EL CRIT DE LES ARRELS

 

Edicions del Sud, una editorial radicada a Piles (la Safor), ha publicat amb un pròleg de Tobies Grimaltos el nou llibre de poesia del cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada Puertos, El crit de les arrels. Un recull de poemes de vers lliure i d’un marcat realisme intimista, a pesar que, d’alguna manera, el títol ens pot fer pensar en una temàtica identitària de caràcter nacional. No és el cas.

Les arrels de les quals ens parla Rafael Estrada són aquelles a les què ens subjectem amb tossudesa a la vida i que ens nodrixen de bellesa, d’esperances i d’il·lusions. Unes arrels que quan un individu, com ara el mateix poeta, ha traspassat el llindar d’una certa edat que ens acosta a la senectut i al crepuscle, necessita que siguen fortes, sanes i ben fermades en la terra, per tal de continuar suportant amb enteresa els colps baixos que rebrem sense pietat tard o d’hora.

Rafael Estrada Puertos és un home que compartix amb mi, i supose que amb molta més gent, diverses passions: la música, la literatura i fer camí sense altre objectiu que el de retrobar-se en el paisatge, buscar les claus de l’existència i mantindre una conversa oberta amb la memòria, fent inventari de deures i havers.

Caminem, però no coincidisc amb el poeta quan diu «lleuger d’equipatge», tot el contrari: caminem i portem la motxilla plena de vivències. Sense aquest bagatge, que també són les nostres lectures, les cançons que hem escoltat, el transcórrer d’altres vides de les quals hem estat espectadors..., no seríem res. Estrada es reconeix en el paisatge dissenyat en part per la mà de l’ésser humà, i que no és només mineral, terra i aigua, sinó vegetal i animal. El paisatge que comença quan acaben els carrers del seu poble. Un paisatge de tarongers, caquiers, figueres, oliveres, moreres i palmeres solitàries, arbres arrelats a la terra, l’espai que habitem i que ens alimenta físicament i espiritualment. L’autor se sent un home-arbre amb arrels en els peus, que són producte d’un gran desig de viure i d’entendre i comprendre la pròpia existència.

Camina i sent que el paisatge al llarg de la seua vida li ha modelat la mirada, el pensament, i li ha creat un clar sentit de pertinència. Camina en silenci, escolta el cant dels ocells, el raucar de les granotes, el zumzeig dels insectes, la remor de la brisa entre les fulles dels arbres, la terra li parla a través de tots ells, aleshores el diàleg es convertix en poema, en lletra de cançó, en crit tel·lúric que ve de les arrels pregones i que no és sinó una traducció sonora del seu amor constant, permanent, lliure per la vida.

RONDALLES I ALTRES VERITATS

 

La poeta d’Alzira (Ribera Alta) Laia Fontana i Bria ens oferix un nou títol que al lector despistat el pot dur a una certa confusió de gèneres, Rondalles i altres veritats (Bromera, 2020), i alguna cosa, com una pàtina, en resta en aquesta nova col·lecció de poemes. Trobem en l’autora una mena de necessitat que sura entre línies de narrar un monòleg sobre diverses qüestions que l’ocupen o la preocupen, sobre algunes textures de l’arbre genealògic, sobre els arbres, sobre el paisatge, vull dir sobre aquells detalls que només una mirada atenta capta i enregistra; sobre la humanitat, la solidaritat que ens fa persones, el desarrelament, la fugida de la fam o la persecució; sobre converses amb l’art i la literatura.

La poesia és recerca de la bellesa i afegiria, si se’m permet, que és també, encara que siga a través de la impostura, de la fal·làcia, una cursa per atrapar la veritat sempre fugissera. Però la veritat no és única, és plural i d’això Laia Fontana n’és conscient. Els seus poemes se’ns apareixen de vegades, com en l’apartat Sobre genealogies, dividits en diverses escenes i personatges, en altres fragmentats per tal de subratllar aspectes diferents de la veritat gran o menuda de la qual ens parla en eixe moment.

Laia Fontana i Bria es troba a gust amb el vers lliure i fent un acostament a diversos gèneres, fins i tot a les arts plàstiques. Encara que ho aparente, el seu no és un monòleg, sinó un diàleg actiu amb altres poetes, amb autors de cançons, amb la tradició i la modernitat, arribant a la postmodernitat. Un diàleg fructífer, enriquidor, gens ni mica laberíntic.

M’agrada el joc d’endevinalles que ens proposa en un moment determinat, el suc que li trau en Analogia a la cançó tradicional Deu pometes té el pomer; el mostrari d’idees que ens apunta amb les reflexions sobre la imperfecció. La delicadesa extrema de Gotes de setembre. La història d’amor entre dues escultures; l’aparició sense cita prèvia de la mort en el poema La cosidora, tan real, tan dur, tan líric.

Amb Rondalles i altres veritats, la jove doctora en biologia i poeta Laia Fontana i Bria va obtindre el Premi de Poesia València Nova que atorga la Institució Alfons El Magnànim. Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació de la Diputació Provincial de València.

Laia ja havíem tingut l’oportunitat de llegir-la l’any 2014 quan l’editorial Germania li va publicar Camins recorreguts. I d’ella és pot dir que és una autora constant, amb diversos premis literaris i col·laboracions diverses. Una poeta treballadora, enamorada de la paraula, de la poesia, de la vida.

XXXVIII

Poco tengo y nada deseo, solo quiero sentir en la boca el sabor meloso de la vida. Decidido salgo cada día en busca de grandes abstracciones como la felicidad, sin encontrar si quiera su rastro. Estoy herido por una gran ausencia que como un agujero negro se ha tragado sueños e ilusiones. Camino bajo la luminosa bandera de la libertad. Por la noche cuando el pueblo duerme, escribo en muros y paredes versos de amor, me acompaña la añoranza y la tristeza. Me podéis encontrar por cualquier sendero escuchando cómo se rompe el silencio en soplar la brisa entre las hojas de los libros que nunca escribiremos.

ALLÀ ON EM PORTE EL VERS

 

El Premi Poeta Teodor Llorente de Poesia 2021, convocat per l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona (Camp de Túria) i que edita El Vincle editorial, ha estat per a l’obra Allà on em porte el vers. Jove gimcana de la veu, de l’escriptor de Gandia (la Safor) Ferran Bretó Martínez.

Aquest és el primer llibre que publica, que no el primer que escriu. Ferran Bretó és llicenciat en Traducció i Interpretació i, segons ens informa la seua nota biogràfica, té una gran passió per la música i per les arts plàstiques, aquesta darrera heretada del seu pare, Josep Bretó Gilabert, autor de la il·lustració de la portada.

Allà on em porte el vers és un llibre que té una clara voluntat estètica, no sols en el contingut, sinó en la forma en què aquest se’ns mostra. En obrir-lo trobem un índex format per tres roses dels vents, les tres parts en les quals ha dividit Ferran Bretó aquesta gimcana que unix la mirada del lector atent amb la del poeta àvid de bellesa: reciclant i reaprofitant experiències pròpies i alienes amb l’objectiu d’obrir nous camins o almenys desbrossar els pocs transitats.

Els poemes de Ferran Bretó trenquen els límits que imposa la pròpia poesia i, amb elements provinents de les diverses avantguardes que en un moment van jugar amb les possibilitats que donen les arts gràfiques, dota l’obra d’una imatge plàstica personal i un tant transgressora, si és que a hores d’ara queda algun límit per transgredir.

Bretó fa una aposta per la intertextualitat, intercalant entre versos propis textos d’altres autors. Ho fa amb desvergonyiment i amb frescor. Alguns els reinterpreta, d’altres en fa una traducció més o menys lliure i en alguna ocasió ens oferix una perspectiva contraposada a l’original.

La voluntat de jugar va més enllà encara, ja que ho fa per una banda amb la sonoritat de les paraules, com un compositor musical, i juga, també, amb els diversos significats d’elles. Li agraden els epigrames i crear pseudònims anagramàtics, com ara Archeer Dee anagrama de: He d’escriure.

Frases com ara la ja citada He d’escriure o Necessite escriure, Necessite crear, He de crear es repetixen al llarg del llibre en diverses ocasions, transmetent al lector la necessitat vital que el pren. Però Ferran Bretó no vol escriure i publicar a qualsevol preu, per a oferir-nos, com tants altres i a un baix preu, un artefacte poètic que només siga un inventari discursiu de sentiments, emocions, evocacions, greuges... No. Ell té la voluntat de trencar files, prendre una nova direcció i arriscar. El risc necessita de valentia i determinació, però també de talent, i tindre molt clar que allà on ens porte l’aventura que comencem potser siga el camp dolorós del fracàs o el d’una experiència amb un munt de noves possibilitats creatives.

XXXVII

 

XXXVII

Como un felino dulce como la miel

llegó un verano Llibertat,

mirada intensa, verbo ágil,

manos nobles, corazón apasionado

y a su paso levantó el vuelo

una bandada de sonrisas esmeralda.

 

Se marchó Llibertat

y los pétalos de las flores se llenaron

con el rocío salobre que inagotable

manaba de nuestros ojos.

 

Fue Libertad y fue Amor y fue Lucha

y en todas partes y en todo momento,

en el corazón de los hombres y de las mujeres,

que conoció dejó su huella de afabilidad.

L'ESTIU DELS BRIVALLS

 

L’any 1999, el periodista, sociòleg i professor universitari Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968) inaugurà la seua trajectòria com a novel·lista (un altre dia parlarem de la seua vessant com a poeta) amb Dies de Venus (7 i mig editorial). Ja aleshores Viadel submergia els lectors en el costat fosc i dramàtic de la ciutat, en aquest cas Barcelona. Un univers de miserables que viuen i moren allà on la llei és una mentida, un parany o una simple abstracció. Personatges de la perifèria urbana que han nascut per a córrer, per a fugir mentre busquen desesperadament la felicitat que els regalen, durant unes hores, els paradisos artificials. Dies de Venus, situada a la ciutat de Barcelona i protagonitzada per dues prostitutes, fou seguida per Terra (Bromera, 2001), on Viadel retornava a la Ribera Alta i a la ciutat de València. Un relat amb tints autobiogràfics, ple d’un lirisme hereu del realisme brut, i on torna a incidir sobre les misèries de la vida de les classes baixes, en aquest cas la dels jornalers del camp, com també sobre la precarietat amb què es veuen obligats a treballar els joves periodistes en una ciutat terriblement provinciana com València.

L’advocat i el diable (El cep i la nansa, 2004), el seu tercer lliurament, és una novel·la negra on ens detalla les accions de l’anomenada màfia russa en el nostre país. Una narració on el periodista Viadel ha sabut documentar el narrador de ficció.

Dèsset anys ha tardat Viadel a oferir-nos un nou relat, L’estiu dels brivalls (El vincle editorial, 2021), Premi Teodor Llorente 2021 de Novel·la Negra de La Pobla de Vallbona. Estem davant d’una narració intensa, que l’autor situa de nou en una ciutat de la Ribera Alta. Un relat on l’univers dels miserables, dels perdedors, dels fracassats, és descrit amb una contundència crua no exempta de lirisme.

L’estiu a les comarques litorals valencianes és sinònim de ponentades, d’una calor i d’una humitat extremes que creen una atmosfera que aixafa els estats d’ànims i aclapara el més pintat.

Francesc Viadel torna escriure sobre els jornalers agrícoles, ell mateix en la seua joventut en fou un i sap el pa que s’hi dona. Escriu dels collidors de taronja que a l’estiu es quedaven sense faena. Som en la dècada dels huitanta del segle passat, anys en què la crisi econòmica colpeja d’una manera brutal les capes més desfavorides de la societat. Anys en què l’Estat, a través dels ajuntaments, oferix ocupació als aturats agraris.

Els joves, sense cap expectativa de futur, fills i nets d’homes i dones acabats, intenten omplir les hores del dia i de la nit amb alcohol, drogues i sexe. Viuen en una jungla de la perifèria, un abocador d’éssers humans que sovint provenen de famílies desestructurades, productes del fracàs escolar i víctimes del darwinisme social. Són membres obligats d’una societat en la qual s’ha trencat l’ascensor social i que és incapaç d’oferir-los expectatives i un futur digne. Una societat on els rics protegixen els seus privilegis i les classes dirigents clouen els ulls davant d’una realitat que els pot esclatar qualsevol dia davant dels nassos.

En aquesta jungla, com en totes les jungles, impera la llei del més fort, o del més boig. El tràfic de drogues, els robatoris i la prostitució són una manera habitual de guanyar diners.

A través del protagonista, Marc Lloret, ens endinsarem en un món habitat pels supervivents de centenars de naufragis, personatges embrutits, embogits, violents, cruels, sovint fatxendes, altres estupiditzats i acabats. Un món on només compta tindre bitllet per a un paradís fals i enganyós.

I el final no és la llum, sinó el punt de maldat que acaba desencadenant la tragèdia. Mentrestant, el vent de ponent continua bufant.

XXXVI

 

Esta última noche

del maldito verano del pandémico 2020

un escozor terrible en los dedos del alma

me empuja a escribir

los versos más tristes que nunca he compuesto .

La derrumbe ha sido terrible,

detrás se ha llevado sueños y ilusiones.

Ahora, pasada la media noche,

me siento solo, airado, frustrado, acabado

viejo e incluso culpable,

culpable de no haberlo visto venir.

Me siento dolido porque no nos has dado

la oportunidad de salvarte.

Escribo atrapado, arrastrado por la tristeza

para decirte que te amé,

que te quiero, y sé que también nos amabas.

Para ti, Arnau Llibertad, como el árbol talado

al que en la cepa le nacen brotes,

aún me queda una brizna de vida,

toda una vida para recordar

todo lo que no podremos vivir juntos.

 

(Con el permiso de los señores

Neruda, Hernández y Estellés).

JA ESTEM MORTS, AMOR

 

Sotrac és una paraula que, des del meu punt de vista, té una sonoritat aspra, dura, però no tant com el seu significat, ser afectat greument per una desgràcia, per una pèrdua...

Cada dia milions de persones patixen sotragades, batzegades, que no tenen res a veure amb la justícia humana, ni amb la divina. Colps brutals que marquen un abans i un després en les seues vides, canvis de rumb o un punt i final lent.

Hi ha sotracs que es veuen vindre, d’altres apareixen al bell mig del camí d’una manera inesperada.

L’escriptor i periodista de Xàtiva Xavier Aliaga, en la seua darrera novel·la, Ja estem morts, amor (Angle editorial, col·lecció Narratives, Barcelona, 2021), escriu sobre un sotrac. De colp i volta un individu creua a tota velocitat la mitgera d’una autovia i col·lisiona amb un vehicle que ve en direcció contrària, on van un matrimoni i les seues dues filles, que moren a l’acte.

Aliaga utilitza en aquesta ocasió la veu narrativa de la filla major, de setze anys, Anaïs, que com ella mateixa ens assegura: «i perquè estic morta que us podré contar la nostra història».

Anaïs comença el relat de la seua família des dels temps dels seus avis, per tal d’introduir-nos més profundament en la personalitat dels seus progenitors. Escriu com es coneixen, com s’enamoren... Ens detalla diversos aspectes de la seua vida professional, la complicada vida en parella plena d’alts i baixos, frustracions, malentesos i traïcions. I la relació de la mare amb la filla adolescent, ella mateixa.

I de colp i volta el sotrac que enceta la segona part del llibre. L’abisme emocional que s’obri davant de la pèrdua, l’escapçada de la família, el terrible buit que provoca l’absència i la constatació que mai més intercanviaran un somriure, una abraçada, una carícia. També les preguntes a les quals no troben resposta, les decisions, totes difícils de prendre, però sobretot la de continuar junts com a parella o iniciar camins per separat, o optar fins i tot pel suïcidi; i mentrestant, descobrir certes veritats de la filla a través dels seus dietaris, allò que pensava i que sentia realment, la imatge que tenia d’ells.

La prosa de Xavier Aliaga es mostra elegant, fluida, allunyada del sentimentalisme fàcil, amb moments d’un lirisme sense recargolaments barrocs. Manté sense impostures l’interés del lector per tot allò que narra a través d’Anaïs.

Hi ha veritat en tot el que ens relata, encara que finalment tot és literatura, una història que podia haver estat una altra, narrada per un altre personatge com ara la filla menuda, Chloé. El que sí que és cert és que tenim una mirada equivocada, massa positiva, sobre la vida i que en qualsevol moment, al bell mig del camí, ens sorprendrà un sotrac que ho canviarà tot i aleshores sobrevindran les preguntes sense resposta.

XXXV

Si pudiera volver a conversar contigo,

levantaríamos los andamios de la novela

que te apetecía tanto que escribiéramos juntos.

 

Si pudiera volver a tenerte frente a mí,

te miraría a la cara y sin timidez

te confesaría el amor que te profeso.

 

Si pudiera volver a darte un abrazo,

te ofrecería de nuevo todo lo que poseo

para que pudieras hacer realidad tus sueños.

 

Si pudiera volver a verte,

me sentiría obligado a echarte en cara la lista

que como una nota de despedida nos dejaste.

 

Sí, una lista que hablaba de futuro,

de proyectos que tenías 

y todo lo que querías aprender.

 

Si pudiera volverte a ver,

te curaría  las heridas del cuerpo

y sobre todo las del alma

que te empujaron en brazos de la muerte.

EL CLOT

 

El psicòleg, filòsof i poeta de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Àngel Martínez Moreno (1958), després d’haver obtingut el XXVI Premi de Poesia Joan Llacuna-Ciutat d’Igualada, ha publicat aquest mes de setembre, en Viena edicions, el que és el seu sisé llibre de poesia, El clot.

Àngel Martínez Moreno apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb la publicació del llibre Llindar de la terra dels dracs, primer títol de la trilogia Aplec de dracs, alquimistes i pirates que reuní el 2016 en un sol volum gràcies a l’editorial Neopàtria. Des d’aleshores ha anat oferint-nos amb una certa regularitat una nova col·lecció de poemes. Poesia escrita en plena maduresa vital i creativa. Uns versos que tenen al seu darrere, en primer lloc, un bon lector i després el psicòleg experimentat que ha buscat per a ell i per a altres el sentit de la vida i la resposta a un grapat de preguntes.

Aquest sisé llibre l’ha dividit en dos apartats, L’avantatge de la poesia, amb quaranta-nou poemes, que conformen el noranta-nou per cent del que és el llibre, i El clot, amb dos poemes. Una de les decisions que més li deu haver costat prendre en el moment d’estructurar el llibre, des del meu punt de vista, és si l’obria o el tancava amb els dos poemes que conformen El clot, ja que l’ordre en què apareixen és importantíssim per a impactar d’una manera o altra en el pensament del lector.

Encara que el llibre l’enceta amb una cita de Charles Baudelaire (en realitat, l’obri un pròleg d’Andreu Soriano i Bonafé), que ens pot dur a pensar que l’autor apostarà per una estètica propera als postulats simbolistes, Àngel Martínez Moreno s’acosta més a l’existencialisme i a la poesia de l’experiència.

Els seus versos són diàfans i transversals, salta de tant en tant com si fora una llagosta per acostar-se, i per a traspassar-la, a la frontera amb altres gèneres literaris, com ara el flaix filosòfic, l’aforisme i fins i tot el microconte. També sense friccions utilitza diversos registres.

El clot és un llibre aparentment senzill, de lectura àgil i amena. Els poemes ens apareixen nus, però aquesta només és una aparent percepció de la qual no s’hauria de fiar el lector, perquè els ha recobert amb una fina gasa d’idees, de preguntes plantejades amb imaginació que ens atrauen i alhora ens incomoden. Preguntes de les quals necessitem respostes.

Sovint, entre versos, ens trobem un individu que passeja absort en els seus pensaments, que observa, escolta, mentre li busca el sentit a la vida, potser mogut pel dolor que li ha provocat alguna pèrdua.

La poesia és el raig de llum que s’escola des de la boca del pou on és el poeta, eixe amagatall o refugi que s’ha construït per defensar-se d’un entorn hòstil. Una llum que l’ajuda a mitigar, potser a endolcir una mica, la por a la fi, al buit.

XXXIV

Uno no tiene que vivir la vida de su hijo

ni proyectarse en él ni convertirlo en un títere,

aunque derramemos sobre nuestros actos un río de amor.

Uno tiene que dejar que tome sus decisiones,

que elija, que se equivoque y pague por cada error.

Uno no puede vivir la vida de un hijo,

pero si la mala suerte, como un desalmado,

nos lo secuestra y lo mata hay que ser conscientes

que sin él nuestra existencia habrá perdido el sentido.

XAMAN

 

Llegir per a escriure, sovint, no és cap afirmació original i innovadora. Els bons llibres, siguen del gènere que siguen, saben provocar el diàleg o de vegades la necessitat en el lector d’aportar una mirada des d’una altra òptica sobre una idea, un concepte o un conjunt de tesis. Aquest ha estat el cas del poeta, narrador i periodista saguntí Antoni Gómez, el qual, després d’haver llegit l’assaig Els xamans de la prehistòria, de Jean Clottes i David Lewis-Williams, s’ha sentit interpel·lat.

D’entre les diverses tesis que exposen aquests investigadors, és aquella que diu que les manifestacions artístiques de la prehistòria tenen un origen xamànic la que, des d’un punt de vista poètic, Antoni Gómez ha trobat més suggeridora i l’ha dut a escriure el llibre de poesia Xaman, amb el qual va obtindre el XXIV Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que aquest 2021 ha publicat Onada edicions.

Xaman és un llibre dividit en quatre apartats, Que hi ha algú que espanta les feres?, L’infant de Taung, Bolomor i Xaman, més un darrer poema que fa d’epíleg: Homo sapiens (sapiens). L’encapçala un dels pròlegs més ben escrits i aclaridors que he llegit els darrers anys, un text d’Ester Alba Pagán, que ens demostra el seu coneixement sobre ciència i poesia. Un pròleg amb un llenguatge diàfan on oferix la mà al lector per ajudar-lo a situar-se en el temps a què ens trasllada el poeta, el temps en el qual les diverses espècies d’homínids iniciaren la seua evolució fins a convertir-se en humans.

Antoni Gómez ens du a una època en què no existia l’escriptura i no per això hem de creure que no existien ni la poesia ni la narrativa. L’ésser humà necessita per a viure de l’aire, de l’aigua, dels fruits, de la carn, però també dels relats, del cant...

Obrim les pàgines de Xaman i de colp i volta ens trobem amb els primers homínids que van prenent consciència de la seua singularitat, que observen el seu entorn i es fan preguntes i busquen respostes, entre les estrelles o dins de les profundes cavernes que els donen aixopluc. La lluita constant per la supervivència i la por al buit existencial són presents en el llibre, el poeta els acompanya en cada pas que donen. Les qüestions que comencen a incomodar-los són les mateixes que a hores d’ara i, a pesar dels anys d’evolució, encara ens mouen en les diverses expressions artístiques.

La poesia d’Antoni Gómez mostra en aquesta ocasió, des del meu humil punt de vista, notables diferències a la de llibres anteriors com ara Laura (1992), La rebel·lió de l’heroi (1994), Sarajevo (1996), Èpica per a infants (2000), El cant de l’heretge (2002) o Elegia del pelegrí (2017), ací la trobem més nua, amb descripcions i reflexions breus i concises, amb un ritme intern molt marcat com és el dels primitius instruments de percussió.

Un llibre que és un viatge temporal a un passat inicial de la humanitat, des d’un temps de canvis constants i en el qual ens trobem a la vora de l’abisme. El poeta busca allí respostes per a un futur més incert que mai.

 

XXXIII

 

A ti, como a mí mismo, te satisfacía ser de pueblo,

de un pueblo de l’Horta de València que subsiste

a la colonización de las formas culturales

de una metrópolis que crece y vive

de espaldas a su propio país,

un país existente en el corazón

de aquellos que nacen con raíces en los pies.

Tenías la facultad de ver

hasta qué punto el pueblo

iba siendo engullido.

Tenías una cierta clarividencia

y luchabas, porque a pesar del tsunami

que lo acabaría convirtiendo en una ciudad dormitorio,

en su centro todavía quedaran

vínculos sólidos y visibles con el pasado

y las generaciones que nos precedieron.

Aun así, nunca te encerraste entre los muros del pueblo,

a ti te ha gustado correr, correr

y a casa tarde o temprano volver.

No has temido el momento de escribir un canto a tu pueblo,

a su paisaje urbano y rural,

a su gente más humilde, más sencilla.

No lo has temido y siempre has tenido clara tu identidad,

has amado tu pueblo y en todo tiempo lo dijiste con la cara bien alta.

LA CASA INVISIBLE

 

La tradició espiritual de les antigues tribus celtes, el seu univers màgic format per druides, bruixes, dones d’aigua, que hem conegut a través de la literatura, el còmic, el cinema, la televisió i fins i tot els videojocs, més o menys adulterada i fins i tot pervertida per tal d’aconseguir un públic àvid de misteris, d’aventures i sobretot d’emocions intenses, ha aconseguit formar part de l’imaginari de comunitats culturals de latituds allunyades de l’espai on habitaren els celtes i habiten els seus suposats descendents. Una mostra més de la globalització cultural liderada pel món anglosaxó, i en la majoria de casos dels estralls que ha comés la postmodernitat.

Un dels subgèneres que compta amb més adeptes dins de la literatura dissenyada per a joves és la narrativa fantàstica que xucla com un vampir de la tradició espiritual de les antigues tribus celtes. Ha conquistat un espai en les prestatgeries on trobem obres ressenyables i altres d’una qualitat dubtosa, quan no versions descarades de títols originalment escrits en altres llengües i que han gaudit d’èxit. Èxit és la paraula màgica per a la majoria d’editors i d’alguns narradors que veuen i viuen la literatura com una part més de la indústria de l’entreteniment.

El III Premi Diafebus de Novel·la Juvenil, dins dels Premis Lletraferit 2020, va ser per a l’obra La casa invisible, de Carme Cardona (Llibres de la Drassana, València, 2021). Una narració que l’autora situa en la Irlanda més silvestre, on submergix la protagonista, Alba, una xiqueta de set anys en el moment que comença l’acció, en la tradició de druides, dones d’aigua, habitants malèfics del subsòl, dracs...

Una novel·la redactada amb un llenguatge directe, diàfan i amb una trama aparentment senzilla. Carme Cardona va teixint d’una manera pausada un relat que es va tensant a poc a poc, tot construint un univers més complex, un món ple de jerarquies, d’éssers purs, en el qual és el mestissatge a la fi qui acabarà guanyant la partida. Hi trobem crims, odi, amor, personatges amb un passat tortuós, ambicions desmesurades i màgia, però tota la trama se sosté sobre un parell de qüestions: per què els pares d’Alba l’han abandonada en un bosc d’Irlanda i l’han deixada en mans d’uns desconeguts? I qui és realment Alba? Tan senzill i alhora tan complicat. Com es pot mantindre l’interés del lector amb tan poca cosa durant dues-centes cinquanta pàgines? I com ho aconseguix una autora amb una obra encara incipient? La resposta només es pot trobar llegint el llibre.

La casa invisible compta a més amb les magnífiques il·lustracions d’Alba López Soler, una vertadera maga de les arts plàstiques. Il·lustracions imaginatives, d’una gran bellesa, suggerents i amb una potent càrrega lírica.

XXXII

 

No podremos leer nunca más en tus ojos,

esos ojos grandes, expresivos, de iris de azabache.

Eran libros abiertos que emitían luz,

que se dejaban leer cada párrafo

de una manera honesta, transparente.

Había en ellos tatuada la alegría,

la joya de la vida en las dos pupilas.

Bajo las cejas espesas y las largas pestañas,

navegaba bajo el blanco ocular

el deseo, la amistad, el amor, la alegría,

tu espíritu pícaro y divertido

y esa capacidad tuya para ver

lo que a los otros se nos escapaba.

No podremos leer nunca más en tus ojos,

la sombra tenebrosa de la pena

los había tomado como rehenes.

 

No podremos disfrutar nunca más de tu mirada.

LA RAÓ S'ESCAMPA EN L'AIGUA

 

Maria Carme Arnau i Orts, des que l’any 1996 publicara en l’editorial Germania d’Alzira el llibre Bri de vols, ens ha anat oferint una obra poètica profundament reflexiva, prolífica, onze títols si la memòria no em falla, premiada en desenes de certàmens, i amb una veu que va des del realisme intimista a una seriosa preocupació social producte del seu humanisme d’arrel cristiana. Una poètica en què la imatge construïda amb els mots és la paret mestra que aguanta l’estructura de l’edifici del poema.

L’any 2019, en ple estat d’alarma, obtingué, dins dels Premis Literaris d’Alberic (Ribera Alta), el Premi Rafael Comenge de Narrativa amb la novel·la La raó s’escampa en l’aigua (NPQ editores-Ajuntament d’Alberic, 2020), tota una sorpresa per a aquells que la tenien encasellada exclusivament com a poeta. Pocs, entre els quals em trobe jo mateix, sabíem que des de feia uns anys l’autora d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) havia intentat, sense acabar d’aconseguir-ho, fer nàixer i créixer una novel·la que la deixara mínimament satisfeta, fins que amb La raó s’escampa en l’aigua ha complit el seu objectiu.

Maria Carme Arnau i Orts és llicenciada en Psicologia, en Filosofia i en Ciències de l’Educació per la Universitat de València. No ho he escrit ací d’una manera gratuïta, ja que considere que la seua formació acadèmica i la seua experiència professional han estat fonamentals per a la versemblança i profunditat de l’argument i la personalitat dels protagonistes.

La raó s’escampa en l’aigua és una novel·la dividida en tres parts, cadascuna de les quals amb el nom d’una dona diferent: Kioni, d’origen africà, i Núria i Raquel, europees.

La prosa li deu molt al llenguatge poètic de l’autora, hi ha en ella una recerca constant del ritme intern, de la imatge i de la bellesa.

La situació de les dones en una societat profundament patriarcal; la seua indefensió davant de l’hipermasclisme i el micromasclisme, sovint camuflat enmig d’un suposat progressisme ben intencionat; la força bruta, el poder sobre els més dèbils; tots aquests temes són tractats en la novel·la d’una manera directa. Com també la situació del tercer món, concretament l’Àfrica postcolonial, diversa, desequilibrada, un continent ple de conflictes religiosos, polítics, socials, on la pobresa campa com una au carronyera sobre l’abocador d’un escorxador industrial. Un continent víctima dels interessos del primer món i creador dels sentiments de culpa d’aquest.

També hi apareixen el neomasclisme, l’abús, les complicades relacions entre homes i dones. Els petits i grans drames del dia a dia. La tragèdia, que sempre entra en escena quan els personatges menys se l’esperaven, encara que una llarga corrua d’injustícies la vinguera anunciant.

Una novel·la complexa que ens parla del dolor, de la por, de la soledat, de la pèrdua i l’absència.

Un llibre que ens fa viatjar a través de diverses geografies fent que els lectors participen de la vida d’uns personatges que saben que, a pesar de tots els colps que reben en la vida, cal sobreviure amb dignitat.

Una bona estrena com a narradora d’una poeta consolidada i que viu amb intensitat la creació literària.

XXXI

Con una aguja al rojo vivo mi madre me escribió en la frente:

«Más vale perder, que más perder».

Nunca me cansé de repetirte

que lo importante es saber encajar los golpes bajos,

sobrevivir, reinventarse si es necesario.

Rebelde, inconformista, ibas a tu aire,

«Si tenemos que salir al campo que sea a ganar».

En la primavera aciaga del año 2020,

que te sacudió brutalmente hasta hacerte perder el sentido,

jugabas encorvado, sometido a la tristeza,

resignado a vivir atrapado en un callejón sin salida.

«O todo o nada!». Tan sencillo, tan contundente.

Y de golpe dejaste caer el rey sobre el tablero,

un terremoto hundió en la pena peones, torres, caballos y alfiles.

COM UNA BRISA D'AIRE FRESC

 

Giacomo Leopardi afirmava amb un cert dolor que se li encollia el cor en pensar que tot passa sense deixar empremta. No hi no hi ha empremta que suporte el pas del temps sense ni tan sols erosionar-se i així i tot som memòria o almenys desig  de memòria. Aquest desig memòria ens porta a la literatura.

D’infant vivia en un carrer del barri vell del meu poble, habitat per famílies de llauradors i menestrals. Un carrer que bategava impulsat per petits rituals quotidians. Un carrer amb pocs aparells domèstics i telèfons i on el màxim exponent de la modernitat era el taller de motos i bicicletes de Juan el Puso. Un carrer d’ànimes conservadores on el pas de les hores era lent com el toc de les campanes.

Al carrer es podien veure encara les cicatrius d’una guerra «que jagué», veïns que no es parlaven des de feia dècades i es miraven de gairó. Uns pocs, els més vells, conservaven la memòria d’uns anys en què el carrer deixà de dur el nom d’un arcàngel per a lluir el de Llibertat.

El meu fou un carrer monolingüe que llegia (qui sabia), escoltava la ràdio, veia el cinema o la televisió en una altra llengua que en molts casos no sabien parlar-la amb certa solvència. Un carrer de conformistes i conformats com tants altres n’hi ha en cada poble.

Per aquell temps tenia una veïna uns anys més gran que jo. Una jove inquieta, un tant tímida, bona estudianta que a l’estiu impartia en sa casa classes de repàs.

Era un poc diferent a les altres xiques de la seua edat, feia esport, llegia llibres d’aquells que et sacsegen i et fan pensar i escoltava allò que s’anomenava cançó protesta. Ella una nit d’estiu a la porta del carrer em va descobrir Raimon. En acabar el batxillerat, estudià filologia italiana a la Universitat de València. Després estigué uns anys viatjant i quan tornava a casa ho feia acompanyada d’amigues i d’amics d’arreu del món, que parlaven, vestien i es comportaven d’una manera diferent a com ho feien els veïns del meu carrer. Hi havia qui en parlava i se’n feia creus, llengües viperines amb un encefalograma escrit amb lletra gòtica.

La meua veïna era aleshores una brisa d’aire fresc que recorria un carrer llarg i estret com una postguerra.

Un dia la poguérem veure per la televisió fent d’intèrpret de l’escriptor Dario Fo, de l’obra del qual fou més endavant traductora.

Durant un temps es va dedicar a l’ensenyament, després al bell art dels titelles on va vessar gran part de la seua creativitat i totes les seues energies.

Filla de maig del 68, feminista, ecologista, valencianista, cosmopolita, rebel però, sobretot, una dona lliure en un món patriarcal, masclista, obscenament reaccionari i complexat que mai no va acabar d’entendre-la.

Un terratrèmol alegre que vivia davant de casa.

Deia Dario Fo que  “El riure és sagrat, quan un xiquet riu per primera vegada és una festa” i a eixa cosa tan senzilla i imprescindible entretindre i fer riure als xiquets i les xiquetes, a les dones i als homes es va dedicar Empar.

Text llegit a l'Homenatge a Empar Claramunt, 56 Fira del Llibre de València, 15 d'octubre de 2021

 

 

 

DOLMEN

 

Des de fa quasi una dècada la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, El Pont cooperativa de lletres, la Federació d’Escola Valenciana i Perifèric edicions, organitza un premi de poesia en memòria del professor i poeta Manuel Garcia i Grau (1962-2006). En la huitena edició va ser guardonat el llibre Dolmen, de l’escriptor de Catarroja Berna Blanch. Un poeta amb una llarga i premiada trajectòria i, com Garcia i Grau, amb una important tasca d’agitació cultural al seu darrere.

Dolmen (Perifèric edicions, 2020) és dividit en dues parts, Tot el que em pren i em volta, formada per denou poemes, i Refracció de llunyanies, amb díhuit poemes. Poemes de vers lliure d’extensió diversa, on la mirada atenta i penetrant de Berna Blanch observa, sempre àvid de respostes, l’entorn.

El llibre s’inicia amb un doble interrogant: «Què havia de trobar als peus del Dolmen? / Volem llegir l’absència i ens sorprèn la vida, / sempre dins nostre, sempre voltant-nos, / quina resposta esperava?». Una excusa per a reflexionar sobre la fugacitat de la vida, perquè som temps i som també emoció i memòria.

Un doble interrogant davant d’un lloc màgic, un espai primitiu, habitacle buit dels déus. Uns déus que un dia se’n van anar amb les respostes amb les quals podríem apagar el foc de l’ansietat que ens devora.

Berna Blanch, davant del dolmen, espera la resposta a la pregunta que fa en veu alta i a altres que calla, però que el lector endevina, quin és el sentit de la vida humana?, per què la necessitat de transcendir, de sentir que els déus tenen un pla pensat per a cadascun de nosaltres? Preguntes per a fugir de la idea arrogant a la qual tants han sucumbit de creure’s un petit déu.

Berna no vol ser ni déu ni heroi. Busca només allò que el fa humà. Observa l’entorn, el paisatge, els colors que aquest pren en cada instant.

El batec del temps, entre els imperceptibles parèntesis d’un instant, els escolta atentament, els atrapa i fa que el batec del seu cor es compasse i amb aquest el ritme intern dels trenta-set poemes del llibre.

El temps, el pensament, les emocions, la memòria entren en una comunió màgica que només pot donar la paraula (les coses prenen cos en posar-los un nom).

Hi ha la vida, però també la mort, la d’aquells, com ara la mare del poeta, dels quals només el record del seu somriure és capaç d’omplir el buit i apaivagar el dolor que han deixat provocat per la seua absència.

El dolmen és el lloc on potser es troba «el pont sobre la mort», la connexió amb la resposta.

El llibre el tanca una darrera pregunta. Una pregunta que naix després del llarg diàleg que manté amb la natura el seu autor, una pregunta simple que porta amb ella una resposta. Després d’afirmar que estima la vida diu: «Quina altra raó necessite?», quina altra raó més important que l’amor?

XXX (2019-2020)

Dispensar gasolina en El Puig de Santa Maria.

Dar charlas en institutos de secundaria

con un coche viejo por un país que no quiere serlo.

La radio: promoción, montaje, guión, locución.

Formar parte del colectivo la Comarca científica.

Limpiar platos en una empresa de eventos en Puçol.

Ayudar a un amigo que está a punto de sucumbir

atrapado por los cantos de sirena de los paraísos artificiales.

Colaborar en actividades de promoción del plurilingüismo en la Universidad.

Intentar hacer crecer las primeras páginas de una novela.

Jugar a fútbol-sala

Escribir algún poema y ​​letras de rap llenas de sarcasmo.

Hacer montañismo.

Tener cuidado de una amiga maltratada.

Repartir pizzas con una moto por Puçol,

con la que acabas por tener un accidente en un cruce.

Hacer un posgrado en la Universidad de Valencia.

Estudiar rumano.

Pensar en la eterna asignatura pendiente:

desbloquear el desencaje que tienes con el resto de la familia,

sabes que no son tus enemigos,

pero aun nutre una guerra muda, enterrada.

Estudiar inglés

Repartir hamburguesas por Valencia.

Colección de multas de tráfico.

Volver a enamorarte.

Tener cuidado de los diversos corros del bosque de la amistad.

Asistir al Festhivern después del trabajo.

Hacer de camarero en un bar al barrio del Cabanyal.

 

31 de enero, primer caso de Covid-19 en España.

14 de marzo, decreto de estado de alarma.

Parada general en todo el estado.

Y tu cerebro a mil revoluciones,

no puedes dormir, imposible estar encerrado,

escapadas nocturnas atravesando a pie la comarca

desde el piso del Cabanyal hasta casa,

el estrés enturbia las bienvenidas.

Aislado, fumas y elucubras hasta el paroxismo.

10 de abril, de repente tu mente se colapsa.

 

Vivir deprisa para abrir un camino lleno de incertidumbres.