diumenge, 13 de març del 2011

ELS ULLS DE BOB

Carles Pastor, en el seu tercer treball discogràfic, Els ulls de Bob, ha decidit donar un colp de puny sobre la taula i fer una aposta de risc. I l’envit no és sols musical, sinó que inclou aspectes de la mateixa estètica del producte i de tot l’apartat comercial. El disseny de la funda ha estat a càrrec de l’artista i músic Jordi Albinyana i de Joane Garcia, i cada exemplar ha estat serigrafiat a mà de tal manera que cada cedé és original i diferent als altres. El preu és popular i assequible per a qualsevol butxaca en aquests temps de crisi, i el que realment convertix en un risc tot el treball és que un músic provinent de l’esfera del rock and roll ha decidit acostar-se a la poesia valenciana contemporània i confeccionar amb saviesa una mostra de poesia, sobre la qual amb destresa i ofici ha sabut buscar l’ànima als poemes, dotar-los d’una melodia i d’un batec musical, i convertir-los en cançons.
El músic durant un temps féu de lector, seleccionà per una raó o altra l’obra d’onze poetes valencians de diverses generacions i ho féu sense voluntat crítica d’estudi, ni buscant els grans noms, encara que sí que hi ha alguns dels més importants en la poesia valenciana del darrer mig segle, com és el cas de Jaume Pérez Muntaner, Teresa Pascual o Ramon Guillem, com tampoc no ha buscat una certa paritat, hi ha poetesses com Encarna Sant Celoni, Isabel Robles o Maria Fullana, i encara menys buscava representació territorial: majoritàriament són autors nascuts i residents a València i la seua comarca, com ara Enric Monfort, Eusebi Morales, Berna Blanch, Manel Alonso o Francesc Mompó.
El disc, com ja hem dit, recull tretze temes amb ritmes que van del pop-rock al blues, passant per la balada i el rock clàssic, només hi ha un poeta, Francesc Mompó, que repetix amb tres poemes, que a més són inèdits, Juliol, A Mercè del temps i A Guillem Agulló.
Ha estat gravat als estudis Xaloc de l’Olleria i produït pel mateix Carles Pastor i Pere Rodenas, hi han participat músics com ara Juanjo Blanco, Paco Lucas, Zabalo Borràs, Javier Cabrera, Jorge Bautista, i s’ha comptat amb la col·laboració especial de Miquel Gil, que canta amb Pastor a duet un parell de temes, la preciosa balada pop A Mercè del temps i Dona (poema de qui signa aquest article i que es troba satisfet i content del treball realitzat per aquests magnífics músics).
De l’envit, Carles Pastor ha eixit reforçat com a escriptor de cançons i com a músic i intèrpret. La producció d’Els ulls de Bob, el so aconseguit, superen els de La noia del nord i el primer disc gravat amb el grup Travellers. És un treball on l’oient no tan sols descobrirà una mostra petita de la poesia que s’està fent al País Valencià, sinó que trobarà un pomell de cançons que l’atraparan d’una manera o altra, ja siga pel seu ritme juganer, com en Les muntanyes són lesbianes, o bé per l’atmosfera que crea i el missatge contundent que transmet amb temes com ara Que sempre torna i Síndrome d’abstinència.
Però Carles Pastor ha fet trampa, no hi ha tretze cançons, sinó catorze ja que just darrere d’ A Guillem Agulló, un tema que recorda en els seus primers compassos a alguns dels millors treballs d’Antonio Vega, apareix encadenat i com un regal inesperat El blues del taverner, gravat en directe.
En resum un treball i un músic que paguen la pena tindre presents, tant a través de la gravació com en directe.

diumenge, 6 de març del 2011

L'OS DE LA MÚSICA


Isabel Garcia Canet aprofita una cita de l’escriptor Pep Albanell: «L’os de la música en feia mal, però a la fi també vaig riure» per a donar títol al seu darrer poemari, amb el qual va obtindre el Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2010 i que ara ha editat Bromera Edicions, L’os de la música.

L’esquelet d’un ésser viu està conformat per tot un seguit d’ossos units a través de les articulacions, els ossos suporten el pes de la carn. Quan la carn desapareix, resten aquells com una petjada d’allò que fórem. La música que naix dels ossos és una música plena de forma i energia que arranca del nostre interior més pregon, ella ens ajuda a suportar el dolor del viure, el moviment del qual acaba sent la font d’on es nodrix per a convertir-se en un esquelet de fonemes, de petits ossos sonors, que articulats construïxen la música del poema.
Els trenta-set poemes que conformen L’os de la música es divideixen en quatre apartats: L’os de la música, Llar d’exili, Desestiuejos a la ciutat blava i 10 naufragis a les fosques. Sense desmeréixer cap ni un dels poemes, a mi personalment m’han interessat les dues parts centrals en les quals són escenari i alhora coprotagonistes, junt amb la veu poètica, dues ciutats. En Llar d’exili ens parla de la seua estada a París, on la poeta reconeix que viu entre el plaer i el caos, però que entre una cosa i l’altra encara troba a les nits el temps suficient per a mantindre un encontre íntim i intens amb la paraula. En Desestiuejos a la ciutat blava ens oferix la seua mirada sobre la ciutat de València i alguns dels seus barris, en alguns poemes contraposa amb un cert enyor i una certa ràbia un abans i un després d’una actuació de depredació urbanística: «T’han ferit amb les grues els pits, les olors,/ t’han segat els canyars, les flaires de la tarda».
En aquests apartats podem comprovar que Isabel Garcia Canet es troba molt còmoda retratant els diversos paisatges urbans al a l’alba al capvespre o a la nit, transmetent al lector fins i tot la llum que propicien aquestes hores. El paisatge humà que ens descriu en poemes com ara Santa Caterina, Carme o La Plaça Redona és d’una fauna diversa de perdedors que es mouen per una ciutat que lluny dels tòpics és bruta i trista, potser el tòpic siga la màscara que oculta la seua tristesa. Hi ha una clara reivindicació de la identitat de la ciutat front a una depredació dels barris motivada per interessos econòmics que poc tenen a veure amb els interessos del veïnat. Però el llibre va molt més enllà de les dues ciutats, L’os de la música ens parla de moltes altres coses: del dolor de l’exili, de l’amistat, de la paraula i, sobretot, de la música de la literatura.

dijous, 3 de març del 2011

LES LLETRES DE LA BATALLA DE SARDENYA


Iban L Llop, amb la seua personal manera d’entendre la poesia: ús d’un llenguatge directe, d’uns versos en els quals prima l’atmosfera que és capaç de crear, d’una imagineria aparentment senzilla, ens oferix en Batalles de Sardenya (Bromera, 2011) una col·lecció de poemes organitzada en quatre apartats i que d’alguna manera lliguen amb llibres anteriors que recullen el seu periple viatger per terres italianes Crònica de Calàbria i Llibre de Nàpols. En el primer apartat, Derrotes, conformat per nou poemes, Llop ens descriu unes escenes en les quals el mateix autor retorna a un espai del passat on el temps resta com amortallat. Ací el sacseig del record intens d’un paisatge, d’un paisanatge i d’una manera d’entendre la vida que ha estat arraconada per una de nova que l’impulsa, amb un cert enyor, una certa ràbia, a fer recompte d’allò que s’ha guanyat i d’allò que s’ha perdut. El seu retorn a casa, al seu poble, és com el d’un Ulisses modern que troba que el temps ha passat veloç i voraç emportant-se al seu pas el seu univers. En la segona part, La veu dels altres, conformada per huit poemes, ens parla dels llibres que l’han acompanyat i l’acompanyen, com també del pensament i la manera d’interpretar la bellesa dels seus autors, però també de les altres veus, aquelles que provenen de la seua infantesa. La tercera part, Cròniques de la SP-42, és un recull de setze haikus, flaixos on el poeta reflexiona tot esperant l’instantània que li dicte la primera estrofa d’un nou poema; i per a tancar l’apartat més extens, Batalles de Sardenya, amb catorze poemes, en el qual Iban L. Llop ens situa en un espai concret del planeta i inicia un monòleg on fa recompte de les hores i les situacions viscudes, reflexiona sobre allò que es podria haver dit i es va callar i es lamenta perquè potser les coses no haurien anat tal com a la fi van anar. És la seua una poesia discursiva, on el discurs és un com un riu que fabrica els seus meandres i practica les seues revoltes.
Batalles de Sardenya és un llibre on el seu autor parla al lector d’ell mateix i de les emocions d’una manera directa, sense embuts ni pirotècnies retòriques, un llibre ple d’homenatges a autors com ara Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés i alguns dels poetes valencians de l’anomenada generació dels setanta, Gaspar Jaén, Josep Piera o Marc Granell. No sé si, com diu Pessoa, el poeta Iban és un fingidor, ho dubte, aquest poemari té alguna cosa de diari personal on l’autor es mostra tal com és amb cap voluntat de crear-se un fals personatge darrere del qual protegir-se.