dilluns, 16 de maig de 2022

A DUES VEUS

 


Josep Sou és el pseudònim del poeta, doctor en Belles Arts i especialista en poesia experimental Josep Pérez i Tomàs.

A dues veus (Onada edicions, 2022) és el llibre amb el qual aquest veterà escriptor d’Alcoi va obtindre el 25 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles.

A diferència del que alguns podrien pensar, no estem davant d’una obra situada estèticament en les darreres avantguardes. Recordem que Josep Sou ha realitzat nombroses performances i ha escrit sobre l’obra del poeta Bartolomé Ferrando i sobre el pintor Antoni Miró. Som davant d’un llibre de poesia, on les paraules conformen un discurs diàfan, que busca la bellesa amb la creació d’imatges poètiques, però també pretén transmetre un missatge basat en l’experiència de l’autor, en aquest cas l’amatòria.

En A dues veus Josep Sou ens parla del desig que sovint va de la mà de l’afecte, del lliurament a l’altre. L’amor viscut a través dels cinc sentits, l’amor que són suggeriments, llenguatge no verbal, sensualitat, paraules a mitja veu i panteixos ardents. L’amor i el desig viscuts durant anys, evocat en la maduresa per la memòria. Sé que és una obvietat dir-ho, però com que tinc poca vergonya ho diré: recordar és fer literatura. No hi ha cap cronista fidel que siga capaç de parlar d’una única veritat en escriure sobre una relació, ni cap notari de fer un escrupolós inventari de totes les carícies, de totes les mirades, dels besos que es donaren i els estímuls que mogueren cada encontre. Així i tot, el poeta s’arrisca i ho intenta.

Josep Sou, en plena maduresa creativa i vital, més savi i amb més ofici que mai, ens oferix una col·lecció de poemes d’extensió i factura diversa, d’una qualitat envejable, escrits amb una veu personal, amb un llenguatge ric, assajant-se en les formes i el contingut, un contingut gens banal.

Uns poemes que són producte de la complicitat que demana sempre una relació d’afecte i d’atracció física. Un amor que perdura en el temps perquè és capaç de reinventar-se una i altra vegada, sortejant els esculls que la quotidianitat posa al seu davant. Un amor que es nodrix amb el contacte i amb el record.

Desig i memòria, la poesia naix d’un desig de memòria per tal de superar el desamor, el pas del temps i la por terrible a la mort. «Les paraules, ara abocades, tan llamineres, / insinuen armes poderoses; dolces relíquies/ que tot ho han se servar». Amén.

dijous, 7 d’abril de 2022

EL LLAMP EN LA LLUERNA

 


El diccionari ens diu que la paraula lluerna, a més d’un coleòpter o un peix teleosti, o un infant que a les nits encara està despert, és una obertura practicada al sostre o a la part alta d’una paret i generalment guarnida de vidres, que servix per a donar claror a l’interior. Aquesta és l’accepció que el poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Guillem empra en el títol del seu darrer llibre de poesia, El llamp en la lluerna (Perifèric Edicions, 2021), una imatge poètica impactant que trasllada al lector la intensitat de l’enlluernament sobtat que l’esclat de la llum provoca: «El llamp en la lluerna, / l’explosió inesperada de la llum: / l’estupor de l’ull / quan el cos es despulla / entre les migranyes de d’intempèrie».

El llamp en la lluerna és un llibre unitari, de quaranta-dos poemes, escrit durant un temps concret, l’etapa de confinament i postconfinament provocada per la pandèmia; però no heu de patir, no és un altre llibre que ens parla sobre la reclusió, la malaltia, la por a la mort... Ramon Guillem escriu sobre l’amor, el desig, l’emoció que desperta en ell el cos de la persona estimada... Poemes en vers lliure, on l’autor, amb un ritme intern precís, ha construït en cada estrofa símils i metàfores d’un lirisme ubèrrim, que no barroc, amb un lèxic cuidat i elegant.

Ramon Guillem és un dels poetes de l’anomenada generació dels huitanta, des del meu humil punt de vista, més interessants i a qui sempre em convide a tornar a llegir. Un poeta que coneix i estima l’ofici de buscar la bellesa a través del llenguatge, un home sensible i amb una enorme curiositat intel·lectual.

A més de la literatura, la seua altra passió és la música i d’una manera especial les composicions de Gustav Mahler. Ramon és dels qui pensa que un bon poeta ha de tindre una bona oïda musical. La música és present en tots els seus llibres i els seus poemes, que pareixen descansar lliures sobre les línies d’un pentagrama, conformant petites composicions musicals. Només encetar la lectura d’El llamp en la lluerna trobem en el primer vers la paraula poema i en el segon la paraula música. Tanca el llibre la paraula llum, que junt amb la seua antagonista, ombra, també són mots habituals en els llibres de Guillem.

En alguns moments el llibre agafa el to d’un cançoner: «Cuida’t, amor, dels botxins de la lluna... / Cuida’t, amor, / dels escurçons / que enverinen...», d’altres el to s’acosta al d’un dietari o ens descriu amb detall mil·limètric un instant: «Escrius / mentre l’udol del vent / travessa fred pel finestral».

El llamp que apareix en la lluerna és el de l’amor i el desig, la seua llum intensa il·lumina la vida del poeta, encén el foc, les seues flames omplin d’ombres les parets i dansen sensualment amb ell. «Ara tu ets el meu poema» i vida i literatura es barregen i es confonen.

El llamp en la lluerna és un llibre que guanya en cada nova lectura. Escrit amb una veu personal i ben definida, amb poemes d’aquells que acabes fent teus per a sempre: «Com un sol amagat, com una estrella / remota, és ara el desig / l’únic refugi en la penúria». «I vine, amb nosaltres, / al temps en què les campanes / tocaran de nou a foc».

 

dilluns, 28 de març de 2022

VINT-I-QUATRE

 


El veterà escriptor barceloní Xavier Martín Arruabarrena ha publicat recentment un nou llibre en l’editorial valenciana Neopàtria, Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (Hogeita lau hitz Euskal Herriari buruz). Arruabarrena inicià fa set anys una relació fructífera amb l’editorial d’Alzira que l’ha portat a publicar en el seu catàleg tres llibres de poesia: Trencadís nocturn i altres inèdits (2015), Arquitectures (2019) l’esmentat Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (2021) i també el llibre de relats Calaix de sastre. Contes i narracions (2018).

Vint-i-quatre paraules de la llengua basca servixen al poeta per a iniciar un viatge des de la seua pàtria, Catalunya, a la màtria dels seus avantpassats per via materna. Un viatge que és, per una banda, un retorn a la infantesa, una retrobada tendra, emotiva, amb la figura de la mare «mirada i somrís», importantíssima sempre i d’una manera especial en aquells anys de descobertes; i per una altra, un homenatge al país i la llengua dels seus ancestres.

Martín Arruabarrena construïx els seus poemes amb elements que provenen de la narrativa de no ficció, del dietari del viatger i de les memòries de l’home madur, però també d’elements propis de la cultura popular com ara les cançons, les dites i els refranys.

Són poemes extensos en els quals el poeta s’assaja evocant al detall olors, sabors, sons i llum. Sap gestionar els sentiments que li genera cada record, sentiments, o una emoció que es llig entre línies.

Té una gran capacitat descriptiva per a parlar-nos del paisatge i de les tradicions. I amb tot això reconstruïx un univers de fa més de seixanta anys que encara perdura en la seua memòria. La memòria, filla dels seus sentits, i la paraula que ha convertit un país en literatura.

El poeta ens parla d’una geografia, però també d’una gent, dels llauradors, carboners, pescadors, de la seua manera de relacionar-se entre ells i amb el seu entorn. D’una gent que ha assumit amb naturalitat una cultura i una llengua, unes tradicions a què no volen renunciar. El poeta, a pesar de la seua catalanitat, o potser perquè també se sap part d’un poble petit, se sent lligat amb un cordó umbilical invisible a Euskal Herria, a través del qual alimenta la memòria dels éssers estimats que ja no són entre els vius.

Gràcies a la lectura d’aquests vint-i-quatre poemes el lector viatjarà a Euskal Herria i descobrirà l’ànima d’un país, la seua llengua, la seua cultura, i ho farà de la mà i els cinc sentits d’un home honest, tendre, equanim, enamorat que enyora i recrea amb ofici de col·leccionista de mots, de constructor de metàfores, l’univers dels seus avantpassats.

 

dimecres, 23 de març de 2022

A MOSSOS

 


A mossos és una col·lecció de poemes en prosa que Francesc Pastor i Verdú (Mutxamel, l’Alacantí, 1962) ha publicat en la col·lecció Ossos de Sol de l’editorial de Calonge (Mallorca) AdiA edicions. El llibre, prèviament, havia obtingut el XXXV Premi Bernat Vidal i Tomàs, amb un jurat de luxe format per Antònia Vicenç, Miquel Cardell i Ponç Pons. El menorquí Ponç Pons és un poeta l’obra del qual ha tingut la capacitat de seduir-me i emocionar-me, però ara no ve al cas parlar-ne ni evocar l’única vegada que he pogut parlar amb ell. Qui ens ocupa és el mestre, poeta i animador poètic (forma part del grup de difusió de la poesia Dilluns poètics) Francesc Pastor i Verdú. Com quasi tots els poetes de la seua generació, s’ha vist obligat a participar i guanyar algun certamen literari per anar editant la seua obra. Així, en el seu currículum trobem guardons com ara el Premi 9 d’Octubre de Sant Vicent del Raspeig, el Premi Joan Valls d’Alcoi, el Premi 25 d’Abril de Benissa, el Premi Marc Granell d’Almussafes o el Premi Ciutat de Torrent. No soc massa partidari dels certàmens literaris, a mi em solen crear ansietat i estrés, i no hi participe per recomanació mèdica. Trobe que hi ha un excés en el nostre país de certàmens literaris i en especial de poesia, però no és aquest el lloc i el moment per a parlar-ne.

El llibre és d’una coherència ètica i estètica remarcable. El poeta es mostra eclèctic a l’hora d’elegir els autors de les cites que empra per a obrir-lo i encapçalar cada apartat, JCF Holdërlin, Sant Vicent Ferrer, Antonio Gamoneda, el poeta de la seua generació Miquel Martínez i el cantautor anglés Peter Gabriel. Està concebut com una simfonia musical, el so i el ritme que imposen les paraules, ben conjuntades, creen la melodia necessària per al seu funcionament. És dividit en tres parts, Introducció al vent, amb sis poemes, el primer del qual porta com a títol Obertura: «a mossos, aquesta pàtria a mossos, com una inspiradora ironia...», i el darrer Finale: «no hi ha massacre més gran que aquesta desmemòria de la paraula». Després s’obri la part més extensa, el vertader moll de l’os del llibre, Pàtria apocalíptica, amb trenta-huit poemes, set dels quals titulats Souvenirs. Tots els títols són molt suggerents i en conjunt són una mena d’itinerari que guia i conduïx el lector, així hi trobem mots clau com ara rastres, paratges, indicis, sediments, residus, lamentacions, herència... Hi ha també dos petits breviaris, dues pregàries, precs a un àngel, potser l’esperit personal que com un déu romà de la llar guarda la nostra casa i els qui l’habitem.

A mossos és un llibre que no podem llegir pegant grans bocins, ens cal mastegar i digerir pausadament els versos per tal d’assaborir la riquesa d’imatges que conté. Unes imatges que Francesc Pastor Verdú ha anat construint sobre el pentagrama i que en fer-se so dibuixen el mural de dubtes, emocions i certeses del poeta.

dilluns, 14 de març de 2022

CÀNDID

 


Després de l’aparició l’any 2021 de la novel·la de Rafa Lahuerta Yúfera Noruega, que ha acabat convertint-se en un fenomen editorial, Llibres de la Drassana ens oferix Càndid, de Miquel Nadal Tàrrega, un altre relat on la protagonista torna a ser la ciutat de València. Un té la sensació d’endinsar-se una mica en el catàleg de l’editorial i de trobar un dels objectius de Llibres de la Drassana: oferir a través de diverses mirades i més enllà dels tòpics el retrat de les diverses ànimes d’una ciutat que un dia fou capital d’un excels i cobejat reialme.

Miquel Nadal Tàrrega narra les peripècies dels mascles de sis generacions d’una mateixa família, els Moncholí, de malnom Branqueta. Una nissaga que naix a l’horta de la ciutat. El relat s’inicia amb les revoltes republicanes del segle xix i el projecte d’enderrocar les muralles de la ciutat per a obrir-la a l’horta i a la mar, i acaba amb tota una performance en el segle xxi.

Els Branqueta, seguidors del polític republicà Vicente Blasco Ibáñez, a qui consideren un salvador, participen en segon terme i també són testimonis privilegiats dels diversos esdeveniments que tingueren lloc a la ciutat durant cent cinquanta anys. Un segle i mig marcat per la idea del canvi, el progrés i la modernitat, pel caïnisme a pesar del lema Valencians, unim-nos!, la lleialtat mal entesa, el seguidisme i, sobretot, la constant genuflexió al poder central de les classes dirigents i dominants. Una ciutat que sempre arriba tard a la modernitat i on les bones paraules emmascaren el greuge permanent.

Un dia, Manuel Moncholí, el segon Branqueta de la nissaga, pregunta a Félix Azzati, polític i fundador junt amb Blasco Ibáñez del diari El Pueblo, quin nom li podria posar al seu fill acabat de nàixer i aquest li suggerix Càndid, com el personatge de Voltaire. Des d’aleshores els Branqueta passen a ser Càndi. Nadal Tàrrega, i com Voltaire ho feu amb el seu personatge del mateix nom, ens narra amb sarcasme i ironia les peripècies dels diversos Càndids a la ciutat on els de sempre, encara que perden, guanyen. Els polítics i els poetes, sovint són el mateix individu, volen vendre als ingenus, a les bones persones, a les ànimes càndides, que tot va bé quan en realitat tot va de cap per avall i cames enlaire.

Durant aquest segle i mig hi ha hagut una i moltes Valències, la de l’exposició regional, la dels enfrontaments a bastonades en els rosaris de l’aurora, la capital de la Segona República, la bombardejada, la dels passejos a la matinada, la dels afusellats a Paterna, la de la cartilla de racionament, la València franquista del Cid, la dels poemes en valencià dedicats a Franco, la de les riuades, la del boom de la rajola, València del voler i no poder, del pensat i fet, del bufar en caldo gelat, de la lloança a allò que s’ha destruït, i totes han tingut al seu darrere uns personatges amb noms i cognoms que Miquel Nadal Tàrrega no ens estalvia.

La mirada del narrador és valenta, dura i ben documentada. També escèptica, així i tot no oculta una immensa estima. Escriu sobre una ciutat de la qual coneix el present i el passat amb detall, s’assaja recordant el nom de cada racó. Una ciutat que, sota l’epidermis de l’asfalt, amaga els camins, les séquies i els camps desapareguts.

Acompanyant els diversos Càndids, les seues peripècies i tribulacions, el lector aconseguix traure-li trellat a la complexa personalitat de la València actual.

dimecres, 2 de març de 2022

COR I CARRER

 


Al País Valencià, des de la transició, s’han anat creant certàmens literaris que han estat ideats amb l’objectiu de sembrar en els més joves la passió per l’escriptura creativa. Alguns, després d’unes quantes edicions, han acabat per desaparéixer, sovint per un canvi de majories polítiques en la institució que els organitzava i patrocinava o per la falta d’interés dels responsables polítics. De vegades em tire les mans al cap en comprovar el nombre tan elevat d’illetrats que arriben a convertir-se en regidors de cultura.

També hi ha alguns guardons que contemplen en les seues bases un accèssit a menors de vint anys. Escola Valenciana porta dècades organitzant entre l’estudiantat de primària, secundària i batxiller els Premis Sambori i després publica les obres guardonades. La Diputació de València organitza i patrocina un Premi de Poesia per a Joves, i diversos departaments universitaris també tenen els seus premis. Una aposta decidida pel futur de la literatura i els seus conreadors.

El Servei d’Informació i Dinamització de la Universitat de València fa díhuit anys que convoca els Premis d’Escriptura de Creació en les modalitats de narrativa i poesia tant en valencià com en castellà i que en l’actualitat publica Edicions 96. Durant aquestes festes de Nadal ha caigut en les meues mans l’obra guardonada del Premi d’Escriptura de Creació 2021 en la modalitat de poesia en valencià, Cor i carrer, de Marc Caballer Galcerá. Dona la casualitat que aquest autor obtingué en l’edició XVII el Premi de Narrativa en Castellà per un llibre que porta com a títol Voz, ruido y silencio. Enguany, a més, ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Manises de Narrativa Breu en Valencià.

Cor i carrer és el seu primer llibre de poesia en valencià. Nascut a Puçol (Horta Nord) l’any 1991, a hores d’ara estudia el Grau en Estudis Hispànics: Llengua Espanyola i les seues Literatures. És un notable activista cultural que es troba darrere de projectes tan interessants com ara Poesía Noventa, i també un viatger incansable.

Cor i carrer és una col·lecció de poemes que l’autor ha dividit en dues parts. La primera, Versos del cor, ens oferix una mirada introspectiva en què hi ha la voluntat de fer-se un autoretrat, de definir-se d’una manera radical, vull dir anant als orígens on es genera la seua passió literària. Apareix la figura del gat en alguns dels seus poemes, com un símbol personal així com una necessitat imperiosa de construir pas a pas la llibertat individual. Manté una posició rebel, solidària i inconformista que l’obliga a intentar desmuntar la farsa social que ens arrossega a l’abisme de la infelicitat. Tanca aquest apartat el poema que porta el títol del llibre, Cor i carrer, quasi una cançó infantil, una reivindicació amable i honesta del paisatge més pròxim, la seua gent.

En la segona part, Versos del carrer, la mirada de Marc Caballer Galcerá és cap enfora. Tornem a veure en el poeta una voluntat d’explicar, de definir i de prendre una posició clara i ferma davant del món, de traçar un límit entre allò constructiu i allò destructiu, entre allò positiu i allò que és tòxic.

La violència, la mentida interessada i repetida fins a la sacietat pels altaveus dels mitjans, la corrupció, el maltractament animal, la neutralitat davant de la injustícia són denunciats sense subterfugis. Hi ha també la defensa del territori davant de l’especulació depredadora, la reivindicació dels valors positius de l’ésser humà. Tanca aquest segon apartat un poema que és un prec als llibreters, però de fet es podria ampliar a tota la indústria relacionada amb la distribució, promoció, publicitat i venda dels llibres escrits en valencià. Llibres que sovint, per un estrany fenomen, són invisibles en els mitjans de comunicació i en un gran nombre de llibreries.

Cor i carrer és una col·lecció de poemes amb un llenguatge diàfan que se situen entre el to confessional i el combatiu del realisme intimista i del realisme social.

divendres, 25 de febrer de 2022

DUNA

 

El professor Miquel Llàtzer Paños va nàixer a Algemesí (Ribera Alta) el 1961 i des del curs 1986-87 ha exercit la docència en diversos instituts del País Valencià, a més de ser des que estudiava filologia catalana un lector impenitent de poesia. L’any 2012 naix el poeta Miquel Català, en saltar el lector Miquel Llàtzer el mur invisible existent entre el lector i el creador. Abans, com tants altres ho han fet, havia mostrat les seues diferents provatures en diverses xarxes socials. Des d’aleshores Miquel Català ha editat sis llibres de poesia. Durant la seua trajectòria de ja una dècada i iniciada en plena maduresa vital, trobem un seguit de trets que han marcat la seua obra. El primer és la fidelitat a la llengua i el país, però també al seu editor, Antoni Martínez Peris, primer en Germania i després en Neopàtria; el segon, que cap dels seus llibres ha arribat a publicar-se després d’haver obtingut un premi literari; el tercer, que fins ara no l’han temptat seriosament altres gèneres literaris, se sap poeta i aspira a ser un bon poeta i posa en el seu afany totes les seues energies; quart, és un poeta inquiet, actiu, que es mou arreu de l’àmbit lingüístic presentant els seus llibres i participant en nombrosos recitals, sovint ho fa buscant complicitats de músic, cantants i rapsodes; cinqué, allò que marca a foc la seua poètica és la figura de la dona en totes les seues edats, la dona com un ésser polièdric que el té fascinat; sisé, una preocupació de caràcter social que abasta tots els continents, en especial Europa i Àfrica. En la poesia de Miquel Català es donen la mà el realisme intimista i el realisme social, uns realismes impurs tacats per altres ismes.

Aquest darrer trimestre de l’any 2021 Miquel Català acaba de publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria Duna, des del meu humil punt de vista un dels seus millors llibres. L’acompanya un magnífic pròleg d’un altre poeta d’Algemesí sempre a tindre en compte, Vicent Nàcher.

Hi ha hagut un parell de poetes valencians de les darreres dècades que han sentit una vertadera fascinació pel desert, el gran Salvador Jàfer i el desaparegut prematurament Antoni Matutano, cadascun buscant un oasi diferent. En Duna, Miquel Català se suma a ells. Duna és una dona de formes sensuals que canvia i amplia la seua bellesa amb el moviment. No és estàtica, no és un objecte, es mou, lluita contra els elements, oferix al poeta refugi i li transmet la seua energia.

Trobem en Duna poemes en prosa, versos lliures i fins i tot cançons, a alguna de les quals li ha posat música Miguel Alonso, que també ha estat l’encarregat de fer el muntatge gràfic de la portada. En tots els poemes es conjuga una decidida voluntat estètica conformada per la barreja dels ecos de les seues lectures amb el de la seua concepció de la poesia i una posició ètica sòlida que l’empeny i l’obliga a denunciar la bèstia que s’oculta darrere de l’ésser humà.

En Miquel Català, però, també trobem l’ombra de Josep Pla, l’home que bada pels camins i carrers del món amb la mirada atenta i una ploma en la mà. En el seu cas i segons ell mateix em confessa, ho fa amb el seu telèfon mòbil on pren els seus primers esbossos. En Miquel conviu el poeta amb un dietarista meravellat pels paisatges que va descobrint i la meteorologia que canvia la llum i, per tant, la percepció que d’ells té el poeta.

Reconec que he llegit Duna tres o quatre vegades en uns pocs mesos, descobrint-li algunes faltes: ningú és perfecte, encara que aspirem a ser-ho, però també imatges que m’han colpit.

Duna és un llibre divers, intens, amb una gran càrrega de sensualitat, d’emocions, de denúncia, on l’autor s’assaja evocant amb una mirada diàfana i honesta la vida.