LA SOLITUD DEL TRAPEZISTA

 

Fa uns pocs mesos el poeta d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Nàcher Ferrero ens presentava el que és el seu dotzé llibre de poesia: La solitud del trapezista (El Petit Editor, 2025), un llibre on el poeta, com un trapezista, es balanceja en l’altura guardant l’equilibri sobre el buit. És sol, alguna cosa impedix que no caiga, potser l’amor, potser un somni o una utopia o aquella energia que amb paciència i gran voluntat extrau de la pedrera dels mots. Uns mots amb els quals construïx cadascun dels seus poemes.

La poesia de Vicent Nàcher Ferrero és cant, és confessió, és crit en el combat individual, però també en el col·lectiu. La seua és una poesia transparent, oberta, allunyada de l’artificiositat verbal de l’hermetisme hermenèutic.

Vicent Nàcher Ferrero és un supervivent de moltes batalles contra si mateix, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, però també de les batalles lingüístiques i culturals del seu país. Un individu que patix i ha patit i es pensa i es repensa en el seu dia a dia, un dia a dia que encara amb humilitat i senzillesa. Una vida que es passa així: «Buscant el vers més insurrecte i bellíssim». L’amor el cura de tot mal. L’estima a la llengua i al seu ofici de poeta el manté viu: «El temps que dedique a fer poemes / és el més ben aprofitat...».

Per a Vicent Nàcher Ferrero: «La vida és un exercici de voluntat de viure». Ell és conscient de totes les derrotes que ha patit i de les quals ha anat aprenent, superades amb unes immenses dosis d’esperança. És un perdedor, però té un somni i aquest somni, fet de mots, li dona bona part de l’energia per a sobreviure.

L’amor el fa afirmar: «La vida no paga la pena si no es perd per amor». L’amor més desinteressat que va més enllà del desig.

Vicent Nàcher Ferrero, mentre les grades del circ resten buides, es mou en l’altura i en la foscor. És sol, encara que el circ ara podria estar ple, i en la seua soledat pensa la vida i els tombs que aquesta dona. Observa la geografia del seu poble, els vaivens ideològics d’una societat covarda que es deixa manotejar per xarraires pocavergonyes sense ni un gram d’ètica.

Escriu en una llengua que sap minoritzada, acorralada, afeblida, i es posa al costat d’aquells que l’ensenyen. La llengua és molt més que la matèria primera per als seus poemes, és l’alé vital del seu univers.

El poeta escriu, també, sobre el procés creatiu, sobre la literatura, reivindicant la figura de l’escriptor valencià: «Els escriptors d’aquest país són uns herois, escriuen en una llengua menyspreada, odiada...». Reivindica aquell poeta que més l’ha influenciat, Vicent Andrés Estellés: «Tu, la font enmig del camí de la qual tots hem begut».

La literatura com un refugi, però també la música, la pintura.

Vicent Nàcher Ferrero es posiciona políticament més enllà dels partits, és un demòcrata, un antifeixista, un partidari ferotge de la llibertat i la justícia social, un resistent d’una nació ocupada.

La solitud del trapezista és un llibre molt personal, escrit per un individu ferit per la vida i per les lletres. Un creient de la paraula i de la seua capacitat per a guarir-nos. Un trapezista per al qual cada poema és un salt en el buit. Les seues mans, quan salta, esperen trobar la intensitat de la llum i la força de la bellesa que l’acabaran subjectant i posant-lo a estalvi una vegada més.

PELAYO BLUES

 

La nova editorial valenciana Rebel inaugura la col·lecció A contra corda amb un llibre de l’escriptor de Sagunt (Camp de Morvedre) Sergi Durbà Cardo: Pelayo blues. Es tracta del tercer llibre de la trilogia que Durbà ha dedicat a la pilota valenciana després de Colp a colp (2019) i Trinquets trencats (2023).

Pelayo és el trinquet de la ciutat de València que compta amb més de cent cinquanta anys d’història i és considerat la catedral de la pilota valenciana. Un espai on encara es manté viva la llengua i la identitat del poble valencià.

Pelayo blues és un dietari d’un any de visites al trinquet. Durbà, d’alguna manera, agafa el testimoni dels grans cronistes d’aquest esport: Bausset i Millo, però a diferència d’aquests no se centra en la partida o en l’anar i vindre dels personatges per la canxa, sinó que supera els límits del trinquet estricte i retrata el barri i la ciutat que en les darreres dècades s’ha transformat profundament amb l’arribada massiva d’emigrants i de turistes. Critica la baixa qualitat de les infraestructures ferroviàries i fa un estudi sociolingüístic i cultural dels companys de viatge. Ell agafa el tren des d’Alzira, on residix, fins a la ciutat per a veure la partida. El trobem preocupat per la falta de fidelitat a la llengua i a la identitat, per l’excés de franquícies comercials, per la pèrdua de tradicions nostrades que s’han abandonat i l’adopció de costums forans. Està indignat per les actuacions hipòcrites de la classe política. Per la genuflexió que fa la ciutat davant de les divises que aporten els turistes.

A Durbà no li importa ser políticament incorrecte, les seues reflexions naixen de la seua experiència personal i opina sempre des de l’honestedat, mostrant-les amb claredat, una mica d’humor i bastant contundència.

Ens parla del present i del passat del joc de pilota, dels aficionats que es troba cada setmana al trinquet, de les travesses que s’hi juguen, dels jugadors i les seues qualitats, dels millors colps.

No és Pelayo blues un recull de cròniques, és un cant trist, un tan pessimista, d’un individu que observa la realitat que l’envolta i en pren apunts. Un individu que al llarg de la vida s’ha mantingut fidel als seus principis i a la seua identitat. Un individu que inicia un cant trist per un espai de trobada, per una ciutat i un país que no sé si anem fent o desfent.

M’ha interessat d’allò més l’autoretrat de l’autor que acaba eixint a poc a poc entre línies, el fresc que ens esbossa d’un joc centenari, però també com juga en un moment determinat amb la imatge de l’estació i la situació que tenen a un costat i a un altre la plaça de bous i el trinquet Pelayo i com, després de reflexionar sobre les tradicions i la seua evolució i comprovar que d’alguna manera són una al·legoria del model de societat que volem ser, decidix prendre un camí i no l’altre.

ANIMALS INEXPRESSIUS

 

Després d’haver donat a la impremta dues novel·les: La mort lenta i La pell del món i tres llibres de poesia: Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània, l’escriptor de Navàs (Bages) Xavier Mas Craviotto ens sorprén aquesta tardor amb una col·lecció de relats sota el títol d’Animals inexpressius (l’Altra Editorial). Deu relats intensos a través dels quals l’autor, amb una gran capacitat expressiva i una maduresa destacable, es posa en la pell d’una galeria de personatges terriblement humans.

Xavier Mas Craviotto juga amb destresa amb diverses tècniques narratives que posa al servici d’un argument en el qual l’ésser humà i les seues passions i febleses és al centre.

El llenguatge és diàfan i precís, conté un lèxic ric. Mas Craviotto mostra una mirada aguda sobre les diverses realitats, complexes totes elles, que ens va descrivint. Ens pot paréixer en algun moment cru, perquè allò de què parla ho és, però mai no renuncia a un lirisme que porta amb ell una llum d’esperança, encara que aquesta siga filla del desencant i la frustració.

Els personatges protagonistes no sols són homes i dones adults, també hi ha xiquets i xiquetes, i fins i tot animals. Infants que són víctimes d’un món construït pels adults.

La majoria dels protagonistes s’han deixat arrossegar per la rutina, han donat per certes algunes coses que no ho són, de certes, i són víctimes del fracàs, de les fal·làcies que hem construït sols o entre tots i que assumim com a veritats inamovibles.

Són persones fràgils, porugues, desequilibrades, que s’oculten darrere de la màscara que s’han confeccionat intencionadament o no. Una màscara que de vegades odien i que voldrien arrancar-se, encara que sense ella es quedarien exposats davant d’un món cruel.

Com a lector, no puc ocultar que m’ha sorprés gratament la lectura d’aquesta col·lecció de relats. M’ha sobtat la joventut de l’autor i la seua gran maduresa a l’hora de parlar-nos sobre qüestions que un té la sensació que només el camí vital recorregut ensenya a molts.

Mas Craviotto escriu amb una gran lucidesa sobre temes com ara el desamor en una parella de llarg recorregut, el suïcidi, la pèrdua, l’amor, les malalties mentals, les relacions de pares i fills, el fracàs, el desencant, o la gran mentida que viuen el personatges públics, si es té en compte que l’èxit i la fama no són sinònim de felicitat i equilibri emocional.

Una col·lecció de relats construïts amb la precisió d’un rellotger experimentat, un orfebre de la paraula, que ens posen sobre la taula la condició humana i com aquesta actua segons la situació, el moment i els propis escenaris.

POAR LA SET

 

És el mateix pou d’on extraiem el líquid preciós que apaga la set que ens tortura que aquell d’on traiem la mateixa set? O potser és un altre pou el de la set de vida, de preguntes davant del fet luctuós de la mort, de la pau, de llibertat, de paraules, de música, el que espera que llancem el poal al seu fons? No ho sé. Només tinc clar que la set ens mou a buscar el pou de les respostes a multitud de preguntes, perquè aquestes ens remullen les genives, la llengua, el garganxó, els pensaments i que, des d’ací, brote la música intensa dels mots.

L’escriptora i documentalista Aina Riera Serra ens proposa en el seu darrer llibre, Poar la set, que ens adrecem cap a «la fossa de la pensa» i ens esforcem amb l’eina que ens faciliten els mots en anar a la recerca d’una resposta que en són mil.

Amb Poar la set, publicat per la valenciana Edicions del Buc, Aina Riera va obtindre el XLII Premi de Poesia Manuel Rodríguez-Martínez-Ciutat d’Alcoi. Un llibre format per quaranta-nou poemes de vers lliure. Una obra de gran riquesa lèxica, on l’autora crea imatges atrevides, suggerents i evocatives. Hi ha en la seua poesia una gran passió pel joc, el joc d’imatges, de paraules, però també per la força visual de la composició del poema sobre la pàgina en blanc, que en alguns moments l’acosta al cal·ligrama.

Temàticament, el llibre és divers. Hi podem trobar referències a Palestina, a la guerra d’Ucraïna, a experiències personals i alienes, a retrats i homenatges a alguns personatges de la seua vida.

Hi ha també grans dosis d’ironia i d’humor, i signes que l’acosten al llenguatge de les xarxes socials.

Aina Riera Serra té una gran capacitat per a crear un escenari amb una atmosfera concreta i uns personatges un tant peculiars. Llegim, per a comprovar-ho, poemes com ara Amic sentimental o Sang al Prípiat!, en aquest darrer trobem Putin tancat en el seu despatx del Kremlin amb una foto de quan era infant en les mans.

Trobe que en alguns moments Aina Riera Serra intenta, amb èxit, dessacralitzar certes qüestions i ho fa amb ironia i una naturalitat que desarmen el lector, com ara en el poema AI.

Poar la set és un d’aquells llibres de poesia que reclama diverses lectures, i això són punts al seu favor, ja que l’excés de claredat expositiva faria que l’abandonàrem en acabar-ne la primera lectura. Les diverses lectures que farem d’aquesta obra ens aniran descobrint un univers poètic personal, ric i intens.

PER A SABER D'AMOR

 

L’editorial mallorquina AdiA Edicions ha publicat l’obra poètica de l’escriptor d’Elx (Baix Vinalopó) Gaspar Jaén i Urban sota el títol Per a saber d’amor.

Gaspar Jaén, fill i net de palmerers, a més de poeta, és arquitecte i assagista. Sense cap mena de dubte, un dels membres més destacats de la generació dels setanta que amb aquest volum dona, no sé si provisionalment, per tancada la seua obra poètica.

Es tracta d’un recull de nou col·leccions de poesia, a les que suma diverses poètiques que al llarg del temps l’autor ha publicat. El llibre s’obri amb un estudi sobre la seua poesia signat per l’especialista en retòrica i teoria de la poesia Pere Ballart. Un estudi complet, exhaustiu, en el qual Ballart ens fa de guia a través de l’obra de Gaspar Jaén, destacant els trets distintius de la seua poesia i les seues influències, com també la seua evolució.

Des de les primeres pàgines Ballart ens diu: «... la veu del poeta ja tenia perfectament incorporats en un moment tan primerenc dos trets seus que seran d’allò més característics: el recurs indissimulat a l’autobiografisme [...] i la facilitat per a l’apòstrofe, que converteix la segona persona de l’amant [...] en un interlocutor que el poeta impreca i exalta a part iguals».

En l’obra poètica de Jaén trobem la vivència de l’amor, tal com el poeta l’entén, el sent i el viu, i la terrible experiència de veure com es van degradant els espais de la infància per a donar pas a uns paisatges urbans impersonals i anodins en nom d’un fals progrés. Hi ha el viatge i la seua mirada d’apassionat per l’urbanisme i l’arquitectura.

La poètica de Jaén té molt d’elegia, una elegia per la pèrdua i l’absència que el porta sovint a evocar el passat. També hi trobem la reivindicació d’una identitat individual i col·lectiva marcada pel territori, l’immens oasi al sud d’Europa que és Elx, pels camps de la seua comarca, els seus fruits, per la seua gent, perquè la poesia de Jaén està plena de paisatges que mai no estan buits, la seua llengua, que es va quedant arraconada, i la seua festa, la FESTA en majúscules.

Trobem també en els seus versos la família, la figura del pare, a la casa, en el seu hort de palmeres cuidat a la manera tradicional. Hi ha l’enyorança provocada per la pèrdua d’un amant, d’un ésser estimat, d’un paisatge del qual el poeta encara se sent part.

L’evolució de la poesia de Gaspar Jaén, des del seu primer llibre marcat per l’estètica de l’irracionalisme i l’experiencialisme, avança cap al realisme «per una clarificació, en tots els ordres, de l’expressió poètica».

La poesia de Jaén posa en dubte aquella famosa sentència del poeta portugués Fernando Pessoa: «El poeta és un fingidor», ja que la poesia del d’Elx naix de la seua veritat, de les seues vivències sentides, que no fingides.

Un volum que no pot faltar en cap biblioteca dels amants de la poesia.

MILAIGÜES

 

 

La poeta Mercè Estrela Tena (Catarroja, Horta Sud, 1958) ha publicat aquest 2025, a càrrec de l’editorial de Badalona Parnass Edicions, el llibre Milaigües, un títol que li va valdre el XL Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer que convoca l’Associació Cultural Vallgorguina i l’ajuntament d’aquest poble del Vallés Oriental.

Els poemes són acompanyats per les suggerents il·lustracions de Ramon Estrela i un pròleg de l’escriptora Imma López Pavia. López Pavia avisa el lector que el llibre «pren un sentit totalitari i presenta tots els recorreguts de l’aigua».

El volum està conformat per una col·lecció de vint-i-cinc poemes dividit en sis apartats més un poema introductori en el qual, en els seus versos, trobem el títol dels sis apartats. És aquest un poema format per un seguit de símils, una fórmula que tornarem a trobar en l’interior.

Una part de la superfície terrestre és aigua líquida, també en trobem en forma sòlida en forma de gel i gasosa en forma de núvols en l’atmosfera. Una part de la composició dels nostres cossos és aigua. És tal la seua importància en el planeta que aquesta roca que gira i gira sobre si mateixa i al voltant del Sol hauria de dir-se aigua.

Mercè Estrela Tena empra diverses formes poètiques per a parlar-nos de l’aigua, de la seua importància per a la vida, dels paisatges que genera la seua presència, del malbaratament que en fem, de la força i crueltat que exercim per a controlar les seues fonts i comerciar amb ella.

L’aigua dolça, potable, és un recurs escàs que en alguns llocs es paga amb la vida.

En els poemes de Mercè Estrela hi ha la contraposició constant entre l’aigua clara, beneficiosa, i l’aigua contaminada convertida en un verí. Entre el nord ric que la balafia i el sud pobre on és escassa. Entre un lirisme, que no per líric deixa de ser dramàtic en ocasions, on és capaç de crear escenes poètiques magnífiques, i l’antipoesia del llenguatge més tècnic. Entre l’aigua mansa, domesticada, que rega hortes i bancals i genera riquesa i qualitat de vida, i l’aigua brava que cau del cel i des dels capçals dels rius i barrancs ho nega tot i destruïx l’ésser humà i la seua obra. Entre la crítica social i el cant a la natura. Entre l’aigua com una font de memòria i com aquell element que arrossega fins al fons del mar tot allò que no volem.

Una mirada lúcida i crítica sobre el món que ens envolta i on l’aigua és el motiu però també l’excusa.

Un llibre sobre la força que l’aigua conté escrit abans de la dana d’octubre del 2024, a la qual l’autora assistí aterrida davant del desastre.

LES PÀGINES QUE HABITE

 

Les pàgines que habite (Editorial Neopàtria, Alboraia, 2024), de l’escriptor de Mutxamel (l’Alacantí) Borja Gómez, és a primer colp d’ull una col·lecció de narracions breus, però el seu autor va més enllà, és un exercici de llibertat creativa. Borja Gómez no es preocupa per l’extensió dels seus textos, ni si aquests es queden dins dels paràmetres establits per al relat, perquè salten la frontera entre gèneres literaris i prenen de vegades la forma d’un poema, d’un diàleg teatral, d’un aforisme o d’un apunt filosòfic.

El títol del llibre ens fa pensar que som davant d’un conjunt de textos on l’autor és el centre del relat i les seues emocions, els seus capteniments són la matèria sobre la qual escriu. Hi ha en les seues pàgines la presència tangible de la soledat. L’individu sol davant de la pàgina en blanc. Sol front a situacions de les quals li és, quan no difícil, pràcticament impossible d’escapar. La solitud el porta a qüestionar-se la pròpia condició humana.

És, però, també una reflexió sobre la creativitat i, en el seu cas concret, sobre la creació literària.

El llibre està molt ben organitzat en grups de relats, d’altra manera podria haver-se convertit en una mena de recipient de paper que fera aigua per tot arreu. Un continent caòtic, on naufragarien els lectors.

A pesar que el llibre ens puga paréixer un tant obscur i on, com un caragol, l’autor s’haguera replegat sobre el propi jo, en realitat Borja Gómez té present el lector des de les primeres pàgines i amb una primera frase que és en si mateixa un aforisme l’avisa: «Jo mateix, ací, ara, t’estic manipulant perquè canvies d’opinió». Un frase inquietant que pot resumir d’una manera maquiavèl·lica els darrers cent cinquanta anys de periodisme i de pensament literari. Però just en la pàgina anterior, a través d’una cita de Jesús Tusón, l’avís és per a ell mateix: «Pocs fums, senyor poeta: sou tan humà com qualsevol». Un avís, una norma, que té present l’autor i una pista per al lector en el sentit que tot allò amb què es trobarà a continuació naix de les complexes emocions d’un ésser humà, un escriptor, que posa en crisi els seus personatges, alguns dels quals semblen ocultar sota la seua màscara el mateix Borja Gómez, per a parlar-nos de la vida. Borja Gómez convertix el lector en un espectador de primera fila de les realitats que ell exposa.

Al final comprenem que l’autor troba en la literatura un camí de salvació i ens convida a recórrer-lo.