divendres, 24 de setembre de 2021

TOTS ELS DIES SERAN SETEMBRE

 


Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965) es va donar a conéixer com a escriptor a través d’un blog, Filant prim, on oferia als exploradors de l’extens oceà d’internet uns artefactes literaris amb un llenguatge atractiu, magnètic i carregat de lirisme.

L’any 2011 ens va oferir el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Germania), un tret d’eixida que ens anunciava una trajectòria a tindre en compte durant els pròxims anys. L’any 2014 li seguiria La fràgil arquitectura dels teus gestos (Onada edicions), el 2017 Aquelles solituds d’on venien (Bromera) i el 2018 L’endemà de totes les fosques (Pagès editors).

L’any 2016 ens va presentar el seu primer llibre de narrativa breu, La llum de les estrelles mortes (Bullent), i ara, cinc anys després, ens brinda Tots els dies seran setembre (Onada edicions), amb el qual va obtindre el XXXVI Premi de Narrativa Vila de Puçol, un recull de quinze relats on Josep Manel Vidal dona continuïtat i consolida la seua vessant com a narrador.

El llibre funciona quasi com una novel·la fragmentada, un puzle de relats en què es repetixen els mateixos protagonistes, Vicent i Martina.

Vicent és un d’aquells personatges anònims que escriu i alhora es creu que la vida pot ser traçada per un guió. Un positivista que ignora que el viure és un deambular per un camí sinuós on en una recta o en un revolt es pot acabar tot. Que hi ha tempestes que no assenyalaven els meteoròlegs, que hi ha canvis de guió inesperats. Que cadascú té una mirada producte d’una educació, d’unes vivències, d’unes circumstàncies que li fan entendre de manera diferent a qualsevol altre una estrofa concreta d’un poema. Vicent no sap que u no es pot crear expectatives, planificar a mitjà o llarg termini una relació que tot just acaba de començar.

Tots els dies seran setembre, i per què no octubre o abril?, doncs perquè en setembre fou quan Vicent va conéixer Martina i se’n va enamorar; però setembre també fou el mes en què ella el va rebutjar.

El llibre el conformen quinze relats, un fa de pròleg i el darrer d’epíleg. No tots escrits amb el mateix registre, n’hi ha per exemple un que és una col·lecció d’epístoles electròniques.

Quinze relats que funcionen bé per separat i que junts formen un tapís de textura bicolor sobre les relacions humanes, la creació d’il·lusions i somnis, el cant i el desencant...

Josep Manel Vidal té una prosa amb una personalitat ben definida, juganera, amb la qual gaudix amb el joc dels dobles sentits i de les al·legories. És un addicte a un lirisme ben construït sense conservants funestos ni edulcorants artificials. És una prosa madura, equilibrada, no l’empra només com una eina de comunicació, d’expressió, amb ella busca l’harmonia, l’equilibri, la bellesa.



dimarts, 14 de setembre de 2021

XXIX


A la hora en que los gorriones juegan a la rayuela por las calles,

rompió el silencio el sonido del teléfono móvil,

al otro lado del aparato con voz rota

 anunciaste aguantándote la rabia y la desolación:

—¡Paula, unos tíos me han reventado!

Era una hora menos en San Cristóbal de La Laguna.

Aquella madrugada los violentos habían salido de cacería.

Su presa apareció arrastrándose en la plaza,

su ropa era un mapa donde la geografía del dolor

había sido pintado de rojo a golpes brutales.

Con el corazón en la mano acudiste en su auxilio.

No son tiempos propicios para las buenas personas de Samaria,

y los violentos se ensañaron también contigo.

¡Paula, unos tíos me han reventado!

 

Quince días más tarde, cuando te recibía en el aeropuerto,

me saludaste con una mentira:

—Arnau, ¿qué te ha pasado en la cara?

—Pare, nada, una mala entrada jugando al fútbol.

dimecres, 8 de setembre de 2021

BLACK UPRISIN

 

Hi ha persones que naixen per a ser mar, una mar elèctrica, d’onades persistents, incansables, que piquen les roques amb variada intensitat una vegada i una altra. Només la seua perseverança al llarg dels anys aconseguix convertir la dura roca en arena i l’arena en una bella platja.

Són mars amb una rica fauna i flora en el seu interior, però de les quals a penes arriba un lleu i llunyà eco a aquells que viuen uns quilòmetres terra endins.

Hi ha creadors, com ara Lluís Vicent Banyuls, que són mars, mars elèctriques i electritzants. Mars perseverants, incansables, capaces de superar els esculls més alts i tortuosos, creadors que des de la música i la poesia ens oferixen una mirada personal sobre el món i una manera pròpia d’entendre la vida.

Escriptor de poesia i de cançons, Lluís Vicent Banyuls apareix en l’escena musical valenciana en solitari l’any 2012 amb la publicació del disc El dia de després, treball al qual li seguirien Tendres deixalles (2017), Consciència urgent (2017), Segon origen (2018), Cançons d’anar per casa (2020) i La tirania de la normalitat (2020). Enguany, acompanyat de La free&Felin’Band, grup autodefinit com un equip musical en llengua catalana on el compromís i la llum s’unixen, ens oferix Black Uprisin (Revolta negra).

La free&Feelin’Band la formen el percussionista Eduardo Olmedo, el baixista Carlos Maeso i el guitarra Jose García, el qual dota el disc amb una variada i rica textura sonora, tant en les guitarres acústiques com en les elèctriques.

Black Uprisin, un títol que pot dur els més despistats a pensar que som davant d’un treball cantat en anglés, o almenys en part, és una col·lecció de cançons en valencià amb lletres amb una gran càrrega poètica. Lluís Vicent Banyuls es convertix en un joglar d’aquells que, com Lou Reed, circula pel costat perillós de la ciutat, un funambulista que des de la maroma (ell, potser, diria des del raig de llum que el nodrix), on intenta mantindre l’equilibri, ens regala el món interior i l’exterior que reflectix la retina dels seus ulls sempre brillants. Un joglar que canta, que recita, que xiuxiueja les seues cançons plenes de ritme i energia.

El disc ha estat enregistrat al País Valencià entre setembre del 2020 i maig del 2021. El tècnic de so i encarregat de mescles ha sigut Natxo Mengeta (El maco produccions).

Lluís Vicent ha comptat en aquesta ocasió amb tres col·laboradors de luxe: Garri Campanillo, exmembre dels mítics Pep Laguarda i Tapineria, que ho ha fet en la seua vessant de dissenyador gràfic de la portada del disc; el cantautor Òscar Briz, que canta amb Lluís Vicent un dels temes que personalment considere més redons (Un far en alta mar); i Pau Chàfer, que ha posat els teclats a Reggae Soldier, Two Much Rock’n’roll, Fotografia, El dia que jo morga i Visc.

Black Uprisin recull catorze cançons de rock amb tot el sabor dels huitanta i noranta del segle passat, amb algunes balades i un bolero-rock amb una guitarra que ens porta ecos dels seixanta i de la banda The Shadows.

Ritme electritzant sense estridències, temes interpretats amb una veu càlida, rock allunyat de guitarres ronques i veus esgarrades.

Un treball discogràfic i un escriptor de cançons i de poesia que és mar, i que es mereix, sense cap mena de dubte que l’escoltem amb atenció, que ballem les seues cançons i, si cal, dialoguem amb ell.


dilluns, 6 de setembre de 2021

XXVIII

 


Cruzabas la comarca a golpe de pedal hasta Godella,

te empujaba la solidaridad con una causa justa

y te plantaste como una columna de granito

ante un cabeza cuadrada de uniforme

a quien le habían otorgado licencia de perro de presa.

Lo miraste con tus ojos de azabache

y luego, sin levantar la voz,

lo informaste de cuál era realmente su trabajo,

servir al pueblo y no a un poder corrupto.

Asumiste el riesgo de la coherencia

y pagaste con tu dinero

la violencia avinagrada que en este país imponen las togas.

divendres, 3 de setembre de 2021

ALS PEUS DE LA LLETRA

 Des de l’aparició l’any 2013 del seu primer llibre, Dies, l’escriptor Toni Sabater (València, 1969), sense fer soroll, amb la modèstia de qui defuig la vanitat de les vedets, ha anat oferint-nos un seguit d’obres a través de les quals hem descobert un observador atent de les diverses realitats existents, un individu apassionat per la seua ciutat, un lector devot i un prosista amb un estil, amb cada lliurament, més curós i amb una veu més i millor definida.

Aquest 2021, de nou dins de la col·lecció Jàssena de l’editorial Els Llibres de la Drassana, on ja va publicar l’esmentat Dies i l’any 2018 Insistències en la llum, ha aparegut Als peus de la lletra. Notes sobre literatura.

Si en l’actualitat és complicat trobar lectors de llibres, trobar algú que s’interesse per l’articulisme sobre llibres és una empresa titànica a la qual jo personalment renuncie per manca d’energia. Així i tot, hi ha gent que no sols té el vici (des del meu punt de vista, més que vici, virtut) de llegir, sinó que li agrada reflexionar sobre el que ha llegit i escriure’n l’opinió. Són persones que porten (portem) en els gens l’ofici de lector i que tard o d’hora es veuen temptades a oferir-nos un volum amb un recull dels seus articles més interessants. Toni Sabater ha sucumbit a la temptació i en el seu Als peus de la lletra ens oferix una col·lecció d’articles que van més enllà de la ressenya literària a una novetat o a una reedició d’interés. Per a Sabater, l’aparició d’un nou títol sovint li servix per a recrear el context cultural, social, vital de l’autor i la seua obra, tot aportant dades que junt amb la seua mirada constituïxen un petit univers on tot resta interconnectat.

Els interessos del lector Toni Sabater tenen un nexe en comú, la mar Mediterrània i la passió que despertaren en alguns escriptors anglosaxons ciutats com ara Alexandria o Tànger. Sabater retrata amb coneixement les línies que conformen diverses xarxes que unixen l’obra o la vida d’escriptors diversos, assenyalant antecedents, influències o aspectes purament biogràfics.

Toni Sabater escriu amb una clara voluntat de ser llegit, però no a qualsevol preu. El seu objectiu és transmetre el gust per la literatura en general, em referisc a la bona literatura, i per un seguit d’obres i autors que al llarg de la seua vida aconseguiren emocionar-lo.

La seua mirada sobre una part de la literatura occidental de les darreres centúries inclou des de Kavafis, Marguerite Yourcenar, Albert Camus, Iris Murdoch fins a Blasco Ibáñez, Josep Pla, Joan Francesc Mira o Josep Piera, la qual cosa és un intent lloable d’acabar d’una manera contundent amb prejuís i complexos d’inferioritat que no ens porten a cap lloc, així com reconéixer el valor de la nostra tradició literària dins de l’occidental.

Als peus de la lletra és un llibre amb el qual podem dialogar i debatre si s’escau, ja que Sabater en cap moment ha pretés assentar càtedra.

dimecres, 25 d’agost de 2021

XXVII

 


Voy a volver a escribirte, ahora me interesa mucho la política ...

ARNAU ALONSO I SANTOS

(16 de mayo de 2007, de su diario)

 

XXVII

Ser uno entre tantos pero sin ataduras,

ni brújulas alocadas,

ni predicadores laicos que nos arrastran

de una manera estúpida hacia el sectarismo y la confrontación;

consciente de la propia identidad individual,

hijo de un pueblo que sobrevive a pesar de las derrotas.

Ser uno entre tantos para desenmascarar

la avaricia, el egoísmo, la soberbia, el racismo, la injusticia.

Ser uno entre tantos para ser palabra, gesto, diálogo.

Ser uno entre tantos para crear, construir, luchar y combatir.

Ser uno de los que no tienen espera, de los que no se callan,

de los que cantan a la esperanza, a la hermandad

y un día confían levantar bien alta la bandera de la libertad.

dimarts, 17 d’agost de 2021

LA DANSA D'UN TEMPS NOU

 

L’escriptor, sociòleg, polític combatiu, agitador social i músic Rafa Xambó acaba de publicar un nou treball discogràfic, La dansa d’un temps nou (Stanbrook, 2021).

Aquest és un dels discos en què, des del meu humil i intranscendent punt de vista, més i millor es retrata l’incombustible intel·lectual d’Algemesí, si tenim en compte que La dansa d’un temps nou inclou versions molt personals d’alguns dels músics que han estat referents en la seua vida. Rafa Xambó mai no ha perdut les arrels ni la identitat. Així, hi trobem adaptacions del tàndem Lennon/McCartney Univers, dels cantautors nord-americans Woody Guthrie/Jeff Tweedy Trist i sol, Pete Seeger, amb Hiroshima, del català Toti Soler, Nova cançó de suburbi, i dels valencians Ovidi Montllor, Homenatge a Teresa, i de Raimon, Indesinenter. Recull, de la tradició popular, La dama d’Aragó, i s’acosta a la música electrònica de la mà de Joan Palomares (del grup Prozak Soup) en Diners de sang. Torna una vegada més a cantar poemes d’Anna Montero, de Txema Martínez, de Maria Mercè Marçal, de Salvador Espriu, de Manel Marí i del turc Nâzim Hikmet.  Un autoretrat en dotze peces, interpretades amb la seua veu característica, personal, càlida i més suggerent i evocativa com menys alça el crit.

En aquesta nova aventura l’ha acompanyat una banda formada per músics com ara Àlvar Carpi, Salva Vázquez, Chris Atwel, Ben Wirjo, Miquel Xambó i Peter Connolly. Facundo Novo s’ha encarregat, junt amb el mateix Rafa Xambó, de la producció musical i a més ha mesclat i masteritzat tot el disc. Junt amb Joan Palomares s’ha encarregat de la caixa de música en Cançó de bressol, un dels temes més delicats, tendres i emotius del disc.

Joan Palomares ha estat l’especialista que ha aportat la seua experiència amb la música electrònica a aquest treball i canta amb Rafa Xambó en Diners de sang, amb el qual es tanca el disc, tot un cant de denúncia i un clam a la solidaritat entre els pobles.

El disc pren el títol d’un vers de la cançó que l’obri: El meu petit amor, concretament del sisé: «El meu petit amor / somriu cada matí / i jo li faig cançons / a l’illa del tresor / ballem entre pirates / la dansa d’un temps nou / el temps de l’alegria». Trobe que, tot i el títol, no és un disc per a ballar, encara que en llibertat, quina gran paraula, cadascú porta el seu ritme i és amo dels seus moviments i, per tant, dansar sempre ho podem fer, o ho poden fer els nostres sentits, especialment l’oïda mentre ens deixem dur per unes melodies intenses cosides amb fils de tonalitats roges i verdes, carregades de lirisme, de tendresa, de sentiments i de denúncia.