DUNA

 

El professor Miquel Llàtzer Paños va nàixer a Algemesí (Ribera Alta) el 1961 i des del curs 1986-87 ha exercit la docència en diversos instituts del País Valencià, a més de ser des que estudiava filologia catalana un lector impenitent de poesia. L’any 2012 naix el poeta Miquel Català, en saltar el lector Miquel Llàtzer el mur invisible existent entre el lector i el creador. Abans, com tants altres ho han fet, havia mostrat les seues diferents provatures en diverses xarxes socials. Des d’aleshores Miquel Català ha editat sis llibres de poesia. Durant la seua trajectòria de ja una dècada i iniciada en plena maduresa vital, trobem un seguit de trets que han marcat la seua obra. El primer és la fidelitat a la llengua i el país, però també al seu editor, Antoni Martínez Peris, primer en Germania i després en Neopàtria; el segon, que cap dels seus llibres ha arribat a publicar-se després d’haver obtingut un premi literari; el tercer, que fins ara no l’han temptat seriosament altres gèneres literaris, se sap poeta i aspira a ser un bon poeta i posa en el seu afany totes les seues energies; quart, és un poeta inquiet, actiu, que es mou arreu de l’àmbit lingüístic presentant els seus llibres i participant en nombrosos recitals, sovint ho fa buscant complicitats de músic, cantants i rapsodes; cinqué, allò que marca a foc la seua poètica és la figura de la dona en totes les seues edats, la dona com un ésser polièdric que el té fascinat; sisé, una preocupació de caràcter social que abasta tots els continents, en especial Europa i Àfrica. En la poesia de Miquel Català es donen la mà el realisme intimista i el realisme social, uns realismes impurs tacats per altres ismes.

Aquest darrer trimestre de l’any 2021 Miquel Català acaba de publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria Duna, des del meu humil punt de vista un dels seus millors llibres. L’acompanya un magnífic pròleg d’un altre poeta d’Algemesí sempre a tindre en compte, Vicent Nàcher.

Hi ha hagut un parell de poetes valencians de les darreres dècades que han sentit una vertadera fascinació pel desert, el gran Salvador Jàfer i el desaparegut prematurament Antoni Matutano, cadascun buscant un oasi diferent. En Duna, Miquel Català se suma a ells. Duna és una dona de formes sensuals que canvia i amplia la seua bellesa amb el moviment. No és estàtica, no és un objecte, es mou, lluita contra els elements, oferix al poeta refugi i li transmet la seua energia.

Trobem en Duna poemes en prosa, versos lliures i fins i tot cançons, a alguna de les quals li ha posat música Miguel Alonso, que també ha estat l’encarregat de fer el muntatge gràfic de la portada. En tots els poemes es conjuga una decidida voluntat estètica conformada per la barreja dels ecos de les seues lectures amb el de la seua concepció de la poesia i una posició ètica sòlida que l’empeny i l’obliga a denunciar la bèstia que s’oculta darrere de l’ésser humà.

En Miquel Català, però, també trobem l’ombra de Josep Pla, l’home que bada pels camins i carrers del món amb la mirada atenta i una ploma en la mà. En el seu cas i segons ell mateix em confessa, ho fa amb el seu telèfon mòbil on pren els seus primers esbossos. En Miquel conviu el poeta amb un dietarista meravellat pels paisatges que va descobrint i la meteorologia que canvia la llum i, per tant, la percepció que d’ells té el poeta.

Reconec que he llegit Duna tres o quatre vegades en uns pocs mesos, descobrint-li algunes faltes: ningú és perfecte, encara que aspirem a ser-ho, però també imatges que m’han colpit.

Duna és un llibre divers, intens, amb una gran càrrega de sensualitat, d’emocions, de denúncia, on l’autor s’assaja evocant amb una mirada diàfana i honesta la vida.

LA DONA DEL BOSC

Quan u ha escrit el pròleg a un llibre i li toca presentar-lo, té almenys dues opcions. La primera, llegir el pròleg conscient que hi ha lectors que en passaran de llarg; la segona, escriure un segon text, amb el perill de contradir algunes afirmacions que ha fet en el pròleg o d’assenyalar aspectes del llibre que no havia tingut en compte. Jo he decidit arriscar-me. Ja em perdonaran. Ara, seré breu. La dona del bosc és bàsicament un recull de trenta-nou poemes, dividit en tres apartats de desigual extensió. El primer, Poemes escolats, compila dèsset poemes; el segon, Llibre de viatges, catorze; i el tercer, Malgrat tot, huit. Trobem poemes de vers lliure i poemes en prosa, i també algun que altre joc de rimes que l’acosta al redolí. Poesia diàfana, realisme sovint de caràcter intimista, reflexiu, confessional, i altres vegades de caràcter social.

Els títols de cadascuna de les parts han estat ben trobats, ja que amb una gran concisió Miquel informa el lectorat de la temàtica dels poemes que llegirà a continuació.

Escolar és un verb que té diversos significats. Seguint alguns d’ells, podem arribar a diverses conclusions sobre el perquè del títol del primer apartat. Potser són poemes que per una raó o altra s’han escolat d’altres llibres i que l’autor ha continuat treballant i col·leccionant. La segona, que són poemes d’un home ferit per la vida i que es dessagna sobre el paper. Un individu que busca la veritat i assumir qui és realment. El mouen a escriure l’amor, l’ànsia de llibertat, la joia de viure i l’atracció que sent per la bellesa.

Llibre de viatges és com un petit quadern de bitàcola dels seus desplaçaments, ja siga a llocs pròxims com ara Carrícola, com més allunyats com ara Àfrica. En aquest grup de catorze poemes ens oferix una llarga llista d’allò que s’ha anat trobant en els seus viatges i que emocionalment l’ha colpit. Com en quasi tota la poesia de Miquel, hi apareixen la força cromàtica de la natura i l’encant de la sensualitat femenina. Però també trobem poemes en què, davant de la injustícia, de la violència gratuïta, del menyspreu per la vida humana i animal, esgrimix l’arma de la paraula feta art i alça la seua veu indignada per tal de denuncia-ho.

Malgrat tot, a pesar de la mort, de la por, del desencontre, del pas dràstic i irremeiable del temps, del poder i la seua avarícia, a pesar de la vida, de la joia, de l’encontre, de les noves primaveres i amb aquestes de l’arribada de noves collites, a pesar d’u mateix, dels seus errors, la vida continua, el poeta continua escrivint versos en soledat, buscant desesperadament la mirada de la dona del bosc que faça moure els seu petit univers.

Aquest text va ser llegit el dia  10 d'abril durant la presentació a Alzira del llibre La dona del bosc de Miquel Català.

LA LLUM DEL FAR

 Aquest darrer trimestre de l’any el poeta d’Algemesí Miquel Català publica en l’editorial Neopàtria d’Alzira el seu quart llibre de poesia, La llum del far. Un volum que ve a eixamplar el parèntesi que va obrir el 2015 Cavallet de mar en la trilogia conformada per Poemes de la nina libèl·lula, Poemes de la nina mandarina i un tercer que resta inèdit i sense títol.

Miquel Català fins ara havia tingut una certa predilecció a l’hora d’encapçalar els seus llibres amb títols que evoquen la infantesa com un espai per a la imaginació i la fantasia. La llum del far, sense allunyar-se en excés i al mateix temps connectant a través del medi marí amb el que l’antecedix, evoluciona cap a un altre terreny, té altres interessos ètics i estètics. És cert que Miquel Català continua mostrant-se còmode en el vers lliure, en una poesia diàfana que naix de l’observació i de l’experiència, amb un realisme de marcat tint intimista que en un moment determinat evoluciona cap a la denúncia social.

No cal ser massa espavilats per a saber que en la navegació nocturna a unes milles de la costa la llum d’un far ens guia, ens assenyala possibles esculls i evita la tragèdia del naufragi. Si en compte de navegació nocturna diem viure en hores obscures, si en compte d’esculls diem desencontres i en compte de naufragi diem fracàs, tenim les bases per a una col·lecció de poemes sobre alguns dels grans temes universals. Els poetes sempre han tingut una certa tirada per les metàfores marines i marineres. Els valencians tenim una llarga tradició en aquesta matèria, que va des d’Ausiàs March fins al castellonenc Miquel Peris i Segarra, que per cert va donar nom a un premi de poesia marinera.

De Miquel Català m’agrada la capacitat que té per alçar, amb pocs recursos, un escenari i dotar-lo d’una atmosfera concreta sobre els quals, tot seguit, situa un ésser humà que s’enfrontarà a totes les seues misèries i grandeses, a la soledat universal i a una realitat amb la qual mai no s’acaba de sentir a gust.

Miquel Català, que abans que poeta se sent lector, en aquest com en anteriors llibres ret homenatge a alguns dels autors que més l’han seduït i captivat, com ara l’esmentat Ausiàs March.

En pujar al vaixell que és aquest llibre ens trobem al timó un home madur, amb el rostre marcat per l’experiència, el qual des d’una mirada realista ens diu que a pesar dels corrents i els vents adversos hem de gaudir de cada instant de la vida, ser capaços de trobar al bell mig de la foscor una llum, una passió, un ésser estimat, que ens il·lumine en la nostra navegació i que evite que ens estavellem contra les roques del dolor, la soledat, la tristesa i la desventura.