dimarts, 14 de juny de 2022

EL SOMRÍS TRIST DE SYLVIA PLATH

 


José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964) és un d’aquells escriptors que des dels seus inicis, a finals de la dècada dels huitanta del segle passat, havia publicat només en llengua castellana, la seua llengua materna, però l’any 2008 s’obri a escriure i publicar també en llengua catalana, aportant a la nostra literatura amb el pas del temps una obra personal i sòlida.

García Herrera és un escriptor dual, versàtil, amb una gran creativitat, amb domini de l’ofici i un gran coneixement de les diverses tradicions literàries de què es nodrix.

Fa uns dies, després d’haver presentat la nit anterior en una llibreria de la ciutat de València i camí de la ciutat on residix, es va aturar en el meu poble i vam poder conversar durant una llarga estona. Abans de continuar el seu viatge, em va regalar tres dels seus darrers llibres de poesia: El pinzell de les ànimes (Parnass edicions, 2020), un magnífic exercici amb el qual aprofundix en la relació del món de la pintura i la poesia; Crònica de pluges (Edicions Documenta Balear, 2017), un llibre que em va captivar des de la primera pàgina, amb una poesia reflexiva, intensa, on es mostra preocupat pel pas del temps i les absències amb les quals es va omplint la nostra vida; i la seua darrera novetat, publicada per l’editorial valenciana Pre-textos i amb la qual va obtindre el I Premi Internacional de Poesia Francisco Brines, 2021, El somrís trist de Sylvia Plath.

La vida i obra de Sylvia Plath, una de les màximes exponents de la poesia nord-americana del segle xx, tot i la seua tràgica desaparició als trenta anys, servix a García Herrera per abordar qüestions tan delicades com ara els traumes personals, la malaltia mental, les obsessions i el suïcidi. D’una manera delicada, ens endinsa en la biografia de l’autora i en la seua obra. Una dona amb una mirada introspectiva (mira cap endins i es busca per a entendre’s), intel·ligent i dotada d’un talent excepcional per a la creació literària des de menuda.

García Herrera reflexiona sobre els fets traumàtics que li va tocar viure a Sylvia Plath i com la mort del seu pare va marcar la seua vida, com la fragilitat emocional va afectar la seua obra, ens parla dels intents de suïcidi i del desenllaç final. Però no estem davant d’una crònica feta a pinzellades poètiques d’un mitòman que vampiritza un clàssic, no. Encara que podem seguir a grans trets els fets més destacats de la biografia de Plath, la reflexió de García Herrera està feta des de l’admiració i el respecte sobre el patiment interior d’un ésser humà que lluita per sobreviure muntat en una muntanya russa emocional. Un ésser humà ple d’interrogants, de conflictes interns, que busca respostes i solucions, llum al bell mig de la foscor amb la qual crear un contrapés imprescindible per a mantindre l’equilibri que l’allunye del naufragi. La tristesa que mostra el somrís de Sylvia Plath és la d’aquella persona que se sap protagonista d’una tragèdia.

dimarts, 7 de juny de 2022

EL TERCER TOC

 


El doctor en Sociologia i periodista Toni Mollà (Meliana, 1957) acaba de publicar en Vincle editorial un nou dietari, El tercer toc, que en l’interior subtitula Proses híbrides. Els dietaris són això, un perfecte contenidor que tenen com a lligam el jo i el pas dels dies, on l’autor pot anar saltant-se amb llibertat els límits entre la ficció i la no ficció, la prosa i la lírica, tantejant els camps de l’articulisme, el reportatge, el retrat, l’apunt filosòfic, el relat de diversos viatges, la nota sobre gastronomia, l’aquarel·la d’un paisatge rural o urbà, la ressenya literària, la crònica d’un temps passat, l’anècdota, la memòria... Tot això i més ho trobem en el nou llibre de Mollà, que és una reivindicació i un petit homenatge als híbrids no tan sols de la prosa, sinó dels personatges que com ell mateix són i es consideren híbrids culturals.

Per als que som de poble com Toni Mollà, el toc de les campanes forma part del nostre paisatge sonor diari i, per tant, sabem que amb el tercer toc s’inicia el ritual. Toni Mollà comença una nova etapa de la seua vida en jubilar-se, i amb ella una nova manera de veure les coses marcada pel dolor d’un món que va desapareixent i uns amics que es van acomiadant per a sempre. Però abans, com l’eco dels dos tocs primers, ens detalla els seus darrers anys, el daltabaix personal que va significar per a ell el tancament de la Radiotelevisió Valenciana, el temps d’incertesa laboral i d’atur, la falta d’expectatives sòlides, els darrers dietaris publicats, i com aquest que tenim entre mans hi lliga.

El tercer toc és un dietari que abasta un any sencer de la seua vida, encara que Toni Mollà sovint ens trasllada a diversos moments del passat. Com tot dietari, és un autoretrat on l’escriptor destaca uns trets de la seua personalitat i n’oculta d’altres, ningú vol eixir desafavorit en una foto. És també el retrat del seu món, Mollà és membre d’una generació que porta tatuada en la seua biografia la paraula canvi, en el sentit polític, social, cultural, tecnològic... i no sempre per a millor, per favor no siguem ingenus.

Toni Mollà domina els diversos registres que empra. M’ha captivat d’una manera especial per la seua capacitat de reproduir el llenguatge col·loquial de la seua comarca, que és també la meua.

En el llibre trobem la mirada de l’intel·lectual d’esquerres, la del viatger, la de l’aficionat a la bona taula sempre compartida amb amics i amigues, el lector de premsa i el de llibres, compartim el gust per autors com els nord-americans Philip Roth i Richard Ford, i ens oferix la seua visió sobre diversos aspectes de la seua obra. I l’aficionat al futbol i en especial al club blaugrana.

Com a contrapunt, trobem fragments d’un dietari del seu alter ego, Josep Orts, amb algunes de les reflexions més crues i alhora lúcides sobre la vida que hi ha en el llibre

Amb el tercer toc comença un temps amb nous rituals, en el qual, a pesar de tot, esperem que la vida ens sorprenga positivament i ens oferisca moments de felicitat mentre anem fent el darrer tram del camí i el recompte dels amics absents i els dies que no tornaran.

dilluns, 23 de maig de 2022

ELS MORTS DE LA NOSTRA VIDA

 


Per molt que ens agrade la soledat, cap ésser humà no es pot transformar en una illa. És més, m’atreviria a dir que aïllar-se de la resta del món és impossible sense acabar inventant-se algú amb qui compartir les hores. Som part de i en part som la societat que ens envolta. La nostra vida s’entrecreua amb la vida d’altres persones amb les quals, d’una manera o altra, ens relacionem. Som actors i espectadors.

El pas del temps fa aparéixer i desaparéixer personatges de l’escenari del nostre món i anem acumulant absències, tantes que amb elles podríem reconstruir etapes senceres del nostre passat.

La memòria és una admirable i emocionant màquina del temps, en tirar del cap d’un fil s’encén una espurna i de colp i volta torna el passat amb el paisatge i el paisanatge que el va habitar.

És sabut que l’escriptor d’Otos (la Vall d’Albaida) Joan Olivares té una esplèndida màquina del temps. És un home preocupat per la condició humana. Sap escoltar i quan escolta està pendent d’allò que li diuen, com li ho diuen i quines paraules i expressions són emprades. Olivares té una fabulosa capacitat per a narrar, per a capturar l’atenció d’aquell que el llig, però també d’aquell que l’escolta. En ell saps que, per simple que siga la història que et conta, el seu estil té l’essència de l’antiga màgia dels rondallaires.

Bromera, en la seua col·lecció L’Eclèctica, ha editat el llibre de Joan Olivares Els morts de la nostra vida. No estem davant d’un llibre de relats ni d’una novel·la, sinó d’una llarga galeria de personatges que en un moment o altre formaren part de la vida de l’autor. Uns personatges singulars amb una petita o gran història darrere, de vegades quasi anecdòtica, d’altres còmica, sovint dura i tràgica. La vida d’un s’entrecreua amb la d’un altre, dins del petit món rural que habiten, i es crea una xarxa amb què l’autor pesca una monumental fotografia en color sépia d’un poble i d’un temps que foren en part els seus. En tots els relats hi ha, com no, una certa ironia marca de la casa, però també amor i tendresa.

En Els morts de la nostra vida trobem el desig de recuperar el passat, que no sempre va ser millor, així com un magnífic exercici d’estil gràcies al qual Joan Olivares recupera la llengua oral de la Vall d’Albaida, la transforma en llengua escrita i, sense perdre pel camí el sabor alegre i col·loquial que la caracteritza, crea un model versemblant, ric i viu.

dilluns, 16 de maig de 2022

A DUES VEUS

 


Josep Sou és el pseudònim del poeta, doctor en Belles Arts i especialista en poesia experimental Josep Pérez i Tomàs.

A dues veus (Onada edicions, 2022) és el llibre amb el qual aquest veterà escriptor d’Alcoi va obtindre el 25 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles.

A diferència del que alguns podrien pensar, no estem davant d’una obra situada estèticament en les darreres avantguardes. Recordem que Josep Sou ha realitzat nombroses performances i ha escrit sobre l’obra del poeta Bartolomé Ferrando i sobre el pintor Antoni Miró. Som davant d’un llibre de poesia, on les paraules conformen un discurs diàfan, que busca la bellesa amb la creació d’imatges poètiques, però també pretén transmetre un missatge basat en l’experiència de l’autor, en aquest cas l’amatòria.

En A dues veus Josep Sou ens parla del desig que sovint va de la mà de l’afecte, del lliurament a l’altre. L’amor viscut a través dels cinc sentits, l’amor que són suggeriments, llenguatge no verbal, sensualitat, paraules a mitja veu i panteixos ardents. L’amor i el desig viscuts durant anys, evocat en la maduresa per la memòria. Sé que és una obvietat dir-ho, però com que tinc poca vergonya ho diré: recordar és fer literatura. No hi ha cap cronista fidel que siga capaç de parlar d’una única veritat en escriure sobre una relació, ni cap notari de fer un escrupolós inventari de totes les carícies, de totes les mirades, dels besos que es donaren i els estímuls que mogueren cada encontre. Així i tot, el poeta s’arrisca i ho intenta.

Josep Sou, en plena maduresa creativa i vital, més savi i amb més ofici que mai, ens oferix una col·lecció de poemes d’extensió i factura diversa, d’una qualitat envejable, escrits amb una veu personal, amb un llenguatge ric, assajant-se en les formes i el contingut, un contingut gens banal.

Uns poemes que són producte de la complicitat que demana sempre una relació d’afecte i d’atracció física. Un amor que perdura en el temps perquè és capaç de reinventar-se una i altra vegada, sortejant els esculls que la quotidianitat posa al seu davant. Un amor que es nodrix amb el contacte i amb el record.

Desig i memòria, la poesia naix d’un desig de memòria per tal de superar el desamor, el pas del temps i la por terrible a la mort. «Les paraules, ara abocades, tan llamineres, / insinuen armes poderoses; dolces relíquies/ que tot ho han se servar». Amén.

dijous, 7 d’abril de 2022

EL LLAMP EN LA LLUERNA

 


El diccionari ens diu que la paraula lluerna, a més d’un coleòpter o un peix teleosti, o un infant que a les nits encara està despert, és una obertura practicada al sostre o a la part alta d’una paret i generalment guarnida de vidres, que servix per a donar claror a l’interior. Aquesta és l’accepció que el poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Guillem empra en el títol del seu darrer llibre de poesia, El llamp en la lluerna (Perifèric Edicions, 2021), una imatge poètica impactant que trasllada al lector la intensitat de l’enlluernament sobtat que l’esclat de la llum provoca: «El llamp en la lluerna, / l’explosió inesperada de la llum: / l’estupor de l’ull / quan el cos es despulla / entre les migranyes de d’intempèrie».

El llamp en la lluerna és un llibre unitari, de quaranta-dos poemes, escrit durant un temps concret, l’etapa de confinament i postconfinament provocada per la pandèmia; però no heu de patir, no és un altre llibre que ens parla sobre la reclusió, la malaltia, la por a la mort... Ramon Guillem escriu sobre l’amor, el desig, l’emoció que desperta en ell el cos de la persona estimada... Poemes en vers lliure, on l’autor, amb un ritme intern precís, ha construït en cada estrofa símils i metàfores d’un lirisme ubèrrim, que no barroc, amb un lèxic cuidat i elegant.

Ramon Guillem és un dels poetes de l’anomenada generació dels huitanta, des del meu humil punt de vista, més interessants i a qui sempre em convide a tornar a llegir. Un poeta que coneix i estima l’ofici de buscar la bellesa a través del llenguatge, un home sensible i amb una enorme curiositat intel·lectual.

A més de la literatura, la seua altra passió és la música i d’una manera especial les composicions de Gustav Mahler. Ramon és dels qui pensa que un bon poeta ha de tindre una bona oïda musical. La música és present en tots els seus llibres i els seus poemes, que pareixen descansar lliures sobre les línies d’un pentagrama, conformant petites composicions musicals. Només encetar la lectura d’El llamp en la lluerna trobem en el primer vers la paraula poema i en el segon la paraula música. Tanca el llibre la paraula llum, que junt amb la seua antagonista, ombra, també són mots habituals en els llibres de Guillem.

En alguns moments el llibre agafa el to d’un cançoner: «Cuida’t, amor, dels botxins de la lluna... / Cuida’t, amor, / dels escurçons / que enverinen...», d’altres el to s’acosta al d’un dietari o ens descriu amb detall mil·limètric un instant: «Escrius / mentre l’udol del vent / travessa fred pel finestral».

El llamp que apareix en la lluerna és el de l’amor i el desig, la seua llum intensa il·lumina la vida del poeta, encén el foc, les seues flames omplin d’ombres les parets i dansen sensualment amb ell. «Ara tu ets el meu poema» i vida i literatura es barregen i es confonen.

El llamp en la lluerna és un llibre que guanya en cada nova lectura. Escrit amb una veu personal i ben definida, amb poemes d’aquells que acabes fent teus per a sempre: «Com un sol amagat, com una estrella / remota, és ara el desig / l’únic refugi en la penúria». «I vine, amb nosaltres, / al temps en què les campanes / tocaran de nou a foc».

 

dilluns, 28 de març de 2022

VINT-I-QUATRE

 


El veterà escriptor barceloní Xavier Martín Arruabarrena ha publicat recentment un nou llibre en l’editorial valenciana Neopàtria, Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (Hogeita lau hitz Euskal Herriari buruz). Arruabarrena inicià fa set anys una relació fructífera amb l’editorial d’Alzira que l’ha portat a publicar en el seu catàleg tres llibres de poesia: Trencadís nocturn i altres inèdits (2015), Arquitectures (2019) l’esmentat Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (2021) i també el llibre de relats Calaix de sastre. Contes i narracions (2018).

Vint-i-quatre paraules de la llengua basca servixen al poeta per a iniciar un viatge des de la seua pàtria, Catalunya, a la màtria dels seus avantpassats per via materna. Un viatge que és, per una banda, un retorn a la infantesa, una retrobada tendra, emotiva, amb la figura de la mare «mirada i somrís», importantíssima sempre i d’una manera especial en aquells anys de descobertes; i per una altra, un homenatge al país i la llengua dels seus ancestres.

Martín Arruabarrena construïx els seus poemes amb elements que provenen de la narrativa de no ficció, del dietari del viatger i de les memòries de l’home madur, però també d’elements propis de la cultura popular com ara les cançons, les dites i els refranys.

Són poemes extensos en els quals el poeta s’assaja evocant al detall olors, sabors, sons i llum. Sap gestionar els sentiments que li genera cada record, sentiments, o una emoció que es llig entre línies.

Té una gran capacitat descriptiva per a parlar-nos del paisatge i de les tradicions. I amb tot això reconstruïx un univers de fa més de seixanta anys que encara perdura en la seua memòria. La memòria, filla dels seus sentits, i la paraula que ha convertit un país en literatura.

El poeta ens parla d’una geografia, però també d’una gent, dels llauradors, carboners, pescadors, de la seua manera de relacionar-se entre ells i amb el seu entorn. D’una gent que ha assumit amb naturalitat una cultura i una llengua, unes tradicions a què no volen renunciar. El poeta, a pesar de la seua catalanitat, o potser perquè també se sap part d’un poble petit, se sent lligat amb un cordó umbilical invisible a Euskal Herria, a través del qual alimenta la memòria dels éssers estimats que ja no són entre els vius.

Gràcies a la lectura d’aquests vint-i-quatre poemes el lector viatjarà a Euskal Herria i descobrirà l’ànima d’un país, la seua llengua, la seua cultura, i ho farà de la mà i els cinc sentits d’un home honest, tendre, equanim, enamorat que enyora i recrea amb ofici de col·leccionista de mots, de constructor de metàfores, l’univers dels seus avantpassats.

 

dimecres, 23 de març de 2022

A MOSSOS

 


A mossos és una col·lecció de poemes en prosa que Francesc Pastor i Verdú (Mutxamel, l’Alacantí, 1962) ha publicat en la col·lecció Ossos de Sol de l’editorial de Calonge (Mallorca) AdiA edicions. El llibre, prèviament, havia obtingut el XXXV Premi Bernat Vidal i Tomàs, amb un jurat de luxe format per Antònia Vicenç, Miquel Cardell i Ponç Pons. El menorquí Ponç Pons és un poeta l’obra del qual ha tingut la capacitat de seduir-me i emocionar-me, però ara no ve al cas parlar-ne ni evocar l’única vegada que he pogut parlar amb ell. Qui ens ocupa és el mestre, poeta i animador poètic (forma part del grup de difusió de la poesia Dilluns poètics) Francesc Pastor i Verdú. Com quasi tots els poetes de la seua generació, s’ha vist obligat a participar i guanyar algun certamen literari per anar editant la seua obra. Així, en el seu currículum trobem guardons com ara el Premi 9 d’Octubre de Sant Vicent del Raspeig, el Premi Joan Valls d’Alcoi, el Premi 25 d’Abril de Benissa, el Premi Marc Granell d’Almussafes o el Premi Ciutat de Torrent. No soc massa partidari dels certàmens literaris, a mi em solen crear ansietat i estrés, i no hi participe per recomanació mèdica. Trobe que hi ha un excés en el nostre país de certàmens literaris i en especial de poesia, però no és aquest el lloc i el moment per a parlar-ne.

El llibre és d’una coherència ètica i estètica remarcable. El poeta es mostra eclèctic a l’hora d’elegir els autors de les cites que empra per a obrir-lo i encapçalar cada apartat, JCF Holdërlin, Sant Vicent Ferrer, Antonio Gamoneda, el poeta de la seua generació Miquel Martínez i el cantautor anglés Peter Gabriel. Està concebut com una simfonia musical, el so i el ritme que imposen les paraules, ben conjuntades, creen la melodia necessària per al seu funcionament. És dividit en tres parts, Introducció al vent, amb sis poemes, el primer del qual porta com a títol Obertura: «a mossos, aquesta pàtria a mossos, com una inspiradora ironia...», i el darrer Finale: «no hi ha massacre més gran que aquesta desmemòria de la paraula». Després s’obri la part més extensa, el vertader moll de l’os del llibre, Pàtria apocalíptica, amb trenta-huit poemes, set dels quals titulats Souvenirs. Tots els títols són molt suggerents i en conjunt són una mena d’itinerari que guia i conduïx el lector, així hi trobem mots clau com ara rastres, paratges, indicis, sediments, residus, lamentacions, herència... Hi ha també dos petits breviaris, dues pregàries, precs a un àngel, potser l’esperit personal que com un déu romà de la llar guarda la nostra casa i els qui l’habitem.

A mossos és un llibre que no podem llegir pegant grans bocins, ens cal mastegar i digerir pausadament els versos per tal d’assaborir la riquesa d’imatges que conté. Unes imatges que Francesc Pastor Verdú ha anat construint sobre el pentagrama i que en fer-se so dibuixen el mural de dubtes, emocions i certeses del poeta.