divendres, 9 de desembre de 2022

EL VIOLÍ VALENCIÀ

 

 


Marta Margaix, membre del grup punk folk X Fanekaes, ha publicat enguany un disc en solitari, El violí valencià.

El disc el conformen sis temes més un d’obsequi, allò que la indústria musical en diu un bonus track. Cinc dels quals han estat recollits de la tradició musical i un és una cançó del cantautor de Verges Lluís Llach, l’arxiconegut i mil vegades versionat Que tinguem sort.

Els cinc recollits de la tradició musical valenciana, incloent-hi Les Seguidilles hortunes, que prové de la comarca castellanoparlant dels Serrans, són d’allò més coneguts i de tots ells hem pogut escoltar tant al carrer com dalt dels escenaris interpretacions realment brillants i difícils de superar. El vetlatori de Tavernes de la Valldigna, la peça musical del folk valencià que a mi més em commou; El Bolero de l’Alcúdia, amb la lletra de Vicent Andrés Estellés; El romanç de la donzella i el mariner, al qual li ha fet uns canvis en la darrera estrofa per allunyar-la del masclisme, per cert tan habitual entre els cants dels nostres avis; i La Muixeranga d’Algemesí. Així, què aporta amb aquest treball Marta Margaix? Doncs un so diferent i arriscat en el qual destaca el domini del violí, que per cert no ha sigut un instrument habitual de la rondalla de corda valenciana, on la seua presència és quasi testimonial. De manera que una peça sense el so de la guitarra, del llaüt, de la bandúrria, del baix i de la mandolina, i amb un protagonisme exclusiu del violí amb pedal de loops, és un risc que Marta Margaix assumix amb enteresa i ofici per a dotar la música d’arrel tradicional de noves sonoritats.


Marta Margaix ha enregistrat, mesclat i produït el disc a Verdi Estudios. Dels instruments s’ha encarregat ella, però ha comptat amb la col·laboració i complicitat de cinc vocalistes: Mireia Vives, que se n’ix del seu registre habitual i s’enfronta a un tema que popularitzà en el seu moment Pep Gimeno el Botifarra, El vetlatori de Tavernes de la Valldigna; Berta Iñíguez, la qual hem vist cantar amb Andreu Valor; María Amparo Hurtado, del grup Sis veus; la cantautora Ana Zomeño; i Noelia Llorens Titana, darrera revelació de la música d’arrel valenciana. Cinc veus diferents, amb registres diferents i amb una gran personalitat, que aporten el seu talent interpretatiu a un disc que no deixa indiferent ningú.

Menció a banda mereix el bonus track, una composició pròpia, La Jota de Massalfassar, una peça d’una bellesa aclaparadora, amb un ritme que convida al ball i que Marta dedica al seu poble.

dijous, 8 de desembre de 2022

BATECS DE VIDA

 


Enregistrat a RC-Estudio de la ciutat de Xàtiva durant els quatre primers mesos del 2022, el cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada ens oferix una nova col·lecció de cançons sota el títol de Batecs de vida.

Un total d’onze temes, la producció i els arranjaments dels quals han estat a càrrec de Pau Chafer, un músic i productor experimentat que a més col·labora en el disc tocant diversos instruments, com ara el piano, l’acordió, el baix, l’ukulele o la programació de bateria. Junt amb Pau, el trompeta Carlos Benetó, el violoncel·lista Frank Moral i, a les guitarres acústica i elèctrica, Òscar Vila.

Trobem en el disc dos temes adaptats, La rosa de Tralee, sobre una cançó tradicional irlandesa del segle xix, en què l’acompanya als cors Sarah Rope, i Visió, una adaptació de la cançó Vision del músic britànic Peter Hammill. Un músic pel qual Rafael Estrada sent una vertadera passió. A més, trobem poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Foc, amb el qual obri el disc, i El nostre país, un himne que el tanca; de Marc Granell No hi ha i Ets; de Miquel Martí i Pol, Cançó; i de Gerard Vergés, Maig d’amor. La resta són temes propis.

Rafael Estrada és un home amb una sòlida formació musical, amb un gran coneixement de la música popular i amb interessos amplis que van des de la cançó d’autor, en especial dels membres més destacats d’Els Setze Jutges, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, fins al pop i el rock de tots els temps i el blues. La seua és una veu personal, potent, harmoniosa. Vocalitza perfectament mentre canta, reproduint el poema sense cap pausa ni accent fora de lloc.

En aquest treball l’acompanya el rapsode Eduard Benetó, amb un timbre de veu trencadís que dota les seues interpretacions d’una força especial.

És un disc sonorament eclèctic. Som en un temps eclèctic a pesar de les falses visions que projecten tants i tants cretins, el mestissatge és la norma. Música tradicional de l’illa esmaragda, pop-rock, blues i cançó d’autor en el sentit més ampli del terme. I parlant de blues, m’ha agradat d’allò més Blues íntim, una interpretació que s’allunya del seu registre habitual i que compartix amb Eduard Benetó.

Un cant a la vida, vida que és música i és poesia, és llibertat i/o ànsia de llibertat i una llarga galeria de petites i grans emocions, i sobretot és amor i l’altra cara d’aquesta moneda, el desamor que no l’odi. És el ritme que marquen la bateria i el contrabaix, l’accent final en cada vers, el batec del nostre cor que proveïx de vida el nostre cos. Són els sentiments que ens mouen i ens commouen.

Hi ha en les cançons de Rafael Estrada la saviesa de l’home que ha viscut, la sensibilitat del poeta i del lector de poesia, la sinceritat de l’individu honest, generós i exigent amb el seu treball. És el músic que trenca el silenci de la nit estrellada i que canta per a ell i per a qui el vulga escoltar, i ho fa sense vel·leïtats de vedet ni disfresses d’estrella del rock.

 

dimecres, 7 de desembre de 2022

CATACLIMS


Escriu el poeta Vicent Andrés Estellés en la darrera estrofa del poema Faries coses, dansaries: «Tinc la nit beladora. Puja / a primer terme la corona. / Vens i arribarà el cataclim / de llum, de vidres». I entre tots els mots que el conformen, un que pareix inventat, cataclim, que ens parla de l’esclat de la llum, dels vidres, de l’orgasme i el posterior clímax que li provoca l’estimada. Un esclat d’amor intens, que el cantautor, narrador i poeta de la ciutat de València Carles Enguix recupera i convertix en el títol del seu nou treball discogràfic, Cataclims, enregistrat junt amb la banda O3 als estudis Elefante per Alberto Díaz i Lluís Enguix.

Carles Enguix va aparéixer en l’escena musical valenciana l’any 1991 en publicar el disc D’urgència, al qual li seguiria Estima l’any 1996, Deflagració el 2004, A tres quarts de cinc el 2007, Lògic el 2011 i La joia de viure el 2016.

Carles practica un pop-rock eclèctic i obert a notables influències del soul, el blues, el jazz i el folk nord-americà. Una veu masculina potent a la qual li agrada jugar de tant en tant al scat, vull dir a allò de vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit per a convertir la veu en un instrument més, la qual cosa dota les seues interpretacions d’una singularitat pròpia i personal.

En Cataclims, a nivell temàtic, Carles Enguix retorna al seu disc Estima, lletres en què l’amor és el gran protagonista, un amor viscut des de la maduresa vital. La vida és un camí i el vehicle que el transporta a través dels dies i els paisatges compta amb un meravellós espill retrovisor, la memòria que retorna sensacions i sentiments passats viscuts amb intensitat i que ara tenen el gust dolç del vi vell.

L’amor compta sempre amb un paisatge, un escenari ple de vida i, per tant, de canvis de ritme i de llum. Ell no és un cos aïllat, forma part de l’entorn i en l’amor busca la fusió amb l’altre i amb la natura. En els seus paisatges rurals o urbans la lluna és sempre present. Per a Carles Enguix, la lluna és un talismà. La lluna com a símbol de la dona que dona sentit als seus dies, però també com a testimoni amable i fidel de la seua passió.

Cataclims recull huit cançons, amb lletra de Carles Enguix, i una novena on Enguix ha posat música al poema de Vicent Andrés Estellés Faries coses, dansaries.

Carles Enguix és acompanyat per la banda O3. De la producció musical, les mescles, alguns dels arranjaments, així com del baix, el piano, el sintetitzador, la guitarra slide s’han encarregat Lluís Enguix; Ferran Pardo, que també ha arranjat l’altra meitat de les cançons, ha tocat la Fender Rhodes, la guitarra clàssica, Exequiel González el cel·lo, Víctor Traves les percussions, Carlos Sanchis l’harmònica cromàtica en Susanna, Joan Sorribes a l’ukelele en Elisabet, Pau Jordà la trompa, Sergi Pérez el fiscorn i Francesc Alcaina el saxo baríton. El disc, a més, ha comptat amb la col·laboració especial del cantautor Doctor Dropo a la guitarra elèctrica en La teua resplendor.

A mi, i aquesta és una opinió discutible com qualsevol altra, m’agraden més els treballs de Carles Enguix quan l’acompanya la banda O3, com ara és el cas. En solitari, el trobe una mica cru, encara que sol dalt d’un escenari, fins i tot sense guitarra, defén amb convicció les seues cançons i s’assaja amb una llibertat exuberant amb el scat, que aconseguix captivar-me sempre. La banda l’empara, fa créixer les cançons i les dota d’un paisatge sonor ple de matisos, fills d’un munt de gèneres musicals, travessat pel llit d’un riu on fluïx la veu de Carles potent i juganera.

dimarts, 6 de desembre de 2022

VERDSIONS

 


VerdCel no és una banda musical, ni tan sols, com apunten alguns periodistes, un cantautor. VerdCel és un projecte multidisciplinari. Naix d’una idea, d’un concepte, que es va desenvolupant, una sement que Alfons Om planta en terra fèrtil i acaba construint un paisatge amb les diverses tonalitats del verd retallades sobre el blau del cel. Hi ha en cada treball de VerdCel una mirada individual, que reclama altres mirades que l’acompanyen per a convertir-se en plural i prendre cos.

Alfons Om, en cada aventura d’aquesta nau anomenada VerdCel, sempre ha comptat amb una tripulació diversa composta per individus provinents del món de la música, de les arts plàstiques, les arts escèniques o l’audiovisual. Les seues aventures tenen com a objectiu buscar preguntes a les grans respostes, com també capturar la bellesa a través del so, la imatge i la paraula. Cap de les seues aventures ens ha deixat mai indiferents.

El 2022 ha aparegut amb el llibre disc VerdSions, on torna a col·laborar amb el dissenyador i il·lustrador Daniel Olmo. També trobem al fotògraf Juan Miguel Morales que ens ofereix una cuidada col·lecció de fotografies d’estudi.

El llibre és un puzle, cada peça que el compon és un retall de la memòria personal d’Alfons Om, des del temps de la infantesa fins a la creació de VerdCel. Peces a través de les quals veiem com el protagonista va prenent consciència de la realitat social que l’envolta, primer l’estrictament familiar, després l’escola, els amics, el veïnat i les diverses ciutats on ha residit, Alcoi, Elx, València. On descobrix l’amor, la passió per la natura i una llengua postergada que tot just comença a eixir del túnel de la prohibició i la persecució; i la música, vull dir les cançons, que aniran conformant la banda sonora de la seua vida, però també la música com a forma d’expressió.

Alfons Om és un creador transgressor i transversal. A nivell musical, se situa al bell mig de la cruïlla on s’entrecreuen diverses tradicions, el rock, el pop, la música mediterrània i la cançó d’autor. Ell té una mirada ampla i oberta sobre el que és cançó d’autor i sota aquesta denominació inclou fins i tot bandes de pop i de rock.

En el llibre trobem, a més d’una justificació filosòfica de tot el projecte i un quadern de bitàcola, les lletres de les cançons i els crèdits.

La música no és un simple soroll de fons mentre anem fent la nostra vida, és sovint la banda sonora d’aquesta. VerdCel ens oferix en un cedé que acompanya el llibre una col·lecció de cançons que al llarg dels anys l’han acompanyat i li han sigut refugi, esclats de joia, bàlsams i cura de ferides de tota mena. Cançons que ha fet seues i que en les retorna amb el seu segell personal.

Temes de Cindy Lauper, Nirvana, REM, Smashing Pumpkins, Los Planetas, El Último de la Fila, Depeche Mode, The Silencer, El niño gusano...

Dènou cançons en total en les quals han participat, fent duet amb ell, les cantants Neus Ferri, Sol Escobar, Tànit Navarro, Estela Tormo del grup Júlia, Kirias i Clara Andrés, tot un luxe per als sentits.

VerdSions és un treball complex amb el qual Alfons Om, a través de l’espill de la música i la literatura, ens oferix el retrat d’un home versàtil, inconformista, crític, mig poeta i mig filòsof,  així com també el retrat generacional d’un temps i d’un país.

dilluns, 5 de desembre de 2022

KISOK-CURANT

 


Kintsukuori és una paraula japonesa que significa reparació en or, de fet és el nom d’un art japonés del segle xv que consistix a reparar objectes de ceràmica que s’han trencat utilitzant per a unir els diversos trossos una resina daurada. El resultat és el mateix objecte amb una decoració en part nova. L’escriptor i psicòleg Tomàs Navarro aplica aquest principi a la psicologia humana per tal de curar ferides emocionals. Ferides que hi ha qui no supera i es veu atrapat en un laberint que el porta a prendre una decisió definitiva per a un problema que amb l’ajuda necessària seria provisional, llàstima!! La música, la literatura, l’amor, l’amistat i l’harmonia són la resina daurada que pot enganxar-nos a la vida en moments difícils.

Tomàs Navarro escriu en premsa, publica llibres i ajuda molta gent a pegar el colp de timó que necessiten les seues vides.

Aquesta bellíssima idea d’aplicar l’art japonés de reparar objectes sense dissimular les cicatrius aplicada a les emocions humanes ha inspirat la cantautora Anna Rosselló en el seu primer treball discogràfic de llarga durada, Kisok-curant. Abans havia enregistrat un parell de cançons produïdes per Pau Viguer: Et veig brillar i I digues-li adéu, aquesta darrera inclosa en el disc. Kisok-curant el prologa, com no podia ser d’una altra manera, Tomàs Navarro, qui ja ens informa que tenim en les mans una cicatriu transformada en or, una mostra de fragilitat i de fortalesa, un bocí de dolor transformat en art.

En aquesta aventura musical Anna Rosselló està acompanyada per Nacho Mañó, que s’ha encarregat dels arranjaments i la producció, com també de tocar diversos instruments com ara el baix i les guitarres. Nacho Mañó ha posat la seua llarga experiència al servici d’un projecte que desprén tendresa i optimisme, encara que no defuig de parlar del fracàs i el dolor.

Kisok-curant és un pomell de cançons que ens parlen de les emocions humanes, de la necessitat d’enfrontar-se a la derrota, el dolor, de prendre decisions i superar el trauma per tal de començar a tancar la ferida, d’assumir qui som en realitat, de demanar ajuda quan ens cal davant de la frustració i la incertesa. És un cant a l’amistat i els valors positius de l’ésser humà, un cant a la vida.

Anna Rosselló ha tingut la capacitat de convertir en so la llum mediterrània. És un disc que respira per totes bandes mediterraneïtat. Les bases de les seues cançons giren al voltant del protagonisme de la seua veu i el seu piano. Una veu càlida, que transmet alegria, ganes d’alçar-se i de ballar els temes més rítmics, com ara Benissa o L’energia del Bombí, i que pren un to íntim en les balades, les quals són la crònica de vegades del dolor i el fracàs, com ara en eixa impressionant cançó que és Ànimes trencades.

Piano i veu es deixen acompanyar per fiscorns, trompetes, violoncels, flautes travesseres, clarinets, bateria i caixons, que prenen en un moment determinat el protagonisme a través d’un solo que fa créixer en tons daurats la cançó.

Darrere d’aquests instruments hi ha músics com Pau Viguer, Ximo Caffarena, Julián Briega, Salva Ortiz, Lluís Granell, José Pastor, instrumentistes de reconegut prestigi, així com el jove violoncel·lista Marcel Broseta, fill d’Anna.

Kisok-curant recull onze cançons, sis de les quals amb la lletra i música de la cantautora de Benissa, i cinc poemes d’autors com ara Marc Granell, Cecilia Berenguer, Joan Navé Fluxa, Lídia Santacreu i aquest que vos parla.

Menció a part mereix el disseny i maquetació del disc, a càrrec de Tere Núñez, on el blau i el blanc mediterranis es barregen amb el daurat que enganxa cadascuna de les nostres emocions trencades.

Kisok-curant és un disc amb una sonoritat mediterrània rica, plena de detalls entranyables, un disc imprescindible en un temps en què ens sentim frustrats, adolorits, amb la ràbia a flor de pell.

Una magnífica targeta de presentació per a una cantautora que té moltes coses encara a dir.

diumenge, 4 de desembre de 2022

LA MAR

 


Trobe a faltar els temps en què els canvis es produïen a una velocitat menor que en l’actualitat. Soc conscient, com ho és quasi tot el món amb dos dits de coneixement, que en el camp de la tecnologia l’obsolescència programada li dona cada dia menys temps de vida als aparells que comprem. Això, sumat als canvis de format i les noves aplicacions que reclamen més i més els nostres mòbils i ordinadors, ens crea una certa ansietat com a ciutadans convertits per obra del sistema en consumidors voraços.

El món de la música, per posar-ne un exemple, ha patit diversos canvis dels formats amb els quals els creadors ens oferixen els seus treballs: vinil, cassets, cedés... Tants que un cantautor com ara el veterà Paco Muñoz s’ha vist obligat, després d’editar el seu darrer disc Cap al sud en format cedé, a fer-ne una edició en pendrive, perquè un nombre important dels seus seguidors ja no tenen ni a casa ni en el cotxe un aparell on escoltar-lo. Davant d’aquest fenomen de canvis continus, hi ha qui, com Artur Àlvarez, ha decidit oferir el seu darrer treball discogràfic, La mar, exclusivament a través de les plataformes digitals youtube, spotify, apple music i amazon music. Una fórmula que deixa fora de joc tots aquells a qui ens agrada un format físic, i ja no dic aquells que es troben a l’altra banda d’allò que s’anomena la bretxa digital.

Passant pantalla, però centrant-nos en Artur Àlvarez, vull dir ben alt que és el cantautor en llengua catalana que més ha fet per a promoure la poesia valenciana a través de la música. Vull dir convertir la poesia en cançó, i això no és qualsevol cosa. Només cal donar-li un colp d’ull al seu projecte El Núvol Poètic, on ha treballat amb atmosferes i ritmes de la música electrònica vint poetes valencians, o A ritme de blues, on li posa música als poetes castellonencs del segle xx Bernat Artola i Miquel Peris, o Artur Àlvarez canta a 10 Poetes contemporanis, on a ritme de pop-rock canta poemes inèdits de Francesc Mompó, Susanna Lliberós, Vicent Penya, Berna Blanch, Maria Carme Arnau... Ha musicat també Estellés, Josep Porcar, Manel Garcia i Grau, i un llarg etcètera. Ho torne a dir: és qui més ha fet per la poesia valenciana actual i a qui menys se li ha reconegut la seua tasca.

Passe de nou pantalla, i dic que en el seu nou treball, La mar, li posa música a dotze poemes de poetes valencians de diverses generacions (Josep Lluís Abad, Aina Garcia-Carbó, Manel Pitarch, Reis Lliberós, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Manel Pitarch...) . Els poemes són inèdits i tenen la mar com a protagonista, sovint utilitzada com una al·legoria de la vida, de l’amor o simplement com l’escenari del nostre lliure albir.

Artur Àlvarez, amb la seua veu càlida i vellutada, ens oferix dotze mirades íntimes, singulars i una lectura pròpia, privada, en forma de cançó de cadascun dels poemes. Aquestes cançons són com un viatge a través de la història de les darreres dècades del rock i del pop, amb tocs de blues, de música electrònica i ecos de les millors bandes internacionals. Coneix el seu ofici i sap extraure d’un poema el vers idoni per tal de convertir-lo en una tornada encomanadissa, i quan no el troba li afegix un jocs d’onomatopeies vocals que convertixen el poema en una cançó popular. Com en altres ocasions, ha comptat amb la col·laboració del guitarrista Carlos Àlvarez, que dona a alguns dels temes un sonoritat bellíssima.

Un treball sòlid construït amb el bon ofici d’un home apassionat, treballador i generós. Un disc que convida a deixar-se dur per diversos ritmes, els uns més sensuals, els altres més elèctrics, i també a descobrir entre les notes del pentagrama la veu inconfusible dels nostres poetes.

Passe pantalla i ara em dispose a navegar per aquesta mar musical que ens proposa Artur Àlvarez.

diumenge, 16 d’octubre de 2022

LA LLUNA A LES BUTXAQUES

 


El grup poètic Argila de l’Aire és una entitat que al llarg de més de dues dècades, en l’àrea metropolitana de València, ha estat darrere de publicacions com ara la revista literària Diàfora, xarrades i exposicions diverses, recitals de poesia i fins i tot l’edició de llibres i d’audiollibres col·lectius de poesia. Entre els diversos membres del grup destaquen els escriptors Maria Carme Arnau, José Antonio Mateo, Ana Pastor, Berna Blanch i María Carmen Sáez Lorente.

María Carmen Sáez, nascuda a la comarca de la Canal de Navarrés, combina la seua passió per la literatura, en especial per la poesia i la narrativa per a infants i joves, amb les arts escèniques on destaca com a rapsoda. En aquesta vessant sovint s’ha fet acompanyar per Néstor Mont, guitarrista, cantant i compositor. Néstor Mont, compta amb una interessant trajectòria com a cantautor folk, encara que potser siga més conegut pel públic per ser durant uns quants anys membre de la rondalla que acompanyava en els seus directes Josep Gimeno el Botifarra i haver-li produït el disc que el va descobrir com una de les veus més populars de la música tradicional valenciana: Si em pose a fer cançons (2006).

Enguany el Grup Poètic Argila de l’Aire publica un llibre, La lluna a les butxaques (2021), que inclou un cedé amb un pomell de cançons que Néstor Mont ha compost sobre huit poemes de María Carmen Sáez. Huit peces que són un vertader gaudi per als sentits.

En la nostra llengua comptem amb una llarga tradició de compositors de diversos gèneres i estils que han convertit poemes en cançons, una tasca per a la qual es necessita d’una gran sensibilitat i tindre traça. Una habilitat que a alguns els falta, ja que hi ha qui ens oferix unes cançons planes, sense cap mena d’interés, no en diré noms, no m’abellix ferir susceptibilitats. Aquest no és el cas que ara ens ocupa. Néstor Mont ha realitzat un treball acústic amb una sonoritat que xucla de la tradició folk mediterrània, però també de l’altra banda de l’Atlàntic, i té en la veu i en la guitarra els pilars sobre els quals se sustenta el disc.

Néstor ha escrit la música i ha fet els arranjaments, s’ha encarregat de la guitarra, ha posat les veus, exceptuant un moment de la darrera peça, Llum, soledat, remors, silencis, on apareix la nostra poeta fent de rapsoda. En l’acordió i el violí ha comptat amb la col·laboració de Jordi Pastor, i en la mescla i la remasterització amb Serge Ferragud.

Un treball que denota ofici, complicitat amb la poeta i la seua obra, i una enorme sensibilitat. En cap moment la música és al servici de la poesia, sinó que es complementen l’una a l’altra per a crear unes cançons càlides, embriagadores, suggestives, que reclamen l’atenció de l’oient.

El llibre recull també una petita mostra de la poesia de María Carmen Sáez, 16 poemes, que no són suficients per a fer-nos una idea de la seua trajectòria, però així i tot és un bon tast que sens dubte ens demana més, no sé si aquest ha estat l’objectiu de la poeta. Els poemes els acompanyen diverses fotografies de Joanra Estellés, qui també s’ha encarregat del disseny gràfic de La lluna a les butxaques, unes fotografies amb les quals juga amb la imatge reflectida dels dos protagonistes, músic i poeta, en un espill i que venen a ser una al·legoria del treball que ens oferixen.

diumenge, 18 de setembre de 2022

MULTITUD SUBALTERNA

  


El grup Jamaleònics acaba d’editar el seu primer disc, Multitud subalterna, després que en gener del 2019 apareguera un EP amb el mateix nom del grup. Jamaleònics, que té un potent i alegre directe, està format per huit músics de les comarques de Camp de Morvedre i l’Horta Nord. Una banda un tant atípica amb quatre saxos: tenor, baríton, alt i soprano; teclat, guitarra, baix, sintetitzador i bateria, que la dota d’un so amb una gran personalitat.

La «J» inicial que transforma la paraula Camaleònics, un nom que de per si els definiria molt bé, prové de jazz, un estil on donaren els seus primers passos sota el nom de Jazztem, encara que el guitarra també va formar part del grup de rock Acic cookies. Del jazz els resta la capacitat per a la improvisació i la fusió amb altres gèneres, en especial de les músiques afroamericanes, com ara el funk (el funk és l’evolució que en els anys setanta del segle passat de tingueren alguns elements del soul i del jazz), el reggae, el ska, el rock, les músiques balcàniques i fins i tot el cant d’estil valencià.

Multitud subalterna ha estat enregistrat als estudis Elefante amb Jorge Bernabé i a l’estudi de Michu Krugiel i Stefan Db a València i masteritzat per Enrique Soriano a l’estudi Crossfade.

Huit cançons que van del funk al hard rock, el reggae i el ska, i a la fusió de tots ells amb la música balcànica. Trobem temes instrumentals, cançons cantades en valencià i altres en castellà.

Des del meu humil punt de vista, considere que en la majoria d’ocasions la veu, és un instrument més al servei de la música, fins i tot per damunt del contingut que puga tindre la lletra.

Jamaleònics mostra una gran passió pels diversos ritmes interpretats, aquest que escriu té la sensació que els músics els creen, se’n deixen atrapar i aparentment portar, fins que decidixen trencar-los per abaixar la intensitat o per a canviar, amb uns pocs compassos, a un ritme provinent d’un altre gènere.

Multitud subalterna és un disc que no deixa indiferent, que obliga a reposicionar-se davant d’un nou tema. M’han agradat especialment temes com ara Cap de plàstic o Azúcar Glass.

Del disc s’ha fet una presentació per al públic al Puig de Santamaria, escenari on s’ha gravat el videoclip del tema que el tanca, No pare. Una revisió d’una cançó tradicional valenciana a la qual li donen noves sonoritats alhora que li fan una lectura diferent més d’acords amb els nous temps.

No pare és el tema més mestís, més llarg i més intens d’aquest primer treball discogràfic de Jamaleònics, on els components del grup es mostren més creatius, més acoblats, una cançó que ha comptat amb la col·laboració especial del cantaor Pep Gimeno Botifarra i del Cor Almudàfer, que afegixen un plus a tot el conjunt.

diumenge, 28 d’agost de 2022

SALPEN CANTS

 


Manuel Garrido Pérez, conegut amb el nom de batalla com a Garri o Garri Campanillo, té el sentit de l’oïda com una coctelera. Gràcies a la seua bona orella, va captant sons de diversos temps i latituds: blues, gospel, folk nordamericà, ranxera mexicana, pop-rock, cançó d’autor, després o alhora els barreja, els digerix i els convertix en nova música, que ens fa tastar en acurades copes cristal·lines amb la forma d’una cançó.

Just abans que València celebrara Falles en setembre canviant l’estiu per primavera, Garri ens va presentar el seu nou treball discogràfic, Salpen cants, on trobem diverses vessants d’un home polièdric, cantant, compositor musical, lletrista, adaptador a cançons de poemes i dissenyador gràfic (en aquesta ocasió s’ha encarregat personalment del disseny i la maquetació del cedé).

La producció, la direcció artística, mescla i masterització han estat a càrrec de Josep Vicent Tallada, el qual també s’ha encarregat de les guitarres, el baix, la percussió, el teclat, la baglama, les flautes, la melòdica i les veus, com també de les lletres d’algunes cançons. Junt amb Samuel Iborra, ha compost el tema instrumental que obri el disc, la deliciosa Llar de Sol.


Samuel i Josep Vicent són dels tres vèrtexs del triangle que, junt amb Garri, han treballat en diversos projectes musicals sota l’etiqueta de Tapiners. Samuel Iborra, a més de ser coautor d’algunes de les lletres, ha posat el seu art en l’harmònica, l’acordió i les veus. Abans de continuar amb la meua reflexió, vull destacar la combinació en el cor de les tres veus en algunes de les cançons, on aconseguixen alguns dels moments més màgics del disc.

Salpen cants recull dotze cançons amb un so que ens retorna ecos de l’anomenat rock mediterrani dels anys setanta i que al País Valencià abanderaren músics com ara Juli Bustamante, Remigi Palmero o Pep Laguarda i Tapineria, banda aquesta darrera de la qual va formar part un joveníssim Garri. Però el seu so actual ha anat incorporant nous elements, així com les aportacions personal de Tallada i Iborra, que l’han enriquit i fet superar els entrebancs del pas del temps, per a brindar-nos un so sense complexos, mestís, ple de textures, mediterrani.

Garri ha musicat també diversos poetes actuals valencians, com ara Pau Sif (Salpen cants), Isabel Garcia Canet (L’os de la música), Ismael Carretero (El temps ens ha vençut) i Vicent Penya (El terrat dels llençols per l’aire), una aposta ferma que ve a oferir mirades diverses a un treball ple de sinergies.

Salpen cants és un disc fresc, allunyat de la pressió que imposen les modes i que traspua per tots els costats llibertat, la llibertat creativa que a mi personalment tant m’agrada i agraïsc.

Garri és d’aquells músics generosos, sense vanitat de vedet, a qui només els importa compondre cançons amb una ànima vibrant.

«Salpem demà amb el vaixell dels embogits, / els fums cantats sabran trobar el port amic, / sabran pagar l’impost del seny, / salpem demà amb la nau, / daurats i folls els déus marins ens beneiran». Doncs això mateix, pugem al vaixell musical que ens oferix el capità Garri i gaudim de les aventures sonores que ens proposa.

dimarts, 23 d’agost de 2022

SINERGIES



 Sinergia és un mot d’origen grec, synergia, que ve a significar treball en conjunt. Sinergia és sinònim de cooperació. Diversos individus, amb coneixements i habilitats variats, s’unixen per a complir un objectiu de manera eficient i eficaç. Aquests individus poden ser versadors, poetes, músics, compositors, cantants de diversos gèneres, que aporten la seua experiència i el seu talent, i de la complementarietat entre ells naix un treball musical ric, digne, divers, que des de l’anomenada música d’arrel fan un viatge a través de diverses tradicions sonores d’arreu del món, com ara és el cas del darrer treball discogràfic del cantant de Godella (Horta Nord) Josep Aparicio (Apa), Sinergies.

Apa és un cantaor d’estil de primera línia, però també un heterodox valent i decidit que troba en el mestissatge musical una energia que, com un tsunami, arrossega tot aquell que l’escolta tot portant-lo a una nova dimensió.

En Sinergies ha treballat colze a colze amb Ricardo Esteve per tal de recuperar amb una nova sonoritat cançons que van marcar unes quantes generacions durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat, el final de la quarantena casernària que ens va imposar un règim de militars africanistes. Et recorde Amanda, de Víctor Jara; A l’alba, de Luis Eduardo Aute; No em moriré d’amor, de Paco Muñoz; Paraules per a Júlia, de Paco Ibáñez; Vora el barranc dels Algadins, de Partaka; Plens de sol de bon matí, de Remigi Palmero; M’aclame a tu, d’Ovidi Montllor; L’Estela, del cantaor Enrique Morente; o temes tradicionals desconstruïts com ara Sinergies, on reinventa les albaes valencianes, i El mareny i sa Porxada, una havanera que pren en un moment determinat el ritme de la guajira.

Cançons, himnes diria jo, si se’m permet, amb lletres pròpies o de poetes com ara Teodor Llorente, Vicent Andrés Estellés, José Agustín Goytisolo..., a les quals dota de noves sonoritats producte d’un treball cooperatiu.

L’acompanyen en les veus Miquel Gil, amb el seu cant  romput  contra els esculls de la vida, amb el seu crit agitanat; el dibuixant de còmic, il·lustrador i cantautor Fernando Burgos Burguitos; la cantaora flamenca Isabel Julve, ànima heterodoxa com el mateix Apa, que ha barrejat en alguns dels seus treballs el flamenc a les músiques balcàniques; la cantant de jazz, swing i bebop Arantxa Domínguez; i l’aparició brutal de la rapera Tesa en la cançó A l’alba. De tots ells i de les diverses maneres que tenen d’entendre la música té aquestes Sinergies.

A Josep Aparicio Apa l’he pogut escoltar en directe en diferents formats al llarg dels anys, he anat pels carrers d’un poble de la comarca de l’Horta darrere d’ell escoltant com s’imposava sobre els sorolls de la nit i la festa amb el cant de les albaes. L’he vist en un espectacle de Paco Muñoz acompanyant el veterà cantautor, l’he escoltat en concert i sempre m’ha impressionat la seua altura (com Ovidi Montllor, no arribe a l’u setanta), la seua fortalesa física i vocal, acompanyada d’una gran sensibilitat i d’una gran estima per l’ofici de insuflar vida a les cançons. Canta i ens emociona amb aquell donyet que li va llegar la seua mare i que porta sempre en una butxaca a prop del cor.

Sinergies, melassa, cosa fina, amics i amigues. Com la mel, aquestes sinergies no s’han fet per a la boca dels ases, ni per a aquells que de gust musical van més justets que les calces d’un capellà.

divendres, 15 de juliol de 2022

EL CANT DE LES GRANOTES

 


Abans de començar, he de reconéixer que de la meua ignorància, seguint l’aforisme de Joan Fuster, no faré mai un argument. Ignorava que hi haguera una Lapònia del sud, allunyada de la península escandinava, una Lapònia espanyola, fins i tot la viquipèdia en parla. Es tracta d’un territori peninsular amb una baixa densitat de població i una manca d’infrastructures notable. Un territori que dobla en extensió el Regne de Bèlgica i que és situat a la regió muntanyenca Celtibèrica, és a dir, part d’allò que darrerament des dels mitjans de comunicació i la política els ha donat per anomenar l’España vaciada.

L’escriptor de la ciutat de Sagunt Sergi Durbà, acompanyat de la seua família, va decidir agafar-se un any sabàtic, deixar la llum, el color, la densitat demogràfica, el soroll i la contaminació de la costa mediterrània i anar-se’n a viure a un llogaret de l’Alto Tajo, del qual, com Cervantes en El Quixot, es nega a dir-nos el nom.

Durant l’any que passa en aquelles terres, Sergi Durbà anirà escrivint el dietari que ara tenim en les mans, El cant de les granotes (Onada edicions, Benicarló, 2022), amb el qual va obtindre el XVII Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

Durbà és un narrador de raça, un prosista de realitats, que partix sovint de la seua experiència. La seua prosa se situa a cavall de la novel·la, el dietarisme i l’assaig. Trobe que des del seu primer llibre, Camins al sud (2012), en el qual amb acidesa ens parlava de la seua experiència com a professor de valencià a la comarca del Baix Segura amb alumnes que havien demanat l’excepció de la llengua, fins al seu penúltim llibre, Amanda (2020), una novel·la l’argument de la qual situa a prop de la mar, Durbà ha guanyat un major domini de les tècniques narratives i exhibix maduresa personal i creativa. La seua mirada és més reflexiva i menys temperamental.

El cant de les granotes recull les reflexions d’una persona que en plena pandèmia provocada per la covid busca refugi, pau i llibertat en un espai bellíssim i escassament poblat, on l’ésser humà encara té contacte viu i intens amb la natura.

El dietari s’inicia durant la segona quinzena de setembre del 2020 i finalitza ja de nou a casa el 23 d’agost del 2021. Durbà l’ha dividit seguint les estacions de l’any, i no és aquest un gest gratuït, de tornada a la natura és aquesta, amb els seus ritmes i el seu pas cíclic, qui li marca la vida.

En El cant de les granotes trobem l’home urbà que amb un cert temor, provocat per la incertesa i en part pel desconeixement, es va adaptant al món rural a mesura que es relaciona amb el seu entorn, tant el físic com l’humà, aquest darrer escàs i marcat per la despoblació endèmica que patix la regió. Així com per un passat potser sobrevalorat pels mateixos habitants.

A Sergi Durbà res li és alié, ell observa, calla i escolta. Tot li provoca emocions que va recollint amb paciència artesanal, diversos aspectes de la cultura popular així com del parlar propi de la zona, les relacions socials, el descobriment d’un paisatge ubèrrim agrest i habitat per animals de grandàries que no es veuen des de fa temps al bosc del litoral mediterrani, el clima i en especial el cru i hostil hivern.

El nostre autor, que en un principi escriu mantenint una distància prudent amb el seu entorn, acaba pres per la latent seducció que el territori exercix sobre ell. El dietari és l’autoretrat d’un home ferit per les lletres en comunió amb la vida i la natura.


dimarts, 14 de juny de 2022

EL SOMRÍS TRIST DE SYLVIA PLATH

 


José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964) és un d’aquells escriptors que des dels seus inicis, a finals de la dècada dels huitanta del segle passat, havia publicat només en llengua castellana, la seua llengua materna, però l’any 2008 s’obri a escriure i publicar també en llengua catalana, aportant a la nostra literatura amb el pas del temps una obra personal i sòlida.

García Herrera és un escriptor dual, versàtil, amb una gran creativitat, amb domini de l’ofici i un gran coneixement de les diverses tradicions literàries de què es nodrix.

Fa uns dies, després d’haver presentat la nit anterior en una llibreria de la ciutat de València i camí de la ciutat on residix, es va aturar en el meu poble i vam poder conversar durant una llarga estona. Abans de continuar el seu viatge, em va regalar tres dels seus darrers llibres de poesia: El pinzell de les ànimes (Parnass edicions, 2020), un magnífic exercici amb el qual aprofundix en la relació del món de la pintura i la poesia; Crònica de pluges (Edicions Documenta Balear, 2017), un llibre que em va captivar des de la primera pàgina, amb una poesia reflexiva, intensa, on es mostra preocupat pel pas del temps i les absències amb les quals es va omplint la nostra vida; i la seua darrera novetat, publicada per l’editorial valenciana Pre-textos i amb la qual va obtindre el I Premi Internacional de Poesia Francisco Brines, 2021, El somrís trist de Sylvia Plath.

La vida i obra de Sylvia Plath, una de les màximes exponents de la poesia nord-americana del segle xx, tot i la seua tràgica desaparició als trenta anys, servix a García Herrera per abordar qüestions tan delicades com ara els traumes personals, la malaltia mental, les obsessions i el suïcidi. D’una manera delicada, ens endinsa en la biografia de l’autora i en la seua obra. Una dona amb una mirada introspectiva (mira cap endins i es busca per a entendre’s), intel·ligent i dotada d’un talent excepcional per a la creació literària des de menuda.

García Herrera reflexiona sobre els fets traumàtics que li va tocar viure a Sylvia Plath i com la mort del seu pare va marcar la seua vida, com la fragilitat emocional va afectar la seua obra, ens parla dels intents de suïcidi i del desenllaç final. Però no estem davant d’una crònica feta a pinzellades poètiques d’un mitòman que vampiritza un clàssic, no. Encara que podem seguir a grans trets els fets més destacats de la biografia de Plath, la reflexió de García Herrera està feta des de l’admiració i el respecte sobre el patiment interior d’un ésser humà que lluita per sobreviure muntat en una muntanya russa emocional. Un ésser humà ple d’interrogants, de conflictes interns, que busca respostes i solucions, llum al bell mig de la foscor amb la qual crear un contrapés imprescindible per a mantindre l’equilibri que l’allunye del naufragi. La tristesa que mostra el somrís de Sylvia Plath és la d’aquella persona que se sap protagonista d’una tragèdia.

dimarts, 7 de juny de 2022

EL TERCER TOC

 


El doctor en Sociologia i periodista Toni Mollà (Meliana, 1957) acaba de publicar en Vincle editorial un nou dietari, El tercer toc, que en l’interior subtitula Proses híbrides. Els dietaris són això, un perfecte contenidor que tenen com a lligam el jo i el pas dels dies, on l’autor pot anar saltant-se amb llibertat els límits entre la ficció i la no ficció, la prosa i la lírica, tantejant els camps de l’articulisme, el reportatge, el retrat, l’apunt filosòfic, el relat de diversos viatges, la nota sobre gastronomia, l’aquarel·la d’un paisatge rural o urbà, la ressenya literària, la crònica d’un temps passat, l’anècdota, la memòria... Tot això i més ho trobem en el nou llibre de Mollà, que és una reivindicació i un petit homenatge als híbrids no tan sols de la prosa, sinó dels personatges que com ell mateix són i es consideren híbrids culturals.

Per als que som de poble com Toni Mollà, el toc de les campanes forma part del nostre paisatge sonor diari i, per tant, sabem que amb el tercer toc s’inicia el ritual. Toni Mollà comença una nova etapa de la seua vida en jubilar-se, i amb ella una nova manera de veure les coses marcada pel dolor d’un món que va desapareixent i uns amics que es van acomiadant per a sempre. Però abans, com l’eco dels dos tocs primers, ens detalla els seus darrers anys, el daltabaix personal que va significar per a ell el tancament de la Radiotelevisió Valenciana, el temps d’incertesa laboral i d’atur, la falta d’expectatives sòlides, els darrers dietaris publicats, i com aquest que tenim entre mans hi lliga.

El tercer toc és un dietari que abasta un any sencer de la seua vida, encara que Toni Mollà sovint ens trasllada a diversos moments del passat. Com tot dietari, és un autoretrat on l’escriptor destaca uns trets de la seua personalitat i n’oculta d’altres, ningú vol eixir desafavorit en una foto. És també el retrat del seu món, Mollà és membre d’una generació que porta tatuada en la seua biografia la paraula canvi, en el sentit polític, social, cultural, tecnològic... i no sempre per a millor, per favor no siguem ingenus.

Toni Mollà domina els diversos registres que empra. M’ha captivat d’una manera especial per la seua capacitat de reproduir el llenguatge col·loquial de la seua comarca, que és també la meua.

En el llibre trobem la mirada de l’intel·lectual d’esquerres, la del viatger, la de l’aficionat a la bona taula sempre compartida amb amics i amigues, el lector de premsa i el de llibres, compartim el gust per autors com els nord-americans Philip Roth i Richard Ford, i ens oferix la seua visió sobre diversos aspectes de la seua obra. I l’aficionat al futbol i en especial al club blaugrana.

Com a contrapunt, trobem fragments d’un dietari del seu alter ego, Josep Orts, amb algunes de les reflexions més crues i alhora lúcides sobre la vida que hi ha en el llibre

Amb el tercer toc comença un temps amb nous rituals, en el qual, a pesar de tot, esperem que la vida ens sorprenga positivament i ens oferisca moments de felicitat mentre anem fent el darrer tram del camí i el recompte dels amics absents i els dies que no tornaran.

dilluns, 23 de maig de 2022

ELS MORTS DE LA NOSTRA VIDA

 


Per molt que ens agrade la soledat, cap ésser humà no es pot transformar en una illa. És més, m’atreviria a dir que aïllar-se de la resta del món és impossible sense acabar inventant-se algú amb qui compartir les hores. Som part de i en part som la societat que ens envolta. La nostra vida s’entrecreua amb la vida d’altres persones amb les quals, d’una manera o altra, ens relacionem. Som actors i espectadors.

El pas del temps fa aparéixer i desaparéixer personatges de l’escenari del nostre món i anem acumulant absències, tantes que amb elles podríem reconstruir etapes senceres del nostre passat.

La memòria és una admirable i emocionant màquina del temps, en tirar del cap d’un fil s’encén una espurna i de colp i volta torna el passat amb el paisatge i el paisanatge que el va habitar.

És sabut que l’escriptor d’Otos (la Vall d’Albaida) Joan Olivares té una esplèndida màquina del temps. És un home preocupat per la condició humana. Sap escoltar i quan escolta està pendent d’allò que li diuen, com li ho diuen i quines paraules i expressions són emprades. Olivares té una fabulosa capacitat per a narrar, per a capturar l’atenció d’aquell que el llig, però també d’aquell que l’escolta. En ell saps que, per simple que siga la història que et conta, el seu estil té l’essència de l’antiga màgia dels rondallaires.

Bromera, en la seua col·lecció L’Eclèctica, ha editat el llibre de Joan Olivares Els morts de la nostra vida. No estem davant d’un llibre de relats ni d’una novel·la, sinó d’una llarga galeria de personatges que en un moment o altre formaren part de la vida de l’autor. Uns personatges singulars amb una petita o gran història darrere, de vegades quasi anecdòtica, d’altres còmica, sovint dura i tràgica. La vida d’un s’entrecreua amb la d’un altre, dins del petit món rural que habiten, i es crea una xarxa amb què l’autor pesca una monumental fotografia en color sépia d’un poble i d’un temps que foren en part els seus. En tots els relats hi ha, com no, una certa ironia marca de la casa, però també amor i tendresa.

En Els morts de la nostra vida trobem el desig de recuperar el passat, que no sempre va ser millor, així com un magnífic exercici d’estil gràcies al qual Joan Olivares recupera la llengua oral de la Vall d’Albaida, la transforma en llengua escrita i, sense perdre pel camí el sabor alegre i col·loquial que la caracteritza, crea un model versemblant, ric i viu.

dilluns, 16 de maig de 2022

A DUES VEUS

 


Josep Sou és el pseudònim del poeta, doctor en Belles Arts i especialista en poesia experimental Josep Pérez i Tomàs.

A dues veus (Onada edicions, 2022) és el llibre amb el qual aquest veterà escriptor d’Alcoi va obtindre el 25 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles.

A diferència del que alguns podrien pensar, no estem davant d’una obra situada estèticament en les darreres avantguardes. Recordem que Josep Sou ha realitzat nombroses performances i ha escrit sobre l’obra del poeta Bartolomé Ferrando i sobre el pintor Antoni Miró. Som davant d’un llibre de poesia, on les paraules conformen un discurs diàfan, que busca la bellesa amb la creació d’imatges poètiques, però també pretén transmetre un missatge basat en l’experiència de l’autor, en aquest cas l’amatòria.

En A dues veus Josep Sou ens parla del desig que sovint va de la mà de l’afecte, del lliurament a l’altre. L’amor viscut a través dels cinc sentits, l’amor que són suggeriments, llenguatge no verbal, sensualitat, paraules a mitja veu i panteixos ardents. L’amor i el desig viscuts durant anys, evocat en la maduresa per la memòria. Sé que és una obvietat dir-ho, però com que tinc poca vergonya ho diré: recordar és fer literatura. No hi ha cap cronista fidel que siga capaç de parlar d’una única veritat en escriure sobre una relació, ni cap notari de fer un escrupolós inventari de totes les carícies, de totes les mirades, dels besos que es donaren i els estímuls que mogueren cada encontre. Així i tot, el poeta s’arrisca i ho intenta.

Josep Sou, en plena maduresa creativa i vital, més savi i amb més ofici que mai, ens oferix una col·lecció de poemes d’extensió i factura diversa, d’una qualitat envejable, escrits amb una veu personal, amb un llenguatge ric, assajant-se en les formes i el contingut, un contingut gens banal.

Uns poemes que són producte de la complicitat que demana sempre una relació d’afecte i d’atracció física. Un amor que perdura en el temps perquè és capaç de reinventar-se una i altra vegada, sortejant els esculls que la quotidianitat posa al seu davant. Un amor que es nodrix amb el contacte i amb el record.

Desig i memòria, la poesia naix d’un desig de memòria per tal de superar el desamor, el pas del temps i la por terrible a la mort. «Les paraules, ara abocades, tan llamineres, / insinuen armes poderoses; dolces relíquies/ que tot ho han se servar». Amén.

dijous, 7 d’abril de 2022

EL LLAMP EN LA LLUERNA

 


El diccionari ens diu que la paraula lluerna, a més d’un coleòpter o un peix teleosti, o un infant que a les nits encara està despert, és una obertura practicada al sostre o a la part alta d’una paret i generalment guarnida de vidres, que servix per a donar claror a l’interior. Aquesta és l’accepció que el poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Guillem empra en el títol del seu darrer llibre de poesia, El llamp en la lluerna (Perifèric Edicions, 2021), una imatge poètica impactant que trasllada al lector la intensitat de l’enlluernament sobtat que l’esclat de la llum provoca: «El llamp en la lluerna, / l’explosió inesperada de la llum: / l’estupor de l’ull / quan el cos es despulla / entre les migranyes de d’intempèrie».

El llamp en la lluerna és un llibre unitari, de quaranta-dos poemes, escrit durant un temps concret, l’etapa de confinament i postconfinament provocada per la pandèmia; però no heu de patir, no és un altre llibre que ens parla sobre la reclusió, la malaltia, la por a la mort... Ramon Guillem escriu sobre l’amor, el desig, l’emoció que desperta en ell el cos de la persona estimada... Poemes en vers lliure, on l’autor, amb un ritme intern precís, ha construït en cada estrofa símils i metàfores d’un lirisme ubèrrim, que no barroc, amb un lèxic cuidat i elegant.

Ramon Guillem és un dels poetes de l’anomenada generació dels huitanta, des del meu humil punt de vista, més interessants i a qui sempre em convide a tornar a llegir. Un poeta que coneix i estima l’ofici de buscar la bellesa a través del llenguatge, un home sensible i amb una enorme curiositat intel·lectual.

A més de la literatura, la seua altra passió és la música i d’una manera especial les composicions de Gustav Mahler. Ramon és dels qui pensa que un bon poeta ha de tindre una bona oïda musical. La música és present en tots els seus llibres i els seus poemes, que pareixen descansar lliures sobre les línies d’un pentagrama, conformant petites composicions musicals. Només encetar la lectura d’El llamp en la lluerna trobem en el primer vers la paraula poema i en el segon la paraula música. Tanca el llibre la paraula llum, que junt amb la seua antagonista, ombra, també són mots habituals en els llibres de Guillem.

En alguns moments el llibre agafa el to d’un cançoner: «Cuida’t, amor, dels botxins de la lluna... / Cuida’t, amor, / dels escurçons / que enverinen...», d’altres el to s’acosta al d’un dietari o ens descriu amb detall mil·limètric un instant: «Escrius / mentre l’udol del vent / travessa fred pel finestral».

El llamp que apareix en la lluerna és el de l’amor i el desig, la seua llum intensa il·lumina la vida del poeta, encén el foc, les seues flames omplin d’ombres les parets i dansen sensualment amb ell. «Ara tu ets el meu poema» i vida i literatura es barregen i es confonen.

El llamp en la lluerna és un llibre que guanya en cada nova lectura. Escrit amb una veu personal i ben definida, amb poemes d’aquells que acabes fent teus per a sempre: «Com un sol amagat, com una estrella / remota, és ara el desig / l’únic refugi en la penúria». «I vine, amb nosaltres, / al temps en què les campanes / tocaran de nou a foc».

 

dilluns, 28 de març de 2022

VINT-I-QUATRE

 


El veterà escriptor barceloní Xavier Martín Arruabarrena ha publicat recentment un nou llibre en l’editorial valenciana Neopàtria, Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (Hogeita lau hitz Euskal Herriari buruz). Arruabarrena inicià fa set anys una relació fructífera amb l’editorial d’Alzira que l’ha portat a publicar en el seu catàleg tres llibres de poesia: Trencadís nocturn i altres inèdits (2015), Arquitectures (2019) l’esmentat Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (2021) i també el llibre de relats Calaix de sastre. Contes i narracions (2018).

Vint-i-quatre paraules de la llengua basca servixen al poeta per a iniciar un viatge des de la seua pàtria, Catalunya, a la màtria dels seus avantpassats per via materna. Un viatge que és, per una banda, un retorn a la infantesa, una retrobada tendra, emotiva, amb la figura de la mare «mirada i somrís», importantíssima sempre i d’una manera especial en aquells anys de descobertes; i per una altra, un homenatge al país i la llengua dels seus ancestres.

Martín Arruabarrena construïx els seus poemes amb elements que provenen de la narrativa de no ficció, del dietari del viatger i de les memòries de l’home madur, però també d’elements propis de la cultura popular com ara les cançons, les dites i els refranys.

Són poemes extensos en els quals el poeta s’assaja evocant al detall olors, sabors, sons i llum. Sap gestionar els sentiments que li genera cada record, sentiments, o una emoció que es llig entre línies.

Té una gran capacitat descriptiva per a parlar-nos del paisatge i de les tradicions. I amb tot això reconstruïx un univers de fa més de seixanta anys que encara perdura en la seua memòria. La memòria, filla dels seus sentits, i la paraula que ha convertit un país en literatura.

El poeta ens parla d’una geografia, però també d’una gent, dels llauradors, carboners, pescadors, de la seua manera de relacionar-se entre ells i amb el seu entorn. D’una gent que ha assumit amb naturalitat una cultura i una llengua, unes tradicions a què no volen renunciar. El poeta, a pesar de la seua catalanitat, o potser perquè també se sap part d’un poble petit, se sent lligat amb un cordó umbilical invisible a Euskal Herria, a través del qual alimenta la memòria dels éssers estimats que ja no són entre els vius.

Gràcies a la lectura d’aquests vint-i-quatre poemes el lector viatjarà a Euskal Herria i descobrirà l’ànima d’un país, la seua llengua, la seua cultura, i ho farà de la mà i els cinc sentits d’un home honest, tendre, equanim, enamorat que enyora i recrea amb ofici de col·leccionista de mots, de constructor de metàfores, l’univers dels seus avantpassats.