Després d’haver-se capbussat en la
tradició literària xinesa amb llibres com ara El bosc de bambú, La flauta
de jade i La dinastia de terracota,
el poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque retorna a la Mediterrània
originària i se submergix en la Grècia clàssica, els seus mites, els seus
filòsofs, els seus escriptors i els seus déus, en un llibre en què reflexiona
sobre la vida, el pas del temps i la mort, De
Déus efímers.
Amb De Déus efímers Jesús Giron va obtindre el 27 Premi de Poesia Josep
Maria Ribelles que organitza i patrocina l’Ajuntament de Puçol i edita Onada
Edicions. Els poemes estan acompanyats per les il·lustracions de línies
diàfanes i motius clàssics de l’artista plàstica Melanie Oliveira Andrade.
El llibre està dividit en quatre
apartats: Admonicions, amb deu
poemes, Suite per a esperits quasi
inconsútils, amb díhuit poemes, Sota
l’estoa de l’àgora, amb huit poemes, In
medias res (complanta per a Aristarc), amb un llarg poema quasi com una
epístola, i Deus exmachina, amb un poema més breu. En el conjunt
trobem diversitat de formes que van des del vers lliure als quartets blancs,
passant pels poemes en prosa, i una única veu clara que des del coneixement de
la tradició hel·lènica reflexiona sobre els grans i petits temes que sempre han
preocupat l’ésser humà.
Si la vida dels déus té una curta
durada, sovint, fins que apareix una nova creença i la desplaça, la dels éssers
humans, que els inventaren moguts pels nostres temors i per la necessitat de
saber qui som, d’on venim i quin destí ens espera, és fugissera i fugaç.
El poeta es pregunta tot interpel·lant
els déus i els mites grecs, aquells mites sobre els quals se sustenta la nostra
cultura, sobre el pas del temps i els estralls que no sols causa en la nostra
aparença física, sinó en la nostra ànima, en la font de les nostres emocions; o
sobre la mort: «Em fa feredat, Aristarc, la mort: / la seua confusa geometria,
/ eixa inexpressiva immobilitat / que rau l’espessorall de la memòria»; o sobre
l’eternitat.
Jesús Giron sap que és un ésser que
limita per una banda amb el seu naixement i per l’altra amb l’hora de la seua
mort, i és conscient que els éssers humans vivim en la creença que el món es va
crear el dia que vam nàixer i s’acabarà el dia que morirem: «Quan morirem el
món s’acabarà; / els estels i el sol romandran immòbils; nosaltres ja no hi
serem, Aristarc», i la vida sense nosaltres continuarà el seu camí: «Hem sigut
el centre de l’univers», ens diu. Alguns, molt pocs de nosaltres, potser
gaudiran d’una certa posteritat que anirà diluint-se amb el pas de les
generacions, però el cert que és que tots acabarem en el buit inextingible de
l’oblit: «Els Déus efímers clouran el nostre relat / i l’ocultaran en
l’oblidança».
Un llibre i un autor a tindre en
compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada