dissabte, 27 de novembre de 2021

XXXVI

 



Esta última noche

del maldito verano del pandémico 2020

un escozor terrible en los dedos del alma

me empuja a escribir

los versos más tristes que nunca he compuesto .

La derrumbe ha sido terrible,

detrás se ha llevado sueños y ilusiones.

Ahora, pasada la media noche,

me siento solo, airado, frustrado, acabado

viejo e incluso culpable,

culpable de no haberlo visto venir.

Me siento dolido porque no nos has dado

la oportunidad de salvarte.

Escribo atrapado, arrastrado por la tristeza

para decirte que te amé,

que te quiero, y sé que también nos amabas.

Para ti, Arnau Llibertad, como el árbol talado

al que en la cepa le nacen brotes,

aún me queda una brizna de vida,

toda una vida para recordar

todo lo que no podremos vivir juntos.

 

(Con el permiso de los señores

Neruda, Hernández y Estellés).

dimarts, 23 de novembre de 2021

JA ESTEM MORTS, AMOR

 


Sotrac és una paraula que, des del meu punt de vista, té una sonoritat aspra, dura, però no tant com el seu significat, ser afectat greument per una desgràcia, per una pèrdua...

Cada dia milions de persones patixen sotragades, batzegades, que no tenen res a veure amb la justícia humana, ni amb la divina. Colps brutals que marquen un abans i un després en les seues vides, canvis de rumb o un punt i final lent.

Hi ha sotracs que es veuen vindre, d’altres apareixen al bell mig del camí d’una manera inesperada.

L’escriptor i periodista de Xàtiva Xavier Aliaga, en la seua darrera novel·la, Ja estem morts, amor (Angle editorial, col·lecció Narratives, Barcelona, 2021), escriu sobre un sotrac. De colp i volta un individu creua a tota velocitat la mitgera d’una autovia i col·lisiona amb un vehicle que ve en direcció contrària, on van un matrimoni i les seues dues filles, que moren a l’acte.

Aliaga utilitza en aquesta ocasió la veu narrativa de la filla major, de setze anys, Anaïs, que com ella mateixa ens assegura: «i perquè estic morta que us podré contar la nostra història».

Anaïs comença el relat de la seua família des dels temps dels seus avis, per tal d’introduir-nos més profundament en la personalitat dels seus progenitors. Escriu com es coneixen, com s’enamoren... Ens detalla diversos aspectes de la seua vida professional, la complicada vida en parella plena d’alts i baixos, frustracions, malentesos i traïcions. I la relació de la mare amb la filla adolescent, ella mateixa.

I de colp i volta el sotrac que enceta la segona part del llibre. L’abisme emocional que s’obri davant de la pèrdua, l’escapçada de la família, el terrible buit que provoca l’absència i la constatació que mai més intercanviaran un somriure, una abraçada, una carícia. També les preguntes a les quals no troben resposta, les decisions, totes difícils de prendre, però sobretot la de continuar junts com a parella o iniciar camins per separat, o optar fins i tot pel suïcidi; i mentrestant, descobrir certes veritats de la filla a través dels seus dietaris, allò que pensava i que sentia realment, la imatge que tenia d’ells.

La prosa de Xavier Aliaga es mostra elegant, fluida, allunyada del sentimentalisme fàcil, amb moments d’un lirisme sense recargolaments barrocs. Manté sense impostures l’interés del lector per tot allò que narra a través d’Anaïs.

Hi ha veritat en tot el que ens relata, encara que finalment tot és literatura, una història que podia haver estat una altra, narrada per un altre personatge com ara la filla menuda, Chloé. El que sí que és cert és que tenim una mirada equivocada, massa positiva, sobre la vida i que en qualsevol moment, al bell mig del camí, ens sorprendrà un sotrac que ho canviarà tot i aleshores sobrevindran les preguntes sense resposta.

dijous, 18 de novembre de 2021

XXXV



Si pudiera volver a conversar contigo,

levantaríamos los andamios de la novela

que te apetecía tanto que escribiéramos juntos.

 

Si pudiera volver a tenerte frente a mí,

te miraría a la cara y sin timidez

te confesaría el amor que te profeso.

 

Si pudiera volver a darte un abrazo,

te ofrecería de nuevo todo lo que poseo

para que pudieras hacer realidad tus sueños.

 

Si pudiera volver a verte,

me sentiría obligado a echarte en cara la lista

que como una nota de despedida nos dejaste.

 

Sí, una lista que hablaba de futuro,

de proyectos que tenías 

y todo lo que querías aprender.

 

Si pudiera volverte a ver,

te curaría  las heridas del cuerpo

y sobre todo las del alma

que te empujaron en brazos de la muerte.



diumenge, 14 de novembre de 2021

EL CLOT

 


El psicòleg, filòsof i poeta de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Àngel Martínez Moreno (1958), després d’haver obtingut el XXVI Premi de Poesia Joan Llacuna-Ciutat d’Igualada, ha publicat aquest mes de setembre, en Viena edicions, el que és el seu sisé llibre de poesia, El clot.

Àngel Martínez Moreno apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb la publicació del llibre Llindar de la terra dels dracs, primer títol de la trilogia Aplec de dracs, alquimistes i pirates que reuní el 2016 en un sol volum gràcies a l’editorial Neopàtria. Des d’aleshores ha anat oferint-nos amb una certa regularitat una nova col·lecció de poemes. Poesia escrita en plena maduresa vital i creativa. Uns versos que tenen al seu darrere, en primer lloc, un bon lector i després el psicòleg experimentat que ha buscat per a ell i per a altres el sentit de la vida i la resposta a un grapat de preguntes.

Aquest sisé llibre l’ha dividit en dos apartats, L’avantatge de la poesia, amb quaranta-nou poemes, que conformen el noranta-nou per cent del que és el llibre, i El clot, amb dos poemes. Una de les decisions que més li deu haver costat prendre en el moment d’estructurar el llibre, des del meu punt de vista, és si l’obria o el tancava amb els dos poemes que conformen El clot, ja que l’ordre en què apareixen és importantíssim per a impactar d’una manera o altra en el pensament del lector.

Encara que el llibre l’enceta amb una cita de Charles Baudelaire (en realitat, l’obri un pròleg d’Andreu Soriano i Bonafé), que ens pot dur a pensar que l’autor apostarà per una estètica propera als postulats simbolistes, Àngel Martínez Moreno s’acosta més a l’existencialisme i a la poesia de l’experiència.

Els seus versos són diàfans i transversals, salta de tant en tant com si fora una llagosta per acostar-se, i per a traspassar-la, a la frontera amb altres gèneres literaris, com ara el flaix filosòfic, l’aforisme i fins i tot el microconte. També sense friccions utilitza diversos registres.

El clot és un llibre aparentment senzill, de lectura àgil i amena. Els poemes ens apareixen nus, però aquesta només és una aparent percepció de la qual no s’hauria de fiar el lector, perquè els ha recobert amb una fina gasa d’idees, de preguntes plantejades amb imaginació que ens atrauen i alhora ens incomoden. Preguntes de les quals necessitem respostes.

Sovint, entre versos, ens trobem un individu que passeja absort en els seus pensaments, que observa, escolta, mentre li busca el sentit a la vida, potser mogut pel dolor que li ha provocat alguna pèrdua.

La poesia és el raig de llum que s’escola des de la boca del pou on és el poeta, eixe amagatall o refugi que s’ha construït per defensar-se d’un entorn hòstil. Una llum que l’ajuda a mitigar, potser a endolcir una mica, la por a la fi, al buit.

dijous, 11 de novembre de 2021

XXXIV



Uno no tiene que vivir la vida de su hijo

ni proyectarse en él ni convertirlo en un títere,

aunque derramemos sobre nuestros actos un río de amor.

Uno tiene que dejar que tome sus decisiones,

que elija, que se equivoque y pague por cada error.

Uno no puede vivir la vida de un hijo,

pero si la mala suerte, como un desalmado,

nos lo secuestra y lo mata hay que ser conscientes

que sin él nuestra existencia habrá perdido el sentido.

dimarts, 9 de novembre de 2021

XAMAN

 



Llegir per a escriure, sovint, no és cap afirmació original i innovadora. Els bons llibres, siguen del gènere que siguen, saben provocar el diàleg o de vegades la necessitat en el lector d’aportar una mirada des d’una altra òptica sobre una idea, un concepte o un conjunt de tesis. Aquest ha estat el cas del poeta, narrador i periodista saguntí Antoni Gómez, el qual, després d’haver llegit l’assaig Els xamans de la prehistòria, de Jean Clottes i David Lewis-Williams, s’ha sentit interpel·lat.

D’entre les diverses tesis que exposen aquests investigadors, és aquella que diu que les manifestacions artístiques de la prehistòria tenen un origen xamànic la que, des d’un punt de vista poètic, Antoni Gómez ha trobat més suggeridora i l’ha dut a escriure el llibre de poesia Xaman, amb el qual va obtindre el XXIV Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que aquest 2021 ha publicat Onada edicions.

Xaman és un llibre dividit en quatre apartats, Que hi ha algú que espanta les feres?, L’infant de Taung, Bolomor i Xaman, més un darrer poema que fa d’epíleg: Homo sapiens (sapiens). L’encapçala un dels pròlegs més ben escrits i aclaridors que he llegit els darrers anys, un text d’Ester Alba Pagán, que ens demostra el seu coneixement sobre ciència i poesia. Un pròleg amb un llenguatge diàfan on oferix la mà al lector per ajudar-lo a situar-se en el temps a què ens trasllada el poeta, el temps en el qual les diverses espècies d’homínids iniciaren la seua evolució fins a convertir-se en humans.

Antoni Gómez ens du a una època en què no existia l’escriptura i no per això hem de creure que no existien ni la poesia ni la narrativa. L’ésser humà necessita per a viure de l’aire, de l’aigua, dels fruits, de la carn, però també dels relats, del cant...

Obrim les pàgines de Xaman i de colp i volta ens trobem amb els primers homínids que van prenent consciència de la seua singularitat, que observen el seu entorn i es fan preguntes i busquen respostes, entre les estrelles o dins de les profundes cavernes que els donen aixopluc. La lluita constant per la supervivència i la por al buit existencial són presents en el llibre, el poeta els acompanya en cada pas que donen. Les qüestions que comencen a incomodar-los són les mateixes que a hores d’ara i, a pesar dels anys d’evolució, encara ens mouen en les diverses expressions artístiques.

La poesia d’Antoni Gómez mostra en aquesta ocasió, des del meu humil punt de vista, notables diferències a la de llibres anteriors com ara Laura (1992), La rebel·lió de l’heroi (1994), Sarajevo (1996), Èpica per a infants (2000), El cant de l’heretge (2002) o Elegia del pelegrí (2017), ací la trobem més nua, amb descripcions i reflexions breus i concises, amb un ritme intern molt marcat com és el dels primitius instruments de percussió.

Un llibre que és un viatge temporal a un passat inicial de la humanitat, des d’un temps de canvis constants i en el qual ens trobem a la vora de l’abisme. El poeta busca allí respostes per a un futur més incert que mai.

 

dijous, 4 de novembre de 2021

XXXIII

 


A ti, como a mí mismo, te satisfacía ser de pueblo,

de un pueblo de l’Horta de València que subsiste

a la colonización de las formas culturales

de una metrópolis que crece y vive

de espaldas a su propio país,

un país existente en el corazón

de aquellos que nacen con raíces en los pies.

Tenías la facultad de ver

hasta qué punto el pueblo

iba siendo engullido.

Tenías una cierta clarividencia

y luchabas, porque a pesar del tsunami

que lo acabaría convirtiendo en una ciudad dormitorio,

en su centro todavía quedaran

vínculos sólidos y visibles con el pasado

y las generaciones que nos precedieron.

Aun así, nunca te encerraste entre los muros del pueblo,

a ti te ha gustado correr, correr

y a casa tarde o temprano volver.

No has temido el momento de escribir un canto a tu pueblo,

a su paisaje urbano y rural,

a su gente más humilde, más sencilla.

No lo has temido y siempre has tenido clara tu identidad,

has amado tu pueblo y en todo tiempo lo dijiste con la cara bien alta.

dimecres, 3 de novembre de 2021

LA CASA INVISIBLE

 


La tradició espiritual de les antigues tribus celtes, el seu univers màgic format per druides, bruixes, dones d’aigua, que hem conegut a través de la literatura, el còmic, el cinema, la televisió i fins i tot els videojocs, més o menys adulterada i fins i tot pervertida per tal d’aconseguir un públic àvid de misteris, d’aventures i sobretot d’emocions intenses, ha aconseguit formar part de l’imaginari de comunitats culturals de latituds allunyades de l’espai on habitaren els celtes i habiten els seus suposats descendents. Una mostra més de la globalització cultural liderada pel món anglosaxó, i en la majoria de casos dels estralls que ha comés la postmodernitat.

Un dels subgèneres que compta amb més adeptes dins de la literatura dissenyada per a joves és la narrativa fantàstica que xucla com un vampir de la tradició espiritual de les antigues tribus celtes. Ha conquistat un espai en les prestatgeries on trobem obres ressenyables i altres d’una qualitat dubtosa, quan no versions descarades de títols originalment escrits en altres llengües i que han gaudit d’èxit. Èxit és la paraula màgica per a la majoria d’editors i d’alguns narradors que veuen i viuen la literatura com una part més de la indústria de l’entreteniment.

El III Premi Diafebus de Novel·la Juvenil, dins dels Premis Lletraferit 2020, va ser per a l’obra La casa invisible, de Carme Cardona (Llibres de la Drassana, València, 2021). Una narració que l’autora situa en la Irlanda més silvestre, on submergix la protagonista, Alba, una xiqueta de set anys en el moment que comença l’acció, en la tradició de druides, dones d’aigua, habitants malèfics del subsòl, dracs...

Una novel·la redactada amb un llenguatge directe, diàfan i amb una trama aparentment senzilla. Carme Cardona va teixint d’una manera pausada un relat que es va tensant a poc a poc, tot construint un univers més complex, un món ple de jerarquies, d’éssers purs, en el qual és el mestissatge a la fi qui acabarà guanyant la partida. Hi trobem crims, odi, amor, personatges amb un passat tortuós, ambicions desmesurades i màgia, però tota la trama se sosté sobre un parell de qüestions: per què els pares d’Alba l’han abandonada en un bosc d’Irlanda i l’han deixada en mans d’uns desconeguts? I qui és realment Alba? Tan senzill i alhora tan complicat. Com es pot mantindre l’interés del lector amb tan poca cosa durant dues-centes cinquanta pàgines? I com ho aconseguix una autora amb una obra encara incipient? La resposta només es pot trobar llegint el llibre.

La casa invisible compta a més amb les magnífiques il·lustracions d’Alba López Soler, una vertadera maga de les arts plàstiques. Il·lustracions imaginatives, d’una gran bellesa, suggerents i amb una potent càrrega lírica.

divendres, 29 d’octubre de 2021

XXXII

 


No podremos leer nunca más en tus ojos,

esos ojos grandes, expresivos, de iris de azabache.

Eran libros abiertos que emitían luz,

que se dejaban leer cada párrafo

de una manera honesta, transparente.

Había en ellos tatuada la alegría,

la joya de la vida en las dos pupilas.

Bajo las cejas espesas y las largas pestañas,

navegaba bajo el blanco ocular

el deseo, la amistad, el amor, la alegría,

tu espíritu pícaro y divertido

y esa capacidad tuya para ver

lo que a los otros se nos escapaba.

No podremos leer nunca más en tus ojos,

la sombra tenebrosa de la pena

los había tomado como rehenes.

 

No podremos disfrutar nunca más de tu mirada.

dijous, 28 d’octubre de 2021

LA RAÓ S'ESCAMPA EN L'AIGUA

 


Maria Carme Arnau i Orts, des que l’any 1996 publicara en l’editorial Germania d’Alzira el llibre Bri de vols, ens ha anat oferint una obra poètica profundament reflexiva, prolífica, onze títols si la memòria no em falla, premiada en desenes de certàmens, i amb una veu que va des del realisme intimista a una seriosa preocupació social producte del seu humanisme d’arrel cristiana. Una poètica en què la imatge construïda amb els mots és la paret mestra que aguanta l’estructura de l’edifici del poema.

L’any 2019, en ple estat d’alarma, obtingué, dins dels Premis Literaris d’Alberic (Ribera Alta), el Premi Rafael Comenge de Narrativa amb la novel·la La raó s’escampa en l’aigua (NPQ editores-Ajuntament d’Alberic, 2020), tota una sorpresa per a aquells que la tenien encasellada exclusivament com a poeta. Pocs, entre els quals em trobe jo mateix, sabíem que des de feia uns anys l’autora d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) havia intentat, sense acabar d’aconseguir-ho, fer nàixer i créixer una novel·la que la deixara mínimament satisfeta, fins que amb La raó s’escampa en l’aigua ha complit el seu objectiu.

Maria Carme Arnau i Orts és llicenciada en Psicologia, en Filosofia i en Ciències de l’Educació per la Universitat de València. No ho he escrit ací d’una manera gratuïta, ja que considere que la seua formació acadèmica i la seua experiència professional han estat fonamentals per a la versemblança i profunditat de l’argument i la personalitat dels protagonistes.

La raó s’escampa en l’aigua és una novel·la dividida en tres parts, cadascuna de les quals amb el nom d’una dona diferent: Kioni, d’origen africà, i Núria i Raquel, europees.

La prosa li deu molt al llenguatge poètic de l’autora, hi ha en ella una recerca constant del ritme intern, de la imatge i de la bellesa.

La situació de les dones en una societat profundament patriarcal; la seua indefensió davant de l’hipermasclisme i el micromasclisme, sovint camuflat enmig d’un suposat progressisme ben intencionat; la força bruta, el poder sobre els més dèbils; tots aquests temes són tractats en la novel·la d’una manera directa. Com també la situació del tercer món, concretament l’Àfrica postcolonial, diversa, desequilibrada, un continent ple de conflictes religiosos, polítics, socials, on la pobresa campa com una au carronyera sobre l’abocador d’un escorxador industrial. Un continent víctima dels interessos del primer món i creador dels sentiments de culpa d’aquest.

També hi apareixen el neomasclisme, l’abús, les complicades relacions entre homes i dones. Els petits i grans drames del dia a dia. La tragèdia, que sempre entra en escena quan els personatges menys se l’esperaven, encara que una llarga corrua d’injustícies la vinguera anunciant.

Una novel·la complexa que ens parla del dolor, de la por, de la soledat, de la pèrdua i l’absència.

Un llibre que ens fa viatjar a través de diverses geografies fent que els lectors participen de la vida d’uns personatges que saben que, a pesar de tots els colps que reben en la vida, cal sobreviure amb dignitat.

Una bona estrena com a narradora d’una poeta consolidada i que viu amb intensitat la creació literària.

divendres, 22 d’octubre de 2021

XXXI



Con una aguja al rojo vivo mi madre me escribió en la frente:

«Más vale perder, que más perder».

Nunca me cansé de repetirte

que lo importante es saber encajar los golpes bajos,

sobrevivir, reinventarse si es necesario.

Rebelde, inconformista, ibas a tu aire,

«Si tenemos que salir al campo que sea a ganar».

En la primavera aciaga del año 2020,

que te sacudió brutalmente hasta hacerte perder el sentido,

jugabas encorvado, sometido a la tristeza,

resignado a vivir atrapado en un callejón sin salida.

«O todo o nada!». Tan sencillo, tan contundente.

Y de golpe dejaste caer el rey sobre el tablero,

un terremoto hundió en la pena peones, torres, caballos y alfiles.


dissabte, 16 d’octubre de 2021

COM UNA BRISA D'AIRE FRESC

 


Giacomo Leopardi afirmava amb un cert dolor que se li encollia el cor en pensar que tot passa sense deixar empremta. No hi no hi ha empremta que suporte el pas del temps sense ni tan sols erosionar-se i així i tot som memòria o almenys desig  de memòria. Aquest desig memòria ens porta a la literatura.

D’infant vivia en un carrer del barri vell del meu poble, habitat per famílies de llauradors i menestrals. Un carrer que bategava impulsat per petits rituals quotidians. Un carrer amb pocs aparells domèstics i telèfons i on el màxim exponent de la modernitat era el taller de motos i bicicletes de Juan el Puso. Un carrer d’ànimes conservadores on el pas de les hores era lent com el toc de les campanes.

Al carrer es podien veure encara les cicatrius d’una guerra «que jagué», veïns que no es parlaven des de feia dècades i es miraven de gairó. Uns pocs, els més vells, conservaven la memòria d’uns anys en què el carrer deixà de dur el nom d’un arcàngel per a lluir el de Llibertat.

El meu fou un carrer monolingüe que llegia (qui sabia), escoltava la ràdio, veia el cinema o la televisió en una altra llengua que en molts casos no sabien parlar-la amb certa solvència. Un carrer de conformistes i conformats com tants altres n’hi ha en cada poble.

Per aquell temps tenia una veïna uns anys més gran que jo. Una jove inquieta, un tant tímida, bona estudianta que a l’estiu impartia en sa casa classes de repàs.

Era un poc diferent a les altres xiques de la seua edat, feia esport, llegia llibres d’aquells que et sacsegen i et fan pensar i escoltava allò que s’anomenava cançó protesta. Ella una nit d’estiu a la porta del carrer em va descobrir Raimon. En acabar el batxillerat, estudià filologia italiana a la Universitat de València. Després estigué uns anys viatjant i quan tornava a casa ho feia acompanyada d’amigues i d’amics d’arreu del món, que parlaven, vestien i es comportaven d’una manera diferent a com ho feien els veïns del meu carrer. Hi havia qui en parlava i se’n feia creus, llengües viperines amb un encefalograma escrit amb lletra gòtica.

La meua veïna era aleshores una brisa d’aire fresc que recorria un carrer llarg i estret com una postguerra.

Un dia la poguérem veure per la televisió fent d’intèrpret de l’escriptor Dario Fo, de l’obra del qual fou més endavant traductora.

Durant un temps es va dedicar a l’ensenyament, després al bell art dels titelles on va vessar gran part de la seua creativitat i totes les seues energies.

Filla de maig del 68, feminista, ecologista, valencianista, cosmopolita, rebel però, sobretot, una dona lliure en un món patriarcal, masclista, obscenament reaccionari i complexat que mai no va acabar d’entendre-la.

Un terratrèmol alegre que vivia davant de casa.

Deia Dario Fo que  “El riure és sagrat, quan un xiquet riu per primera vegada és una festa” i a eixa cosa tan senzilla i imprescindible entretindre i fer riure als xiquets i les xiquetes, a les dones i als homes es va dedicar Empar.


Text llegit a l'Homenatge a Empar Claramunt, 56 Fira del Llibre de València, 15 d'octubre de 2021

 

 

 

dijous, 7 d’octubre de 2021

DOLMEN

 


Des de fa quasi una dècada la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, El Pont cooperativa de lletres, la Federació d’Escola Valenciana i Perifèric edicions, organitza un premi de poesia en memòria del professor i poeta Manuel Garcia i Grau (1962-2006). En la huitena edició va ser guardonat el llibre Dolmen, de l’escriptor de Catarroja Berna Blanch. Un poeta amb una llarga i premiada trajectòria i, com Garcia i Grau, amb una important tasca d’agitació cultural al seu darrere.

Dolmen (Perifèric edicions, 2020) és dividit en dues parts, Tot el que em pren i em volta, formada per denou poemes, i Refracció de llunyanies, amb díhuit poemes. Poemes de vers lliure d’extensió diversa, on la mirada atenta i penetrant de Berna Blanch observa, sempre àvid de respostes, l’entorn.

El llibre s’inicia amb un doble interrogant: «Què havia de trobar als peus del Dolmen? / Volem llegir l’absència i ens sorprèn la vida, / sempre dins nostre, sempre voltant-nos, / quina resposta esperava?». Una excusa per a reflexionar sobre la fugacitat de la vida, perquè som temps i som també emoció i memòria.

Un doble interrogant davant d’un lloc màgic, un espai primitiu, habitacle buit dels déus. Uns déus que un dia se’n van anar amb les respostes amb les quals podríem apagar el foc de l’ansietat que ens devora.

Berna Blanch, davant del dolmen, espera la resposta a la pregunta que fa en veu alta i a altres que calla, però que el lector endevina, quin és el sentit de la vida humana?, per què la necessitat de transcendir, de sentir que els déus tenen un pla pensat per a cadascun de nosaltres? Preguntes per a fugir de la idea arrogant a la qual tants han sucumbit de creure’s un petit déu.

Berna no vol ser ni déu ni heroi. Busca només allò que el fa humà. Observa l’entorn, el paisatge, els colors que aquest pren en cada instant.

El batec del temps, entre els imperceptibles parèntesis d’un instant, els escolta atentament, els atrapa i fa que el batec del seu cor es compasse i amb aquest el ritme intern dels trenta-set poemes del llibre.

El temps, el pensament, les emocions, la memòria entren en una comunió màgica que només pot donar la paraula (les coses prenen cos en posar-los un nom).

Hi ha la vida, però també la mort, la d’aquells, com ara la mare del poeta, dels quals només el record del seu somriure és capaç d’omplir el buit i apaivagar el dolor que han deixat provocat per la seua absència.

El dolmen és el lloc on potser es troba «el pont sobre la mort», la connexió amb la resposta.

El llibre el tanca una darrera pregunta. Una pregunta que naix després del llarg diàleg que manté amb la natura el seu autor, una pregunta simple que porta amb ella una resposta. Després d’afirmar que estima la vida diu: «Quina altra raó necessite?», quina altra raó més important que l’amor?

diumenge, 3 d’octubre de 2021

XXX (2019-2020)



Dispensar gasolina en El Puig de Santa Maria.

Dar charlas en institutos de secundaria

con un coche viejo por un país que no quiere serlo.

La radio: promoción, montaje, guión, locución.

Formar parte del colectivo la Comarca científica.

Limpiar platos en una empresa de eventos en Puçol.

Ayudar a un amigo que está a punto de sucumbir

atrapado por los cantos de sirena de los paraísos artificiales.

Colaborar en actividades de promoción del plurilingüismo en la Universidad.

Intentar hacer crecer las primeras páginas de una novela.

Jugar a fútbol-sala

Escribir algún poema y ​​letras de rap llenas de sarcasmo.

Hacer montañismo.

Tener cuidado de una amiga maltratada.

Repartir pizzas con una moto por Puçol,

con la que acabas por tener un accidente en un cruce.

Hacer un posgrado en la Universidad de Valencia.

Estudiar rumano.

Pensar en la eterna asignatura pendiente:

desbloquear el desencaje que tienes con el resto de la familia,

sabes que no son tus enemigos,

pero aun nutre una guerra muda, enterrada.

Estudiar inglés

Repartir hamburguesas por Valencia.

Colección de multas de tráfico.

Volver a enamorarte.

Tener cuidado de los diversos corros del bosque de la amistad.

Asistir al Festhivern después del trabajo.

Hacer de camarero en un bar al barrio del Cabanyal.

 

31 de enero, primer caso de Covid-19 en España.

14 de marzo, decreto de estado de alarma.

Parada general en todo el estado.

Y tu cerebro a mil revoluciones,

no puedes dormir, imposible estar encerrado,

escapadas nocturnas atravesando a pie la comarca

desde el piso del Cabanyal hasta casa,

el estrés enturbia las bienvenidas.

Aislado, fumas y elucubras hasta el paroxismo.

10 de abril, de repente tu mente se colapsa.

 

Vivir deprisa para abrir un camino lleno de incertidumbres.


divendres, 24 de setembre de 2021

TOTS ELS DIES SERAN SETEMBRE

 


Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965) es va donar a conéixer com a escriptor a través d’un blog, Filant prim, on oferia als exploradors de l’extens oceà d’internet uns artefactes literaris amb un llenguatge atractiu, magnètic i carregat de lirisme.

L’any 2011 ens va oferir el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Germania), un tret d’eixida que ens anunciava una trajectòria a tindre en compte durant els pròxims anys. L’any 2014 li seguiria La fràgil arquitectura dels teus gestos (Onada edicions), el 2017 Aquelles solituds d’on venien (Bromera) i el 2018 L’endemà de totes les fosques (Pagès editors).

L’any 2016 ens va presentar el seu primer llibre de narrativa breu, La llum de les estrelles mortes (Bullent), i ara, cinc anys després, ens brinda Tots els dies seran setembre (Onada edicions), amb el qual va obtindre el XXXVI Premi de Narrativa Vila de Puçol, un recull de quinze relats on Josep Manel Vidal dona continuïtat i consolida la seua vessant com a narrador.

El llibre funciona quasi com una novel·la fragmentada, un puzle de relats en què es repetixen els mateixos protagonistes, Vicent i Martina.

Vicent és un d’aquells personatges anònims que escriu i alhora es creu que la vida pot ser traçada per un guió. Un positivista que ignora que el viure és un deambular per un camí sinuós on en una recta o en un revolt es pot acabar tot. Que hi ha tempestes que no assenyalaven els meteoròlegs, que hi ha canvis de guió inesperats. Que cadascú té una mirada producte d’una educació, d’unes vivències, d’unes circumstàncies que li fan entendre de manera diferent a qualsevol altre una estrofa concreta d’un poema. Vicent no sap que u no es pot crear expectatives, planificar a mitjà o llarg termini una relació que tot just acaba de començar.

Tots els dies seran setembre, i per què no octubre o abril?, doncs perquè en setembre fou quan Vicent va conéixer Martina i se’n va enamorar; però setembre també fou el mes en què ella el va rebutjar.

El llibre el conformen quinze relats, un fa de pròleg i el darrer d’epíleg. No tots escrits amb el mateix registre, n’hi ha per exemple un que és una col·lecció d’epístoles electròniques.

Quinze relats que funcionen bé per separat i que junts formen un tapís de textura bicolor sobre les relacions humanes, la creació d’il·lusions i somnis, el cant i el desencant...

Josep Manel Vidal té una prosa amb una personalitat ben definida, juganera, amb la qual gaudix amb el joc dels dobles sentits i de les al·legories. És un addicte a un lirisme ben construït sense conservants funestos ni edulcorants artificials. És una prosa madura, equilibrada, no l’empra només com una eina de comunicació, d’expressió, amb ella busca l’harmonia, l’equilibri, la bellesa.



dimarts, 14 de setembre de 2021

XXIX


A la hora en que los gorriones juegan a la rayuela por las calles,

rompió el silencio el sonido del teléfono móvil,

al otro lado del aparato con voz rota

 anunciaste aguantándote la rabia y la desolación:

—¡Paula, unos tíos me han reventado!

Era una hora menos en San Cristóbal de La Laguna.

Aquella madrugada los violentos habían salido de cacería.

Su presa apareció arrastrándose en la plaza,

su ropa era un mapa donde la geografía del dolor

había sido pintado de rojo a golpes brutales.

Con el corazón en la mano acudiste en su auxilio.

No son tiempos propicios para las buenas personas de Samaria,

y los violentos se ensañaron también contigo.

¡Paula, unos tíos me han reventado!

 

Quince días más tarde, cuando te recibía en el aeropuerto,

me saludaste con una mentira:

—Arnau, ¿qué te ha pasado en la cara?

—Pare, nada, una mala entrada jugando al fútbol.

dimecres, 8 de setembre de 2021

BLACK UPRISIN

 

Hi ha persones que naixen per a ser mar, una mar elèctrica, d’onades persistents, incansables, que piquen les roques amb variada intensitat una vegada i una altra. Només la seua perseverança al llarg dels anys aconseguix convertir la dura roca en arena i l’arena en una bella platja.

Són mars amb una rica fauna i flora en el seu interior, però de les quals a penes arriba un lleu i llunyà eco a aquells que viuen uns quilòmetres terra endins.

Hi ha creadors, com ara Lluís Vicent Banyuls, que són mars, mars elèctriques i electritzants. Mars perseverants, incansables, capaces de superar els esculls més alts i tortuosos, creadors que des de la música i la poesia ens oferixen una mirada personal sobre el món i una manera pròpia d’entendre la vida.

Escriptor de poesia i de cançons, Lluís Vicent Banyuls apareix en l’escena musical valenciana en solitari l’any 2012 amb la publicació del disc El dia de després, treball al qual li seguirien Tendres deixalles (2017), Consciència urgent (2017), Segon origen (2018), Cançons d’anar per casa (2020) i La tirania de la normalitat (2020). Enguany, acompanyat de La free&Felin’Band, grup autodefinit com un equip musical en llengua catalana on el compromís i la llum s’unixen, ens oferix Black Uprisin (Revolta negra).

La free&Feelin’Band la formen el percussionista Eduardo Olmedo, el baixista Carlos Maeso i el guitarra Jose García, el qual dota el disc amb una variada i rica textura sonora, tant en les guitarres acústiques com en les elèctriques.

Black Uprisin, un títol que pot dur els més despistats a pensar que som davant d’un treball cantat en anglés, o almenys en part, és una col·lecció de cançons en valencià amb lletres amb una gran càrrega poètica. Lluís Vicent Banyuls es convertix en un joglar d’aquells que, com Lou Reed, circula pel costat perillós de la ciutat, un funambulista que des de la maroma (ell, potser, diria des del raig de llum que el nodrix), on intenta mantindre l’equilibri, ens regala el món interior i l’exterior que reflectix la retina dels seus ulls sempre brillants. Un joglar que canta, que recita, que xiuxiueja les seues cançons plenes de ritme i energia.

El disc ha estat enregistrat al País Valencià entre setembre del 2020 i maig del 2021. El tècnic de so i encarregat de mescles ha sigut Natxo Mengeta (El maco produccions).

Lluís Vicent ha comptat en aquesta ocasió amb tres col·laboradors de luxe: Garri Campanillo, exmembre dels mítics Pep Laguarda i Tapineria, que ho ha fet en la seua vessant de dissenyador gràfic de la portada del disc; el cantautor Òscar Briz, que canta amb Lluís Vicent un dels temes que personalment considere més redons (Un far en alta mar); i Pau Chàfer, que ha posat els teclats a Reggae Soldier, Two Much Rock’n’roll, Fotografia, El dia que jo morga i Visc.

Black Uprisin recull catorze cançons de rock amb tot el sabor dels huitanta i noranta del segle passat, amb algunes balades i un bolero-rock amb una guitarra que ens porta ecos dels seixanta i de la banda The Shadows.

Ritme electritzant sense estridències, temes interpretats amb una veu càlida, rock allunyat de guitarres ronques i veus esgarrades.

Un treball discogràfic i un escriptor de cançons i de poesia que és mar, i que es mereix, sense cap mena de dubte que l’escoltem amb atenció, que ballem les seues cançons i, si cal, dialoguem amb ell.


dilluns, 6 de setembre de 2021

XXVIII

 


Cruzabas la comarca a golpe de pedal hasta Godella,

te empujaba la solidaridad con una causa justa

y te plantaste como una columna de granito

ante un cabeza cuadrada de uniforme

a quien le habían otorgado licencia de perro de presa.

Lo miraste con tus ojos de azabache

y luego, sin levantar la voz,

lo informaste de cuál era realmente su trabajo,

servir al pueblo y no a un poder corrupto.

Asumiste el riesgo de la coherencia

y pagaste con tu dinero

la violencia avinagrada que en este país imponen las togas.

divendres, 3 de setembre de 2021

ALS PEUS DE LA LLETRA

 Des de l’aparició l’any 2013 del seu primer llibre, Dies, l’escriptor Toni Sabater (València, 1969), sense fer soroll, amb la modèstia de qui defuig la vanitat de les vedets, ha anat oferint-nos un seguit d’obres a través de les quals hem descobert un observador atent de les diverses realitats existents, un individu apassionat per la seua ciutat, un lector devot i un prosista amb un estil, amb cada lliurament, més curós i amb una veu més i millor definida.

Aquest 2021, de nou dins de la col·lecció Jàssena de l’editorial Els Llibres de la Drassana, on ja va publicar l’esmentat Dies i l’any 2018 Insistències en la llum, ha aparegut Als peus de la lletra. Notes sobre literatura.

Si en l’actualitat és complicat trobar lectors de llibres, trobar algú que s’interesse per l’articulisme sobre llibres és una empresa titànica a la qual jo personalment renuncie per manca d’energia. Així i tot, hi ha gent que no sols té el vici (des del meu punt de vista, més que vici, virtut) de llegir, sinó que li agrada reflexionar sobre el que ha llegit i escriure’n l’opinió. Són persones que porten (portem) en els gens l’ofici de lector i que tard o d’hora es veuen temptades a oferir-nos un volum amb un recull dels seus articles més interessants. Toni Sabater ha sucumbit a la temptació i en el seu Als peus de la lletra ens oferix una col·lecció d’articles que van més enllà de la ressenya literària a una novetat o a una reedició d’interés. Per a Sabater, l’aparició d’un nou títol sovint li servix per a recrear el context cultural, social, vital de l’autor i la seua obra, tot aportant dades que junt amb la seua mirada constituïxen un petit univers on tot resta interconnectat.

Els interessos del lector Toni Sabater tenen un nexe en comú, la mar Mediterrània i la passió que despertaren en alguns escriptors anglosaxons ciutats com ara Alexandria o Tànger. Sabater retrata amb coneixement les línies que conformen diverses xarxes que unixen l’obra o la vida d’escriptors diversos, assenyalant antecedents, influències o aspectes purament biogràfics.

Toni Sabater escriu amb una clara voluntat de ser llegit, però no a qualsevol preu. El seu objectiu és transmetre el gust per la literatura en general, em referisc a la bona literatura, i per un seguit d’obres i autors que al llarg de la seua vida aconseguiren emocionar-lo.

La seua mirada sobre una part de la literatura occidental de les darreres centúries inclou des de Kavafis, Marguerite Yourcenar, Albert Camus, Iris Murdoch fins a Blasco Ibáñez, Josep Pla, Joan Francesc Mira o Josep Piera, la qual cosa és un intent lloable d’acabar d’una manera contundent amb prejuís i complexos d’inferioritat que no ens porten a cap lloc, així com reconéixer el valor de la nostra tradició literària dins de l’occidental.

Als peus de la lletra és un llibre amb el qual podem dialogar i debatre si s’escau, ja que Sabater en cap moment ha pretés assentar càtedra.

dimecres, 25 d’agost de 2021

XXVII

 


Voy a volver a escribirte, ahora me interesa mucho la política ...

ARNAU ALONSO I SANTOS

(16 de mayo de 2007, de su diario)

 

XXVII

Ser uno entre tantos pero sin ataduras,

ni brújulas alocadas,

ni predicadores laicos que nos arrastran

de una manera estúpida hacia el sectarismo y la confrontación;

consciente de la propia identidad individual,

hijo de un pueblo que sobrevive a pesar de las derrotas.

Ser uno entre tantos para desenmascarar

la avaricia, el egoísmo, la soberbia, el racismo, la injusticia.

Ser uno entre tantos para ser palabra, gesto, diálogo.

Ser uno entre tantos para crear, construir, luchar y combatir.

Ser uno de los que no tienen espera, de los que no se callan,

de los que cantan a la esperanza, a la hermandad

y un día confían levantar bien alta la bandera de la libertad.