Jaume Pérez Montaner és un dels
poetes valencians que a hores d’ara millor coneixen la nostra tradició
literària, així com l’ofici de poeta. És un individu que com a escriptor gaudix
d’allò més buscant el diàleg amb l’obra d’altres literats. Un home amb una
mirada crítica, un sastre del llenguatge que cus els mots amb fil roig. Una
persona que compta amb un important bagatge intel·lectual i que ha viscut amb
intensitat i ha patit els durs colps de la malaltia, eixe cor que és com un
ocell en una gàbia, eixe cor que el porta a ensurts que el faran pensar en un
no retorn, i malgrat tot ha aconseguit refer-se per a oferir en l’edat en què
altres es dediquen a recollir premis i homenatges un llibre de poemes intens,
reflexiu, sòlid, tremendament humà, on el poeta també es vol com un artesà de
la mètrica, i a més se sap un lector crític, sagaç i amatent de poesia. Un
llibre, La casa buida, amb el qual va
obtindre el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia i que enguany ha publicat
Bromera Edicions.
Jaume Pérez Montaner sap de la
importància de les formes, d’aconseguir crear una estructura solvent que faça
possible no sols alçar el poema i que aquest mantinga els equilibris interiors
i la seua bellesa a través del temps, sinó la del mateix llibre. La casa buida és un poemari que ha
estructurat en cinc apartats, els dos primers conformats per un i tres poemes
respectivament, i els dos darrers per tres i un poemes. La part central, la que
conforma el cos del poemari, conté vint-i-set poemes. Números d’un arquitecte
de la paraula.
En La casa buida Pérez Montaner ens parla de la poesia, ens diu d’on
naix, com li ve eixa necessitat addictiva d’escriure, quin és el sediment sobre
el qual construïx els poemes, ens parla també de la memòria i de l’oblit, que
junt amb record són paraules amb les quals ensopegarem sovint al llarg del volum.
La lluita contra l’oblit i l’obsessió de refer a través de la literatura antics
senders «amb el fred de l’hivern en la memòria», conscient el poeta que només
li resta ja passat i present. Ens parla de la vida i de les diverses etapes per
les quals ha passat l’autor: la infantesa, la tardor i aquest hivern on ara
habita; del paisatge natural i l’urbà on és eixa casa buida des d’on escriu en
solitud; de l’escriptura com un ofici de soledats; de l’enfrontament constant
amb la seua memòria, amb les seues pors; de la seua parella, sobre la qual es
recolza i amb qui ha compartit amor i dolor, somnis i desencant, desig i també
la passió per la poesia. En poemes com ara Otos,
Jocs de daus, Anguila, Bolets, d’una
manera molt subtil, Jaume deixa constància d’algunes activitats literàries en
què ha participat els darrers anys. Pérez Montaner és un poeta que gaudix de la
vida literària que, malgrat tots els entrebancs, encara batega en diverses
parts del país.
Trobem, a més d’un home que
reflexiona, un home que es queixa, com ara quan ens parla dels anys amargs i
sense història del país que l’ha vist nàixer, també trobem un home indignat que
demana l’espurna per a provocar un incendi social que canvie radicalment
l’hipòcrita i trampós ordre de les coses.
Trobem també el lector, savi,
madur i sincer que oferix el seu culte i sentit homenatge als poetes i artistes
que l’han commogut, com ara Joan Miró, Ausiàs March, Estellés, Valéry...
La casa buida en
realitat està plena de tota una vida viscuda per a l’amor i la literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada