dimarts, 14 de juny de 2022

EL SOMRÍS TRIST DE SYLVIA PLATH

 


José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964) és un d’aquells escriptors que des dels seus inicis, a finals de la dècada dels huitanta del segle passat, havia publicat només en llengua castellana, la seua llengua materna, però l’any 2008 s’obri a escriure i publicar també en llengua catalana, aportant a la nostra literatura amb el pas del temps una obra personal i sòlida.

García Herrera és un escriptor dual, versàtil, amb una gran creativitat, amb domini de l’ofici i un gran coneixement de les diverses tradicions literàries de què es nodrix.

Fa uns dies, després d’haver presentat la nit anterior en una llibreria de la ciutat de València i camí de la ciutat on residix, es va aturar en el meu poble i vam poder conversar durant una llarga estona. Abans de continuar el seu viatge, em va regalar tres dels seus darrers llibres de poesia: El pinzell de les ànimes (Parnass edicions, 2020), un magnífic exercici amb el qual aprofundix en la relació del món de la pintura i la poesia; Crònica de pluges (Edicions Documenta Balear, 2017), un llibre que em va captivar des de la primera pàgina, amb una poesia reflexiva, intensa, on es mostra preocupat pel pas del temps i les absències amb les quals es va omplint la nostra vida; i la seua darrera novetat, publicada per l’editorial valenciana Pre-textos i amb la qual va obtindre el I Premi Internacional de Poesia Francisco Brines, 2021, El somrís trist de Sylvia Plath.

La vida i obra de Sylvia Plath, una de les màximes exponents de la poesia nord-americana del segle xx, tot i la seua tràgica desaparició als trenta anys, servix a García Herrera per abordar qüestions tan delicades com ara els traumes personals, la malaltia mental, les obsessions i el suïcidi. D’una manera delicada, ens endinsa en la biografia de l’autora i en la seua obra. Una dona amb una mirada introspectiva (mira cap endins i es busca per a entendre’s), intel·ligent i dotada d’un talent excepcional per a la creació literària des de menuda.

García Herrera reflexiona sobre els fets traumàtics que li va tocar viure a Sylvia Plath i com la mort del seu pare va marcar la seua vida, com la fragilitat emocional va afectar la seua obra, ens parla dels intents de suïcidi i del desenllaç final. Però no estem davant d’una crònica feta a pinzellades poètiques d’un mitòman que vampiritza un clàssic, no. Encara que podem seguir a grans trets els fets més destacats de la biografia de Plath, la reflexió de García Herrera està feta des de l’admiració i el respecte sobre el patiment interior d’un ésser humà que lluita per sobreviure muntat en una muntanya russa emocional. Un ésser humà ple d’interrogants, de conflictes interns, que busca respostes i solucions, llum al bell mig de la foscor amb la qual crear un contrapés imprescindible per a mantindre l’equilibri que l’allunye del naufragi. La tristesa que mostra el somrís de Sylvia Plath és la d’aquella persona que se sap protagonista d’una tragèdia.

dimarts, 7 de juny de 2022

EL TERCER TOC

 


El doctor en Sociologia i periodista Toni Mollà (Meliana, 1957) acaba de publicar en Vincle editorial un nou dietari, El tercer toc, que en l’interior subtitula Proses híbrides. Els dietaris són això, un perfecte contenidor que tenen com a lligam el jo i el pas dels dies, on l’autor pot anar saltant-se amb llibertat els límits entre la ficció i la no ficció, la prosa i la lírica, tantejant els camps de l’articulisme, el reportatge, el retrat, l’apunt filosòfic, el relat de diversos viatges, la nota sobre gastronomia, l’aquarel·la d’un paisatge rural o urbà, la ressenya literària, la crònica d’un temps passat, l’anècdota, la memòria... Tot això i més ho trobem en el nou llibre de Mollà, que és una reivindicació i un petit homenatge als híbrids no tan sols de la prosa, sinó dels personatges que com ell mateix són i es consideren híbrids culturals.

Per als que som de poble com Toni Mollà, el toc de les campanes forma part del nostre paisatge sonor diari i, per tant, sabem que amb el tercer toc s’inicia el ritual. Toni Mollà comença una nova etapa de la seua vida en jubilar-se, i amb ella una nova manera de veure les coses marcada pel dolor d’un món que va desapareixent i uns amics que es van acomiadant per a sempre. Però abans, com l’eco dels dos tocs primers, ens detalla els seus darrers anys, el daltabaix personal que va significar per a ell el tancament de la Radiotelevisió Valenciana, el temps d’incertesa laboral i d’atur, la falta d’expectatives sòlides, els darrers dietaris publicats, i com aquest que tenim entre mans hi lliga.

El tercer toc és un dietari que abasta un any sencer de la seua vida, encara que Toni Mollà sovint ens trasllada a diversos moments del passat. Com tot dietari, és un autoretrat on l’escriptor destaca uns trets de la seua personalitat i n’oculta d’altres, ningú vol eixir desafavorit en una foto. És també el retrat del seu món, Mollà és membre d’una generació que porta tatuada en la seua biografia la paraula canvi, en el sentit polític, social, cultural, tecnològic... i no sempre per a millor, per favor no siguem ingenus.

Toni Mollà domina els diversos registres que empra. M’ha captivat d’una manera especial per la seua capacitat de reproduir el llenguatge col·loquial de la seua comarca, que és també la meua.

En el llibre trobem la mirada de l’intel·lectual d’esquerres, la del viatger, la de l’aficionat a la bona taula sempre compartida amb amics i amigues, el lector de premsa i el de llibres, compartim el gust per autors com els nord-americans Philip Roth i Richard Ford, i ens oferix la seua visió sobre diversos aspectes de la seua obra. I l’aficionat al futbol i en especial al club blaugrana.

Com a contrapunt, trobem fragments d’un dietari del seu alter ego, Josep Orts, amb algunes de les reflexions més crues i alhora lúcides sobre la vida que hi ha en el llibre

Amb el tercer toc comença un temps amb nous rituals, en el qual, a pesar de tot, esperem que la vida ens sorprenga positivament i ens oferisca moments de felicitat mentre anem fent el darrer tram del camí i el recompte dels amics absents i els dies que no tornaran.

dilluns, 23 de maig de 2022

ELS MORTS DE LA NOSTRA VIDA

 


Per molt que ens agrade la soledat, cap ésser humà no es pot transformar en una illa. És més, m’atreviria a dir que aïllar-se de la resta del món és impossible sense acabar inventant-se algú amb qui compartir les hores. Som part de i en part som la societat que ens envolta. La nostra vida s’entrecreua amb la vida d’altres persones amb les quals, d’una manera o altra, ens relacionem. Som actors i espectadors.

El pas del temps fa aparéixer i desaparéixer personatges de l’escenari del nostre món i anem acumulant absències, tantes que amb elles podríem reconstruir etapes senceres del nostre passat.

La memòria és una admirable i emocionant màquina del temps, en tirar del cap d’un fil s’encén una espurna i de colp i volta torna el passat amb el paisatge i el paisanatge que el va habitar.

És sabut que l’escriptor d’Otos (la Vall d’Albaida) Joan Olivares té una esplèndida màquina del temps. És un home preocupat per la condició humana. Sap escoltar i quan escolta està pendent d’allò que li diuen, com li ho diuen i quines paraules i expressions són emprades. Olivares té una fabulosa capacitat per a narrar, per a capturar l’atenció d’aquell que el llig, però també d’aquell que l’escolta. En ell saps que, per simple que siga la història que et conta, el seu estil té l’essència de l’antiga màgia dels rondallaires.

Bromera, en la seua col·lecció L’Eclèctica, ha editat el llibre de Joan Olivares Els morts de la nostra vida. No estem davant d’un llibre de relats ni d’una novel·la, sinó d’una llarga galeria de personatges que en un moment o altre formaren part de la vida de l’autor. Uns personatges singulars amb una petita o gran història darrere, de vegades quasi anecdòtica, d’altres còmica, sovint dura i tràgica. La vida d’un s’entrecreua amb la d’un altre, dins del petit món rural que habiten, i es crea una xarxa amb què l’autor pesca una monumental fotografia en color sépia d’un poble i d’un temps que foren en part els seus. En tots els relats hi ha, com no, una certa ironia marca de la casa, però també amor i tendresa.

En Els morts de la nostra vida trobem el desig de recuperar el passat, que no sempre va ser millor, així com un magnífic exercici d’estil gràcies al qual Joan Olivares recupera la llengua oral de la Vall d’Albaida, la transforma en llengua escrita i, sense perdre pel camí el sabor alegre i col·loquial que la caracteritza, crea un model versemblant, ric i viu.

dilluns, 16 de maig de 2022

A DUES VEUS

 


Josep Sou és el pseudònim del poeta, doctor en Belles Arts i especialista en poesia experimental Josep Pérez i Tomàs.

A dues veus (Onada edicions, 2022) és el llibre amb el qual aquest veterà escriptor d’Alcoi va obtindre el 25 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles.

A diferència del que alguns podrien pensar, no estem davant d’una obra situada estèticament en les darreres avantguardes. Recordem que Josep Sou ha realitzat nombroses performances i ha escrit sobre l’obra del poeta Bartolomé Ferrando i sobre el pintor Antoni Miró. Som davant d’un llibre de poesia, on les paraules conformen un discurs diàfan, que busca la bellesa amb la creació d’imatges poètiques, però també pretén transmetre un missatge basat en l’experiència de l’autor, en aquest cas l’amatòria.

En A dues veus Josep Sou ens parla del desig que sovint va de la mà de l’afecte, del lliurament a l’altre. L’amor viscut a través dels cinc sentits, l’amor que són suggeriments, llenguatge no verbal, sensualitat, paraules a mitja veu i panteixos ardents. L’amor i el desig viscuts durant anys, evocat en la maduresa per la memòria. Sé que és una obvietat dir-ho, però com que tinc poca vergonya ho diré: recordar és fer literatura. No hi ha cap cronista fidel que siga capaç de parlar d’una única veritat en escriure sobre una relació, ni cap notari de fer un escrupolós inventari de totes les carícies, de totes les mirades, dels besos que es donaren i els estímuls que mogueren cada encontre. Així i tot, el poeta s’arrisca i ho intenta.

Josep Sou, en plena maduresa creativa i vital, més savi i amb més ofici que mai, ens oferix una col·lecció de poemes d’extensió i factura diversa, d’una qualitat envejable, escrits amb una veu personal, amb un llenguatge ric, assajant-se en les formes i el contingut, un contingut gens banal.

Uns poemes que són producte de la complicitat que demana sempre una relació d’afecte i d’atracció física. Un amor que perdura en el temps perquè és capaç de reinventar-se una i altra vegada, sortejant els esculls que la quotidianitat posa al seu davant. Un amor que es nodrix amb el contacte i amb el record.

Desig i memòria, la poesia naix d’un desig de memòria per tal de superar el desamor, el pas del temps i la por terrible a la mort. «Les paraules, ara abocades, tan llamineres, / insinuen armes poderoses; dolces relíquies/ que tot ho han se servar». Amén.

dijous, 7 d’abril de 2022

EL LLAMP EN LA LLUERNA

 


El diccionari ens diu que la paraula lluerna, a més d’un coleòpter o un peix teleosti, o un infant que a les nits encara està despert, és una obertura practicada al sostre o a la part alta d’una paret i generalment guarnida de vidres, que servix per a donar claror a l’interior. Aquesta és l’accepció que el poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Guillem empra en el títol del seu darrer llibre de poesia, El llamp en la lluerna (Perifèric Edicions, 2021), una imatge poètica impactant que trasllada al lector la intensitat de l’enlluernament sobtat que l’esclat de la llum provoca: «El llamp en la lluerna, / l’explosió inesperada de la llum: / l’estupor de l’ull / quan el cos es despulla / entre les migranyes de d’intempèrie».

El llamp en la lluerna és un llibre unitari, de quaranta-dos poemes, escrit durant un temps concret, l’etapa de confinament i postconfinament provocada per la pandèmia; però no heu de patir, no és un altre llibre que ens parla sobre la reclusió, la malaltia, la por a la mort... Ramon Guillem escriu sobre l’amor, el desig, l’emoció que desperta en ell el cos de la persona estimada... Poemes en vers lliure, on l’autor, amb un ritme intern precís, ha construït en cada estrofa símils i metàfores d’un lirisme ubèrrim, que no barroc, amb un lèxic cuidat i elegant.

Ramon Guillem és un dels poetes de l’anomenada generació dels huitanta, des del meu humil punt de vista, més interessants i a qui sempre em convide a tornar a llegir. Un poeta que coneix i estima l’ofici de buscar la bellesa a través del llenguatge, un home sensible i amb una enorme curiositat intel·lectual.

A més de la literatura, la seua altra passió és la música i d’una manera especial les composicions de Gustav Mahler. Ramon és dels qui pensa que un bon poeta ha de tindre una bona oïda musical. La música és present en tots els seus llibres i els seus poemes, que pareixen descansar lliures sobre les línies d’un pentagrama, conformant petites composicions musicals. Només encetar la lectura d’El llamp en la lluerna trobem en el primer vers la paraula poema i en el segon la paraula música. Tanca el llibre la paraula llum, que junt amb la seua antagonista, ombra, també són mots habituals en els llibres de Guillem.

En alguns moments el llibre agafa el to d’un cançoner: «Cuida’t, amor, dels botxins de la lluna... / Cuida’t, amor, / dels escurçons / que enverinen...», d’altres el to s’acosta al d’un dietari o ens descriu amb detall mil·limètric un instant: «Escrius / mentre l’udol del vent / travessa fred pel finestral».

El llamp que apareix en la lluerna és el de l’amor i el desig, la seua llum intensa il·lumina la vida del poeta, encén el foc, les seues flames omplin d’ombres les parets i dansen sensualment amb ell. «Ara tu ets el meu poema» i vida i literatura es barregen i es confonen.

El llamp en la lluerna és un llibre que guanya en cada nova lectura. Escrit amb una veu personal i ben definida, amb poemes d’aquells que acabes fent teus per a sempre: «Com un sol amagat, com una estrella / remota, és ara el desig / l’únic refugi en la penúria». «I vine, amb nosaltres, / al temps en què les campanes / tocaran de nou a foc».

 

dilluns, 28 de març de 2022

VINT-I-QUATRE

 


El veterà escriptor barceloní Xavier Martín Arruabarrena ha publicat recentment un nou llibre en l’editorial valenciana Neopàtria, Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (Hogeita lau hitz Euskal Herriari buruz). Arruabarrena inicià fa set anys una relació fructífera amb l’editorial d’Alzira que l’ha portat a publicar en el seu catàleg tres llibres de poesia: Trencadís nocturn i altres inèdits (2015), Arquitectures (2019) l’esmentat Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (2021) i també el llibre de relats Calaix de sastre. Contes i narracions (2018).

Vint-i-quatre paraules de la llengua basca servixen al poeta per a iniciar un viatge des de la seua pàtria, Catalunya, a la màtria dels seus avantpassats per via materna. Un viatge que és, per una banda, un retorn a la infantesa, una retrobada tendra, emotiva, amb la figura de la mare «mirada i somrís», importantíssima sempre i d’una manera especial en aquells anys de descobertes; i per una altra, un homenatge al país i la llengua dels seus ancestres.

Martín Arruabarrena construïx els seus poemes amb elements que provenen de la narrativa de no ficció, del dietari del viatger i de les memòries de l’home madur, però també d’elements propis de la cultura popular com ara les cançons, les dites i els refranys.

Són poemes extensos en els quals el poeta s’assaja evocant al detall olors, sabors, sons i llum. Sap gestionar els sentiments que li genera cada record, sentiments, o una emoció que es llig entre línies.

Té una gran capacitat descriptiva per a parlar-nos del paisatge i de les tradicions. I amb tot això reconstruïx un univers de fa més de seixanta anys que encara perdura en la seua memòria. La memòria, filla dels seus sentits, i la paraula que ha convertit un país en literatura.

El poeta ens parla d’una geografia, però també d’una gent, dels llauradors, carboners, pescadors, de la seua manera de relacionar-se entre ells i amb el seu entorn. D’una gent que ha assumit amb naturalitat una cultura i una llengua, unes tradicions a què no volen renunciar. El poeta, a pesar de la seua catalanitat, o potser perquè també se sap part d’un poble petit, se sent lligat amb un cordó umbilical invisible a Euskal Herria, a través del qual alimenta la memòria dels éssers estimats que ja no són entre els vius.

Gràcies a la lectura d’aquests vint-i-quatre poemes el lector viatjarà a Euskal Herria i descobrirà l’ànima d’un país, la seua llengua, la seua cultura, i ho farà de la mà i els cinc sentits d’un home honest, tendre, equanim, enamorat que enyora i recrea amb ofici de col·leccionista de mots, de constructor de metàfores, l’univers dels seus avantpassats.

 

dimecres, 23 de març de 2022

A MOSSOS

 


A mossos és una col·lecció de poemes en prosa que Francesc Pastor i Verdú (Mutxamel, l’Alacantí, 1962) ha publicat en la col·lecció Ossos de Sol de l’editorial de Calonge (Mallorca) AdiA edicions. El llibre, prèviament, havia obtingut el XXXV Premi Bernat Vidal i Tomàs, amb un jurat de luxe format per Antònia Vicenç, Miquel Cardell i Ponç Pons. El menorquí Ponç Pons és un poeta l’obra del qual ha tingut la capacitat de seduir-me i emocionar-me, però ara no ve al cas parlar-ne ni evocar l’única vegada que he pogut parlar amb ell. Qui ens ocupa és el mestre, poeta i animador poètic (forma part del grup de difusió de la poesia Dilluns poètics) Francesc Pastor i Verdú. Com quasi tots els poetes de la seua generació, s’ha vist obligat a participar i guanyar algun certamen literari per anar editant la seua obra. Així, en el seu currículum trobem guardons com ara el Premi 9 d’Octubre de Sant Vicent del Raspeig, el Premi Joan Valls d’Alcoi, el Premi 25 d’Abril de Benissa, el Premi Marc Granell d’Almussafes o el Premi Ciutat de Torrent. No soc massa partidari dels certàmens literaris, a mi em solen crear ansietat i estrés, i no hi participe per recomanació mèdica. Trobe que hi ha un excés en el nostre país de certàmens literaris i en especial de poesia, però no és aquest el lloc i el moment per a parlar-ne.

El llibre és d’una coherència ètica i estètica remarcable. El poeta es mostra eclèctic a l’hora d’elegir els autors de les cites que empra per a obrir-lo i encapçalar cada apartat, JCF Holdërlin, Sant Vicent Ferrer, Antonio Gamoneda, el poeta de la seua generació Miquel Martínez i el cantautor anglés Peter Gabriel. Està concebut com una simfonia musical, el so i el ritme que imposen les paraules, ben conjuntades, creen la melodia necessària per al seu funcionament. És dividit en tres parts, Introducció al vent, amb sis poemes, el primer del qual porta com a títol Obertura: «a mossos, aquesta pàtria a mossos, com una inspiradora ironia...», i el darrer Finale: «no hi ha massacre més gran que aquesta desmemòria de la paraula». Després s’obri la part més extensa, el vertader moll de l’os del llibre, Pàtria apocalíptica, amb trenta-huit poemes, set dels quals titulats Souvenirs. Tots els títols són molt suggerents i en conjunt són una mena d’itinerari que guia i conduïx el lector, així hi trobem mots clau com ara rastres, paratges, indicis, sediments, residus, lamentacions, herència... Hi ha també dos petits breviaris, dues pregàries, precs a un àngel, potser l’esperit personal que com un déu romà de la llar guarda la nostra casa i els qui l’habitem.

A mossos és un llibre que no podem llegir pegant grans bocins, ens cal mastegar i digerir pausadament els versos per tal d’assaborir la riquesa d’imatges que conté. Unes imatges que Francesc Pastor Verdú ha anat construint sobre el pentagrama i que en fer-se so dibuixen el mural de dubtes, emocions i certeses del poeta.

dilluns, 14 de març de 2022

CÀNDID

 


Després de l’aparició l’any 2021 de la novel·la de Rafa Lahuerta Yúfera Noruega, que ha acabat convertint-se en un fenomen editorial, Llibres de la Drassana ens oferix Càndid, de Miquel Nadal Tàrrega, un altre relat on la protagonista torna a ser la ciutat de València. Un té la sensació d’endinsar-se una mica en el catàleg de l’editorial i de trobar un dels objectius de Llibres de la Drassana: oferir a través de diverses mirades i més enllà dels tòpics el retrat de les diverses ànimes d’una ciutat que un dia fou capital d’un excels i cobejat reialme.

Miquel Nadal Tàrrega narra les peripècies dels mascles de sis generacions d’una mateixa família, els Moncholí, de malnom Branqueta. Una nissaga que naix a l’horta de la ciutat. El relat s’inicia amb les revoltes republicanes del segle xix i el projecte d’enderrocar les muralles de la ciutat per a obrir-la a l’horta i a la mar, i acaba amb tota una performance en el segle xxi.

Els Branqueta, seguidors del polític republicà Vicente Blasco Ibáñez, a qui consideren un salvador, participen en segon terme i també són testimonis privilegiats dels diversos esdeveniments que tingueren lloc a la ciutat durant cent cinquanta anys. Un segle i mig marcat per la idea del canvi, el progrés i la modernitat, pel caïnisme a pesar del lema Valencians, unim-nos!, la lleialtat mal entesa, el seguidisme i, sobretot, la constant genuflexió al poder central de les classes dirigents i dominants. Una ciutat que sempre arriba tard a la modernitat i on les bones paraules emmascaren el greuge permanent.

Un dia, Manuel Moncholí, el segon Branqueta de la nissaga, pregunta a Félix Azzati, polític i fundador junt amb Blasco Ibáñez del diari El Pueblo, quin nom li podria posar al seu fill acabat de nàixer i aquest li suggerix Càndid, com el personatge de Voltaire. Des d’aleshores els Branqueta passen a ser Càndi. Nadal Tàrrega, i com Voltaire ho feu amb el seu personatge del mateix nom, ens narra amb sarcasme i ironia les peripècies dels diversos Càndids a la ciutat on els de sempre, encara que perden, guanyen. Els polítics i els poetes, sovint són el mateix individu, volen vendre als ingenus, a les bones persones, a les ànimes càndides, que tot va bé quan en realitat tot va de cap per avall i cames enlaire.

Durant aquest segle i mig hi ha hagut una i moltes Valències, la de l’exposició regional, la dels enfrontaments a bastonades en els rosaris de l’aurora, la capital de la Segona República, la bombardejada, la dels passejos a la matinada, la dels afusellats a Paterna, la de la cartilla de racionament, la València franquista del Cid, la dels poemes en valencià dedicats a Franco, la de les riuades, la del boom de la rajola, València del voler i no poder, del pensat i fet, del bufar en caldo gelat, de la lloança a allò que s’ha destruït, i totes han tingut al seu darrere uns personatges amb noms i cognoms que Miquel Nadal Tàrrega no ens estalvia.

La mirada del narrador és valenta, dura i ben documentada. També escèptica, així i tot no oculta una immensa estima. Escriu sobre una ciutat de la qual coneix el present i el passat amb detall, s’assaja recordant el nom de cada racó. Una ciutat que, sota l’epidermis de l’asfalt, amaga els camins, les séquies i els camps desapareguts.

Acompanyant els diversos Càndids, les seues peripècies i tribulacions, el lector aconseguix traure-li trellat a la complexa personalitat de la València actual.

dimecres, 2 de març de 2022

COR I CARRER

 


Al País Valencià, des de la transició, s’han anat creant certàmens literaris que han estat ideats amb l’objectiu de sembrar en els més joves la passió per l’escriptura creativa. Alguns, després d’unes quantes edicions, han acabat per desaparéixer, sovint per un canvi de majories polítiques en la institució que els organitzava i patrocinava o per la falta d’interés dels responsables polítics. De vegades em tire les mans al cap en comprovar el nombre tan elevat d’illetrats que arriben a convertir-se en regidors de cultura.

També hi ha alguns guardons que contemplen en les seues bases un accèssit a menors de vint anys. Escola Valenciana porta dècades organitzant entre l’estudiantat de primària, secundària i batxiller els Premis Sambori i després publica les obres guardonades. La Diputació de València organitza i patrocina un Premi de Poesia per a Joves, i diversos departaments universitaris també tenen els seus premis. Una aposta decidida pel futur de la literatura i els seus conreadors.

El Servei d’Informació i Dinamització de la Universitat de València fa díhuit anys que convoca els Premis d’Escriptura de Creació en les modalitats de narrativa i poesia tant en valencià com en castellà i que en l’actualitat publica Edicions 96. Durant aquestes festes de Nadal ha caigut en les meues mans l’obra guardonada del Premi d’Escriptura de Creació 2021 en la modalitat de poesia en valencià, Cor i carrer, de Marc Caballer Galcerá. Dona la casualitat que aquest autor obtingué en l’edició XVII el Premi de Narrativa en Castellà per un llibre que porta com a títol Voz, ruido y silencio. Enguany, a més, ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Manises de Narrativa Breu en Valencià.

Cor i carrer és el seu primer llibre de poesia en valencià. Nascut a Puçol (Horta Nord) l’any 1991, a hores d’ara estudia el Grau en Estudis Hispànics: Llengua Espanyola i les seues Literatures. És un notable activista cultural que es troba darrere de projectes tan interessants com ara Poesía Noventa, i també un viatger incansable.

Cor i carrer és una col·lecció de poemes que l’autor ha dividit en dues parts. La primera, Versos del cor, ens oferix una mirada introspectiva en què hi ha la voluntat de fer-se un autoretrat, de definir-se d’una manera radical, vull dir anant als orígens on es genera la seua passió literària. Apareix la figura del gat en alguns dels seus poemes, com un símbol personal així com una necessitat imperiosa de construir pas a pas la llibertat individual. Manté una posició rebel, solidària i inconformista que l’obliga a intentar desmuntar la farsa social que ens arrossega a l’abisme de la infelicitat. Tanca aquest apartat el poema que porta el títol del llibre, Cor i carrer, quasi una cançó infantil, una reivindicació amable i honesta del paisatge més pròxim, la seua gent.

En la segona part, Versos del carrer, la mirada de Marc Caballer Galcerá és cap enfora. Tornem a veure en el poeta una voluntat d’explicar, de definir i de prendre una posició clara i ferma davant del món, de traçar un límit entre allò constructiu i allò destructiu, entre allò positiu i allò que és tòxic.

La violència, la mentida interessada i repetida fins a la sacietat pels altaveus dels mitjans, la corrupció, el maltractament animal, la neutralitat davant de la injustícia són denunciats sense subterfugis. Hi ha també la defensa del territori davant de l’especulació depredadora, la reivindicació dels valors positius de l’ésser humà. Tanca aquest segon apartat un poema que és un prec als llibreters, però de fet es podria ampliar a tota la indústria relacionada amb la distribució, promoció, publicitat i venda dels llibres escrits en valencià. Llibres que sovint, per un estrany fenomen, són invisibles en els mitjans de comunicació i en un gran nombre de llibreries.

Cor i carrer és una col·lecció de poemes amb un llenguatge diàfan que se situen entre el to confessional i el combatiu del realisme intimista i del realisme social.

divendres, 25 de febrer de 2022

DUNA

 

El professor Miquel Llàtzer Paños va nàixer a Algemesí (Ribera Alta) el 1961 i des del curs 1986-87 ha exercit la docència en diversos instituts del País Valencià, a més de ser des que estudiava filologia catalana un lector impenitent de poesia. L’any 2012 naix el poeta Miquel Català, en saltar el lector Miquel Llàtzer el mur invisible existent entre el lector i el creador. Abans, com tants altres ho han fet, havia mostrat les seues diferents provatures en diverses xarxes socials. Des d’aleshores Miquel Català ha editat sis llibres de poesia. Durant la seua trajectòria de ja una dècada i iniciada en plena maduresa vital, trobem un seguit de trets que han marcat la seua obra. El primer és la fidelitat a la llengua i el país, però també al seu editor, Antoni Martínez Peris, primer en Germania i després en Neopàtria; el segon, que cap dels seus llibres ha arribat a publicar-se després d’haver obtingut un premi literari; el tercer, que fins ara no l’han temptat seriosament altres gèneres literaris, se sap poeta i aspira a ser un bon poeta i posa en el seu afany totes les seues energies; quart, és un poeta inquiet, actiu, que es mou arreu de l’àmbit lingüístic presentant els seus llibres i participant en nombrosos recitals, sovint ho fa buscant complicitats de músic, cantants i rapsodes; cinqué, allò que marca a foc la seua poètica és la figura de la dona en totes les seues edats, la dona com un ésser polièdric que el té fascinat; sisé, una preocupació de caràcter social que abasta tots els continents, en especial Europa i Àfrica. En la poesia de Miquel Català es donen la mà el realisme intimista i el realisme social, uns realismes impurs tacats per altres ismes.

Aquest darrer trimestre de l’any 2021 Miquel Català acaba de publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria Duna, des del meu humil punt de vista un dels seus millors llibres. L’acompanya un magnífic pròleg d’un altre poeta d’Algemesí sempre a tindre en compte, Vicent Nàcher.

Hi ha hagut un parell de poetes valencians de les darreres dècades que han sentit una vertadera fascinació pel desert, el gran Salvador Jàfer i el desaparegut prematurament Antoni Matutano, cadascun buscant un oasi diferent. En Duna, Miquel Català se suma a ells. Duna és una dona de formes sensuals que canvia i amplia la seua bellesa amb el moviment. No és estàtica, no és un objecte, es mou, lluita contra els elements, oferix al poeta refugi i li transmet la seua energia.

Trobem en Duna poemes en prosa, versos lliures i fins i tot cançons, a alguna de les quals li ha posat música Miguel Alonso, que també ha estat l’encarregat de fer el muntatge gràfic de la portada. En tots els poemes es conjuga una decidida voluntat estètica conformada per la barreja dels ecos de les seues lectures amb el de la seua concepció de la poesia i una posició ètica sòlida que l’empeny i l’obliga a denunciar la bèstia que s’oculta darrere de l’ésser humà.

En Miquel Català, però, també trobem l’ombra de Josep Pla, l’home que bada pels camins i carrers del món amb la mirada atenta i una ploma en la mà. En el seu cas i segons ell mateix em confessa, ho fa amb el seu telèfon mòbil on pren els seus primers esbossos. En Miquel conviu el poeta amb un dietarista meravellat pels paisatges que va descobrint i la meteorologia que canvia la llum i, per tant, la percepció que d’ells té el poeta.

Reconec que he llegit Duna tres o quatre vegades en uns pocs mesos, descobrint-li algunes faltes: ningú és perfecte, encara que aspirem a ser-ho, però també imatges que m’han colpit.

Duna és un llibre divers, intens, amb una gran càrrega de sensualitat, d’emocions, de denúncia, on l’autor s’assaja evocant amb una mirada diàfana i honesta la vida.

dijous, 17 de febrer de 2022

PER VERSIONS

 


El poeta i cantautor Lluís Vicent Banyuls es troba en un moment de gran creativitat. Una onada interior que, com un bon nadador, ha sabut aprofitar. La creativitat té això, va i ve al seu antull, igual et toca travessar un desert que et submergix en un bosc frondós. Pel setembre del 2020 ens oferia, després de quasi dos anys de silenci, el treball discogràfic Tirania de la normalitat. En maig del 2021 Black Uprisin. I en gener del 2022 ens sorprén amb el que considere un dels seus millors discos, Per versions. El títol és un joc de doble sentit, per una banda ens informa que aquesta vegada Lluís Vicent&La Free&Feelin’Band ens ofereixen versions de diversos clàssics del pop, del rock i de la cançó d’autor, i com a poeta ens suggerix que la versió ha sigut pervertida, canviada, adaptada al seu gust i als seus interessos sonors.

Acompanyat per una banda de rock, Carlos Maeso al baix elèctric, Eduardo Olmedo a les percussions i José María Grau a les guitarres elèctriques, Lluís Vicent ens brinda versions d’Ovidi Montllor, de Bob Dylan, Lluís Llach, John Lennon i del grup Ja t’ho diré. A més de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Vicent Penya, J.P. Giné i aquest que vos parla. Per versions, a més, és un disc de duets amb una llarga llista de cantants valencians de diverses generacions, des de Miquel Gil a Abraham Rivas, passant per Bertomeu, Òscar Briz, Josep Vicent Tallada, Carles Enguix, Doctor Dropo, Sarah Rope, Sergi Contri i Manuel Garrido Garri Campanillo. Garri és l’únic que aporta tema propi, Per tot arreu, sobre un poema de Vicent Penya, i a més ha estat l’encarregat de dissenyar la portada del disc.

En aquest nou treball trobem balades, rock, reggae, blues, cançó d’autor... Hi ha interpretacions realment aconseguides, com ara Lletra de canvi número IV, on canta amb Carles Pastor, o Trucant a les portes del cel, fent parella amb Òscar Briz, altres sorprenents com Res no m’agrada tant, amb un Miquel Gil que va dibuixant sobre la melodia paisatges sonors provinents del fandango, i altres temes en què ens oferix un ritme agosarat per a clàssics de la cançó d’autor com ara Que tinguem sort, un reggae interpretat amb Carles Enguix, i Amor particular, amb ritmes brasilers fent duet amb Abraham Rivas.

Lluís Vicent Banyuls, amb una gran generositat i amb la veu càlida d’home que ha sabut anar pel costat fosc de la vida i de la ciutat, ens regala un grapat de versions (per cert, es versiona també a ell mateix) que conformen un treball discogràfic eclèctic, de ritmes variats, dins del més ampli ventall del pop rock i de textures sonores elèctriques i electritzants.

dimarts, 15 de febrer de 2022

AIRE

 


Les comarques centrals del País Valencià han donat algunes de les millors narradores valencianes del segle xx: Isabel-Clara Simó (Alcoi), Carme Miquel (La Nucia) o Carmelina Sánchez-Cutillas (nascuda a Madrid però amb arrels familiars i sentimentals a Altea), amb elles la novel·lista del segle xxi Elvira Cambrils (Pego) ha compartit paisatges, així com una mirada compassiva sobre la realitat que la fa posar-se del costat dels perdedors en les diverses batalles de la vida. També amb elles i amb altres coetànies com ara Pepa Guardiola (Xàbia) compartix la dificultat d’escriure des de la perifèria, i no em referisc a la llunyania geogràfica dels centres de poder cultural, que en alguns casos també, sinó a la perifèria de gènere.

Elvira Cambrils obtingué el V Premi de Novel·la i Prosa Creativa Carmelina Sánchez-Cutillas, que convoca l’Ajuntament d’Altea i patrocina la Fundació CaixaAltea, amb la novel·la Aire i fa unes setmanes Aila edicions l’ha publicada en la col·lecció La mà del Sol.

Cambrils és una narradora amb una prosa amena, àgil, que prompte troba complicitats i lligams amb el lector. No imposa en cap moment una mirada monolítica i adoctrinada, simplement s’expressa alhora que construïx un relat des d’una òptica personal oberta, tendra i carregada de lirisme. Una mirada on els petits detalls, que sovint ens passen desapercebuts, esdevenen un material sòlid i resistent sobre el qual alça l’edifici del relat.

Aire, títol que m’ha fet pensar en una cançó del mateix nom del grup pegolí La gossa sorda: «Aire, ens falta l’aire / parlem de moltes coses, tantes veritats», és una novel·la aparentment senzilla, que transcorre en un espai de temps curt, dues hores, en un lloc concret, una perruqueria, Reflexos de mar, un espai de riures còmplices, soroll d’assecadors i olor de xampú on s’aguditza la curiositat i el desig de saber més de l’interlocutor i d’allò que ens conta, un espai públic i alhora íntim, on gràcies al saber fer de la propietària s’intenta no condemnar les febleses humanes. En aquest espai i durant aquest temps la casualitat fa coincidir set dones entre parroquianes i treballadores, set dones de diverses generacions i de diferents procedències geogràfiques i extracte social. A través dels seus pensaments, de les seues converses, però també dels seus gestos, de les seues mirades, anirem descobrint el passat i present de cadascuna. Totes han estat marcades per una societat que continua funcionant amb l’esquema patriarcal. Una societat on, a pesar de totes les polítiques d’igualtat portades a terme, els rols que durant tants segles s’han imposat a les dones encara perduren. Els temps no han canviat, o ho han fet donant un pas cap endavant i dos cap enrere. Les set dones han estat víctimes en un moment donat del masclisme, que les ha arribat a anul·lar com a éssers humans i les ha convertides en un simple objecte de desig.

El pas del temps, i amb ell l’experiència adquirida, els ha ensenyat que el príncep blau és un malànima, un acomplexat, un egoista capaç de destruir aquella que diu que estima; que hi ha bones persones, però cap d’elles no és un príncep o una princesa de conte, sinó una persona tendra amb la qual compartir els bons i els mals moments.

La narració se sosté sobre uns diàlegs aparentment trivials que en alguns casos esclaten en confessions inesperades, així com en diversos flashbacks que porten les protagonistes a un moment o altre del seu passat. La qual cosa m’ha fet pensar que amb una bona adaptació teatral la novel·la funcionaria d’allò més bé dalt d’una escenari.

Com afirma cap al final de l’obra Felicitat, la protagonista que té més punts en comú amb la nostra escriptora, «he de confessar que no esperava tant d’una sessió de perruqueria«».

Elvira Cambrils, amb novel·les com aquesta i A la platja de Camus, està arribant a ser una de les meues autores de capçalera.

dimarts, 8 de febrer de 2022

COSMOPOLITES AMB ARRELS

 


Onada Edicions, en el número 78 de la seua col·lecció Narratives, ha publicat un llibre de literatura de viatges, Cosmopolites amb arrels (2021), signat pels borrianencs Joan Garí i Ramon Usó.

Es tracta d’una col·lecció de reportatges d’autor sobre diversos països i ciutats d’arreu del món. Quan dic d’autor vull dir quan el periodisme deixa de ser objectiu (si és que alguna vegada ho arriba a ser) per a ser subjectiu.

Una col·lecció de reportatges que en el seu moment aparegueren en revistes i periòdics de València, Barcelona, Madrid i Borriana, acompanyats per les fotografies de Ramon Usó amb qui Joan Gari ja havia treballat en els llibres La memòria del sabor (2015) i El rebost perfecte (2018).

L’editor ha dividit en dues part el volum, en la primera apareixen els textos de Joan Garí, i en la segona, amb un altre tipus de paper, una bona col·lecció de fotografies a tot color de Ramon Usó. Fotografies on el paisatge conviu amb el retrat dels personatges que l’habiten. La mirada d’Usó capta d’una manera incisiva la història que s’oculta sota un somriure, suggerint més que reafirmant allò que el lector espectador intuïx.

Trobe que Joan Garí i Ramon Usó feien un bon tàndem que per desgràcia no es repetirà.

El títol del llibre, Cosmopolites amb arrels, podria referir-se als seus autors, i ho fa en part, però tinc la sensació que ells només són uns aventurers que busquen les arrels d’on naix el cosmopolitisme.

Soc de l’opinió que el cosmopolitisme és un viatge que, com qualsevol altre viatge, ha de tindre un punt de partida i fins i tot una raó, un fet, un desig que el provoque. Els nostres personatges partixen del País Valencià i la seua mirada, com molt bé ens diuen en la portada, és una mirada valenciana al món i per tant emmarcada en la cultura occidental.

Joan Garí té una prosa personal, rica i amena. Construïx un discurs coherent amb valentia i ens dona opinions ben fonamentades. Domina l’ofici d’aconseguir l’adjectiu adient. Controla el to, de vegades se’ns mostra sarcàstic i irònic, altres contundent, perquè hi ha certes coses de les quals no es pot ni vol fer broma. Combina la informació adquirida amb la impressió personal. Pren el pols amb seguretat al passat i al present. Juga amb intel·ligència amb el llenguatge. Evoca espais i els compara amb imaginació, suggerint punts de contacte aparentment impossibles.

Garí ha estat un gran lector de diaris, en diverses ocasions li he sentit dir que la millor literatura del segle xx es va publicar en diaris. Ell ha tingut sempre la voluntat, i ho ha aconseguit, de formar part d’una tradició d’articulistes, d’autors de reportatges, en la qual destaquen noms com els de Josep Pla, Eugeni Xammar, Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Josep Maria de Sagarra o Joan Crexells.

En aquesta col·lecció de reportatges trobem una defensa de valors com ara la tolerància, l’obertura de mires, els drets humans i, sobretot, la llibertat de l’individu i dels pobles davant de qualsevol mena de tirania. I una denúncia del fanatisme, la intolerància i l’autoritarisme que han convertit espais bellíssims en immensos escorxadors.

dimarts, 1 de febrer de 2022

CLEPSIDRA

 


Un dels diversos efectes col·laterals que lapandèmia del covid-19 ha tingut, dels qual els diaris a penes han parlat, ha estat la gran quantitat d’obres literàries que s’han escrit durant el mesos d’obligada reclusió. Alguns d’aquests treballs tenen com a font d’inspiració la mateixa pandèmia i en altres és un dels pilars sobre els quals, d’una manera o altra, se sustenta el relat. Els certàmens literaris en van plens i les editorials tenen sobre la taula desenes d’originals, no sols de contes i de novel·la, sinó també de poesia sobre la temàtica. Alguns d’aquests originals comencen a veure la llum, altres restaran durant anys en el calaix digital dels autors i autores.

Un dels escriptors que no ha pogut resistir-se a la gran aturada de l’any 2020 decretada pel govern de Pedro Sánchez ha estat Manel Hurtado Juan.

El novel·lista de Bonrepòs i Mirambell (l’Horta Nord) acaba de presentar en societat la seua tercera novel·la amb un títol molt poètic: Clepsidra (Editorial Neopàtria, 2021). Un títol que a mi m’ha recordat el llibre de poesia de Vicent Alonso de l’any 1986: Ritme de Clepsidra (Editorial 3i4), ja que allò que es trenca en la novel·la d’Hurtado no és sinó el ritme de la caiguda de l’aigua en un dels dos recipients de la clepsidra, tot provocant un estrany i complex efecte temporal durant el qual Manel Hurtado situa l’acció del relat.

El protagonista és un jove de setze anys d’un poble de la comarca de l’Horta de València, Colau, que ens narra en primera persona un accident que patix en xocar de cap amb un camioner de Mazarrón (Múrcia), Belisario, el qual li provoca un estat de coma.

L’esperit de Colau entra en el cos de Belisario,  i aquest desperta del seu coma.

La novel·la ens parla de la descoberta de l’altre en diversos sentits. L’adult, els seus problemes, les seues complicades relacions familiars i matrimonials, la maduresa, la lenta decadència del cos, l’autodestrucció i el dolor intens que provoca la pèrdua. Però també des d’un vessant cultural, el d’aquells altres ciutadans amb els quals compartim estat, el ciutadà monolingüe poc amic de la diversitat.

Està escrita amb un punt d’humor, a pesar dels diversos drames als quals assistim. Amb un llenguatge àgil que l’acosta a la narrativa per a joves i amb clares influències cinematogràfiques. És entretinguda. Compta amb una gran càrrega humana, i Hurtado, a més, ha sabut donar-li versemblança tot i la situació acientífica que ens proposa, un viatge extracorporal des de l’adolescència a la maduresa d’anada i tornada.

Mentrestant, el temps s’ha aturat esperant que algú recomponga amb saviesa i paciència els recipients de la clepsidra i aquesta, amb el seu ritme constant i compassat, recupere el pas de les hores.

dilluns, 24 de gener de 2022

UN VIATGE A NÀPOLS



Hi ha països i ciutats que al llarg de la història han sigut un pol d’atracció. Espais que exercixen un magnetisme tan intens que fa que tard o d’hora un escriptor ho deixe tot i decidisca fer-los una visita i després escriure la seua experiència.

Viatjar és sinònim de descobriment, d’exploració, però també de fugida i exili, no hi ha pitjor fugitiu que aquell que fuig d’ell mateix.

El nostre refranyer ens recomana viatjar quan diu Rodar i rodar i a casa sempre tornar. Rodar i badar amb els cinc sentits disposats a rebre el màxim de sensacions, i en la tranquil·litat de casa evocar les experiències adquirides en forma de literatura.

Hi ha qui té el costum de viatjar des del sofà de casa amb un llibre en les mans. I hi ha qui, com l’escriptor de Fortaleny (Ribera Baixa) Salvador Vendrell, viatja amb diversos llibres en la maleta.

Un dels països que al llarg de la història ha sigut i continua sent a hores d’ara un pol d’atracció és Itàlia. Ciutats com ara Venècia, Roma, Florència o Nàpols han inspirat artistes i literats de diverses generacions.

Salvador Vendrell, com Goethe, el Marqués de Sade, Josep Pla, Josep Piera i fins i tot el novel·lista alcoià Carles Cortés, han escrit sobre Nàpols, una ciutat decadent però bellíssima en la seua decadència.

Vendrell, en la col·lecció Moment Memorialística de l’Institut Alfons El Magnànim, acaba de publicar Spaccanapoli, un viatge a Nàpols.

El nostre autor l’acompanya un amic, Mano, amb qui compartix taula, llargues passejades i visites a espais de dins i fora de la ciutat. Les converses amb l’amic servixen al narrador per a mantindre un diàleg obert, planer, sobre diversos moments del passat històric i llegendari de la ciutat.

Vendrell utilitza una prosa construïda amb un llenguatge quasi col·loquial, que acosta la seua narració al relat oral, una fórmula amb la qual intenta crear complicitat amb el lector.

La seua maleta, ja ho he dit abans, va plena de llibres que parlen de la ciutat, així com d’alguns personatges il·lustres que l’habitaren. Sovint cites i passatges d’aquests llibres li servixen per a subratllar i il·lustrar qualsevol aspecte de la seua narració, o fins i tot per a ironitzar sobre la mirada de l’autor citat.

Vendrell escriu sobre la seua estada a Nàpols sense cap afectació artificial ni fals lirisme, els seus han estat uns dies tranquils, amables, i es nota que és un home que abans d’anar a la ciutat ja en sabia molt sobre ella.

diumenge, 16 de gener de 2022

L'ÚNICA VERITAT

 


Fa uns anys, durant la presentació d’un llibre de poesia, una de les dues persones que hi havia en la taula va afirmar, convençuda, que la literatura no és veritat literal, sinó que l’escriptor sovint utilitza les mitges veritats, la mentida, la tergiversació i la falsificació com a eines necessàries en la seua recerca de la veritat. Aquesta afirmació em va colpir d’allò més i em va costar un temps entendre-la i, sobretot, comprendre-la, ja que en la meua ingenuïtat juvenil em pareixia una contradicció sacrilega. Des d’aquell dia han passat dècades, fins i tot me n’havia oblidat, però en arribar al darrer paràgraf de la novel·la L’única veritat, de Francesc Bodí (Lletra Impresa, Gandia, 2021), he tornat a pensar en aquella afirmació i fins i tot he aconseguit aprofundir-hi: l’única veritat que ens oferix l’escriptor és la mateixa creació literària i com aquesta ens ajuda en la nostra llarga i tortuosa existència, ja que ens obri els ulls i il·lumina els racons més obscurs de la nostra ment, arribant a redimir-nos.

Francesc Bodí és un dels narradors valencians que compten amb una immensa capacitat creativa, un individu constant, incansable. Un aràcnid vocacional capaç de teixir un tapís de proporcions gegantines. Un arquitecte capaç de dissenyar i després construir un edifici sòlid, ple de sales i passadissos que s’interconnecten d’una manera magistral.

L’única veritat podria ser una novel·la històrica més, en què l’autor, a través d’una nissaga, crea un mural de la història d’Espanya durant els segles xix i xx, la guerra del francés, les disputes entre absolutistes i liberals, entre isabelins i carlins, la caiguda d’Isabel II, la vinguda d’Amadeu de Savoia i la Primera República, les guerres per la independència de Cuba, la Restauració borbònica, la Primera Guerra Mundial, la guerra civil, la postguerra, la revolució cubana i el seu exili... Però no és només això, el realisme històric es barreja en aquesta novel·la amb el realisme màgic hereu de la millor narrativa sud-americana, amb versemblança, oferint un resultat on l’autor arrisca per tal de guanyar en intensitat.

En L’única veritat també trobem grans històries d’amor i d’amistat, fils invisibles d’intimitat que lliguen germans i odis palpables que els allunyen, un odi brutal que arriba a heretar-se de pares a fills. L’anhel i la voluntat de deixar petjada més enllà de la mort, creant una nissaga familiar. El fet de construir-se un passat brillant a través de repetir i acabar de creure’s les pròpies invencions.

Francesc Bodí reflexiona també sobre l’art, la ficció, la tergiversació de la història, l’economia i sobre com l’atzar sovint acaba trastocant-ho tot. Estem davant d’un escriptor amb un gran ofici, un narrador amb un elevat nombre de recursos literaris, que sap ocultar i traure en el moment decisiu un as de la màniga i guanyar la partida del relat.

L’única veritat és una novel·la amb un esquelet consistent, assentat sobre uns fonaments estables. Una obra tan intensa com extensa, en la qual confluïxen les històries apassionants, suggeridores, de diversos personatges. Està escrita amb una prosa enèrgica, dinàmica, per moments evocativa, encisadora i, quan toca, crua i brutal.

L’única veritat va guanyant el lector a poc a poc, mentre l’autor desplega les parets mestres de la novel·la, per a després introduir-lo en un laberint sorprenent.