LA VIDA SOMNÀMBULA

 

Enric Iborra, un dels assagistes i crítics literaris més perseverants i intel·ligents que ha donat la ciutat de València, ens oferix aquest 2026, dins de l’editorial Afers, un nou llibre: La vida somnàmbula. Un dietari que recull anotacions d’extensió diversa que tenen, totes elles, un nexe en comú: la literatura.

Al llarg de més de dues-centes pàgines, Iborra reflexiona sobre diverses qüestions vinculades estretament amb la creació, com ara el manteniment en la memòria col·lectiva de certs llibres o l’oblit més cru per a una gran part de la producció literària. Escriu també sobre el context social en el qual naixen algunes de les veus que han deixat una profunda petjada en la història, com ara el cas de William Shakespeare. La complicada i, per què no dir-ho, tortuosa relació que han mantingut des de la Il·lustració la creació i la crítica. Aquesta darrera, des del meu humil punt de vista, és també una forma de creació literària que s’hauria de fiscalitzar, ja que la crítica pot patir les fílies i les fòbies personals i també socials que són producte del seu temps. L’objectivitat és un objectiu impossible d’assolir, a pesar de tots els esforços emprats.

Enric Iborra reflexiona així mateix sobre els diversos factors que fan destacar un llibre sobre la resta. Sobre la precisió, claredat i correcció que s’ha de mantindre a l’hora d’escriure.

Dedica un apartat especial a l’escriptor francés Gustave Flaubert, considerat el màxim exponent del realisme literari. Ens parla d’alguns passatges de la seua vida, i de la correspondència que va mantindre amb una de les seues amants mentre escrivia Madame Bovary. Del filòsof, periodista i teòric marxista Antonio Gramsci, del seu pas per les presons del règim feixista de Benito Mussolini, del seu pensament i les seues reflexions, que van influir d’allò més en la intel·lectualitat de les esquerres europees del segle xx. Del reconegut i respectat crític literari de Nova York Lionel Trilling, i la seua obsessió de ser novel·lista que a la fi prengué cos amb la publicació de la seua única novel·la: The Middle of the Journey. De Josep Pla i el Quadern gris, del filòsof i escriptor francés Michel de Montaigne, creador del gènere de l’assaig, de l’escriptor, també francés, Stendhal, de Josep Pla, de Joan Fuster i de Josep Iborra, referents indiscutibles en la seua formació acadèmica i humana.

La vida somnàmbula és un llibre d’una gran intensitat literària, escrit amb un llenguatge clar, senzill i amb una clara voluntat de l’autor de fer-se llegir.

Un llibre que alhora és l’autoretrat d’un ciutadà valencià atípic, allunyat de tots els tòpics que ens han carregat a les esquenes; allunyat de la visceralitat explosiva, de la sornegueria caricaturesca, de la superficialitat colorista. Un lector ben informat. Un intel·lectual rigorós que treballa per una societat més culta i més lliure.

KADDISH

 

Vicent Torres Aguado (Picassent, Horta Sud, 1956) ha estat fins ara el poeta de l’amor, de la bellesa, de la llum sensual i mediterrània, del xiuxiueig líric. Però ara ens oferix una nova col·lecció de poemes agrupats sota el títol de Kaddish (Veu silent), que ha estat publicat per l’editorial Neopàtria, on grata en la misèria humana. Poemes on es mostra cru i es posa en la pell de les víctimes, cedint-los fins i tot la veu perquè des de la primera persona del singular ens relaten les injustícies, les violències que han patit.

Dotze personatges, homes i dones d’arreu del món. Cada títol de poema l’acompanyen unes coordenades geogràfiques que ens assenyalaran un punt diferent del planeta. Espais on la geoestratègia prima sobre els drets dels individus i dels pobles, on l’avarícia del capital, l’odi interracial i religiós i els costums i les tradicions que atempten contra els drets sexuals de les dones regnen amb una impunitat brutal.

Éssers humans destinats a ser víctimes del mal inicien un a un una oració que és un relat i un crit desesperançat d’ajuda amb el qual ens mostren el costat més fosc de la vida. Veus que des de la comoditat occidental a penes sentim l’eco difús en algun noticiari.

Ells, elles, demanen la nostra solidaritat i nosaltres els escoltem sense adonar-nos que el nostre confort és fruit de la rapinya que s’exercix des d’occident sobre la riquesa natural que els pertany.

Dotze persones d’arreu del món. Dotze veus silenciades. Dotze veus que de la mà de Torres Aguado venen a pertorbar la nostra realitat amb el relat de la seua vida. Dotze vides exposades una a una que acaben conformant finalment un cor que canta el darrer cant, l’antiga oració jueva del Kaddish, una oració de lloança a la llum, a l’amor, a la bondat representada per Déu, el qual pareix haver-los oblidat i a qui li demanen la fi d’una realitat creada i regentada pel mal i l’inici d’una altra justa, fraternal i solidària.

Aquestes dotze persones són la representació de les víctimes del terrorisme de grups incontrolats i dels mateixos Estats, de tradicions que atempten contra la llibertat sexual de les dones, dels xiquets i xiquetes segrestats per a ser convertits en soldats o esclaus sexuals... Són jueus, musulmans, cristians, negres, orientals, blancs amb un nexe en comú: ser les víctimes del nostre temps. Les víctimes que, com els deutes de la tradició jueva, s’aclamen a Déu i en aquest cas també a la consciència del lector, siga o no siga creient. Vicent Torres Aguado és un poeta que creu en l’amor de Déu, en la bondat innata de les persones i s’adreça als lectors per a exigir justícia i reparació a les víctimes que han patit fam, reclusió, tortura, persecució i mort.

Un llibre escrit per un home que coneix a fons les diverses tradicions religioses del món i en especial les religions anomenades del llibre. Un espectador atent a la realitat mundial, a qui res humà li és alié, una realitat davant la qual no pot, no podem sentir-nos indiferents.

SPAGNOLETTO

 

El 1651, als seixanta anys, el pintor xativí Josep Ribera es prepara per a dictar la seua biografia. Ribera, conegut amb el sobrenom d’Spagnoletto, pel seu lloc d’origen i la seua baixa estatura, és considerat un dels grans pintors barrocs de la primera part del segle xvii. Encara que vell i amb la mirada cansada, continua amb el cap clar i amb la memòria viva, la d’un individu que ha observat atentament la naturalesa humana i ha estat testimoni privilegiat del temps en què viu.

L’escriptor d’Alginet Josep Lozano, en la seua darrera novel·la, Spagnoletto (Editorial Afers), deixa la veu narrativa a Josep Ribera, qui marca l’oralitat del relat i, d’una manera simbòlica, pren el paper d’aquell que comença a transcriure les memòries del pintor.

La vida de Ribera és un llarg viatge que el portarà des de la seua Xàtiva natal fins a la ciutat de Nàpols, passant per València, Parma, Roma. Des del taller de sabates del seu pare fins a les corts de cardenals o virreis.

La península itàlica és en el segle xvii el centre espiritual del catolicisme, però també el centre cultural d’Europa. És un territori cobejat per les grans potències europees d’aleshores, l’imperi dels Habsburg i l’imperi dels Borbons.

Ribera ens parla en primera persona dels seus primers passos com a dibuixant i pintor a Xàtiva, quan era un infant, i del seu pas per l’obrador del pintor Joan Ribalta a València. El seu viatge a Itàlia, la fam que allí patix, la descoberta del sexe, els primers contactes que fa, alguns profitosos i altres penosos, que el podrien haver convertit en víctima d’un pederasta. També dels seus primers èxits o de l’assetjament al qual el sotmeten altres pintors envejosos del seu talent. Del seu pas per Roma, la seua anada a Nàpols on troba definitivament el seu lloc al món.

Tota aquesta informació biogràfica és present i és narrada amb un llenguatge cuidat, àgil i transparent, però Lozano no es conforma amb una simple biografia. A través de Ribera, ens parla de pintura, de la pròpia però també de la d’altres, com ara Caravaggio, Rubens o Velázquez. De la relació dels artistes amb els compradors de les seues obres, ja siguen ordes religiosos, aristòcrates, comerciants enriquits o ambaixadors de reis que han viatjat fins a Itàlia a comprar obra per a les col·leccions reials.

En parla de la geopolítica del moment, de revoltes socials, dels moviments de les classes altes sobre el tauler del poder. D’episodis traumàtics com l’espantosa erupció del Vesuvi l’any 1631.

Ribera dicta a l’escrivà el retrat d’un temps convuls, d’una passió compartida per la llum i la bellesa. Josep Ribera és un pintor que és un gran dibuixant, un poeta del color, un home que observa amb molta atenció el seu entorn: els seus quadres tracten sovint de temes religiosos o mitològics, però els models els troba a places i carrers, en tavernes i mercats.

Un llibre intens i a un mateix temps d’una gran amenitat.

LA SOLITUD DEL TRAPEZISTA

 

Fa uns pocs mesos el poeta d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Nàcher Ferrero ens presentava el que és el seu dotzé llibre de poesia: La solitud del trapezista (El Petit Editor, 2025), un llibre on el poeta, com un trapezista, es balanceja en l’altura guardant l’equilibri sobre el buit. És sol, alguna cosa impedix que no caiga, potser l’amor, potser un somni o una utopia o aquella energia que amb paciència i gran voluntat extrau de la pedrera dels mots. Uns mots amb els quals construïx cadascun dels seus poemes.

La poesia de Vicent Nàcher Ferrero és cant, és confessió, és crit en el combat individual, però també en el col·lectiu. La seua és una poesia transparent, oberta, allunyada de l’artificiositat verbal de l’hermetisme hermenèutic.

Vicent Nàcher Ferrero és un supervivent de moltes batalles contra si mateix, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, però també de les batalles lingüístiques i culturals del seu país. Un individu que patix i ha patit i es pensa i es repensa en el seu dia a dia, un dia a dia que encara amb humilitat i senzillesa. Una vida que es passa així: «Buscant el vers més insurrecte i bellíssim». L’amor el cura de tot mal. L’estima a la llengua i al seu ofici de poeta el manté viu: «El temps que dedique a fer poemes / és el més ben aprofitat...».

Per a Vicent Nàcher Ferrero: «La vida és un exercici de voluntat de viure». Ell és conscient de totes les derrotes que ha patit i de les quals ha anat aprenent, superades amb unes immenses dosis d’esperança. És un perdedor, però té un somni i aquest somni, fet de mots, li dona bona part de l’energia per a sobreviure.

L’amor el fa afirmar: «La vida no paga la pena si no es perd per amor». L’amor més desinteressat que va més enllà del desig.

Vicent Nàcher Ferrero, mentre les grades del circ resten buides, es mou en l’altura i en la foscor. És sol, encara que el circ ara podria estar ple, i en la seua soledat pensa la vida i els tombs que aquesta dona. Observa la geografia del seu poble, els vaivens ideològics d’una societat covarda que es deixa manotejar per xarraires pocavergonyes sense ni un gram d’ètica.

Escriu en una llengua que sap minoritzada, acorralada, afeblida, i es posa al costat d’aquells que l’ensenyen. La llengua és molt més que la matèria primera per als seus poemes, és l’alé vital del seu univers.

El poeta escriu, també, sobre el procés creatiu, sobre la literatura, reivindicant la figura de l’escriptor valencià: «Els escriptors d’aquest país són uns herois, escriuen en una llengua menyspreada, odiada...». Reivindica aquell poeta que més l’ha influenciat, Vicent Andrés Estellés: «Tu, la font enmig del camí de la qual tots hem begut».

La literatura com un refugi, però també la música, la pintura.

Vicent Nàcher Ferrero es posiciona políticament més enllà dels partits, és un demòcrata, un antifeixista, un partidari ferotge de la llibertat i la justícia social, un resistent d’una nació ocupada.

La solitud del trapezista és un llibre molt personal, escrit per un individu ferit per la vida i per les lletres. Un creient de la paraula i de la seua capacitat per a guarir-nos. Un trapezista per al qual cada poema és un salt en el buit. Les seues mans, quan salta, esperen trobar la intensitat de la llum i la força de la bellesa que l’acabaran subjectant i posant-lo a estalvi una vegada més.

PELAYO BLUES

 

La nova editorial valenciana Rebel inaugura la col·lecció A contra corda amb un llibre de l’escriptor de Sagunt (Camp de Morvedre) Sergi Durbà Cardo: Pelayo blues. Es tracta del tercer llibre de la trilogia que Durbà ha dedicat a la pilota valenciana després de Colp a colp (2019) i Trinquets trencats (2023).

Pelayo és el trinquet de la ciutat de València que compta amb més de cent cinquanta anys d’història i és considerat la catedral de la pilota valenciana. Un espai on encara es manté viva la llengua i la identitat del poble valencià.

Pelayo blues és un dietari d’un any de visites al trinquet. Durbà, d’alguna manera, agafa el testimoni dels grans cronistes d’aquest esport: Bausset i Millo, però a diferència d’aquests no se centra en la partida o en l’anar i vindre dels personatges per la canxa, sinó que supera els límits del trinquet estricte i retrata el barri i la ciutat que en les darreres dècades s’ha transformat profundament amb l’arribada massiva d’emigrants i de turistes. Critica la baixa qualitat de les infraestructures ferroviàries i fa un estudi sociolingüístic i cultural dels companys de viatge. Ell agafa el tren des d’Alzira, on residix, fins a la ciutat per a veure la partida. El trobem preocupat per la falta de fidelitat a la llengua i a la identitat, per l’excés de franquícies comercials, per la pèrdua de tradicions nostrades que s’han abandonat i l’adopció de costums forans. Està indignat per les actuacions hipòcrites de la classe política. Per la genuflexió que fa la ciutat davant de les divises que aporten els turistes.

A Durbà no li importa ser políticament incorrecte, les seues reflexions naixen de la seua experiència personal i opina sempre des de l’honestedat, mostrant-les amb claredat, una mica d’humor i bastant contundència.

Ens parla del present i del passat del joc de pilota, dels aficionats que es troba cada setmana al trinquet, de les travesses que s’hi juguen, dels jugadors i les seues qualitats, dels millors colps.

No és Pelayo blues un recull de cròniques, és un cant trist, un tan pessimista, d’un individu que observa la realitat que l’envolta i en pren apunts. Un individu que al llarg de la vida s’ha mantingut fidel als seus principis i a la seua identitat. Un individu que inicia un cant trist per un espai de trobada, per una ciutat i un país que no sé si anem fent o desfent.

M’ha interessat d’allò més l’autoretrat de l’autor que acaba eixint a poc a poc entre línies, el fresc que ens esbossa d’un joc centenari, però també com juga en un moment determinat amb la imatge de l’estació i la situació que tenen a un costat i a un altre la plaça de bous i el trinquet Pelayo i com, després de reflexionar sobre les tradicions i la seua evolució i comprovar que d’alguna manera són una al·legoria del model de societat que volem ser, decidix prendre un camí i no l’altre.

ANIMALS INEXPRESSIUS

 

Després d’haver donat a la impremta dues novel·les: La mort lenta i La pell del món i tres llibres de poesia: Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània, l’escriptor de Navàs (Bages) Xavier Mas Craviotto ens sorprén aquesta tardor amb una col·lecció de relats sota el títol d’Animals inexpressius (l’Altra Editorial). Deu relats intensos a través dels quals l’autor, amb una gran capacitat expressiva i una maduresa destacable, es posa en la pell d’una galeria de personatges terriblement humans.

Xavier Mas Craviotto juga amb destresa amb diverses tècniques narratives que posa al servici d’un argument en el qual l’ésser humà i les seues passions i febleses és al centre.

El llenguatge és diàfan i precís, conté un lèxic ric. Mas Craviotto mostra una mirada aguda sobre les diverses realitats, complexes totes elles, que ens va descrivint. Ens pot paréixer en algun moment cru, perquè allò de què parla ho és, però mai no renuncia a un lirisme que porta amb ell una llum d’esperança, encara que aquesta siga filla del desencant i la frustració.

Els personatges protagonistes no sols són homes i dones adults, també hi ha xiquets i xiquetes, i fins i tot animals. Infants que són víctimes d’un món construït pels adults.

La majoria dels protagonistes s’han deixat arrossegar per la rutina, han donat per certes algunes coses que no ho són, de certes, i són víctimes del fracàs, de les fal·làcies que hem construït sols o entre tots i que assumim com a veritats inamovibles.

Són persones fràgils, porugues, desequilibrades, que s’oculten darrere de la màscara que s’han confeccionat intencionadament o no. Una màscara que de vegades odien i que voldrien arrancar-se, encara que sense ella es quedarien exposats davant d’un món cruel.

Com a lector, no puc ocultar que m’ha sorprés gratament la lectura d’aquesta col·lecció de relats. M’ha sobtat la joventut de l’autor i la seua gran maduresa a l’hora de parlar-nos sobre qüestions que un té la sensació que només el camí vital recorregut ensenya a molts.

Mas Craviotto escriu amb una gran lucidesa sobre temes com ara el desamor en una parella de llarg recorregut, el suïcidi, la pèrdua, l’amor, les malalties mentals, les relacions de pares i fills, el fracàs, el desencant, o la gran mentida que viuen el personatges públics, si es té en compte que l’èxit i la fama no són sinònim de felicitat i equilibri emocional.

Una col·lecció de relats construïts amb la precisió d’un rellotger experimentat, un orfebre de la paraula, que ens posen sobre la taula la condició humana i com aquesta actua segons la situació, el moment i els propis escenaris.

POAR LA SET

 

És el mateix pou d’on extraiem el líquid preciós que apaga la set que ens tortura que aquell d’on traiem la mateixa set? O potser és un altre pou el de la set de vida, de preguntes davant del fet luctuós de la mort, de la pau, de llibertat, de paraules, de música, el que espera que llancem el poal al seu fons? No ho sé. Només tinc clar que la set ens mou a buscar el pou de les respostes a multitud de preguntes, perquè aquestes ens remullen les genives, la llengua, el garganxó, els pensaments i que, des d’ací, brote la música intensa dels mots.

L’escriptora i documentalista Aina Riera Serra ens proposa en el seu darrer llibre, Poar la set, que ens adrecem cap a «la fossa de la pensa» i ens esforcem amb l’eina que ens faciliten els mots en anar a la recerca d’una resposta que en són mil.

Amb Poar la set, publicat per la valenciana Edicions del Buc, Aina Riera va obtindre el XLII Premi de Poesia Manuel Rodríguez-Martínez-Ciutat d’Alcoi. Un llibre format per quaranta-nou poemes de vers lliure. Una obra de gran riquesa lèxica, on l’autora crea imatges atrevides, suggerents i evocatives. Hi ha en la seua poesia una gran passió pel joc, el joc d’imatges, de paraules, però també per la força visual de la composició del poema sobre la pàgina en blanc, que en alguns moments l’acosta al cal·ligrama.

Temàticament, el llibre és divers. Hi podem trobar referències a Palestina, a la guerra d’Ucraïna, a experiències personals i alienes, a retrats i homenatges a alguns personatges de la seua vida.

Hi ha també grans dosis d’ironia i d’humor, i signes que l’acosten al llenguatge de les xarxes socials.

Aina Riera Serra té una gran capacitat per a crear un escenari amb una atmosfera concreta i uns personatges un tant peculiars. Llegim, per a comprovar-ho, poemes com ara Amic sentimental o Sang al Prípiat!, en aquest darrer trobem Putin tancat en el seu despatx del Kremlin amb una foto de quan era infant en les mans.

Trobe que en alguns moments Aina Riera Serra intenta, amb èxit, dessacralitzar certes qüestions i ho fa amb ironia i una naturalitat que desarmen el lector, com ara en el poema AI.

Poar la set és un d’aquells llibres de poesia que reclama diverses lectures, i això són punts al seu favor, ja que l’excés de claredat expositiva faria que l’abandonàrem en acabar-ne la primera lectura. Les diverses lectures que farem d’aquesta obra ens aniran descobrint un univers poètic personal, ric i intens.