TOTS ELS DIES SERAN SETEMBRE

 

Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965) es va donar a conéixer com a escriptor a través d’un blog, Filant prim, on oferia als exploradors de l’extens oceà d’internet uns artefactes literaris amb un llenguatge atractiu, magnètic i carregat de lirisme.

L’any 2011 ens va oferir el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Germania), un tret d’eixida que ens anunciava una trajectòria a tindre en compte durant els pròxims anys. L’any 2014 li seguiria La fràgil arquitectura dels teus gestos (Onada edicions), el 2017 Aquelles solituds d’on venien (Bromera) i el 2018 L’endemà de totes les fosques (Pagès editors).

L’any 2016 ens va presentar el seu primer llibre de narrativa breu, La llum de les estrelles mortes (Bullent), i ara, cinc anys després, ens brinda Tots els dies seran setembre (Onada edicions), amb el qual va obtindre el XXXVI Premi de Narrativa Vila de Puçol, un recull de quinze relats on Josep Manel Vidal dona continuïtat i consolida la seua vessant com a narrador.

El llibre funciona quasi com una novel·la fragmentada, un puzle de relats en què es repetixen els mateixos protagonistes, Vicent i Martina.

Vicent és un d’aquells personatges anònims que escriu i alhora es creu que la vida pot ser traçada per un guió. Un positivista que ignora que el viure és un deambular per un camí sinuós on en una recta o en un revolt es pot acabar tot. Que hi ha tempestes que no assenyalaven els meteoròlegs, que hi ha canvis de guió inesperats. Que cadascú té una mirada producte d’una educació, d’unes vivències, d’unes circumstàncies que li fan entendre de manera diferent a qualsevol altre una estrofa concreta d’un poema. Vicent no sap que u no es pot crear expectatives, planificar a mitjà o llarg termini una relació que tot just acaba de començar.

Tots els dies seran setembre, i per què no octubre o abril?, doncs perquè en setembre fou quan Vicent va conéixer Martina i se’n va enamorar; però setembre també fou el mes en què ella el va rebutjar.

El llibre el conformen quinze relats, un fa de pròleg i el darrer d’epíleg. No tots escrits amb el mateix registre, n’hi ha per exemple un que és una col·lecció d’epístoles electròniques.

Quinze relats que funcionen bé per separat i que junts formen un tapís de textura bicolor sobre les relacions humanes, la creació d’il·lusions i somnis, el cant i el desencant...

Josep Manel Vidal té una prosa amb una personalitat ben definida, juganera, amb la qual gaudix amb el joc dels dobles sentits i de les al·legories. És un addicte a un lirisme ben construït sense conservants funestos ni edulcorants artificials. És una prosa madura, equilibrada, no l’empra només com una eina de comunicació, d’expressió, amb ella busca l’harmonia, l’equilibri, la bellesa.

AQUELLES SOLITUDS D'ON VENÍEM

Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965), fins i tot abans de la publicació l’any 2011 del seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania), ja era una de les veus poètiques més madures i amb més personalitat del món dels blogs personals.

Vidal escriu una poesia en què sovint empra la forma de la prosa i on destaca la seua immensa capacitat per a crear imatges d’una intensitat i una bellesa corprenedores.

Amb gran economia de caràcters, mantenint un ritme intern diàfan, Vidal és capaç de dotar els seus textos poètics d’un to i d’un atmosfera que atrapen i seduïxen el lector arrossegant-lo cap a un univers propi i alhora compartit.

Després d’un parèntesi narratiu durant el qual va escriure i publicar el llibre de relats La llum de les estrelles mortes (Bullent, 2016), l’autor torna a oferir-nos un llibre de poesia, Aquelles solituds d’on veníem (Bromera, 2018), amb el qual va obtindre l’any passat el Premi Festa d’Elx.

Som davant d’un volum unitari format per una col·lecció de vint-i-set proses poètiques en les quals trobem un autor que ha baixat a l’infern i ha caminat entre les brases roents del desamor, la ruptura i el desencant. És aquest un llibre on la tristesa de vegades té el tast salobre de les llàgrimes vessades i en altres el tast amarg de la ràbia i la frustració. Només una persona que ha estat profundament ferida pot escriure un poema com ara L’amor: «L’amor emmetzina els queviures, acumula pèrdues en la comptabilitat de les hores, et fa sagnar amb les vores de cada instant».

Aquelles solituds d’on veníem és un llibre breu, però que cal dosificar en la seua lectura. Resta en cada frase l’electricitat puixant d’un dolor que s’enganxa com una paparra i et roba el somriure. Així i tot, Josep Manel Vidal ha sabut convertir un drama personal en una epístola fragmentada amb un missatge d’allò més universal i amb una bellesa captivadora.

El desamor, com molts poden arribar a creure, no és la cara fosca de l’amor, és un camí l’aparició del qual se’ns va anunciant entre silencis hieràtics i paraules que mal oculten el desencís. Un camí tortuós que ens veurem obligats a prendre en solitud i on trobarem totes les cares de la ràbia, la tristesa i el dolor esculpides en les nostres pròpies faccions.

Aquelles solituds d’on veníem no és un llibre apte per al amants de productes ensucrats, ho és per a aquells que han sobreviscut amb enteresa a les petites i grans desfetes de la vida.

LA LLUM DE LES ESTRELLES MORTES

No és gens habitual trobar-se amb un llibre guardonat en un certamen literari modest, el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta, tan ben estructurat i amb una àmplia gamma de recursos literaris exposats i amb un estil tan ben definit com és el cas de La llum de les estrelles mortes (Edicions del Bullent, 2017).

Fins ara el seu autor, Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965), ens havia oferit en format de llibre dos poemaris, El teu nom és un ésser viu i La fràgil arquitectura de l’ésser, dos volums amb uns artefactes literaris que un dels personatges del relat La terra somia sobre corbes de nivell definix de la manera següent: «Jo pensava que feia narrativa. Però diuen que hi ha tant de lirisme en el que dic que el que faig realment és prosa poètica».

En format digital Josep Manel manté una intensa activitat a través del seu blog Filant prim i altres mitjans.

La llum de les estrelles mortes recull deu relats amb una gran càrrega lírica marca de la casa. Deu relats en els quals el seu autor en cap moment no ha pretés contar-nos historietes més o menys intrigants, divertides o didàctiques, hem patit massa lectures farcides de qüestions transversals útils a l’aula. En aquest llibre Josep Manel Vidal té la voluntat de fer només literatura, la millor literatura que és capaç de construir. No li calen històries efectistes, trames complicades, només el domini dels recursos que li oferix el llenguatge. Una trobada casual, un viatge en autobús, li servix per a escriure un relat ple de càrregues de profunditat i en el qual l’humor i la ironia, per potents que siguen, colpegen amb elegància. Els deu relats tenen un fons inquietant, crític, i en ells el lector no acabarà mai de saber si està dins d’un somni o la realitat és un somni o un malson del qual no podem fugir.

Hi ha relats molt efectius que captivaran el lector des del primer moment, com és el cas de La nit de Nadal o Indisposició bèl·lica amb un inici bestial «Hi havia la guerra. Una excusa com qualsevol altra per no anar a treballar en dilluns». N’hi ha altres que necessiten una segona lectura, o una primera molt atenta perquè la força, la intensitat no està en allò que se’ns conta, en eixe final sorprenent que sovint el lector espera que l’impacte, sinó en cada frase, que acaba deixant-nos un tast en la boca que ens obliga a reflexionar sobre la nostra realitat quotidiana. Josep Manel Vidal és un manipulador de la rutina, d’allò que és més previsible en la nostra vida, li sap donar la volta com si aquesta fóra una truita, ho distorsiona, ho situa en un temps passat o en un passat pròxim, en un espai urbà o en un rural, per acabar obligant-nos d’una manera subtil a preguntar-nos sobre diversos aspectes de la nostra vida que pensàvem que teníem clars.

La llum de les estrelles mortes és un d’aquells llibres que no hem de deixar passar per alt, a mi personalment m’ha fet retornar la fe en la nova narrativa  valenciana.

LA FRÀGIL ARQUITECTURA DELS TEUS GESTOS

Amb els nostres gestos som capaços de dissenyar signes amb els quals conformem un llenguatge propi, elements abstractes per a una arquitectura amb la qual construir una arma defensiva contra aquells que ens disgusten o una llar d’acollença per als qui estimem i ens estimen. Aquesta arquitectura la sentim, la vivim d’una manera inconscient. Passem pel costat de tanta gent sense ni tan sols fixar-nos en el color de les seues llàgrimes que intuïm que són incolores, però no ho són, tenen el color de la joia o del dolor.

Hi ha un moment en què de sobte ens descobrim atrets per un altre ésser humà i el convertim en el nostre estimat o en la nostra estimada, aleshores descobrim que és capaç de bastir amb els seus gestos un llenguatge imperceptible, personal, i ens adonem que no ens cal cap diccionari per a entendre els seus significats. Són uns gestos com pinzellades amb les quals esbossa un univers que voldries teu. Sents que el seu cos és una casa que tu voldries habitar. T’adones que al bell mig del teu naufragi qualsevol traç d’aquest ésser estimat es convertix en la llum d’un far que assenyala esculls en el teu camí.

El poeta Josep Manel Vidal coneix aquest llenguatge dels gestos, de les mirades, i el sap fràgil però alhora intens. Des de la força que li dóna el sentiment que el pren per la persona estimada, escriu sobre les emocions, de vegades contradictòries, que és incapaç de contindre però sí d’estructurar en forma de poesia. Una poesia que defuig cadenes mètriques i opta, per tant, per la prosa poètica, la qual li deixa més llibertat de moviments.

En La fràgil arquitectura dels teus gestos, obra amb la qual va obtindre el XVII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que publica Onada edicions, el poeta de l’Alcúdia de Crespins ens oferix trenta-set proses poètiques escrites des d’un jo inflamat pel ferro roent de l’amor, destinades a un tu a qui li detalla estats d’ànim, li fa preguntes sobre quina opció ha de prendre, li suggerix instants, li proposa consumir els desitjos comuns.

Trenta-set proses amb una força lírica notable, de la qual ja sabíem que era capaç a través del seu primer llibre, El teu nom és un ésser viu (Germania, 2011), i que ara ens l’oferix amb més contundència, amb més ofici. Aquesta força lírica se sosté en el llenguatge, en la capacitat que l’autor té per a construir imatges, per a crear des de la primera línia del llibre una atmosfera amb la qual atrapa el lector fins la darrera paraula; en una manera personal de dir amb la qual intenta arrabassar-li el títol a Ausiàs March que es considerava el més gran amador; fins i tot amb expressions poètiques d’altres, que sens dubte li són referents i mestres, sense que res grinyole en el poema: «Assumiràs, si vols, el patrimoni de la pena».

Josep Manel Vidal és un poeta que m’estime i per qui m’agrada apostar. Un autor que amb aquest segon llibre comença a consolidar-se en el panorama poètic valencià, al qual va arribar en plena maduresa no tan sols vital sinó literària.

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

L’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania, 2011). Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eix temàtic l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llig com un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta.
Posar-li un nom a qualsevol cosa és atorgar-li una identitat, quan diem aquest nom se’ns apareix mentalment l’animal, el vegetal, l’objecte o la persona que el porta. Mussitar aquest nom és com dibuixar amb traços fins i precisos no sols l’aparença física, sinó també la personalitat i el caràcter que emana d’ella i fins i tot allò que representa per a nosaltres, així com la projecció que nosaltres emetem sobre ella. Víctimes de l’amor o de l’odi, de l’atracció o del rebuig, quan diem un nom un seguit de sentiments afloren en nosaltres, és com si eixe nom fóra en si mateix un ésser viu amb el qual mantenim una relació íntima, personal. Josep Manel Vidal n’és conscient i ho gaudix i patix.
A l’autor li agrada recrear-se en el llenguatge, un llenguatge amb un lèxic ric, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa.
El viure i la passió que sent el poeta s’entrellacen en El teu nom és un ésser viu per a dir-nos que no tot en l’amor és dolç, que de vegades una mirada d’indiferència desconcerta l’amant i aquest se sent ferit. Com en un diari, tot i eixa aparent unitat temàtica, en aquest recull també hi ha espai per a una escena quotidiana en la qual la malenconia atrapa l’autor: «Assegut dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits de la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia»; per al record: «Hi ha records que em pugen pel clatell, amb la lleugera agilitat dels insectes, des del bagul on crec tindre tancades totes les inconveniències»; o l’autoretrat, en eixa magnífica prosa poètica que és Despert: «Hi ha un desconegut somnolent en el mirall que pinta de càries un rotund badall i empeny el somni cap endins, amb el seu raspall de dents».