dilluns, 27 de maig del 2024

TRÍPTIC DEL MEU COS

 

Francis Bacon fou un pintor figuratiu irlandés amb un estil molt personal. Influenciat per Edvard Munch, Van Gogh i Francisco de Goya, ha sabut plasmar com cap altre l’angoixa vital de l’ésser humà. Un pintor que és capaç de traçar el plànol de l’espai on s’oculten les ferides artrítiques de l’ànima dels personatges retratats. L’univers de Francis Bacon li servix com a referent al poeta mataroní Joan Carles Gonzàlez Pujalte, un home amb forts vincles amb el món de les arts plàstiques, per a executar un exercici estètic, tres imatges de la seua pròpia figura només il·luminada per un raig de llum, a través d’una col·lecció de poemes encapçalada per un llarg i explícit títol: Tríptic del meu cos al llit sota una bombeta d’escassa potència (Onada edicions, 2023), amb la qual va obtindre el XXVI Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol.

Cada part del seu tríptic té una mirada diferent, còncava, convexa i plana. A partir d’ací, l’autor empra una poètica introspectiva per a fer inventari del temps transcorregut, dels colps rebuts, de les ferides mal cicatritzades, per a reflexionar i acabar acceptant-se i assumir els errors comesos.

Cada part del tríptic, format per apartats de diferent extensió, cinc poemes el primer, nou el segon i tretze el tercer, se centra en diverses qüestions que preocupen l’autor. Així, en el primer ens parla de la misericòrdia, una paraula que en aquests temps hem deixat arraconada i omplint-se de pols, la justícia, el castic i la revenja. El sacrifici i l’autoconservació, en la segona part. I per últim, la mitologia d’un relat, el propi que ha estat deformat a consciència, perquè és ple de silencis que l’autor ha pactat amb ell mateix per tal de no quedar nu i exposat davant la mirada irònica i reptadora del lector. Exposar-se nu és un exercici de risc que ens fa vulnerables i que ens pot arrossegar a l’abisme tenebrós de la bogeria.

La poètica de Gonzàlez Pujalte és profundament humana i amb ella fa recompte de les febleses i les misèries. No és  aquest un llibre optimista, encara que hi trobem llum i esperança. Tampoc és pessimista. És realista, d’un realisme íntim.

El seu cos descansa sobre el llit, però la ment no. El poeta, des d’aquesta posició relaxada, pensa, evoca, reflexiona, crea imatges suggerents, recorda i per tant recrea, literaturitza el passat i, encara que resta aparentment immòbil sota els febles rajos d’una bombeta, busca la llum que visualitze la seua veritat, una veritat que potser no li agrada però que necessita conéixer i assumir per tal de derrotar tots els dimonis que el perseguixen i el turmenten.

Sap que en cada bugada ha perdut un llençol, que el caminar li ha produït nafres en els peus, però és conscient que per a continuar el camí en plena maduresa el millor remei és carregar amb alegria al muscle el sac de les derrotes.

dilluns, 20 de maig del 2024

TERRA ALS ULLS

Catarroja, a la comarca de l’Horta Sud, és una de les ciutats valencianes amb més poetes per metre quadrat, d’allí era el desaparegut David Raga, ho són Ramon Guillem, Maria Jesús Yago, Ramon Ramon, Berna Blanch, Mercè Estrela, Plàcid Rosaleny, Enric Monforte, el narrador que també compta amb algun llibre de poesia Albert Hernàndez i Xulvi i Imma Mànyez. No podem oblidar que també és de Catarroja un dels cantants valencians que més ha fet per difondre la poesia a través de la cançó, Miquel Gil. Una ciutat de poetes que al llarg de l’any celebra mensualment una trobada, Dos poetes com nosaltres, per on ja han passat poetes que escriuen en totes les llengües de l’Estat.

Fa poc ha caigut en les meues mans el darrer llibre de poesia d’Imma Mànyez i Albert, Terra als ulls, un llibre prologat per la novel·lista de Pego Elvira Cambrils i que ha publicat l’editorial de Carcaixent Edicions 96. Es tracta d’una col·lecció de trenta-quatre poemes de vers lliure dividida en tres apartats, Ferida, amb dotze poemes, Habitatge, amb deu poemes, i Crit, amb dotze.

Imma Mànyez és una autora que comença a publicar en plena maduresa vital, nascuda l’any 1959 edita el seu primer llibre, Totes les meues dones (Edicions 96), l’any 2017, just després d’haver obtingut l’any anterior el Premi de Poesia Marc Granell d’Almussafes.

Terra als ulls que enterbolix la mirada per tal d’evitar-nos veure amb claredat la dura i cruel realitat que ens envolta.

La poesia d’Imma Mànyez tracta de realitats, de realitats interiors on són les ferides «que no reflecteix l’espill» i les exteriors que fan mal als ulls i que pareix que mai no cicatritzen ni sanen. És una poesia diàfana que naix de l’observació, de la mirada: «Els ulls amb que m’ho mire tot», de l’experiència personal. És una poesia del dolor i de l’esperança. Imma ens parla de la seua lluita contra el mal que li pren el cos, que la fa emmalaltir, i de com les «Costures de fil de llum / apedacen aquest cos trencat». Escriu sobre «El temps llaurant la pell» de l’ànim enfrontat a l’abatiment, de la llum que comença a il·luminar els espais de penombra.

Si durant les dues primeres parts del llibre els poemes se centren en la poeta i les seues circumstàncies, en la tercera part, Crit, ho fa sobre diverses qüestions de caràcter social, la violència física i la violència que exercix el sistema sobre l’individu i d’una manera especial sobre els més desfavorits, la desmemòria històrica, el feminisme com una lluita a favor de la igualtat entre els éssers humans sense cap mena de distinció. Un combat amb la paraula com a arma i escut contra el desencant que ens pren i ens atrapa sovint. Un gest per a traure’ns la terra que ens enterbolix la mirada i que ens allunya de la realitat.

dilluns, 13 de maig del 2024

SI UN DIA OBLIDE RECORDAR

 

L’any 2022 l’escriptor de la ciutat de València Ivan Carbonell Iglesias va guanyar el Premi Blai Bellver de Narrativa que atorga l’Ajuntament de Xàtiva amb l’obra Si un dia oblide recordar, una novel·la que ha editat el 2023 Bromera en la seua col·lecció L’Eclèctica.

Ivan Carbonell Iglesias és un dels narradors valencians de la seua generació (va nàixer el 1979) amb un estil més personal. El trobem situat entre la fantasia i la realitat, amb components diversos de totes dues crea les seues narracions.

Un escriptor amb un bagatge com a lector ric i divers. Un individu interessat per la història i la cultura de les nacions celtes, per les llegendes artúriques, pel bestiari mitològic i per la literatura, i en especial per l’anglosaxona. De tot plegat agafa elements i els barreja amb el folklore màgic del nostres país, i amb el nostre catàleg d’escriptors i les seues obres.

En Si un dia oblide recordar tornem a trobar-nos amb el seu alter ego, Evian Cardona, obsessionat aquesta vegada amb el record d’un viatge a Irlanda que va fer en la seua primera joventut. Però no és amb Irlanda el pont que crea en aquesta ocasió Ivan Carbonell, la connexió és amb Oxford, la ciutat universitària que conserva encara viu el rastre d’escriptors com ara Robert Graves, Lewis Carroll, Javier Marías, Francesc Eiximenis, Lawrence d’Aràbia o J. R. R. Tolkien.

Aquesta connexió és un viatge a través de la literatura, del lloc i el temps d’on naixen els personatges i les seues històries, de les notes biogràfiques que marcaren la vida i obra dels escriptors, així com l’enllaç valencià amb tots ells i una petita col·lecció de bèsties mitològiques que el protagonista creu veure, com ara un unicorn o el gat d’Alícia al País de les Meravelles. Però hi ha també la maleïda realitat: mirades que no s’entengueren en el seu moment, preguntes que necessiten respostes, personatges que estranyament ningú recorda, clubs que oculten foscos secrets.

Com a lector, he tingut la sensació que Ivan Carbonell, en la primera part de la novel·la, em plantejava una infinitat de trames, però a mesura que anava avançant en la lectura aquesta percepció canvia i totes les trames anaven confluint i aclarien el relat.

Si un dia oblide recordar és un llibre que ens parla de l’estima per la literatura, de la necessitat de la fantasia i la importància simbòlica que aquesta encara té en les nostres vides, del respecte per la vida, de la memòria que hem de saber mantindre en bones condicions perquè no ens enganyen una vegada més aquells que s’han deixat seduir pel mal.

 

 

diumenge, 5 de maig del 2024

RÀBIA

 

Ràbia, de l’escriptor de Llucmajor Sebastià Alzamora, ha obtingut recentment el Premi Òmnium a la Millor Novel·la publicada l’any 2022.

Es tracta d’un relat existencialista en el qual Alzamora cedix la veu narrativa al protagonista, qui té escasses dots per a socialitzar i que es considera a ell mateix com un escriptor fracassat que ha renunciat a escriure. Un individu que viu amb una gossa, Taylor, en un adossat d’una ciutat envaïda pels turistes. Una ciutat d’una illa de la Mediterrània, de la qual no es diu el nom, però que qualsevol lector endevina que es tracta de Mallorca.

El nucli d’amistats del protagonista és reduït, la seua vida també. El seu màxim al·licient, allò que li atorga una mica de color a la seua vida grisa, són les llargues passejades que fa per diversos espais de la ciutat amb la Taylor.

La ciutat i el seu extraradi pels quals transiten aquests dos personatges és un lloc on la corrupció provocada per l’especulació immobiliària l’ha anat degradant, també ho ha fet el descontrol consentit per les autoritats que mimen i consenten en excés la seua gallina d’ous d’or, l’allau de turistes que hi arriben en massa.

Hi ha la ràbia cega provocada per les expectatives vitals no complides, que acaba enfonsant els individus en el pou obscur de la desesperació. Una desesperació que els fa transitar per la línia que delimita la raó i la demència. Quan un és conscient que és un perdedor, que la seua vida és fosca i insignificant, i que els únics consols que li resten són la botella i la violència verbal o física, la ràbia el pren i l’empeny cap a l’autodestrucció o la dels altres que l’envolten. La ràbia ens fa avançar en el nostre camí brutalment cecs, emportant-nos pel davant tot aquell que es creua amb nosaltres. Hem de repartir la nostra amargor entre propis i estranys. No suportem l’alegria en aquells que ens envolten i, si cal, destruirem la font de la seua felicitat.

El nostre protagonista és feliç amb la seua gossa, ella li apaivaga l’amargor de la soledat, l’obliga a eixir de casa, li facilita noves coneixences, i hi ha qui no ho pot tolerar i enverina l’animal. El dolor és insuportable. I encara augmenta uns graus més quan un dels seus coneguts és assassinat. Tots dos són crims sense sentit, provocats per individus violents que s’han deixat dur per la ràbia i han fugit per uns instants d’una vida de merda avançant en línia recta i malferint tot aquell que se’ls havia posat davant.

El protagonista de Ràbia, tot passejant per racons de l’extraradi de la ciutat, descobrint escenaris d’un passat tràgic, reflexiona sobre diversos aspectes de la mort, i ho fa amb una gran lucidesa, la mateixa amb la qual jutja la realitat que l’envolta.

divendres, 3 de maig del 2024

PUNTS DE FUGA

 

L’any 2022 Enric Balaguer ens oferia el recull de contes El llibreter Mendel i altres relats (Neopàtria), una col·lecció de narracions curtes extretes de la seua realitat més pròxima, filles de la seua experiència vital, on trobàvem les preocupacions d’un home crític amb el devenir de la societat de la qual forma part. Aquest 2023, Balaguer ens oferix un altre recull, en aquesta ocasió de petits assajos, Punts de fuga (Lletra Impresa), en el qual aprofundix en les problemàtiques socials que l’interpel·len, que l’obliguen a pensar i expressar el seu punt de vista.

Punts de fuga, encapçalat per un encertat pròleg d’Enric Sòria, reunix vint-i-un assajos. Porta com a subtítol un lema: Pensar, crear, resistir que m’ha fet pensar en el d’altres il·lustres, com el de Nicolau Primitiu Treballar, persistir, esperar o el de Xavi Sarrià Lluitar, crear, construir. Tots tres tenen en comú l’allunyament d’una posició passiva davant de la vida.

A Enric Balaguer l’art, la literatura, la filosofia, la televisió, la realitat que imposen les xarxes socials el convida a reflexionar i a dialogar, a dissentir, a dir la seua pròpia visió de les coses. Ho fa des del coneixement amb arguments contrastats i coherents. Som en un temps en què qualsevol persona es veu bombardejada per un excés d’informació, bona part de la qual és tendenciosa i falsa. Hi ha una tendència clara des dels mitjans de comunicació a la banalització fins i tot de les tragèdies més desoladores, a la superficialitat i la vulgaritat. L’ésser humà es veu arrossegat cap a la indigència intel·lectual i l’orfandat espiritual. S’ofega en l’oceà de la veritat líquida.

Balaguer proposa un reencontre amb la natura, que eixim a la recerca del nostre jo interior, que gaudim de la força de la raó i de la bellesa. Que busquem una espiritualitat allunyada del dogmatismes sectari, ell mira cap a Orient en aquest sentit, sense allunyar-se dels grans filòsofs d’Occident.

Reclama Balaguer que ens allunyem de l’exhibicionisme banal que ens imposen els mitjans de comunicació i les xarxes socials, que aprenguem a ser més crítics i també més creatius.

La globalització i l’aparició de les anomenades xarxes socials ens han portat cap al perillós vedat de caça de la mediocritat intel·lectual. Som víctimes d’aquells que, emprant paranys fal·laços, colonitzen perillosament els nostres pensaments i les nostres accions.

Enric Balaguer reivindica l’ésser humà com una entitat lliure, racional, però també espiritual, obert i amb connexió amb la natura, una connexió que hem de desintoxicar i recuperar.

Ja ho déiem quan escrivíem sobre El llibreter Mendel i altres relats, Balaguer té una prosa diàfana i convincent, que atrapa i acompanya el lector sense embafar-lo ni fer-lo ensopegar. Una prosa i una manera de plantejar les seues reflexions, les seues digressions, aparentment senzilles, ben argumentades, directes i sobretot amenes.

Punts de fuga és una arma intel·ligent contra la vulgaritat i la superficialitat que ens ofega.

dijous, 25 d’abril del 2024

PROEJANT EL TEMPS

 

El professor de la Universitat de València Rafael Roca publica, en l’engrescadora i necessària col·lecció Moments. Memorialística de l’IVEI Alfons el Magnànim, el dietari Proejant el temps. Proejar és un verb mariner, que ve a significar remar contra el corrent o la força del vent que envestix l’embarcació per la proa. Així, els corrents dels temps actuals ens obliguen a navegar en la seua contra dedicant-los esforços i energies addicionals. Sempre hem navegat proejant, però ara sembla que els embats són més intensos.

Des de l’1 d’abril del 2019 al 7 de desembre del mateix any, i amb l’afegit d’un epíleg escrit en març del 2020, just quan s’inicia el confinament pel covid-19, Rafael Roca reflexiona, investiga, viatja i escriu amb una prosa diàfana.

Aquest no és el dietari d’un novel·lista, ni d’un poeta, ni tan sols d’un assagista, és el d’un filòleg, un estudiós, un divulgador, un apassionat de la història i la cultura popular.

En aquest llibre Rafael Roca escriu sobre els paisatges geogràfics i literaris del nord d’Itàlia, amb epicentre a la ciutat de Verona, Itàlia li interessa, l’apassiona; i el País Valencià, amb epicentre a Alaquàs (Horta Sud) i la ciutat de València. Així, durant aquests mesos del 2019 en els quals viu entre Verona i Alaquàs reflexiona sobre diversos aspectes vinculats a la investigació filològica, la literatura, la docència universitària i la divulgació. Investiga sobre el passat de la seua ciutat i les connexions que aquesta ha tingut històricament amb Itàlia a través dels senyors de la localitat. I escriu sobre literatura i en especial sobre la Renaixença valenciana, reivindicant un seguit de dones escriptores com ara Manuela Inés Rausell (1839-1918) i la figura del nomenat patriarca de les lletres valencianes, l’escriptor i polític conservador Teodor Llorente Olivares (1836-1911), de la vida i obra del qual Rafael Roca és un dels màxims especialistes, fins i tot en un moment determinat s’atrevix a posar-se en la seua pell i ens en fa un retrat convincent. De la família de Llorente, els seus fills Pasqual i Teodor Llorente Falcó, del darrer del qual cita passatges de les seues Memorias de un setentón, i també ens parla del seu besnet Joan Teodor Corbín Llorente, el familiar que més atenció va prestar a l’obra del patriarca i amb qui Roca va mantindre una amistat fins a la seua mort. En parlar de Llorente, ho fa també sobre l’escriptor i polític republicà Vicent Blasco Ibáñez, sobre les complicades relacions que mantenien i com aquest darrer es desenganxa del valencianisme cultural d’aleshores. Escriu, també, sobre el sainetista Eduard Escalante (1834-1895), el poeta, polític i animador cultural Constantí Llombart (1848-1843) i els seu gran amor, Nelina, i la centenària associació cultural Lo Rat Penat.

Personalment, he gaudit d’una manera especial d’aquest apartat.

Un dietari on el seu autor ens oferix una mirada sobre el present i el passat de la nostra literatura, mentre navega en el seu quefer diari.

dimarts, 16 d’abril del 2024

POETES & CIA 2022

 

Ser petit sovint és sinònim de precarietat, però també d’independència i de llibertat en relació amb els capritxos d’aquest monstre que tothom tem i que tothom vol que l’estime: el mercat. La precarietat és un ocell que sobrevola quasi tota la indústria editorial valenciana. Ser minúscul t’allunya de la professionalitat i t’acosta a la generositat i l’entrega al voluntarisme. No hi ha cadenes, però sí unes quantes mancances com ara l’escassa difusió i la nul·la distribució.

Trencatimons editors és una d’aquestes editorials nuclears i independents que exercixen amb valentia i intel·ligència la llibertat creativa. Darrere d’aquest nom, que ens evoca una força rebel, brutal, hi ha l’escriptor Nel·lo Navarro.

Cada any Trencatimons editors convoca una festa poètica: Poetes&cia. Una celebració on, a més de poetes, participen artistes plàstics i visuals. Prenen els carrers de la Vall d’Uixó, hi exposen el seu treball i reciten els seus poemes. Cada trobada té una temàtica diversa i sobre aquesta es treballa. El resultat és un llibre col·lectiu de poesia i imatge, de mirades que es completaran amb la mirada del lector.

El 2022 el tema elegit fou el silenci. Trenta-huit fotografies, trenta-huit poemes. Cada poema l’acompanya una imatge, dues visions, dues reinterpretacions subjectives del silenci. El silenci com a element important de la música, com a element fonamental d’un text literari. El silenci com una invitació a la introspecció, a la calma i el gaudi de la bellesa. Silenci sinònim de tantes i tantes coses, del buit, de l’absència.

Atenent la convocatòria de Jesús Girón i Mar i Nel·lo Navarro s’han aplegat diversos poetes del País Valencià, com ara Francesc Collado, Lluís Roda, Manuel Roig, Josep Lluís Abad, Manuel Bellver, Victòria Cremades o Alba Fluixà. Però també d’altres provinents de Mali, Portugal, Polònia, Cuba o França, traduïts al català.

Magnífiques fotografies en blanc i negre i en color, ben reproduïdes, estils personals on els autors han lluitat per construir la seua idea del silenci, que no és poca cosa.

En les darreres pàgines, i com un joc dels coordinadors d’aquesta edició, ens brinden un poema fet amb un vers de cadascun dels poetes participants.