Enregistrat a RC-Estudio de la ciutat de Xàtiva durant
els quatre primers mesos del 2022, el cantautor de Castelló de la Ribera Rafael
Estrada ens oferix una nova col·lecció de cançons sota el títol de Batecs de vida.
Un total d’onze temes, la producció i els arranjaments
dels quals han estat a càrrec de Pau Chafer, un músic i productor experimentat
que a més col·labora en el disc tocant diversos instruments, com ara el piano,
l’acordió, el baix, l’ukulele o la programació de bateria. Junt amb Pau, el
trompeta Carlos Benetó, el violoncel·lista Frank Moral i, a les guitarres
acústica i elèctrica, Òscar Vila.
Trobem en el disc dos temes adaptats, La rosa de Tralee, sobre una cançó
tradicional irlandesa del segle xix,
en què l’acompanya als cors Sarah Rope, i Visió,
una adaptació de la cançó Vision del
músic britànic Peter Hammill. Un músic pel qual Rafael Estrada sent una
vertadera passió. A més, trobem poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Foc, amb el qual obri el disc, i El nostre país, un himne que el tanca;
de Marc Granell No hi ha i Ets; de Miquel Martí i Pol, Cançó; i de Gerard Vergés, Maig d’amor. La resta són temes propis.
Rafael Estrada és un home amb una sòlida formació
musical, amb un gran coneixement de la música popular i amb interessos amplis
que van des de la cançó d’autor, en especial dels membres més destacats d’Els
Setze Jutges, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, fins al pop
i el rock de tots els temps i el blues. La seua és una veu personal, potent,
harmoniosa. Vocalitza perfectament mentre canta, reproduint el poema sense cap
pausa ni accent fora de lloc.
En aquest treball l’acompanya el rapsode Eduard Benetó,
amb un timbre de veu trencadís que dota les seues interpretacions d’una força
especial.
És un disc sonorament eclèctic. Som en un temps eclèctic
a pesar de les falses visions que projecten tants i tants cretins, el
mestissatge és la norma. Música tradicional de l’illa esmaragda, pop-rock,
blues i cançó d’autor en el sentit més ampli del terme. I parlant de blues,
m’ha agradat d’allò més Blues íntim,
una interpretació que s’allunya del seu registre habitual i que compartix amb
Eduard Benetó.
Un cant a la vida, vida que és música i és poesia, és
llibertat i/o ànsia de llibertat i una llarga galeria de petites i grans
emocions, i sobretot és amor i l’altra cara d’aquesta moneda, el desamor que no
l’odi. És el ritme que marquen la bateria i el contrabaix, l’accent final en
cada vers, el batec del nostre cor que proveïx de vida el nostre cos. Són els sentiments
que ens mouen i ens commouen.
Hi ha en les cançons de Rafael Estrada la saviesa de
l’home que ha viscut, la sensibilitat del poeta i del lector de poesia, la
sinceritat de l’individu honest, generós i exigent amb el seu treball. És el
músic que trenca el silenci de la nit estrellada i que canta per a ell i per a
qui el vulga escoltar, i ho fa sense vel·leïtats de vedet ni disfresses
d’estrella del rock.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada