dissabte, 27 de novembre de 2021

XXXVI

 



Esta última noche

del maldito verano del pandémico 2020

un escozor terrible en los dedos del alma

me empuja a escribir

los versos más tristes que nunca he compuesto .

La derrumbe ha sido terrible,

detrás se ha llevado sueños y ilusiones.

Ahora, pasada la media noche,

me siento solo, airado, frustrado, acabado

viejo e incluso culpable,

culpable de no haberlo visto venir.

Me siento dolido porque no nos has dado

la oportunidad de salvarte.

Escribo atrapado, arrastrado por la tristeza

para decirte que te amé,

que te quiero, y sé que también nos amabas.

Para ti, Arnau Llibertad, como el árbol talado

al que en la cepa le nacen brotes,

aún me queda una brizna de vida,

toda una vida para recordar

todo lo que no podremos vivir juntos.

 

(Con el permiso de los señores

Neruda, Hernández y Estellés).

dimarts, 23 de novembre de 2021

JA ESTEM MORTS, AMOR

 


Sotrac és una paraula que, des del meu punt de vista, té una sonoritat aspra, dura, però no tant com el seu significat, ser afectat greument per una desgràcia, per una pèrdua...

Cada dia milions de persones patixen sotragades, batzegades, que no tenen res a veure amb la justícia humana, ni amb la divina. Colps brutals que marquen un abans i un després en les seues vides, canvis de rumb o un punt i final lent.

Hi ha sotracs que es veuen vindre, d’altres apareixen al bell mig del camí d’una manera inesperada.

L’escriptor i periodista de Xàtiva Xavier Aliaga, en la seua darrera novel·la, Ja estem morts, amor (Angle editorial, col·lecció Narratives, Barcelona, 2021), escriu sobre un sotrac. De colp i volta un individu creua a tota velocitat la mitgera d’una autovia i col·lisiona amb un vehicle que ve en direcció contrària, on van un matrimoni i les seues dues filles, que moren a l’acte.

Aliaga utilitza en aquesta ocasió la veu narrativa de la filla major, de setze anys, Anaïs, que com ella mateixa ens assegura: «i perquè estic morta que us podré contar la nostra història».

Anaïs comença el relat de la seua família des dels temps dels seus avis, per tal d’introduir-nos més profundament en la personalitat dels seus progenitors. Escriu com es coneixen, com s’enamoren... Ens detalla diversos aspectes de la seua vida professional, la complicada vida en parella plena d’alts i baixos, frustracions, malentesos i traïcions. I la relació de la mare amb la filla adolescent, ella mateixa.

I de colp i volta el sotrac que enceta la segona part del llibre. L’abisme emocional que s’obri davant de la pèrdua, l’escapçada de la família, el terrible buit que provoca l’absència i la constatació que mai més intercanviaran un somriure, una abraçada, una carícia. També les preguntes a les quals no troben resposta, les decisions, totes difícils de prendre, però sobretot la de continuar junts com a parella o iniciar camins per separat, o optar fins i tot pel suïcidi; i mentrestant, descobrir certes veritats de la filla a través dels seus dietaris, allò que pensava i que sentia realment, la imatge que tenia d’ells.

La prosa de Xavier Aliaga es mostra elegant, fluida, allunyada del sentimentalisme fàcil, amb moments d’un lirisme sense recargolaments barrocs. Manté sense impostures l’interés del lector per tot allò que narra a través d’Anaïs.

Hi ha veritat en tot el que ens relata, encara que finalment tot és literatura, una història que podia haver estat una altra, narrada per un altre personatge com ara la filla menuda, Chloé. El que sí que és cert és que tenim una mirada equivocada, massa positiva, sobre la vida i que en qualsevol moment, al bell mig del camí, ens sorprendrà un sotrac que ho canviarà tot i aleshores sobrevindran les preguntes sense resposta.

dijous, 18 de novembre de 2021

XXXV



Si pudiera volver a conversar contigo,

levantaríamos los andamios de la novela

que te apetecía tanto que escribiéramos juntos.

 

Si pudiera volver a tenerte frente a mí,

te miraría a la cara y sin timidez

te confesaría el amor que te profeso.

 

Si pudiera volver a darte un abrazo,

te ofrecería de nuevo todo lo que poseo

para que pudieras hacer realidad tus sueños.

 

Si pudiera volver a verte,

me sentiría obligado a echarte en cara la lista

que como una nota de despedida nos dejaste.

 

Sí, una lista que hablaba de futuro,

de proyectos que tenías 

y todo lo que querías aprender.

 

Si pudiera volverte a ver,

te curaría  las heridas del cuerpo

y sobre todo las del alma

que te empujaron en brazos de la muerte.



diumenge, 14 de novembre de 2021

EL CLOT

 


El psicòleg, filòsof i poeta de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Àngel Martínez Moreno (1958), després d’haver obtingut el XXVI Premi de Poesia Joan Llacuna-Ciutat d’Igualada, ha publicat aquest mes de setembre, en Viena edicions, el que és el seu sisé llibre de poesia, El clot.

Àngel Martínez Moreno apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb la publicació del llibre Llindar de la terra dels dracs, primer títol de la trilogia Aplec de dracs, alquimistes i pirates que reuní el 2016 en un sol volum gràcies a l’editorial Neopàtria. Des d’aleshores ha anat oferint-nos amb una certa regularitat una nova col·lecció de poemes. Poesia escrita en plena maduresa vital i creativa. Uns versos que tenen al seu darrere, en primer lloc, un bon lector i després el psicòleg experimentat que ha buscat per a ell i per a altres el sentit de la vida i la resposta a un grapat de preguntes.

Aquest sisé llibre l’ha dividit en dos apartats, L’avantatge de la poesia, amb quaranta-nou poemes, que conformen el noranta-nou per cent del que és el llibre, i El clot, amb dos poemes. Una de les decisions que més li deu haver costat prendre en el moment d’estructurar el llibre, des del meu punt de vista, és si l’obria o el tancava amb els dos poemes que conformen El clot, ja que l’ordre en què apareixen és importantíssim per a impactar d’una manera o altra en el pensament del lector.

Encara que el llibre l’enceta amb una cita de Charles Baudelaire (en realitat, l’obri un pròleg d’Andreu Soriano i Bonafé), que ens pot dur a pensar que l’autor apostarà per una estètica propera als postulats simbolistes, Àngel Martínez Moreno s’acosta més a l’existencialisme i a la poesia de l’experiència.

Els seus versos són diàfans i transversals, salta de tant en tant com si fora una llagosta per acostar-se, i per a traspassar-la, a la frontera amb altres gèneres literaris, com ara el flaix filosòfic, l’aforisme i fins i tot el microconte. També sense friccions utilitza diversos registres.

El clot és un llibre aparentment senzill, de lectura àgil i amena. Els poemes ens apareixen nus, però aquesta només és una aparent percepció de la qual no s’hauria de fiar el lector, perquè els ha recobert amb una fina gasa d’idees, de preguntes plantejades amb imaginació que ens atrauen i alhora ens incomoden. Preguntes de les quals necessitem respostes.

Sovint, entre versos, ens trobem un individu que passeja absort en els seus pensaments, que observa, escolta, mentre li busca el sentit a la vida, potser mogut pel dolor que li ha provocat alguna pèrdua.

La poesia és el raig de llum que s’escola des de la boca del pou on és el poeta, eixe amagatall o refugi que s’ha construït per defensar-se d’un entorn hòstil. Una llum que l’ajuda a mitigar, potser a endolcir una mica, la por a la fi, al buit.

dijous, 11 de novembre de 2021

XXXIV



Uno no tiene que vivir la vida de su hijo

ni proyectarse en él ni convertirlo en un títere,

aunque derramemos sobre nuestros actos un río de amor.

Uno tiene que dejar que tome sus decisiones,

que elija, que se equivoque y pague por cada error.

Uno no puede vivir la vida de un hijo,

pero si la mala suerte, como un desalmado,

nos lo secuestra y lo mata hay que ser conscientes

que sin él nuestra existencia habrá perdido el sentido.

dimarts, 9 de novembre de 2021

XAMAN

 



Llegir per a escriure, sovint, no és cap afirmació original i innovadora. Els bons llibres, siguen del gènere que siguen, saben provocar el diàleg o de vegades la necessitat en el lector d’aportar una mirada des d’una altra òptica sobre una idea, un concepte o un conjunt de tesis. Aquest ha estat el cas del poeta, narrador i periodista saguntí Antoni Gómez, el qual, després d’haver llegit l’assaig Els xamans de la prehistòria, de Jean Clottes i David Lewis-Williams, s’ha sentit interpel·lat.

D’entre les diverses tesis que exposen aquests investigadors, és aquella que diu que les manifestacions artístiques de la prehistòria tenen un origen xamànic la que, des d’un punt de vista poètic, Antoni Gómez ha trobat més suggeridora i l’ha dut a escriure el llibre de poesia Xaman, amb el qual va obtindre el XXIV Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que aquest 2021 ha publicat Onada edicions.

Xaman és un llibre dividit en quatre apartats, Que hi ha algú que espanta les feres?, L’infant de Taung, Bolomor i Xaman, més un darrer poema que fa d’epíleg: Homo sapiens (sapiens). L’encapçala un dels pròlegs més ben escrits i aclaridors que he llegit els darrers anys, un text d’Ester Alba Pagán, que ens demostra el seu coneixement sobre ciència i poesia. Un pròleg amb un llenguatge diàfan on oferix la mà al lector per ajudar-lo a situar-se en el temps a què ens trasllada el poeta, el temps en el qual les diverses espècies d’homínids iniciaren la seua evolució fins a convertir-se en humans.

Antoni Gómez ens du a una època en què no existia l’escriptura i no per això hem de creure que no existien ni la poesia ni la narrativa. L’ésser humà necessita per a viure de l’aire, de l’aigua, dels fruits, de la carn, però també dels relats, del cant...

Obrim les pàgines de Xaman i de colp i volta ens trobem amb els primers homínids que van prenent consciència de la seua singularitat, que observen el seu entorn i es fan preguntes i busquen respostes, entre les estrelles o dins de les profundes cavernes que els donen aixopluc. La lluita constant per la supervivència i la por al buit existencial són presents en el llibre, el poeta els acompanya en cada pas que donen. Les qüestions que comencen a incomodar-los són les mateixes que a hores d’ara i, a pesar dels anys d’evolució, encara ens mouen en les diverses expressions artístiques.

La poesia d’Antoni Gómez mostra en aquesta ocasió, des del meu humil punt de vista, notables diferències a la de llibres anteriors com ara Laura (1992), La rebel·lió de l’heroi (1994), Sarajevo (1996), Èpica per a infants (2000), El cant de l’heretge (2002) o Elegia del pelegrí (2017), ací la trobem més nua, amb descripcions i reflexions breus i concises, amb un ritme intern molt marcat com és el dels primitius instruments de percussió.

Un llibre que és un viatge temporal a un passat inicial de la humanitat, des d’un temps de canvis constants i en el qual ens trobem a la vora de l’abisme. El poeta busca allí respostes per a un futur més incert que mai.

 

dijous, 4 de novembre de 2021

XXXIII

 


A ti, como a mí mismo, te satisfacía ser de pueblo,

de un pueblo de l’Horta de València que subsiste

a la colonización de las formas culturales

de una metrópolis que crece y vive

de espaldas a su propio país,

un país existente en el corazón

de aquellos que nacen con raíces en los pies.

Tenías la facultad de ver

hasta qué punto el pueblo

iba siendo engullido.

Tenías una cierta clarividencia

y luchabas, porque a pesar del tsunami

que lo acabaría convirtiendo en una ciudad dormitorio,

en su centro todavía quedaran

vínculos sólidos y visibles con el pasado

y las generaciones que nos precedieron.

Aun así, nunca te encerraste entre los muros del pueblo,

a ti te ha gustado correr, correr

y a casa tarde o temprano volver.

No has temido el momento de escribir un canto a tu pueblo,

a su paisaje urbano y rural,

a su gente más humilde, más sencilla.

No lo has temido y siempre has tenido clara tu identidad,

has amado tu pueblo y en todo tiempo lo dijiste con la cara bien alta.