dilluns, 6 de març de 2023

ELS AMICS I REFERENTS DE FELIU VENTURA

El cantautor de Xàtiva Feliu Ventura ha publicat en format digital i en format de vinil un nou treball discogràfic, Amics i referents. Dèsset cançons interpretades en directe en un concert que va tindre lloc en desembre del 2021 al Teatre Principal de València.

Feliu Ventura ha comptat amb la col·laboració d’un grup d’amics, com ara el grup Ovidi 4, Pep Gimeno el Botifarra, Miquel Gil, Sandra Monfort, Xiomara Abello, Carles Caselles, vocalista del grup Somking Souls, i el Cor de l’Eliana.

El disc s’obri amb dues cançons amb un títol suggerent: Convocatòria, que fa el cantautor socarrat aplegant amics i referents, i Adeu, una cançó emotiva, que sempre aconseguix esborronar-me d’aquell impressionant disc que fou Música i lletra, publicat el 2011.

Dins trobem, per una banda, cançons pròpies a les quals se’ls ha donat una nova volta, com ara la delicatessen que és Història d’un sofà, que ací canta amb els integrants del grup Ovidi 4 afegint-li un poema introductori; i alguns dels gran temes d’altres músics que l’han influït i als quals ret un sentit homenatge, com ara el xilé Víctor Jara i el seu conegut A desalambrar, el basc Mikel Lamboa i el seu Txoria Txori, la Jota de Xàtiva que canta amb el cantaor de Xàtiva Pep Gimeno el Botifarra i el cantant catarrogí Miquel Gil, i una versió de la cançó Van diemen’s land, Prent-ne fort, de la banda irlandesa U2, que canta amb les veus del Cor de l’Eliana.

Un magnífic treball ple de bones cançons, amb el so fresc i intens del directe. Hi ha qui, a alguns cantautors en concert, els diu xarrautors perquè entre cançó i cançó oferixen al públic un petit sermó laic, en aquest disc no hi ha sermons, només algun vítol a l’amistat, a la música i a la vida o una sentida deicatòria, i en part això s’agraïx, soc partidari que en els recitals de cançó i poesia, els poemes i les cançons han de parlar sense discursos ni aclariments que els facen de crosses.

Feliu Ventura i els seus amics fan una reinterpretació, plena de complicitats, d’un pomell de cançons ben construïdes i amb un missatge contundent i ple de lirisme, com ara Et done una cançó, No sé què sent o Que no s’apague la llum. La veu càlida del cantautor socarrat es barreja amb la de músics provinents del rock, del folk, de la música coral o de l’anomenada cançó d’autor, per tal de redescobrir-nos i fer-nos vibrar de nou amb unes peces que formen part de la banda sonora de la nostra vida.

dijous, 22 de desembre de 2022

EXHUMACIÓ

 

Després de l’edició dels llibres de prosa de no ficció A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca i de Spaccanapoli, l’escriptor de la comarca de la Ribera Baixa Salvador Vendrell torna a la novel·la amb la publicació en Onada edicions d’Exhumació.

Es tracta d’un relat actual amb arrels en el passat. El personatge principal i sobre el qual gira la trama és Pere Centelles, un periodista veterà que assistix als canvis radicals que en les darreres dècades ha patit la seua professió amb l’aparició de noves tecnologies. La precarietat laboral i les exigències editorials l’obliguen a treballar més hores i ser especialista en qualsevol qüestió mentre aquesta siga notícia. Ens parla d’una realitat crua que no sols han patit i patixen els periodistes, sinó altres professions més allunyades com ara els diversos col·lectius que conformen l’anomenada indústria musical.

Pere Centelles és un home pont, vull dir un individu amb un peu en la gran ciutat i un altre al poble del qual és originària la seua família. Membre de la darrera generació d’antifranquistes que veu com els seus companys de les diverses sigles del marxisme han evolucionat ideològicament per tal d’adaptar-se al nou sistema democràtic, sovint buscant un modus vivendi. És periodista, però també és o pretén ser escriptor de ficció.

Com a periodista, escriu sobre política, les seues fonts són als passadissos de les corts, o directament en les clavegueres. Vendrell, exposa amb claredat la baixesa moral en la qual han caigut antics companys del protagonista així com l’oportunisme de la classe política més pendent de les estratègies per a mantindre’s en el poder que dels resultats de les seues polítiques sobre la qualitat de vida de la ciutadania.

Per pura casualitat, Pere Centelles, troba a l’hort interior de la casa familiar ubicada al poble un cadàver, la qual cosa, al bell mig de l’actualitat més candent, amb l’anunci d’unes eleccions autonòmiques anticipades, l’obliga a veure’s immers en una investigació que el portarà a uns fets que van ocórrer en els convulsos anys trenta i quaranta del segle passat.

El relat està escrit amb una llenguatge directe i diàfan, amb un to irònic quan no sarcàstic molt de la casa, amb una prosa àgil i amena. S’estructura d’una manera en què l’escriptor porta de la mà el lector a través d’uns espais concrets, València i Sueca, i amb un ritme vital canviant.

He parlat del protagonista com un home pont, també Exhumació ens parla d’altres ponts, com ara el que porta de l’amor a l’odi, de l’ètica a la indecència, de l’idealisme al conformisme, del cant al desencant.

Una novel·la entretinguda que ens detalla les diverses maneres de sobreviure als embats i sotracs que ens imposa la història.

dimarts, 20 de desembre de 2022

APUNTS DEL CARNER

 


Josep Mir és un personatge singular dins de l’ecosistema actual de la literatura catalana al País Valencià. Un dels destacats ocellots de la desapareguda tertúlia La Forest d’Arana, que erigia el pensament i la paraula al bell mig dels silencis i la mediocritat imperant a la ciutat de València de finals del segle passat.

Qui signa aquest article, que porta unes quantes dècades passant les hores de lleure bambant per llibreries, biblioteques, cafeteries i tota mena d’antres, assistint a recitals de poesia, tertúlies literàries, conferències i taules redones, sessions de contacontes i presentacions de llibres, ha tingut la sort de conéixer una llarga galeria de lletraferits de diferent color i pelatge, entre tots els quals sempre ha estat un plaer trobar de tant en tant aquest poeta de Mislata, la ciutat que es resistix a continuar independent de la gran urbs, encaixada entre l’avinguda del Cid i el vell llit del Túria. Com el mateixi Mir, un xai negre en el ramat blanc dels mediocres. Dic que és un plaer trobar-lo perquè aquest home és un vertader pou de saviesa. Un individu que sap traure-li punta a qualsevol escena, discurs o titular de premsa. En té per a tots i totes fins i tot els amics i les amigues.

Després d’haver publicat la seua obra completa de poesia, Rellent. Poesia completa 1977-2019 (Editorial Carena), aquest segon trimestre de l’any 2022 ens oferix, amb un pròleg de l’escriptor alcoià Manel Rodríguez-Castelló i editat per la valenciana EdictOràlia, Apunts del carner.

Què són els Apunts del carner? Una pregunta fàcil de respondre: Josep Mir en estat pur.

El llibre està dividit en hui apartats de desigual extensió, hi trobem apunts dietarístics, sentències, aforismes, reflexions filosòfiques, saviesa popular, diàleg amb altres creadors i les seues obres, criticant o subratllant alguns aspectes que al nostre autor li han cridat l’atenció, monòlegs, també la contestació a la realitat, a l’estat del país, de la llengua, de la cultura, a l’estat de l’Estat, aquest darrer en majúscules i en lletra gòtica. També hi trobem apunts de poemes, escenes quotidianes i fins i tot acudits.

Josep Mir no és un indocumentat, un xerraire de fira, és un intel·lectual lliure i independent amb un formació sòlida, amb un bagatge vital i cultural enorme. Escriu amb arguments en la mà.

La seua mirada és la d’un murri, és crític que no críptic, sorneguer, irònic, sarcàstic i sovint brillant. Podràs estar d’acord o no amb ell, però aquests Apunts del carner són una incitació al diàleg, a la dissidència en un món on prima la mediocritat del ramat.

dilluns, 19 de desembre de 2022

JOAN FUSTER EN PIJAMA

 


Aquest any 2022 celebrem el centenari del natalici del millor assagista valencià del segle XX. Diverses institucions públiques de tota l’àrea lingüística catalana celebren l’efemèride amb tot un seguit d’activitats i publicacions al voltant de la seua obra i figura.

Diverses editorials han reeditat alguns dels seus títols més emblemàtics i fins i tot s’ha recuperat en un sol volum la seua obra poètica completa (la més completa que ha eixit fins ara). S’han editat diversos estudis sobre les diferents vessants del personatge. I ha hagut també una reivindicació notable de l’activista cultural i del Fuster oral, vull dir l’home de les converses filades amb intel·ligència i ironia.

La majoria, conscient o inconscientment han comés el pecat de beatificar-lo és un efecte, jo diria que defecte, típic dels anys dedicats a qualsevol personalitat, una idea aquesta que a ell no li feia gens de gràcia.

L’escriptor nascut a Fortaleny (Ribera Baixa) l’any 1958 Salvador Vendrell, a l’editorial benicarlanda Onada edicions, ha editat un llibre que combat eixa temptació de mitificar l’il·lustre suecà, A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca.

Vendrell ha escrit un llibre amé, divertit, ple d’anècdotes, de personatges, i ho ha escrit amb un llenguatge planer, directe que no defuig en cap moment el col·loquialisme. Un assaig que partix de la seua pròpia relació amb el protagonista. Salvador Vendrell formava part d’un grup de joves residents a Sueca que visiten regularment a Joan Fuster. Són els anys en que la dictadura franquista és a punt de caure, comença la transició democràtica i el procès que portarà a l’aprovació de l’estatut d’autonomia i posteriorment l’aprovació de la llei d’ís i ensenyament del valencià. Aleshores la casa de Fuster era un lloc de pelegrinatge per a intel·lectuals i politics no tan sols del País Valencià sinó de tots els PPCC. Salvador Vendrell sovint en segona fila assistix a encontres i participa en converses en un temps en el que l’opinió de Fuster era almenys escoltada i valorada, encara que per alguns amb una certa incomoditat.

Salvador Vendrell ens parla d’un Joan Fuster, que sovint els rep en pijama, profundament humà, ens el situa en sa casa, en una petita ciutat i en un temps, ens parla dels seus horaris de treball, de les seues visites, de les seues aficions, fins i tot les més banals, de les seues passions, de les seues costums i dels seus petits vicis.

Vendrell escriu fent memòria de les seues pròpies vivències i impressions, de les dels seus més íntims, però també es recolza en els textos del propi Fuster i del testimonis escrits per altres intel·lectuals que compartiren whisky, cigarretes i conversa amb el mestre de Sueca.

Al final del llibre apareix un petit àlbum fotogràfic de Fuster en tertúlia.

Salvador Vendrell en aquesta mateixa editorial va publicar fa uns anys el llibre Joan Fuster per a joves.

Aquest és un llibre que desbeatifica el personatge, però que ve a engreixar la llegenda del pensador de Sueca.

divendres, 16 de desembre de 2022

IRREDUCTIBLES

 

El doctor en filologia catalana, professor i escriptor de la ciutat de València Carles Fenollosa ens oferix en Llibres de la Drassana un assaig sobre el passat i el present de la llengua i la literatura valencianes: Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians. La identitat dels valencians és una temàtica que ha creat escola al País Valencià i fins i tot diria que parròquia de lectors. S’han escrit centenars de pàgines amb disquisicions i reflexions sobre els diversos aspectes de la nostra identitat col·lectiva.

Carles Fenollosa, amb un llenguatge pròxim, per moments col·loquial i amb una gran amenitat i dinamisme, amb les dades justes i necessàries per a no atabalar amb un excés d’informació el lector, ha escrit un assaig que és una mirada subjectiva però ben fonamentada sobre els més de huit segles de presència de la nostra llengua al País Valencià i la literatura creada amb aquesta llengua.

El professor Fenollosa no es trau de la mànega cap teoria estranya, extravagant, sobre l’origen de la llengua dels valencians, aquesta vingué amb les hosts de Jaume I. Sovint lliga cada moviment literari, històric i filològic amb els que es produïxen en altres territoris que compartixen la mateixa llengua. Ens explica com entre les diverses llengües parlades al Regne de València, l’àrab, l’aragonés, el castellà i el català, només una acaba assumida com a pròpia. Ens detalla d’on naixen alguns tòpics que han arribat fins a hui. Escriu de literatura i del seu paper en la conformació de la identitat col·lectiva, assenyala que sense l’obra dels nostres escriptors el futur de la llengua possiblement hauria estat un altre. Del paper de les diverses dinasties governants: els Bel·lònides, els Trastàmara, els Habsburg i els Borbons sobre la llengua. Sobre la importància de la llengua escrita en les institucions d’autogovern. Sobre el segle d’or, les diverses renaixences i el paper d’alguns dels seus líders. D’on venen bona part dels nostres mals i fracassos.

Personalment, no m’ha agradat ensopegar amb certs castellanismes que l’autor empra en cursiva ni certes expressions que he trobat excessivament col·loquials.

He trobat que en el darrer apartat, Epíleg. Un manifest de futur, Fenollosa escriu interessadament sobre algun fenomen literari que s’ha produït en els darrers anys i n’ha oblidat d’altres com ara els best-sellers de la literatura juvenil com Mor una vida, es trenca un amor, de Joan Pla, o L’últim roder, de Josep Franco, com també les novel·les de Martí Domínguez, Toni Cucarella, Joan Benesiu, Francesc Bodí, Manuel Baixauli, Raquel Ricart, Anna Moner o Vicent Usó. Ha obviat la importància per a la promoció social de la llengua i fins i tot de la poesia valenciana del moviment musical tan viu, tan divers i tan intens al País Valencià.

Coincidisc amb els editors del llibre quan afirmen que Irreductibles arriba en un moment històric decisiu, mai com ara la llengua i la literatura dels valencians havien tingut tants parlants i tants lectors, però paradoxalment, mai com ara, en plena democràcia i amb institucions d’autogovern, la supervivència de la llengua ha estat tan compromesa, la qual cosa fa d’aquest llibre un relat interessant, instructiu, didàctic i, diria més, una eina necessària. Els valencians que al llarg de la història hem perdut tantes batalles no podem permetre’ns el luxe de perdre’n aquesta, ens hi juguem la identitat.

dijous, 15 de desembre de 2022

GEÒRGIQUES

 

El poeta romà Publi Virgili Maró, sobre l’any 37 abans de Crist, va escriure Geòrgiques, un tractat amb 2.500 versos escrits en hexàmetres, d’iniciació a la vida al camp i on s’instava a gaudir de la natura. La filosofia de base de les Geòrgiques és l’epicureisme.

La recerca de la felicitat a partir de l’equilibri dels plaers i l’eliminació de la temença que causen idees com el destí, la decrepitud, la mort o els déus és el gran objectiu del sistema filosòfic creat per Epicur.

Dos mil vint-i-un anys després de Crist l’escriptor d’Almassora (la Plana Alta) Pasqual Mas i Usó obté el Premi de Poesia Ibn Hafaja-Ciutat d’Alzira amb el llibre Geòrgiques (Bromera, 2022). I no és cap casualitat ni el títol de l’obra ni, pense, el guardó rebut, ja que el llibre és una recreació del tractat de Virgili del mateix títol, que Pasqual Mas fa seu, el porta al seu univers íntim i al nostre temps; i per altra part som davant del llibre de poesia més madur, sòlid i personal de l’autor.

En el poema Botons (pàgina 25) apareix al jardí el braç dret i el crani d’un cadàver. El poema parla de la memòria col·lectiva, soterrada en camps i cunetes, ignorada intencionadament pel poder, denunciada pel poeta, una memòria que cal recuperar per a retrobar-nos amb la veritat. Sense veritat no hi ha la possibilitat d’aconseguir un bri de felicitat. Però la veritat pretèrita i present del món, de les relacions dels humans entre ells i amb la natura, ens n’acaba allunyant. El poema cita la que per a mi és la millor novel·la d’aquest escriptor tot terreny d’Almassora i que des d’ací recomane: La cara oculta de la lluna (Bromera, 2001).

Geòrgiques de Pasqual Mas ens informa sobre la necessitat de la retrobada de l’ésser humà amb la natura, l’autor ho fa a través del seu extens jardí, que és en part també un hort urbà. Eixe Jardí clos que compara amb l’estimada. L’aparició del Jardí no és cap casualitat, res és casual en aquest llibre, el Jardí era el pseudònim que rebia l’escola epicúria.

La poètica de Pasqual Mas, en aquest llibre, arriba a una senzillesa i una claredat que fa que sense artificiositats es creen unes imatges d’una bellesa colpidora i un discurs amb un missatge bell però gens superficial. He trobat poemes que m’han arribat realment a l’ànima, com ara Cabdell de llana.

Els versos fluïxen d’una manera natural, amb un llenguatge aparentment senzill, sense atabalar el lector amb una incontinència de filosofia ni un lèxic complicat. Pasqual no s’ha recreat buscant en el diccionari paraules que compliquen la lectura, ni ha volgut fer ostentació de la seua saviesa acadèmica. Ha creat un llenguatge acollidor amb el qual els lectors ens sentim acollits.

El llibre conté un recompte de les hores i els dies, dels mesos i les estacions de l’any i de la llum i l’oratge que portem amb elles, també de les celebracions i, com no podia ser d’una altra manera, de la pandèmia: «la natura / privada de l’home / confinat / esclata com una cascada / que vomita el volcà blanc de la vida». Escriu sobre l’amor, els alifacs de l’edat, les preocupacions quotidianes, el conreu dels equilibris necessaris per a fer possible el fruit saborós de la felicitat. Una felicitat petita, amable, que l’acompanye des de la maduresa vital fins la mort.

Tanca el llibre amb el poema Ecocidi, on compara l’abandó que patixen les terres de conreu de les planes i valls del País Valencià amb el futur de la llengua: «i la terra restarà muda / com nosaltres / sense veu / trist és haver de viure per veure morir / la teua llengua / i hac lachrymarum valle». El que ens ve a dir com de complicat és trobar la felicitat.

dimarts, 13 de desembre de 2022

LES ALTURES

 

Ismael Smith Marí (1896-1972) fou, a principis del segle xx, una promesa de l’art català. Un individu prominent de la burgesia barcelonina que en un començament el va enaltir i després el va bandejar i més endavant oblidar. L’escriptor de Ses Salines Sebastià Portell, en la novel·la Les altures (Empúries, Barcelona, 2022), recupera aquest escultor, gravador i pintor i ens oferix un relat coral de l’artista i la seua família.

Ismael fou el quart dels cinc fills d’un matrimoni burgés de la ciutat de Barcelona. El pare desapareix prompte d’escena després d’arruïnar-se l’any 1898 amb la pèrdua de les darreres colònies antillanes espanyoles, i és la matriarca qui manté unida la família durant dècades, després continuen junts no sé si per inèrcia o perquè la seua ombra encara guia les seues vides.

Sebastià Portell ens oferix un relat fragmentat, coral, en el qual la veu narrativa agafa la mirada d’algun personatge de la família o del seu entorn més pròxim, la qual cosa fa que Ismael no es trobe en un primer pla, sinó que forme part d’un context.

Ismael Smith és un personatge ple de clarobscurs, marcat per la figura de la seua mare, que li ho consent quasi tot i el protegix, per l’ombra de la seua germana major, Anna Maria, també amb sensibilitat artística i d’alguna manera frustrada, i en menor mesura pels germans, entre els quals destaca el petit Francesc.

Ismael és un individu brillant, situat sobre la línia que delimita la raó de la demència, un home que al llarg de la vida va col·leccionant obsessions, que se sent diferent i especial.

Mantingut econòmicament per la família, sovint se n’aïlla i es reclou en el seu estudi abocat al món de les idees. Com més a prop és d’aconseguir l’èxit, el reconeixement com a artista, més prompte apareix el núvol fosc del fracàs, sovint per la incomprensió dels altres sobre la seua obra.

La família Smith Marí emigra als Estats Units, concretament a l’estat de Nova York.

Ismael, durant aquests anys, acabarà obsessionat amb un llibre: El Quixot, sobretot amb la figura d’aquest lector dement que es creu un personatge d’una novel·la de cavalleries. Però més endavant també ho farà amb la idea d’aconseguir una cura per al càncer.

Quan falten la mare i tres dels germans, Francesc, amb qui des de la infantesa Ismael ha mantingut una relació complicada, l’ingressa en un psiquiàtric on acabarà morint dècades més tard.

Sebastià Portell recupera del patrimoni artístic català Ismael Smith Marí, ens parla de les seues creacions, de la seua tortuosa trajectòria com a artista i ésser humà, de les seues passions, fins i tot de les més ocultes, i de la relació amb el món que l’envolta, un magnífic retrat en família.

Portell escriu amb una prosa curosa, elegant, empatitza amb els personatges, no defuig la part fosca de tots ells. Els retrata sense restar en la superfície, entra en el seu cap, recrea la seua manera de pensar, d’actuar, la seua psicologia. Ho fa bé. Atrapa el lector en la construcció d’un puzle ple de tensions i d’una certa decadència.