dijous, 15 de desembre de 2022

GEÒRGIQUES

 

El poeta romà Publi Virgili Maró, sobre l’any 37 abans de Crist, va escriure Geòrgiques, un tractat amb 2.500 versos escrits en hexàmetres, d’iniciació a la vida al camp i on s’instava a gaudir de la natura. La filosofia de base de les Geòrgiques és l’epicureisme.

La recerca de la felicitat a partir de l’equilibri dels plaers i l’eliminació de la temença que causen idees com el destí, la decrepitud, la mort o els déus és el gran objectiu del sistema filosòfic creat per Epicur.

Dos mil vint-i-un anys després de Crist l’escriptor d’Almassora (la Plana Alta) Pasqual Mas i Usó obté el Premi de Poesia Ibn Hafaja-Ciutat d’Alzira amb el llibre Geòrgiques (Bromera, 2022). I no és cap casualitat ni el títol de l’obra ni, pense, el guardó rebut, ja que el llibre és una recreació del tractat de Virgili del mateix títol, que Pasqual Mas fa seu, el porta al seu univers íntim i al nostre temps; i per altra part som davant del llibre de poesia més madur, sòlid i personal de l’autor.

En el poema Botons (pàgina 25) apareix al jardí el braç dret i el crani d’un cadàver. El poema parla de la memòria col·lectiva, soterrada en camps i cunetes, ignorada intencionadament pel poder, denunciada pel poeta, una memòria que cal recuperar per a retrobar-nos amb la veritat. Sense veritat no hi ha la possibilitat d’aconseguir un bri de felicitat. Però la veritat pretèrita i present del món, de les relacions dels humans entre ells i amb la natura, ens n’acaba allunyant. El poema cita la que per a mi és la millor novel·la d’aquest escriptor tot terreny d’Almassora i que des d’ací recomane: La cara oculta de la lluna (Bromera, 2001).

Geòrgiques de Pasqual Mas ens informa sobre la necessitat de la retrobada de l’ésser humà amb la natura, l’autor ho fa a través del seu extens jardí, que és en part també un hort urbà. Eixe Jardí clos que compara amb l’estimada. L’aparició del Jardí no és cap casualitat, res és casual en aquest llibre, el Jardí era el pseudònim que rebia l’escola epicúria.

La poètica de Pasqual Mas, en aquest llibre, arriba a una senzillesa i una claredat que fa que sense artificiositats es creen unes imatges d’una bellesa colpidora i un discurs amb un missatge bell però gens superficial. He trobat poemes que m’han arribat realment a l’ànima, com ara Cabdell de llana.

Els versos fluïxen d’una manera natural, amb un llenguatge aparentment senzill, sense atabalar el lector amb una incontinència de filosofia ni un lèxic complicat. Pasqual no s’ha recreat buscant en el diccionari paraules que compliquen la lectura, ni ha volgut fer ostentació de la seua saviesa acadèmica. Ha creat un llenguatge acollidor amb el qual els lectors ens sentim acollits.

El llibre conté un recompte de les hores i els dies, dels mesos i les estacions de l’any i de la llum i l’oratge que portem amb elles, també de les celebracions i, com no podia ser d’una altra manera, de la pandèmia: «la natura / privada de l’home / confinat / esclata com una cascada / que vomita el volcà blanc de la vida». Escriu sobre l’amor, els alifacs de l’edat, les preocupacions quotidianes, el conreu dels equilibris necessaris per a fer possible el fruit saborós de la felicitat. Una felicitat petita, amable, que l’acompanye des de la maduresa vital fins la mort.

Tanca el llibre amb el poema Ecocidi, on compara l’abandó que patixen les terres de conreu de les planes i valls del País Valencià amb el futur de la llengua: «i la terra restarà muda / com nosaltres / sense veu / trist és haver de viure per veure morir / la teua llengua / i hac lachrymarum valle». El que ens ve a dir com de complicat és trobar la felicitat.