dilluns, 19 d’abril de 2021

X

 


Cae el sol vertical y inclemente

sobre el camino de los Antígons,

los campos sedientos esperan la tanda de riego,

tres individuos surfean la ola de calor.

De golpe rompe el silencio el sonido de un teléfono

que anuncia el traspaso de un ser querido.

La madre, más pequeña que nunca, grita afligida y llora.

El hijo la acoge entre sus brazos,

la arrulla con ternura y la consuela.

Dieciocho días más tarde

la madre volverá a sentir

que el mundo se hunde bajo sus pies

y maldecirá dominada por la pena

sin tener su hijo a su lado para consolarla.

dimecres, 14 d’abril de 2021

FAREM UN PENSAMENT

 


L’alcoià Manel Rodríguez-Castelló fou l’autor més jove que la professora Antònia Cabanilles va incloure en La vella pell de l’alba (un llibre que recomane a tot bon lector de poesia), l’antologia per excel·lència de l’anomenada generació poètica valenciana dels setanta.

Encara que Rodríguez-Castelló compta a hores d’ara amb una obra poètica valorada per la crítica i reconeguda amb diversos premis, ha publicat també teatre, estudis filològics, assajos literaris i columnes d’opinió recopilades bona part de les quals en diversos volums.

L’editorial de Gandia Lletra Impresa edicions, amb el suport de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar-li en la col·lecció Rara avis el llibre Farem un pensament (Metaforismes i Saials). Com bé assenyala l’autor entre parèntesis, el llibre és dividit en dues parts, unides per la mirada madura, incisiva, d’un escriptor capaç de veure entre els plecs del vestit amb què es disfressa el poder les vergonyes que li pengen plenes de berrugues i tumors. Rodríguez-Castelló és un autor que coneix l’ofici d’escriure, que té una veu i un accent propis, un registre lèxic ric i una llengua esmolada.

Hi ha molts dels metaforismes que apareixen en aquest volum que podien haver estat inclosos en un llibre de poesia, ja que contenen una càrrega lírica intensa que no oculta ni dissimula en cap moment. Són construccions breus que naixen de l’observació, de la reflexió, fins i tot de la lectura i que venen a pintar de realitat les parets de la ciutat-llibre, de vegades amb ironia, altres amb una certa perplexitat; són pensaments d’un ciutadà que exercix el dret a dir la seua en un estat on hi ha massa gent que calla o que només sap trencar el silenci amb brams d’ase o amb estupideses d’albardà.

La segona part, els Saials, continua sent allò que es diu escriptura fragmentària, però ací cada fragment acaba unint les peces com en un trencaclosques dins del marc d’un article. Aquest apartat és germà del dietari, no debades cada saial ve datat.

Trobem homenatges d’una bellesa i d’una emotivitat exquisides, d’altres recullen el deambular del viatger i la majoria giren al voltant de la situació social i política dels anys en què foren escrits (2017, 2018 i 2019).

Manel Rodríguez-Castelló és un radical, vull dir, en el sentit que va a l’arrel de les qüestions sobre les quals opina, i ho fa sense màscares, disfresses i subterfugis. Sap en quin temps i país viu, quin tipus de premsa es troba quan va al quiosc físic o digital, quina classe política patim. Com a bon poeta, coneix els paranys del llenguatge, un llenguatge amb el qual els publicistes i estrategs del règim oculten polítiques mentideres planificades per gent a qui només li interessa mantindre la clau que obri la caixa dels pressupostos públics.

Farem un pensament és un llibre fragmentari que invita a la reflexió, al diàleg i a traure’ns les lleganyes dels ulls. Unes lleganyes que el discurs soporífer del poder ens hi ha posat per a distorsionar la realitat que ens envolta. El cant honest d’un esperit crític i lliure.

dissabte, 10 d’abril de 2021

IX

 


La mitad de mi vida

he estado enfadado con mi padre

y la otra mitad me la he pasado

intentando entenderlo

con el fin hacer las paces con su espíritu.

Más que padre, fue patrón de un barco sin rumbo,

su boca un hacha y su lengua un cuchillo.

Tú has sido el hijo de un hombre lleno de cicatrices emocionales.

Generoso, me ofreciste tu ayuda,

tu consejo de chiquillo sabio.

En tus aventuras contabas conmigo

y exigías enrolarte en mis barcos,

algunos destinados al más infructuoso naufragio.

 

Estoy tan lleno de ira que pienso que nunca te podré perdonar.

dimarts, 6 d’abril de 2021

LA CASA BUIDA

Juli Capilla és, dins de les lletres valencianes, un personatge singular, narrador, assagista, poeta, crític literari, ha estat director de diverses revistes literàries, professor i fins i tot editor. Un treballador infatigable que va construint una obra amb rigor i intel·ligència. L’any 2020 va obtindre el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, amb l’obra La casa buida.

Edicions Món de Llibres, una petita editorial manacorina, ha estat l’encarregada de publicar aquest llibre que possiblement siga el més dur, però no per això menys bell, d’aquest autor nascut a la ciutat de València l’any 1970.

La casa buida se’ns presenta com una col·lecció de poemes dividida en cinc apartats d’extensió diversa: Llindar, Estances sordes, Sang a la cambra, Ombres al rebost i El corredor fosc, encapçalades per un poema introductori Pòrtic, un sonet de bona factura i de gran musicalitat, i una cloenda A la manera d’epíleg, en format de vers lliure, una forma on trobem més solt i còmode Juli Capilla en aquest volum.

El Pòrtic s’inicia amb uns versos en què la imatge d’un arbre revestit amb l’escorça, o dit amb altres paraules, un home amb la cuirassa de la rutina, ens parla d’un temps passat, convertint aquest poema en la façana de la casa en la qual després entrarà físicament i emocionalment. En l’epíleg torna la imatge de l’arbre, però dins la casa s’han despertat, s’han sentit, s’han evocat vivències, emocions i l’arbre apareix sense escorça, nu i sotmés a les inclemències que ens reserva la vida.

La casa buida a la qual torna Juli Capilla és la dels pares després que els dos faltaren. Una casa on només la presència viva dels que l’habitaren li donà sentit de llar a un simple edifici.

A pesar que ara no hi són, el poeta sent encara l’eco del pretèrit compartit.

Traspassar el llindar de la porta i recórrer habitacions, passadissos, retrobar les belles fotografies amb els rostres dels absents el porta a evocar però sobretot a reflexionar sobre el pas del temps, un camí que ens porta a la mort. També sobre quin sentit té la vida, la relació amb els progenitors, sempre canviant i que el va acabar convertint en espectador de la decadència d’aquells que en un temps foren els seus herois.

La casa buida, el xiuxiueig dels difunts que s’allunya com un tren en la nit camí de l’estació de l’oblit.

L’oblit, al qual es resistix i que l’acaba obsessionant fins arribar a preguntar-se en un dels poemes que més m’han colpit, Naufragi, «Si els éssers han de pagar un delme, / la prerrogativa pura de l’oblit, / quin sentit té fer memòria, / recompte i inventari del naufragi?». Una pregunta que posa en entredit la mateixa funció del poeta i de la literatura.

Fa poc, en una xarxa social, un amic, citant un crític nord-americà del qual ara no recorde el nom afirmava: «Els escriptors som els secretaris dels morts». Doncs això, el poeta és en combat continu contra l’oblit, construïx un àmbit perdurable i es convertix en guardià de la memòria, encara que aquesta l’òmpliga de dolor i de ferides.

dissabte, 3 d’abril de 2021

VIII

 


Vivo en el barrio viejo

donde la memoria es un espectro

que me ofrece en cada esquina

rancias postales con escenas,

escenarios y personajes del pasado.

En los tejados anidan mirlos, gorriones.

Cada año, a las puertas del verano,

los pollitos se sienten con fuerzas

para abandonar de un salto el nido.

Hay quien consigue volar.

Otros caen en la calle

y aunque la madre está a su lado,

vigilándolos y protegiéndolos de los depredadores,

las fuerzas los abandonan y se rinden.

Al día siguiente aparecen muertos.

Son días que siempre he temido

y a menudo me encierro en casa

para evitar asistir a la tragedia.

 

Yo tenía un hijo fuerte y inteligente

que al saltar del nido no pudo alzar el vuelo.

divendres, 2 d’abril de 2021

LA IDENTITAT NARRATIVA VALENCIANA EN EL SEGLE XX

 

 


Sense cap mena de dubte, Adolf Piquer (Vila-real, la Plana Baixa, 1962) és un dels millors especialistes en narrativa valenciana de tot el món. Ha publicat una llarga llista de llibres i articles tant en català com en anglés sobre la qüestió, en què ha analitzat en profunditat el discurs literari i la sociologia de la literatura.

Fa uns mesos, la col·lecció Estudis Universitaris de la Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i Investigació va publicar el seu darrer llibre, La identitat narrativa valenciana en el segle XX. Una obra ben estructurada, amb una introducció, una bibliografia crítica i teòrica i un apèndix d’obres i d’autors, a més de cinc apartats en què analitza cronològicament el primer terç de segle, l’aturada que provoca la guerra civil i la postguerra i la lenta represa fins a la dècada dels setanta, una visió de conjunt, un aprofundiment a quatre dels principals narradors del darrer terç de segle, Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó, així com un balanç provisional on Piquer es fa dues preguntes fonamentals: On érem? On som?

Adolf Piquer, com a estudiós, a banda del rigor i del sentit crític, té una altra qualitat que és d’agrair quan un s’enfronta al seu treball, sap ser àgil i amé, per atrapar l’atenció d’un lector no especialista. L’agafa de la mà, el situa en un segle convuls, de grans canvis i revolucions, el XX, en una narrativa determinada, la que es fa en llengua catalana al País Valencià, i com des de quasi el no-res, —un grapat d’autors la majoria influenciats pel costumisme i el romanticisme del segle XIX, o simples epígons del modernisme o el noucentisme que es fa a Catalunya—, aquesta narrativa, a pesar dels esculls que la història social i política posa al seu davant, aconseguix evolucionar i posar-se al nivell d’altres narratives. No tan sols de les que es fan en altres territoris amb la mateixa llengua, sinó d’altres cultures del món.

Al llarg de les deu dècades que conformen el segle XX, trobem narradors amb una obra escassa, altres, com ara Blasco Ibáñez, que escriuen en castellà però que van fer incursions primeres en el valencià amb algunes narracions breus, i altres que en els darrers anys de la seua vida, aprofitant temps més propicis, ens han oferit el gruix més interessant de la seua obra, com ara Enric Valor.

Després assistim a l’esclat que va significar els anys setanta amb algunes propostes estètiques arriscades, i més tard sospesem el que va suposar l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Una llei que va propiciar l’aparició d’especialistes en i obres destinades als més joves de la casa.

En cent anys, els autors i autores valencians aconseguixen amb un gran esforç situar-se durant les dues primeres dècades del segle XXI en una bona posició, a pesar del canvis tecnològics i d’algunes assignatures que resten pendents, com ara la necessitat de més lectors amb els quals mantindre l’engranatge de la indústria editorial valenciana.

M’ha agradat i fins i tot commogut que un home seriós com Adolf Piquer haja escrit també sobre quines són les motivacions que porten les valencianes i els valencians a treballar en favor de la narrativa valenciana, construint una obra individual ressenyable, i la seua resposta la subscric, no ha estat per diners, sinó per estima i el compromís amb una llengua (i açò que ve és meu), ja que sense amor no es pot alçar, edificar res.

La identitat narrativa valenciana en el segle XX és un llibre de lectura recomanable, amb el qual en alguns moments pots estar en desacord per una tria o altra que ha fet l’autor (ell ho assumix amb claredat), però que és el millor retrat que he vist (llegit) sobre el tema. I que, a més, té la virtut de posar-nos davant de la cruïlla que representa el futur.

 

 

dimecres, 24 de març de 2021

VII


Nómadas, como el viento,

ningún desierto, ningún oasis nos era extraño.

Y al encontrarnos pisando los adoquines

de cualquier plaza o calle

siempre me preguntabas:

—¿Dónde vas, pare?

Aún por las calles, donde baila hip-hop la suciedad,

lo sigo escuchando, no es un espejismo del dolor.

—¿Dónde vas, pare?

—Al cementerio, hijo. Se me murió la alegría.


¡Madre mía, frente a la ausencia qué solos nos quedamos los vivos!

dilluns, 22 de març de 2021

PAC QUI DEU

 


El mallorquí Antoni Rodríguez Mir torna a la creació literària, si és que alguna vegada la va deixar del tot, amb l’aparició del seu tercer llibre. Pac qui deu (Lleonart Muntaner editor, Palma, 2020). Fa dues dècades, en la desapareguda editorial valenciana 7 i mig, publicà el llibre de poesia Cub de silencis i el recull de relats Nòmades, des d’aleshores ha participat en diverses antologies i en una carpeta d’art de la qual és coautor junt amb el pintor Pep Alaminos. La gestió política i el compromís amb el benestar del seu poble, Inca, i de les Illes Balears a nivell autonòmic li ha absorbit bona part del seu temps i de les seues energies.

Pac qui deu és una novel·la històrica, escrita des de la maduresa amb mestria i ofici. Un text ben documentat sobre el Regne de Mallorca en la segona dècada del segle xvi que ens descriu amb precisió de cirurgià les diverses raons de l’esclat de la revolta agermanada a l’illa de Mallorca, i que es venen a resumir en una mala administració, en la fallida econòmica, la fam de les classes més humils i el malestar social. Però Rodríguez Mir no ho tracta com un fet aïllat, sinó com una més de les revoltes que tingueren lloc durant el regnat de l’emperador Carles I en els diversos regnes hispànics, en especial a Castella, amb els comuners de Padilla, Bravo i els Maldonado, i el Regne de València, amb la Germania de Vicent Peris i l’Encobert.

El relat, un tant coral, té a través dels diversos protagonistes un component de narració d’aventures. Els personatges estan ben dibuixats, no sols amb els seus traços físics, sinó amb el seu caràcter i personalitat. Les escenes i els escenaris prenen els colors escaients i creen una atmosfera de vegades opressiva. Fins i tot no s’estalvia les tonalitats més vermelloses i crues provocades per una crueltat venjativa i psicopàtica, producte de l’ambició personal o de la defensa d’un poder absolut que se sent ferit.

Pac qui deu té diverses trames, la història de cadascun dels protagonistes, que transcorren paral·leles les unes a les altres i que de vegades arriben a confluir i d’altres a xocar d’una manera brutal. Cap cap de fil deixa penjat l’autor, i al final ens oferix un brillant tapís d’un temps i d’un país, la Mallorca del temps de la Germania.

Un relat intens i amé, que no patix com altres del mateix gènere d’un excés d’informació, que conté les dosis imprescindibles d’aventura, d’amor i tendresa, de complicitats, de misèries humanes i, sobretot, amb una tensió narrativa que atrapa el lector des de la primera a l’última pàgina.

La seua lectura m’ha fet pensar en l’obra de l’escriptor valencià Josep Lozano i el seu El mut de la campana, que com molt bé apunta el professor castellonenc Adolf Piquer «en les seues obres històriques recupera un model de llengua que s’emmiralla en el segle xvi». Rodríguez Mir ho fa també, sobretot a través dels diàlegs.

En el relat hi ha una gran versemblança, però també un intent gens ocult d’explicar a través d’uns fets del passat els vicis dels diversos poders hispans a través del temps fins al present.

divendres, 19 de març de 2021

VI

 



La timidez es una cadena

que me ató corto a una argolla

de silencios que intoxicó las complicidades.

Nunca tuve que pedirte un solo abrazo,

ni siquiera cuando todavía tenías la altura de un duendecillo.

Los abrazos me los obsequiabas tu.

Ahora los evoco, mientras surcan

mis curtidas mejillas

los ríos caudalosos de Babilonia

y se me abre la carne y la herida se llena de sal

al ser consciente de que no me concederás

nunca más ni una brizna de caricia.

dijous, 18 de març de 2021

TOTA FLOR SENSE COSSIOL

 


En tindre entre les mans el llibre de poesia Tota flor sense cossiol, amb el qual Joaquim Cano ha obtingut el V Premi Francesc Garriga, el primer que m’ha cridat l’atenció és que ha sigut editat per quatre editorials (quasi res porta el diari!): AdiA Edicions, Cafè Central, La Breu edicions i Edicions del Buc, quatre segells independents de diversos punts geogràfics dels PPCC.

Tota flor sense cossiol apareix en el número 5 de la col·lecció de poesia que porta el nom del desaparegut poeta de Sabadell autor de títols com ara La nit dels peixos o Tornar lluny. És el primer llibre de Joaquim Cano, un autor de la Nucia (Marina Baixa) nascut l’any 1995, un recull de trenta-sis poemes dividit en quatre apartats.

El primer, Llavors, el conformen deu poemes breus de cinc versos cadascun, on Joaquim Cano amb una imagineria rica, sintètica i contundent va preparant les sements que han d’iniciar el procés de germinació i creixement difícil, si no impossible, de cancel·lar quan arribe la nova primavera.

El segon, Flors, el formen tretze poemes de més llarga extensió, més diàfans però no per això menys intensos, on barreja d’una manera desimbolta el vers lliure amb els poemes en prosa. I on ens diu quin és el seu parer sobre la funció del poeta dins del poema, la de destructor del silenci per a encabir-lo com siga en una partitura en la qual, junt amb el so de les paraules, acabarà conformant-se una melodia? O de jardiner més que de músic que farà possible que germine el vers i aparega la flor o les flors de la bellesa?

El tercer apartat, Cossiols, amb deu poemes de vers lliure, en els quals des d’una necessitat de llibertat creativa reivindica els mots com a eines de creació però també d’expressió del dolor, de la paüra al buit que al cap i a la fi no és més que la mort. El desig d’escriure per a sentir-se rescatat de la foscor i del silenci.

I tanca el llibre l’apartat que titulat Tota flor sense cossiol, amb només tres poemes, on la creació poètica es vista com un esquarterament dels mots, en les vísceres dels quals el poeta busca respostes a tantes preguntes que la nit embolcalla.

Cap flor necessita un test per que la continga, només una terra ben adobada on germine la seua llavor.

Un llibre que, a més d’oferir-nos una veu i una mirada personal, sorprenentment madura i amb moments que m’han paregut brillants, és al mateix temps una magnífica presentació per a un autor que de segur no serà flor d’un dia.

dilluns, 15 de febrer de 2021

ADONISÍADA I DESPRÉS

 


Els he de confessar que, abans d’haver tingut en les mans un llibre de poesia de l’actor, rapsode i poeta de Rafelbunyol (Horta Nord) Ismael Carretero, ja coneixia part de la seua producció poètica a través de les composicions musicals del cantautor Garri Campanillo. Garri (Manuel Garrido), un dels membres de Tapineria, la banda que acompanyà en el seu moment Pep Laguarda, fa alguns anys publicà el disc Saliva canalla, sobre poemes d’Ismael Carretero. Uns anys abans havia tingut l’oportunitat de veure’l dalt d’un escenari com un dels rapsodes del grup poètic musical Oh Foll Amor! Ja aleshores em va captivar per la naturalitat i desimboltura amb què es movia en un escenari.

Ara, i després d’haver obtingut el Premi València de Poesia 2020 que atorga la Diputació Provincial de València, ens oferix el que és el seu primer llibre, Adonisíada i després, editat per Bromera. Encara que ens assegura que en el calaix té altres dos llibres inèdits.

La seua poètica és marcada per una personalitat histriònica, vital, bohèmia, desenfadada i múrria. Uns versos que naixen des del batec d’un cor amb una sang calenta de pura passió, d’una navegació vital activa i rica en experiències. Perquè Ismael ha vingut a emportar-se la vida per davant ( i que em perdone Jaime Gil de Biedma), conscient de l’escenari o dels diversos escenaris que xafa, les ciutats de València i Sevilla, alguns pobles de l’Horta Nord, els camps, els rius, una barra d’un bar, uns carrers solitaris, la nit o una séquia sobre el llit de la qual fer l’amor.

Tinc la sensació que Ismael Carretero es mou amb la mateixa alegria i desimboltura en el poema que sobre l’escenari, domina el ritme intern dels versos, sap dirigir els focus de llum, crear espais d’ombra així com un atmosfera propicia als seus interessos creatius. Ens brinda poemes en els quals la sensualitat i l’erotisme formen part d’un cant a la bellesa a la qual sempre acabem sucumbint, però és un cant amb un punt d’ironia, de sarcasme, un tant divertit a la seua manera, el cant interpretat per un pallasso que oculta sota el maquillatge un ésser sensible, potser ferit, que no vençut, que patix. Un individu que se’ns oferix en carn viva en un combat contra el pas del temps darrere del qual fugen la joventut i la bellesa.

Adonisíada i després és un llibre que m’ha fet gaudir de les diverses lectures que li he fet. Unes lectures en què el seu autor, amb una aparent  bona barra, es pren llicències que només un poeta amb una gran estima per la poesia seria capaç de prendre’s amb tanta soltesa i alegria creativa.

divendres, 29 de gener de 2021

LA VIDA PRECÀRIA

 


L’editorial de Gandia Lletra Impresa i la Institució Alfons el Magnànim Centre d’Estudis i Investigació han coeditat el darrer trimestre del 2020 el llibre La vida precària. Cròniques d’un temps d’incertesa, d’Antoni Gómez. Un volum amb una nota preliminar de Julio Monreal i un pròleg a quatre mans signat per José María Bernardo i Nel·lo Pellisser.

Antoni Gómez, saguntí soca i arrel, criat davant de l’amfiteatre romà, compta amb una interessant trajectòria com a periodista, escriptor i agitador literari, amb una destacada obra poètica que li ha valgut el Premi Senyoriu Ausiàs March o el Marià Manent; amb una trajectòria periodística que l’ha portat a formar part de la redacció de diversos mitjans de comunicació com ara el diari Levante-EMV o de diversos programes de la desapareguda televisió autonòmica valenciana Canal 9. També ha dirigit la revista de literatura Abalorio i la col·lecció de poesia Ardeas de la Fundació Caixa de Sagunt.

Durant dècades, Antoni Gómez ha anat practicant el noble art de l’article, tant de crítica literària com de reflexió politicosocial. Una forma de periodisme subjectiu emparentat en primer grau amb la literatura, on el punt de partida sempre és un fet que naix de l’actualitat, l’ascens de l’extrema dreta al món, el terrorisme gihadista, el canvi climàtic, la corrupció a les institucions públiques valencianes, el tancament de Canal 9, etc., temes que per desgràcia reapareixen cíclicament en les portades dels nostres diaris.

La vida precària. Cròniques d’un temps d’incertesa recull setanta articles que han anat apareixent en les pàgines del diari Levante durant els darrers vint anys. Ens els presenta organitzats en sis apartats de desigual extensió. Encara que cada article és datat al final, no apareixen per ordre cronològic, una qüestió que el lector oblida en obrir el llibre i posar-se a llegir.

Hi trobem un escriptor amb una mirada lúcida, amb una gran capacitat d’anàlisi social i amb una important col·lecció de referents d’obres i autors sobre els quals recolza, crea o impulsa les seues opinions i la seua argumentació.

Un autor perspicaç que va teixint l’article amb fils rojos i verds, una persona conscient del món en què viu, al qual a les incerteses existents se li sumen les mentides creades en laboratoris d’idees promogudes pel poder i distribuïdes sibil·linament a través de les xarxes socials, un món que ja no és de veritats líquides, sinó gasoses.

Antoni Gómez és un home compromés amb la vida que, a pesar de tot, creu en la bondat de l’ésser humà, però alhora és crític i un tant escèptic, i es mostra sovint preocupat pel camí que estem agafant que ens porta cap al costat més fosc de la història, la qual cosa, cal dir-ho i no de passada, és una via transitada ja massa vegades.

El llibre té una lectura amena que invita constantment a la reflexió i el diàleg amb el seu autor.

diumenge, 24 de gener de 2021

V

 



Pequeño como un ruiseñor

y ya querías aprender a tocar el violín.

¡Imposible!

La maldición de amar la música

y no saber hacerla nacer y crecer de un instrumento

también, como yo mismo, la sufriste tú.

La música popular fue nuestra pasión.

Nuestra vida ha tenido

una ubérrima banda sonora.

Las melodías, que han amortiguado los golpes de la tristeza.

Las baladas que han ensalzado la esperanza del amor.

El rock, el reggae, el ska, el rap que nos han atrapado

y nos han hecho saltar, bailar, sudar, disfrutar.

 

Nunca me podré perdonar

que en la última despedida

me olvidará de ofrecerte,

como una rosa blanca, una canción,

y el templo lleno de músicos esperando

un gesto para ponerse a tocar.

dijous, 21 de gener de 2021

PROSCENI BLAU

 


El teatre es representa en una caixa en què l’espectador, des del pati de butaques, veu tres parets aparentment físiques i una quarta invisible que el separa d’allò que està passant sobre l’escenari, una paret que s’inicia justament on cau el teló i acaba en la fossa de l’orquestra. Aquesta quarta paret, on hi ha l’espai de l’apuntador i les llums, és el prosceni.

Francesc Mompó construïx en la seua darrera novel·la un prosceni al seu gust i mesura, un pub, i des d’una taula discreta però amb una àmplia panoràmica visual s’asseu davant un got de bourbon, un gintònic o unes cerveses i comença un dels exercicis literaris per excel·lència, recordar.

Per la fossa de l’orquestra van passant un grapat de músics i cantants de blues, amb l’harmònica o la guitarra, amb què inicien el seu diàleg característic, Sony Boy Williamson, B.B. King, Janis Joplin, Joe Bonassa... I fins i tot de rock, com John Fogerty i els Credence, els quals van creant l’atmosfera que cada capítol reclama.

La llum que il·lumina el prosceni és blava, blue en anglés, blues que ve a prendre també la significació de tristesa.

Francesc Mompó s’erigix en narrador i s’adreça a un tu narrat que en part és ell. Narrativa del jo, convertida en narrativa del tu, i el tu no és més que el reflex del jo que Mompó s’ha construït en la seua justa mesura. Un jo amb el cos ple de blaus i d’ànima esguitada de tristesa.

El títol de la novel·la és Prosceni blau i ha estat editada en la col·lecció Narratives per Onada edicions. Compta amb un ben fonamentat i aclaridor pròleg de Josep Mir.

Si la meua opinió és necessària, els diré que és el millor llibre de narrativa que ha publicat en la seua extensa i variada trajectòria el de l’Olleria, resident a Burjassot i ciutadà declarat dels Països Catalans.

La prosa que empra és d’una gran riquesa lèxica i d’una notable potència lírica, hi ha alguns moments en què el lector es despista una miqueta i creu que és davant d’un llibre de poesia, pel ritme interior de cada frase, la presència de metàfores i imatges amb una gran càrrega de profunditat. I no per això la novel·la té una lectura complicada, ni carregosa, ni li falta frescor, tot el contrari, és àgil i amena.

El pensament, que sempre tendix a la dispersió, l’obliga a encadenar amb destresa els records, a oferir-nos-els amb reflexions punyents, sobre la vida, la literatura, la música, les relacions humanes, el pas del temps, l’amistat i la pròpia memòria, també sobre política i identitat nacional. I ho fa des d’una posició clara, nítida i radical a la qual mai no ha renunciat. En això, com en altres coses, Mompó sempre ha estat d’una coherència de pedra picada.

La novel·la és el repàs d’un temps que s’inicia a finals del franquisme i encara no està tancat, ambientada en una ciutat sensual, oberta i de vegades obscura i intolerant. Una ciutat que cal viure amb intensitat, com ho fa i ho ha fet sempre Francesc Mompó.

Hi ha en el llibre reflexions sobre la literatura, els seus poetes de capçalera, els simbolistes francesos, els seus poetes amics de la tertúlia La Forest d’Arana, la literatura nord-americana, he vist en algun capítol com s’asseia al seu costat Bukowski i es feia tres o quatre cerveses amb ell. La música, Brassens, i els que són en la fossa de l’orquestra.

Prosceni blau és el cant d’un home realista, que ha rebut un bon grapat de pals en les costelles, que ha lluït blaus en la cara, però que en cap moment s’ha desencantat i menys encara ha presentat la renúncia de les seues fermes i sòlides conviccions davant de ningú, ni tan sols de la Parca, que temps enrere li pegà un fort pessic en el pit.