diumenge, 23 de novembre del 2014

LA CASA BUIDA


Jaume Pérez Montaner és un dels poetes valencians que a hores d’ara millor coneixen la nostra tradició literària, així com l’ofici de poeta. És un individu que com a escriptor gaudix d’allò més buscant el diàleg amb l’obra d’altres literats. Un home amb una mirada crítica, un sastre del llenguatge que cus els mots amb fil roig. Una persona que compta amb un important bagatge intel·lectual i que ha viscut amb intensitat i ha patit els durs colps de la malaltia, eixe cor que és com un ocell en una gàbia, eixe cor que el porta a ensurts que el faran pensar en un no retorn, i malgrat tot ha aconseguit refer-se per a oferir en l’edat en què altres es dediquen a recollir premis i homenatges un llibre de poemes intens, reflexiu, sòlid, tremendament humà, on el poeta també es vol com un artesà de la mètrica, i a més se sap un lector crític, sagaç i amatent de poesia. Un llibre, La casa buida, amb el qual va obtindre el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia i que enguany ha publicat Bromera Edicions.


Jaume Pérez Montaner sap de la importància de les formes, d’aconseguir crear una estructura solvent que faça possible no sols alçar el poema i que aquest mantinga els equilibris interiors i la seua bellesa a través del temps, sinó la del mateix llibre. La casa buida és un poemari que ha estructurat en cinc apartats, els dos primers conformats per un i tres poemes respectivament, i els dos darrers per tres i un poemes. La part central, la que conforma el cos del poemari, conté vint-i-set poemes. Números d’un arquitecte de la paraula.
En La casa buida Pérez Montaner ens parla de la poesia, ens diu d’on naix, com li ve eixa necessitat addictiva d’escriure, quin és el sediment sobre el qual construïx els poemes, ens parla també de la memòria i de l’oblit, que junt amb record són paraules amb les quals ensopegarem sovint al llarg del volum. La lluita contra l’oblit i l’obsessió de refer a través de la literatura antics senders «amb el fred de l’hivern en la memòria», conscient el poeta que només li resta ja passat i present. Ens parla de la vida i de les diverses etapes per les quals ha passat l’autor: la infantesa, la tardor i aquest hivern on ara habita; del paisatge natural i l’urbà on és eixa casa buida des d’on escriu en solitud; de l’escriptura com un ofici de soledats; de l’enfrontament constant amb la seua memòria, amb les seues pors; de la seua parella, sobre la qual es recolza i amb qui ha compartit amor i dolor, somnis i desencant, desig i també la passió per la poesia. En poemes com ara Otos, Jocs de daus, Anguila, Bolets, d’una manera molt subtil, Jaume deixa constància d’algunes activitats literàries en què ha participat els darrers anys. Pérez Montaner és un poeta que gaudix de la vida literària que, malgrat tots els entrebancs, encara batega en diverses parts del país.
Trobem, a més d’un home que reflexiona, un home que es queixa, com ara quan ens parla dels anys amargs i sense història del país que l’ha vist nàixer, també trobem un home indignat que demana l’espurna per a provocar un incendi social que canvie radicalment l’hipòcrita i trampós ordre de les coses.
Trobem també el lector, savi, madur i sincer que oferix el seu culte i sentit homenatge als poetes i artistes que l’han commogut, com ara Joan Miró, Ausiàs March, Estellés, Valéry...
La casa buida en realitat està plena de tota una vida viscuda per a l’amor i la literatura.


divendres, 31 d’octubre del 2014

SOPA DE PROZAK PER AL IMBÈCILS


El músic i compositor de Bellreguard Josep Palomares, que temps enrere va formar junt amb Josep Nadal (La Gossa Sorda) el grup Vertigen i que a més compta amb una interessant trajectòria en solitari amb tres treballs en el mercat, s’ha embarcat en un nou projecte musical, Prozak Soup, amb el qual ha gravat un disc, Imbècil (Mésdemil). Nou cançons més un tema instrumental, Abcdef, en què seguint la línia d’experimentació encetada en Vertigen juga amb el post-hardcore, l’electrònica i el hip hop crític.
Prozak Soup en aquest primer treball ens oferixen lletres contundents farcides de desencant, de frustració, d’ironia, de violència continguda; un so sòlid, curull de matisos, amb grans dosis d’electricitat i que invita a dansar de manera convulsiva en diferents tempos; una veu que és capaç d’anar des de registres més propis del pop i el tecno-pop fins als del hip hop i aquells que contenen la ràbia hilarant del hardcore; especial atenció m’han merescut els cors de cada tema, capaços de suggerir-nos ecos d’un munt de gèneres musicals; i tot junt conformant un còctel només apte per a addictes als quilovats convertits en cançó.


Per als Prozak Soup l’imbècil és aquell que es deixa dur com un titella cap als paradisos artificials creient que allí no sols serà feliç sinó que serà algú especial, quan en realitat no és més que una baldufa que gira al voltant del seu estúpid egoisme. Perquè la llibertat de l’individu necessita d’una consciència clara, d’una mirada diàfana per a distingir la veritat de l’engany amb el qual ens pretén atrapar el sistema.
Imbècil és un disc que invita a ballar, però no com a simples autòmats del ritme, demana persones lliures que dansen lliures, gent que siga capaç de pensar i d’arribar a construir una opinió pròpia sobre el món que l’envolta. Imbècil és tota una provocació i un colp directe a la mandíbula del poder, una puntada de peu al cul dels indiferents, dels dèbils d’esperit que passen les hores mortes davant de les noves joguines que la tecnologia els oferix per alienar-los i assimilar-los. Una invitació a la dissidència i al Carpem diem.
Prozak Soup és una d’aquestes noves bandes valencianes sense manies que situen la música popular en la nostra llengua en l’avantguarda internacional.


dissabte, 25 d’octubre del 2014

LA SET DEL POETA




La vida obliga l’ésser humà a anar traspassant les fronteres de l’edat, obrint i tancant etapes, acumulant experiències, guanyant o perdent energia. En travessar la frontera intangible de les cinc dècades, després d’haver-se acomiadat d’alguns companys de viatge, el poeta, encara dalt d’un petit turó, veu que el camí és ja de baixada cap a la vellesa, que les forces i els reflexos li van minvant lentament i que la por a la incertesa de la mort, a l’aparició de malalties que acaben amb la seua qualitat de vida, el convertirà en l’ombra d’aquell que fou.
Mentrestant, el poeta conserva la set intacta, la set insadollable del desig i de l’amor, la necessitat d’alçar-se cada dia per a eixir a la recerca de la bellesa, del batec de la vida amb què continuarà alçant els seus poemes, entre els quals sempre acabarà escolant-se la veritat més pregona. Uns poemes que naixen d’un foc, d’una llum inextingible, i que tenen la raó de ser en l’existència d’algú que siga capaç de copsar la seua força.
Aquesta set de vida, de felicitat, d’amor, de bellesa, de la paraula, de desig és la set de la qual ens parla el poeta catarrogí Ramon Guillem en el seu darrer llibre, La set intacta (Pagés editors), amb el qual va obtindre el XVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal. Un llibre treballat al llarg de cinc anys, amb una gran unitat i on l’autor mostra preferència pels vers lliure i per un llenguatge i una tècnica aparentment senzills. El poemari està dividit en dues part, i encapçalat per un poema que fa d’exordi, d’introducció literària on el de Catarroja, com té el costum, orienta el lector sobre el que es trobarà en passar les pàgines.
Durant la lectura de La set intacta ens trobem un home madur preocupat per les incerteses que li puga guardar el destí, per la fragilitat i la fugacitat del goig de viure, per la presència de la mort, per l’aparició d’una malaltia que negue les seues hores, per la por a la soledat, a la tristesa i el dolor. I enfront tenim el desig, l’amor, els instants de goig com una set que ha mantingut intacta en travessar les fronteres de l’edat i que l’obliga a continuar avançant, buscant les fonts on apaivagar-la encara que siga durant uns breus instants.
En la segona part Ramon Guillem, encara que continua amb el mateix tema, incidix en altres aspectes com ara la força del foc i de la llum, el desig de bellesa ( sempre present en la poètica d’un autor que ja en el seu segon llibre va jurar consagrar-li la vida), la passió per la literatura, i la vulnerabilitat de la joia de viure, la qual no és més que un petit ocell que es posa durant uns instants i s’alimenta en la nostra mà i després se’n va, perquè no ens pertany. L’ofici de poeta, un ofici que estima, que coneix i al qual li ha dedicat bona part de la seua vida, hi és també present. El seu és un ofici de solitud on no haurien de tindre cabuda els covards que són incapaços d’enfrontar-se al dolor propi i alié amb l’escut i la llança de les paraules convertides en poesia.
La set intacta recull la passió d’un home enamorat de la vida i de la literatura, que no vol ser pastura de la indiferència, de la superficialitat, de l’oblit.


dimecres, 22 d’octubre del 2014

LA GOSSA SORDA AL BELL MIG DE LA POLSEGUERA



Després d’una aturada provisional d’un any i mig, la veterana banda de Pego La Gossa Sorda torna amb un nou treball discogràfic sota el braç, La Polseguera, que ha produït Jaume Faraig i ha publicat Maldito Records.
En La Polseguera La Gossa Sorda continua amb el seu so característic, reggae, ska amb dolçaina, punk-rock amb sonoritats mediterrànies i llatines. El tema amb què s’obri el disc és una barreja de folk provinent de la música tradicional valenciana i ritmes amb ecos balcànics, on Josep Nadal, cantant del grup, deixa protagonisme a una de les diverses col·laboracions de luxe amb què compta aquest nou disc, Carles Dénia, qui amb la seua veu personal i el seu bon ofici aporta intensitat, sensibilitat i lirisme a una que per a mi és la millor cançó de tot el disc. Altres col·laboracions són les de Paula Bam Bam i Fran Rodrigueza, del grup Ki Sap, Pau Barberà i Joan Major, de Taskemi, l’escriptor i rapsode Tomàs Llopis i el cor infantil de Pepa Àlvarez, que amb la seua veu o els seus instruments reforcen unes cançons ja carregades d’energia. El cor infantil atorga un aire màgic a la cançó Dona d’aigua, en la qual la banda, aprofitant el mite de les dones d’aigua, fa un cant a favor de les fèmines valentes, insubmises, perseguides pels fanàtics de la fe i de les cadenes.


La Polseguera és una al·legoria a través de la qual La Gossa Sorda ens parla de com s’ha anat construint la crisi econòmica (una crisi que va més enllà de l’economia i sobre la qual recauen sospites d’haver estat dissenyada des d’alguns despatxos), com ha anat creixent fins a convertir-se en una gran tempesta de pols que ens impedix veure amb claredat i ens arrossega cap a la catàstrofe social.
La Gossa Sorda continua amb el seu gust pel mestissatge sonor, per unes lletres combatives. L’estendard de la seua lluita s’alça contra totes les formes d’injustícia que ens solen aparéixer sota una disfressa o una altra en una societat estupiditzada com ara la nostra, component unes cançons solidàries amb aquells que alcen la veu contra un sistema de valors negatius que no fan més que erosionar i destruir totes les conquestes socials. El seu és un crit d’alerta contra el neofeixisme, la xenofòbia, la intolerància i l’autoritarisme  com ara a  De cara a la paret. Un al·legat també contra la violència organitzada i la injustícia en cançons com ara Viatge al centre de la terra. Com als anteriors treballs, el grup no oblida la realitat més pròxima, la realitat socioeconòmica i cultural del País Valencià, en temes com ara Pecat original, Esbarzers o Fa tres anys, que ens parlen d’una comunitat humana en l’abisme, a un pas del concurs de creditors, que obliga a l’exili econòmic els seus joves i on la llum al final del túnel només és un miratge inventat per les agències de publicitat (o si voleu pels mitjans de comunicació afins al règim).


La Polseguera és un disc madur, d’una banda experimentada i amb una personalitat ben definida en el qual el lirisme de les lletres està al servei d’un missatge rebel, dissident, combatiu.
La Gossa Sorda, des que va publicar el seu primer disc l’any 2000, La gossa està que bossa, ha sigut una banda bel·ligerant, amb un so personal producte del mestissatge i autora d’un pomell de cançons que s’han convertit en himnes generacionals i que sens dubte passaran a la història de la música popular valenciana, com ara Camals mullats, Batiste Ceba, Senyor pirotècnic, Farem saó o Cassalla paradise. Cançons que pesen en la trajectòria d’un grup i que poden eclipsar els seus nous treballs. La gossa a més de sorda és valenta i assumix el repte, i en la meua humil opinió l’aposta en La Polseguera li ha eixit guanyadora.


dimarts, 14 d’octubre del 2014

"TRES", DE NÈSTOR MONT



Si u llig el currículum vitae del músic i cantant d’Algemesí Néstor Mont s’adona de seguida de tres o quatre qüestions bàsiques en la seua vida professional. La primera és que musicalment ha estat un home basculant entre el pop-rock i el folk d’arrel tradicional valenciana; la segona, que té passió per la poesia, no debades ha participat d’una manera activa en diversos muntatges poètic musicals; la tercera, que ha estat peça clau d’un bon grapat de projectes musicals com ara el grup Cendraires o Aljub, del qual fou cantant; i la quarta, que ha acompanyat amb la seua guitarra alguns dels grups i veus més importants de l’escena folk valenciana, com ara Carraixet, Mara Aranda, Josep Gimeno el Botifarra, Carles Dénia, Xavier de Bétera, etc., però possiblement la vessant que menys coneix el públic sobre Néstor és la de cantautor, la qual cosa és una llàstima perquè té una manera de compondre i d’interpretar les cançons molt personal, rica i lliure.
L’any 2004 va publicar el seu primer disc en solitari, Sentit, en el qual agafava el repertori tradicional de grups de dansa per alliberar-lo del ball i experimentar amb ell. Aquest disc, d’alguna manera, ha marcat l’evolució que han tingut en els següents treballs en solitari, els quals ha espaiat, des del meu punt de vista, en excés al llarg del temps perjudicant així la seua carrera en solitari. L’any 2010 publicà Amor de terra, on, tal com ens anunciava en el títol, intenta recollir el batec de la bellesa del paisatge que l’envolta i estima (Algemesí, la Ribera del Xúquer...).


I ara, quatre anys després, publica Tres, el seu tercer treball discogràfic en solitari. Ací Néstor deixa sentir menys el so d’arrel tradicional valenciana en les cançons per acostar-se a altres ritmes i sons, que com he assenyalat amb anterioritat no li són aliens. En Tres trobem un cantautor que fa valdre tota la seua experiència, que és molta, com a músic, com a guitarrista, de fet la guitarra clàssica amara d’una manera brillant tot el disc. La seua passió per la poesia hi torna a estar present, i ho fa oferint-nos amb un nou arranjament el poema Burjassot, de Vicent Andrés Estellés, que ja va aparèixer en Amor de terra, així com musicant dos poemes de Marc Granell, Palmera i Hi ha vesprades (George Grosz), aquest darrer ja el va convertir en cançó Feliu Ventura amb un ritme més trepidant i una interpretació descaradament histriònica, Néstor per la seua part ens el canta amb un ritme més pausat i melòdic sense perdre per això el to irònic que caracteritza el poema de Granell.
Com en Amor de terra, en aquest treball també ens oferix una nova mirada sobre la Muixeranga d’Algemesí, però en aquesta ocasió ho fa afegint-li una lletra combativa, amb ecos raimonians.


Hi ha un tema cantant en castellà, Me quiero ir, la lletra del qual és de Rúben Mont, on el lletrista expressa la voluntat de fugir a un món sense hipocresia on es puga viure la vida amb senzillesa i naturalitat. La resta de lletres i de músiques són de Néstor Mont.
Tres ha estat gravat en directe a l’estudi La Casella per Tony García i mesclat i masteritzat per Josep Pérez. Han acompanyat la veu i la guitarra de Néstor Mont dos músic amb els quals s’entén molt bé, Josep Pérez, que s’ha encarregat de la bateria, les percussions i els cors, i Pere Rodenas, que ho ha fet al baix.
Tres és un disc amb un so acústic, net, clar, amb molt de ritme en alguns moments, un ritme que transmet alegria i ganes de viure, i en els més pausats es mostra suggerent alhora que ens fa una proposta de reflexió individual sobre el món que ens envolta.
Sense menysprear els anteriors treballs de Néstor Mont (és més, recomane escoltar-los amb deteniment), he trobat en Tres un Néstor més sòlid i alliberat creativament parlant, l’he vist àgil i capaç de saltar d’un gènere musical a un altre d’una manera natural, sense que el resultat del conjunt final perda coherència i personalitat.

Néstor Mont es consolida d’aquesta manera com un cantautor amb una gran sensibilitat i ofici, la seua és una veu que no defuig el combat per la defensa de la dignitat, la felicitat i la llibertat de l’ésser humà, però ho fa sense oblidar la recerca en els petits detalls quotidians de la bellesa necessària per a sobreviure en un món ple de llum però també d’ombres funestes.

dissabte, 20 de setembre del 2014

A UNA MARE AMB EL FILL MORT EN BRAÇOS (poema espiritual)


Sou l’aigua clara que de la font brolla,
la farina del pa que ens alimenta,
llum del fanal en l’ombrívola senda
i l’agredolç, diví fruit que ens sadolla.

Els clivellats per la fonda tristesa,
aquells vençuts pels colps del desamor,
els enganyats abocats al dolor 
tenen en Vós un puntal de defensa.

dilluns, 15 de setembre del 2014

LLUM A L'ABISME DEL MÓN


La tasca El Cau d’Almenara (la Plana Baixa) és un local per on han passat el bo i millor de la música en valencià: Pau Alabajos, Miquel Gil, Andreu Valor, Pep Gimeno el Botifarra... Un local regentat per una família amb les idees molt clares que fa una aposta democràtica pel diàleg i la cultura del país. Una taverna amb una bona cuina, on es pot menjar bé i a bon preu o prendre una cervesa mentre es presenta un llibre o es fa una xarrada col·loqui sobre qualsevol tema.
Aquesta setmana passada vaig fer-li una visita i, després d’una llarga conversa amb els seus propietaris, em van regalar un cedé d’una cantautora nascuda en el seu poble, Eva Gómez.
Temps enrere havia tingut l’oportunitat d’escoltar-la en directe a la plaça Cronista Chabret de la ciutat de Sagunt, i em va paréixer una dona dotada d’una veu personal, càlida i intensa.
El cedé del qual vos parle es titula Llum a l’abisme del món i és un treball que l’autora ha gravat amb un instrument base i la veu, al qual li ha afegit posteriorment una o diverses pistes per harmonitzar la peça, tal com ens explica en el llibret. Els instruments que apareixen són la guitarra, el buzuki i la mandolina, que han estat tocats per ella mateixa, ja que no ha comptat amb cap mena de col·laboració en aquest sentit.
El treball el conformen nou cançons i un tema instrumental, Preludi de llum, que obri el disc. Les lletres de les nou cançons són poemes creats per presoners dels camps d’extermini nazi, els quals han estat adaptats al valencià per Eva, qui també s’ha encarregat de la música.

En Llum a l’abisme del món Eva Gómez, en un temps, en un país i en un continent on tornen a alçar-se amb l’orgull de l’animàlia psicòpata els estendards del feixisme, la xenofòbia, l’autoritarisme i la crueltat, demostra una valentia i una sensibilitat majúscules que li són d’agrair.
Eva Gómez posa veu i música a milers d’éssers humans anònims als quals els arrabassaren la condició de persones per a considerar-los ramat a exterminar, individus resistents davant dels atacs del monstre que pretengué arrancar-los no només la vida sinó l’esperança, la llum al centre exacte de l’infern, i no ho van aconseguir. Perquè l’esperança i l’ànsia de llibertat van estar sempre presents en els seus poemes, en les seues cançons i en el seu cor.

Eva ha fet un gran treball, ha sabut recuperar les històries que conta cadascun dels poemes sense que en la traducció se’n perda l’essència, i els ha convertit en noves cançons per a noves generacions. Generacions que corren el risc d’oblidar-se de la bèstia que habita en el nostre costat fosc i a la qual no hem d’alimentar i menys encara deixar-la solta si no volem repetir els moments més terrorífics de la nostra història recent.

Llum a l’abisme del món és un cant a la vida, a l’esperança, a la pau, que ens ve d’aquells que van patir en les seues carns les diverses cares de l’odi i que ara retrobem a través d’una veu plena de calidesa.

dimecres, 3 de setembre del 2014

A LA MUNTANYA AMB TAPERA


Manel Garrido, Garri Campanillo, un dels fundadors del mític grup Tapineria, que junt amb Pep Laguarda ens va oferir en la dècada dels setanta del segle passat el magnífic disc Brossa d’ahir, torna al panorama musical valencià del qual mai no s’havia acabat de desenganxar del tot, i ho fa amb una nova banda, Tapera, conformada per Samuel Iborra, Josep Vicent Tallada i Eduard Andreu. Amb els primers, i encara sota el nom de Tapineria, fa uns anys va publicar En perill d’extinció, i ara amb el nou nom del grup i el reforç del baixista Eduard Andreu ens oferix un nou treball discogràfic, A la muntanya, un títol amb clares referències al Brossa d’ahir, però, també, amb connotacions de caràcter personal del mateix Garri.
La música del disc, exceptuant el primer tema: Llar del sol, que és instrumental i ha estat compost pel tàndem J. V. Tallada-Samuel Iborra, és tota de Manel Garrido. Les lletres dels huit temes cantants són de Garri, de Tallada i dels poetes Ismael Carretero i aquest que escriu. Els arranjaments musicals han anat a càrrec de Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada.


A la muntanya és un disc eminentment acústic, amb notables influències del folk nord-americà dels seixanta i dels setanta i amb gotes de pop, de country, de rock i fins i tot de jazz i blues, que prenen en una o altra cançó més protagonisme segons l’aportació personal d’un o altre membre de la banda. Tapera és un grup en el qual s’han ajuntat músics provinents de diverses tradicions i que tenen en comú el mateix lloc d’origen, Rafelbunyol (Horta Nord), i una mirada oberta, transversal i eclèctica sobre la música popular del segle xx.
L’oient es trobarà un disc que s’obri i es tanca amb dos temes instrumentals, l’esmentat Llar del sol i Bressol de Lluna, que ens parlen de dos astres que són referents del pas diari del temps i testimonis de les nostres vides. En aquests dos temes, com en la resta, tenen un gran protagonisme les guitarres, ja siga l’espanyola o l’acústica, però també la flauta, l’acordió o els bongos. Les lletres estan cuidades i tenen un gran component líric, ens parlen de l’amor i del desamor, com ara en Gemegant el teu nom, de la capacitat de l’ésser humà per a véncer l’adversitat i refer-se dels colps baixos que ens dóna la vida, El jove heroi, o de la força, l’energia vital i positiva que és capaç de transmetre’ns la natura, De vegades és la mar o A la muntanya. Lletres en les quals la natura és sempre present a través d’analogies encertades o de metàfores i imatges d’una intensitat notable i d’una gran bellesa.



Tapera és una banda madura, sòlida, amb una personalitat força interessant, amb un so i una veu solista recognoscibles entre mil. Els arranjaments estan ben tractats, i ressalta la melodia, que ha estat adornada sense falsos barroquismes, marcant la base rítmica només oportunament, amb algunes aportacions sonores que vénen a crear una atmosfera sobre la qual després apareixerà la melodia com ara en Babel, amb unes campanes que creen un estat d’ànim en l’oient molt concret, i el resultat de tot plegat és un so elegant, ric, seductor, allunyat de les servituds de la moda i amb un missatge sempre positiu.

dissabte, 30 d’agost del 2014

Puçol


Com passerell en el cel roig de l’horta,
com la dolçor de la fruita, com mar.
Com vers, cançó, aigua, poal i corda.
Com la lluna plena, vigilant, solar
sobre l’espill lleu de l’estany invicte.
Pou, fonament i pedra foguera
damunt la llosa vermella dels dies.
Roll ple, bancals florits i pols a l’era.

dimarts, 19 d’agost del 2014

LA DANSA DEL VETLATORI


Després dels aplaudiments, i fins i tot d’algunes rialles produïdes pels darrers comentaris del cantant, es fa el silenci a la sala. Des de l’escenari la seua veu diàfana i robusta, com l’aigua que entra pel portell d’una séquia i nega tot el camp sadollant una set vegetal, primària, ompli l’auditori amb la melodia que oferix i desgrana. Només l’acompanya la mínima percussió que produïx Juanjo Blanco en colpejar rítmicament la bandúrria i unes notes gairebé improvisades del contrabaix del Pere Rodenas.
Són versos senzills, populars, els que canta. Versos escrits, com la música, per a un ritual que ja ha oblidat el poble que durant segles el va complir. Així i tot, són estrofes amb un missatge d’allò més emotiu i universal capaç de superar les fronteres que alça el pas del temps. Un missatge que la veritat del cantant sap transmetre com ningú.
Ell és un home senzill de les terrers d’interior, un home que coneix i gaudix amb el seu ofici de cantaor. Un comunicador nat, que arriba amb gràcia i senzillesa a connectar amb individus de diverses generacions.
La platea resta en un silenci que evoluciona del simple respecte pel treball dels artistes a un silenci que no és sinó una gran emoció continguda.
La veu i allò que diu ho dominen tot. Sent, espectador com sóc, em pren la cançó i m’emociona profundament.
Fan l’entrada Paco Lucas, Nèstor Mont, Juanjo Blanco i Pere Rodenas amb el llaüt, la bandúrria, la guitarra i el baix i la melodia creix, s’enriquix, i amb ella es creix el cantant.


És tal l’emoció que és capaç de crear aquest home amb la seua veu que no sóc capaç de contindre una llàgrima davant d’aquesta “Dansa del vetlatori”. Fa alguns anys, a la sala d’un hospital, també vaig sentir el dolor d’un pare que està a punt de perdre un fill. Un fill molt petit, un albaet. A hores d’ara pocs saben qui eren els albats. Els albats eren aquelles criatures que es morien abans de tindre ús de raó i que el poble, en la seua bona fe, creia que estaven lliures del pecat original i per tant es convertien en petits angelets que anaven directament al cel. Esperits benèfics que protegien els membres de la seua família. Durant segles els soterraven a l’entrada de la casa, un costum que ja apareix documentat en jaciments ibèrics.
El vetlatori a l’albat era una tradició valenciana en què amb cançons de joia i alegria es narra la pujada d’un angelet al cel. En un temps, com el nostre, en què hem tret la mort primer de les cases i després dels pobles, i en el que ens morim en residències o en hospitals i després els familiars ens vetlen en funcionals tanatoris, una dansa, una cançó com aquesta ens queda molt llunyana. Així i tot, allò que diuen els flamencs del “duende” ha pres la veu del cantant i ens ha traslladat a tots al costat de la vetla d’un albat.

De sobte emmudixen els instruments de corda i el cantant, Josep Gimeno «el Botifarra», es convertix en rapsode i recita les darreres estrofes mentre mira amb els seus ulls foscos la platea. Calla i aleshores el tro dels aplaudiments nega la sala.

dissabte, 16 d’agost del 2014

PASSANT L'ESTIU



Fent recompte sil·làbic de l’estiu he vist que em falten les tòniques que tanquen cada vers. Al bell mig d’una cesura he trobat asseguts Joan Femenia i Francesc Mompó fotent-se uns gintònics i l’ombra de la sospita ha caigut sobre ells. Vicent Penya, que no beu, ha vist que a la darrera nit de la canícula em grinyola una rima. He desfet i he tornat a fer tota una estrofa, després me n'anat a pixar i en tornar he trobat Carles Pastor que se'n duia atrapat en la teranyina d’un pentagrama tot l’estiu, tot el poema. Li he pregat que me’l torne i ho ha fet en forma de cançó. Ara balle abraçat a una metàfora que em proposa fugir aquesta nit al país dels sonets sonats on Joan Carles Martí Casanova guarda la llengua de les tempestes de la mar i Pere Bessó fa de torsimany de la poesia romanesa.

dijous, 14 d’agost del 2014

UNA VELLA POSTAL DEL MEU POBLE



S’alçava per damunt de les teulades
el càntic estrident de la sirena,
tots els obrers deixaven la faena,
i tenyien de blau el cast paisatge.

Hi havia qui portava arròs al forn,
qui estenia la roba i qui cantava,
qui obria el portell i d’un colp d’aixada
tancava en ferm les parpelles del jorn.

Corria el minotaure al laberint.
Torxes de foc la testa coronaven.
Es deixava, confós, dur per l’instint

defensant-se de tots els que el reptaven.
La vida ens era com un vers senzill,
una metàfora, dues paraules.

dilluns, 11 d’agost del 2014

UN POEMA PER A CANTAR



Al puny tinc la infantesa,
els records lligats d’un fil
i en estirar pren en mi
el somriure i la pena
i plore i també me’n ric.

diumenge, 10 d’agost del 2014

LES DONES I ELS DONS D'UN TÀNDEM DE LUXE


El cantautor valencià Tomàs de los Santos, de qui no sabíem res fins que l’any 2011 va obtindre el IV Premi Miquel Martí i Pol per haver musicat el poema Homenatge anònim XV de Vicent Andrés Estellés, ha fet societat amb un dels músics valencians de més llarga, intensa i variada trajectòria: Borja Penalba. Penalba, que és arranjador, productor, compositor i músic, s’ha convertit en la darrera dècada en sinònim de qualitat, les seues aportacions als treballs discogràfics de cantautors com ara Feliu Ventura, Joan Amèric o Andreu Valor així ho certifiquen.
La societat Penalba-De los Santos ha donat com a primer fruit Dones i dons, un disc que vol ser un homenatge a la dona i als valors positius, alguns lligats a la feminitat, que l’ésser humà, com a individu social, aporta en la seua lluita quotidiana en defensa de la dignitat de la vida, de la justícia i la llibertat individual i col·lectiva.


El disc el conformen tretze temes, quatre dels quals són poemes de Vicent Andrés Estellés. Tant Tomàs com Borja han tingut els darrers temps, a través de diversos espectacles i homenatges, un contacte viu i directe amb l’obra del poeta de Burjassot. La composició de la resta de les cançons ha estat a càrrec de Tomàs De los Santos, mentre que els arranjaments i les propostes musicals són de Borja Penalba.
La primera sorpresa que tenim en escoltar el disc és la de trobar alguns temes en un Borja Penalba en primer pla; estem acostumats, almenys jo, a veure’l acompanyant en un segon pla la veu cantant amb la seua guitarra, l’acordió o el piano. Ací pren la veu i ens canta. Penalba compartix amb De los Santos una veu càlida, potser una mica més fosca, però totes dues capaces de esgarrar-se o ser contundents arribat l’instant precís, sense impostures ni artificiositats.
La seua música xucla del pop, del rock, de la balada, amb ecos dels solistes més reputats i de les bandes irlandeses, britàniques i nord-americanes més sòlides. Les seues lletres, carregades de lirisme, no són ni fredes ni ingènues, hi ha una posició crítica davant dels camins pels quals es veu empesa a anar la societat.


La cançó que més m’ha sobtat és la versió musical que fan del poema Postmorten, al qual ja li posà musica en el seu moment Paco Muñoz. La mirada d’un i dels altres sobre aquest poema d’Estellés és radicalment oposada. Mentre que en la de Muñoz hi ha una certa acceptació d’allò que ens diu la lletra i una alegria melodiosa en la música que abriga el vers, en el tàndem De los Santos-Penalba hi ha una ràbia continguda.
Dones i dons és un disc darrere del qual es veu dos artistes que alhora són dos artesans apassionats del seu ofici, un ofici que, a pesar de tots els entrebancs, s’ha convertit en el seu modus vivendi. Són conscients que en cada cançó es juguen la pell, a més del prestigi, i han dotat cadascuna d’elles d’una personalitat que fa que cap no estiga de més en el disc.
Espere que aquest no siga l’únic treball d’aquest tàndem de luxe. Ells almenys ens diuen que no en la cançó que tanca el disc: Tornarem, espere que tornen, però no entre la pols.


dimecres, 30 de juliol del 2014

FAMOLENC


La música d’arrel jamaicana ha tingut al País Valencià els darrers vint anys un arrelament tal que fins i tot alguns gèneres, com ara el ska, en canviar els instruments de vent que tradicionalment acompanyen les bandes per la dolçaina, han arribat a crear un so propi que alguns crítics com ara Josep Vicent Frechina han anomenat so valencià.
Entre els grups que han practicat el ska hi ha els Obrint Pas o La Gossa sorda. També hi ha hagut altres que esporàdicament han fet reggeaton. Però buscant en el panorama musical valencià, en català, el que menys he trobat són bandes de reggae.
Enguany, per una d’aquelles casualitats que ara no vénen al cas contar, he ensopegat amb Candela Roots i el seu cedé Hungry. Candela Roots és una banda que d’entrada m’ha sorprés per la solidesa del seu so i unes bases rítmiques contundents, amb uns components que saben el que tenen entre mans i que demostren un gran coneixement del gènere. I una veu femenina, Estel Navarro, dolça i suggerent, acompanyada d’uns cors molt ben aconseguits.
Candela Roots és una barreja de veterania, alguns dels seus components són músics que porten anys i panys picant pedra en l’escena reggae i gent més jove que aporta eixe toc d’ingenuïtat i frescor que les músiques populars demanen.
Hungry és un treball amb cinc cançons enregistrades a l’estudi Alboraia Art Studio, que compten amb uns arranjaments musicals i una producció musical ben fets i que segueixen el cànon del millor reggae internacional.
La llengua vehicular de tot el treball és el valencià, això no vol dir que en un moment determinat i amb una gran naturalitat aparega algun tema cantat en francés i anglés, com ara Mon Monde, cantada per Supa Bassie, una de les diverses i interessants col·laboracions amb què ha comptat la banda per a aquest disc i entre les quals destacaria, també, els cors d’Oldfashioneds.


Candela Roots reivindica des de la primera cançó la senzillesa, defuig de les lletres recaragolades, reivindicant alhora una manera natural de viure i relacionar-se amb l’entorn, fugint com de la pesta de les cadenes amb les quals el sistema ens lliga creant-nos falses necessitats a través de la publicitat.
Candela Roots ens parla de la germanor entre tots els éssers humans, de l’alegria de viure, de tindre una actitud positiva per a enfrontar-nos als petits i grans esculls quotidians. Denuncia la pobresa i la fam.
Hungry són un pomell de bones cançons que tenen la facultat d’atrapar-te des de la primera audició i t’inviten a deixar-te dur pel seu ritme sensual. Són, també, una crida a carregar bateries que darrerament les tenim sota mínims, a sentir que trobar la felicitat no és una quimera, que està en les nostres mans, que eixe racó on habita està més a prop del que ens pensem, que el primer pas que hem de fer és pintar un bon somriure en eixe rostre que les circumstàncies ens han tacat de gris.
Hungry és un disc que acaba deixant-nos una mica famolencs. Cinc temes són només una petita mostra d’un grup que té capacitat per a oferir-nos un treball més extens, sense perdre qualitat ni interés.


dilluns, 28 de juliol del 2014

NOVEMBRE ELÈCTRIC O LA SEQÜÈNCIA D'UN SOMRIURE


El cantautor d’Algemesí Yeray Calvo, a qui ja havíem tingut l’oportunitat d’escoltar en l’espectacle Trèmolo de tardor, on junt amb el poeta Hèctor Serra ens oferia un recital de poesia i cançó, ha format amb dos músics madrilenys, el baix Rodri Domínguez i el bateria Sergio López, la banda Novembre elèctric, la qual ens oferix ara el seu primer treball discogràfic, Intacte.
Intacte recull un total de deu cançons, huit de les quals cantades en valencià i dues en castellà. Es tracta d’un disc amb un alt voltatge de sentiments i emocions, interpretat per la veu càlida de Yeray Calvo, que a més s’ocupa de les guitarres i dels teclats.
Deu cançons, com deu instantànies, on intenten capturar les diverses etapes de les relacions personals, els sentiments i les emocions que estan a flor de pell i les que resten ocultes sota la cuirassa que els procura un somriure irònic; i ho fan des de la certesa que res no és per a sempre, sabedors de la fragilitat del viure i també de l’amor, l’amor que pensem que potser és dur i resistent com el diamant però que només és una pedra trencadissa que cal tractar amb cura perquè un gest o una paraula el pot destruir. Hi ha un element també molt important en les seues cançons: l’esperança, de fet l’amor, l’amistat, la música, la poesia i la vida no serien possibles o amables sense una bona dosi d’esperança.
La veu dolça, càlida, de Yeray Calvo i els arranjaments musicals de les seues cançons creen una atmosfera carregada de lirisme, de pau, de tranquil·litat.
Intacte és un disc per a escoltar assossegadament per tal d’assaborir amb intensitat cada nota, cada paraula, i en alguns moments, com ara en la cançó Ruinas, recomanaria deixar-se dur pel ritme i ballar, ballar oblidant-se del pas del temps i somniar que els enderrocs del passat es recomponen i que la cloenda és la inauguració d’una nova aventura.
Pop rock alternatiu, tractat amb cura, amb exquisidesa, on el músic és també artesà del detall. En els petits detalls es troben els secrets més ben guardats de la poesia, de les relacions de parella, de la música. Detalls sonors com els que podem trobar en la cançó Mai és per a sempre, que com les espècies li donen a una menja un toc força especial.
Novembre elèctric és un projecte que naix amb una voluntat de normalitat cultural i lingüística en un Estat al qual majoritàriament li costa acceptar les diferències, pretenen no tancar-se en un mercat en concret, en un principi defugen les barricades, els cants de combat, les lletres de les seues cançons són marcadament intimistes, parlen dels grans temes universals, l’amor, l’amistat...


dijous, 1 de maig del 2014

UNA DOMANDA

Il falegname mi chiese:
-Sa l'ora?...
-Sì, effettivamente, ognuno sa di avere un'ora. Dopodiché il tempo finisque.

Via dei Bonsai
Manel Alonso i Català
Traduzinone d'Emanuela Forgetta
Ponent, collana di letteratura catalana  contemporanea
Edizioni Nemapress http://www.nemapress.com/

dissabte, 15 de març del 2014

ELS POESONS DE RAFAEL ESTRADA


En la persona del riberenc Rafael Estrada Puertos confluïxen tres grans passions, la docència, la música i la poesia. La relació del nostre protagonista amb les dues darreres és, per dir-ho d’alguna manera, bilateral i intensa, com a receptor entés (oient i lector) i com a creador. Estrada, en el seu darrer treball discogràfic, Poesons, un cedé amb cinc cançons que acompanya el seu llibre de poesia Ombres de memòria incerta, trau a la superfície aquests tres grans interessos personals per a oferir-nos un treball ric en sonoritats, eclèctic i amb grans dosis de lirisme. De les cinc cançons que el conformen, quatre són poemes d’autors com ara Vicent Andrés Estellés, Marc Granell i Josep Manel Vidal, aquest últim també ha col·laborat en el disc amb la seua veu de rapsode experimentat en la cançó Metamorfosi.
En Poesons hi ha dos temes dedicats als més menuts i on aquests prenen protagonisme a través dels cors, concretament en la nova versió de Moreneta del meu cor i en l’abans esmentada Metamorfosi, on la veu dels infants juga amb la veu del rapsode, la del mateix Estrada i un cor de veu femenines, conformat per Lina Reig, Mònica Salvador i Àngels Vidal, solista del grup Barbaritats.


Els disc s’enceta amb La paraula esperança, un tema magníficament interpretat a duet amb el cantautor de Cocentaina Andreu Valor, una de les veus que participen en el darrer tall del disc Seràs el rent, junt a Josep Gimeno “Botifarra” i Josep Nadal de La Gossa Sorda.
També hi ha un cant per al combat, Un dia tornaràs allà on deixares de ser, amb uns arranjaments i un tractament musical allunyats del so més clàssic de l’anomenada cançó protesta i més pròxims a la música d’arrel negra anglosaxona.
Els arranjaments i la direcció musical han estat a càrrec de l’experimentat Pau Chafer, que també toca els teclats. La producció i el so del disc són bons. Un disc que ens parla de les diverses vessants i afectes d’un home amb una veu sòlida i potent, amb una gran sensibilitat. 


Un home que, seguint el solc dels seus estimats Joan Manuel Serrat i Paco Muñoz, hauria d’oferir-nos de tant en tant algun espectacle, algun treball discogràfic pensat per als infants, estic segur que ho faria molt bé, té capacitat i sensibilitat de sobres.
Un dels grans defectes de Poesons és que a l’oient se li fa curt.


dimecres, 5 de març del 2014

SUR LE TAPIS VERT

XVI
Sur le tapis vert, sautent les dés du destin
et soudain, tout prend un autre relief:
la luminosité du ciel est plus transparent,
les battements deviennent plus intenses,
capture le regard les plus moindres détails
et les magnifie.
Tandis que les dés ivres
trébuchent et  roulent
une fois après l'autre
et rien ne semble les arrêter,
tu ignores si vous voulez quelqu'un pour les arrêter.
Le chance t'attend.
Devez-toi faire confiance.


XVI
Salten sobre el tapet els daus del destí                                                           
i de sobte tot pren un altre relleu:                                        
la lluminositat del cel és més diàfana,                                   
els batecs del cor es fan més intensos,                                 
la mirada capta fins el detall més petit                                 
 i el magnifica.                                                                     
Mentre els daus ebris                                                           
ensopeguen i redolen                                                           
una i una altra vegada                                                         
i no res sembla aturar-los,                                                      
ignores si vols que algú els ature.                                     
La ventura t’espera.                                                         
Confia en ella.                          

*****
(Traduction: Manuel Bellver Bayo
Du recueil de poemès Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català )      

dissabte, 1 de març del 2014

CURACIÓ D'ÚLTIMA HORA


La família, conservadora ella en la seua totalitat, vist com evolucionava el malalt, havia cridat el sacerdot, un home amb idees preconciliars i de la mateixa secta catòlica que ells. El cap de família sabia que li quedaven poques hores de vida i volia, com la resta, salvar la seua ànima de les urpes del diable.
El malalt havia estat considerat durant anys una ovella negra, un descarrilat, un pervertit i un desviat.
Cerimoniós, el sacerdot, mentre deia unes oracions en llatí, s’acostà al llit on jeia aquell. Li féu, amb uns olis, el senyal de la creu en el front i després li va traure de damunt la roba del llit. Aleshores aparegué un cos quasi nu, esquelètic, demacrat per la llarga i cruel malaltia. El sacerdot li va palpar el cos fins que davall l’axil·la va trobar una ploma amb els colors de l’arc de sant Martí. La va extraure amb força i perícia, alhora que s’aclamava a Déu. Després, sobre la ferida, li aplicà un ungüent beneït.

El malalt va morir unes hores més tard, heterosexual com mai no ho havia estat.

dijous, 27 de febrer del 2014

TU AS SOIF, MON AMI

IV
Tu as soif, mon ami, une terrible
soif qui a fait devenir une friche ta gorge.
Tu as un désir immense de l'eau fraiche, cristaline,
qui soit venue pour apaiser avec urgence
l'ardeur qui t’a échangé en raisins secs les mots.
Tu as soif, mon ami, et elle est la gargoulette chérie,
de sa bouche jaillissent de baisers et de mots liquides
qui viennent pour satisfaire un désir immense d’estime.
Tu as soif et elle est une source,
un lac où le désir fond dans l’amour.


IV
Tens set, amic, una set terrible
que ha convertit en un erm la teua gola.
Tens un desig immens d’aigua fresca, cristal·lina,
que vinga a apaivagar amb urgència
la cremor que t’ha convertit en panses els mots.
Tens set, amic, i ella és el cànter preuat,
de la seua boca brollen petons i paraules líquides
que vénen a sadollar un desig immens d’estima.
Tens set i ella és una deu,
un llac on el desig es desfà en l’amor.

*****
(Traduction: Emili Gil i Pedreño
Du recueil de poemès Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català )