dijous, 28 d’octubre de 2021

LA RAÓ S'ESCAMPA EN L'AIGUA

 


Maria Carme Arnau i Orts, des que l’any 1996 publicara en l’editorial Germania d’Alzira el llibre Bri de vols, ens ha anat oferint una obra poètica profundament reflexiva, prolífica, onze títols si la memòria no em falla, premiada en desenes de certàmens, i amb una veu que va des del realisme intimista a una seriosa preocupació social producte del seu humanisme d’arrel cristiana. Una poètica en què la imatge construïda amb els mots és la paret mestra que aguanta l’estructura de l’edifici del poema.

L’any 2019, en ple estat d’alarma, obtingué, dins dels Premis Literaris d’Alberic (Ribera Alta), el Premi Rafael Comenge de Narrativa amb la novel·la La raó s’escampa en l’aigua (NPQ editores-Ajuntament d’Alberic, 2020), tota una sorpresa per a aquells que la tenien encasellada exclusivament com a poeta. Pocs, entre els quals em trobe jo mateix, sabíem que des de feia uns anys l’autora d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) havia intentat, sense acabar d’aconseguir-ho, fer nàixer i créixer una novel·la que la deixara mínimament satisfeta, fins que amb La raó s’escampa en l’aigua ha complit el seu objectiu.

Maria Carme Arnau i Orts és llicenciada en Psicologia, en Filosofia i en Ciències de l’Educació per la Universitat de València. No ho he escrit ací d’una manera gratuïta, ja que considere que la seua formació acadèmica i la seua experiència professional han estat fonamentals per a la versemblança i profunditat de l’argument i la personalitat dels protagonistes.

La raó s’escampa en l’aigua és una novel·la dividida en tres parts, cadascuna de les quals amb el nom d’una dona diferent: Kioni, d’origen africà, i Núria i Raquel, europees.

La prosa li deu molt al llenguatge poètic de l’autora, hi ha en ella una recerca constant del ritme intern, de la imatge i de la bellesa.

La situació de les dones en una societat profundament patriarcal; la seua indefensió davant de l’hipermasclisme i el micromasclisme, sovint camuflat enmig d’un suposat progressisme ben intencionat; la força bruta, el poder sobre els més dèbils; tots aquests temes són tractats en la novel·la d’una manera directa. Com també la situació del tercer món, concretament l’Àfrica postcolonial, diversa, desequilibrada, un continent ple de conflictes religiosos, polítics, socials, on la pobresa campa com una au carronyera sobre l’abocador d’un escorxador industrial. Un continent víctima dels interessos del primer món i creador dels sentiments de culpa d’aquest.

També hi apareixen el neomasclisme, l’abús, les complicades relacions entre homes i dones. Els petits i grans drames del dia a dia. La tragèdia, que sempre entra en escena quan els personatges menys se l’esperaven, encara que una llarga corrua d’injustícies la vinguera anunciant.

Una novel·la complexa que ens parla del dolor, de la por, de la soledat, de la pèrdua i l’absència.

Un llibre que ens fa viatjar a través de diverses geografies fent que els lectors participen de la vida d’uns personatges que saben que, a pesar de tots els colps que reben en la vida, cal sobreviure amb dignitat.

Una bona estrena com a narradora d’una poeta consolidada i que viu amb intensitat la creació literària.