divendres, 9 de desembre de 2022

EL VIOLÍ VALENCIÀ

 

 


Marta Margaix, membre del grup punk folk X Fanekaes, ha publicat enguany un disc en solitari, El violí valencià.

El disc el conformen sis temes més un d’obsequi, allò que la indústria musical en diu un bonus track. Cinc dels quals han estat recollits de la tradició musical i un és una cançó del cantautor de Verges Lluís Llach, l’arxiconegut i mil vegades versionat Que tinguem sort.

Els cinc recollits de la tradició musical valenciana, incloent-hi Les Seguidilles hortunes, que prové de la comarca castellanoparlant dels Serrans, són d’allò més coneguts i de tots ells hem pogut escoltar tant al carrer com dalt dels escenaris interpretacions realment brillants i difícils de superar. El vetlatori de Tavernes de la Valldigna, la peça musical del folk valencià que a mi més em commou; El Bolero de l’Alcúdia, amb la lletra de Vicent Andrés Estellés; El romanç de la donzella i el mariner, al qual li ha fet uns canvis en la darrera estrofa per allunyar-la del masclisme, per cert tan habitual entre els cants dels nostres avis; i La Muixeranga d’Algemesí. Així, què aporta amb aquest treball Marta Margaix? Doncs un so diferent i arriscat en el qual destaca el domini del violí, que per cert no ha sigut un instrument habitual de la rondalla de corda valenciana, on la seua presència és quasi testimonial. De manera que una peça sense el so de la guitarra, del llaüt, de la bandúrria, del baix i de la mandolina, i amb un protagonisme exclusiu del violí amb pedal de loops, és un risc que Marta Margaix assumix amb enteresa i ofici per a dotar la música d’arrel tradicional de noves sonoritats.


Marta Margaix ha enregistrat, mesclat i produït el disc a Verdi Estudios. Dels instruments s’ha encarregat ella, però ha comptat amb la col·laboració i complicitat de cinc vocalistes: Mireia Vives, que se n’ix del seu registre habitual i s’enfronta a un tema que popularitzà en el seu moment Pep Gimeno el Botifarra, El vetlatori de Tavernes de la Valldigna; Berta Iñíguez, la qual hem vist cantar amb Andreu Valor; María Amparo Hurtado, del grup Sis veus; la cantautora Ana Zomeño; i Noelia Llorens Titana, darrera revelació de la música d’arrel valenciana. Cinc veus diferents, amb registres diferents i amb una gran personalitat, que aporten el seu talent interpretatiu a un disc que no deixa indiferent ningú.

Menció a banda mereix el bonus track, una composició pròpia, La Jota de Massalfassar, una peça d’una bellesa aclaparadora, amb un ritme que convida al ball i que Marta dedica al seu poble.

dijous, 8 de desembre de 2022

BATECS DE VIDA

 


Enregistrat a RC-Estudio de la ciutat de Xàtiva durant els quatre primers mesos del 2022, el cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada ens oferix una nova col·lecció de cançons sota el títol de Batecs de vida.

Un total d’onze temes, la producció i els arranjaments dels quals han estat a càrrec de Pau Chafer, un músic i productor experimentat que a més col·labora en el disc tocant diversos instruments, com ara el piano, l’acordió, el baix, l’ukulele o la programació de bateria. Junt amb Pau, el trompeta Carlos Benetó, el violoncel·lista Frank Moral i, a les guitarres acústica i elèctrica, Òscar Vila.

Trobem en el disc dos temes adaptats, La rosa de Tralee, sobre una cançó tradicional irlandesa del segle xix, en què l’acompanya als cors Sarah Rope, i Visió, una adaptació de la cançó Vision del músic britànic Peter Hammill. Un músic pel qual Rafael Estrada sent una vertadera passió. A més, trobem poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Foc, amb el qual obri el disc, i El nostre país, un himne que el tanca; de Marc Granell No hi ha i Ets; de Miquel Martí i Pol, Cançó; i de Gerard Vergés, Maig d’amor. La resta són temes propis.

Rafael Estrada és un home amb una sòlida formació musical, amb un gran coneixement de la música popular i amb interessos amplis que van des de la cançó d’autor, en especial dels membres més destacats d’Els Setze Jutges, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, fins al pop i el rock de tots els temps i el blues. La seua és una veu personal, potent, harmoniosa. Vocalitza perfectament mentre canta, reproduint el poema sense cap pausa ni accent fora de lloc.

En aquest treball l’acompanya el rapsode Eduard Benetó, amb un timbre de veu trencadís que dota les seues interpretacions d’una força especial.

És un disc sonorament eclèctic. Som en un temps eclèctic a pesar de les falses visions que projecten tants i tants cretins, el mestissatge és la norma. Música tradicional de l’illa esmaragda, pop-rock, blues i cançó d’autor en el sentit més ampli del terme. I parlant de blues, m’ha agradat d’allò més Blues íntim, una interpretació que s’allunya del seu registre habitual i que compartix amb Eduard Benetó.

Un cant a la vida, vida que és música i és poesia, és llibertat i/o ànsia de llibertat i una llarga galeria de petites i grans emocions, i sobretot és amor i l’altra cara d’aquesta moneda, el desamor que no l’odi. És el ritme que marquen la bateria i el contrabaix, l’accent final en cada vers, el batec del nostre cor que proveïx de vida el nostre cos. Són els sentiments que ens mouen i ens commouen.

Hi ha en les cançons de Rafael Estrada la saviesa de l’home que ha viscut, la sensibilitat del poeta i del lector de poesia, la sinceritat de l’individu honest, generós i exigent amb el seu treball. És el músic que trenca el silenci de la nit estrellada i que canta per a ell i per a qui el vulga escoltar, i ho fa sense vel·leïtats de vedet ni disfresses d’estrella del rock.

 

dimecres, 7 de desembre de 2022

CATACLIMS


Escriu el poeta Vicent Andrés Estellés en la darrera estrofa del poema Faries coses, dansaries: «Tinc la nit beladora. Puja / a primer terme la corona. / Vens i arribarà el cataclim / de llum, de vidres». I entre tots els mots que el conformen, un que pareix inventat, cataclim, que ens parla de l’esclat de la llum, dels vidres, de l’orgasme i el posterior clímax que li provoca l’estimada. Un esclat d’amor intens, que el cantautor, narrador i poeta de la ciutat de València Carles Enguix recupera i convertix en el títol del seu nou treball discogràfic, Cataclims, enregistrat junt amb la banda O3 als estudis Elefante per Alberto Díaz i Lluís Enguix.

Carles Enguix va aparéixer en l’escena musical valenciana l’any 1991 en publicar el disc D’urgència, al qual li seguiria Estima l’any 1996, Deflagració el 2004, A tres quarts de cinc el 2007, Lògic el 2011 i La joia de viure el 2016.

Carles practica un pop-rock eclèctic i obert a notables influències del soul, el blues, el jazz i el folk nord-americà. Una veu masculina potent a la qual li agrada jugar de tant en tant al scat, vull dir a allò de vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit per a convertir la veu en un instrument més, la qual cosa dota les seues interpretacions d’una singularitat pròpia i personal.

En Cataclims, a nivell temàtic, Carles Enguix retorna al seu disc Estima, lletres en què l’amor és el gran protagonista, un amor viscut des de la maduresa vital. La vida és un camí i el vehicle que el transporta a través dels dies i els paisatges compta amb un meravellós espill retrovisor, la memòria que retorna sensacions i sentiments passats viscuts amb intensitat i que ara tenen el gust dolç del vi vell.

L’amor compta sempre amb un paisatge, un escenari ple de vida i, per tant, de canvis de ritme i de llum. Ell no és un cos aïllat, forma part de l’entorn i en l’amor busca la fusió amb l’altre i amb la natura. En els seus paisatges rurals o urbans la lluna és sempre present. Per a Carles Enguix, la lluna és un talismà. La lluna com a símbol de la dona que dona sentit als seus dies, però també com a testimoni amable i fidel de la seua passió.

Cataclims recull huit cançons, amb lletra de Carles Enguix, i una novena on Enguix ha posat música al poema de Vicent Andrés Estellés Faries coses, dansaries.

Carles Enguix és acompanyat per la banda O3. De la producció musical, les mescles, alguns dels arranjaments, així com del baix, el piano, el sintetitzador, la guitarra slide s’han encarregat Lluís Enguix; Ferran Pardo, que també ha arranjat l’altra meitat de les cançons, ha tocat la Fender Rhodes, la guitarra clàssica, Exequiel González el cel·lo, Víctor Traves les percussions, Carlos Sanchis l’harmònica cromàtica en Susanna, Joan Sorribes a l’ukelele en Elisabet, Pau Jordà la trompa, Sergi Pérez el fiscorn i Francesc Alcaina el saxo baríton. El disc, a més, ha comptat amb la col·laboració especial del cantautor Doctor Dropo a la guitarra elèctrica en La teua resplendor.

A mi, i aquesta és una opinió discutible com qualsevol altra, m’agraden més els treballs de Carles Enguix quan l’acompanya la banda O3, com ara és el cas. En solitari, el trobe una mica cru, encara que sol dalt d’un escenari, fins i tot sense guitarra, defén amb convicció les seues cançons i s’assaja amb una llibertat exuberant amb el scat, que aconseguix captivar-me sempre. La banda l’empara, fa créixer les cançons i les dota d’un paisatge sonor ple de matisos, fills d’un munt de gèneres musicals, travessat pel llit d’un riu on fluïx la veu de Carles potent i juganera.

dimarts, 6 de desembre de 2022

VERDSIONS

 


VerdCel no és una banda musical, ni tan sols, com apunten alguns periodistes, un cantautor. VerdCel és un projecte multidisciplinari. Naix d’una idea, d’un concepte, que es va desenvolupant, una sement que Alfons Om planta en terra fèrtil i acaba construint un paisatge amb les diverses tonalitats del verd retallades sobre el blau del cel. Hi ha en cada treball de VerdCel una mirada individual, que reclama altres mirades que l’acompanyen per a convertir-se en plural i prendre cos.

Alfons Om, en cada aventura d’aquesta nau anomenada VerdCel, sempre ha comptat amb una tripulació diversa composta per individus provinents del món de la música, de les arts plàstiques, les arts escèniques o l’audiovisual. Les seues aventures tenen com a objectiu buscar preguntes a les grans respostes, com també capturar la bellesa a través del so, la imatge i la paraula. Cap de les seues aventures ens ha deixat mai indiferents.

El 2022 ha aparegut amb el llibre disc VerdSions, on torna a col·laborar amb el dissenyador i il·lustrador Daniel Olmo. També trobem al fotògraf Juan Miguel Morales que ens ofereix una cuidada col·lecció de fotografies d’estudi.

El llibre és un puzle, cada peça que el compon és un retall de la memòria personal d’Alfons Om, des del temps de la infantesa fins a la creació de VerdCel. Peces a través de les quals veiem com el protagonista va prenent consciència de la realitat social que l’envolta, primer l’estrictament familiar, després l’escola, els amics, el veïnat i les diverses ciutats on ha residit, Alcoi, Elx, València. On descobrix l’amor, la passió per la natura i una llengua postergada que tot just comença a eixir del túnel de la prohibició i la persecució; i la música, vull dir les cançons, que aniran conformant la banda sonora de la seua vida, però també la música com a forma d’expressió.

Alfons Om és un creador transgressor i transversal. A nivell musical, se situa al bell mig de la cruïlla on s’entrecreuen diverses tradicions, el rock, el pop, la música mediterrània i la cançó d’autor. Ell té una mirada ampla i oberta sobre el que és cançó d’autor i sota aquesta denominació inclou fins i tot bandes de pop i de rock.

En el llibre trobem, a més d’una justificació filosòfica de tot el projecte i un quadern de bitàcola, les lletres de les cançons i els crèdits.

La música no és un simple soroll de fons mentre anem fent la nostra vida, és sovint la banda sonora d’aquesta. VerdCel ens oferix en un cedé que acompanya el llibre una col·lecció de cançons que al llarg dels anys l’han acompanyat i li han sigut refugi, esclats de joia, bàlsams i cura de ferides de tota mena. Cançons que ha fet seues i que en les retorna amb el seu segell personal.

Temes de Cindy Lauper, Nirvana, REM, Smashing Pumpkins, Los Planetas, El Último de la Fila, Depeche Mode, The Silencer, El niño gusano...

Dènou cançons en total en les quals han participat, fent duet amb ell, les cantants Neus Ferri, Sol Escobar, Tànit Navarro, Estela Tormo del grup Júlia, Kirias i Clara Andrés, tot un luxe per als sentits.

VerdSions és un treball complex amb el qual Alfons Om, a través de l’espill de la música i la literatura, ens oferix el retrat d’un home versàtil, inconformista, crític, mig poeta i mig filòsof,  així com també el retrat generacional d’un temps i d’un país.

dilluns, 5 de desembre de 2022

KISOK-CURANT

 


Kintsukuori és una paraula japonesa que significa reparació en or, de fet és el nom d’un art japonés del segle xv que consistix a reparar objectes de ceràmica que s’han trencat utilitzant per a unir els diversos trossos una resina daurada. El resultat és el mateix objecte amb una decoració en part nova. L’escriptor i psicòleg Tomàs Navarro aplica aquest principi a la psicologia humana per tal de curar ferides emocionals. Ferides que hi ha qui no supera i es veu atrapat en un laberint que el porta a prendre una decisió definitiva per a un problema que amb l’ajuda necessària seria provisional, llàstima!! La música, la literatura, l’amor, l’amistat i l’harmonia són la resina daurada que pot enganxar-nos a la vida en moments difícils.

Tomàs Navarro escriu en premsa, publica llibres i ajuda molta gent a pegar el colp de timó que necessiten les seues vides.

Aquesta bellíssima idea d’aplicar l’art japonés de reparar objectes sense dissimular les cicatrius aplicada a les emocions humanes ha inspirat la cantautora Anna Rosselló en el seu primer treball discogràfic de llarga durada, Kisok-curant. Abans havia enregistrat un parell de cançons produïdes per Pau Viguer: Et veig brillar i I digues-li adéu, aquesta darrera inclosa en el disc. Kisok-curant el prologa, com no podia ser d’una altra manera, Tomàs Navarro, qui ja ens informa que tenim en les mans una cicatriu transformada en or, una mostra de fragilitat i de fortalesa, un bocí de dolor transformat en art.

En aquesta aventura musical Anna Rosselló està acompanyada per Nacho Mañó, que s’ha encarregat dels arranjaments i la producció, com també de tocar diversos instruments com ara el baix i les guitarres. Nacho Mañó ha posat la seua llarga experiència al servici d’un projecte que desprén tendresa i optimisme, encara que no defuig de parlar del fracàs i el dolor.

Kisok-curant és un pomell de cançons que ens parlen de les emocions humanes, de la necessitat d’enfrontar-se a la derrota, el dolor, de prendre decisions i superar el trauma per tal de començar a tancar la ferida, d’assumir qui som en realitat, de demanar ajuda quan ens cal davant de la frustració i la incertesa. És un cant a l’amistat i els valors positius de l’ésser humà, un cant a la vida.

Anna Rosselló ha tingut la capacitat de convertir en so la llum mediterrània. És un disc que respira per totes bandes mediterraneïtat. Les bases de les seues cançons giren al voltant del protagonisme de la seua veu i el seu piano. Una veu càlida, que transmet alegria, ganes d’alçar-se i de ballar els temes més rítmics, com ara Benissa o L’energia del Bombí, i que pren un to íntim en les balades, les quals són la crònica de vegades del dolor i el fracàs, com ara en eixa impressionant cançó que és Ànimes trencades.

Piano i veu es deixen acompanyar per fiscorns, trompetes, violoncels, flautes travesseres, clarinets, bateria i caixons, que prenen en un moment determinat el protagonisme a través d’un solo que fa créixer en tons daurats la cançó.

Darrere d’aquests instruments hi ha músics com Pau Viguer, Ximo Caffarena, Julián Briega, Salva Ortiz, Lluís Granell, José Pastor, instrumentistes de reconegut prestigi, així com el jove violoncel·lista Marcel Broseta, fill d’Anna.

Kisok-curant recull onze cançons, sis de les quals amb la lletra i música de la cantautora de Benissa, i cinc poemes d’autors com ara Marc Granell, Cecilia Berenguer, Joan Navé Fluxa, Lídia Santacreu i aquest que vos parla.

Menció a part mereix el disseny i maquetació del disc, a càrrec de Tere Núñez, on el blau i el blanc mediterranis es barregen amb el daurat que enganxa cadascuna de les nostres emocions trencades.

Kisok-curant és un disc amb una sonoritat mediterrània rica, plena de detalls entranyables, un disc imprescindible en un temps en què ens sentim frustrats, adolorits, amb la ràbia a flor de pell.

Una magnífica targeta de presentació per a una cantautora que té moltes coses encara a dir.

diumenge, 4 de desembre de 2022

LA MAR

 


Trobe a faltar els temps en què els canvis es produïen a una velocitat menor que en l’actualitat. Soc conscient, com ho és quasi tot el món amb dos dits de coneixement, que en el camp de la tecnologia l’obsolescència programada li dona cada dia menys temps de vida als aparells que comprem. Això, sumat als canvis de format i les noves aplicacions que reclamen més i més els nostres mòbils i ordinadors, ens crea una certa ansietat com a ciutadans convertits per obra del sistema en consumidors voraços.

El món de la música, per posar-ne un exemple, ha patit diversos canvis dels formats amb els quals els creadors ens oferixen els seus treballs: vinil, cassets, cedés... Tants que un cantautor com ara el veterà Paco Muñoz s’ha vist obligat, després d’editar el seu darrer disc Cap al sud en format cedé, a fer-ne una edició en pendrive, perquè un nombre important dels seus seguidors ja no tenen ni a casa ni en el cotxe un aparell on escoltar-lo. Davant d’aquest fenomen de canvis continus, hi ha qui, com Artur Àlvarez, ha decidit oferir el seu darrer treball discogràfic, La mar, exclusivament a través de les plataformes digitals youtube, spotify, apple music i amazon music. Una fórmula que deixa fora de joc tots aquells a qui ens agrada un format físic, i ja no dic aquells que es troben a l’altra banda d’allò que s’anomena la bretxa digital.

Passant pantalla, però centrant-nos en Artur Àlvarez, vull dir ben alt que és el cantautor en llengua catalana que més ha fet per a promoure la poesia valenciana a través de la música. Vull dir convertir la poesia en cançó, i això no és qualsevol cosa. Només cal donar-li un colp d’ull al seu projecte El Núvol Poètic, on ha treballat amb atmosferes i ritmes de la música electrònica vint poetes valencians, o A ritme de blues, on li posa música als poetes castellonencs del segle xx Bernat Artola i Miquel Peris, o Artur Àlvarez canta a 10 Poetes contemporanis, on a ritme de pop-rock canta poemes inèdits de Francesc Mompó, Susanna Lliberós, Vicent Penya, Berna Blanch, Maria Carme Arnau... Ha musicat també Estellés, Josep Porcar, Manel Garcia i Grau, i un llarg etcètera. Ho torne a dir: és qui més ha fet per la poesia valenciana actual i a qui menys se li ha reconegut la seua tasca.

Passe de nou pantalla, i dic que en el seu nou treball, La mar, li posa música a dotze poemes de poetes valencians de diverses generacions (Josep Lluís Abad, Aina Garcia-Carbó, Manel Pitarch, Reis Lliberós, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Manel Pitarch...) . Els poemes són inèdits i tenen la mar com a protagonista, sovint utilitzada com una al·legoria de la vida, de l’amor o simplement com l’escenari del nostre lliure albir.

Artur Àlvarez, amb la seua veu càlida i vellutada, ens oferix dotze mirades íntimes, singulars i una lectura pròpia, privada, en forma de cançó de cadascun dels poemes. Aquestes cançons són com un viatge a través de la història de les darreres dècades del rock i del pop, amb tocs de blues, de música electrònica i ecos de les millors bandes internacionals. Coneix el seu ofici i sap extraure d’un poema el vers idoni per tal de convertir-lo en una tornada encomanadissa, i quan no el troba li afegix un jocs d’onomatopeies vocals que convertixen el poema en una cançó popular. Com en altres ocasions, ha comptat amb la col·laboració del guitarrista Carlos Àlvarez, que dona a alguns dels temes un sonoritat bellíssima.

Un treball sòlid construït amb el bon ofici d’un home apassionat, treballador i generós. Un disc que convida a deixar-se dur per diversos ritmes, els uns més sensuals, els altres més elèctrics, i també a descobrir entre les notes del pentagrama la veu inconfusible dels nostres poetes.

Passe pantalla i ara em dispose a navegar per aquesta mar musical que ens proposa Artur Àlvarez.

diumenge, 16 d’octubre de 2022

LA LLUNA A LES BUTXAQUES

 


El grup poètic Argila de l’Aire és una entitat que al llarg de més de dues dècades, en l’àrea metropolitana de València, ha estat darrere de publicacions com ara la revista literària Diàfora, xarrades i exposicions diverses, recitals de poesia i fins i tot l’edició de llibres i d’audiollibres col·lectius de poesia. Entre els diversos membres del grup destaquen els escriptors Maria Carme Arnau, José Antonio Mateo, Ana Pastor, Berna Blanch i María Carmen Sáez Lorente.

María Carmen Sáez, nascuda a la comarca de la Canal de Navarrés, combina la seua passió per la literatura, en especial per la poesia i la narrativa per a infants i joves, amb les arts escèniques on destaca com a rapsoda. En aquesta vessant sovint s’ha fet acompanyar per Néstor Mont, guitarrista, cantant i compositor. Néstor Mont, compta amb una interessant trajectòria com a cantautor folk, encara que potser siga més conegut pel públic per ser durant uns quants anys membre de la rondalla que acompanyava en els seus directes Josep Gimeno el Botifarra i haver-li produït el disc que el va descobrir com una de les veus més populars de la música tradicional valenciana: Si em pose a fer cançons (2006).

Enguany el Grup Poètic Argila de l’Aire publica un llibre, La lluna a les butxaques (2021), que inclou un cedé amb un pomell de cançons que Néstor Mont ha compost sobre huit poemes de María Carmen Sáez. Huit peces que són un vertader gaudi per als sentits.

En la nostra llengua comptem amb una llarga tradició de compositors de diversos gèneres i estils que han convertit poemes en cançons, una tasca per a la qual es necessita d’una gran sensibilitat i tindre traça. Una habilitat que a alguns els falta, ja que hi ha qui ens oferix unes cançons planes, sense cap mena d’interés, no en diré noms, no m’abellix ferir susceptibilitats. Aquest no és el cas que ara ens ocupa. Néstor Mont ha realitzat un treball acústic amb una sonoritat que xucla de la tradició folk mediterrània, però també de l’altra banda de l’Atlàntic, i té en la veu i en la guitarra els pilars sobre els quals se sustenta el disc.

Néstor ha escrit la música i ha fet els arranjaments, s’ha encarregat de la guitarra, ha posat les veus, exceptuant un moment de la darrera peça, Llum, soledat, remors, silencis, on apareix la nostra poeta fent de rapsoda. En l’acordió i el violí ha comptat amb la col·laboració de Jordi Pastor, i en la mescla i la remasterització amb Serge Ferragud.

Un treball que denota ofici, complicitat amb la poeta i la seua obra, i una enorme sensibilitat. En cap moment la música és al servici de la poesia, sinó que es complementen l’una a l’altra per a crear unes cançons càlides, embriagadores, suggestives, que reclamen l’atenció de l’oient.

El llibre recull també una petita mostra de la poesia de María Carmen Sáez, 16 poemes, que no són suficients per a fer-nos una idea de la seua trajectòria, però així i tot és un bon tast que sens dubte ens demana més, no sé si aquest ha estat l’objectiu de la poeta. Els poemes els acompanyen diverses fotografies de Joanra Estellés, qui també s’ha encarregat del disseny gràfic de La lluna a les butxaques, unes fotografies amb les quals juga amb la imatge reflectida dels dos protagonistes, músic i poeta, en un espill i que venen a ser una al·legoria del treball que ens oferixen.