Abans d’escriure una paraula més,
els he de confessar (m’agrada ser sincer i honest a l’hora d’emetre les meues
opinions, encara que aquestes siguen sobre el treball d’un poeta que per definició
pessoniana és un fingidor) que els títols dels llibres d’Hèctor Serra, breus,
suggeridors i determinants per a poder entendre el que ens trobarem dins, m’han
obligat fins el dia de hui a obrir el diccionari i buscar el seu o seus
significats. Em va passar amb el seu anterior treball, Trèmolo, i m’ha tornat a passar amb el nou, Cinètica.
Cinètica és el
poemari amb el qual el poeta d’Aldaia Hèctor Serra va obtindre el 35 Premi de
Poesia 25 d’Abril Vila de Benissa i que ara ha publicat Viena edicions.
La paraula cinètica, segons a
quin terme estiga associada, energia o química, ve a dir-nos una cosa o una
altra, l’energia dels cossos que es troben en moviment o la velocitat de les
reaccions químiques. Cinètica és un
llibre de poemes on Hèctor Serra, en línies generals, ens parla d’això, de
cossos que es troben en moviment constant, de reaccions sentimentals i emotives
que van a diverses velocitats.
Serra ha dividit el llibre en
tres apartats, Roda, Hora i Al·legats (contra) culturals.
En el primer ens parla del
moviment, no debades està encapçalat per una citació del llibre A la carretera, de Jack Kerouac, un autor
que darrerament he trobat citat en uns quants poemaris d’autors valencians, com
ara el darrer treball de Francesc Mompó. En aquest apartat domina el vers
lliure i els poemes traspuen notables influències de la poesia nord-americana.
Es tracta de peces diàfanes, per moment suburbials, de carreteres, de paisatges
extensos i canviants on l’automòbil és més que una simple màquina i el poeta és
un home en moviment, un viatger que amb els cinc sentits va captant tot allò
amb què es troba i ho va digerint tot conformant una reacció química que
acabarà convertint en experiència vital.
Si simplifiquem al màxim, Roda ens parla del moviment físic,
mentre que Hora ho fa sobre el
moviment temporal.
En Hora, Serra es torna una
mica més hermètic i retorna en part a beure en la tradició de la qual forma
part: Joan Vinyoli, Manel Garcia i Grau, Ramon Guillem...
L’autor es fa preguntes i busca
insistentment respostes, i les busca en la filosofia, en la ciència, en l’art i
fins i tot en la mare. Són les eternes preguntes que sempre han preocupat
l’ésser humà i que a tu, lector, també t’han torturat.
El tercer apartat, Al·legats (contra)culturals, és el més
breu, el formen tres proses poètiques i un vers lliure que funciona com a epíleg
que tanca el llibre. Són les tres peces uns magnífics retaules narratius tocats
per un cert surrealisme que oculta de vegades una crítica mordaç. Un
surrealisme dalinià en blanc i negre (o caldria dir en blanc sobre negre?) que
en alguns moments l’acosta al món fantàstic del còmic.
En tota l’obra poètica d’Hèctor
Serra apareix l’interés, un interés traduït en una notable influència sobre la
seua poètica, d’altres disciplines artístiques com ara el cinema, la
fotografia, la pintura, la música anomenada clàssica i la de caràcter popular,
un interés que ens parla d’un home amb una gran sensibilitat, una gran
curiositat i una gran obertura de mires, un home cinètic, sempre en moviment.