir un parèntesi: la lectura d’un llibre, la música de Bach, una conversa, un àpat, un paisatge, un encontre fortuït o un pensament, i construir un petit artefacte literari per a convertir-lo en un maó amb el qual construir el dietari El rastre dels dies (Onada edicions)
El dietari és el gènere literari més transversal. Però anem amb compte, ja que un autor poc hàbil el pot convertir en un cul-de-sac, en unes golfes plenes d’andròmines polsoses.
Si l’autor és una mica intel·ligent, si té ofici i coneix la tradició dietarista catalana que com a grans mestres té Pla i Fuster, així com els grans autors occidentals, i a més sap crear un espai mental en el lector i dota el text d’un ritme i d’una veu propis, en les seues pàgines es podran donar la mà la ficció narrativa i la poesia, l’esbós d’un paisatge i la caricatura d’un individu qualsevol, l’aforisme i l’acudit sagaç, conformant una unitat plural i rica. Josep Igual ho ha sabut fer.
Igual té una prosa brillant, concisa, la seua capacitat per a l’observació del detall és ressenyable, sap traure-li punta al silenci i sap vestir amb elegància la ironia i el sarcasme. És intel·ligent. És vital, encara que no ho semble amb eixa imatge de desmenjat, d’avorrit, amb la qual es disfressa, sap –i això no és fàcil– ressenyar amb eficàcia i amb estalvi de mots un plat, un vi, una música, un llibre. Coneix el seu ofici, no em referisc al de gasetiller, sinó el d’escriptor, és poeta, narrador, assagista, articulista i fins i tot compositor de cançons, un ofici que l’apassiona i que per a ell és una manera d’entendre la vida.
El rastre dels dies conté un grapat de bones pàgines i algunes entrades realment brillants.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

UN CAS EXTRAORDINARI

A Jaume Messeguer, el veí del número nou, el cervell li funcionava a tot rendiment durant les vint-i-quatre hores del dia. Sempre tenia al seu abast una idea nova a posar en pràctica, un pensament novell a oferir.
El fet era tan extraordinari que alguns, entre ells el fuster i Joan Casanova, afirmaven que li havien vist traure fum del cap un dia en plena canícula estival. Altres barallaven la hipòtesi que aquell excés tenia la culpa de la seua alopècia.
Produïa tant el seu cervell que una nit, mentre dormia, li van començar a supurar per les orelles milers i milers d’idees i de pensaments que anaren escampant-se per tots els racons de sa casa, vessant-se per les finestres obertes i per davall de la porta fins negar el carrer i les llars dels seus veïns.
L’endemà, en trencar l’alba, tothom es va llevar amb un pensament nou. Alguns no ho van poder resistir i, després de dinar, van haver de tornar-se’n al llit.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

UNA BONA NOTÍCIA PER A LA NARRATIVA BREU

Durant els darrers quinze anys m’he vist en el compromís d’haver de formar part de nombrosos jurats de certàmens literaris. Ha estat una faena a la qual m’he enfrontat amb paciència i disciplina, intentant sempre ser el més equànime possible. Sovint en els premis de narrativa he vist com els reculls de narrativa breu partien en clar desavantatge en relació amb les novel·les. Sóc conscient que és difícil escriure un bon recull de narrativa breu, amb un relat que falle n’hi ha prou per a descompensar tot el llibre. De vegades, al bell mig d’un mal recull, m’he trobat una bona narració surant entre el naufragi sense la possibilitat que algú la rescatara.
Corre la brama entre els narradors que els editors no són massa partidaris de publicar reculls de relats. D’altra banda, en tot el País Valencià, si no m’equivoque, només hi ha un premi per a reculls de narrativa breu. No fa massa temps un amic bibliotecari em va confessar que els del seu gremi preferien adquirir abans una novel·la que un recull de contes, ja que els assidus a la biblioteca preferien emportar-se a casa una novel·la, per molt extensa que fóra, que un recull de relats. En una novel·la –em deia el meu amic– el lector s’endinsa en un món de ficció i després, si el convenç, es deixa dur fins el final. Un recull de narrativa breu exigix més, perquè quan acaba un relat ha de tornar a fer un nou esforç i capbussar-se en un altre univers.
A pesar de tots aquests contratemps, els escriptors continuem escrivint narrativa breu. Les noves tecnologies, si els contes no són excessivament llargs, ens ajuden a difondre’ls.
A la Vall d’Albaida un grup de gent ha decidit fer una aposta per a possibilitar l’edició i difusió de bona narrativa breu i han creat la revista La lluna en un cove. El consell de redacció d’aquesta revista, que és de caràcter mensual i que ara arriba al número sis, selecciona i publica els millors relats que els arriben. Treballen amb una gran seriositat i rigor, i intenten, en la mesura del que els és possible, portar la revista d’una manera professional. A diferència d’altres iniciatives com ara L’Horabaixa o L’Aljamia, no descuiden el tema dels subscriptors i porten la seua economia d’una manera ordenada.
Aquest grup, al capdavant del qual està Lluís Miquel Pérez, ha vingut a omplir un buit important i aquells que com a escriptors i com a lectors estimem la narrativa breu els ho agraïm.

PLAGIS

(A la fira del llibre de València d'esquerra a dreta els escriptors Manel Alonso, Urbà Lozano, Josep Ballester i Pasqual Alapont)

Si hi ha alguna cosa que es valora en aquesta societat de la (des)informació, massificada i farcida de subproductes culturals creats d’una manera industrial i que es pareixen tant els uns als altres, eixa és sense cap mena de dubtes l’originalitat. Hi ha qui diu que res no és original, que tot està inventat, només cal donar un colp d’ull als clàssics per a comprovar-ho. Els temes són sempre els mateixos. La cultura es reinventa en cada generació. Només la biografia s’acosta a l’originalitat (i amb humilitat, afegisc jo), ens pareixem tant els uns als altres! I justament d’això, de la falta d’originalitat de les nostres vides, de com de predicibles som en les nostres relacions socials, ens parla Urbà Lozano en la novel·la Plagis (Bromera).
De la lectura que jo li he fet hi ha unes quantes qüestions que m’agradaria resaltar. La primera, la capacitat del seu autor per a jugar amb les diverses modalitats dialectals del català. La segona, la facilitat per a canviar de registre genèric dins de la mateixa novel·la; el llibre comença amb un guió cinematogràfic, un guió que més endavant veurem convertit en un conte; aquesta metamorfosi no és només de gènere, sinó també d’estil, de veu narrativa. La tercera qüestió: la manera com ha conseguit Urbà Lozano marcar un ritme a la novel·la a base de reiteracions sense fatigar el lector, el qual aconseguix atrapar i arrossegar-lo en un ball fins el final.
La quarta, l’humor, un humor de vegades corrosiu que nega tota la novel·la. Lozano, amb grans dosis de mala llet, passa comptes amb una societat hipòcrita i amb alguns dels seus espècimens, però en concret amb una generació (la meua, la seua) les diferents tribus de la qual coneix bé i retrata a tot color.
La primera vegada que vaig ensopegar amb una obra narrativa d’Urbà Lozano fou en llegir en un premi literari la novel·la La màquina ronca (Brosquil edicions), un llibre que ha passat inadvertit als lectors i a la crítica i que es mereixia millor sort. Ja aleshores em vaig trobar un narrador madur, intel·ligent, segur de si mateix i amb unes grans qualitats que llibre a llibre ha sabut desenvolupar amb més ofici i destresa.

LA MIRADA DE XAHRAZAD

Josep Ballester pertany a eixe grup de poetes valencians que una vegada han consolidat la seua veu poètica i han vist reconeguda la seua obra han sentit la necessitat d’obrir-se a altres gèneres. Junt amb ell ho han fet altres membres de la seua generació, com ara Manel Rodríguez-Castelló (que se’ns ha destapat com un gran articulista), Lluís Roda, Ramon Guillem, Isidre Martínez Marzo, Josep Lluís Roig, Antoni Gómez, o el desaparegut Manel Garcia i Grau (vull fer constar que parle d’autors que en un principi no combinaven la seua vessant de poetes amb la seua vessant com a narradors, com sí que és el cas de Xulio Ricardo Trigo, Vicent Penya, etc). Aquesta és una actitud que compta amb pocs precedents en les anteriors generacions poètiques valencianes.
Supose que per a tots aquests poetes era un repte al qual calia enfrontar-se amb valentia per tal d’aconseguir que l’aventura no acabara en una simple anècdota en la seua trajectòria, sinó que els obrira nous camps a la seua creativitat.
La mirada de Xahrazad (Editorial 3 i 4), de Josep Ballester, ve a corroborar les meues paraules. Es tracta d’un llibre difícil de situar per la seua transversavilitat genèrica. Pot llegir-se com un recull d’articles, com un diari personal, com un assaig o com un llibre de viatges. Com un llibre de viatges en el sentit més ampli del concepte. Com un viatge de vegades en l’espai, d’altres en el temps i quasi sempre a través de personatges destacats de la cultura occidental. Moltes de les proses que el conformen són com viatges a l’interior, a l’interior de la biblioteca, de la cedeteca, de la pinacoteca de Ballester i també a l’interior de l’univers personal i creatiu d’un artista o un escriptor (ací incloc també filòsofs, pensadors, etc.) i per a fer-ho possible l’autor presta la seua veu doblant-se i assumint la veu de l’altre.
La mirada de Xahrazad és un recull de proses valentes, algunes d’una qualitat literària impecable. La seua prosa és excel·lent. No tots els poetes aconseguixen ser bons prosistes. Un llibre absolutament recomanable.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

QÜESTIÓ D'OPINIÓ

D’entre tots els veïns del barri que s’entretenien mirant-lo, ningú no s’atrevia a dir al cec que volia ser torero i que cada dia la família abandonava en un camp obert dels afores de Pouet, amb una capa vella (la qual els més atrevits afirmaven que fou de Manolete), ningú, repetisc, no es va atrevir a dir-li que deixara de jugar amb la capa, ja que al trot s’apropava el brau que s’havia escapat de les festes patronals del poble del costat.
I què anaven a fer o a dir els veïns si ells estaven deslliurats de perill i, d’altra banda, havien decidit per unanimitat democràtica que tothom té dret alguna vegada en la vida a una oportunitat amb què poder, amb el risc que això comporta, agafar l’alternativa?

ELS RACONS DE LA MEMÒRIA

Una vegada he arribat al darrer mot i he clos el llibre Els racons de la memòria (Edicions 62, 2009), d’Isabel-Clara Simó, em sent obligat a recriminar-li a l’escriptora alcoiana un parell de qüestions. La primera és la brevetat del llibre, crec que se li ha quedat en el tinter molt a contar-nos; i la segona és que he trobar a faltar en alguns casos més profunditat. Ara, en línies generals, em pareix un llibre ben escrit, interessant, amb un plantejament clar, amb una prosa planera, directa, i he trobat que el seu contingut transpira sinceritat, honestedat.
Els racons de la memòria, a diferència d’altres del mateix gènere, s’inicia en la joventut de l’autora, per a després de passar per la maduresa acabar en la infantesa i l’adolescència. Així doncs, recull l’itinerari vital d’una dona valenta, lluitadora, que ha estat capaç de refer-se dels colps més durs que la vida pot donar a un ésser humà, com ara la pèrdua d’un fill (impactant, esgarrifant el capítol Enlloc, que parla del dolor, de la desesperació d’una mare davant la desaparició sobtada del fill). Un itinerari amb escasses pinzellades de l’àmbit més privat, més domèstic i ple de la relació que ha mantingut en primer lloc amb les ciutats en les quals ha viscut: Alcoi, València, Figueres, Barcelona... i sobretot amb les persones amb què s’ha relacionat.
D’Isabel-Clara Simó, tot i que ella sovint se’ns apareix en el llibre com una persona tímida, jo tinc la imatge d’una persona extravertida, una mica xarraire, com jo mateix (o potser jo en sóc més), directa i amb les idees molt clares. En Els racons de la memòria ens parla de la seua relació amb personatges rellevants de la nostra cultura i de la nostra política, com ara Montserrat Roig, amb la qual va mantindre una gran amistat, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Pujol, de qui elogia una part de la seua personalitat i ens mostra una altra cara menys amable, Pere Calders, Ricard Salvat, Antoni Miró...
Confesse que Els racons de la memòria l’he llegit d’una asseguda, la seua prosa nua, senzilla, em va atrapar des de les primeres frases, em va seduir la seua claredat expositiva. He gaudit de les anècdotes, de la visió que té de les relacions humanes, i com aquestes, d’una manera o altra, afecten el país. I per què no dir-ho, he plorat en els passatges on el dolor, la desesperació i la tristesa es feien més palesos, quasi palpables.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

OKUPA

Un ésser estrany, espectral, havia calat tant fons en la imaginació de la veïna del dinou que fins i tot hi va edificar una casa i es va instal·lar definitivament allí. Amb el pas del temps es va casar amb el monstre imaginari que havia esglaiat la veïna del dinou en la seua infantesa i van tindre una munió de fills. Per això, quan algú, en aturar-se front al quiosc de premsa que regentava, l’acusava de no tindre gens ni mica d’imaginació, ella sempre responia de la mateixa manera:
–Sí en tinc, però la tinc ocupada.

PANA NEGRA

Fins ara l’obra narrativa de Joan Olivares es pot agrupar pel gènere en dos grans grups. Per una banda, l’eròtic, en el qual s’inclourien Dies de verema i Pell de pruna (editades per Bromera), i per una altra el de recreació històrica: Vespres de sang (Bromera), L’estrep (Tres i Quatre) i Pana negra (Bromera), encara que Dies de verema, pel seu tractament i temàtica, no es desmarca tant del darrer grup com ho fa Pell de pruna. En un apartat a banda estaria el llibre infantil escrit a quatre mans amb Antoni Espí El regne d’Albaríssia, (Prodidacta) les aventures de la colla "A colp de pedal" en la comarca de la Vall d’Albaida.
En la narrativa de Joan Olivares hi ha una passió, una estima en el tracte, un coneixement de la matèria primera de l’escriptor, la llengua, que de seguida ens crida l’atenció. La seua prosa és fluida, poc artificiosa i artificial, aparentment senzilla i assequible, per on el lector navega sense esculls, no s’hi veuen ni es noten les costures, és d’una gran finesa, empra una llengua pouada directament del poble, rica en matisos, les frases estan construïdes pensant en la brevetat i tenen com a objectiu la concisió, contenen poca pirotècnia verbal recaragolada.
Pana negra és per a mi la millor novel·la d’entre totes les que li he llegit a Olivares (només em resta per llegir L’estrep). Està ben construïda, té un ritme controlat i manté fins al final la tensió narrativa. La narració estricta ha estat adornada amb notícies de l’època amb la idea d’ajudar el lector a situar-se en un temps i en la mentalitat de la gent que el va viure.
Pana negra és una magnífica novel·la d’aventures, una extraordinària història d’amor on la bellesa física fa un pols amb la bellesa interior i al final, malgrat tot els avatars, la darrera ix victoriosa. Una novel·la de personatges amb una gran personalitat, els quals sobreïxen d’entre les pàgines i segresten el lector i el fan cavalcar amb ells entre frases i paràgrafs, capítol a capítol, fins arribar al darrer mot on el deixen lliure assegut en la seua butaca. En cloure el llibre el lector encara sent el miol llunyà del Gatet d’Otos.

EL PIRATA QUE VA ROBAR LES ESTRELLES

(Il·lustració de Carles Ortin per al llibre El pirata que va robar les estrelles)

Arcadi Garcia és un pirata atípic. En primer lloc, perquè no té nom de pirata, almenys de pirata de novel·la o de pel·lícula; en segon lloc, no és atractiu ni té un cos atlètic i damunt li agraden la lectura i la cuina. A més, Arcadi, que es fa dir John Buck, té dos problemes: no té llum elèctrica a casa i és un pirata sense tresor. Per tal de resoldre aquest dos incovenients el pirata tira mà a una recepta de cuina amb la qual fa un gran bunyol de vent en forma de vaixell. Navegant pel cel, dalt d'una nau impossible, aconseguirà atrapar les estrelles una a una i se les emportarà a sa casa així podrà tindre llum i alhora un valuós tresor. Però el pirata no se n'ha adonat que a la resta dels mortals ens ha deixat sense estels i ací és on comencen a sorgir els problemes... Aquest és l’inici del conte per a infants El pirata que va robar les estrelles (Marjal, 1999) de Carles Cano, del qual jo no contaré el final, el que sí que diré és que es tracta d’una narració escrita amb sensibilitat i imaginació, ben estructurada, dual, vull dir que funciona bé la seua lectura i alhora una vegada menjada i digerida pel lector funciona també d’una manera oral. El pirata que va robar les estrelles és un llibre que per descomptat recomane a qualsevol xiquet o xiqueta, però també el suggerisc als adults que tinguen ganes de somniar. No és necessari ser un nen per a llegir bona literatura infantil. Nosaltres, els adults, també cabem al país de la fantasia, i fantasia viu perquè nosaltres l’alimentem.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

(Mur de l'antic jardí botànic. Puçol)

UNA DIFÍCIL SITUACIÓ

El director de la sucursal número tres del Banc-Expres, situada al carrer dels Bonsais número deu, en Manuel Calestalvi, havia deixat l’ordre que en el moment que en Josep Moltsdoblers posara els peus a l’oficina el feren passar directament al seu despatx.
–La situació creada per aquest client es fa per moments més insuportable –va rematar.
Encara no havia passat una hora que Moltsdoblers entrava al despatx.
–Seieu, senyor Moltsdoblers. Supose que ja sabeu per què us he fet cridar. –I, sense deixar-lo intervindre, prosseguí–: Això no pot continuar així, la situació ha arribat a un punt en el qual em veig obligat a preguntar-li per què ens fa vosté aquesta mala passada. Som el seu banc de tota la vida, creia que la confiança era mútua, però veig que les coses no són com em pensava. Com ha pogut fer-nos una cosa així, senyor Moltsdoblers? Vós podíeu haver triat la competència per a efectuar aquesta mala jugada. Així és que, vista la situació, no puc fer altra cosa més que demanar-vos per favor que retireu els vostres dècims de loteria premiats amb la grossa de Nadal. Els treballadors d’aquesta entitat som oficinistes humils, acostumats a treballar amb l’estalvi de la gent del barri, i no tenim la pretensió de convertir-nos en grans financers. Senyor Moltsdoblers, com ha pogut fer-nos una cosa així?

EMPREMTES EN LA NEU

En haver arribat a la darrera pàgina del llibre de Francesc Bononad Empremtes en la neu (Laertes, 2007), una pregunta s’alça davant dels meus ulls com un mur: per què aquest autor nascut l’any 1977 a Tavernes de la Valldigna s’ha complicat tant la vida a l’hora de presentar un recull de narrativa curta? Potser ha sigut perquè el narrador s’ha deixat prendre el lloc pel filòsof? (Bononad és llicenciat en filosofia per la Universitat de València). Possiblement és això, i en la introducció s’explica clarament, com també s’explica la presència de dues fotògrafes i el seu treball en l’interior.
Sense desmeréixer per a res les fotografies d’Isa Cogollos i de Mireia Peris, sóc de l’opinió que el llibre hauria funcionat igual o millor sense elles, però sobretot sense eixe pròleg i eixe epíleg, que l’autor no gosa d’anomenar-los com a tals.
El recull és una mica irregular, però per a sort del lector compta amb alguns relats que denoten que darrere hi ha un narrador intel·ligent amb una àmplia mostra de plomes carregades de tintes de diversos colors, com ara la del realisme màgic: Vida desventurada de Carlota Covo y otros relatos (cal destacar com aconseguix transformar la seua prosa en la d’un autor llatinoamericà creïble) o el de l’humor negre en Essència de Manhattan.
Li falta, potser, polir alguns detalls del llenguatge emprat, de vegades resulta torturat, encarcarat, ple de mots que fan anar el lector per un camí pedregós on sovint ensopega i cau. Si en pròxims llibres aconseguix millorar en eixe sentit la seua prosa, si s’oblida d’experiments transversals amb les arts plàstiques i aparca una mica el filòsof, podrem gaudir, aquells que encara busquem extensos però condensats universos en la narrativa curta, de bons contes de Bononad, perquè narrador n’hi ha, s’endevina entre línies i sobretot es veu en la seua capacitat per a desplegar sobre el full en blanc les veles de la ironia, el sarcasme, la sàtira i fins i tot la tendresa, per a conduir el relat a bon port.

L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA CATALÀ

La trama de la novel·la amb què Carles Casajuana va obtindre el Premi Ramon Llull 2009, L’últim home que parlava català (Planeta, 2009), és molt senzilla: dos escriptors catalans que han triat dues opcions lingüístiques diferents a l’hora d’escriure acaben vivint junts en un pis que el propietari de la resta de l’edifici vol rehabilitar. He cregut endevinar ací una certa simbologia: el pis és Catalunya, l’edifici és Espanya i el propietari de l’edifici... no sé, igual patisc un excés d’imaginació.
El títol del llibre no cal dir que és impactant i que crea en el lector, el lector català vull dir, una expectativa que no veurà complida almenys d’una manera tan directa com aquell preconitza, encara que, d’una manera subtil, l’autor anirà exposant a través dels personatges quins són els diversos mals que afecten la llengua i la cultura catalanes. Els punts de vista dels personatges de vegades són contraposats, una qüestió que obliga el lector a prendre un posicionament o un altre o l’encamina cap al dubte i la reflexió.
Però L’últim home que parlava català també ens parla del procés de creació literària, de les diverses maneres com un escriptor viu i s’enfronta a la seua tasca, la importància de l’opció lingüística que es tria, el domini dels ressorts interns de la llengua amb la qual s’escriu, el valor de les paraules («una novel·la s’escriu amb paraules, no amb idees»), el llenguatge emprat, la manera d’enfocar el que es vol narrar... Casajuana ho fa com si foren els personatges qui ens ho explicaren mitjançant els seus pensaments, les seues disputes i converses.
Carles Casajuana no s’inventa res, la polèmica constant que mantenen aquests dos escriptors dins del seu pis es pot veure, llegir i sentir en tertúlies, en columnes de premsa o en la vida quotidiana. No ha volgut escriure un pamflet, ens ho diuen els seus personatges, com ens diuen ben clar i català tantes i tantes coses sobre la novel·la i aquesta novel·la en particular. «Una novel·la ha de posar preguntes i no donar respostes». «Decidir si s’ha d’escriure una novel·la o un pamflet». «En comptes de tocar el timbre i lliurar el missatge en mà, el que ha de fer [el novel·lista] és passar-lo per sota la porta».
El final és obert i deixa caure, a través de l’aparició d’uns paletes magribins, que la qüestió de la llengua ja no és una qüestió de bilingüisme, sinó de multilingüisme.

EL COL·LECCIONISTA DE FADES

Si hi ha una qüestió per la qual en l’actualitat la societat té una gran sensibilitat i alhora sent un fort rebuig, eixa és la de la pederàstia i la pedofília. La presència en una comunitat d’un o diversos pederastes la senten les famílies que la conformen com si un depredador s’haguera instal·lat en el seu espai vital, esperant, a l’aguait, el moment idoni per a capturar l’ésser més bell, més valuós i alhora més indefens d’entre tots ells: el xiquet o la xiqueta. Escriure una novel·la sobre un pederasta, encara que aquest haja estat un personatge notable i que no haja causat cap dany físic a les seues víctimes, i tractar-lo no com un monstre, sinó amb delicadesa, com un individu malalt i torturat per la passió i la culpa, és una actitud que cal qualificar com a mínim d’agosarada. El poeta Josep Ballester ho ha fet i se n’ha eixit amb dignitat en El col·leccionista de fades ( XX Premi de Novel·la "Ciutat d'Alzira", Bromera, 2009).
A través d’un suposat dietari signat amb les inicials C.L.D. i d’una relació epistolar amb el pare de la psicoanàlisi (Freud), Ballester ens oferix el suposat autoretrat d'un home culte, sensible, intel·ligent, apassionat per la bellesa de les xiquetes d’entre set i tretze anys, que és feliç compartint les hores en la seua companyia i els fa fotografies que col·lecciona i gaudix en privat. Un home adult enamorat d’una nena, Alice, una nena que amb el pas del temps creix i per tant deixa de ser-ho i d'interessar-li encara que la continua buscant en totes les altres xiquetes que coneix.
El protagonista és un individu que arrossega una estricta educació religiosa, un conservador de l’Anglaterra victoriana, rigurós en les formes, que viu la seua passió oculta i reprimida quasi com un càstig, una persona amb una relació d’odi contingut envers els seus germans i sobre el qual pesa el dolorós sentiment d’haver defraudat el seu pare. També arrossega una mena de neurosi, de la qual s’insinua que pot tindre el seu origen en un fet luctuós de la seua infantesa que el fa quequejar.

El col·leccionista de fades no és altre que Charles Lutwidge Dodgson, conegut universalment amb el pseudònim de Lewis Carroll i autor de Les aventures d’Alícia al país de les meravelles i Alícia a través de l’espill. Carroll, a més de matemàtic i literat, fou també un gran fotògraf especialitzat en retrats de nenes que han fet pensar a posteriori que patia tendències pedòfiles, d’ací el títol de la novel·la.
Com a lector, tinc la sensació que Josep Ballester ens insinua que l’art és un intent de capturar la bellesa que ens envolta enduts per un sentiment egoista i malaltís, i que la literatura crea un món que sembla un reflex de la realitat però que no ho és, sinó que està fet a la mesura dels anhels de cada autor. En el seu món, a l’altra banda de l’espill, Carroll hauria volgut viure una intensa relació d’amor amb una Alice que mai no entrara en la pubertat.
Josep Ballester, amb una prosa neta i alhora lírica, construïx l’univers íntim, torturat, de Lewis Carroll, i empra el món narratiu de l’escriptor anglès, però també el de les rondalles tradicionals infantils, per a crear unes imatges literàries que sense cruesa parlen de la passió sexual que un adult sent per una nena.

En resum, el retrat amable del retratista de fades.