divendres, 1 de març del 2024

LA POR

 

Edicions del Bullent acaba de publicar La por, la nova novel·la de la periodista i escriptora menorquina resident a València Esperança Camps.

La por, és narrada en primera persona per la protagonista.  A través de les escenes de les que fou testimoni, de les sensacions que va sentir i d’alló que va escoltar anirà confeccionant un tapís on és retratat el seu passat i el seu present.

És una dona de cinquanta anys que ens parla d’aquella etapa fronterera de la vida entre la infantesa i l’adolescència. Un temps de canvis físic, hormonals, un temps de formació que alguns pretenen que siga de domesticació i que acaba sent de deformació. En eixa edat l’ésser humà és com un llenç en blanc sobre el qual pinten amb les seues paraules, les seues actuacions i el seu exemple els adults.

La protagonista és filla d’un home de negocis madur i d’una dona molt més jove que ell i que viu per a mantindre la seua bellesa. A pesar que els pares no són creients, per una qüestió d’aquelles de mantindre l’estatus social que tant preocupa la mare, és educada en un estricte col·legi de monges.

A banda de la figura dels progenitors, hi ha la criada de la casa que guarda tots els secrets i té cura d’ella. També hi són les monges autoritàries fanàtiques i maldestres en l’ensenyament de la religió, i les companyes de l’escola que li fan constantment bullying.

El treball del pare l’obliga a viatjar constantment. L’actitud de la mare, que beu alcohol en excés i manté relacions esporàdiques amb desconeguts; la pràctica del sadomasoquisme dels pares, a algunes sessions de la qual ella assistix amagada en un racó, van marcant una personalitat en què el temor ho embolcalla tot.

Som davant d’un relat psicològic, angoixant, en què anirem descobrint en primer pla la vida de la protagonista i, en segon i tercer, els secrets que oculten els seus pares que acabarà marcant el seu destí i l’univers íntim d’una adolescent solitària i amb algunes dèries força infantils.

Una novel·la escrita amb gran ofici, que manté la tensió narrativa en tot moment, que ens fa posar-nos en la pell d’una dona que durant l’adolescència es va trencar psíquicament i emocionalment. Un ésser humà que, com un joguet trencat, és abandonat en un racó. Des d’aleshores viu atrapada per la por i aïllada dins del seu món, conformat pels seus records. Una ànima trencada que a penes va conéixer l’amor.

dijous, 29 de febrer del 2024

EL FOC I LA CENDRA

El saguntí Antoni Gómez és un escriptor que al llarg dels anys ens ha oferit una obra literària que ha tingut l’ésser humà i l’humanisme com a eix central. És un autor versàtil que ha conreat diversos gèneres literaris amb solvència, com ara la poesia, de la qual és un referent de la seua generació no suficientment valorat, la narrativa, la crítica literària i el periodisme d’opinió.

L’editorial benicarlanda Onada Edicions li va publicar el 2023 el llibre El foc i la cendra, amb un subtítol molt aclaridor: Dones creadores i tràgiques. En el seu moment vaig tindre la sort que Antoni Gómez m’elegirà com un dels lectors del que aleshores era l’original d’aquesta obra. Va ser una lectura àgil, entretinguda, fins i tot afegiria que didàctica i que convidava a la reflexió sobre el drama de ser dona, intel·ligent, sensible i creativa en una societat patriarcal misògina i dominada pel masclisme, que nega la llum femenina que podria il·luminar una societat presa per un poder amb un relat falòcrata.

Aquest no és un llibre que ens parla de les dones en general, sinó de dones amb noms i cognoms que d’una manera o altra van acabar malament a causa d’un sistema de valors erronis i tremendament injust. En total catorze dones, totes elles provinents del món occidental, anglosaxones, germàniques, eslaves, gales, hispanes, afroamericanes; poetes, cantants, ballarines, narradores... Des de Maria Tsvetàieva fins a Amy Winehouse.

És cert que Antoni Gómez s’ha centrat en els darrers cent cinquanta anys, quan tots sabem de la quantitat de dones artistes ocultes al llarg de la història, i que podia haver ampliat la tria a dones asiàtiques o africanes, però aquesta ha estat la seua elecció motivada per raons d’interés personal, i això li ho hem de respectar.

Cada dona té el seu capítol. Cada capítol té forma d’article literari, un petit assaig que va més enllà de l’assaig pel seu lirisme i pels elements més propis de la narrativa de ficció que l’autor empra d’una manera descomplexada.

Antoni Gómez, en aquests catorze articles, empra la fórmula atípica de no adreçar-se al lector sinó a la personatge protagonista, descobrint-li i redescobrint-li la seua vida, i ho fa amb un to confidencial, però amb tacte i tendresa. No defuig mai els esdeveniments que portaran la dissort a cadascuna de les protagonistes.

En el llibre hi ha una voluntat d’homenatge i de reivindicació, també de divulgació d’una vida i d’una obra que sovint han acabat sent oblidades o soterrades sota el mite que amb la seua figura s’ha creat.

Un llibre cosit amb fils rojos i violetes que pren partit per la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, i per fer justícia a les víctimes d’una llarga i vergonyosa ignomínia.

dimecres, 28 de febrer del 2024

TAN FUGAÇ

 

Tan fugaç és el darrer llibre de poesia de l’escriptor de Mutxamel (l’Alacantí), Francesc Pastor i Verdú. Ha estat editat per la manacorina Edicions Món de Llibres després d’haver obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Manacor-Miquel Àngel Riera.

Francesc Pastor i Verdú és mestre i professor associat a la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, i és un dels actius en la defensa de la cultura valenciana a les comarques meridionals del País Valencià. Des que l’any 2017 va obtindre el Premi de Poesia Marc Granell amb el llibre Lletres de viatge, ha anat pas a pas consolidant-se com un dels poetes tardans de la seua generació més interessants, va nàixer l’any 1962. Des d’aquell 2017 ha publicat set llibres més que li han valgut guardons en certàmens com el Ciutat de Torrent, el 25 d’Abril de Benissa, el Bernat Vidal i Tomàs, el Màrius Torres o l’Ibn Hafaja.

Tan fugaç és una col·lecció de 47 poemes, de vers lliure i d’una extensió que en cap moment supera els 16 versos. Poesia de marcat realisme intimista. Un llibre personal en el qual l’autor fa un viatge al seu jo més profund buscant en la memòria imatges i sensacions que el porten a evocar un temps, una llar i uns personatges que l’habitaren, absents ja per sempre.

El pas per la nostra vida d’aquells que en un moment determinat ho foren tot per a nosaltres és tan fugaç que un té la sensació que el rastre que deixaren es va diluint amb el pas dels dies.

La poètica de Francesc Pastor i Verdú no necessita d’un discurs extens, poques paraules li basten per a evocar amb nitidesa, per a contar-nos fins i tot una història com la del soldat de fa cent anys, per a recuperar d’alguna manera la veu de la mare morta. Una mare desapareguda recentment i que recorda com un pilar fonamental de la casa i de la seua vida. L’absència de la mare li fa veure mons que abans pensava equivocadament que no hi eren.

Tan fugaç ens parla de sentiments, l’autor ho fa sense pudor, sense mostrar-se cru i excessivament ferit, i escriu amb un gran respecte. Poemes plens d’emoció on l’autor evoca, reflexiona sobre el pas del temps, l’amor, el dolor, les pèrdues... Qualsevol espai, la casa buida, la cambra de costura..., qualsevol cosa, una vella fotografia, un cossiol.. el porta a l’evocació.

Tan fugaç té una data de naixement, el 2022, un any que quedarà marcat a foc en la seua memòria, ja que fou l’any en què va quedar definitivament orfe. Eixe sentiment d’orfandat és el que l’empeny a buscar allò tan fràgil i fugaç com és l’espurna que encén el foc on ixen a ballar les flames dels records, tan fugaços com el pas del temps, com una abraçada, com la vida.

Un llibre intens on el poeta és al centre de cada poema.

dimarts, 27 de febrer del 2024

L'ESSÈNCIA DE L'ARBRE

 


La poeta d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) Maria del Carme Arnau i Orts ha publicat en Balandra Edicions la seua segona novel·la, L’essència de l’arbre. En aquesta ocasió el llibre apareix a les llibreries sense l’aval d’un guardó literari.

Maria Carme Arnau narra la història d’una nissaga familiar durant el segle XX. Llauradors amb terres, catòlics i amb una concepció del món conservadora i tradicional. Una nissaga lligada al cicle agrari anual i a la voluntat del patriarca que organitza i decidix la vida a l’alqueria on viuen, situada a l’horta de València.

La proclamació de la Segona República és vista pels membres de la família com un trencament amb l’orde tradicional i la viuen amb escepticisme. La guerra civil la patixen amb gran temor i la postguerra amb una certa decepció, no confessada mai públicament.

La narració té unes altes dosis de lirisme, sobretot quan descriu l’horta, però també una agilitat i una amenitat superiors al seu anterior llibre, La raó s’escampa en l’aigua.

Com en bona part de les famílies, hi ha una tensió entre l’autoritat representada pels pares i marits i els individus que conformen la família, les dones, esposes o filles.

El llibre és una denúncia clara dels efectes negatius del masclisme i el patriarcalisme en un nucli familiar, de la injusta pressió social sobre un individu, que van patir les nostres besàvies i àvies i que encara, emmascarat, patixen les nostres mares.

L’essència de l’arbre és un crit a favor de la llibertat de les dones, contra l’autoritarisme dels mascles alfa. Un autoritarisme que a la curta o a la llarga acaba girant-se contra ells. La vida es convertix en un niu de mentides, de falses aparences, i pren l’aire d’una tragèdia.

És, però, també un homenatge als llauradors, que amb el seu treball i esforç extragueren de la terra els seus millors fruits.

Maria Carme Arnau i Orts es rebel·la contra el tot val en l’amor. L’amor només es fa amb amor i no amb enganys i amb xantatges emocionals. Contra una concepció falsa i hipòcrita de l’espiritualitat. Denuncia les falses creences masculines sobre l’amor i la sexualitat, sobre l’orde social, sobre la polaritat social, la violència que en un moment donat una part de la societat aplica a l’altra, o la que aplica l’home sobre la dona.

Intenta entrar dins del pensament dels seus personatges i esbrinar quines són les motivacions que els impulsen a actuar com actuen. Som producte d’un temps i d’un país, però també de l’educació que hem rebut. L’educació ens fa més sensibles al dolor dels altres, crea en nosaltres la necessitat de reafirmar-nos en la llibertat. Només la solidaritat entre els qui patixen ens pot salvar.

Hi ha per part dels protagonistes del llibre la necessitat de contar a les noves generacions allò que es va viure i es va patir perquè aquestes tinguen clar quin ha de ser el camí. És aquesta mateixa necessitat lligada a la voluntat de construir un paisatge i una manera de viure que van desapareixent la que, entre altres coses, ha portat Maria Carme Arnau i Orts a escriure L’essència de l’arbre.

dilluns, 26 de febrer del 2024

OBRINT ELS ULLS

 

Hi ha un moment en la infantesa en el qual anem prenent consciència del món que ens envolta. És com si per segona vegada en la vida obrírem els ulls, deixant que la llum il·lumine el nostre interior. Tradicionalment, s’ha dit per aquestes terres que es tracta de l’edat en què la persona comença a tindre coneixement.

El veterà poeta Antoni Prats ha sigut conscient d’aquest fet a l’hora de posar títol a la que és la seua primera incursió en la narrativa memorística, Obrint els ulls, una obra amb la qual va obtindre el VIII Premi de Narrativa Ciutat de Carlet i que ara ha publicat Neopàtria.

Antoni Prats, nascut el 1946 a Sueca, situa Obrint els ulls en la dècada dels cinquanta del segle passat en diversos escenaris de les comarques de la Ribera Alta i Baixa, Sueca, el Brosquil de Cullera, Alberic, Alzira... La dictadura del general Franco s’ha consolidat i ha impregnat la societat amb la seua ideologia conservadora, ultrareligiosa, militarista, patriarcal i profundament nacionalista i reaccionària. El nostre protagonista, Antoniet, és el fill d’una família amb pretensions en l’escala social. El pare, mestre d’escola fill de botiguers i amb somnis de propietari de terres. La mare, filla de terratinents i ama de casa. A través de la mirada de l’infant anirem descobrint els diversos paisatges rurals que conformen els conreus agrícoles: les amples extensions d’arrossers, els horts de tarongers. També el paisatge urbà de diversos pobles de la Ribera i en especial Sueca. El carrer per on un dia se sentia el tecleig de la màquina d’un jove escriptor de nom Joan Fuster.

Antoniet ens fa un interessant retrat sociològic d’un temps i un territori on la família anava més enllà del nucli pare, mare i fills. Hi havia diverses generacions d’una mateixa nissaga que s’interrelacionaven. Així, ens parla dels pares i dels germans, però també dels avis, d’una manera especial dels materns, que viuen amb un oncle solter, de ties besàvies, etc. Una relació que s’intensifica durant els períodes de vacances.

És una etapa en la vida d’Antoniet de poc de temps, comença als huit anys i acaba als onze quan comença a estudiar el batxillerat. Un període en el qual el xiquet Antoni Prats obri els ulls i comença a arxivar en la memòria imatges, escenes, paraules... que crearan en ell sentiments i sensacions diverses. Ara que fa set dècades d’aquells instants, els evoca i fa inventari dels vells records. I ho fa sense acritud, ni ganes de revenges estèrils, des d’una actitud realista i no exempta de tendresa, al cap i a la fi aquests són els espectres de la gent que un dia ho va significar tot per a ell.

diumenge, 25 de febrer del 2024

L'ENCANTADOR DE SERPS

 

L’escriptor d’Alzira (Ribera Alta) Josep Ballester reedita, dins d’Afers, revisat i amb un pròleg de Joan Francesc Mira i un epíleg d’Antoni Martí Monterde, L’encantador de serps. Un llibre que va publicar l’any 2009 l’editorial Moll de Mallorca.

L’encantador de serps es pot llegir com un dietari, perquè té molts dels elements d’un dietari, però en realitat és un recull de reflexions, de temptejos i fins i tot de divagacions amb un aire marcadament assagístic, encara que en alguns moments es puga acostar a la narrativa curta.

Aquest llibre ens oferix una literatura fragmentària, textos de diversa extensió que tenen en comú la veu narrativa d’aquell que els exposa i la seua mirada. En el llibre trobem una quantitat important d’aforismes: «Passeja per la literatura com un turista», i extractes de converses captades al vol que són una mostra palpable de la realitat sociolingüística del país, així com reflexions incisives sobre qüestions diverses com ara els premis literaris. Però el gruix del llibre és una mirada personal i aguda sobre diversos autors internacionals, com ara Philip Larkin, Henry James, Vladimir Nabokov, Walter Benjamin, Cesare Pavese, Dario Fo, Truman Capote... o autors de la nostra tradició literària com Joan Fuster, Maria Beneyto, Josep Maria de Sagarra, Joan Perucho, Nèstor Lujan...

No, no és Josep Ballester un turista ocasional que es passeja pels diversos i tortuosos paisatges de la literatura. És un lector sagaç, àvid, un crític incisiu amb una opinió clara i fonamentada sobre allò que escriu. «L’escriptor X ha assajat totes les formes de no interessar-me». Ballester té un lèxic ric, una prosa àgil i una voluntat clara de fer-se llegir, això sí, sense haver de fer concessions banals.

Josep Ballester, un dels poetes valencians més interessants de la seua generació, domina l’exposició concisa dels textos breus, dotant-los d’una fina ironia que els convertix en petites agulles que punxen i desperten el lector de la seua letargia «–Vosté diu el que pensa. // –El que m’agradaria, en realitat, és pensar el que dic». D’altra banda, el narrador i assagista que també és ens obri a unes reflexions sobre l’obra i la vida d’alguns autors de gran interés i d’una gran bellesa expositiva.

L’encantador de serps és un llibre sobre literatura, que no és gens ni mica avorrit, sinó tot el contrari, i a pesar de la seguretat amb què estan exposades les seues opinions, és un llibre obert a la conversa plàcida amb el lector.

dilluns, 19 de febrer del 2024

DEIXA'M QUE ET CONTE

 


Deixa’m que et conte és el producte d’una iniciativa de tres associacions culturals que han unit els seus esforços: l’Associació Cultural de Comunicació Ràdio Puçol, la Plataforma 14 d’Abril i l’Associació Cultural l’Andana. Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, que decidiren el primer trimestre del 2023 convocar conjuntament el I Premi de Narrativa Curta Arnau Llibertat. El llibre resultant, que ha publicat l’editorial Neopàtria, recull una selecció de deu relats d’entre els cinquanta que es van presentar al premi. Inclou l’obra guanyadora i l’accèssit Joaquín Navarro.

La narrativa curta és un gènere amb una certa tradició en la nostra literatura i que ha arribat a les més altes cotes els darrers cent vint anys. Un gènere que continua amb una gran vitalitat.

La selecció de les deu obres a càrrec del jurat, format pels escriptors Manel Hurtado, Vicent Penya i Mercè Claramunt, ha tingut com a resultat una mostra intergeneracional, encara que no necessàriament representativa de la narrativa curta que s’està escrivint hui en la nostra llengua, hi trobem tres dones i set homes d’entre 15 i 80 anys, nascuts a Catalunya i el País Valencià.

El llibre l’obri el relat que va obtindre el guardó, La guitarra de Gardel, d’Imma López Pavia, una història recollida de la memòria familiar, on les dones prenen el protagonisme. Ens parla de l’emigració a l’Argentina, de la tornada a casa, de les dones valentes capaces de sobreposar-se a les adversitats de la vida.

Després trobem L’ombra de Largo Caballero, de David Barrachina, que va obtindre l’accèssit Joaquín Navarro, un relat situat temporalment al final de la dictadura de Franco que ens parla de la recuperació de la memòria, de la necessitat de nous pactes socials que superen les fractures i la desconfiança històrica.

El tercer relat que hi trobem és La ciutat, de Pau Berenguer Soriano, on es recrea una València actual convertida en l’escenari d’una guerra i on les protagonistes que intenten sobreviure a la catàstrofe quotidiana es veuen atrapades per una amarga teranyina de destrucció i violència.

Fills de la Mediterrània, de la joveníssima Lucia Guasp, és una de les grans sorpreses d’aquest recull. Un relat coral ben construït, centrat en una qüestió de rabiosa actualitat, l’emigració, les pasteres que travessen la Mediterrània plenes de gent que busca una nova terra on viure dignament i amb llibertat, on aconseguir fer realitat els seus somnis. També ens parla dels vaixells de rescat i de la gent que conforma les seues tripulacions. La narració del drama de milers de persones, algunes de les quals acaben morint en l’intent, escrita amb un punt d’esperança.

Ous de serp, de Joan Company, pren el pols a la societat urbana actual a través d’un seguit de personatges que han arribat al límit i esclaten. Un malestar que conduïx a la bogeria individual o al populisme intransigent que acabarà devorant-los.

L’hora del mar, d’Albert Palacios Alonso, ens conta l’assetjament que patix una parella de recents casats durant el seu viatge de noces en un creuer, que finalitzarà amb un assassinat. Algú ocultava un passat tèrbol que ha acabat atrapant-lo. El crim restarà impune ja que, emparat per la riquesa i el poder, el criminal no rebrà el seu càstig.

Sobre la mar i les seues dreceres, de Maria Pallàs, és un relat íntim, escrit amb una gran càrrega lírica, la història d’uns aventurers que han compartit desenes de camins conquerint muntanyes, travessant mars i deserts, arribant al límit de les seues forces. Sota el cel estrellat troben la passió i la tendresa d’un amor homosexual.

L’esperit del sabó, de Pau Marqués, és un dels relats més redons dels que conformen aquesta mostra. L’autor poua de la tradició popular els elements per a construir un relat personal amb qüestions actuals, com ara la tensió a les aules, un relat que té l’artesania del sabó com a eix central.

La fugida, del veterà Albert Hernàndez i Xulvi, és un relat inquietant amb un final sorprenent. Un home es veu atrapat una nit en una situació estranya i criminal de la qual a penes recorda res i que el té realment obsessionat.

Tanca el recull A cobert, de Jordi Espinach. En realitat, es tracta d’una faula, encara que el lector no se n’adonarà quasi fins al final. Ens situa en el que sembla un territori en guerra, però en realitat ens està parlant d’una manera imaginativa de com algunes bestioles veuen la manera salvatge que tenen els humans de divertir-se a càrrec de la por i la integritat dels animals.

La veritat és que el llibre té una lectura entretinguda, amena i mostra una gran sensibilitat social.