divendres, 15 de juny de 2018

VESTALS DE ROMA



L’any 1985 l’escriptora de Tavernes de la Valldigna Encarna Sant-Celoni rebia el prestigiós Premi de Narrativa Joanot Martorell, que atorga l’Ajuntament de Gandia, per la novel·la Vestals de Roma.
Trenta-tres anys més tard, i després d’haver conformat una obra sòlida en el camp de la novel·la, la narrativa breu, la poesia i fins i tot de la traducció literària, Encarna Sant-Celoni reedita en la col·lecció Lo Marracó, de l’editorial ilerdense Pagès editors, Vestals de Roma, una novel·la breu, intensa, carregada de sensualitat i de lirisme on el tractament del llenguatge és un dels principals protagonistes.
Sant-Celoni és una dona de fermes conviccions feministes que al llarg de la seua trajectòria com a ciutadana, com a activista cultural, com a escriptora i traductora, ha lluitat d’una manera permanent i decidida per visibilitzar l’aportació que les dones han fet a la societat i en especial a la cultura, reivindicant la seua obra i el lloc que es mereixen en la història de la literatura. L’any 2016 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va reconèixer la seua tasca, la seua dedicació, el seu esforç com a escriptora i com a lluitadora en la defensa de la igualtat de gèneres atorgant-li la Lletra Lila.
Aquesta preocupació pel paper que les dones han ocupat en la societat l’ha duta primer a prendre consciència i després a revoltar-se i lluitar amb totes les armes al seu abast per tal de revertir-lo. Una lluita, un interés que és present en tota la seua literatura i d’una manera especial en Vestals de Roma, un relat en el qual la seua protagonista, Eumàquia Fúlvia Crocina, una patrícia de la Hispània Citerior, ens mostra els diversos papers que la societat romana feia interpretar a les dones, segons la seua classe i condició.
Com a espectador privilegiat, el lector assistirà a diferents moments de la vida d’Eumàquia i serà testimoni de la seua relació amb el pare, el marit, la família, amb l’imperi. La novel·la, per una banda, és el relat d’un viatge temporal, el que va des de la infància a la maduresa de la protagonista, però també de diversos viatges geogràfics que la portaran de Diànum a Tàrraco, passant per Saetabis, Valentia, Sagúntum i Dertosa. Pel camí, Sant-Celoni ens explicarà detalladament aspectes dels usos i costums de la societat hispanoromana. Subratllant la situació de les dones que es troben sotmeses als capritxos d’un llarg escalafó de patriarques que arriba fins a l’emperador, homes que juguen amb elles i amb les seues vides com si foren simples objectes.
Eumàquia es rebel·la i busca la manera de viure sentint el menys possible el pes del poder patriarcal. La novel·la, marcadament historicista, està impregnada d’una gran sensualitat i erotisme que arriba a coprotagonitzar gran part del relat. En cada escena descrita hi ha força, intensitat, passió per la la bellesa, amor a la llibertat i una voluntat manifesta de gaudir amb intensitat dels petits i grans plaers que ens oferix la vida, que van des de la gastronomia fins al sexe.

divendres, 8 de juny de 2018

CANTA CANALLA



Havia sentit parlar de cinema familiar, una etiqueta sota la qual se’ns oferix tot un seguit de pel·lícules de diferent gènere que poden gaudir les diverses generacions d’una mateixa família. Relats sovint festius i on l’absència de sexe i violència respecta la innocència dels més menuts de la casa. Mai, però, no havia sentit parlar de música familiar, supose que, com las «meigas, haberlas, haylas». Música que com altres disciplines, com ara la literatura, està emparentada amb productes pensats per als infants però que també té components que atrapen i seduïxen als adults, fins i tot els més seriosos i exigents.
Amb aquest objectiu s’ha presentat enguany en públic el quintet musical valencià Canta Canalla i ho ha fet amb un primer cedé amb el mateix nom.
Al capdavant del grup trobem dos escriptors, el poeta Eduard Marco, amb una obra sòlida al seu darrere, i el narrador, especialitzat en literatura infantil, Ferran Bataller, tots dos responsables de les lletres dels diversos temes que conformen aquest primer treball discogràfic. Completen la banda Paco Arroyo, un home amb una llarga trajectòria com a sonidista, cantautor i electroluthier i responsable, junt amb Edu Marco, de la composició i adaptació musical, Javi Vega, que ha estat vinculat a creacions originals de teatre, dansa i circ, i Carme Laguarda, que fins ara ha estat la gerent del desaparegut segell discogràfic Mésdemil i que actualment col·labora amb el programa Territori Sonor d’À Punt ràdio.


Canta Canalla és un grup musicalment eclèctic, no té cap dèria més que la d’entretindre, divertir, fer ballar un públic intergeneracional, tant capaç de crear el tema principal d’una sèrie de superherois com un bolero suggerent, enyoradís, que invita a un ball lent, un tema perfecte per a un crooner hortolà que sota els fanalets canta al bell mig de la plaça del poble a la lluna de València.
En aquest primer disc podem trobar adaptacions personals del famós Bolero de l’Alcúdia, tangos, cançons amb tocs de pop, de rock, pop, country, balades i fins i tot una cançoneta de bressol en la qual qui demana poder dormir és el pare.
Cançons escrites amb un gran sentit de l’humor, un humor amb picades d’ull als infants, però també als adults. Un humor per a tots els públics amb concessions a la ironia i, com no podia ser d’una altra manera, a la tendresa.



dimarts, 29 de maig de 2018

"L'INTERÉS PER LA LLENGUA DELS VALENCIANS"



El segle xx ha estat una centúria marcada per les profundes transformacions de tota mena, socials, econòmiques, culturals, etc. A l’Estat Espanyol, més de la meitat d’aquest segle ha estat governat per dictadures militars, la de Miguel Primo de Rivera i la del general Francisco Franco, sense oblidar la breu dictablanda de Dámaso Berenguer, i l’altra meitat per democràcies tutelades per l’exèrcit i/o sustentades sobre un sistema d’interessos econòmics anomenat caciquisme.
Mals anys per a la llibertat i per a la pluralitat ideològica, lingüística i cultural. Mal temps per a sembrar amb la mirada posada a curt o mitjà termini. Així i tot, al llarg del segle xx va haver-hi gent que no sols es va interessar per la llengua dels valencians, sinó que fou capaç d’acabar, per una banda, amb l’anarquia gramatical existent i des d’ací desenvolupar tot un seguit de projectes que venien a omplir buits importants sense els quals no es podia garantir el futur de la llengua. I ho feren aprofitant per una banda l’impuls de la Renaixença i per una altra el camí obert en aquest sentit des d’altres territoris amb els quals compartim llengua.
El doctor en filologia Josep Daniel Climent acaba de publicar un llibre, L'interés per la llengua dels valencians, en la col·lecció Odissea de l’editorial Llibres de la Drassana on reivindica els personatges que ho feren possible, ens parla d’algunes de les obres més importants i ens detalla alguns dels fets més significatius d’un valencianisme subterrani i tolerat només com una nota folklòrica i regional.
Josep Daniel Climent, amb un llenguatge volgudament àgil, intencionadament divulgatiu, sense emborratxar-nos amb dades, ens dóna notícia d’una gent que per damunt d’ideologies i d’interessos de classe compartix una gran estima pel país i un objectiu: recuperar i dignificar l’idioma, així com preparar el terreny perquè arribat un temps més propici les noves generacions de valencians no partisquen del no-res per a normalitzar les seues llengua i cultura. Un treball anònim fet de vegades al mig de la foscor i amb un escàs ressò social. Així i tot, aquestes persones foren capaces de consensuar una normativa, les Normes del 32, que debilitaren les vel·leïtats secessionistes i que significaren un sòlid punt de partida. De crear gramàtiques, vocabularis i diccionaris de tota mena, de formar mestres, etc.
Josep Daniel Climent ha compartimentat el llibre, un ampli ventall d’articles, en tres grans blocs: Personatges, Llibres i Fets, i amb pinzellades precises ens fa un retrat de l’univers valencianista i de la seua evolució al llarg d’un segle complicat, la qual cosa el convertix en una obra d’obligada lectura per als valencians del segle XXI.
Un llibre que valora i alhora honora unes generacions de valencians que des de la foscor i el silenci foren capaces de no defallir i de traçar un rumb que nosaltres només hem hagut de seguir i aprofundir, que no és qualsevol cosa.


divendres, 25 de maig de 2018

EPÍLEG



Mangi il pane in solitudine per far merenda.
Un'anarchia di libri,
di polvere e di fogli accartocciati
ti circonda senza annegarti,
l’ordine del disordine, lo sai già.
All’improvvisso ti prende il desiderio
di versare qualcosa che porti dentro
e con l’argilla della memoria
e il tornio della fantasia
cominci ad alzare
l’anfora che tratterrà
il liquore in agrodolce
di ciò che dici la tua letteratura.
Come in un incantesimo
appare uno specchio nel mezzo della stanza.
La gatta, che dorme vicino a te, si sveglia
e dopo il rituale noioso
di sbadigliare e sgranchirsi con eleganza
si avvicina curiosa, sente l’odore e struscia il suo manto,
dopo lo attraversa come uno spettro.
Ti alzi spaventato e vai a cercare il felino,
sono troppi anni che condividi solitudini
per poter perdere un compagno di viaggio.
Attraversi il vetro liquido
e ti trovi all’altra parte
con una geografia che ti è familiare:
un paese, un mondo che hai costruito
reinventando, ricreando la verità.
Cammini per le strade, la realtà si disegna
tra i selciati immaginari
e vedi come la gatta entra in una casa.
La segui, attraversi la soglia,
nel mezzo della stanza c’è una tavola apparecchiata,
ti siedi, la gatta ti tocca
le gambe dei pantaloni, miagola,
qualcuno dalla cucina ti chiede: sei già tornato?
e non stai dando alcuna risposta.
Suonano le campane della chiesa.
La casa era piena di gente
che si siede attorno a te e ti dice:
-Ben tornato, di nuovo, Pouet.

****
Traduzione di Josep Dionís Martínez



dimarts, 22 de maig de 2018

QUÈ SAPS DE VIDAL PALAU?



Eduard Penadés és l’únic membre del consell de redacció d’un diari digital valencià si no hi comptem el director. Els canvis tecnològics han afectat d’allò més els darrers anys el funcionament dels mitjans de comunicació, sobretot la premsa en paper, i encara a hores d’ara no sabem quins camins prendran en el futur. A pesar de tot, Eduard és un periodista de la vella escola, amb un aire de detectiu privat. Un dia rep una telefonada del director del diari i, a boca de canó, li pregunta: «Què saps de Vidal Palau?», i tot seguit li encomana que faça la crònica del funeral d’aquest personatge que tindrà lloc en una localitat turística valenciana. El problema rau en el fet que Vidal fa trenta anys que és mort i soterrat. Només assistint al sepeli i parlant amb els amics del difunt Eduard traurà l’aigua clara.
El novel·lista d’Algemesí (Ribera Baixa) Vicent Borràs, en Què saps de Vidal Palau? construïx un relat àgil, dinàmic, amb una tensió narrativa que no decreix en cap moment, i on ha estat capaç de modelar personatges ben definits i amb un passat que els dota d’una gran força i versemblança. També ha sabut adoptar altres personatges de la realitat, tot encaixant-los perfectament en la narració. Estem davant d’un autor en plena etapa de maduresa, un escriptor que coneix el seu ofici, que té una trajectòria important i reconeguda i que ha anat creixent i millorant com a escriptor amb cada nou lliurament de la seua obra.
Què saps de Vidal Palau? és per a mi el seu millor llibre. Una novel·la on trobem un autor amb una gran seguretat, amb una veu pròpia i amb una gran capacitat de seduir el lector des de la primera frase.
Eduard Penadés sap que Vidal Palau Gilabert fou un professor i poeta valencià que emigrà a Barcelona i acabà sent un membre destacat de la generació poètica dels cinquanta. Fou amic dels germans Ferrater i íntim de Manuel Vázquez Montalbán, aquest darrer amb un paper fonamental en bona part dels fets que ens narra l’escriptor d’Algemesí.


Vicent Borràs reflexiona sobre la relació de l’autor amb la seua obra, però també amb la crítica i el públic, sobre l’ensenyament, les relacions d’amor, de pares i fills i de parella, de l’amistat, també ho fa sobre la culpa, i d’una manera destacada sobre la identitat personal. I ho emmarca tot en el període gris d’una Barcelona provinciana sota la bota de la dictadura franquista, on, a pesar de tot, hi ha qui estima, viu i escriu amb plena llibertat.
El llibre no conté només l’explicació sobre qui fou Vidal Palau i sobre què el va portar a prendre la decisió de desaparéixer del mapa trenta anys abans de la seua mort. Vicent trau de la seua palestra altres personatges sobre la vida dels quals reflexiona com ara la dona francesa de Palau, que en realitat és jueva i nascuda a Polònia, o potser no, i el seu sogre, un republicà valencià exiliat que deixa de ser-ho per a convertir-se en un ciutadà de la República francesa.
Vicent Borràs reconstruïx el passat de Vidal Palau, ens posa dins del seu cap, alhora que ens parla del present dels membres de la seua família, que deixà enrere, una filla que no acaba de saber qui és, una esposa entrada en anys i a les portes d’una demència senil que farà que siga impossible reconstruir la seua pròpia identitat.
Borràs ha escrit un llibre d’aquells que eixe dos per cent de lectors que llegim habitualment en valencià no podem deixar passar de llarg.


divendres, 18 de maig de 2018

ICH ERINNERE




Ich erinnere die Lieder
die die langen Karawanenzüge begleiteten
bei der Eroberung eines weissen Raumes,
und erneut lastest auf mir die Schwere jeden Wortes.

Ich wandere Tag und Nacht durch eine erdachte Landschaft
dabei denke ich an die zerknüllten und in den Müll geworfenen Stunden,
auch an jene in denen Wesen Leib und Seele annahmen
mit deren ich das schmieden wahrtaft wirkender Scheinwelten spielte.

Ich erinnere und lecke meine Wunden wie eine alte Katze
die sich hochnässig und überheblich weigert, Niederlagen einzugestehen.

Ich erinnere und schreibe rachsüchtig mit Katzenklauen.

***

Traducció de Mar Monsonís i Michael Platz

dilluns, 14 de maig de 2018

BARBARITATS




Barbaritats, sextet musical de la comarca valenciana de la Costera, després d’uns anys de funcionament ha decidit donar un nou pas i acaba de publicar el seu primer treball discogràfic sota el mateix nom del grup. Com moltes de les bandes que comencen, s’han autoeditat el disc i l’han finançat a través d’un micromecenatge.
Fa uns quants anys vaig tindre la sort d’escoltar Barbaritats en directe i en format acústic en diverses ocasions, i fins i tot interpretant els seus temes sense micròfons ni aparells elèctrics durant la presentació d’un llibre de poesia, i ja aleshores la seua qualitat em va sobtar d’una manera positiva. Des d’aleshores la banda ha madurat i crescut, consolidant un repertori propi del qual ens oferixen ara set cançons d’autoria pròpia, exceptuant la lletra de la que obri el disc, Pluja, un poema intens i descriptiu d’un moment de soledat del qual és autor l’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal.



Barbaritats, en aquest primer treball, ens brinda ritmes que van des del rock and roll clàssic a l’estil de Chuck Berry fins al funky a l’estil de James Brown, passant pel pop-rock i fins i tot pel metal. La banda fa de l’eclecticisme el seu segell personal. Posseïx un estil fresc, dinàmic, descomplexat, així com una gran capacitat per adaptar les seues cançons a diferents formats a l’hora de tocar en directe. Els he vist com a duet, com a trio i com a quartet en acústic, i a través de les xarxes socials amb els sis membres de la formació en elèctric.
La veu la posen Àngels Vidal, rica en matisos, potent, ben educada i capaç d’adaptar-se a estils diversos, i Ramon Rodenas, més diàfana, popera i càlida, capaç d’acomodar-se sense massa esforç al funky, al hardcore o al rock and roll.
El disc ha estat enregistrat i masteritzat a LR Estudis de Manises i del disseny de la carpeta s’ha encarregat Cesc Roca. Només he d’assenyalar d’una manera negativa que he trobat a faltar una mínima fitxa tècnica en la carpeta que em donara més informació sobre els components de la banda i sobre quin ha estat el seu paper en l’enregistrament de cada tema. Obviant aquest petit però important detall, trobe que el disc és una bona targeta de presentació d’una banda jove, creativa i amb una gran personalitat, que si són perseverants acabaran oferint-nos grans moments musicals.