TRESORS I ESTELS

 

Sovint la nit ha estat emprada per cantautors i literats com a sinònim d’obscuritat. Així, Raimon, quan es referia a ella, ens parlava d’opressió, de dictadura. La nit, per a escriptors com Edgar Allan Poe o H.P. Lovecraft, és el temps on transcorren els crims atroços, les hores en les quals, des dels racons més tenebrosos, ixen els monstres més cruels.

Per a una gran majoria de persones, la nit convida a recollir-se a casa i lliurar-se al descans i el son.

La poeta de Puçol (l’Horta Nord) Mercè Claramunt i Diego, en el que és el seu tercer llibre de poesia, Tresors i estels (Edicions 96, 2026), ha convertit la nit en un personatge afable, no és de carn i ossos, encara que sí que té una personalitat ben definida i actua de vegades com un ésser humà. La nit de Claramunt ens acompanya, ens fa de guia i ens descobrix tot l’univers que aparentment oculta.

La nit en els poemes de Mercè Claramunt no és sinònim d’obscuritat, de tenebra, de por, sinó tot el contrari: és sinònim de llum, de llibertat, d’imaginació i fantasia.

Mercè Claramunt s’adreça directament al lector més jove, oferint-li vint-i-un poemes emparentats pel seu ritme intern amb la cançó, quan de vegades són una cançó, com ara el cas del poema que porta com a títol Son soneta, que és una cançó de bressol. A més, la col·lecció emparenta també amb la narrativa, comença amb un poema, Què fa la nit?, que ens obri la porta a tots els petits relats en forma de poemes que ens oferix, es tracta d’un poema que ens allunya de la imatge tenebrosa de la nit; i es tanca amb un final obert, Conte de mai no acabar, on assegura que la nit té tantes històries per relatar com el lector siga capaç d’imaginar-se.

Cada poema conta una petita història on la nit compartix protagonisme amb els estels, la llum, la mar, el capvespre, la ciutat i la gent que l’habita, la fauna que conté, els diversos elements meteorològics, com ara el vent o la pluja.

La nit escriu i formula un desig, viatja. La nit té una casa, un cofre, un telescopi, té lluna, estels i un munt de tresors.

Tresors i estels és un llibre optimista, ple de llum i de vida, un llibre que invita el lector a la fantasia, a gaudir de les grans i petites coses que ens envolten, a assaborir la bellesa, a jugar amb les paraules i la imaginació. Un llibre escrit amb l’ofici, la sensibilitat i la tendresa d’una gran poeta. Un llibre per allunyar les pors atàviques que durant segles ha despertat la nit en els infants i, ai las!, en els adults. Un llibre per a iniciar els més menuts en el món meravellós de la poesia.

Les il·lustracions de Vera Herranz Cortés acompanyen d’una manera amable, amb els seus colors i els seus traços, la màgia de la poesia de Mercè Claramunt.

AI, MÍLIA!

 Magda Añon Espert publica, dins de la col·lecció Jàssena de Llibres de la Drassana, la que és la seua segona novel·la: Ai, Mília. Un extens relat amb el qual va obtindre ex aequo el 2025 el Premi Lletraferit.

Ai, Mília és un seguit de drames individuals que s’enceten amb la tragèdia col·lectiva que va significar la guerra civil (1936-1939) i el fosc període de repressió i revenja que la va seguir.

Una col·lecció de drames en un poble valencià que tenen com a protagonistes la família Fenoll.

La novel·la està dividida en tres grans apartats, cadascun dels quals el protagonitza una dona. El primer, Silvina, una dona jove, amb tres fills i esposa d’un fuster al qual les autoritats del nou règim se l’emporten i el fan desaparéixer. Una dona bella, que patirà l’assetjament d’un esbirro feixista de bragueta inquieta, una veïna delatora i uns mestres que pretenen adoctrinar els seus fills en contra dels seus pares. Una dona que, just quan tornava a sentir el gust per la vida, li caurà a sobre el mall de la desventura més cruel i que la portarà a la mort.

El segon apartat el protagonitza Mília, la boja del poble, encara que en aquell temps tot el món semblava estar una mica boig. Mília és una dona amb secrets i desitjos inconfessables. Una dona que viu dins la bombolla de la seua realitat bastida sobre el dolor de la pèrdua de la seua mare.

El tercer apartat té com a protagonista Lena, la filla major de Silvina, de la qual veiem com, d’un salt, passa de la infantesa a l’edat adulta, i com d’una manera crua s’enfronta a alguns dels culpables de les diverses tragèdies que han destruït la seua família. Una dona que en faltar la seua mare ho deixa tot per a convertir-se en una rodamón. I a manera d’un petit subapartat d’aquest darrer, els quaderns on Lena ha anat apuntant al llarg dels anys l’esdevindre de la seua vida.

Les tres protagonistes estan envoltades per tota una galeria de personatges esbossats amb ofici: la Ruda, veïna malvada; Ximet el boig; els mestres; el capellà, els nous veïns…

Magda Añon Espert, amb gran mestria, crea una atmosfera de vegades amb una pudor d’estable, d’altres amb la flaire de la llet agra de la malvolença, i per últim amb la sentor dolça de la sang i la descomposició. Un relat intens en el qual la dona és víctima, però també còmplice dels botxins. Dones capaces d’estimar amb passió i de matar.

Ai, Mília és un d’aquells llibres que no deixen indiferent el lector, l’atrapen des de les primeres pàgines i el fan submergir-se en un relat que els parla de l’amor i el dolor, de la desfeta d’una família. Una novel·la amb la qual l’autora es confirma com una de les veus narratives del País Valencià amb més projecció de futur.

AMOR PARTICULAR

 

L’escriptora alcoiana Mercè Climent ens oferix una col·lecció de vint-i-una narracions curtes sota un títol manllevat d’una cançó del cantautor de Verges Lluís Llach: Amor particular (Editorial Lletra Impresa). I no és cap casualitat ja que en el llibre trobem diverses pinzellades que reafirmen l’homenatge que li fa l’autora. D’homenatges, per cert, que no és l’únic que trobem en les seues pàgines: n’hi ha un altre a l’escriptor argentí Julio Cortázar i la seua novel·la Rayuela, així com al poeta i assagista Joan Fuster i el seu poema Criatura dolcíssima.

Amor particular és una recopilació de les narracions que al llarg de la darrera dècada ha anat publicant l’autora en diverses revistes i llibres col·lectius, textos que en la majoria de casos han obtingut un o altre guardó i que estaven dispersos i de difícil abast del lector interessat en l’obra de l’alcoiana.

Les narracions tenen en comú l’universal sentiment de l’amor: a la parella, a les arrels familiars, als fills...

Mercè Climent desplega la seua mirada personal sobre l’amor. Ho fa amb tendresa, sense subterfugis, amb sensualitat i amb un llenguatge clar i unes històries narrades amb amenitat.

Poua els seus relats del pou de l’experiència personal, de la memòria del seu passat, que en el present es troba ple d’absències que li fan mal. Trobem la figura del pare i la seua desaparició prematura, que  encara li causa un dolor profund.

L’autora ha dividit el llibre en diversos apartats, agrupant les narracions segons el tipus d’amor de què parlen. El primer, Amor, amb set relats on es troben els més sensuals i eròtics; Terra, amb sis relats, on la memòria és l’eix, memòria del pare, dels avis, de la contrada que habitaren, de la manera que tenien d’entendre la vida. En tercer lloc, Llum, amb cinc narracions, on hi ha algunes d’elles escrites amb una gran tendresa, i una part de les quals s’acosten a la narrativa infantil. I per últim, Veu, amb tres relats sobre l’ofici d’escriure.

Amor particular és un llibre que, des de la diversitat, busca la unitat a través de la mirada d’una dona madura, que ha gaudit i ha patit reinventant-se constantment. La seua visió sobre l’amor sovint va acompanyada del seu contrari, el desamor; un amor carnal de vegades, fraternal altres, també filial i maternal, un amor a l’ofici d’escriure i, sobretot, un immens amor a la vida que sovint va acompanyada per la mort, l’absència, el dolor i l’enyorança.

Mercè Climent escriu amb valentia sobre les relacions de parella, l’atracció sexual i la cerca del plaer. Ens parla de la pèrdua d’un ésser estimat que fou pilar i fonament en la seua infantesa i joventut, un ésser humà que li ha deixat un buit immens, però en contraposició és capaç d’oferir-nos la vinguda a la vida d’un nou ésser i fer-ho des del punt de vista del fetus.

Aquestes vint-i-una narracions estan escrites amb ofici i en elles l’autora aconseguix fer partícips els lectors de les diverses emocions que ha sentit i l’han portat a escriure-les. Quan vol, a més a més, aconseguix sorprendre el lector en la darrera pàgina.

Un llibre que naix de la passió per la vida i la literatura.

A SANG I A FOC

El poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque, després d’haver publicat l’obra de teatre Ma chèrie, fa una nova incursió en un altre gènere literari amb la publicació de la novel·la A sang i a foc.

Amb aquesta obra, publicada dins de la col·lecció L’Eclèctica d’Edicions Bromera, Jesús Giron i Araque va obtindre el 2025 el Premi de Novel·la i Falles que convoca des de fa sis anys l’Ajuntament de Cullera.

A sang i a foc és una novel·la de lladres i serenos amb l’estructura clàssica del gènere: algú ha desaparegut o ha mort i els representants de la llei han de trobar el responsable del crim.

L’escenari elegit pel nostre autor és un poble menut anomenat Bellriu, situat a la Ribera del Xúquer, a pocs quilòmetres de l’Albufera. Els fets es desencadenen el dia en què la comissió de la falla local celebra la proclamació de la nova fallera major. Jesús Giron Araque barreja amb equilibri els elements clàssics d’una novel·la de lladres i serenos de caràcter rural amb els de la festa fallera, sense caure en la coentor o la caricatura.

La sang de la qual ens parla en el títol és la de la fallera major i la de l’artista faller, i el foc el de la Nit de la Cremà on les flames devoren bona part dels seus cossos.

Aquesta nit l’equip investigador de la Guàrdia Civil arriba a la conclusió que el cas està tancat. Durant uns llargs mesos troben que mai no sabran què va ocórrer exactament. Però en aquest equip hi ha un sergent, Ripoll, que prompte s’adona que hi ha peces que no encaixen i, amb l’ajuda de Jordi, un jove amb síndrome de Down que té una mirada diferent sobre tot allò que passa al seu voltant, anirà traient l’entrellat.

Davant d’un assassinat s’afirma que el primer que cal fer és seguir el rastre dels diners, però en aquest cas no té res a veure el motiu econòmic, de manera que queda seguir el rastre d’una possible relació sentimental.

Al cap d’uns mesos del crim torna a desaparéixer una altra fallera major. Aleshores el nostre investigador busca possibles antecedents en el sospitós. Els especialistes en criminologia afirmen que bona part dels assassins subconscientment desitgen que els atrapen, i el cas que ens ocupa no n’és una excepció. L’antecedent i el rastre eren davant dels seus nassos. Ara a l’investigador només li cal trobar les raons ocultes del crim.

Jesús Giron Araque ens oferix un relat que manté en tot moment la necessària tensió narrativa que exigix el gènere, i ho fa mitjançant un llenguatge àgil i diàfan, jugant amb les expectatives que crea al lector i amb grans dosis de versemblança.

 

 

3600 SEGONS

 

Llibres de la Drassana ha enriquit el seu catàleg editorial amb una nova col·lecció de nom ausiasmarquià: La carn vol carn. Es tracta d’una col·lecció dedicada a la literatura eròtica. Al País Valencià hi ha uns quants precedents d’espais dedicats a aquest gènere literari: Regata de cul, posada en marxa en els anys noranta del segle passat per la desapareguda editorial Germania, o el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida, que encara que edita Bromera mai no ha comptat amb una col·lecció pròpia. A Catalunya hi va haver les col·leccions La Marrana, La Piga o La sonrisa vertical, que era bilingüe. Tinc la sensació que el nínxol del mercat per al gènere no és massa gros i apareixen i desapareixen les col·leccions com el riu Guadiana en els seus primers quilòmetres. Veurem el que passa ara amb la col·lecció La carn vol carn.

Llibres de la Drassana inicia aquest nou projecte amb una autora de Cocentaina (el Comtat), Marisa Abad Moltó, una narradora que fins fa uns pocs anys havia publicat la seua obra en llengua castellana. Així, el 2005 començà la seua carrera amb la novel·la Crónica de los sentidos, a la qual li van seguir el 2010 Música de fondo i el 2014 Sed de agua, mentre que el 2017 publica el seu primer llibre de relats, Impotencia. Ara 3600 segons és el primer treball literari que publica en valencià, una novel·la breu, de lectura àgil, que l’autora dividix en quatre apartats els títols dels quals són el resum més breu possible del mateix relat, La proposta, Les mans, La desesperació i La vida. Cadascun d’aquests apartats es dividix en diversos capítols.

La veu narrativa, Marisa Abad Moltó la cedix a la protagonista, una dona jove, guapa, amb un cos espectacular, sexi, oberta i promíscua. Una dona independent que dedica bona part del seu temps a diverses ocupacions laborals: cambrera, teleoperadora i model en un taller d’aprenents d’artista plàstic.

Un dia, de colp i volta i a través del director del taller on treballa, rep una proposta estranya i econòmicament temptadora: convertir-se en escultura viva durant setze sessions per a un artista de qui ho desconeix tot.

Entre la prevenció i la curiositat, la protagonista ens narra les incidències de cadascuna de les setze sessions que tenen lloc en una nau industrial.

La seua vida sexual, d’una llibertat tòrrida i sense pudor, ha estat marcada per tots i cadascun dels seus sentits, però en aquestes sessions se la priva de la majoria d’ells i es queda només amb l’oïda i el tacte.

El tacte d’aquell que ella no toca, sinó de qui rep les carícies en cada racó en cada plec del seu cos.

Les sessions van pujant de voltatge fins a encendre la flama d’un foc que consumix la nostra protagonista en intensos orgasmes.

Cada sessió en què es lliura a les mans expertes de l’escultor dura exactament 3600 segons, els millors de cada dia, possiblement els més intensos de la seua vida i es veu atrapada i posseïda pel desig provocat per l’artista.

Marisa Abad Moltó reflectix en una narració amb una atmosfera realment inquietant aquelles relacions que naixen entre alguns artistes i les seues models, una relació marcada pel desig de posseir l’altre i la submissió.

BREVIARI D'AMORS NOBLES

 

Joan Borja (Altea, 1968) és un dels principals actius de la cultura catalana al sud del País Valencià. Un home amb una trajectòria acadèmica i cultural més que destacable. Doctor en Filologia Catalana, autor d’estudis i llibres de divulgació, assagista i editor.

L’any 2025 Joan Borja va obtindre el Premi Ciutat de València d’Assaig Josep Vicent Marqués amb el llibre Breviari d’amors nobles. No és habitual que un jurat d’un premi d’assaig faça una aposta tan clara per un gènere literari com l’aforisme, i aquesta és una decisió que els lectors hem d’agrair. Al País Valencià tenim un dels grans referents de la producció aforística en llengua catalana, Joan Fuster, però no és l’únic, sense eixir del País Valencià hi ha altres autors que l’han practicada amb més o menys èxit: Joan Garí Josep J. Conill, Maria Fullana, Agustí Peiró, Vicent Penya i qui signa aquest article. Hi ha autors que oferixen els seus aforismes dins dels seus dietaris: Vicent Alonso, Ramon Ramon, i altres. La nota negativa des del meu punt de vista són les editorials, que publiquen aquests reculls en col·leccions de poesia.

Joan Borja, amb la publicació en Edicions del Bullent de Breviari d’amors nobles, s’afegix a aquesta tradició inaugurada pel savi de Sueca.

El títol d’aquest llibre de clares referències llorentines (vull dir de Teodor Llorente) és tota una delícia per als qui gaudim amb el gènere. Per una banda, ens remarca la brevetat dels textos, i per l’altra, l’estructura del llibre, alhora que ens porta a la memòria aquells breviaris que temps enrere formaven part de les lectures dels nostres ancestres. Soc de l’opinió que aquest llibre s’hauria de llegir i rellegir com un breviari.

L’amor és l’eix al voltant del qual giren les reflexions, els pensaments de Joan Borja, un amor que l’obliga i ens obliga a tindre una mirada positiva, crítica i valenta sobre les coses que ens envolten.

Joan Borja coneix el gènere com a lector, però també com a jardiner expert d’aquests bonsais literaris.

El breviari està dividit en sis parts, en cadascuna de les quals Joan Borja reflexiona sobre l’amor a les paraules, la civilitat, la bellesa, el coneixement, la vida i l’amor.

Al nostre autor li agrada jugar amb els mots, donant-li la volta de vegades al mateix aforisme que ens acaba d’oferir, insinuant-nos que no tot ho hem d’agafar com a llei inamovible. Mostra un gran sentit de l’humor. Ens fa una exposició que defuig la rajola acadèmica i és clara i transparent. Alguns d’aquests petits torpedes van directament a la línia de flotació dels discursos dominants, ja versen sobre les relacions humanes, la literatura, la guerra o l’heroïcitat. La seua és una veu profundament pacifista, demòcrata, progressista, que té una gran fe en el poder de la paraula, en la cultura com a motor social, en la formació acadèmica de l’ésser humà. Per a Joan Borja, aquells que es dediquen a la formació de les noves generacions i els qui amb el seu treball milloren la qualitat de vida dels seus congèneres, són els vertaders herois.

L’ésser humà, per a Joan Borja, ha nascut per a la vida, per a la recerca de la felicitat i el gaudi de l’alegria i de la bellesa, i no per a l’esclavitud, el dolor i la mort.

Trobem en les pàgines d’aquest llibre, a més d’un gran sentit de l’humor, una reivindicació d’aquell sentit comú que, emboirats per tanta falsedat, trobàvem tant a faltar.

Un llibre que cal llegir i fer-ho a poc a poc. La seua lectura ens portarà sense cap mena de dubte a iniciar un diàleg fecund amb el seu autor.

ALMA MATER

 

La locució llatina alma mater, com tot el món sap, significa mare que nodrix, encara que en l’actualitat també s’empra en alguns casos per a referir-se a la universitat on s’ha format un individu. La universitat seria la proveïdora d’aliments intel·lectuals en l’etapa de formació.

L’estudiós, poeta i narrador Pasqual Mas i Usó (Almassora, la Plana Alta), en posar-li el títol al seu darrer llibre de poesia, Alma mater, editat per la castellonenca Unaria ediciones, elegix aquesta locució tornant-la al seu sentit primigeni, el de la mare que el va alimentar, formar i protegir, i que ha estat sempre al seu costat, ferma com la roca que sostenia tota la seua família.

Alma mater és una col·lecció de cinquanta poemes de versos lliures, diàfans, que conformen el breu i intens dietari dels darrers dies d’una dona que ha patit un ictus i que ha vist minvades, amb els anys, les seues condicions físiques i mentals. Un ésser humà sempre atent a les necessitats dels altres i que ara necessita l’ajuda dels fills per a passar amb dignitat el darrer tram de la seua vida.

D’una manera sincera i honesta que posa en dubte la famosa cita de Fernando Pessoa, Pasqual Mas s’enfronta al dur paper d’assistir al darrer naufragi d’aquell ésser que més ha estimat, tot assumint amb enteresa la tasca de tindre cura de la seua higiene i el seu benestar, d’escoltar-la i acompanyar-la fins el darrer moment.

El lector veu que no està sol: hi ha els professionals, però també el germà i la trista ombra del pare ancià que assistix un tant desconcertat a la lenta desaparició de la que ha estat companya de vida.

Alma mater és un llibre en el qual l’autor fa del dolor poesia. Un llibre valent, emotiu, on de vegades l’anècdota es convertix en un traç fonamental en el retrat d’una dona forta. Pasqual Mas, mentre escriu, sap que el temps juga en contra de sa mare, que la vida se li escapa entre els dits de les mans i es resigna perquè no hi ha cap altra opció. I arriba l’hora de la mort i el dolor per la pèrdua de la mare ho impregna tot. És el temps del dol, però també dels rituals, alguns plens de tòpics però no per això innecessaris.

L’absència d’aquella que en un temps ens va nodrir és immensa. L’ombra del pare s’ha fet prima sense la companya, només el record el sosté.

Tanca el llibre un petit homenatge al poeta xilé Pablo Neruda, de qui Mas empra un dels versos més coneguts dels seu llibre Veinte poemas de amor y una canción desperada, per assegurar-nos que, a pesar del dolor i la tristesa que el corprén, no escriurà els versos més tristos aquesta nit, la mare era llum que il·luminava el camí, era alegria, una alegria que perdurarà sempre en la seua memòria.