diumenge, 18 de setembre de 2022

MULTITUD SUBALTERNA

  


El grup Jamaleònics acaba d’editar el seu primer disc, Multitud subalterna, després que en gener del 2019 apareguera un EP amb el mateix nom del grup. Jamaleònics, que té un potent i alegre directe, està format per huit músics de les comarques de Camp de Morvedre i l’Horta Nord. Una banda un tant atípica amb quatre saxos: tenor, baríton, alt i soprano; teclat, guitarra, baix, sintetitzador i bateria, que la dota d’un so amb una gran personalitat.

La «J» inicial que transforma la paraula Camaleònics, un nom que de per si els definiria molt bé, prové de jazz, un estil on donaren els seus primers passos sota el nom de Jazztem, encara que el guitarra també va formar part del grup de rock Acic cookies. Del jazz els resta la capacitat per a la improvisació i la fusió amb altres gèneres, en especial de les músiques afroamericanes, com ara el funk (el funk és l’evolució que en els anys setanta del segle passat de tingueren alguns elements del soul i del jazz), el reggae, el ska, el rock, les músiques balcàniques i fins i tot el cant d’estil valencià.

Multitud subalterna ha estat enregistrat als estudis Elefante amb Jorge Bernabé i a l’estudi de Michu Krugiel i Stefan Db a València i masteritzat per Enrique Soriano a l’estudi Crossfade.

Huit cançons que van del funk al hard rock, el reggae i el ska, i a la fusió de tots ells amb la música balcànica. Trobem temes instrumentals, cançons cantades en valencià i altres en castellà.

Des del meu humil punt de vista, considere que en la majoria d’ocasions la veu, és un instrument més al servei de la música, fins i tot per damunt del contingut que puga tindre la lletra.

Jamaleònics mostra una gran passió pels diversos ritmes interpretats, aquest que escriu té la sensació que els músics els creen, se’n deixen atrapar i aparentment portar, fins que decidixen trencar-los per abaixar la intensitat o per a canviar, amb uns pocs compassos, a un ritme provinent d’un altre gènere.

Multitud subalterna és un disc que no deixa indiferent, que obliga a reposicionar-se davant d’un nou tema. M’han agradat especialment temes com ara Cap de plàstic o Azúcar Glass.

Del disc s’ha fet una presentació per al públic al Puig de Santamaria, escenari on s’ha gravat el videoclip del tema que el tanca, No pare. Una revisió d’una cançó tradicional valenciana a la qual li donen noves sonoritats alhora que li fan una lectura diferent més d’acords amb els nous temps.

No pare és el tema més mestís, més llarg i més intens d’aquest primer treball discogràfic de Jamaleònics, on els components del grup es mostren més creatius, més acoblats, una cançó que ha comptat amb la col·laboració especial del cantaor Pep Gimeno Botifarra i del Cor Almudàfer, que afegixen un plus a tot el conjunt.

diumenge, 28 d’agost de 2022

SALPEN CANTS

 


Manuel Garrido Pérez, conegut amb el nom de batalla com a Garri o Garri Campanillo, té el sentit de l’oïda com una coctelera. Gràcies a la seua bona orella, va captant sons de diversos temps i latituds: blues, gospel, folk nordamericà, ranxera mexicana, pop-rock, cançó d’autor, després o alhora els barreja, els digerix i els convertix en nova música, que ens fa tastar en acurades copes cristal·lines amb la forma d’una cançó.

Just abans que València celebrara Falles en setembre canviant l’estiu per primavera, Garri ens va presentar el seu nou treball discogràfic, Salpen cants, on trobem diverses vessants d’un home polièdric, cantant, compositor musical, lletrista, adaptador a cançons de poemes i dissenyador gràfic (en aquesta ocasió s’ha encarregat personalment del disseny i la maquetació del cedé).

La producció, la direcció artística, mescla i masterització han estat a càrrec de Josep Vicent Tallada, el qual també s’ha encarregat de les guitarres, el baix, la percussió, el teclat, la baglama, les flautes, la melòdica i les veus, com també de les lletres d’algunes cançons. Junt amb Samuel Iborra, ha compost el tema instrumental que obri el disc, la deliciosa Llar de Sol.


Samuel i Josep Vicent són dels tres vèrtexs del triangle que, junt amb Garri, han treballat en diversos projectes musicals sota l’etiqueta de Tapiners. Samuel Iborra, a més de ser coautor d’algunes de les lletres, ha posat el seu art en l’harmònica, l’acordió i les veus. Abans de continuar amb la meua reflexió, vull destacar la combinació en el cor de les tres veus en algunes de les cançons, on aconseguixen alguns dels moments més màgics del disc.

Salpen cants recull dotze cançons amb un so que ens retorna ecos de l’anomenat rock mediterrani dels anys setanta i que al País Valencià abanderaren músics com ara Juli Bustamante, Remigi Palmero o Pep Laguarda i Tapineria, banda aquesta darrera de la qual va formar part un joveníssim Garri. Però el seu so actual ha anat incorporant nous elements, així com les aportacions personal de Tallada i Iborra, que l’han enriquit i fet superar els entrebancs del pas del temps, per a brindar-nos un so sense complexos, mestís, ple de textures, mediterrani.

Garri ha musicat també diversos poetes actuals valencians, com ara Pau Sif (Salpen cants), Isabel Garcia Canet (L’os de la música), Ismael Carretero (El temps ens ha vençut) i Vicent Penya (El terrat dels llençols per l’aire), una aposta ferma que ve a oferir mirades diverses a un treball ple de sinergies.

Salpen cants és un disc fresc, allunyat de la pressió que imposen les modes i que traspua per tots els costats llibertat, la llibertat creativa que a mi personalment tant m’agrada i agraïsc.

Garri és d’aquells músics generosos, sense vanitat de vedet, a qui només els importa compondre cançons amb una ànima vibrant.

«Salpem demà amb el vaixell dels embogits, / els fums cantats sabran trobar el port amic, / sabran pagar l’impost del seny, / salpem demà amb la nau, / daurats i folls els déus marins ens beneiran». Doncs això mateix, pugem al vaixell musical que ens oferix el capità Garri i gaudim de les aventures sonores que ens proposa.

dimarts, 23 d’agost de 2022

SINERGIES



 Sinergia és un mot d’origen grec, synergia, que ve a significar treball en conjunt. Sinergia és sinònim de cooperació. Diversos individus, amb coneixements i habilitats variats, s’unixen per a complir un objectiu de manera eficient i eficaç. Aquests individus poden ser versadors, poetes, músics, compositors, cantants de diversos gèneres, que aporten la seua experiència i el seu talent, i de la complementarietat entre ells naix un treball musical ric, digne, divers, que des de l’anomenada música d’arrel fan un viatge a través de diverses tradicions sonores d’arreu del món, com ara és el cas del darrer treball discogràfic del cantant de Godella (Horta Nord) Josep Aparicio (Apa), Sinergies.

Apa és un cantaor d’estil de primera línia, però també un heterodox valent i decidit que troba en el mestissatge musical una energia que, com un tsunami, arrossega tot aquell que l’escolta tot portant-lo a una nova dimensió.

En Sinergies ha treballat colze a colze amb Ricardo Esteve per tal de recuperar amb una nova sonoritat cançons que van marcar unes quantes generacions durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat, el final de la quarantena casernària que ens va imposar un règim de militars africanistes. Et recorde Amanda, de Víctor Jara; A l’alba, de Luis Eduardo Aute; No em moriré d’amor, de Paco Muñoz; Paraules per a Júlia, de Paco Ibáñez; Vora el barranc dels Algadins, de Partaka; Plens de sol de bon matí, de Remigi Palmero; M’aclame a tu, d’Ovidi Montllor; L’Estela, del cantaor Enrique Morente; o temes tradicionals desconstruïts com ara Sinergies, on reinventa les albaes valencianes, i El mareny i sa Porxada, una havanera que pren en un moment determinat el ritme de la guajira.

Cançons, himnes diria jo, si se’m permet, amb lletres pròpies o de poetes com ara Teodor Llorente, Vicent Andrés Estellés, José Agustín Goytisolo..., a les quals dota de noves sonoritats producte d’un treball cooperatiu.

L’acompanyen en les veus Miquel Gil, amb el seu cant  romput  contra els esculls de la vida, amb el seu crit agitanat; el dibuixant de còmic, il·lustrador i cantautor Fernando Burgos Burguitos; la cantaora flamenca Isabel Julve, ànima heterodoxa com el mateix Apa, que ha barrejat en alguns dels seus treballs el flamenc a les músiques balcàniques; la cantant de jazz, swing i bebop Arantxa Domínguez; i l’aparició brutal de la rapera Tesa en la cançó A l’alba. De tots ells i de les diverses maneres que tenen d’entendre la música té aquestes Sinergies.

A Josep Aparicio Apa l’he pogut escoltar en directe en diferents formats al llarg dels anys, he anat pels carrers d’un poble de la comarca de l’Horta darrere d’ell escoltant com s’imposava sobre els sorolls de la nit i la festa amb el cant de les albaes. L’he vist en un espectacle de Paco Muñoz acompanyant el veterà cantautor, l’he escoltat en concert i sempre m’ha impressionat la seua altura (com Ovidi Montllor, no arribe a l’u setanta), la seua fortalesa física i vocal, acompanyada d’una gran sensibilitat i d’una gran estima per l’ofici de insuflar vida a les cançons. Canta i ens emociona amb aquell donyet que li va llegar la seua mare i que porta sempre en una butxaca a prop del cor.

Sinergies, melassa, cosa fina, amics i amigues. Com la mel, aquestes sinergies no s’han fet per a la boca dels ases, ni per a aquells que de gust musical van més justets que les calces d’un capellà.

divendres, 15 de juliol de 2022

EL CANT DE LES GRANOTES

 


Abans de començar, he de reconéixer que de la meua ignorància, seguint l’aforisme de Joan Fuster, no faré mai un argument. Ignorava que hi haguera una Lapònia del sud, allunyada de la península escandinava, una Lapònia espanyola, fins i tot la viquipèdia en parla. Es tracta d’un territori peninsular amb una baixa densitat de població i una manca d’infrastructures notable. Un territori que dobla en extensió el Regne de Bèlgica i que és situat a la regió muntanyenca Celtibèrica, és a dir, part d’allò que darrerament des dels mitjans de comunicació i la política els ha donat per anomenar l’España vaciada.

L’escriptor de la ciutat de Sagunt Sergi Durbà, acompanyat de la seua família, va decidir agafar-se un any sabàtic, deixar la llum, el color, la densitat demogràfica, el soroll i la contaminació de la costa mediterrània i anar-se’n a viure a un llogaret de l’Alto Tajo, del qual, com Cervantes en El Quixot, es nega a dir-nos el nom.

Durant l’any que passa en aquelles terres, Sergi Durbà anirà escrivint el dietari que ara tenim en les mans, El cant de les granotes (Onada edicions, Benicarló, 2022), amb el qual va obtindre el XVII Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

Durbà és un narrador de raça, un prosista de realitats, que partix sovint de la seua experiència. La seua prosa se situa a cavall de la novel·la, el dietarisme i l’assaig. Trobe que des del seu primer llibre, Camins al sud (2012), en el qual amb acidesa ens parlava de la seua experiència com a professor de valencià a la comarca del Baix Segura amb alumnes que havien demanat l’excepció de la llengua, fins al seu penúltim llibre, Amanda (2020), una novel·la l’argument de la qual situa a prop de la mar, Durbà ha guanyat un major domini de les tècniques narratives i exhibix maduresa personal i creativa. La seua mirada és més reflexiva i menys temperamental.

El cant de les granotes recull les reflexions d’una persona que en plena pandèmia provocada per la covid busca refugi, pau i llibertat en un espai bellíssim i escassament poblat, on l’ésser humà encara té contacte viu i intens amb la natura.

El dietari s’inicia durant la segona quinzena de setembre del 2020 i finalitza ja de nou a casa el 23 d’agost del 2021. Durbà l’ha dividit seguint les estacions de l’any, i no és aquest un gest gratuït, de tornada a la natura és aquesta, amb els seus ritmes i el seu pas cíclic, qui li marca la vida.

En El cant de les granotes trobem l’home urbà que amb un cert temor, provocat per la incertesa i en part pel desconeixement, es va adaptant al món rural a mesura que es relaciona amb el seu entorn, tant el físic com l’humà, aquest darrer escàs i marcat per la despoblació endèmica que patix la regió. Així com per un passat potser sobrevalorat pels mateixos habitants.

A Sergi Durbà res li és alié, ell observa, calla i escolta. Tot li provoca emocions que va recollint amb paciència artesanal, diversos aspectes de la cultura popular així com del parlar propi de la zona, les relacions socials, el descobriment d’un paisatge ubèrrim agrest i habitat per animals de grandàries que no es veuen des de fa temps al bosc del litoral mediterrani, el clima i en especial el cru i hostil hivern.

El nostre autor, que en un principi escriu mantenint una distància prudent amb el seu entorn, acaba pres per la latent seducció que el territori exercix sobre ell. El dietari és l’autoretrat d’un home ferit per les lletres en comunió amb la vida i la natura.


dimarts, 14 de juny de 2022

EL SOMRÍS TRIST DE SYLVIA PLATH

 


José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964) és un d’aquells escriptors que des dels seus inicis, a finals de la dècada dels huitanta del segle passat, havia publicat només en llengua castellana, la seua llengua materna, però l’any 2008 s’obri a escriure i publicar també en llengua catalana, aportant a la nostra literatura amb el pas del temps una obra personal i sòlida.

García Herrera és un escriptor dual, versàtil, amb una gran creativitat, amb domini de l’ofici i un gran coneixement de les diverses tradicions literàries de què es nodrix.

Fa uns dies, després d’haver presentat la nit anterior en una llibreria de la ciutat de València i camí de la ciutat on residix, es va aturar en el meu poble i vam poder conversar durant una llarga estona. Abans de continuar el seu viatge, em va regalar tres dels seus darrers llibres de poesia: El pinzell de les ànimes (Parnass edicions, 2020), un magnífic exercici amb el qual aprofundix en la relació del món de la pintura i la poesia; Crònica de pluges (Edicions Documenta Balear, 2017), un llibre que em va captivar des de la primera pàgina, amb una poesia reflexiva, intensa, on es mostra preocupat pel pas del temps i les absències amb les quals es va omplint la nostra vida; i la seua darrera novetat, publicada per l’editorial valenciana Pre-textos i amb la qual va obtindre el I Premi Internacional de Poesia Francisco Brines, 2021, El somrís trist de Sylvia Plath.

La vida i obra de Sylvia Plath, una de les màximes exponents de la poesia nord-americana del segle xx, tot i la seua tràgica desaparició als trenta anys, servix a García Herrera per abordar qüestions tan delicades com ara els traumes personals, la malaltia mental, les obsessions i el suïcidi. D’una manera delicada, ens endinsa en la biografia de l’autora i en la seua obra. Una dona amb una mirada introspectiva (mira cap endins i es busca per a entendre’s), intel·ligent i dotada d’un talent excepcional per a la creació literària des de menuda.

García Herrera reflexiona sobre els fets traumàtics que li va tocar viure a Sylvia Plath i com la mort del seu pare va marcar la seua vida, com la fragilitat emocional va afectar la seua obra, ens parla dels intents de suïcidi i del desenllaç final. Però no estem davant d’una crònica feta a pinzellades poètiques d’un mitòman que vampiritza un clàssic, no. Encara que podem seguir a grans trets els fets més destacats de la biografia de Plath, la reflexió de García Herrera està feta des de l’admiració i el respecte sobre el patiment interior d’un ésser humà que lluita per sobreviure muntat en una muntanya russa emocional. Un ésser humà ple d’interrogants, de conflictes interns, que busca respostes i solucions, llum al bell mig de la foscor amb la qual crear un contrapés imprescindible per a mantindre l’equilibri que l’allunye del naufragi. La tristesa que mostra el somrís de Sylvia Plath és la d’aquella persona que se sap protagonista d’una tragèdia.

dimarts, 7 de juny de 2022

EL TERCER TOC

 


El doctor en Sociologia i periodista Toni Mollà (Meliana, 1957) acaba de publicar en Vincle editorial un nou dietari, El tercer toc, que en l’interior subtitula Proses híbrides. Els dietaris són això, un perfecte contenidor que tenen com a lligam el jo i el pas dels dies, on l’autor pot anar saltant-se amb llibertat els límits entre la ficció i la no ficció, la prosa i la lírica, tantejant els camps de l’articulisme, el reportatge, el retrat, l’apunt filosòfic, el relat de diversos viatges, la nota sobre gastronomia, l’aquarel·la d’un paisatge rural o urbà, la ressenya literària, la crònica d’un temps passat, l’anècdota, la memòria... Tot això i més ho trobem en el nou llibre de Mollà, que és una reivindicació i un petit homenatge als híbrids no tan sols de la prosa, sinó dels personatges que com ell mateix són i es consideren híbrids culturals.

Per als que som de poble com Toni Mollà, el toc de les campanes forma part del nostre paisatge sonor diari i, per tant, sabem que amb el tercer toc s’inicia el ritual. Toni Mollà comença una nova etapa de la seua vida en jubilar-se, i amb ella una nova manera de veure les coses marcada pel dolor d’un món que va desapareixent i uns amics que es van acomiadant per a sempre. Però abans, com l’eco dels dos tocs primers, ens detalla els seus darrers anys, el daltabaix personal que va significar per a ell el tancament de la Radiotelevisió Valenciana, el temps d’incertesa laboral i d’atur, la falta d’expectatives sòlides, els darrers dietaris publicats, i com aquest que tenim entre mans hi lliga.

El tercer toc és un dietari que abasta un any sencer de la seua vida, encara que Toni Mollà sovint ens trasllada a diversos moments del passat. Com tot dietari, és un autoretrat on l’escriptor destaca uns trets de la seua personalitat i n’oculta d’altres, ningú vol eixir desafavorit en una foto. És també el retrat del seu món, Mollà és membre d’una generació que porta tatuada en la seua biografia la paraula canvi, en el sentit polític, social, cultural, tecnològic... i no sempre per a millor, per favor no siguem ingenus.

Toni Mollà domina els diversos registres que empra. M’ha captivat d’una manera especial per la seua capacitat de reproduir el llenguatge col·loquial de la seua comarca, que és també la meua.

En el llibre trobem la mirada de l’intel·lectual d’esquerres, la del viatger, la de l’aficionat a la bona taula sempre compartida amb amics i amigues, el lector de premsa i el de llibres, compartim el gust per autors com els nord-americans Philip Roth i Richard Ford, i ens oferix la seua visió sobre diversos aspectes de la seua obra. I l’aficionat al futbol i en especial al club blaugrana.

Com a contrapunt, trobem fragments d’un dietari del seu alter ego, Josep Orts, amb algunes de les reflexions més crues i alhora lúcides sobre la vida que hi ha en el llibre

Amb el tercer toc comença un temps amb nous rituals, en el qual, a pesar de tot, esperem que la vida ens sorprenga positivament i ens oferisca moments de felicitat mentre anem fent el darrer tram del camí i el recompte dels amics absents i els dies que no tornaran.

dilluns, 23 de maig de 2022

ELS MORTS DE LA NOSTRA VIDA

 


Per molt que ens agrade la soledat, cap ésser humà no es pot transformar en una illa. És més, m’atreviria a dir que aïllar-se de la resta del món és impossible sense acabar inventant-se algú amb qui compartir les hores. Som part de i en part som la societat que ens envolta. La nostra vida s’entrecreua amb la vida d’altres persones amb les quals, d’una manera o altra, ens relacionem. Som actors i espectadors.

El pas del temps fa aparéixer i desaparéixer personatges de l’escenari del nostre món i anem acumulant absències, tantes que amb elles podríem reconstruir etapes senceres del nostre passat.

La memòria és una admirable i emocionant màquina del temps, en tirar del cap d’un fil s’encén una espurna i de colp i volta torna el passat amb el paisatge i el paisanatge que el va habitar.

És sabut que l’escriptor d’Otos (la Vall d’Albaida) Joan Olivares té una esplèndida màquina del temps. És un home preocupat per la condició humana. Sap escoltar i quan escolta està pendent d’allò que li diuen, com li ho diuen i quines paraules i expressions són emprades. Olivares té una fabulosa capacitat per a narrar, per a capturar l’atenció d’aquell que el llig, però també d’aquell que l’escolta. En ell saps que, per simple que siga la història que et conta, el seu estil té l’essència de l’antiga màgia dels rondallaires.

Bromera, en la seua col·lecció L’Eclèctica, ha editat el llibre de Joan Olivares Els morts de la nostra vida. No estem davant d’un llibre de relats ni d’una novel·la, sinó d’una llarga galeria de personatges que en un moment o altre formaren part de la vida de l’autor. Uns personatges singulars amb una petita o gran història darrere, de vegades quasi anecdòtica, d’altres còmica, sovint dura i tràgica. La vida d’un s’entrecreua amb la d’un altre, dins del petit món rural que habiten, i es crea una xarxa amb què l’autor pesca una monumental fotografia en color sépia d’un poble i d’un temps que foren en part els seus. En tots els relats hi ha, com no, una certa ironia marca de la casa, però també amor i tendresa.

En Els morts de la nostra vida trobem el desig de recuperar el passat, que no sempre va ser millor, així com un magnífic exercici d’estil gràcies al qual Joan Olivares recupera la llengua oral de la Vall d’Albaida, la transforma en llengua escrita i, sense perdre pel camí el sabor alegre i col·loquial que la caracteritza, crea un model versemblant, ric i viu.