dimarts, 27 de juliol de 2021

FUGAÇ

 


Veloces, sempre veloces, passen les hores, els dies, les estacions de l’any. «La vida és allò que et va succeint mentre t’entestes a fer altres plans», ens descobria John Lennon, és allò que passa mentre el poeta bada, pren notes i al final l’únic que restarà de tot plegat serà el poema. El poema on han quedat reflectits el pas dels núvols, la boira que ens ha ocultat durant una nit la mar, els dies tòrrids d’agost, l’aigua, ja siga de pluja o d’una deu, una aigua que ens amara o ens trau la set i fins i tot ens nodrix; els somnis furtius, la sort de trobar de nou algú a qui oferir les carícies, les abraçades, els besos que pensàvem que no tornaríem a donar; de compartir els passatges musicals i literaris que més ens han colpit... Tot és fugaç, com la llum, com el pas del temps, com la vida. Tot és fugaç i possiblement condemnat a l’oblit, però mentrestant podem descobrir que ser feliç és senzill.

Fugaç és, però, també el títol del llibre amb el qual Ramon Guillem va obtindre el Premi València, Alfons el Magnànim de poesia i que va editar Bromera el 2019, la seua lectura  m’ha suggerit tot el que els acabe de dir. En les seues pàgines trobem una col·lecció de proses poètiques i versos lliures, els poemes menys hermètics i més diàfans d’aquest autor. Poemes aparentment senzills que oculten explosives càrregues de profunditat.

Aquesta vesprada 

en què la mort descansa,

com un ocell desvalgut

en un porxo ignot,

a recer de l'huracà.


I aquestes paraules

que ara per ara són

el meu únic testament.

Article publicat a la revista l'Illa de Bromera edicions.


dimarts, 20 de juliol de 2021

XXI

 


Mantengo el ritmo del poema,

escucho el latido que me impulsa

a escribir cada estrofa.

Controlo la respiración de las palabras,

las emociones que me pueden hacer desfallecer

y abandonar en el penúltimo verso.

Solo, desnudo, con mi dolor y el oficio aprendido

evitando que la técnica secuestre lo que hago

y lo deje como un divertimento perfecto.

Soy un obrero de las letras.

 

Mantenías el ritmo de cada zancada,

Controlabas con inteligencia la respiración,

las pulsaciones, incluso las emociones,

dosificando tus fuerzas,

sufriendo en algún momento del camino.

Corrías contra ti mismo por placer.

Rodeado de corredores,

no pretendías ganar la carrera,

sólo disfrutar de la experiencia

y eso era todo y eso era suficiente.

Te sobraba con saber que podías conseguirlo.

Como el escritor, con una fortaleza interior inmensa el atleta.

dilluns, 12 de juliol de 2021

BALADA DE LA FRONTERA

  


L’any 2020 va baixar notablement el nombre de llibres editats en valencià respecte a anys anteriors. No és cap secret. En el cas de la narrativa per a adults, els escriptors valencians a penes publicaren, encara que estic convençut que es passaren bona part del confinament escrivint, més que llegint. De novel·les, tan curtes com llargues, se n’editaren al voltant d’una dotzena. La majoria recolzades per una institució pública a través de l’obtenció d’un premi literari. Entre aquest escàs nombre de novel·listes, destaquen els noms de Manuel Baixauli, Francesc Gisbert, Vicent Usó, Rafa Gomar, així com les desaparegudes Isabel-Clara Simó i Carme Miquel. Com en tota regla, hi ha una excepció, la de l’escriptor de la ciutat de València Ivan Carbonell Iglesias, que va publicar en Bromera dues novel·les: La cançó del mag Merlí (Premi Isabel de Villena-Ciutat de València) i Balada de la frontera (Premi Enric Valor de Novel·la).

De la primera ja ens vam ocupar fa uns mesos, de la segona ho farem tot seguit. Però abans de continuar m’agradaria especular un poc, tot afirmant que aquest llibre haguera sigut del gust del mateix Enric Valor, perquè beu de la cultura popular que el de Castalla tant estimava.

Es tracta d’un relat situat en un temps històric, el del regnat de Jaume II a inicis del segle xiv, que transcorre en bona part a la frontera sud amenaçada pel regne nasrí de Granada i pel de Castella. Hi apareixen personatges històrics com ara l’almirall Roger de Llúria, però no és una novel·la històrica, sinó que entraria de ple en la narrativa fantàstica.

Aquests personatges històrics es barregen amb altres d’anònims producte de la imaginació de l’autor i amb uns tercers provinents de la rondallística tradicional europea i mediterrània, com ara la figura del jueu errant, les dones d’aigua, les bruixes negres, els dracs...

Ivan Carbonell ja ens ho va deixar clar en anteriors novel·les: sent una passió immensa per les llegendes celtes, eixe món de druides i de cavallers a la recerca del sant calze.

En Balada de la frontera, amb diversos elements, intenta crear un univers màgic, fantàstic per a recuperar, potenciar i eixamplar el nostre quasi oblidat. I ho fa d’una manera imaginativa i atractiva. Toni Cucarella ja ho va intentar amb Dones d’aigua, hòmens de fang (Bromera), o Vicent Andreu Navarro amb El secret del guerrer hongarés (Onada edicions), que no han tingut una continuïtat.

Ivan Carbonell, amb una prosa amena, escriu un relat que manté la necessària tensió narrativa, tot construint una història fantàstica plena d’imaginació i versemblança. Una novel·la amb escenes protagonitzades per diversos personatges, que encapçalen tres joves amics obligats a separar-se i que viuen cadascun aventures increïbles en diverses zones del Regne de València i les muntanyes d’Aragó.

Hi ha una profecia sobre el futur de la corona que ha despertat forces ocultes de la natura. S’inicia un combat entre el bé i el mal, els contrincants són individus poderosos i caldrà astúcia, màgia i valor per a restablir els equilibris trencats.

Però quin personatge mou els fils, teixix complicitats i s’oculta tot esperant el seu moment? Només escoltant la darrera estrofa de la balada de la frontera ho sabrem.

dimecres, 7 de juliol de 2021

XXXVII

 


Ca o felină de trestie

a sosit o vară de Libertate,

aspect viu, verb agil,

măini noble,

iar în drum a luat zborul

o turma de zâmbete de smarald.

 

A fost Libertate și Iubire și Luptă

și peste tot și în orice moment,

în inimile bărbaților și femeilor,

și-a lăsat amprentă melasei.

 

Poem de Manel Alonso tradus din catalană în română de Pere Bessó.

dilluns, 5 de juliol de 2021

RIBERENQUES



La riberenca és una de les diverses modalitat del cant d’estil valencià, una agrupació de cants d’arrel tradicional entre els quals destaquen també l’u i el dos, l’u i el dotze, cants per a una sola veu i per a un sol instrument o un cor instruments.

Riberenques és el títol triat per Carles A. Moya per a una col·lecció de vint-i-set poemes en prosa.

Els poemes s’han anat conformant com un extens tapís d’imatges breus, suggerents, a través de les quals l’autor evoca un temps, uns sentiments i unes emocions que marcaren profundament la seua vida i de retruc la seua personalitat.

És també el mapa de la Ribera del Xúquer, amb els seus camps ubèrrims, els seus barrancs de ressonàncies llorentines, les seues viles, les seues muntanyes... Un paisatge agrari modelat per la mà de l’home i del riu, així com un temps amb una manera d’entendre la vida, lligada al cicle de la terra i representada per la figura dels avis (a qui dedica el llibre), que s’abandona lentament per assumir un temps accelerat de canvis constants que ens allunyen de la natura i no sabem cap a on ens porten.

Riberenques és el cant solitari a uns anys en què a l’autor se li revela la solsida que deixa en la nostra vida la mort, l’aparició del desig i l’amor. La Ribera fou l’espai de les seues grans descobertes vitals i que en la veu del poeta trobem que pren aires de paradís perdut i retrobat a través de l’estima i de la memòria.

El llibre és el cant d’un individu que s’enyora i enyora uns anys de felicitat, on la vida se li oferia com un espai frondós, alegre i lliure. És un reencontre de la veu del cantant amb l’eco de les seues passes, amb el seu timbre vocal tocat pel dolor i el desencontre i les seues arrels.

Carles A. Moya, l’any 2012, publicà en l’editorial Germania un llibre, Bacs de vidre, que ja ens informava de la intensitat lírica que corria per les seues venes. En aquesta ocasió ha optat per l’autoedició, a pesar que tot el procés de disseny, maquetació i impressió ha estat a càrrec d’Edicions 96. També, a diferència de l’anterior, el llibre l’ha signat amb el seu segon cognom, Moya. En l’esquena porte un grapat d’anys, a més d’unes quantes punyalades i un ram de penes, i hi ha coses que ara, que no abans, puc entendre. Empatia mai no m’ha faltat i menys per un individu honest com és Carles Alòs Moyà. Però com a lector de poesia trobe que Riberenques és un llibre d’una qualitat ressenyable, escrit amb ofici i cor, una col·lecció de poemes que es mereix ser present en el catàleg d’una editorial.

dissabte, 3 de juliol de 2021

XX

 



Sí había caminos,

sólo había que mirar con atención

el paisaje para descubrirlos.

Las sendas, los caminos

están allí ocultos a veces entre la maleza.

Antes habían sido recorridos

por otros viandantes.

Caminabas y con paso ligero

te reencontrabas con el bosque, con la montaña,

con el valle, con el marjal.

Identificabas las huellas

de las generaciones que te precedieron,

y su lucha por la supervivencia cotidiana.

Adicto a la belleza,

a la variedad cromática que la luz

infunde en un espacio,

que reaparece ante ti diferente.

Caminando, tu reto no fue nunca

llegar hasta la cima, a una meta,

sino rehacer el camino, compartiendo

cada paso con un amigo.

 

Caminando,...

de golpe te has parado

y con dolor y tristeza iremos viendo

como se va quedando atrás

quien un día fue fuerte como las águilas.

divendres, 2 de juliol de 2021

EL JOVE ENRIC VALOR



No sé si és una simple i errònia impressió personal, o una d’aquelles injustícies que s’han perpetrat en la literatura catalana. Els tòpics, la desinformació en són còmplices, també l’ombra que projecten alguns autors reputats que han aconseguit eclipsar generacions senceres, o els temps dominats per un poder que ens ha complicat l’existència. La sensació de què els parle és que per a la resta de territoris de llengua catalana el segle xx al País Valencià només es feren unes poques aportacions a l’estudi de la llengua i la literatura catalana: Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés... i a tots ens consideren fills naturals d’un o d’un altre. Però no és cert. A pesar que el segle xx fou complicat i traumàtic per a l’estudi i conreu de la llengua catalana, fora i també dins del País Valencià, la gent oblida el compromís i l’obra de Miquel Duran de València, Carles Salvador, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Jaume Bru i Vidal, Lluís Guarner... i Enric Valor i Vives.

Enric Valor, gramàtic i narrador, és l’autor d’un dels llibres més venuts en valencià, La flexió verbal.

Nascut a Castalla en el si d’una família de propietaris rurals, va recollir de la tradició oral un bon grapat de rondalles valencianes i les transcrigué amb un llenguatge literari. Publicà diverses novel·les, entre les quals destaca la trilogia del Cicle de Cassana.

La seua fou una vida viscuda amb coherència i valentia, nadant sovint a contracorrent i aprofitant qualsevol escletxa per a promoure el bon ús escrit del valencià, seguint les Normes de Castelló (1932), filles de la normativa fabriana.

Francesc Gisbert (Alcoi, 1976), narrador prolífic i de reconeguda capacitat fabuladora, va decidir escriure una relat sobre la joventut de l’escriptor de Castalla, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la. El resultat ha estat positiu i així li ho va reconéixer en el seu moment el jurat que li va atorgar el Premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx.

El llibre, editat per Bromera a la col·lecció L’Eclèptica, aconseguix convertir les vicissituds de la família Valor i Vives en una trama novel·lesca atractiva. Francesc Gisbert ens retrata amb precisió de cronista un temps i una societat en què el fet de pertànyer a una o altra classe social marcava la vida de les persones. Un temps de canvis on l’immobilisme d’alguns intenta frenar al preu que siga l’evolució i el canvi polític i social del país.

Valor no és un cas individual i espontani, és fill d’una educació, que li donen uns pares il·lustrats. És un home que ha aprés a escoltar amb atenció les persones i que de la mà del seu progenitor sap reconéixer i valorar el seu entorn natural més pròxim.

És un jove valent, amb interés per la cultura i la llengua del país, un intel·lectual en formació amb un peu en la tradició i un altre en la modernitat.

Francesc Gisbert ens oferix una novel·la àgil, amb una prosa bella, diàfana, amb una tensió narrativa que atrapa el lector. Una novel·la on el protagonisme és compartit pels diversos membres de la família, en especial pel pare, però també per la mare i pel seu inseparable germà, Josep Valor.

L’obra té una atmosfera costumista, amb tocs de narrativa històrica, que ens ajuda a conéixer l’evolució vital d’un intel·lectual apassionat, d’un creador apassionant.

El jove Enric Valor. Una vida de novel·la és un llibre que recomane llegir per la seua amenitat, però també per a saber un poc més de la vida d’un homenot imprescindible per a entendre la llengua i la literatura valencianes del segle xx.


diumenge, 27 de juny de 2021

XII


Como o seu irmão, você nunca foi

um dos primeiros a deixar a escola,

você tinha dificuldade em sair da sala.

Impaciente, desde o canto assistiu anónimo

como as crianças reencontravam-se com os seus pais,

e ouviu as conversas dos vários grupos de alunos.

E você, é o penúltimo a sair todas as tardes.

No caminho para casa, você me implorou

para falar sobre os avós,

da cidade da minha infância

e você, consumiu com um guloso, como se fosse um sorvete de morango.

Juntos, sem perceber, delineando

o plano mágico de Pouet,

uma vila onde os seus habitantes, entre lágrimas

na noite de 7 de agosto, levantassem os trilhos do trem

que cruzou a área urbana de sul a norte.

 

Do livro Quadern para meu fillho Arnau, Manel Alonso i Català (Editorial Neopàtria, 2020). Tradução para o português de Santi Zorio.

 

dijous, 24 de juny de 2021

XIX


Desde la adolescencia, quizá incluso antes,

cuando corrías medio desnudo entre los ciruelos

mientras los adultos preparábamos la paella,

que no podías soportar el dolor, el suplicio

de la gente que la vida había herido.

Podía sonar el teléfono en la madrugada

y tu, despierto, pasabas horas pegado

al aparato velando por tu amigo.

O salías de casa escondidas como un ladrón

y bajo la luna con la bicicleta cruzabas el término municipal

para escuchar tu amiga que te necesitaba

y le ofrecías la rosa blanca y roja de tu sonrisa,

y tu maullido de ánimo y de coraje.

 

Sigue siendo un buen gato

y desde allí donde estés cuídanos

como sólo tú lo sabías hacer.

dimecres, 23 de juny de 2021

LA FRONTERA DE MUÑOZ REDÓN



Les fronteres de Walter Benjamin és el títol amb què l’autor de Sant Sadurní d’Anoia Josep Muñoz Redón va obtindre l’any 2020 el Premi Josep Vicent Marqués d’Assaig en Valencià (XXXVIII Premis Ciutat de València).

Un llibre publicat en la col·lecció Dèdal per la valenciana Edicions del Bullent i que l’autor en pàgines interiors subtitula entre parèntesis (Com una nova aventura de la colla dels cinc).  Com Els cinc, The famous Five, una col·lecció de novel·les d’aventures infantils de l’escriptora anglesa Enid Blyton. Al País Valencià fa unes dècades tingueren la seua versió autòctona per partida doble amb La colla a colp de pedal de l’editorial Abril-Prodidacta i La Colla del Brosquil de Brosquil edicions.

L’anterior aventura d’aquesta nova colla, bastant singular per la maduresa dels seus protagonistes, fou L’illa de Rousseau (Octaedro, 2020).

La fórmula és un relat d’aventura intel·lectual, on es barregen la narrativa de viatges, en aquesta ocasió els protagonistes arriben fins a Portbou refent les darreres passes del filòsof alemany Walter Benjamin, la reflexió filosòfica, el diàleg intel·ligent entre els diversos membres de la colla i les referències a altres filòsofs. Hi apareixen cites d’autors de diferents estils, però en especial de l’anomenada Escola de Frankfurt, i com que estan a l’Empordà també apareixen la figura i les paraules de Josep Pla.

El llibre és una reivindicació de l’obra i figura de Walter Benjamin, un individu perseguit pel feixisme per les seues idees i la seua condició de jueu. Una persona obligada a fugir del seu país per a exiliar-se, a qui se li nega la seua nacionalitat, se’l tanca en un camp de concentració francés i finalment es veu obligar a matar-se després d’una feixuga i dolorosa fugida a través del pas dels Pirineus.

Les fronteres de Walter Benjamin té una lectura amena, ens introduïx sense esculls ni pesadesa en el pensament del filòsof. Benjamin va escriure sobre qüestions que, tot i el temps que ha transcorregut des de la seua mort en setembre del 1940, continuen sent de gran actualitat (malauradament): l’ascens del feixisme, l’alienació econòmica, la destrucció del medi natural, el control a càrrec del poder econòmic del discurs en els mitjans de comunicació per tal de tindre controlada la societat...

Josep Muñoz Redón també ens parla de l’home, del traductor, del crític literari, de l’assagista, de les seues dèries i aficions, de les seues amistats, de la seua salut.

Les fronteres de Walter Benjamin té una estructura clara. Està dividit en cinc blocs, un pròleg i quatre dies, tots els quals subdividits en capítols que podrien funcionar de manera independent. Muñoz Redón ho aprofita per a canviar subtilment de registre, de la reflexió personal passa a la descripció de l’entorn a la manera de Pla, després ens oferix un diàleg entre els diversos protagonistes que va de l’intranscendent a l’apunt filosòfic. L’autor sap situar-se en la frontera que dividix el present del passat i ens dona la seua visió i la visió d’altres que foren coetanis de Benjamin.

Un llibre que manté l’atenció del lector, amb moments de descobertes interessants i de diàleg reflexiu. Imprescindible des del meu punt de vista per a aquells que a penes coneixen l’obra i el personatge. Una manera entretinguda de saber qui fou Walter Benjamin i quin és el llegat que ens ha deixat.

dijous, 17 de juny de 2021

XVIII

 



De blanco como un panadero,

amasando bolas de piel de ternera.

La calle tomada por el juego ancestral de la tierra.

Seis individuos con fajas rojas y azules.

Saca el feridor  lanzando la pelota 

por encima de la cuerda y cae en el dau,

la golpea de volea el mitger

y de bot i braç la devuelven los azules.

Cruza el aire como una golondrina

y llega hasta el extremo de la calle,

parece inalcanzable.

Y de buenas a primeras el resto la saca

con más amor propio que técnica

dejando los adversarios paralizados

viendo como despega una cometa

imposible de atrapar.

-Quinze pa'ls rojos! -grita el que lleva la cuenta.

Y yo sonrío desde debajo de la cuerda

orgulloso de tener un hijo que no da ni media por perdida.

 

dimarts, 15 de juny de 2021

PARENTS LLUNYANS

 


Sovint em pregunte on són els límits entre la narrativa juvenil i la narrativa per a adults. Què les diferencia? Hi ha relats pensats per a un públic concret, en aquest cas els joves, que en realitat agraden a lectors de diferents edats, gèneres i nacionalitats, encara que siga com a simples entreteniments. N’hi ha altres que són editats en una col·lecció per a adults, els quals, per la seua temàtica, haurien de ser d’obligada lectura per als més joves.

Salvador Lauder (Carcaixent, Ribera Alta), poeta, narrador, agitador cultural i tantes altres coses, ha escrit una novel·la de ficció històrica d’una crueltat i d’una duresa terribles, pensada per a un públic adult. L’amenitat i claredat de la seua prosa, la tensió narrativa aconseguida i, sobretot, la seua temàtica han fet possible que fins i tot el jurat del XVIII Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent considerara oportú guardonar-la.

La novel·la porta com a títol Parents llunyans i l’ha editada Tabarca Llibres.

Salvador Lauder situa la història durant la dècada dels quaranta a Europa. Un continent immers en una guerra brutal. On els alemanys i els seus aliats lluiten contra diversos enemics externs, i on hi ha una guerra interna en què els nazis intenten desfer-se de tots aquells que consideren que embruten la puresa de la raça ària: jueus, gitanos, eslaus, però també els opositors polítics, els homosexuals i diverses minories religioses.

Salvador Lauder no ens parla del naixement i de l’ascens fins al poder absolut del nazisme i els seus líders. La guerra a Europa ha començat fa uns anys, els camps de concentració estan en ple funcionament. Som a les portes d’allò que es va anomenar la solució final. L’exèrcit alemany pareix indestructible, els seus comandaments, els seus soldats estan dopats amb Pervitin, una metamfetamina recomanada pel govern.

Som al camp de Dachau. En cada camp de concentració hi ha una orquestra de presoners. Els músics de Dachau, junt amb altres presoners, acabaran formant part d’un nou projecte secret del règim, realment maquiavèl·lic. La manera com aconseguiran canviar el seu destí uns homes que han estat destruïts com a humans, als quals només els resta com a única eixida la mort, servirà a l’autor per a crear un relat ple d’acció, lluita i esperança.

Huitanta anys més tard, el feixisme intenta seduir de nou la ciutadania europea. Ho fa utilitzant canals democràtics i sovint en nom de la llibertat. Té, com en els anys vint i trenta del segle passat, aliats polítics i còmplices econòmics importants. El seu objectiu, una vegada dins de les institucions, és buidar de contingut la democràcia, destruir els diversos equilibris entre els diferents poders que conformen l’estat de dret i imposar la seua idea totalitària del món.

En aquest sentit, en Parents llunyans Salvador Lauder ens alerta sobre on conduïx el feixisme i ens dona claus per a enfrontar-nos-hi. A més, ens deixa ben clares les diverses formes que a Europa prengué el feixisme, incloent-hi Espanya, on el feixisme mai no va ser derrotat en el camp de batalla i on és capaç d’adaptar-se amb gran facilitat als canvis com un camaleó.

dijous, 10 de juny de 2021

XVII

 


El sol se alejaba por los senderos de la Calderona,

en nuestro viejo coche te acercan hasta Sagunto,

y te dejaba en la puerta del polideportivo

donde una hora más tarde te recogería.

En el bolsillo llevabas tu acreditación,

un bolígrafo mordisqueado y una libreta medio estrujada.

Entrabas y seguro de ti mismo te sentabas

junto a los profesionales con sus ordenadores,

unos profesionales que iban haciendo crecer

con oficio los diversos párrafos de su artículo.

Tú tomabas notas, como lo hacías en clase.

Eres el más pequeño de todos,

demasiado tierno para el trabajo,

deberías estar en casa.

Disfrutabas del partido jugando a hacer de cronista deportivo

de un club de balonmano de la división de honor.

El más pequeño de todos,

demasiado tierno para la vida,

elevaba la bandera de la libertad de expresión.

Ram, ram, pataplam.

diumenge, 6 de juny de 2021

UNA NIT SENSE VENT

 


L’any 2018 una poeta quasi inèdita va obtindre, per a sorpresa d’uns quants, el Premi de la Crítica dels Escriptors i les Escriptores Valencians. El llibre, Insomne vida sonora, havia sigut publicat en una editorial petita i sense l’aval d’un premi literari, una aposta arriscada que va tindre la seua merescuda recompensa.

Aquest primer llibre reflectia la maduresa creativa d’una autora que es va agafar un temps, des del meu punt de vista excessivament llarg, per a oferir-nos la seua primera col·lecció de poemes. Insomne vida sonora és una obra amb una gran preocupació per la forma que d’alguna manera contenia la força creativa de la seua autora, Mercè Claramunt.

Dos anys més tard, la poeta de Puçol ens torna a sorprendre en guanyar el Premi de Poesia Maria Beneyto dels 38 Premis Ciutat de València, amb el llibre Una nit sense vent (Bromera, Alzira, 2021). Un fet remarcable perquè ens confirma que Insomne vida sonora no fou cap xamba i que l’obra de Mercè Claramunt té continuïtat i una evolució positiva.

Una nit sense vent és un llibre on trobem més clara i definida la veu poètica de la seua autora, que ha assumit l’ofici amb seguretat i fa nàixer el versos amb fluïdesa i amb una marcada musicalitat. La seua veu és més càlida, menys artificiosa. La seua mirada denota sensibilitat, passió i experiència. Té un desig brutal d’atrapar l’instant.

Una de les diverses i grans virtuts d’aquest llibre és que ens parla del potencial que com a escriptora té Mercè Claramunt. La seua notable capacitat per a la descripció, per a la creació d’atmosferes, el to de complicitat i confidencialitat que apareixen en alguns poemes ens anuncien per al futur una novel·lista o una dietarista a tindre molt en compte.

Una nit sense vent és un llibre ben estructurat, amb un proemi i huit parts que ella anomena causes cadascuna de les quals porta un títol. Hi abunden el vers lliure i els poemes en prosa. Hi ha referències musicals, cinematogràfiques, fotogràfiques, de fet alguns versos són un seguit d’instantànies, un conjunt de plànols generals, de picats i contrapicats, de primers plànols: una poètica on es combina la narrativa de la imatge i del so.

És un llibre on la protagonista és la poeta, però la coprotagonista és la ciutat, la ciutat per on passeja, on recorda, on estima, una ciutat viscuda. Mercè Claramunt es vol una ciutadana anònima, independent, lliure. Té una set de vida incommensurable.



Una nit sense vent és aparentment més senzill que l’anterior, i dic aparentment perquè això no és cert, té un gran treball darrere. La seua claredat expositiva va acompanyada d’imatges bellíssimes que cal assaborir amb un ritme de lectura pausat. Fer-ho d’una manera ràpida o superficial seria des del meu punt de vista un sacrilegi.

En les prestatgeries de les biblioteques hi ha llibres de poesia escrits amb una gran tècnica que fan bavejar alguns, però aquest llibre té cor, un cor que batega amb força i convertix cada vers en una línia del pentagrama de la vida.

dilluns, 31 de maig de 2021

XVI

 


Te tengo todo el día en la cabeza,

mi corazón lo sabe.

ARNAU ALONSO Y SANTOS

(Poema escrito a los quince años)

 


Era otoño y el verano todavía

se paseaba como un anciano por los parques,

y de buenas a primeras bajo una mirada y una sonrisa

el amor  te agarró de los brazos

y te hizo dar vueltas como en un carrusel enloquecido.

Para ti el amor nunca rimó con dolor,

¡qué bobos que a veces son los poetas!

Te entregaste a él con nobleza, con emoción.

El amor te brotaba de la palma de las manos,

y tenías de sobra y en cada caricia

la envolvías de ternura y cariño.

Era el amor y con él se despertó el deseo.

Tu cabeza era un escenario donde se movía, donde hablaba

a todas horas la misma actriz.

Pensabas que aquel manantial nunca se secaría.

 

Como otros que vinieron más tarde,

no desembocó en las aguas

torpes, amargas, oscuras del desencuentro,

sino en el lago afable y cordial de la amistad.

dimecres, 26 de maig de 2021

NO SÉ QUE MOR

 

L’any 2014 el poeta Ramon Ramon inaugurava, amb la publicació del llibre Dins el camp d’herba (Perifèric edicions), una nova vessant creativa, la de dietarista. Aquest primer volum recollia textos escrits entre els anys 2009 i el 2012. El llibre va ser ben acollit per la crítica i per l’escàs però exigent públic lector d’aquesta mena d’artefactes literaris. Hi havia qui pensava que l’autor no no tindria continuïtat en aquest gènere. El també catarrogí Ramon Guillem va publicar el dietari La cambra insomne (editorial 3i4, 1992), que fins ara ha estat l’únic que ha donat a imprimir. Però Ramon Ramon va obtindre el Premi d’Assaig de la Mancomunitat de la Ribera amb Llum a l’atzucac (dietari 2012-2016) i Bromera edicions el publicà l’any 2018. Entre els dos llibres va traure el poemari El temps interromput (Edicions del Buc, 2016).

L’any 2020 Ramon Ramon guanyà el Premi Octubre Andròmina de Narrativa pel seu tercer dietari, No sé què mor (2017-2019), publicat per 3i4. Entre els tres recullen una dècada de memòria personal i que ens demostren la continuïtat posada en dubte.

En No sé què mor Ramon Ramon es consolida com un prosista sòlid, brillant, intel·ligent i sagaç, amb una veu literària ben definida producte d’una bona formació acadèmica, una gran curiositat intel·lectual i un ofici de lector ben aprés i mantingut, engreixat al llarg del temps.

La seua mirada és incisiva, clara, allunyada de la de l’intel·lectual que es reclou dins de la seua torre d’ivori. Una mirada que no defuig, si és necessari, el combat dialèctic, encara que s’haja de posar al nivell d’un saltamarges.

El món en què es mou Ramon Ramon és el d’una ciutat petita que és a l’extraradi d’una ciutat que amb les seues gargamelles de ciment va devorant tot allò que l’envolta.

Ramon Ramon és membre de la darrera generació que va conéixer l’antiga manera de viure vinculada al cicle anual agrari i que ha vist com les noves maneres de sobreviure de l’individu urbà colonitzaven les nostres vides.

La seua condició d’intel·lectual, d’esquerrà sense carnet de partit, de catalanista, el convertix en un rara avis i en peça de cacera per a la fanfarroneria feixista local, obscena i prepotent en la seua ignorància.

El llibre és dens i intens, però amé, he de confessar que he gaudit fins i tot més que en els seus anteriors dietaris (que ja és dir). Conté descripcions, evocacions, reflexions, impressions i opinions d’un alt voltatge.

Qualsevol excusa li és bona per a escriure. Hi ha contundència en les seues opinions, i eixa contundència se l’aplica a ell mateix. Escriu sobre l’obra d’altres escriptors, pren el pols a l’actualitat política, fa esbossos de paisatges naturals i urbans. I descriu i definix magníficament la societat en què li ha tocat viure.

Als llargs d’aquests tres dietaris hem anat coneixent l’home i la seua família, el pare ramader, l’àvia republicana, la mare que sobreviu a l’extinció del seu món, la parella i els fills. Un univers aparentment petit que condensa els anhels i les frustracions d’un individu del seu temps, que nada sovint contracorrent i que veu com el món que ha conegut fins ara se li escapa com aigua en cistella.

Escriu sobre el suïcidi i la mort, són pàgines que m’han colpejat per la manera en què s’hi enfronta.

Fa unes reflexions lúcides sobre literatura, però també sobre el món editorial valencià que ell coneix de primera mà i que subscric.

Personalment, crec que Ramon Ramon sap el que se li mor, se’ns mor, i no és altra cosa que un país, una societat que no hem sigut capaços de construir, se’ns mor la llengua, la memòria se’ns va diluint i el món dels nostres pares s’acaba mentre s’inicia el principi de la fi del nostre.

diumenge, 23 de maig de 2021

XV

 

Entendías el equipo como una unidad en la diversidad.

Siete jugadores sobre la pista de balonmano,

cada uno con un espacio, una misión,

portero, extremo, lateral, central y pivote.

Atacar haciendo volar la bola de una a otra mano.

Defender, retroceder, avanzar

leyendo en el gesto o en una mirada fugaz

los resortes de una estrategia.

Desde niño conocías las reglas a fondo,

con los años fuiste árbitro, entrenador,

y a pesar de tu tirada ácrata

cumplías con cada una de ellas.

Juego limpio, leal, sincero, correcto.

Pronto aprendiste a reivindicarte,

¡nadie te regaló nada!,

tú nunca te cansaste de ser generoso,

qué vamos a hacer, el animal humano es como es.

A pesar de ser el menos fornido,

luchabas cuerpo a cuerpo con tozudez hasta que

conseguías romper la muralla,

entonces hacías o recibías un buen pase

y la bola se estrellaba victoriosa en la red.

 

Mientras el equipo celebraba las jugadas,

tú, solo en casa, escribía la crónica para el periódico.




Fotos: Club d'Handbol Puçol, Club Urdaibai Eskubaloi Taldea de la comarca de Urdaiba (Euskadi), Equipo de Balonmano de la Universidad de La Laguna, Tenerife.


dilluns, 17 de maig de 2021

UN CRAC DE XIQUETA!

 


Venim al món nus, però no en sèrie com ninots idèntics trets d’una fàbrica, cadascú té les seues qualitats i els seus defectes. El nostre entorn més pròxim, la família, les amistats, l’escola, els mitjans de comunicació que es colen dins de les nostres llars, si el nostre comportament, la nostra personalitat des d’un inici no entren dins del marc d’allò que consideren normal, es veuen obligats a passar-nos per l’adreçador. La seua incomprensió ens pot arribar a destruir d’una manera o altra.

En la societat actual, on la mediocritat i la superficialitat marquen tendència, els ho posen difícil als individus intel·ligents, creatius, crítics i sensibles. Els tenen por. Eixa por fa que sovint les persones amb algunes qualitats fora del comú opten per adotzenar-se per tal de sentir-se acceptats pel grup. I fins i tot que decidisquen autodestruir-se d’una manera o altra.

Mercè Viana, una de les grans escriptores valencianes de llibres de contes i de poemes per a infants, junt amb J.A. Fluixà, Carles Cano, Teresa Broseta, Maria Jesús Bolta, Dolors Pellicer, Enric Lluch o Pepa Guardiola, ha sabut veure eixa por en la mirada d’un gran nombre de xiquets i xiquetes en la seua tasca com a mestra, però també en els seus papers de mare i d’àvia.

D’una manera entranyable, tendra i divertida ha escrit i publicat un relat en el qual ens en parla, Un crac de xiqueta!, editat per Voramar-Santillana en la col·lecció Jo llibre. Les il·lustracions a tot color han estat a càrrec de Laura Miyashiro.

Mercè Viana, amb un gran ofici i destresa, ha creat un personatge protagonista d’una gran precocitat a l’hora de parlar i de moure’s, Ximena. I ens detalla com desperta l’admiració però també temor entre els diversos membres de la seua família.

El relat és fluid i partix del realisme més quotidià per acabar amb un punt de fantasia.

Tot el món se sorprén de les coses que fa i diu la xiqueta. La seua curta vida i les seues qualitats desperten l’interés dels mitjans de comunicació locals, sempre a la recerca de novetats per tal de mantindre en tensió la seua audiència. Novetats que deixaran de ser-ho quan n’apareix una de nova per més ridícula que aquesta siga.

Tota la família està pendent de Ximena. Els seus moviments, les seues paraules, cada membre de la família les interpreta i les pren d’una manera diferent, els uns amb alegria, els altres amb preocupació. Tots no, una de les àvies sap el que realment està passant i en les darreres pàgines li ho revelarà a Ximena i als lectors.

Un crac de xiqueta! és una clara defensa de la individualitat, d’una educació oberta que tinga en compte el potencial però també les mancances dels xiquets i xiquetes.

És urgent i necessari que acceptem i que ens acceptem tal com som. Ens hi juguem la nostra felicitat, la nostra vida.

divendres, 14 de maig de 2021

XIV

 



Octubre, un juguete nuevo con el barniz del verano.

Era tu primer día en el instituto.

Al terminar las clases donde uno a uno

se habían presentado los docentes,

acompañaste tu amigo Marc a buscar el autobús.

Salisteis por la puerta principal,

os acompañaba la alegría ingenua de los doce años.

Unos individuos se te acercaron

y te preguntaron sin ninguna muestra de indolencia

si eres el hermano de Bernat,

confiado, contestaste que sí.

De repente el cielo se cubrió de nubes grises

y una tormenta de golpes e insultos

te cayó encima dejándote abatido y perplejo.

Ante la barbarie te sentiste el hombre más solo de la tierra.

Se te podía leer la desolación en tus ojos negros.

Lleno de cólera, intenté remediarlo.

Lleno de amor, intenté curarte las heridas.